Capítol 3

—Mi-te’ls! —va dir en Kimeran, aixecant-se d’un seient de pedra a l’exterior de la balma del refugi de la Setena Cova per rebre l’Ayla i en Jondalar, que pujaven pel camí. El Llop els seguia i la Jonayla estava desperta i asseguda al maluc de l’Ayla—. Sabíem que havíeu vingut, però ningú no ens sabia dir on éreu.

En Kimeran, cap de la Llar Antiga, la Segona Cova dels Zelandoniis, i vell amic d’en Jondalar, l’estava esperant. L’home era molt alt i ros i s’assemblava lleugerament a en Jondalar, que feia dos metres d’alçada i tenia els cabells molt clars. Tots els homes eren alts; tots feien més de metre vuitanta, però tant en Jondalar com en Kimeran havien sobrepassat els seus companys d’edat a l’època dels rituals de pubertat. De seguida es van caure bé i es van fer amics. En Kimeran també era germà de la Zelandoni de la Segona Cova, i oncle d’en Jondecam, tot i que per a ell era més com un germà. La seva germana era una mica més gran i l’havia pujat després de la mort de la seva mare, juntament amb els seus dos fills. La seva parella també havia passat a millor vida i, poc després, ella es va començar a formar com a zelandoni.

—La Primera volia que l’Ayla veiés el Cap de Cavall, i després necessitàvem deixar instal·lats els nostres cavalls —va dir en Jondalar.

—Els encantarà el vostre camp. L’herba és molt verda i saborosa —va afegir l’Ayla.

—Nosaltres l’anomenem «vall Tendra». El riu Petit de l’Herba la travessa pel mig, i la planúria inundable s’ha eixamplat en un gran prat. A la primavera, la neu fosa el torna pantanós, com quan arriben les pluges de la tardor; però a l’estiu, quan tot està ben sec, aquest prat continua fresc i verd —va explicar en Kimeran, mentre caminaven cap a l’espai d’habitatge, sota la balma superior—. Atrau una bonica processó d’animals a pasturar tot l’estiu i ens facilita molt la caça. Tant la Segona Cova com la Setena sempre tenen algú a l’aguait.

Es van trobar més gent.

—Recordeu en Sergenor, el cap de la Setena Cova, oi? —va preguntar en Kimeran a la parella de visitants, assenyalant un home de mitjana edat i cabells foscos, que s’havia mantingut enrere.

L’home mirava el llop amb desconfiança i havia deixat que el cap més jove rebés els seus amics.

—Sí, ja ho crec —va dir en Jondalar, notant l’aprensió de l’home i pensant que aquesta visita podia ser un bon moment perquè tothom s’acostumés a conviure amb el Llop—. Recordo que en Sergenor venia a parlar amb la Marthona quan el van escollir cap de la Setena. Crec que ja coneixes l’Ayla.

—Quan vau arribar l’any passat, me la van presentar, com a tants altres, però no vaig tenir ocasió de saludar-la personalment —va dir en Sergenor. Va oferir les dues mans, amb els palmells cap amunt—. En nom de la Doni, et dono la benvinguda a la Setena Cova dels Zelandoniis, Ayla de la Novena Cova. Sé que tens molts més noms i lligams, alguns de poc habituals, però he de reconèixer que no me’n recordo.

L’Ayla li va agafar les dues mans amb les seves.

—Sóc l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis —va començar—, acòlita de la Zelandoni de la Novena Cova, Primera Entre Aquells Que Serveixen.

Llavors va dubtar, perquè no sabia quants lligams d’en Jondalar havia d’esmentar. A la cerimònia del matrimonial de l’estiu passat, tots els noms i els lligams d’en Jondalar es van afegir als seus, i va ser un recital molt llarg, però la llista sencera només s’exigia durant les cerimònies més formals. Ja que aquesta era la seva presentació formal al cap de la Setena Cova, volia que fos com calia, però que no durés indefinidament.

Va decidir citar els lligams més propers d’en Jondalar i continuar amb els seus, inclosos els lligams anteriors. Va acabar amb els apel·latius que s’havien afegit amb més informalitat, però que a ella li agradava esmentar.

—Amiga dels cavalls Whinney, Llamp i Grisa, i del caçador de quatre potes, Llop. En nom de la Gran Mare de tots, et saludo, Sergenor, cap de la Setena Cova dels Zelandoniis, i et vull agrair que ens hagis convidat a Penya del Cap de Cavall.

«És evident que no és una zelandoni», va pensar en Sergenor, mentre la sentia parlar. «Pot tenir els noms i els lligams d’en Jondalar, però és una forastera amb costums estrangers, sobretot amb els animals». Mentre ella li deixava anar les mans, es va mirar el llop, que s’havia acostat més.

L’Ayla va veure que l’home estava inquiet amb el carnívor al costat. Ja s’havia fixat que en Kimeran tampoc no semblava gaire relaxat davant de l’animal, tot i que li havien presentat el Llop l’any anterior, poc després d’arribar, i l’havia vist diverses vegades. Cap d’ells no estava avesat a veure un caçador carnívor bellugant-se tranquil·lament entre les persones. Va pensar el mateix que en Jondalar: que aquell podia ser un bon moment per fer que tots s’acostumessin al Llop.

Les persones de la Setena Cova s’havien assabentat que havia arribat la parella de la Novena de què tots parlaven i cada vegada hi havia més gent que volia veure la noia amb el llop. L’estiu anterior totes les coves properes a la Novena havien sabut que en Jondalar havia tornat del seu viatge de cinc anys només un dia després de la seva arribada. No era d’estranyar perquè havia arribat a cavall acompanyat d’una noia forastera. La parella havia conegut persones de pràcticament tots els refugis propers a la Novena Cova quan aquestes els havien anat a visitar o a l’última Trobada d’Estiu, però aquesta era la primera vegada que anaven de visita a la Setena o la Segona Cova.

L’Ayla i en Jondalar tenien pensat anar-hi la tardor anterior, però no havien pogut. No és que les coves estiguessin molt lluny, sinó que sempre sorgia alguna cosa que els ho impedia, i llavors va arribar l’hivern i l’embaràs de l’Ayla ja estava molt avançat. Tanta expectativa havia convertit la visita en un esdeveniment, sobretot perquè la Primera havia decidit celebrar allà una reunió amb la zelandònia de la regió a la mateixa època.

—Qui va gravar el Cap de Cavall a la cova de baix devia conèixer bé aquests animals. Està molt ben fet —va comentar l’Ayla.

—És el que he pensat sempre, però és agradable sentir-ho d’algú que coneix tant aquests animals com tu —va comentar en Sergenor.

El Llop mirava l’home, assegut amb la llengua penjant per un costat i l’orella torta, cosa que li donava un aire insolent i presumptuós. L’Ayla sabia que esperava que el presentessin. L’animal havia vist com ella saludava el cap de la Setena Cova i sabia que sempre el presentaven a tots els desconeguts que la noia saludava d’aquesta manera.

—També et vull donar les gràcies per permetre’m portar el Llop. Pateix molt si no pot estar a prop meu, i ara li passa el mateix amb la Jonayla, perquè li agrada molt la canalla —va dir l’Ayla.

—En aquest llop li agrada la canalla? —va preguntar en Sergenor.

—Ell no va créixer amb altres llops; el van cuidar els nens dels mamutois al Campament del Lleó, i es pensa que les persones formen part de la seva bandada. Tots els llops estimen els més petits del grup —va dir l’Ayla—. Ha vist que jo et saludava i ara et vol conèixer. Ha après a acceptar totes les persones que li presento.

En Sergenor va arrufar el front.

—Com presentes un llop? —es va estranyar.

Va mirar en Kimeran i va veure que somreia.

L’home més jove estava recordant el moment en què li havien presentat el Llop i, malgrat que encara el neguitejava una mica la presència del carnívor, el divertia el malestar del vell.

L’Ayla va fer un senyal al Llop perquè s’hi acostés i es va agenollar per passar-li un braç pel coll. Després va agafar la mà d’en Sergenor. L’home la va retirar bruscament.

—Només necessita ensumar-la —va dir l’Ayla— per poder-te conèixer. És la manera que tenen els llops de conèixer els altres.

—Tu ho vas fer, Kimeran? —va preguntar en Sergenor, veient que la cova en pes, a més dels visitants, l’observava.

—Sí, sí que ho vaig fer, l’estiu passat, quan van anar a la Tercera Cova a caçar abans de la Trobada d’Estiu. Després d’allò, sempre que veia el llop a la Trobada, em feia l’efecte que em reconeixia, encara que m’ignorés —va dir en Kimeran.

No li venia gens de gust, però amb tant de públic, en Sergenor no va tenir altre remei que obeir. No volia que ningú es pensés que tenia por de fer el que ja havia fet el cap més jove. A poc a poc, amb neguit, va allargar la mà cap a l’animal. L’Ayla la va agafar i la va acostar al morro de la bèstia. El Llop va arrufar el morro amb la boca tancada i va ensenyar les dents, és a dir, tots els molars esmolats, en un gest que en Jondalar sempre interpretava com el seu somriure presumptuós. Però en Sergenor no ho va interpretar així. L’Ayla el sentia tremolar i percebia l’olor agra de la por. Sabia que el Llop també la sentia.

—El Llop no et farà mal, t’ho prometo —va dir l’Ayla baixet.

En Sergenor va serrar les dents i es va obligar a mantenir la calma mentre l’animal atansava la boca plena de dents a la seva mà. La va ensumar i, després, la va llepar.

—Què fa? —va preguntar en Sergenor—. Vol saber quin gust tinc?

—No, crec que intenta que et calmis, com faria amb un cadell. Vine, toca-li el cap. —Va apartar la mà de l’home de les dents esmolades i va continuar parlant amb veu apaivagadora—. Has tocat mai el pèl d’un llop viu? Notes que rere les orelles i al voltant del coll, el pèl és una mica més gruixut i més aspre? Li agrada que el rasquin darrere les orelles.

Quan l’Ayla el va deixar anar, l’home va apartar la mà i se la va agafar amb l’altra.

—Ara ja et coneix —va fer la noia. No havia vist mai ningú que tingués tanta por del Llop i que fos tan valent dominant-la—. Havies tingut altres experiències amb llops?

—Una vegada, quan era petit, em va mossegar un. Jo no me’n recordo, però la meva mare m’ho va explicar, i encara tinc les cicatrius —va confessar en Sergenor.

—Això vol dir que l’esperit del Llop t’ha escollit. El Llop és el teu tòtem. Això és el que em va explicar la gent que em va criar. —Sabia que els zelandoniis no interpretaven els tòtems de la mateixa manera que els del Clan. No tothom en tenia, però es considerava que els que en tenien eren afortunats—. A mi em va ferir un lleó de les cavernes quan era petita, quan potser em podia comptar cinc anys. Encara tinc les cicatrius que ho demostren i, de vegades, encara hi somnio. No és fàcil de viure amb un tòtem poderós, com el Lleó o el Llop, però el meu tòtem m’ha ajudat, m’ha ensenyat moltes coses —va dir l’Ayla.

Una mica a contracor, però en Sergenor estava intrigat.

—Què vas aprendre d’un lleó de les cavernes?

—Per exemple, com afrontar les meves pors —va dir l’Ayla—. Em sembla que tu has après el mateix. El teu tòtem del Llop et pot haver ajudat sense que ho sabessis.

—Potser sí, però com es pot saber si un tòtem t’ha ajudat? De veritat que l’esperit del Lleó de les Cavernes t’ha ajudat? —va preguntar en Sergenor.

—Més d’una vegada. Les quatre marques que l’urpa del lleó em va deixar a la cama, per al Clan, són un senyal del tòtem d’un Lleó de les Cavernes. Normalment, només els homes reben un tòtem tan fort, però, per al Clan, eren uns senyals tan clars, que el cap em va acceptar de bon grat tot i que hagués nascut dels Altres, que és com ells anomenen les persones com nosaltres. Era molt petita quan vaig perdre el meu poble. Si el Clan no m’hagués acollit i m’hagués cuidat, ara no seria viva —va explicar l’Ayla.

—És interessant, però has dit «més d’una vegada» —li va recordar en Sergenor.

—En una altra ocasió, després que em fes gran i que el nou cap m’obligués a marxar, vaig caminar molt de temps buscant els Altres, tal com em va dir que fes l’Iza, la meva mare del Clan, abans de morir. Però com que no els localitzava i havia de trobar un lloc per estar-me abans que arribés l’hivern, el meu tòtem em va enviar una bandada de lleons per fer-me canviar de direcció, i vaig anar a parar a una vall on vaig poder sobreviure. Fins i tot va ser el meu Lleó de les Cavernes el qui em va conduir a en Jondalar —va dir l’Ayla.

La gent que s’havia congregat escoltava el relat amb fascinació. En Jondalar tampoc no l’havia sentit parlar mai del seu tòtem d’aquella manera.

—I aquesta gent que et va acollir, els que anomenes «el Clan», són realment caps plans? —va preguntar un dels espectadors.

—Així és com els dieu vosaltres. Ells s’anomenen «el Clan», «el Clan de l’Ós de les Cavernes», perquè veneren l’esperit de l’Ós de les Cavernes. És el tòtem de tots, el tòtem del Clan —va explicar l’Ayla.

—Crec que ja és hora que ensenyem a aquests viatgers on poden desplegar les màrfegues i instal·lar-se. Després compartiran un àpat amb nosaltres —va dir una dona que acabava d’arribar. Era grassona i bonica, amb uns ulls que espurnejaven d’intel·ligència i espiritualitat.

En Sergenor va somriure afectuosament.

—És la meva parella, la Jayvena, de la Setena Cova dels Zelandoniis —va dir a l’Ayla—. Jayvena, et presento l’Ayla de la Novena Cova dels Zelandoniis. Té molts més noms i lligams, però ja te’ls explicarà ella mateixa.

—Però ara no —va dir la Jayvena—. En nom de la Mare, sigues benvinguda, Ayla de la Novena Cova. Estic segura que ara preferiràs instal·lar-te en comptes de recitar els teus noms i lligams.

Quan es disposaven a marxar, en Sergenor va tocar el braç de l’Ayla i la va mirar.

—De vegades, somnio amb llops —va murmurar.

La noia va somriure.

Mentre s’allunyaven, es va acostar una noia jove i voluptuosa, amb els cabells castanys foscos i dues criatures a coll, un nen de cabells foscos i una nena rossa. Va somriure a en Kimeran, que li va fregar la galta amb la seva. Després es va dirigir als visitants.

—Ja coneixeu la meva parella, la Beladora, de l’estiu passat, oi? —va dir, i tot cofoi va afegir—: I els nens, els fills de la meva llar?

L’Ayla recordava haver conegut la dona l’estiu anterior, tot i que no havien tingut temps d’intimar. Sabia que la Beladora havia donat a llum els seus dos-nascuts-junts a la Trobada d’Estiu si fa no fa durant el primer matrimonial, quan ella i en Jondalar es van aparellar. Tothom en parlava. Va pensar que això volia dir que els dos nens aviat podrien comptar-se un any.

—Sí, i tant —va dir en Jondalar, somrient a la dona i als bessons. Després, sense ni adonar-se’n, la seva atenció es va fixar en la mare jove i atractiva, i els ulls blaus li van lluir d’entusiasme. Ella li va tornar el somriure. En Kimeran es va ajuntar més a la noia i li va passar un braç per la cintura.

L’Ayla era una gran coneixedora del llenguatge corporal, però li feia l’efecte que qualsevol s’hauria adonat del que acabava de passar. En Jondalar trobava atractiva la Beladora i no ho sabia dissimular, com ella no podia evitar reaccionar a l’atractiu d’ell. En Jondalar no era conscient del seu carisma, ni tan sols s’adonava que el projectava, però la parella de la Beladora sí que se n’adonava. Sense dir res, en Kimeran s’havia interposat i havia reclamat el seu terreny.

L’Ayla va observar l’escena i es va quedar tan intrigada, que, encara que en Jondalar era la seva parella, no va sentir cap gelosia. En canvi, va començar a valorar els comentaris que sentia des que havien arribat. En el fons sabia que en Jondalar només l’admirava, que no tenia intenció de fer res més que mirar. Tenia una altra faceta, que no mostrava gairebé mai, ni tan sols a ella, i només ho feia quan estaven sols.

Les emocions d’en Jondalar sempre havien estat massa fortes, i les seves passions massa enceses. S’havia passat la vida intentant controlar-les i, finalment, ho havia aconseguit guardant-se els sentiments a dins. Per a ell, no era fàcil de mostrar-los amb la intensitat que els vivia. Era per això que mai no mostrava públicament la fondària del seu amor per ella, però de vegades, quan estaven sols, no es podia dominar. I llavors era tan intens, que sovint el superava.

Quan l’Ayla va girar el cap, va veure que la Zelandoni Que Era Primera l’observava, i es va adonar que ella també era conscient de les interaccions no verbals i que intentava valorar la reacció de la noia. L’Ayla li va somriure amb complicitat i després va girar l’atenció cap a la nena, que es bellugava dins la manta portanadons, intentant trobar la manera de mamar. Es va apropar a la bonica mare jove, que estava al costat de la Jayvena.

—Salutacions, Beladora; m’alegro de veure’t, sobretot amb els teus nens —va dir—. La Jonayla ha mullat els bolquers. N’he portat uns quants per canviar-la. M’ensenyes on ho puc fer?

La noia amb el nen al maluc va somriure.

—Vine amb mi —va dir.

I les tres dones van entrar al refugi.

La Beladora havia sentit a parlar de l’estrany accent de l’Ayla, però no l’havia sentit mai. Durant el matrimonial en què en Jondalar es va aparellar amb aquella jove forastera, ella estava de part i per això no havia tingut ocasió de parlar-hi. Estava ocupada amb les seves pròpies cabòries, però ara entenia què volien dir. Encara que l’Ayla parlés bé el zelandonii, no era capaç de pronunciar alguns sons amb exactitud. Tanmateix, a la Beladora li va agradar sentir-la. Ella venia d’una regió més meridional i, si bé la seva parla no era tan rara com la de l’Ayla, també parlava el zelandonii amb un accent diferent.

L’Ayla va somriure quan la va sentir enraonar.

—Veig que no vas néixer zelandonii —va dir—, com jo.

—Al meu poble se’l coneix com els giornadoniis. Som veïns d’una cova de zelandoniis, al sud d’aquí, on fa molta més calor. —La Beladora va somriure—. Vaig conèixer en Kimeran quan va fer la gira doniera amb la seva germana.

L’Ayla no sabia què era una gira doniera. Evidentment, tenia alguna cosa a veure amb el fet de pertànyer als zelandoniis, ja que «doniera» era una altra paraula per referir-se a Una Que Serveix La Gran Mare, però va decidir que ja ho preguntaria després a la Primera.

Les flames radiants de la foguera projectaven una resplendor rogenca i acollidora més enllà dels confins de la llar oblonga que la contenia, i pintava una llum càlida i juganera sobre els murs de pedra calcària de l’abric. El sostre de pedra de la balma sobre la foguera reflectia la tonalitat brillant sobre l’escena, i donava a les persones un aspecte radiant de benestar. Havien consumit un àpat deliciós comunitari, que moltes persones havien hagut de preparar dedicant-hi temps i esforç, i que incloïa una pota enorme de megaceront rostida sobre una robusta graella i travessada per branques llargues acabades en forca i disposades sobre el clot rectangular de la foguera. Els zelandoniis de la Setena Cova, juntament amb molts parents de la Segona i els seus visitants de la Novena i la Tercera coves, estaven a punt per passar l’estona.

S’havien ofert begudes: diverses varietats d’herbes, un vi afruitat fermentat i la beguda alcohòlica anomenada «barma», feta amb saba de bedoll i amb afegits de cereals, mel o fruites diferents. Cadascú havia agafat una tassa de la seva beguda preferida, i tots es passejaven buscant un lloc per seure a prop de l’escalfor de la foguera. Es vivia un ambient d’il·lusió i ganes de divertir-se. Els visitants sempre aportaven una mica d’emoció, però la noia forastera amb els animals i les històries exòtiques prometia ser més estimulant del normal.

L’Ayla i en Jondalar estaven enmig d’un grup on també hi havia en Joharran i la Proleva, en Sergenor i la Jayvena, i en Kimeran i la Beladora, els caps de les coves Novena, Setena i Segona, i uns quants més, com ara les joves Levela i Janida, i les seves parelles, en Jondecam i en Peridal. Els caps parlaven amb persones de la Setena Cova sobre quan havien de marxar els visitants de Penya del Cap de Cavall per anar a la Llar Antiga, amb comentaris jovials i una amistosa rivalitat amb la Segona Cova sobre on havien de quedar-se més temps.

—La Llar Antiga és més vella i hauria d’estar per sobre i tenir més prestigi —va dir en Kimeran amb un somriure maliciós—. O sigui que els hauríem de tenir més temps.

—Això vol dir que perquè sóc més gran hauria de tenir més prestigi? —va contraatacar en Sergenor amb un somriure de complicitat—. Me’n recordaré.

L’Ayla els escoltava i somreia, com tots, però tenia ganes de fer una pregunta.

—Ara que heu tret el tema de les edats de les coves, hi ha una cosa que m’agradaria saber —va dir, finalment, aprofitant una pausa de la conversa.

Tots es van girar a mirar-la.

—Només cal que ho preguntis —va dir en Kimeran, amb una cortesia i una cordialitat exagerades que suggerien que hi podia haver alguna cosa més.

Havia begut unes quantes copes de barma i s’havia fixat en la bellesa de la parella del seu alt amic.

—L’estiu passat, en Manvelar em va parlar una mica sobre els noms de les paraules de comptar per a cada Cova, però encara no ho entenc del tot —va dir l’Ayla—. L’any passat, quan vam anar a la Trobada d’Estiu, ens vam parar a passar la nit a la Vint-i-novena Cova. Viuen en tres refugis separats al voltant d’una gran vall, cada una amb un cap i un zelandoni, però totes s’anomenen amb la mateixa paraula de comptar, la Vint-i-novena. La Segona Cova està estretament relacionada amb la Setena, i vosaltres viviu a l’altra banda de la vall: aleshores, per què la vostra cova té una paraula de comptar diferent? Per què no formeu part de la Segona Cova?

—Això no t’ho puc contestar. No ho sé —va dir en Kimeran. Després va assenyalar amb el dit l’home més vell—. Hauràs de preguntar-ho al cap més gran. Sergenor?

En Sergenor va somriure, però es va rumiar la pregunta una estona.

—Si t’he de ser franc, jo tampoc no ho sé. No m’ho havia plantejat mai. I no conec cap rondalla de les llegendes antigues que en parli. N’hi ha que expliquen històries dels habitants originals de la regió, la Primera Cova dels Zelandoniis, però ja fa temps que han desaparegut. No se sap amb certesa on era el seu refugi.

—Sí que saps que la Segona Cova dels Zelandoniis és l’assentament més antic d’aquests que encara existeix? —va preguntar en Kimeran, amb la veu una mica pastosa—. Per això l’anomenen Llar Antiga.

—Sí, això sí que ho sé —va dir l’Ayla, pensant que potser necessitaria la beguda «de l’endemà», que havia elaborat per a en Talut, el cap mamutoi del Campament del Lleó.

—Et diré el que em sembla a mi —va dir en Sergenor—. Quan les famílies de la Primera i la Segona coves van créixer massa per als seus refugis, algunes, tant descendents de les dues coves com persones noves que havien arribat a la regió, es van traslladar més lluny, enduent-se les següents paraules de comptar per fundar una nova cova. Quan el grup de persones de la Segona que va fundar el nostre refugi va decidir traslladar-se, la següent paraula de comptar sense utilitzar era «set». Pràcticament totes eren famílies joves, algunes parelles recents, fills de la Segona Cova, i preferien no estar gaire lluny dels seus parents; per això es van instal·lar aquí, a l’altra punta de la vall Tendra i van fundar una nova llar. Encara que les dues coves estiguessin tan estretament relacionades, perquè de fet era la mateixa, crec que van triar un altre número perquè així és com es feia. D’aquesta manera, van sorgir dues coves separades: la Llar Antiga, la Segona Cova dels Zelandoniis, i la Penya del Cap de Cavall, la Setena Cova. Encara som branques diferents de la mateixa família.

»La Vint-i-novena és una cova més nova —va continuar en Sergenor—. Quan es van traslladar als refugis nous, m’imagino que volien conservar la mateixa paraula de comptar, perquè com més baixa és aquesta, més antic és l’assentament. Tenir una paraula de comptar baixa atorga un cert prestigi, i la Vint-i-nou ja era molt alta. Suposo que cap de les persones que van fundar les noves coves en volia una de més alta. Van decidir dir-se Tres Rocs, la Vint-i-novena Cova dels Zelandoniis, i així utilitzar els noms que ja havien posat als indrets per explicar-ne la diferència.

»L’assentament original s’anomena Roca Reflectida, perquè des d’alguns punts et pots veure a l’aigua de sota. És un dels pocs refugis que estan de cara al nord i no és fàcil d’escalfar, però és un lloc espectacular i té molts altres avantatges. Està situat a la Tinença Sud de la Vint-i-novena Cova, o de vegades en diuen la Tinença Sud de Tres Rocs. La Cara Sud va esdevenir la Tinença Nord, i el Campament d’Estiu, la Tinença Oest de la Vint-i-novena Cova. Crec que la seva manera de fer és més complicada i confusa, però és la que han triat.

—Si la Segona Cova és la més antiga, aleshores el següent grup en antiguitat que encara existeix ha de ser Roca Dos Rius, la Tercera Cova dels Zelandoniis. Anit hi vam ser —va dir l’Ayla, que ja ho començava a entendre.

—Això mateix —va dir la Proleva.

—Però no existeix una Quarta Cova, oi?

—Hi havia una Quarta Cova —va contestar la Proleva—, però es veu que ningú no sap què se’n va fer. Hi ha llegendes que insinuen una catàstrofe que va assolar més d’una cova, i la Quarta podria haver desaparegut llavors, però no se sap del cert. També és una època fosca de les rondalles. S’hi sobreentenen lluites amb els caps plans.

—La Cinquena Cova, anomenada Vall Antiga, pujant pel Riu, és la següent després de la Tercera —va dir en Jondalar—. Els volíem visitar l’any passat camí de la Trobada d’Estiu, però ja havien marxat. Te’n recordes? —L’Ayla va assentir—. Tenen diversos refugis a ambdós cantons de la vall del Riu Curt; alguns, per viure-hi; i d’altres, per fer de magatzem, però no els posen noms diferents de paraules de comptar. Tota la Vall Antiga és la Cinquena Cova.

—La Sisena Cova també ha desaparegut —va continuar en Sergenor—. S’expliquen diferents rondalles sobre el que els va passar. La majoria de la gent creu que la malaltia els va delmar. Altres creuen que hi va haver una diferència d’opinions entre faccions. Sigui com sigui, les rondalles indiquen que les persones que un temps van formar la Sisena es van afegir a altres coves, de manera que nosaltres, la Setena Cova, som els següents. Tampoc hi ha Vuitena, o sigui que la vostra, la Novena, és la que ve després.

Hi va haver un moment de silenci mentre tots païen la informació. Llavors, per canviar de tema, en Jondecam va preguntar a en Jondalar si es voldria mirar el llançador que havia fabricat, i la Levela va dir a la seva germana gran, la Proleva, que estava pensant a anar a la Novena Cova a tenir el seu fill, i això les va fer somriure. La gent va encetar converses privades i aviat es va dividir en grupets.

En Jondecam no era l’únic que volia fer consultes sobre el llançador, sobretot després de la notícia de la cacera de lleons del dia abans. En Jondalar havia inventat l’arma de caça mentre vivia amb l’Ayla a la vall oriental i en va fer una demostració poc després de tornar a casa l’estiu anterior. A la Trobada d’Estiu, va fer algunes demostracions més.

A primera hora de la tarda, quan en Jondalar esperava que l’Ayla tornés de la cova del Cap de Cavall, uns quants s’havien entrenat llançant javelines amb els llançadors que s’havien fabricat, copiats dels que havien vist fer servir a en Jondalar, mentre ell els donava instruccions i consells. Ara un grup de gent, sobretot homes però també algunes dones, estava reunit al voltant d’ell, fent preguntes sobre les tècniques de fabricació dels llançadors i les javelines lleugeres, que havien demostrat ser tan eficaces amb aquesta arma.

A l’altre costat de la foguera, a prop de la paret que ajudava a mantenir l’escalfor, unes quantes joves que havien tingut fills, entre les quals l’Ayla, s’havien ajuntat per alletar, bressolar o vigilar els nadons mentre xerraven.

En una zona separada i més aïllada del refugi, la Zelandoni Que Era Primera conversava amb els altres zelandonis i els seus acòlits, i estava una mica molesta perquè l’Ayla, que era la seva acòlita, no s’hi havia afegit. Sabia que l’havia forçada a ser la seva acòlita, però la noia ja era una guaridora experimentada quan va arribar i tenia altres habilitats insòlites, com ara saber controlar els animals. Era una zelandoni!

El Zelandoni de la Setena havia fet una pregunta a la Primera i estava esperant una resposta amb expressió pacient. S’havia fixat que la Zelandoni de la Novena Cova estava distreta i una mica empipada. L’havia estat observant des que havien arribat els visitants i havia vist com li augmentava la irritació, tot i que no entenia per què. Quan els zelandonis es visitaven entre ells amb els seus acòlits, era una bona ocasió per ensenyar als novells alguns dels seus coneixements i les tradicions que haurien d’aprendre i memoritzar; i la seva acòlita no hi era. Però va pensar que si la Primera havia triat una acòlita que tenia parella i un fill, havia de saber per força que tota la seva atenció no estaria dedicada a la zelandònia.

—Perdoneu-me un moment —va dir la Primera, aixecant-se de l’estora, col·locada sobre un sortint baix de pedra, i caminant cap al grup de mares joves que xerraven.

—Ayla —va dir somrient. Sabia dissimular molt bé els seus sentiments—. Em sap greu d’interrompre’t, però el Zelandoni de la Setena Cova m’ha fet una pregunta sobre la manera de recol·locar els ossos trencats, i he pensat que tu tindries idees per contribuir-hi.

—I tant, Zelandoni —va dir l’Ayla—. Espera’t un moment, que agafo la Jonayla.

L’Ayla es va aixecar, però va dubtar abans d’agafar la nena adormida. El Llop la va mirar i va grinyolar, remenant la cua i fent-la picar a terra. Estava ajagut al costat del nadó, a qui tenia sota la seva protecció especial. El Llop era l’últim d’una llopada d’una lloba solitària, que l’Ayla havia mort perquè li robava les preses de la seva trampa, abans de saber que estava alletant les seves cries. Va rastrejar el cau, va trobar un cadell viu i se’l va endur. L’animal havia crescut dins els confins tancats del refugi d’hivern dels mamutois. Era tan petit quan ella el va acollir —es devia comptar quatre setmanes—, que s’havia emmirallat en els humans i estimava amb bogeria els més petits, sobretot la menuda nascuda de l’Ayla.

—No la voldria destorbar. S’acaba d’adormir. No està acostumada a sortir de casa i ha estat molt excitada tot el vespre —va dir l’Ayla.

—Nosaltres la vigilarem —va dir la Levela somrient—. O ajudarem el Llop. No la perdrà de vista. Si es desperta, te la portarem. Però ara que s’ha adormit, no crec que es bellugui en una bona estona.

—Gràcies, Levela —va dir l’Ayla, i després va somriure, mirant-les a ella i a la dona que estava asseguda al costat—. Com es nota que ets germana de la Proleva. Saps que t’hi assembles molt?

—Ja ho sé. La trobo molt a faltar des que es va aparellar amb en Joharran —va dir la Levela, mirant la seva germana—. Estàvem molt unides. La Proleva era com una segona mare per a mi.

L’Ayla va seguir La Que Era Primera al grup dels Que Servien la Mare. Va notar que hi havia gairebé tots els zelandonis de la zona. A més de la Primera, que era la Zelandoni de la Novena Cova, i per descomptat dels zelandonis de la Segona i la Setena coves, també hi havia els de la Tercera i l’Onzena. La Zelandoni de la Catorzena no hi havia anat, però havia enviat el seu primer acòlit. N’hi havia d’altres. L’Ayla va reconèixer les dues dones joves i un home de la Segona i la Setena coves. Va somriure a la Mejera de la Tercera Cova i va saludar l’home gran, que era el Zelandoni de la Setena, i després, la dona que era la néta de la seva llar, la Zelandoni de la Segona, que també era la mare d’en Jondecam. L’Ayla tenia ganes de conèixer millor la Segona. No hi havia gaires zelandonis que tinguessin fills, però ella s’havia aparellat i n’havia tingut dos, havia pujat el seu germà Kimeran després que morís la seva mare i ara era zelandoni.

—L’Ayla té més experiència que nosaltres recol·locant ossos, Zelandoni de la Setena. Li hauries de fer a ella la teva pregunta —va dir la Primera, mentre es tornava a asseure i indicava a l’Ayla una estora al seu costat.

—Sé que si una fractura recent es recol·loca correctament, es guareix bé. Ho he fet moltes vegades, però algú em va preguntar si es podia fer alguna cosa amb una fractura que no s’ha col·locat bé i s’ha guarit torta —va preguntar el vell immediatament.

No li interessava únicament la resposta de la noia. Havia sentit tant a parlar de les seves habilitats a La Que Era Primera, que volia veure com reaccionava a una pregunta directa d’algú més gran i més experimentat.

L’Ayla tot just s’acabava d’asseure a l’estora i es va girar a mirar-lo. Tenia una manera d’ajupir-se plena de gràcia i delicadesa, i el vell s’hi va fixar; i una forma de mirar-lo directament i alhora amb discreció que d’alguna manera transmetia respecte. Encara que l’Ayla s’esperava que la presentessin formalment a tots els altres acòlits, i la va sorprendre que li fessin una pregunta tan ràpidament, va respondre sense dubtar.

—Això depèn de la fractura i del temps que faci que s’ha guarit —va concretar l’Ayla—. Si és una fractura antiga, no s’hi pot fer gaire cosa. L’os, un cop guarit, encara que s’hagi curat malament, sovint és més fort que l’os que no s’ha fracturat. Si s’intenta tornar a trencar per recol·locar-lo bé, és probable que el que es trenqui sigui l’os sa. Però si la fractura tot just comença a guarir-se, de vegades es pot tornar a trencar i recol·locar bé.

—Ho has fet alguna vegada? —va preguntar el Setè, una mica desconcertat per la manera de parlar de l’Ayla.

Era estranya. No era com la forma de parlar de la bonica parella d’en Kimeran, que donava tonalitats agradables a alguns sons. Quan la dona forastera d’en Jondalar parlava era com si s’empassés alguns sons.

—Sí —va dir l’Ayla. Li feia l’efecte que l’estaven posant a prova, com quan l’Iza li feia preguntes sobre formes de guariment i usos de les plantes—. En el nostre viatge de tornada aquí, vam parar a visitar unes persones que en Jondalar havia conegut anteriorment, els xaramudois. Aproximadament, una lluna abans que hi arribéssim, una dona que ell coneixia va patir una mala caiguda i es va trencar el braç. Se li estava curant malament, i el tenia torçat d’una manera que no el podia fer servir i li feia molt de mal. El seu guaridor havia mort a principi d’aquell hivern, i encara no en tenien un altre, i no hi havia ningú que sabés col·locar un braç. Vaig poder tornar-l’hi a trencar i recol·locar-l’hi. No era perfecte, però era millor. No el podria fer servir com abans, però el podria fer servir; i quan ens en vam anar, se l’hi estava guarint bé i ja no l’hi feia mal —va explicar l’Ayla.

—El trencament del braç, no li va fer mal? —va voler saber un noi.

—No crec que en sentís el dolor. Li vaig donar un beuratge per adormir-la i relaxar-li els músculs. Jo ho conec com a «datura»…

—Datura? —va interrompre el vell.

L’accent de l’Ayla era especialment fort quan pronunciava aquesta paraula.

—En mamutoi és una paraula que vol dir «poma d’espines» en zelandonii, perquè en una fase del creixement dóna un fruit que es podria descriure així. És una planta gran i amb una olor molt forta, que fa flors blanques grosses que broten de la tija —va explicar l’Ayla.

—Sí, crec que la conec —va dir el vell Zelandoni de la Setena Cova.

—Com sabies el que havies de fer? —va preguntar la dona jove que estava asseguda al costat del vell, en to d’admiració, com si no entengués que un acòlit pogués saber tantes coses.

—Sí, és una bona pregunta —va dir el Setè—. Com sabies el que havies de fer? D’on treus tanta experiència? Sembles molt sàvia per ser tan jove.

L’Ayla va mirar la Primera, que semblava força complaguda. No sabia amb seguretat per què, però li feia l’efecte que estava satisfeta amb el seu discurs.

—La dona que em va acollir i em va pujar quan era petita era una remeiera del seu poble, una guaridora. Em va formar perquè fos una remeiera com ella. Per caçar, els homes del Clan fan servir unes javelines diferents de les dels zelandoniis. Són més llargues i més gruixudes i normalment no les llancen, les claven, o sigui que s’han d’acostar molt a la presa. És més perillós i sovint acabaven malferits. De vegades els caçadors del Clan viatgen lluny. Si algú es trenca un os, no sempre poden tornar de seguida i l’os es comença a guarir abans que es pugui recol·locar. Vaig ajudar l’Iza unes quantes vegades quan havia de tornar a trencar i recol·locar ossos, i també vaig ajudar les remeieres als aplecs del Clan a fer el mateix.

—Aquesta gent que anomenes «el Clan» són realment iguals que els caps plans? —va preguntar el noi.

Aquesta pregunta ja li havien fet abans, i l’Ayla pensava que la hi havia fet el mateix noi.

—Aquesta és la paraula que vosaltres feu servir per anomenar-los —va repetir l’Ayla.

—Costa de creure que poguessin fer tantes coses —va dir el noi.

—A mi, no; vaig viure amb ells.

Hi va haver un silenci incòmode, que es va allargar fins que la Primera va canviar de tema.

—Crec que aquest és un bon moment perquè els acòlits aprenguin o perquè alguns de vosaltres repasseu les paraules de comptar, els usos i els significats que tenen. Tots coneixeu les paraules de comptar, però què podeu fer si us trobeu que heu de comptar grans quantitats? Zelandoni de la Segona Cova, els ho pots explicar?

L’interès de l’Ayla va augmentar. Fascinada, es va tirar endavant. Estava segura que, si se sabia fer, comptar havia de ser més complex i important que les simples paraules de comptar. La Primera es va fixar amb satisfacció en l’interès de la noia. Estava convençuda que l’Ayla tindria una curiositat especial pel concepte de comptar.

—Podeu fer servir les mans —va dir la Segona, i va aixecar les dues mans—. Amb la dreta, compteu els dits seguint les paraules de comptar fins a cinc. —Va tancar el puny i va anar aixecant un dit rere l’altre mentre comptava, començant pel polze—. En podeu comptar cinc més amb l’esquerra fins que arribeu a deu, tot i que comptant així només podeu arribar fins aquí. Però, en lloc de fer servir la mà esquerra per comptar els segons cinc, podeu doblegar-ne un dit, el gros, per tancar els primers cinc. —Va aixecar la mà esquerra amb el revés enfora—. Llavors torneu a comptar amb la dreta i doblegueu el segon dit de comptar de la mà esquerra per tancar. —Va doblegar el dit índex sobre el dit gros, de manera que tenia les dues mans obertes, llevat del dit índex i el polze de l’esquerra—. Això vol dir deu —va dir—. Si abaixo el dit següent, això vol dir quinze. El següent dit és vint, i el següent, vint-i-cinc.

L’Ayla estava meravellada. Va copsar la idea immediatament, tot i que fos més complex que les simples paraules de comptar que en Jondalar li havia ensenyat. Va recordar la primera vegada que havia après el concepte de calcular el nombre de coses. Va ser en Creb, el Mog-ur del Clan, qui l’hi va ensenyar, però de fet només podia comptar fins a deu. La primera vegada que li havia ensenyat a comptar, quan encara era petita, l’home va posar un dit de cada mà sobre cinc pedres diferents i, llavors, com que tenia un braç amputat per sota el colze, ho va fer per segona vegada imaginant que aquest era la seva altra mà. Amb gran dificultat, podia esmolar la seva imaginació per comptar fins a vint, i per això el va deixar esmaperdut i preocupat quan va veure que l’Ayla comptava fins a vint-i-cinc amb facilitat.

La noia no feia servir paraules, com en Jondalar. Ho va fer amb còdols, posant els cinc dits sobre pedres diferents cinc vegades per ensenyar a en Creb el vint-i-cinc. En Creb s’havia esforçat per aprendre a comptar; en canvi, ella entenia el concepte instintivament. L’home va dir a l’Ayla que no parlés mai amb ningú del que havia fet. Sabia que la noia era diferent del Clan, però fins a llavors no va ser conscient de fins a quin punt. Sabia que els altres s’espantarien, sobretot en Brun i els altres homes, i potser fins al punt de fer-la fora.

La majoria del Clan podia comptar només un, dos, tres i molts, tot i que podien indicar alguns matisos de «molts», i tenien altres maneres d’entendre les quantitats. Per exemple, no tenien paraules de comptar per als anys de la vida d’un nen, però sabien que un infant en el seu any de naixement era més petit que un altre en el seu any de caminar o en el seu any de deslletament. També era cert que en Brun no havia de comptar les persones del seu clan. Coneixia els noms de totes elles i, amb una mirada ràpida, sabia si algú hi era o no hi era. Pràcticament tots tenien aquesta capacitat més o menys desenvolupada. Un cop estaven una estona en companyia d’un nombre limitat de persones, percebien instintivament si hi faltava algú.

L’Ayla sabia que si la seva comprensió dels comptes atabalava en Creb, que l’estimava, espantaria molt més la resta del Clan; per això, no en va parlar mai. Però no se’n va oblidar. Va utilitzar els seus coneixements limitats de comptar per a les seves coses, sobretot quan vivia sola a la vall. Havia marcat el pas del temps gravant senyals en una vara cada dia. Sabia quantes estacions i quants anys havia viscut a la vall, fins i tot sense les paraules de comptar. Però quan es va presentar en Jondalar, ell va poder comptar les marques de les seves vares i dir-li quant de temps feia que era allà. Per a ella, va ser màgic. Ara que tenia una idea de com ho havia fet, es delia per saber-ne més.

—Hi ha maneres de comptar més alt, però és més complicat —va continuar la Segona, i llavors va somriure—, com gairebé totes les coses associades amb la zelandònia. —Els que l’observaven també van somriure—. Molts senyals tenen més d’un significat. Les dues mans poden significar deu o vint-i-cinc, i no costa gaire de distingir el que vols dir quan en parles, perquè quan vols dir deu, poses els palmells enfora, i quan vols dir vint-i-cinc, gires els palmells cap endins. Quan els tens cap endins, pots comptar una altra vegada, però aquest cop fas servir la mà esquerra i tanques el número amb la dreta. —Va fer una demostració, i els acòlits la van imitar—. En aquesta posició, doblegar el dit gros vol dir trenta, però quan comptes i tanques al trenta-cinc, no abaixes el dit polze, sinó que doblegues el dit següent. Per dir quaranta, doblegues el dit del mig; per quaranta-cinc, el següent; i per cinquanta, es doblega el dit petit de la mà dreta, i tots els altres dits de les dues mans estan estesos. La mà dreta amb els dits doblegats de vegades s’utilitza sola per mostrar aquestes paraules de comptar més grans. I es poden fer paraules de comptar encara més grans doblegant més d’un dit.

L’Ayla tenia dificultats per doblegar el dit petit i mantenir-lo en aquesta posició. Era evident que els altres hi tenien més pràctica, però no li va costar d’entendre-ho. La Primera va veure que l’Ayla somreia meravellada i encantada, i es va sentir satisfeta. Aquesta era la manera de fer que s’hi involucrés.

—Es pot fer una empremta de la mà sobre una superfície, com un tros de fusta o la paret d’una cova, fins i tot a la vora d’un riu —va afegir la Primera—. El senyal de la mà pot voler dir coses ben diverses. Pot significar paraules de comptar, però també una cosa del tot diferent. Si voleu deixar un senyal d’empremta de mà, podeu mullar-vos el palmell de color i deixar la marca, o podeu posar la mà sobre la superfície i després pintar-la per dintre i pel voltant, la qual cosa deixa un altre tipus d’empremta. Si voleu fer un senyal que signifiqui una paraula de comptar, mulleu-vos amb color el palmell per indicar les més petites, i el revés de la mà per indicar les més grans. Una cova que està a l’est i al sud d’aquí fa el senyal d’un gran punt fent servir color només al palmell, sense empremtar els dits.

A l’Ayla li rodava el cap, aclaparada per la idea de comptar. En Creb, el més gran Mog-ur del Clan, podia comptar fins a vint amb gran esforç. Ella podia comptar fins a vint-i-cinc i representar-ho amb només dues mans de manera que els altres poguessin entendre-ho, i després augmentar aquest nombre. Podies dir a algú quants cérvols roigs s’havien congregat als terrenys on anaven a parir a la primavera i quantes cries havien nascut; un nombre petit com cinc, un grup petit, vint-i-cinc, o molt més que això. Seria més difícil comptar un gran ramat, però tot es podia comunicar. Quanta carn es podia emmagatzemar per alimentar tantes persones tot l’hivern. Quantes tires d’arrels seques. Quants cistells de fruits secs. Quants dies tardarien a arribar al lloc de la Trobada d’Estiu. Quantes persones hi hauria. Les possibilitats eren increïbles. Les paraules de comptar tenien un significat imponent, tant real com simbòlic.

La Que Era Primera tornava a parlar, i l’Ayla va abandonar les seves meditacions a contracor. La Zelandoni tenia una mà aixecada.

—El nombre de dits d’una mà, cinc, és una paraula de comptar important per si mateixa. Representa el nombre de dits de cada mà i el de cada peu, per descomptat, però aquest només és el seu significat superficial. «Cinc» també és la paraula sagrada de comptar de la Mare. Les nostres mans i els nostres peus ens ho recorden. Una altra cosa que ens ho recorda és la poma. —Va treure una pometa verda i dura i la va mostrar a tothom—. Si poseu una poma de costat i la partiu per la meitat, com si talléssiu pel mig el cor de la fruita —va fer una demostració mentre parlava—, veureu que el dibuix de les llavors divideix la poma en cinc seccions. Per això la poma és la fruita sagrada de la Mare.

Va passar totes dues seccions perquè els acòlits les examinessin, i a l’Ayla li va donar la part de dalt.

—La paraula «cinc» de comptar té altres aspectes importants. Com anireu aprenent, es poden veure cinc estrelles al cel que es mouen a l’atzar cada any, i un any té cinc estacions: primavera, estiu, tardor i els dos períodes freds, començament d’hivern i final d’hivern. Molta gent es pensa que l’any comença a la primavera, quan apareixen els nous brots verds, però els zelandonis saben que el començament de l’any està assenyalat pel dia curt de l’hivern, que és el que divideix el començament de l’hivern del final de l’hivern. L’autèntic any comença al final de l’hivern, després ve la primavera, l’estiu, la tardor i el començament de l’hivern.

—Els mamutois també compten cinc estacions —va aportar l’Ayla—. De fet, tres estacions principals: primavera, estiu i hivern, i dues de menors: tardor i mig hivern. Potser s’hauria de dir final d’hivern.

A alguns dels altres els va sorprendre que la noia interrompés amb un comentari quan la Primera els estava explicant un concepte bàsic, però la Zelandoni va somriure interiorment, satisfeta de veure que la noia s’hi involucrava.

—Consideren que el tres és una paraula de comptar primària perquè representa la dona, com el triangle de tres cares amb la punta cap per avall representa la dona i la Gran Mare. Quan hi afegeixen les altres dues, la tardor i el mig hivern, estacions que signifiquen que s’acosten canvis, fan cinc. El Mamut deia que el cinc era la seva paraula de comptar de l’autoritat oculta.

—Això és molt interessant, Ayla. Nosaltres diem que el cinc és la paraula de comptar sagrada de la Mare. També considerem que el tres és un concepte important, per raons semblants. M’agradaria saber més coses de les persones que anomenes «mamutois», i dels seus costums. Potser en la pròxima trobada de la zelandònia —va dir la Primera.

L’Ayla escoltava fascinada. Quan la Primera es concentrava en la veu, captava l’atenció, l’exigia. Però no era només la veu; els coneixements i la informació que impartia eren estimulants i absorbents. L’Ayla volia saber-ne més.

—També hi ha cinc colors sagrats i cinc elements sagrats, però es fa tard i ja en parlarem la propera vegada —va dir La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien la Gran Mare Terra.

L’Ayla es va sentir decebuda. Hauria pogut escoltar tota la nit, però llavors va aixecar el cap i va veure que s’apropava la Folara amb la Jonayla. La seva filla estava desperta.