Capítol 9

—Sí, tens raó, és clar. No va ser únicament un nen nascut mort —va dir el Vint-i-sisè—. Van néixer junts, o haurien nascut, però eren alguna cosa més que nascuts junts, estaven units.

L’Ayla va recordar que havia passat el mateix a una de les dones del Clan, dos infants units amb un resultat monstruós. Va sentir una gran tristesa per la Danella.

—Un era normal, l’altre més petit i no format del tot, i parts del segon estaven unides al primer —va continuar el Vint-i-sisè—. M’alegro que no hi hagués respiració en ells, perquè si no els hi hauria hagut de treure. Hauria estat massa per a la Danella. Ja va sagnar molt. Em sorprèn que hagi sobreviscut. Nosaltres, la seva mare, la mare de l’Stevadal i jo, vam decidir no dir-ho a cap dels dos. Ens feia por que això fes un futur embaràs més angoixant que un nen nascut mort. La pots examinar si vols, però fa temps que va passar, a finals d’hivern. S’ha curat bé; només necessita recuperar les forces i superar el dol. La vostra visita la pot haver ajudat. L’he vista amb la nena de l’Ayla a la falda i crec que això és bo. Sembla que s’ha fet amiga teva, Ayla, i també del teu llop Potser ara li agafaran ganes d’anar a la Trobada d’Estiu.

—Jondalar! —va cridar l’Ayla, quan ella i la Primera van arribar al campament de la Novena Cova—. Què hi fas, aquí? Em pensava que anaves al campament de la Trobada d’Estiu.

—Ara hi vaig —va dir ell—. He pensat que abans aniria a veure el Llamp i la Grisa. No he estat gaire amb el Llamp i crec que a tots dos els ha agradat veure’m. I tu, què hi fas?

—Volia que la Whinney alletés la Grisa mentre jo ho feia amb la Jonayla. Anava a deixar aquí la Whinney, però després he pensat que seria un bon moment perquè la Zelandoni entrés al campament muntada al baiard —va dir l’Ayla.

En Jondalar va somriure.

—Llavors m’esperaré —va dir—. De fet, podria venir amb vosaltres muntant el Llamp.

—També ens haurem d’endur la Grisa —va dir l’Ayla, arrufant lleugerament el front. Va somriure—. Podem fer servir el ronsal que li vas fer, ara que s’està acostumant a portar-lo. És bo que s’habituï a estar amb gent desconeguda.

—Déu n’hi do, l’espectacle que farem —va observar la Zelandoni—. Però crec que m’agrada. Prefereixo formar part d’una gran producció que ser l’única persona observada.

—També ens hauríem d’endur el Llop. Gairebé tothom ha vist els animals, però no junts. N’hi ha uns quants que no es poden creure que la Whinney deixi que el Llop s’acosti a la seva cria. Si veuen que no és cap perill per a la Grisa, els ajudarà a veure que tampoc no és cap perill per a ells —va dir l’Ayla.

—Si no és que algú intenta fer-te mal —va dir en Jondalar— o fer mal a la Jonayla.

En Jaradal i en Robenan van arribar corrent a l’allotjament d’estiu del cap de la Setena Cova.

—Wiimar! Thona! Veniu a veure-ho! —va cridar en Jaradal.

—Sí, veniu a veure-ho! —va repetir en Robenan. Els dos nens havien estat jugant a fora.

—Han portat tots els cavalls, i el Llop, fins i tot la Zelandoni munta! Veniu a veure-ho! —va exclamar en Jaradal.

—Calma, nens —va dir la Marthona, que no entenia a què es referia en Jaradal.

No semblava possible que la Zelandoni anés asseguda al llom d’un cavall.

—Veniu a veure-ho! Veniu a veure-ho! —cridaven els dos nens, mentre en Jaradal intentava estirar la seva àvia per aixecar-la del coixí on estava asseguda. Després va provar-ho amb en Willamar—. Vine a veure-ho, Willamar!

La Marthona i en Willamar estaven enraonant amb en Sergenor i la Jayvena sobre la seva participació a la propera cerimònia. Tots els caps, antics i actuals, hi tenien un petit paper. S’havien endut en Jaradal perquè no empipés la seva mare. La Proleva, com sempre, estava planificant l’àpat per a la festa. La Ramara, la parella d’en Solaban, que estava embarassada, i el seu fill, en Robenan, que tenia l’edat d’en Jaradal i era amic seu, hi havien anat perquè els dos nens juguessin.

—Ja venim —va dir en Willamar, ajudant la Marthona a aixecar-se.

En Sergenor va descórrer la roba que tapava l’entrada i van sortir tots. Van topar amb una visió sorprenent: desfilant cap a l’allotjament de la zelandònia, venien en Jondalar, muntat en el Llamp i guiant la Grisa, i l’Ayla, muntant l’euga, amb la Jonayla davant, a la manta. La Whinney arrossegava un baiard damunt del qual anava asseguda la Primera, d’esquena. El llop caminava al costat. Per a molts, era sorprenent veure cavalls amb persones assegudes a sobre, i encara més, un llop caminant al seu costat com si fos la cosa més normal del món. Però veure la Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra en un seient estirat per un cavall els deixava totalment bocabadats.

La processó va passar força a prop del campament de la Setena Cova, i per més que la Marthona i en Willamar i la resta de persones de la Novena estiguessin més acostumats als animals, es van quedar tan esmaperduts amb la demostració com els altres. La Primera va mirar la Marthona i, encara que somrigués d’una manera decorosa, l’antiga cap va detectar una espurna d’alegria entremaliada a la mirada de la dona. Era més que una desfilada; era un espectacle, i si als membres de la zelandònia els agradava escenificar alguna cosa, era precisament un espectacle. Quan van arribar a l’entrada del gran allotjament, en Jondalar es va parar i va deixar que l’Ayla i la Whinney continuessin; després va desmuntar i va oferir la mà a la Primera. Tot i la seva còrpora, la dona va baixar del seient del baiard amb gràcia i, absolutament conscient que tothom la mirava, va entrar a l’allotjament amb gran dignitat.

—O sigui que era per això que en Jondalar volia que l’ajudéssim —va comentar en Willamar—. Ha dit que necessitava construir un baiard molt resistent, amb lleixes. No eren lleixes el que volia, però ha fet molt bé de dir-ho. Cap de nosaltres no es podia imaginar que acabaria sent un seient per a la Zelandoni. Li hauré de preguntar què se sent asseguda en un seient estirat per un cavall.

—És molt valenta de fer-ho —va dir la Jayvena—. No sé si a mi m’agradaria provar-ho.

—A mi sí! —va fer en Jaradal, amb els ulls brillants d’excitació—. Thona, creus que l’Ayla em deixarà seure al seient del baiard i que la Whinney m’estiri?

—A mi també m’agradaria —va manifestar en Robenan.

—Als nens sempre els agrada provar coses noves —va dir la Ramara.

—Voldria saber quantes converses com aquesta hi ha ara mateix al campament —va dir en Sergenor—. Però si ho deixa fer a un nen, tots els altres nanos del campament també ho voldran.

—I unes quantes nenes —va afegir la Marthona.

—Si fos ella, m’esperaria que tornéssim a la Novena Cova —va dir la Ramara—. Llavors serà com quan deixa que un parell de nens pugin al llom de l’euga mentre ella la guia, com ha fet fins ara.

—Però déu n’hi do, la desfilada. Encara recordo quan vaig veure els animals la primera vegada. Va ser esfereïdor. No ens explicava, en Jondalar, que la gent fugia d’ells quan tornaven del viatge? Ara a pesar que ens hi hem acostumat, continua fent molta impressió —va dir en Willamar.

No tots estaven tan satisfets amb la demostració. La Marona, a qui li agradava ser el centre d’atenció, va sentir una punyida de gelosia. Va mirar la seva cosina, la Wylopa.

—No sé com a algú li pot agradar estar tot el dia envoltat d’animals bruts. Quan t’acostes a l’Ayla, fa pudor de cavall, i he sentit a dir que dorm amb aquell llop. Quin fàstic! —va comentar.

—També dorm amb en Jondalar —va dir la Wylopa—; m’han dit que no comparteix plaers amb ningú més.

—Això no durarà gaire —va dir la Marona, engegant una mirada plena de verí a l’Ayla—. El conec; tornarà al meu llit. T’ho prometo.

En Brukeval va veure parlar les cosines, va reconèixer la mirada furiosa que la Marona enviava a l’Ayla i va sentir emocions contradictòries. Sabia que era inútil, però l’estimava i volia protegir l’Ayla de l’amargor de la dona que també era la seva cosina. Havia estat víctima de la seva malícia i sabia el mal que podia fer. Però també li feia por que l’Ayla tornés a insinuar que ell era un cap pla; això no ho podia suportar, per més que sabés en el fons del seu cor que ella no ho deia amb mala intenció, com els altres. No es mirava mai en un reflector de fusta ennegrida polida, però de vegades es copsava en l’aigua en calma i detestava el que veia. Sabia per què la gent l’anomenava amb aquell nom odiós, però no podia suportar la idea que hi pogués haver una mica de veritat.

En Madroman també mirava furiosament l’Ayla i en Jondalar. Li feia ràbia que l’Ayla rebés tanta atenció de la Primera. D’acord, era la seva acòlita; però no creia que estigués bé que la que se suposava que havia de supervisar tots els acòlits demostrés tant de favoritisme amb ella quan estaven tots junts a la Trobada d’Estiu. I evidentment en Jondalar havia d’estar enmig de totes les coses. Per què va haver de tornar a casa? Tot anava millor quan aquell imbècil no hi era; sobretot després que el Zelandoni de la Cinquena Cova decidís prendre’l com a acòlit, tot i que ell creia que a hores d’ara ja hauria de ser zelandoni. Però què podia esperar amb la grossa al capdavant? «Ja trobaré la manera», va pensar.

En Laramar va donar l’esquena a l’escena i va marxar, pensant en les seves coses. Ja havia vist prou aquells cavalls i aquell llop, sobretot el llop. Pel seu gust, vivien massa a prop del seu allotjament a la Novena Cova i havien ocupat tant d’espai, que tenia els cavalls a l’altre costat. Abans que vinguessin, ell podia fer drecera pel lloc que ells ocupaven. Ara, cada vegada que tornava a casa, havia de fer marrada al voltant de l’allotjament i esquivar el llop. Les poques vegades que s’hi havia apropat, a l’animal se li havia eriçat el pèl, havia arrufat el morro i havia ensenyat les dents, com si el lloc li pertanyés.

A més, la noia no parava d’interferir a la seva llar, portant menjar i mantes, com si fos bona persona, quan el que realment volia era espiar-lo. Ara ni tan sols tenia un refugi on anar. Almenys no un refugi que sentís seu. Els nens es comportaven com si fossin d’ells. Però continuava sent la seva llar, i els altres no n’havien de fer res del que feia ell a la seva llar.

Però encara li quedaven els allotjaments de dalt. Li agradava anar allà. No l’empipaven els nens plorant a la nit ni la seva parella, beguda i amb ganes de discutir. A l’allotjament de dalt on s’estava, els altres eren força grans i no es feien la guitza. No era tan divertit com els allotjaments dels joves, però, si oferia una mica de barma als seus companys, es mostraven encantats de beure amb ell. Llàstima que no hi hagués allotjaments de dalt a la Novena Cova.

L’Ayla va fer caminar la Whinney a poc a poc al voltant del gran allotjament de la zelandònia estirant el baiard i, després, va tornar a sortir del campament de reunió d’estiu per on havia vingut. En Jondalar la va seguir guiant el Llamp i la Grisa. La zona on s’havia instal·lat la reunió de l’estiu, anomenada Vista del Sol pel nom de la cova propera, s’utilitzava sovint com a campament per a grans assemblees. Quan plovia, es portaven pedres del riu i dels penya-segats propers per pavimentar el terra, sobretot quan hi havia molt de fang. Cada any se n’hi afegien més i ara el campament estava delimitat per la gran zona coberta de pedres.

Quan havien sortit dels límits del campament, fora de les pedres que tapaven el terra, en un camp d’herba enmig de la plana inundable del riu, l’Ayla es va aturar.

—Traiem-li el baiard a la Whinney i deixem els cavalls solts una estona perquè puguin pasturar —va dir—. No crec que s’allunyin gaire, i si cal ja els cridarem amb un xiulet.

—Bona idea —va fer en Jondalar—. La gent ja sap que no els ha d’empipar si nosaltres no hi som, i de tant en tant podem venir a veure què fan. Els trauré els ronsals.

Mentre s’ocupaven dels cavalls, van veure que s’acostava en Lanidar amb la seva funda especial per al llançador. Els va saludar amb la mà i després va xiular, i va rebre un renill de benvinguda de la Whinney i el Llamp.

—Volia veure els cavalls —va dir el noi—. L’any passat m’agradava observar-los i anar-los coneixent, però aquest estiu no he tingut temps d’estar amb ells i encara no conec la cria de la Whinney. Creus que es recordaran de mi?

—Sí. Bé que han respost al teu xiulet, oi? —va dir l’Ayla.

La noia portava uns talls de poma silvestre assecats en un plec de la túnica i en va donar al jove semental i després a la seva mare, amb la mà; llavors en Lanidar es va asseure a la gatzoneta i va allargar la mà amb un tall de fruita cap a la petita poltra. Al començament, l’animal es va quedar a prop de les potes de darrere de la Whinney. La Grisa encara mamava, però havia començant a menjar herba, imitant la seva mare, i era evident que sentia curiositat. En Lanidar va ser pacient i, al cap d’una estona, la poltra es va començar a apropar al noi.

L’euga els observava, però ni va animar la seva cria ni va parar-li els peus. Finalment, la curiositat va vèncer la Grisa, que va ensumar la mà oberta d’en Lanidar per veure què hi tenia. Es va ficar el tall de poma a la boca, però el va deixar anar. El noi el va recollir i ho va tornar a provar. La Grisa no tenia tanta experiència com la seva mare, però va fer servir els incisius, els llavis i la llengua per ficar-se el tall de poma a la boca i mastegar-lo. Era una experiència nova per a ella, i un gust nou, però li interessava més en Lanidar. Quan aquest la va acaronar i li va rascar en els seus llocs preferits, se la va guanyar. Es va aixecar somrient encantat.

—Pensàvem deixar els cavalls en aquest camp una estona i ven i r a veure què fan de tant en tant —va dir en Jondalar.

—M’encantaria vigilar-los, com feia l’any passat —va dir en Lanidar—. Si passa alguna cosa, us buscaré o xiularé.

L’Ayla i en Jondalar es van mirar i van somriure.

—T’estaré molt agraïda —va dir l’Ayla—. Els volia deixar aquí perquè la gent es vagi acostumant a veure’ls i perquè ells se sentin més còmodes amb les persones, sobretot la Grisa. Si te’n canses o te n’has d’anar, xiula fort o vine a buscar-nos i ens ho dius.

—Entesos —va dir el noi.

L’Ayla i en Jondalar se’n van anar del camp sentint-se molt més tranquils pels cavalls. Quan hi van tornar al vespre per convidar en Lanidar a menjar amb la seva cova, van veure que l’havien anat a veure uns quants nois i unes quantes noies, entre les quals, la Lanoga amb la petita Lorala. Quan en Lanidar vigilava els animals l’any passat, ho feia al clos i al camp que hi havia a prop del campament de la Novena Cova, que estava a certa distància del grup principal. Allà hi anava poca gent i, llavors, ell no tenia gaires amics; però des que s’havia fet tan hàbil amb el llançador i caçava com qualsevol altre, havia pujat de posició. També havia fet uns quants amics i, pel que semblava, alguna admiradora.

Els joves estaven distrets i no es van adonar que l’Ayla i en Jondalar se’ls apropaven. A en Jondalar li va agradar veure que en Lanidar es comportava amb molta responsabilitat i no permetia que els joves s’acostessin massa als cavalls, sobretot a la Grisa. Era evident que els havia permès acariciar i rascar els cavalls, però només deixava que s’hi atansessin d’un en un o per parelles. Semblava percebre que els cavalls estaven cansats de tanta atenció i volien pasturar i, amb molta decisió, va demanar a un dels joves que els deixés tranquils. La parella no sabia que abans havia fet fora uns nois que s’havien esvalotat massa, i els havia amenaçat de dir-ho a l’Ayla, la qual, els va recordar, era l’acòlita de La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra.

La gent recorria a la zelandònia quan necessitava ajuda i assistència. Però, malgrat que els respectaven i sovint els veneraven, i a molts els estimaven, el sentiment sempre estava temperat per una mica de por. La zelandònia tractava amb l’altre món, el dels esperits, el lloc esgarrifós on anava tothom quan l’élan —la força vital— abandonava el seu cos. També tenia altres poders que se sortien del corrent. Els joves sovint escampaven rumors i es divertien fent-se por, explicant-se històries sobre el que podia fer un zelandoni, concretament a les seves parts virils, si el feien enfadar.

Tots sabien que l’Ayla era una noia normal amb una parella i una filla, però continuava sent una acòlita, un membre de la zelandònia, i una forastera. La manera com parlava accentuava la seva raresa i feia més conscients els altres del fet que era d’un altre lloc, d’un indret llunyà, molt més distant d’on cap d’ells havia viatjat mai, fora d’en Jondalar. Però l’Ayla també demostrava tenir aptituds extraordinàries, com dominar els cavalls i un llop. Qui sabia de què podia ser capaç? Algunes persones fins i tot miraven en Jondalar amb recel, tot i que hagués nascut zelandonii, per les maneres de fer estranyes que havia après mentre era fora.

—Salutacions, Ayla i Jondalar, i Llop —va dir en Lanidar.

Això va fer que alguns dels joves visitants que havien notat l’arribada de la parella es giressin de cop. Semblava que haguessin aparegut del no-res. Però en Lanidar havia endevinat la seva arribada, perquè havia notat el canvi de comportament dels cavalls. Fins i tot a mitja llum, els animals percebien que els seus amos s’apropaven i es dirigien cap a ells.

—Salutacions, Lanidar —va dir l’Ayla—. La teva mare i la teva àvia són al campament de la Setena Cova amb moltes persones de la Novena. Estàs convidat a compartir un àpat amb ells.

—Qui vigilarà els cavalls? —va preguntar el noi, ajupint-se per acariciar el Llop, que se li havia atansat.

—Nosaltres ja hem menjat. Els portarem al campament —va dir en Jondalar.

—Gràcies per vigilar-los, Lanidar —va dir l’Ayla—. T’agraïm la teva ajuda.

—M’agrada fer-ho. Els vigilaré sempre que vulgueu —va dir en Lanidar.

Ho deia de cor. No sols li agradaven els animals sinó també l’atenció que aconseguia. Gràcies a això, hi havien anat a veure’l uns quants joves encuriosits i unes quantes noies.

Amb l’arribada de la Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra, aviat el campament de la Trobada d’Estiu es va immergir en l’activitat frenètica habitual de la temporada. Els Ritus dels Primers Plaers tenien les complicacions de sempre, però cap que fos tan difícil com la que havia plantejat l’any anterior la Janida, que havia aparegut embarassada abans de passar pels Primers Ritus. Sobretot quan la mare d’en Peridal s’havia oposat a l’aparellament del seu fill amb la noia. L’oposició de la mare no era del tot desenraonada, ja que el seu fill només tenia tretze anys i mig, i la Janida en comptava tretze.

Però no era solament per la seva joventut. Encara que la mare d’en Peridal no ho volgués reconèixer, la Primera estava segura que també s’hi oposava perquè una noia que compartís els plaers abans dels Primers Ritus perdia estatus. D’altra banda, pel fet d’estar embarassada, la Janida també en guanyava; uns quants homes més grans li havien ofert de grat la seva llar i estaven disposats a acceptar la criatura, però en Peridal era l’únic amb qui ella havia compartit plaers i el volia a ell. No ho havia fet només perquè ell hi insistís tant, sinó perquè l’estimava.

Després de la cerimònia dels Primers Ritus, havia arribat l’hora d’organitzar el primer matrimonial de l’estiu. Llavors van albirar una ramada de bisons a prop, i els caps van decidir que s’imposava una gran cacera abans dels Ritus dels Matrimonials. En Joharran ho va parlar amb la Primera, i ella va acceptar ajornar la cerimònia.

Tenia ficat al cap que en Jondalar i l’Ayla fessin servir els cavalls per ajudar a guiar els bisons cap al tancat, que havien construït per acorralar els animals. El valor dels llançadors es posaria a prova caçant els animals que esquivessin la trampa. El cap de la Novena Cova seguia animant la seva gent a comprovar que, amb el llançador, es podia llançar una javelina des d’una distància més segura. De mica en mica, els ginys esdevenien les armes més preuades per a les persones que havien pogut veure-les funcionar. A la Trobada tothom ja havia sentit a parlar de la cacera de lleons; els caçadors de lleons havien explicat amb entusiasme el perillós enfrontament.

Els caçadors joves estaven especialment engrescats amb la nova arma, i uns quants dels més grans també. Els qui estaven menys entusiasmats eren els qui tenien més traça en el llançament manual de les llances. Se sentien còmodes caçant de la manera que ho havien fet sempre i no creien que valgués la pena aprendre un nou mètode. Quan es va acabar la cacera, i la carn i les pells estaven assecades o reservades per continuar treballant-hi per conservar-les, el primer matrimonial ja s’havia ajornat massa per al gust de molts.

El dia de la cerimònia d’aparellament comunitària s’havia aixecat transparent i clar, i es vivia un ambient d’excitació a tot el campament, i no només entre els que s’havien d’aparellar. La cerimònia incloïa l’aprovació verbal de les noves parelles per part dels altres assistents a la Trobada d’Estiu. Els aparellaments creaven canvis de noms i lligams en més persones que les noves parelles i les seves famílies; canviava una mica la posició de pràcticament tothom, per a alguns més que per a d’altres, depenent de la proximitat de les seves relacions.

El matrimonial de l’any anterior havia estat una època de tensió per a l’Ayla. No sols perquè havia estat la seva cerimònia d’aparellament, sinó perquè feia poc que havia arribat i tothom estava pendent d’ella. Volia que el poble d’en Jondalar l’estimés i l’acceptés, i intentava trobar-hi el seu lloc. La majoria la va acceptar, però no pas tots.

Aquest any, els caps actuals i els antics, a més de la zelandònia, estaven asseguts estratègicament per poder respondre quan la Primera demanés als presents que responguessin, que per a ella significava que ho acceptaven. La Primera no va quedar contenta amb la vacil·lació per part de la gent l’any anterior quan els va demanar respostes de suport per a l’Ayla i en Jondalar, i no volia que es convertís en costum. Li agradava que les seves cerimònies es desenvolupessin sense entrebancs.

Les festivitats que acompanyaven el matrimonial s’esperaven amb gran il·lusió. La gent preparava els seus millors plats i es posava la millor roba que tenia. Però el festival d’aparellament no només era una ocasió de joia per als qui s’aparellaven, sinó que també era la més adient per celebrar un Festival de la Mare. S’animava a tothom perquè honoressin la Gran Mare Terra compartint el seu do del plaer amb unions i acoblaments quan se’n tingués ocasió, i amb qui cadascú escollís sempre que el sentiment fos recíproc.

S’animava la gent perquè honorés la Mare, però no s’exigia. Es destinaven zones separades per als qui no desitgessin participar-hi. Els nens no hi havien de participar, però, si alguns corrien per allà imitant els adults, se’ls mirava amb indulgència. A alguns adults no els venia de gust, sobretot si estaven malalts o ferits o recuperant-se d’accidents o senzillament estaven cansats o eren dones que acabaven de donar a llum, o tenien el temps lunar i sagnaven. Alguns acòlits que s’estaven sotmetent a proves que exigien abstinència dels plaers durant un temps vigilaven voluntàriament els nens i ajudaven els grans que no participaven en la festa.

La Que Era Primera era dins l’allotjament de la zelandònia, asseguda al tamboret.

—Ja és l’hora —va anunciar, empassant-se el que quedava a la tassa d’infusió de flors d’arç i menta de gat.

Va donar la tassa buida a l’Ayla, es va aixecar i va caminar cap al fons de l’allotjament. Va entrar en un recinte més petit, que estava dissimulat per la part de fora amb una construcció, que es feia servir per guardar llenya.

L’Ayla va ensumar la copa. Era una reacció automàtica, habitual i gairebé inconscient. Va prendre nota dels ingredients i va pensar que probablement la dona tenia el temps lunar. La menta de gat, la planta alta i de fulles peludes, amb les volutes de flors blanques, roses i violetes, era un sedant suau que alleujava la tensió i les contraccions. En canvi, l’arç la va fer rumiar; tenia un gust especial i potser això era el que li agradava; però també era un dels ingredients que havia fet servir la Primera en la preparació medicinal per a la Marthona. L’Ayla sabia ara que les medecines que la Zelandoni donava a la mare d’en Jondalar eren per al cor, el múscul de dins el pit que bombejava sang. Havia vist músculs del cor semblants en els animals que caçava i després escorxava. L’arç l’ajudava a bombejar rítmicament i amb més força. La noia va deixar la tassa i va sortir per la porta gran.

El Llop, que s’esperava a fora, va mirar l’Ayla amb expectació. Ella va somriure, es va acomodar la Jonayla, que dormia a la manta, i es va ajupir davant l’animal. Li va agafar el cap amb les dues mans i el va mirar als ulls.

—Llop, que contenta que estic de veure’t. Et tinc cada dia al meu costat i em dones tantes coses —va dir, fregant-li el pèl grenyut. Després va ajuntar el front amb el de l’animal—. Véns amb mi al matrimonial? —El Llop la continuava mirant—. Pots venir, si vols, però em sembla que t’avorriràs. Per què no vas a caçar? —Es va posar dreta—. Vés, Llop. Au, vés a caçar —va dir, assenyalant amb la mà els límits del campament. L’animal la va mirar una estona més i se’n va anar corrent.

L’Ayla duia la roba que s’havia posat per aparellar-se amb en Jondalar, el seu vestit del matrimonial, que havia carregat durant tot el viatge d’un any des de la llar dels mamutois, a l’orient llunyà, fins a la llar del poble d’en Jondalar, els zelandoniis, el territori dels quals s’estenia fins a les Grans Aigües a l’Oest. El matrimonial va recordar moltes persones l’esdeveniment de l’any anterior. Moltes d’elles van comentar l’estrany abillament de l’Ayla quan va aparèixer una altra vegada amb aquell vestit posat. Però a la Zelandoni també li va recordar les oposicions que algunes persones havien plantejat llavors. Tot i que no en parlessin de manera directa, la Primera sabia que era fonamentalment perquè l’Ayla era forastera; una forastera amb unes habilitats misterioses.

Aquesta vegada l’Ayla hi anava com a espectadora, més que com a participant, i li feia il·lusió observar el ritual i prou. Recordava la seva cerimònia d’aparellament: els qui estaven promesos es reunien en un petit allotjament proper, guarnits amb les millors robes, nerviosos i excitats. Els testimonis i els convidats també s’aplegaven davant la zona d’espectadors, amb la resta del campament al darrere.

La noia va caminar cap a la part més ampla, on la gent es trobava per a diversos actes que exigien la participació de tot el campament. Quan hi va arribar, es va parar a observar la multitud i després es va dirigir cap a les cares conegudes de la Novena Cova. Moltes persones li van somriure en veure-la, entre elles en Jondalar i en Joharran.

—Aquest vespre estàs especialment maca —va dir en Jondalar—. No veia aquesta roba des de l’any passat per a aquestes dates.

Ell duia una túnica senzilla d’un blanc pur, decorada amb cues d’ermini, que l’Ayla li havia regalat expressament per al seu aparellament. Estava impressionant.

—Aquest abillament mamutoi t’escau —va elogiar-lo el seu germà.

Ho pensava, però el cap de la Novena Cova també era conscient que la roba era una ostentació de riquesa.

La Nezzie, la parella del cap del Campament del Lleó, que havia convençut els mamutois perquè adoptessin l’Ayla, li havia regalat els vestits; però els havien confeccionat a petició del Mamut, l’home sagrat que de fet havia adoptat la noia com a filla de la Llar del Mamut. La roba s’havia elaborat, en un principi, pensant que l’Ayla s’aparellaria amb en Ranec, que era el fill de la parella del germà de la Nezzie, en Wymez. Aquest havia viatjat molt al sud quan era jove i s’havia aparellat amb una dona exòtica de pell fosca; havia tornat deu anys després, però malauradament la dona havia mort durant el viatge.

Havia tornat amb històries fantàstiques, amb tècniques noves per tallar sílex i amb un fill extraordinari, amb la pell marronosa i uns rínxols negres i atapeïts, que la Nezzie havia pujat com si fos el seu fill. Entre els seus familiars del nord, de pell clara i cabells rossos, en Ranec era un noi insòlit, que sempre despertava passions. Va esdevenir un home intel·ligent, amb uns ulls negres riallers, que les dones trobaven irresistible i que tenia una gran traça per a la talla.

Com tota la resta, l’Ayla havia quedat captivada per la pell única d’en Ranec i pel seu encant. Però, a més, l’atractiu desconegut li semblava fascinant i ho va demostrar, la qual cosa a en Jondalar li va despertar una gelosia tan profunda, que ni ell mateix sabia que tenia. L’home alt i ros, amb els ulls d’un blau intens, sempre havia estat el preferit de les dones i no sabia com afrontar aquella emoció que no havia experimentat mai. L’Ayla no entenia el seu comportament erràtic i, finalment, va prometre aparellar-se amb en Ranec, perquè creia que en Jondalar ja no l’estimava, i li agradava el tallador de pell fosca i ulls riallers. El Campament del Lleó es va aficionar a l’Ayla i en Jondalar aquell hivern que van viure amb els mamutois, i tots eren molt conscients de les dificultats emocionals dels tres joves.

La Nezzie va crear un lligam molt fort amb l’Ayla a causa del nen diferent que la dona havia adoptat, que era feble, no podia parlar i era mig del Clan. L’Ayla li va tractar el cor dèbil i li va fer la vida més agradable. També va ensenyar a en Rydag el llenguatge de signes del Clan, i la facilitat i la rapidesa amb què el va aprendre li van deixar clar que el nen tenia els records del Clan. Va ensenyar a tot el Campament del Lleó una forma senzilla del llenguatge no verbal, perquè el nen es pogués comunicar amb ells, i això el va fer immensament feliç, i li va encantar a la Nezzie. L’Ayla el va arribar a estimar molt. En part perquè en Rydag li recordava el seu propi fill, que havia hagut de deixar enrere, però més per ell mateix, tot i que al final no havia pogut salvar-lo.

Quan l’Ayla es va decidir a tornar a casa amb en Jondalar en lloc de quedar-se i aparellar-se amb en Ranec, tot i que la Nezzie sabia que si la noia marxava trencaria el cor al nebot que havia criat, va regalar-li els preciosos abillaments que havia confeccionat per a ella i li va dir que se’ls posés quan s’aparellés amb en Jondalar. L’Ayla no era conscient de la riquesa i l’estatus que la roba del matrimonial evocava, però la Nezzie sí que n’era i també el Mamut, el perspicaç Cap Espiritual. Havien deduït, pel comportament i l’educació d’en Jondalar, que aquest procedia d’una família de posició elevada i creien que l’Ayla necessitaria alguna cosa que li donés una bona posició entre ells.

Si bé l’Ayla no entenia del tot l’estatus que la seva roba de matrimonial manifestava, sí que entenia la qualitat del treball artesanal. Les pells per a la túnica i els pantalons procedien tant de cérvols com d’antílops saiga, i eren d’un groc daurat i terrós, gairebé com el color dels seus cabells. El color era conseqüència, en part, de les fustes que s’utilitzaven per fumar les pells perquè s’estovessin, i en part de les barreges d’ocres grocs i vermells que s’hi afegien. Raspar les pells perquè fossin toves i flexibles havia exigit un gran esforç, però en lloc de deixar-les amb l’acabat vellutat de la camussa, s’havien polit i fregat amb ocres barrejats amb greix, amb l’ajuda d’una eina allisadora d’ivori que deixava la pell brillant, llustrosa i pràcticament impermeable.

La llarga túnica, cosida amb puntades petites, acabava en forma de triangle en punta per darrere; s’obria per davant i acabava en punta per sota els malucs, de manera que quan s’ajuntava es creava un altre triangle cap per avall. Els pantalons eren ajustats excepte al voltant del turmell, on podien arrugar-se o allargar-se fins al taló, depenent del calçat que s’escollís. Però la qualitat de la confecció bàsica només era la infraestructura de l’extraordinari conjunt. L’esforç fet en la decoració el convertia en una creació exquisida, d’una bellesa i un valor inigualables.

La túnica i la part de baix dels pantalons estaven tapats amb dibuixos geomètrics fets principalment de granisses d’ivori, que en cobrien seccions senceres. Els brodats de color afegien definició a l’estampat geomètric de granisses. Començaven amb triangles amb la punta cap per avall, que horitzontalment es convertien en ziga-zagues i verticalment prenien la forma de diamants i rombes, i evolucionaven en figures complexes, com espirals rectangulars i rombes concèntrics. Les granisses d’ivori es destacaven i accentuaven amb d’altres d’ambre, algunes més clares que el color de la pell i altres més fosques, però del mateix to. Més de cinc mil granisses d’ivori fetes amb ullals de mamut estaven cosides a la roba, cada una de les quals, tallada, foradada i polida a mà.

Per ajustar la túnica a la cintura, es feia servir una faixa teixida a mà amb estampats geomètrics semblants. Tant el brodat com la faixa estaven fets amb fil del color natural perquè no calgués tenyir-lo; pèl de mamut llanut vermell fosc, llana de mufló d’ivori, pèl de bou mesquer marró, i el llarg pèl negre vermellós del rinoceront llanut. Les fibres es triaven per alguna cosa més que el color; totes procedien d’animals que eren difícils i perillosos de caçar.

El treball artesà de tot el conjunt era superb en els detalls, i per als zelandoniis que hi entenien, era evident que algú havia buscat els materials més preuats, i les persones més hàbils i traçudes els havien ajuntat per confeccionar la roba.

L’any anterior, quan la mare d’en Jondalar va veure la roba, va deduir que qui havia dirigit la confecció del vestit era una persona molt respectada i amb una elevada posició dins la seva societat. Era clar que el temps i l’esforç que havien calgut per fer-lo eren considerables, i, tanmateix, l’havien regalat a l’Ayla quan va marxar. Cap dels beneficis dels recursos i el treball que havia comportat la seva confecció es quedaria dins la societat que l’havia fet. L’Ayla va dir que l’havia adoptat un home gran i espiritual, que ella anomenava «Mamut»; un home que, evidentment, posseïa un poder i un prestigi enormes —riquesa, de fet— i que podia permetre’s de regalar el vestit d’aparellament i el valor que representava. Ningú no ho entenia tan bé com la Marthona.

De fet, l’Ayla havia aportat el seu propi dot de núvia, i això li donava l’estatus que necessitava per contribuir a la relació, per tal que el fet d’aparellar-se amb ella no rebaixés la posició d’en Jondalar ni la de la seva família. La Marthona ho va comentar a la Proleva, perquè sabia que aquesta ho diria a en Joharran. El fill gran de la Marthona es va alegrar de tenir ocasió de tornar a veure la valuosa possessió, ara que era conscient de tot el seu valor. Es va adonar que, si es cuidava com calia, i estava convençut que seria així, la roba duraria molt de temps. Els ocres utilitzats per polir la pell feien més que afegir color i tornar-la resistent a l’aigua: contribuïen a conservar el material i a fer-lo resistent als insectes i als seus ous. Segurament el farien servir les filles de l’Ayla i potser les filles de les filles; i quan la pell finalment es desintegrés, les granisses d’ambre i ivori es podrien reutilitzar durant moltes més generacions.

En Joharran coneixia el valor de les granisses d’ivori; últimament, havia tingut ocasió de bescanviar-ne, per a ell i sobretot per a la seva parella. I el record de la transacció va fer que mirés el carregat i luxós abillament de l’Ayla amb uns nous ulls. Va mirar al seu voltant i va veure que moltes persones l’observaven dissimuladament.

L’any passat, quan l’Ayla es va posar el vestit per al seu matrimonial, tot en ella era estrany i insòlit, fins i tot ella com a dona. Ara la gent s’havia acostumat a ella, a la seva manera de parlar i als animals que dominava. Se la considerava part de la zelandònia i, en conseqüència, la seva raresa semblava més normal, si un zelandoni es podia considerar normal. Però ara la seva roba la tornava a fer destacar; feia que la gent recordés els seus orígens forans, però també la riquesa i la posició que havia aportat.

Entre els qui l’observaven, hi havia la Marona i la Wylopa.

—Mi-te-la, fent ostentació del seu vestit —va dir la Marona a la seva cosina amb els ulls brillants d’enveja. Li hauria encantat lluir-lo ella—. Wylopa, aquest vestit de casament hauria d’haver estat meu. En Jondalar es va prometre amb mi. Hauria d’haver tornat, s’hauria d’haver aparellat amb mi i m’hauria d’haver regalat aquest vestit. —Va callar—. A més, l’Ayla té els malucs massa amples —va afegir amb desdeny.

Mentre l’Ayla i els altres anaven cap al lloc que la Novena Cova havia reclamat per observar els festeigs, tant en Jondalar com el seu germà van veure la Marona: mirava l’Ayla amb tanta malícia, que en Joharran va sentir aprensió pel bé de la noia. Va mirar en Jondalar, que també havia vist la mirada d’odi de la Marona. Ho havien vist tots dos.

En Joharran es va acostar a en Jondalar.

—Saps que, si en té ocasió, un dia farà una mala passada a l’Ayla —va xiuxiuejar el cap.

—Crec que tens raó i em fa por que no sigui culpa meva —va dir en Jondalar—. La Marona creu que vaig prometre aparellar-me amb ella. No és veritat, però entenc que s’ho pensi.

—No és culpa teva, Jondalar. La gent té dret a prendre les seves decisions —va dir en Joharran—. Vas ser fora molt de temps. No té dret a reclamar-te res i no hauria de tenir expectatives. Al capdavall, ella es va aparellar i es va separar mentre tu eres fora. Tu vas triar millor, i ella ho sap. No pot suportar que tornessis amb una noia que pot oferir-te més que ella. Per això, si pot, li farà alguna mala passada.

—Potser tens raó —va fer en Jondalar, tot i que no s’ho volia creure.

Desitjava donar a la Marona el benefici del dubte.

A mesura que la cerimònia avançava, els dos germans van oblidar els pensaments sobre la dona gelosa. No s’havien adonat que hi havia un altre parell d’ulls que també observaven l’Ayla: els del seu cosí, en Brukeval. El noi havia admirat la força amb què l’Ayla havia afrontat les rialles burletes de la cova quan el primer dia la Marona l’havia enganyada perquè es posés una roba que no era l’adequada. Aquell vespre, quan es van presentar, l’Ayla va reconèixer la semblança del noi amb el Clan i es va sentir còmoda amb ell. El va tractar amb una familiaritat que no estava acostumat a rebre, sobretot de dones boniques.

Aleshores, quan en Charezal, aquell foraster d’una cova de zelandoniis llunyana, es va burlar d’ell, anomenant-lo «cap pla» amb menyspreu, en Brukeval va enfurir. Els altres nens l’havien insultat tota la vida amb aquell nom, i en Charezal evidentment ho sabia. També havia sentit a dir que la manera de fer reaccionar l’estrany cosí del cap era fer insinuacions sobre la seva mare. En Brukeval no havia conegut la seva mare perquè havia mort poc després que ell nasqués, però això només li havia donat motius per idealitzar-la. Ella no era un d’aquells animals! No podia ser; i ell tampoc no ho era!

Per més que sabés que l’Ayla era la dona d’en Jondalar i que no tenia cap possibilitat de prendre-la-hi, l’admirava perquè plantava cara a les rialles de tots i no es deixava ridiculitzar. Per a ell, va ser amor a primera vista. Encara que en Jondalar sempre l’hagués tractat bé i no hagués participat mai de les bromes dels altres, en aquell moment l’odiava i també odiava l’Ayla perquè no la podia tenir.

Tota la pena que en Brukeval havia sentit en la seva vida es va ajuntar amb els comentaris desagradables del noi que intentava apartar-lo de l’atenció de l’Ayla i va esclatar en una ràbia incontrolable. Després d’allò, va notar que l’Ayla semblava més distant i que ja no parlava amb ell amb tanta naturalitat.

Després del rampell d’en Brukeval, en Jondalar no li va dir res sobre el canvi d’actitud de l’Ayla envers ell, però la noia li va comentar que la ràbia d’en Brukeval li havia recordat molt en Broud, el fill del cap del seu Clan. En Broud l’havia odiat des del començament, i li havia causat més dolor i angoixa dels que ella es podia haver imaginat. Havia acabat odiant tant en Broud com ell a ella, i havia acabat tement-lo. Va ser per culpa d’ell que finalment es veiés obligada a deixar el Clan i abandonar el seu fill.

En Brukeval recordava la calidesa que havia sentit quan la va conèixer i observava l’Ayla des de lluny sempre que podia. Com més l’observava, més enamorat n’estava. Quan veia com es tractaven ella i en Jondalar, s’imaginava en el lloc del seu cosí. Fins i tot els seguia quan anaven a algun amagatall per compartir plaers i, quan en Jondalar tastava la llet de la noia, ell es delia per fer el mateix.

Però també la temia; li feia por que el tornés a anomenar «cap pla» o, com ella en deia, «el Clan». Aquest nom, «cap pla», li havia causat tant dolor de petit que no podia suportar sentir-lo. Sabia que ella no menyspreava els caps plans com la majoria dels altres, però això encara era pitjor. De vegades en parlava amb afecte, fins i tot amb amor, i ell els odiava. Els sentiments d’en Brukeval envers l’Ayla eren contradictoris: l’estimava i l’odiava alhora.

La part de la cerimònia del matrimonial era llarga i feixuga. Era una de les poques vegades en què es recitaven els noms i lligams complets de les parelles promeses. Els aparellaments eren acceptats verbalment pels membres de la cova, en veu alta, i després per tots els zelandoniis del públic, que feien el mateix. Al final, les parelles s’unien físicament amb una corretja o una corda, que se solia embolicar al voltant del canell dret de la dona i de l’esquerre de l’home; tot i que també es podia fer al revés, fins i tot ajuntar els dos canells esquerres o els dos drets. Després es nuava la corda i es quedava així fins que s’acabaven les festivitats.

La gent sempre somreia amb les ensopegades inevitables de les noves parelles; i, deixant de banda que fos divertit de veure, molts observaven atentament com reaccionaven i si aprenien ràpidament a adaptar-se l’un a l’altre. Era la primera prova de la unió a què s’havien compromès; i els ancians emetien opinions a cau d’orella sobre la qualitat i la longevitat de les diverses parelles basant-se en com s’acostumaven a la restricció d’estar físicament units. En general, els aparellats somreien o reien i feien esforços per anar tirant fins que estaven sols i podien desfer, mai tallar, el nus.

Per difícil que fos per a les parelles, més difícil era encara per als qui s’havien decidit a formar un trio o, el que era excepcional, un quartet; però això es considerava normal, ja que una relació així exigia més temps d’adaptació perquè reeixís. Cada persona havia de tenir almenys una mà lliure, i per això, normalment, en els aparellaments múltiples, es lligaven les mans esquerres. Caminar d’un cantó a l’altre, menjar, fins i tot orinar o fer una eliminació més sòlida s’havia de sincronitzar tant si eren dos com si eren més els que s’unien. De tant en tant, una persona no podia suportar la limitació i s’enfadava, la qual cosa mai no era un bon presagi per a l’aparellament, i, molt ocasionalment, el nus es tallava per trencar la relació abans que comencés. Com nuar la corda simbolitzava l’inici de l’aparellament, així tallar-ne el nus sempre n’indicava el final.