Capítol 38

En Brukeval va baixar el turó corrent, va travessar el petit camp i va deixar enrere el campament sense girar-se. Alguns homes de la Novena Cova hi van córrer darrere, entre ells en Joharran i en Jondalar, amb l’esperança de poder parlar amb ell quan es quedés sense alè, tranquil·litzar-lo i fer-lo tornar. Però en Brukeval corria com si l’empaités l’esperit dels morts. Per molt greu que li sabés, havia heretat la fortalesa i l’empenta del seu avi del Clan. Al començament, els homes que perseguien en Brukeval corrien més de pressa que ell i van reduir la distància, però no tenien la seva resistència i no van poder mantenir el seu ritme.

Es van haver d’aturar, respirant amb dificultat, doblegats, alguns estirats a terra, intentant recuperar l’alè, amb rampes i la gola seca.

—Hauria d’haver agafat el Llamp —va dir en Jondalar amb veu ronca, gairebé sense alè—. En Brukeval no pot córrer més que un cavall.

Quan van tornar, l’assemblea era un desgavell. Hi havia gent dreta, gent caminant i gent xerrant. La Zelandoni no la volia acabar d’aquella manera i havia dit que farien una pausa fins que els homes tornessin, amb sort amb en Brukeval. Quan va veure que arribaven sols, es va decidir a posar-hi fi ràpidament.

—És una pena que en Brukeval de la Novena Cova dels Zelandoniis s’hagi ofès. Tots sabeu que és molt sensible amb els seus antecedents, tot i que ningú no sap què li va passar a la seva àvia. Només sabem que va estar un temps perduda, i que va trobar el camí de tornada i després va donar a llum la mare d’en Brukeval. Qualsevol dona que estigui tant de temps perduda és normal que pateixi els efectes adversos de la seva experiència; i l’àvia d’en Brukeval no estava bé del cap quan va tornar. Tenia moltes pors i ningú no entenia el que deia o no se la creien.

»La filla que va tenir no era forta físicament, ben segur que per culpa de la mala experiència de la mare, que va tenir un embaràs difícil i va morir en el part. És probable que les dificultats de l’embaràs de la seva mare influïssin en l’altura i l’aspecte d’en Brukeval, però ha tingut la sort de créixer fort i sa. Crec que el noi tenia tota la raó de dir que és un home. És un zelandonii de la Novena Cova, un bon home amb moltes qualitats. Estic segura que es decidirà a tornar amb nosaltres quan tingui temps per rumiar-ho, i sé que la Novena Cova el rebrà amb els braços oberts —va dir La Que Era Primera.

—Crec que és hora de donar la reunió per acabada —va afegir—. Tots tenim moltes coses per pensar, i podeu continuar parlant del que hem dit aquí amb el vostre zelandoni.

»Es podria quedar una mica més la Cinquena Cova, amb mi, a prop de l’allotjament? —va demanar, assenyalant el cap de la Cinquena mentre la gent s’aixecava per marxar—. Hi ha un tema que voldria parlar amb vosaltres.

Havia decidit que valia més treure’s aquella penosa tasca de sobre. La reunió no havia anat com ella esperava. La baralla d’en Jondalar de la nit passada havia fet que comencés amb mal peu i, al final, l’estirabot d’en Brukeval havia deixat a tothom neguitós.

—Em sap greu haver de fer això —va dir la Primera al grup de persones de totes les edats que constituïa la Cinquena Cova. En Madroman també hi era, com el seu zelandoni. Va agafar el sarró, que era sobre la taula, al fons de l’allotjament, i va mirar l’acòlit—. Et sona això, Madroman? —va preguntar.

Ell s’ho va mirar i es va posar blanc; després, va mirar al seu voltant amb expressió amoïnada i cautelosa.

—És teu, oi? Té les teves marques.

Algunes persones van assentir amb el cap. Tots sabien que era d’ell. Era molt peculiar, i l’havien vist portar-lo.

—D’on l’has tret? —va preguntar l’home.

—L’Ayla el va trobar a l’interior de Penya de la Font, després que hi tinguessis la teva «crida» —va respondre la Primera, amb sarcasme.

—M’havia d’imaginar que havia estat ella —va murmurar en Madroman.

—No el buscava. Estava asseguda a terra, a prop del gran nínxol rodó del fons, i el va trobar palpant en un espai amagat de la part de baix de la paret. Es va pensar que se l’havia descuidat algú i el volia tornar —va dir la Zelandoni.

—Per què havia de pensar que se l’havien oblidat si estava amagat? —va preguntar en Madroman.

No valia la pena continuar fingint.

—Perquè no pensava amb claredat; acabava de perdre el seu infant i estava a punt de perdre la vida en aquella cova —va dir la Primera.

—Què vol dir això? —va preguntar el cap.

—En Madroman fa molt de temps que és acòlit. Volia formar part de la zelandònia i estava cansat d’esperar la crida. —La Zelandoni va buidar el sarró sobre la taula. Van caure les restes de menjar, el bot d’aigua, la llàntia, els estris per fer foc i la capa—. Va amagar això a la cova i, després, va fingir que sentia la crida. Es va quedar a dins una mica més de dos dies, amb menjar, aigua, llum i fins i tot roba d’abric. Ho va amagar tot i va sortir fent veure que estava atuït i desorientat, i va assegurar que estava preparat.

—Vols dir que va mentir sobre la seva crida? —va preguntar el cap.

—Sincerament, sí.

—Si no hagués estat per ella, no ho hauries sabut mai —va dir en Madroman i va escopir.

—T’equivoques, Madroman; ho sabíem. Això només ho confirma. Què et fa pensar que pots enganyar la zelandònia? Tots hi hem passat. Creus que no notem la diferència? —va dir la Zelandoni.

—Per què no n’havies dit res?

—Alguns de nosaltres volíem trobar la manera de donar-te una altra oportunitat. Alguns esperàvem que no hagués estat intencionat. Volíem assegurar-nos que no t’havies enganyat pel teu gran desig d’esdevenir Un Que Serveix… fins que l’Ayla ens va portar això. En tot cas, no hauries esdevingut zelandoni, però hauries continuat sent acòlit, Madroman. Ara ja no és possible. La Gran Mare Terra no vol que la serveixi un mentider ni un farsant —va dir la dona poderosa en un to que no deixava cap dubte sobre el que pensava—. Kemordan, cap de la Cinquena Cova dels Zelandoniis —va continuar—, tu i la teva cova en sereu testimonis?

—Ho serem —va respondre ell.

—Ho serem —van dir tots alhora.

—Madroman de la Cinquena Cova dels Zelandoniis, antic acòlit —va recitar la Primera—, no podràs tornar a formar part de la zelandònia, ni com a acòlit ni com a res més. No podràs tornar a tractar malalties o oferir consells sobre la Mare, ni assumir cap deure de la zelandònia. Ho entens?

—Però què voleu que faci ara? Només sé fer això. Només sé ser un acòlit —va dir en Madroman.

—Si tornes tot el que has rebut de la zelandònia, pots anar a viure a la teva cova i pensar a aprendre un altre ofici. I pots estar content que no t’imposi una multa i ho anunciï a tot el campament.

—Ho sabran igualment —va dir en Madroman. Després, va alçar la veu—: No em pensaves deixar ser zelandoni. Sempre m’has odiat. Tu i en Jondalar, i la teva favorita, l’Ayla, l’amant dels caps plans. Has volgut ensorrar-me des del començament… Zolena.

Tota la Cinquena Cova va esbufegar. Cap d’ells hauria gosat ser tan irrespectuós amb La Que Era Primera anomenant-la amb el seu nom antic. A la majoria els hauria fet por. Fins i tot en Madroman va callar quan va veure l’expressió de la cara de la Primera. Al capdavall, era una dona amb uns poders formidables.

L’home va girar cua i va sortir furiós. Sense saber ben bé què fer, va anar a l’allotjament de dalt, que de vegades compartia amb en Laramar, en Brukeval i la resta. Quan hi va arribar, no hi havia ningú. La major part dels campaments estaven servint menjar després de la llarga reunió, i la resta dels homes havien anat a aprofitar-ho. De sobte, es va adonar que ni en Laramar ni en Brukeval tornarien. En Laramar tardaria molt a recuperar-se, i en Brukeval vés a saber on era. En Madroman va agafar un bot de barma de la motxilla de viatge d’en Laramar, es va asseure a la màrfega i se’l va veure tot en uns quants glops. En va agafar un altre. Pensava que en Laramar no ho sabria mai.

«Tot és culpa d’aquell imbècil que em va partir les dents». En Madroman es va tocar el forat de davant de la boca amb la llengua. Havia après a compensar-ho i ja no pensava mai en les dents perdudes, tot i que quan era més jove, i les dones l’ignoraven per això, li havia dolgut molt. D’aleshores ençà, havia descobert que certes dones s’interessaven per ell quan sabien que formava part de la zelandònia, encara que només fos un acòlit. Ara cap d’aquelles dones no el voldria. Es va encendre només de pensar en la seva caiguda en desgràcia i va obrir un altre bot ple de barma.

«Per què va haver de tornar en Jondalar?», es va preguntar. «Si no hagués tornat del seu viatge i no hagués portat aquella dona estrangera, no hauria trobat el sarró, i la zelandònia no ho hauria sabut mai. Tant me fa el que digui aquella dona grossa. Ara no vull tornar a la Cinquena Cova i no vull aprendre un altre ofici. Per què ho hauria de fer? Sóc tan bon zelandoni com qualsevol altre, i dubto que tots hagin estat cridats. Estic segur que molts ho van fingir. Què és una crida, al capdavall? Segur que tots ho van fingir. Fins i tot l’amant dels caps plans. I què, si va perdre el seu infant? Les dones perden infants contínuament. Què té de tan especial?».

Va agafar una altra beguda, va mirar cap al lloc d’en Brukeval, es va aixecar i s’hi va acostar. Totes les seves possessions eren allà, pulcrament ordenades, com sempre ho tenia ell. «Ni tan sols ha vingut a recollir les seves coses», va pensar en Madroman. «Es pelarà de fred aquesta nit, sense màrfega. No sé si el podria trobar. M’estaria agraït si li portés les seves coses». L’home va tornar al seu lloc i va mirar la parafernàlia que havia adquirit com a acòlit. «La dona grossa vol que li ho torni tot».

«No ho penso fer! Desaré totes les meves coses i me n’aniré». Va tornar a mirar el lloc de dormir d’en Brukeval. «Si el trobo, podríem fer un viatge junts, o el que sigui, i trobar un altre poble. Els podria dir que sóc zelandoni, i no sabran mai la veritat».

«Això és el que faré; agafaré les coses d’en Brukeval i aniré a buscar-lo. Conec un parell de llocs on podria ser. Li agradarà tenir companyia i és més bon caçador que jo. Fa molt de temps que no surto a caçar. Potser també m’enduré algunes coses d’en Laramar. No les trobarà a faltar. Ni tan sols sabrà qui se les ha endut. Podria ser qualsevol dels homes de l’allotjament. Saben que no tornarà».

«I tot és culpa d’en Jondalar. De primer, gairebé em mata a mi, i després gairebé mata en Laramar. Però se’n sortirà, com l’altra vegada. L’odio. Sempre l’he odiat. Algú l’hauria d’agafar i trencar-li la cara. Destrossar-li la seva cara bonica. A veure si li agrada. A l’Ayla també li donaria uns quants mastegots. Conec gent que no li faria res d’aguantar-me-la mentre ho faig. I una altra cosa li donaria, com ara una càrrega de la meva "essència"», va pensar amb un somriure pervers. «Llavors no caminaria tan altiva. No comparteix mai plaers amb ningú, ni als festivals de la Mare. Es pensa que és perfecta, trobant el meu sarró i portant-lo a la zelandònia. Si no fos per ella, no m’haurien expulsat. Seria zelandoni. Odio aquesta dona!».

En Madroman es va acabar el segon bot de barma, en va agafar uns quants més i va fer un cop d’ull per veure què més es volia endur. Va trobar una muda de roba, usada però en bon estat. Se la va emprovar, i era, si fa no fa, de la seva talla. La va agafar. La seva roba de zelandònia era decorativa i vistosa, però gens pràctica per fer llargues caminades. La màrfega no estava en bon estat perquè anteriorment ja havia estat una deixalla d’algú altre. La bona d’en Laramar era a la tenda de la seva parella, però hi havia altres coses que estaven prou bé, com una bona capa de pell. Llavors, va trobar un tresor de veritat: una roba nova d’hivern que en Laramar havia bescanviat feia poc. El seu barma tenia molta demanda, i sempre l’havia pogut bescanviar pel que volia.

A continuació, en Madroman va anar al lloc d’en Brukeval i es va endur tot el que hi va veure. Es va posar la roba més pràctica que havia trobat al lloc d’en Laramar. Tant li feia que tingués decoracions de la Novena Cova en comptes de la Cinquena; no es pensava quedar a cap de les dues. Va agafar menjar dels dos llocs, i després va remenar les possessions dels altres homes i els va agafar menjar i altres objectes. Va trobar un ganivet bo amb un mànec ben fet, una destral petita de pedra i un parell de mitenes, que algú acabava d’aconseguir. Ell no en tenia, i l’hivern s’apropava. «Qui sap on seré», va pensar. Va haver de fer la motxilla diverses vegades i deixar algunes coses, però un cop tot a punt, frisava per marxar.

Va treure el cap per fer un cop d’ull. Com sempre, hi havia molta gent al campament, però ningú a prop. Es va carregar la feixuga motxilla i va marxar ràpidament. Pensava dirigir-se cap al nord, en la direcció que havia vist prendre a en Brukeval. Quan va haver arribat més enllà del límit del campament de la Trobada d’Estiu, a prop del campament de la Novena Cova, l’Ayla va sortir d’un allotjament. Semblava distreta, preocupada, però va aixecar el cap i el va veure. Ell la va mirar amb odi, sense dissimular, i va continuar caminant.

El campament de la Novena Cova semblava desert. Tothom havia anat al dels lanzadoniis per fer un àpat conjunt del migdia, un festí que feia temps que estava planificat, però l’Ayla havia dit que no tenia gana i que hi aniria més tard. Estava asseguda a la màrfega del seu allotjament, abatuda, pensant en el rampell d’en Brukeval a la reunió i en el que hauria pogut fer per evitar-ho. No creia que la Zelandoni hagués previst aquella reacció, i a ella ni se li havia passat pel cap, però ara es pensava que hi havia de reflexionar. Sabia que en Brukeval era molt sensible a les suposicions que el relacionessin d’alguna manera amb els caps plans.

«Els anomena animals», va pensar, «però si no ho són! Per què alguns s’entesten a dir aquestes coses?». Creia que potser en Brukeval no diria aquestes coses si els conegués millor. O potser no canviaria res. Molts zelandoniis pensaven d’aquella manera.

La Primera havia recordat a tothom que l’àvia del noi no estava bé del cap quan va tornar a casa i que estava embarassada. «Tots diuen que va estar amb el Clan», va pensar l’Ayla, «i tenen raó. És evident que en Brukeval té alguna barreja del Clan, o sigui que ella es devia quedar prenyada mentre era amb ells. Això vol dir que algun home del Clan li va posar la seva essència a dins».

De sobte, l’Ayla va tenir un pensament: «un home del Clan la devia forçar una vegada rere l’altra, com a mi em va forçar en Broud? Jo estava bé quan ell em feia allò, i no creia que els del Clan fossin animals. Ells em van criar, i els estimava. A en Broud, no. L’odiava, fins i tot abans que em forcés, però als altres els estimava».

L’Ayla no havia pensat en això la primera vegada que va sentir la història, però era una possibilitat. L’home la podia haver forçat per maldat, com en Broud, o potser es va pensar que li feia un favor, agafant-la com a segona dona, acceptant-la al seu clan. Però ella no ho devia haver entès; no ho devia veure així. No podia parlar amb ells; no els entenia. Per a ella, eren animals. «L’àvia d’en Brukeval devia passar-ho més malament quan li feien que jo quan m’ho feia en Broud».

«I per molt que volgués tenir l’infant quan l’Iza em va dir que estava prenyada, va ser difícil per a mi. Em trobava sempre malament mentre esperava en Durc i gairebé em moro en el part. Les dones del Clan no tenien tants problemes, però el cap d’en Durc era molt més gran i dur que el de la Jonayla». Els últims anys, l’Ayla havia vist prou dones embarassades per saber que el seu embaràs i part de la Jonayla eren molt més normals per a les dones dels Altres del que havia estat el seu part d’en Durc. «No sé com el vaig treure de dins», va pensar, brandant el cap. «Els caps dels Altres són més petits, i l’ós és més prim i més flexible. Tenim les cames i els braços més llargs, però aquells ossos també són més prims», es deia l’Ayla mirant-se les extremitats. «Tots els ossos dels Altres són més prims».

«Es trobava malament la mare d’en Brukeval durant l’embaràs? Va tenir dificultats per donar a llum, com ella? Va ser això el que li va passar? Per això va morir? Perquè va ser massa difícil per a ella? La Joplaya també havia estat a punt de morir donant a llum en Bokovan, i l’Echozar només era mig Clan. Un infant d’"esperits mixtos", un infant que era una barreja del Clan i dels Altres, sempre era difícil per a les dones dels Altres? De sobte, l’Ayla va tenir una altra idea: podria ser per això que aquells infants es consideraven abominacions? Perquè de vegades provocaven la mort de la mare?».

Hi havia diferències entre el Clan i els Altres. Potser no suficients per impedir que s’iniciés un infant, però sí perquè per a la mare fos més difícil, si era una dels Altres i estava acostumada a parir infants amb el cap més petit. No devia ser tan difícil per a les dones del Clan; estaven acostumades a infants amb caps grans, llargs i durs, i amb les celles sortints i el front inclinat enrere. Per a elles, segurament era més fàcil donar a llum un infant mixt.

Tampoc creia que fos bo per als infants, tant si la mare era del Clan com si era dels Altres. En Durc era fort i sa, per molt malament que ho hagués passat ella; i l’Echozar també, i la seva mare era del Clan. En Bokovan estava sa, però no era ben bé el mateix. L’Echozar, el seu pare, era la primera barreja, o sigui que ell era com en Brukeval, i tot i així la Joplaya gairebé es mor. Es va adonar que feia servir la paraula «pare» amb facilitat. Era tan lògic per a ella, que entenia la relació des de feia temps!

Però en Rydag era dèbil, i la seva mare era del Clan. Havia mort al part, tot i que la Nezzie no va dir mai que hagués tingut dificultats per parir. L’Ayla no creia que hagués mort d’això. Creia que l’havien expulsat del seu clan i no volia continuar vivint, sobretot perquè devia pensar que el seu bebè era deforme. La mare d’en Brukeval era una primera barreja, i la seva mare era dels Altres. Era dèbil, tant que va morir en el part. Tant si ho volia reconèixer com si no, en Brukeval sabia el que li havia passat a la seva àvia, i per això a la reunió havia entès tan ràpidament les conseqüències del do de la vida. Potser havia deduït que la feblesa de la seva mare l’havia causat la barreja?

L’Ayla pensava que no havia de retreure a en Brukeval que odiés el Clan. No havia tingut una mare que l’estimés, ni que el consolés quan la gent l’insultava perquè era diferent. Per a en Durc també havia estat difícil. Era prou diferent del Clan perquè pensessin que era deforme, i alguns no li volien permetre de viure, però almenys tenia persones que l’estimaven. «Hauria d’haver estat més atenta als sentiments d’en Brukeval. Sempre em penso que tinc raó. Sempre retrec a la gent que anomeni "caps plans" i "animals" el Clan. Jo sé que no ho són, però la majoria d’ells no ho sap. Ha estat culpa meva que en Brukeval se n’anés. No m’estranya que em detesti».

L’Ayla es va posar dreta. No tenia més ganes de ser a dins l’allotjament; era fosc i trist, sense finestres, i la llàntia s’estava esllanguint i contribuïa a augmentar la foscor. Volia sortir i pensar en alguna cosa que no fossin els seus defectes. Quan va ser fora del refugi i va mirar al seu voltant, la va sorprendre veure que en Madroman caminava amb molta pressa. Quan la va veure, la va mirar amb tanta ràbia, que la noia va sentir un pessigolleig d’agulles glaçades a l’espinada, i els pèls del clatell se li van posar de punta. Una sensació de mal presagi la va fer estremir.

L’Ayla va observar com l’home s’allunyava ràpidament. «Li noto alguna cosa diferent», va pensar. Llavors, es va adonar que no duia la roba d’acòlit, tot i que la que portava li era força coneguda. Va arrufar el front per fer memòria i li va venir a la ment: «són els estampats de la Novena Cova! Però ell és de la Cinquena. Per què du roba de la Novena?, i on va amb tanta pressa?».

«Com m’ha mirat!», la noia es va estremir. «Amb tanta ràbia. Per què m’ha d’odiar tant?, i per què no portava la roba d’a… Ah…». De sobte, ho va entendre. «La Zelandoni li deu haver dit que ja no pot ser acòlit. Me’n dóna la culpa? Però si és ell el qui va mentir, per què me’n dóna la culpa? No pot ser per en Jondalar. Va pegar en Madroman, li va trencar les dents, però va ser per la Zelandoni, no per mi. Em deu odiar perquè vaig trobar el seu sarró a la cova? Potser m’odia perquè no serà mai zelandoni i a mi me n’acaben de fer».

«Ja en són dos que m’odien: en Madroman i en Brukeval», va pensar l’Ayla. «Tres, si compto en Laramar, que també em deu odiar. Quan es va despertar, va dir que no volia tornar a la Novena Cova quan es trobés prou bé i la zelandònia decidís que podia sortir de l’allotjament. M’alegro que la Cinquena Cova estigui disposada a acollir-lo. No m’estranya que no em vulgui tornar a veure. Em mereixo la seva ràbia. És culpa meva que en Jondalar l’atonyinés amb aquella fúria. Segurament, en Jondalar també em detesta». La noia estava tan ensorrada, que començava a pensar que tothom la detestava.

Es va posar a caminar més de pressa sense pensar on anava. De sobte, va sentir un renill suau i va aixecar el cap. Va veure que havia arribat al recinte dels cavalls. Els últims dies havia anat tant de bòlit, que amb prou feines els havia vist, i quan va sentir el renill de rebuda de l’euga marronosa, va notar la coïssor de les llàgrimes als ulls. Es va enfilar a la tanca i va abraçar el coll robust de la seva vella amiga.

—Ai, Whinney! Que contenta estic de veure’t —va dir, enraonant en l’estrany llenguatge que sempre feia servir amb l’euga, el que s’havia inventat feia tants anys a la vall, abans que arribés en Jondalar i li ensenyés la seva llengua—. Almenys tu encara m’estimes —va dir, deixant sortir les llàgrimes—. Potser també m’hauries d’odiar perquè no t’he fet gens de cas últimament, però m’alegro molt que no sigui així. Sempre has estat la meva amiga, Whinney. —Va pronunciar el nom com havia après de l’euga, una notable reproducció del so d’un renill—. Quan no tenia ningú més, tu hi eres. Potser me n’hauria d’anar amb tu. Podríem trobar una vall i viure juntes, com abans.

Mentre ella plorava repenjada a la pell gruixuda de l’euga groga, la jove euga grisa i el semental marró es van aproximar. La Grisa va intentar ficar el musell sota la mà de l’Ayla, mentre el Llamp li picava l’esquena amb el cap perquè sabés que era allà. Després, s’hi va repenjar, com feia sovint abans, deixant la noia entre ella i la seva mare. L’Ayla el va abraçar i els va rascar i acariciar als tres. Llavors, va trobar un raspall de cardar i el va fer servir per desenredar el pelatge de la Whinney.

Per a ella, sempre havia estat una activitat relaxant netejar i cuidar els cavalls, i quan va acabar amb la Whinney, va començar amb el Llamp, que no havia parat de reclamar la seva atenció. Ja no plorava i es trobava més animada. Mentre raspallava la Grisa, van arribar en Joharran i l’Echozar, que l’havien anat a buscar.

—Ningú no sabia on paraves, Ayla —va dir l’Echozar, somrient en veure-la amb els tres cavalls.

Encara el meravellava la relació que tenia la noia amb els animals.

—Últimament, no els he dedicat gaire temps, i necessiten que els raspallin el pèl. Ja estan fent una capa gruixuda de cara a l’hivern —va dir l’Ayla.

—La Proleva ha mirat de guardar-te el menjar calent, però diu que s’està quedant sec —va dir en Joharran—. Hauries de venir a fer un mos.

—Gairebé he acabat. Ja he raspallat la Whinney i el Llamp. Em falta acabar la Grisa. Després, m’hauria de rentar les mans —va dir l’Ayla, aixecant la mà perquè veiessin el palmell negre i brut de la suor greixosa i la porqueria dels cavalls.

—T’esperem —va dir en Joharran.

Havia rebut instruccions estrictes de no tornar sense ella.

Quan l’Ayla va arribar, tothom havia acabat de menjar i començava a marxar del campament dels lanzadoniis per atendre les seves activitats de la tarda. A l’Ayla la va decebre no trobar en Jondalar al festí, però ningú no l’havia pogut convèncer de sortir de l’allotjament de dalt; l’haurien d’haver tret arrossegant. Tot i així, un cop allà, l’Ayla es va alegrar d’haver-hi anat. Mentre s’acabava el plat de menjar que li havien guardat, va estar contenta de xerrar una mica més amb en Danug i en Druwez, i conèixer millor l’Aldanor, si bé tot indicava que en el futur tindrien temps de sobres per conèixe’s.

La Folara i l’Aldanor s’aparellarien en l’últim matrimonial abans que s’acabés la Trobada d’Estiu, i ell esdevindria zelandonii i formaria part de la Novena Cova, amb gran alegria de la Marthona. En Danug i en Druwez van prometre parar al campament del noi quan tornessin a casa i comunicar-ho al seu poble, però això no seria fins l’estiu següent. Passarien l’hivern amb els zelandoniis, i en Willamar havia promès que, poc després que arribessin a la Novena Cova, els portaria, juntament amb d’altres, a veure les Grans Aigües de l’Oest.

—Ayla, m’acompanyes a l’allotjament de la zelandònia? —va demanar la Primera—. M’agradaria parlar amb tu.

—I tant, Zelandoni —va dir la noia—. Deixa’m parlar un moment amb la Jonayla.

Va trobar la seva filla amb la Marthona i, evidentment, amb el Llop.

—Sabies que la Thona és la meva àvia? No la meva màvia —va dir la Jonayla quan va veure l’Ayla.

—Sí que ho sabia —va dir ella—. Estàs contenta de saber-ho?

Va acariciar l’animal, que estava tot excitat de veure-la. El Llop no havia deixat sola la Jonayla ni un moment des que havia arribat al campament, com si volgués compensar la separació anterior, però es tornava boig d’alegria quan veia l’Ayla i, sempre que la tenia a prop, cercava el seu afecte i reconeixement. Semblava més tranquil quan estaven les dues juntes amb ell, la qual cosa, normalment, només passava de nit.

—Ja m’hi sentia, però és agradable ser reconeguda com l’àvia dels fills dels meus fills —va dir la Marthona—. I encara que sempre t’hagi considerat una filla, Ayla, em complau saber que la Folara a la fi ha trobat un home que li agrada prou per aparellar-s’hi, i que em pot donar un altre nét abans que passi a millor vida.

Va agafar la mà de la noia i la va mirar als ulls.

—Et vull tornar a donar les gràcies per demanar a aquells homes que em vinguessin a buscar. —Va somriure a en Hartalan i a alguns dels altres que l’havien dut amb la llitera a la Trobada d’Estiu, i que corrien sovint pel campament des que ella havia arribat—. Estic segura que a tots els amoïnava la meva salut i que tenien bona intenció, però només una dona pot comprendre la necessitat d’una mare d’estar amb la seva filla quan aquesta està pensant a unir-se en el seu matrimonial.

—Tots estaven encantats de saber que et veies amb cor de venir. Et trobaven molt a faltar, Marthona —va dir l’Ayla.

La Marthona va evitar el tema de l’evident absència d’en Jondalar, i del motiu, tot i que l’angoixava molt que el seu fill hagués tornat a perdre el domini de si mateix i hagués malferit una altra persona. També estava molt preocupada per l’Ayla. L’havia arribat a conèixer força i sabia que estava molt malament, tot i que es comportés amb una admirable normalitat malgrat la seva pena.

—La Zelandoni m’ha demanat que l’acompanyés a l’allotjament de la zelandònia —va dir l’Ayla—. Diu que vol parlar amb mi. T’enduràs la Jonayla, Marthona?

—Amb molt de gust. He trobat a faltar aquest bitxo, encara que el Llop, segurament, deu ser més bon guardià que jo.

—Vindràs a dormir amb mi aquesta nit, mare? —va preguntar la Jonayla, amb expressió preocupada.

—És clar que sí. Només m’estaré amb la Zelandoni una estoneta —va dir l’Ayla.

—En Jondé, dormirà amb nosaltres avui?

—No ho sé, Jonayla. Crec que té feina.

—Per què té tanta feina amb aquells homes de l’allotjament de dalt que no pot dormir amb nosaltres? —va preguntar la nena.

—De vegades, els homes tenen feina i prou —va dir la Marthona, veient que la mare tenia dificultats per dominar-se—. Vés amb la Zelandoni, Ayla. Ja ens veurem més tard. Vine, Jonayla. Anem a donar les gràcies a tothom per aquest festí tan bo i, després, si vols, pots pujar amb mi a la llitera quan em portin a casa.

—Puc? —va exclamar la Jonayla.

Trobava meravellós que sempre hi hagués un parell de nois joves a prop per portar la Marthona on volgués, sobretot si havia d’anar lluny.

Mentre l’Ayla i la Zelandoni caminaven cap a l’allotjament de la zelandònia, comentant la reunió i el que s’havia de fer per crear un estat d’ànim més positiu respecte als canvis que comportaria el do del coneixement, la Zelandoni va pensar que, encara que ho dissimulés, l’Ayla semblava molt desanimada.

Un cop a l’allotjament, la Zelandoni es va posar a escalfar aigua per preparar una infusió. Van veure que en Laramar ja havia deixat el refugi i van pensar que se l’havien endut a la Cinquena Cova. Amb la infusió a la mà, la Zelandoni va dirigir l’Ayla cap a una zona tranquil·la, on hi havia tamborets i una taula baixa. Va considerar la possibilitat de fer parlar la noia del que l’amoïnava, però va canviar d’idea. La Primera creia saber què feia patir l’Ayla, tot i que no hagués sentit la Jonayla preguntant a la seva mare sobre l’absència d’en Jondalar, i no sabia que això havia augmentat la seva desesperació. La doniera va decidir que era millor parlar d’un altre tema que la distragués de les seves cabòries.

—No estic segura si et vaig sentir bé, Ayla… o hauria de dir Zelandoni de la Novena Cova, però em sembla que vas dir que encara et quedaven aquelles arrels que feia servir el Zelandoni del teu Clan, el Mogor, com l’anomenes tu, en cerimònies especials. M’equivoco? —Aquella idea tenia intrigada la Primera des que l’Ayla l’havia esmentat—. Creus que encara es conserven bé, després de tants anys?

—El Clan d’aquesta regió li diu «Mogor», però nosaltres sempre dèiem Mog-ur. Sí, encara tinc les arrels, i segur que estan bé. Si es conserven com cal, es fan més fortes amb el temps. Sé que l’Iza sovint les guardava durant els set anys que passaven entre les assemblees del Clan i, de vegades, més i tot —va dir l’Ayla.

—El que ens en vas explicar m’interessa. Entenc que poden ser perilloses, però seria una experiència valuosa si intentéssim fer un petit experiment.

—No ho sé —va dir l’Ayla—. Són perilloses, i no sé si sabria fer un petit experiment. Només conec una manera de preparar-les.

Només de pensar-hi, es posava nerviosa.

—Si no creus que ho haguem d’experimentar, tu mateixa —va dir la Zelandoni per no atabalar-la. Va beure un glop de la infusió per tenir un moment per pensar—. Encara tens la bossa amb la barreja d’herbes que volíem experimentar juntes? Les que et va donar la Zelandoni visitant d’aquella cova llunyana?

—Sí, ara te les dono —va contestar l’Ayla.

Es va aixecar per anar a buscar el saquet d’herbes medicinals, que guardava en un lloc especial de l’allotjament de la zelandònia. La considerava la seva bossa de medecines de zelandònia, però no s’assemblava a la que tenia al Clan.

Feia uns anys, se n’havia fet una a l’estil del Clan amb una pell sencera de llúdriga, però la tenia al refugi del campament de la Novena Cova. Era singular perquè era totalment diferent a les dels zelandoniis. La que l’Ayla guardava a l’allotjament de la zelandònia era semblant a les que feien servir tots els doniers, un saquet de pell, una versió més petita del que feia servir per carregar la carn. Tanmateix, la decoració no era gens senzilla. Cada bossa de medecina era única, i estava dissenyada i elaborada per un guaridor diferent, i es caracteritzava tant pels elements comuns com pels escollits per l’usuari.

L’Ayla va portar el seu saquet al costat de la Zelandoni, que l’esperava prenent-se una infusió. La noia va obrir el sac de pell i va palpar el contingut. Va arrufar el front. Va acabar bolcant-ho tot sobre la tauleta i va trobar la bosseta que buscava, però estava mig buida.

—Sembla que ja hi has experimentat —va dir la Zelandoni.

—No ho entenc —va dir l’Ayla—. No recordo haver obert aquesta bossa. Com l’he pogut fer servir? —Va obrir el contenidor, se’n va abocar una mica a la mà i la va olorar—. Fa olor de menta.

—Si no recordo malament, la Zelandoni que te la va donar va dir que s’hi posava la menta per identificar la barreja. Que no guardava la menta en aquestes bossetes sinó en contenidors més grans de fusta, de manera que si estava en una bosseta i feia olor de menta, sabia que es tractava d’aquesta barreja —va explicar la Zelandoni.

L’Ayla es va asseure i va mirar cap al sostre arrufant el front, esforçant-se per recordar. De sobte, es va incorporar.

—Em sembla que vaig beure això el dia que observava les sortides i les postes. La nit que vaig ser cridada. Em pensava que eren fulles de menta. —Es va tapar la boca amb la mà—. Oh, Gran Mare! Zelandoni, podria ser que no hagués estat cridada. Tot podria ser culpa d’aquesta barreja! —va dir l’Ayla, consternada.

La Zelandoni va donar uns copets a la mà de l’Ayla i va somriure.

—Tranquil·la, Ayla. Per això no t’has de preocupar. Vas ser cridada; ets Zelandoni de la Novena Cova. A la zelandònia molts han utilitzat herbes i barreges per trobar el camí al món de l’esperit. Una persona es pot trobar en un lloc diferent quan les utilitza, però només ets cridada si estàs a punt. No hi ha cap dubte que la teva experiència va ser una autèntica crida, encara que reconegui que no m’esperava que fos tan aviat. Aquesta barreja podria haver provocat que et passés abans del que em pensava, però això no la fa menys significativa.

—Saps el que porta? —va preguntar l’Ayla.

—Me’n va dir els ingredients, però no les proporcions. Ens agrada compartir el coneixement, però a tots els zelandonis els agrada guardar alguns secrets. —La Que Era Primera va somriure—. Per què ho preguntes?

—Estic segura que devia ser molt fort —va dir l’Ayla, i va mirar la tassa que tenia a la mà—. Em balla pel cap que potser portava alguna cosa que em va provocar l’avortament.

—Ayla, no te’n culpis —va dir la Zelandoni, agafant-li la mà—. Sé que és una pena perdre un infant, però no podies fer-hi res. Era el sacrifici que la Mare exigia de tu, potser perquè et va haver de guiar molt a prop de l’altre món per transmetre’t el seu missatge. En aquesta barreja, hi pot haver alguna cosa que et provoqués l’avortament, però potser no hi havia alternativa. Podria ser que fos Ella la qui va fer que ho prenguessis perquè tot succeís com desitjava.

—Mai no havia comès un error així amb les medecines del meu sac. No estava atenta. No estava atenta i vaig perdre el meu infant —va insistir l’Ayla, com si no hagués escoltat res del que havia dit la Primera.

—Que habitualment no cometis aquests errors és una raó de més per creure que va ser voluntat de la Doni. Sempre que crida algú perquè la serveixi, és un esdeveniment inesperat; i la primera vegada que algú va tot sol al món de l’esperit és especialment perillosa. N’hi ha molts que no troben el camí de tornada. N’hi ha que deixen alguna cosa enrere, com tu. Sempre és perillós, Ayla. Encara que hi hagis anat moltes vegades, no saps mai si trobaràs el camí de tornada.

L’Ayla sanglotava silenciosament, i les llàgrimes li lliscaven per les galtes.

—És bo que ho treguis tot. T’ho has guardat massa temps, i has de plorar el teu infant —va consolar-la la doniera. Es va aixecar, va agafar les tasses i va anar al fons a buscar les benes de pell. Quan va tornar, va servir més infusió—. Té —va dir, donant-li la pell tova d’animal, i va deixar la infusió sobre la taula.

L’Ayla es va eixugar els ulls i es va mocar; va respirar fondo per asserenar-se. Després, va fer un glop d’infusió tèbia i va intentar recuperar el control. Era més que la pèrdua de l’infant el que l’havia fet plorar, si bé això n’havia estat el detonant. Se sentia com si no fes res bé. En Jondalar ja no l’estimava, la gent la detestava, i havia estat tan poc atenta, que havia perdut el fill. Havia sentit les paraules de la Zelandoni, però no les comprenia del tot i no l’alleujaven.

—Potser ara entendràs per què m’interessen tant aquelles arrels de què ens vas parlar —va dir la Primera quan li va semblar que l’Ayla estava més tranquil·la—. Si l’experiència es pot observar i controlar, podríem tenir una altra eina útil per passar a millor vida quan ens calgui, com aquesta barreja del teu sac i altres herbes que fem servir de vegades.

D’entrada, l’Ayla no la va sentir. Quan a la fi les paraules de la Zelandoni li van arribar, va recordar que no volia tornar a experimentar mai més amb aquelles arrels. El Mog-ur era capaç de controlar els efectes d’aquella substància tan poderosa, però estava segura que ella no podria fer-ho mai. Creia que només una ment del Clan, amb els records i les seves diferències peculiars, els podia controlar. No creia que ella, una persona nascuda dels Altres, pogués controlar mai aquella negra buidor per molt que la vigilessin.

Sabia que la Primera estava fascinada. El Mamut també estava intrigat amb les plantes especials utilitzades només pels mog-urs del Clan, però després de la perillosa experiència que van viure junts, el mamut va dir que no les tornaria a fer servir mai més. Va confessar a l’Ayla que tenia por de perdre l’esperit en aquella buidor negra i paralitzant, i li va recomanar que no ho provés. Per a ella, reviure l’aterrador viatge a aquell indret desconegut i amenaçador, quan era al fons de la cova, que ja havia viscut vivament durant la iniciació, era massa trasbalsador. Sabia que fins i tot aquell anguniós record només era una pàl·lida ombra de l’experiència real.

Tanmateix, en la fosca desesperació del seu estat mental, no pensava amb claredat. Ja tindria temps de refer-se, però li havien passat massa coses en molt poc temps. La terrible experiència a la cova quan va ser cridada, afegida a l’avortament, l’havien debilitat tant físicament com emocionalment. L’aflicció i la gelosia, i la decepció de trobar en Jondalar amb una altra dona, s’havien intensificat amb l’experiència de la cova i amb la pèrdua del fill. L’Ayla havia desitjat el conegut tacte de les mans d’en Jondalar i la proximitat del seu cos; volia iniciar un altre infant per substituir el que havia perdut, el consol guaridor del seu amor.

En lloc d’això, va trobar en Jondalar amb una altra dona, i no amb qualsevol altra sinó amb la qui havia intentat perjudicar-la amb malícia i intenció. En circumstàncies normals, i sobretot si hagués estat amb una altra dona, s’hauria pres la indiscreció de la seva parella amb més calma. No li hauria agradat; estaven massa units; però entenia els costums. No eren tan diferents dels dels homes del Clan, que podien escollir la dona que volguessin en tot moment.

Era conscient de la gelosia que havia sentit en Jondalar per ella i en Ranec quan vivien amb els mamutois, tot i que llavors no sabés la reacció de violència amb prou feines controlada que podia provocar. En Ranec li havia dit que anés amb ell, i a ella l’havia educat el Clan. Encara no havia après que, entre els Altres, tenia dret a dir que no.

Un cop resolt el problema, quan va marxar amb en Jondalar per tornar a casa d’ell, l’Ayla va decidir que no tornaria a donar-li motius de gelosia. No va escollir mai cap altre home, tot i saber que hauria estat acceptable. I que ella sabés, en Jondalar tampoc anava amb altres dones; si més no, no obertament, com feien els altres. Quan es va veure enfrontada a la realitat, que no sols ell havia escollit una altra dona, sinó que era aquella en concret, i en secret des de feia temps, es va sentir immensament traïda.

Però en Jondalar no pretenia trair-la. No volia que se n’assabentés perquè no patís. Sabia que l’Ayla no escollia mai ningú més i, fins a un cert punt, sabia per què. Per molt que ell s’esforcés a dominar-se, sabia que s’engelosiria si ella escollia un altre home. No volia que l’Ayla experimentés l’intens patiment que ell havia sentit. Quan ella els va descobrir, es va posar fora de si. No sabia què fer; no ho havia après.

En Jondalar era un homenàs de dos metres d’alt i ben plantat, un home increïblement atractiu, amb un carisma inconscient, que el color blau intens dels seus ulls augmentava. La seva intel·ligència natural, una traça manual innata i una habilitat mecànica intrínseca van sortir aviat a la llum, i se’l va animar a aplicar-les en molts camps, fins que va descobrir l’afició per tallar el sílex i fabricar eines. Però també tenia uns sentiments més forts que la majoria, molt més intensos, i la seva mare i els qui l’estimaven s’esforçaven per mantenir-los a ratlla. De petit, ja estimava massa, volia massa, sentia massa. Podia sentir una immensa compassió, morir-se de desig, enfurir-se o consumir-se d’amor. Havia rebut massa, massa dons, i pocs entenien la càrrega que això representava.

Quan era un xicot, en Jondalar havia après com agradar a les dones, però això era normal en la seva cultura; s’ensenyava a tots els joves. Ell ho havia après tan bé, en part, perquè li havien ensenyat molt bé i, en part, perquè era la seva inclinació natural. De jove va descobrir que li agradava complaure les dones, però mai no va haver d’aprendre a seduir-les. A diferència de la majoria d’homes, mai no va haver d’esforçar-se per aconseguir que una dona es fixés en ell; era inevitable. De tant en tant, havia de trobar subterfugis per fugir-ne. No havia de fer mai plans per conèixer una dona; elles feien mans i mànigues per conèixe’l i algunes se li llançaven als braços. No havia de seduir una dona perquè anés amb ell; elles no se’n cansaven mai. I mai no va haver d’aprendre com afrontar la pèrdua o la ira d’una dona, o les seves pròpies ficades de pota.

La reacció d’en Jondalar, quan una cosa no li sortia bé, era aïllar-se, intentar dominar els seus sentiments i deixar que el problema es resolgués tot sol. Esperava que el perdonessin o que passessin per alt els seus errors, i normalment era així. Després que l’Ayla el descobrís amb la Marona, no va saber què fer, i l’Ayla tampoc era gens experimentada en aquestes situacions.

Des que el Clan l’havia adoptat als cinc anys, s’havia esforçat per trobar el seu lloc, per fer-se acceptar i que no l’abandonessin. El Clan no plorava d’emoció i les llàgrimes d’ella els amoïnaven, o sigui que va aprendre a contenir-les. El Clan no mostrava ira ni aflicció ni altres emocions fortes; no estava ben vist, i va aprendre a no mostrar les seves. Per ser una bona dona del Clan, va aprendre el que s’esperava d’ella, i intentava comportar-se com s’esperava d’ella. Amb els zelandoniis havia procurat fer el mateix.

Però ara estava totalment perduda. Li semblava evident que no havia après a ser una bona dona zelandonii. La gent estava enfadada amb ella, alguns l’odiaven, i en Jondalar no l’estimava. La ignorava, i ella havia intentat provocar-lo per fer-lo reaccionar, però l’agressió brutal contra en Laramar era totalment inesperada, i se sentia culpable de tot. Havia vist la compassió, l’amor i el control que tenia en Jondalar de les seves emocions quan vivien amb els mamutois. Creia que el coneixia, però ara estava convençuda que no el coneixia de res. Havia intentat aparentar normalitat a còpia de força de voluntat, però estava cansada de passar-se les nits sense dormir, consumida per les preocupacions, l’aflicció i la ràbia, i el que necessitava més sobretot era reposar i un entorn tranquil.

Potser la Zelandoni s’havia mostrat massa interessada en les arrels del Clan, o hauria d’haver estat més perceptiva, però l’Ayla sempre havia estat un cas a part. No tenien prou punts de referència en comú. Els seus antecedents eren massa diferents. Cada vegada que creia entendre la noia, descobria que el que en pensava no era veritat.

—No vull insistir si creus que no ho hem de fer, Ayla, però si em poguessis explicar com es prepara l’arrel, potser podríem organitzar un petit experiment per veure si ens pot ser útil. Seria només per a la zelandònia, per descomptat. Què en penses? —va insistir la Zelandoni.

En l’estat mental pertorbat de la noia, fins i tot l’aterridora buidor negra semblava un lloc on reposar, per fugir del remolí que la torturava. I si no tornava, quina importància tindria? En Jondalar ja no l’estimava. Enyoraria la seva filla —l’Ayla va sentir que l’estómac se li encongia—, però la Jonayla estaria millor sense ella. La nena enyorava en Jondalar. Si ella no hi fos, ell tornaria i la cuidaria com abans. I hi havia tanta gent que l’estimava, que estaria ben atesa.

—No és tan complicat, Zelandoni —va contestar l’Ayla—. Bàsicament, es masteguen les arrels fins que s’obté una pasta i s’escup en un bol amb aigua. Però són dures de mastegar, i es tarda molt de temps, i el qui la prepara no s’ha d’empassar gens de suc. Podria ser que el suc que s’acumula a la boca també fos un ingredient necessari —va explicar.

—Només això? Em sembla que si només en féssim servir una petita quantitat, com per provar-ho, no hauria de ser tan perillós —va insistir la Zelandoni.

—S’han de fer uns rituals del Clan. La remeiera que prepara l’arrel per als mog-urs primer s’ha de purificar, banyar-se al riu fent servir arrel de sabó i no pot portar roba. L’Iza em va dir que era perquè la dona no estigués tacada i estigués oberta, sense res amagat, perquè no contaminés els homes sagrats, els mog-urs. En Creb, el Mog-ur, em va pintar el cos amb colors vermells i negres, sobretot cercles al voltant de les parts femenines, per aïllar-les, crec —va explicar l’Ayla—. Per al Clan, és una cerimònia molt sagrada.

—Podríem utilitzar la cova nova que vam trobar. És un indret molt sagrat i privat. Seria una bona forma d’aprofitar-la —va proposar la Primera—. Alguna cosa més?

—No, però quan amb el Mamut vam provar l’arrel, ell va fer que la gent del Campament del Lleó no parés de cantar, perquè tinguéssim alguna cosa on agafar-nos, alguna cosa que ens mantingués arrelats a aquest món, i ens ajudés a trobar el camí de tornada. —Va dubtar, va mirar la tassa buida, que tenia a la mà, i va afegir baixet—: No sé ben bé com, però el Mamut va dir que en Jondalar ens havia ajudat a tornar.

—Farem que hi sigui tota la zelandònia. Poden cantar sense parar. És important que cantin una cançó concreta? —va preguntar la Primera.

—No ho crec. Alguna cosa coneguda —va aclarir l’Ayla.

—Quan ho hauríem de fer? —va continuar la Zelandoni, més engrescada del que s’hauria pensat ella mateixa.

—No crec que tingui importància.

—Demà al matí? De seguida que ho tinguis tot a punt?

L’Ayla va arronsar les espatlles, com si tant se li’n donés. En aquell moment, tant se li’n donava.

—Tant és un dia com un altre —va dir.