Capítol 28

Les primeres imatges que van atraure l’Ayla van ser els cavalls, tot i que no fossin ni de bon tros les primeres pintures de la paret. Havia vist obres d’art bellíssimes des que s’havia assabentat que aquelles representacions existien, però no havia vist mai res com aquell mural dels cavalls.

En la cova humida, la superfície de la paret era tova. Allí, a través d’agents químics i bacterians, que ni ella ni els artistes no podien entendre, la capa superficial de la pedra calcària s’havia descompost en mondmilch o llet de lluna, un material amb una textura tova i gairebé sumptuosa, d’un color blanc pur. Es podia rascar de la paret amb quasi qualsevol objecte, fins i tot amb la mà; a sota hi havia una pedra calcària dura i blanca: un llenç perfecte per dibuixar. Els antics que van pintar aquelles parets ho sabien, i sabien com utilitzar-la.

Hi havia quatre caps de cavall pintats en perspectiva, un a sobre l’altre; però la paret de sota havia estat tota rascada, i així l’artista havia pogut mostrar els detalls i les diferències individuals de cada animal: la crinera en punta, la línia de la mandíbula, la forma del musell, una boca oberta o tancada, un nariu obert; tot estava representat amb tanta precisió que els animals semblaven vius.

L’Ayla es va girar per compartir aquell moment amb l’home alt amb qui estava aparellada.

—Jondalar, mira aquests cavalls! Havies vist mai una cosa així? Sembla que siguin vius.

Ell la va abraçar per darrere.

—He vist cavalls preciosos pintats a les parets, però mai com aquests. Què et semblen, Jonokol?

El noi va mirar la Primera.

—Gràcies per deixar-me venir amb vosaltres en aquest viatge. Només per això, ha valgut la pena. —Va tornar a observar la paret pintada—. I no són només els cavalls. Fixeu-vos en els urs i en aquests rinoceronts que lluiten!

—No crec que lluitin —va dir l’Ayla.

—No, també fan això abans de compartir plaers —va explicar en Willamar.

Va mirar la Primera i va sentir que vivien la mateixa experiència. Tot i que els dos ja els havien vist, tornar a observar-los a través dels ulls de l’Ayla era com veure’ls per primera vegada.

La vetlladora no podia deixar de somriure de pura satisfacció. No calia que digués «ja us ho havia dit». Aquella era la millor part de ser la vetlladora: no tant veure l’obra, que havia contemplat moltes vegades, sinó observar la reacció de la gent quan la veia per primer cop. Gairebé tothom reaccionava de la mateixa manera.

—En voleu veure més?

L’Ayla només la va mirar i va somriure, però era el somriure més bonic que havia vist mai la vetlladora. «Realment, és una noia preciosa», va pensar. «Entenc que en Jondalar s’hi senti atret. Si jo fos home, també m’agradaria».

Ara que ja havien vist els cavalls, l’Ayla es podia dedicar tranquil·lament a contemplar la resta, i hi havia molta cosa per veure. Els tres urs a l’esquerra dels cavalls, barrejats amb rinoceronts petits, un cérvol, i a sota dels rinoceronts enfrontats, un bisó. Al cantó dret dels cavalls hi havia una alcova prou gran perquè els visitants hi entressin d’un en un. A dins hi havia més cavalls, un ós o potser un gran felí, un ur, i un bisó amb moltes potes.

—Com en aquella estampida de bisons —va dir l’Ayla—. Corre i respira amb dificultat, i els lleons… —va afegir, primer somrient i després rient de gust.

—Què et fa tanta gràcia? —va preguntar en Jondalar.

—Veus aquells dos lleons? La femella asseguda està en zel, i el mascle està molt interessat, però ella no. No és amb ell amb qui vol compartir plaers, per això seu i no deixa que se li acosti. L’artista que els va fer era boníssim; a ella se li veu el desdeny a l’expressió, i el mascle… encara que vulgui semblar gros i fort, veus com ensenya les dents? Sap que la femella pensa que no és prou bo per a ella i li té una mica de por —va explicar l’Ayla—. Com pot fer una cosa així un artista? Clavar tant l’expressió?

—Com saps aquestes coses? —va preguntar la vetlladora.

Ningú no havia donat mai aquella explicació de la pintura, però l’Ayla semblava tenir tota la raó: sí que mostraven totes aquelles expressions.

—Quan aprenia tota sola a caçar, els observava —va dir l’Ayla—. Llavors vivia amb el Clan, i a les dones no ens deixaven caçar, o sigui que vaig decidir que en lloc de caçar animals per menjar, ja que no podia endur-me’ls després a casa i hauria estat un malbaratament, caçaria els carnívors que ens robaven el menjar. Però quan em van enxampar, també es van enfadar amb mi.

La vetlladora havia començat a cantussejar una altra vegada, i en Jonokol introduïa moltes notes harmòniques entremig. La Primera es preparava per afegir-s’hi quan l’Ayla va sortir de la cambra.

—Els lleons són els que més m’han agradat. Em sembla que aquell que està frustrat sonaria així —va dir, i es va posar a imitar el gruny, que s’iniciava molt endins i acabava en un rugit apoteòsic. Va ressonar a la roca de la cova fins al final de la galeria, i després cap a la cambra del crani d’ós.

La vetlladora va fer un bot, sobresaltada i una mica espantada.

—Com ho fa?

Va mirar la Primera i en Willamar amb una expressió incrèdula.

Ells van brandar el cap.

—A nosaltres encara ens sorprèn —va dir en Willamar quan l’Ayla i en Jondalar van tirar endavant—. Si escoltes bé, no és tan fort com sembla, però és fort.

A l’altre cantó de la cambra hi havia un mural en què la majoria d’animals pintats eren rens, rens mascles. Les femelles de ren també tenien banyes, eren els únics cérvols femella que en tenien, però eren petites. Els sis rens del mural tenien banyes ben desenvolupades, amb les puntes en forma de pala, i àmpliament inclinades enrere. També hi havia un cavall, un bisó i un ur. Però la noia no creia que les pintures les hagués fet totes la mateixa persona. El bisó estava molt encarcarat i el cavall no era refinat, sobretot després de veure la bellesa dels anteriors. La persona que els havia fet no era un gran artista.

La vetlladora va caminar fins a una obertura del cantó dret. Aquesta duia a un estret passatge per on s’havia de transitar en fila índia a causa de la forma de les parets laterals i els penjolls de roca del sostre. A la dreta hi havia un dibuix complet en negre d’un megaceront, el cérvol gegant la característica principal del qual era una gepa a la base del coll, al costat d’un cap petit i un coll sinuós. L’Ayla no entenia per què aquests artistes els dibuixaven sense banyes, ja que per a ella era la característica principal i la raó de la gepa d’aquells animals.

En el mateix mural i en posició vertical, de cara amunt, hi havia el perfil del llom i les dues banyes frontals d’un rinoceront, amb uns arcs dobles, que representaven les orelles. Al cantó esquerre de l’entrada hi havia la forma d’un cap i el llom de dos mamuts. Una mica més avall de la paret esquerra, dos rinoceronts més mirant en direccions contràries. El que mirava a la dreta estava complet; també tenia una ratlla fosca ampla al voltant de la cintura, com molts rinoceronts en aquella cova. A sobre d’aquest, el que mirava a l’esquerra només estava insinuat per la línia del llom i els petits arcs de les orelles.

Més interessant encara per a l’Ayla era la línia de fogueres al llarg de la galeria, que probablement es feien servir per fabricar el carbó per dibuixar. Les fogueres havien emmascarat les parets del voltant. Eren les llars de foc dels antics, dels artistes que havien creat totes aquelles pintures i dibuixos increïbles en aquella cova magnífica? Feia que semblessin més reals, com persones, i no com esperits d’un altre món. El terra baixava de cop i pel camí hi havia tres desnivells abruptes de més de mig metre. Al mig del corredor hi havia gravats fets amb els dits, en comptes de dibuixos en negre. Just abans del segon desnivell del terra hi havia tres triangles púbics, amb una clivella vulvar a l’extrem de la punta inferior, en costats oposats, dos a l’esquerra i un a la dreta.

La Primera s’estava cansant, però sabia que no era probable que tornés a fer aquell viatge mai més, i que encara que el fes, no seria capaç de recórrer tota la longitud de la cova. En Jonokol i en Jondalar, agafant-la un per cada costat, l’havien ajudat a baixar els primers desnivells del terra, i en els trams on el terra del corredor tenia una inclinació pronunciada. Per a ella, era un recorregut difícil, però l’Ayla va veure que no deia res de tornar enrere. En un cert punt, va sentir que la dona murmurava que no tornaria a veure mai més aquella cova.

La caminada constant que havia fet durant el viatge l’havia enfortit, però era prou bona remeiera per saber que no estava tan bé ni tenia tanta resistència com quan era jove. Estava decidida a veure aquella cova tan especial tota sencera una darrera vegada.

L’últim mural pintat del corredor es trobava just abans del darrer gran desnivell del terra. A la dreta hi havia quatre rinoceronts que estaven mig pintats mig gravats. Un era difícil de veure; dos eren molt petits i tenien faixes negres al voltant del ventre, i les orelles típiques; l’últim era més gros però estava incomplet. Un gran mascle d’íbex, identificat per les banyes que s’allargassaven enrere gairebé tota la longitud del cos, estava pintat en negre sobre una roca penjant, que dominava el grup des d’una posició elevada. Al cantó esquerre, la paret havia estat rascada per dibuixar-hi diversos animals: sis cavalls complets o parcials, dos bisons i dos megaceronts, un de cada complet, dos rinoceronts petits, i diverses línies i signes.

A continuació, hi havia l’esglaó més gran: un tram de sis metres de terrasses desiguals, causades per un curs d’aigua i depressions al terra, amb nius d’óssos excavats a dins. En Jondalar, en Jonokol, en Willamar i l’Ayla van ajudar la Primera a baixar. Seria igualment difícil fer-la pujar, però hi estaven disposats. Del sostre penjaven roques, amb unes superfícies lleugeres i fines, que reflectien la claror de les torxes, però no estaven decorades. La paret dreta tenia poques obres d’art, però en tenia alguna.

La vetlladora va començar a cantussejar una vegada més, i la Primera s’hi va afegir, i després en Jonokol. L’Ayla va esperar. Primer van mirar la paret de la dreta, però per algun motiu que l’Ayla no entenia, no ressonava bé. Hi havia un mural amb tres rinoceronts negres, un de complet amb una faixa negra al voltant del ventre, un altre que només era un esbós, i un tercer que només era un cap, tres lleons, un ós, el cap d’un bisó i una vulva. A la noia li va fer l’efecte que explicaven una història, potser sobre les dones, i li hauria agradat saber què deien. Es van girar tots i van mirar la paret de l’esquerra. Ara la cova els va tornar el cant.

D’entrada, la primera part de la paret esquerra semblava dividida en tres seccions principals. A prop, al començament de l’espai, hi havia tres lleons, un al costat de l’altre, mirant a la dreta i mostrats en perspectiva per la línia del llom. El més gran i més llunyà feia dos metres i mig de llarg, estava pintat en negre i mostrava l’escrot, o sigui que no hi havia cap dubte del seu gènere. El del mig estava fet amb una línia vermella, i també es veia que era un mascle. El de més a prop era més petit i era una femella. Observant el dibuix, l’Ayla no estava segura del del mig. No hi havia un tercer cap, i podia ser que aquell hi fos només per la perspectiva i, per tant, només hi hagués una parella de lleons. Eren línies simples però molt expressives. Sobre els lloms, podia distingir tres mamuts gravats fets amb un dit. Els lleons predominaven en aquesta part de la cova. A la dreta d’aquests hi havia un rinoceront, i a la seva dreta, tres lleons més mirant a l’esquerra, que semblaven observar els altres lleons i els dos rinoceronts, la qual cosa donava un cert equilibri al mural.

Totes les pintures d’aquesta secció estaven situades en un nivell que una persona dreta podia abastar amb la vista, excepte un mamut gravat molt amunt a la paret. Moltes pintures estaven a sobre d’unes marques d’urpa d’ós, però també hi havia unes quantes marques d’urpa damunt d’altres pintures. Això volia dir que els óssos hi havien passat després que se n’anessin els humans.

Hi havia un nínxol al centre de la secció següent. A l’esquerra es podien veure lleons vermells descolorits i punts amb lleons negres sobreposats. Després, una secció amb un rinoceront amb banyes múltiples, vuit en perspectiva, és a dir, semblava haver-hi vuit rinoceronts, l’un al costat de l’altre, i molts més al darrere. A la dreta del mural dels rinoceronts hi havia un nínxol i, pintat a dins, un cavall. Dos rinoceronts negres i un mamut estaven pintats a sobre, i impressions d’animals sortint de les fondàries de les roques, el cavall sortint del nínxol, un bisó enorme emergint d’una esquerda, de l’altre món, i després, mamuts i un rinoceront.

A la secció de la dreta del nínxol hi havia bàsicament dos animals: lleons i bisons; lleons caçant bisons. Els bisons estaven amuntegats en un ramat al costat esquerre, i els lleons es preparaven per córrer cap a ells des de la dreta, com si esperessin un senyal per saltar. Els fèlids eren d’una ferotgia magnífica, com l’Ayla sabia que havia de ser: el lleó de les cavernes era el seu tòtem. Per a ella, aquella era la cambra més espectacular de tota la cova. Hi havia tanta cosa, que no ho podia absorbir tot, per molt que ho volgués. El gran mural acabava en una carena que formava una espècie de segon nínxol, menys fondo, amb un rinoceront negre complet sortint del món dels esperits. A l’altra banda del nínxol un bisó amb el cap en un cantó, vist de cara, i el cos de perfil en un altre, perpendicular en aquell, i feia un gran efecte.

Sota el bisó hi havia una cavitat triangular amb dos caps de lleó i les potes de davant d’un altre, mirant a la dreta. Sobre els lleons, hi havia un rinoceront negre amb traços vermells, que representaven ferides i sang sortint-li per la boca. Més enllà, un penjoll de roca assenyalava el lloc on el sostre descendia fins a estar perpendicular a la paret dreta. Tres lleons i un altre animal estaven pintats sobre la superfície interior, però visible des de la cambra. Just abans que el sostre descendís, una protuberància de pedra baixava verticalment i acabava en una punta arrodonida. Tenia quatre cares abundantment decorades.

—Per entendre el conjunt, hauríeu de fer la volta —va dir la vetlladora, mostrant a l’Ayla la composició de tota la figura: les potes de davant d’un bisó sobre unes cames humanes amb una gran vulva enmig, feta amb ombres negres, i un gravat vertical a la punta de baix. Era el darrere d’un cos de dona amb un cap de bisó a sobre, i un lleó al voltant de la part posterior del penjoll—. La forma d’aquell penjoll sempre m’ha recordat un òrgan masculí.

—Ja ho crec que sí —va convenir l’Ayla.

—Hi ha un parell de sales petites que tenen pintures interessants —va dir la vetlladora—. Si us ve de gust, us les ensenyo.

—Sí; m’agradaria veure tot el que fos possible abans de marxar —va dir l’Ayla.

—Aquí, rere el penjoll masculí, podeu veure tres lleons. I darrere el rinoceront sagnant hi ha un petit passadís que porta a un cavall preciós —va dir la vetlladora, ensenyant-los el camí—. I aquí, un gran bisó al final del mural. Dins d’aquesta zona hi ha un gran lleó i uns quants cavallets. A la zona de l’altra banda, és molt difícil d’arribar-hi.

L’Ayla va recular cap a l’entrada de la cambra, on la Primera descansava asseguda en una pedra. Els altres visitants eren a prop.

—Què te’n sembla, Ayla? —va preguntar la dona.

—Estic tan contenta que m’hi hagis portat! Crec que és la cova més bonica que he vist. És més que una cova, però no sé quina paraula fer servir. Quan vivia amb el Clan no sabia que es poguessin veure coses així en la vida real, encara que es poguessin fer coses que s’assemblessin a una altra. —L’Ayla va mirar buscant en Jondalar, i va somriure quan el va veure. Ell se li va acostar i li va passar un braç per les espatlles, que era el que ella volia. Necessitava compartir aquell moment amb ell—. Després, quan vaig anar a viure amb els mamutois i vaig veure les coses que feia en Ranec amb l’ivori, i el que altres persones feien amb pell i granisses, i de vegades només amb una branqueta fent marques a la pols del terra, em va impressionar molt.

Va callar i va mirar el terra humit d’argila de la cova. Estaven tots junts i les torxes parpellejaven. La claror que projectaven no s’escampava gaire lluny i els animals pintats a les parets eren només indicis en la foscor, com les visions fugaces que en tenien la majoria de la gent al món exterior.

—En aquest viatge, i abans, hem vist altres pintures i dibuixos que eren una meravella, i alguns que no ho eren tant, però també eren interessants. No sé com ho van fer i no entenc per què els van fer. Crec que va ser per complaure la Mare i estic segura que explica experiències seves o d’altres persones. Potser la gent senzillament ho fa perquè pot. Com en Jonokol, que pensa en alguna cosa i, com que sap pintar-la, ho fa. És com quan tu cantes, Zelandoni. La majoria pot cantar, millor o pitjor, però ningú no ho fa com tu. Quan tu cantes, no vull fer res més que escoltar; em fa sentir bé per dins. Així és com em sento quan miro aquestes coves pintades. És com em sento quan en Jondalar em mira amb els ulls plens d’amor. Em sento com si les persones que van crear aquestes imatges em miressin amb els ulls plens d’amor.

Va mirar el terra perquè maldava per dissimular les llàgrimes. Normalment se sabia dominar, però aquesta vegada li estava costant.

—Crec que així és com es deu sentir la Mare —va acabar l’Ayla, amb els ulls espurnejants.

«Ara entenc per què està aparellada», va pensar la vetlladora. «Serà una zelandoni extraordinària; de fet, ja ho és, però no ho podria fer sense ell. Potser això és el que volia la Mare per a en Jondalar». Llavors es va posar a cantussejar. En Jonokol s’hi va afegir; cantava d’una manera que sempre ressaltava els cants dels altres. Aleshores, en Willamar s’hi va afegir cantant només síl·labes. No tenia una gran veu, però aportava alguna cosa a la música que feien entre tots. En Jondalar també s’hi va apuntar. Tenia bona veu, però només cantava quan ho feien els altres. Finalment, amb les veus fent un cor de fons, que ressonava dins d’aquella cova de pedra tan ben decorada, La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra va reprendre La cançó de la Mare on l’havia deixat:

Quan van acabar, el silenci era profund. Cadascun dels presents sentia el poder de la Mare i La cançó de la Mare, més que mai. Van contemplar les pintures una vegada més i van ser més conscients dels animals que semblaven emergir de les esquerdes i les ombres de la cova, com si la Mare els estigués creant, donant-los a llum, portant-los de l’altre món, el món de l’esperit, el gran Inframón de la Mare.

Llavors, van sentir un so que els va fer estremir, el rugit d’un cadell de lleó. Després, va canviar i va esdevenir el so d’un lleó jove cridant la seva mare, i a continuació, els primers intents d’un lleó mascle jove per rugir; finalment, l’esbufec i el gruny, que acabaven amb el rugit esparverador d’un lleó mascle cridant els seus petits.

—Com ho fa? —va preguntar la vetlladora—. Sona com un lleó en diversos estadis de creixement. Com ha après a fer-ho?

—L’Ayla va cuidar un lleó; el va agafar de petit i li va ensenyar a caçar amb ella —va dir en Jondalar—, i va rugir amb ell.

—T’ho va explicar ella? —va preguntar la vetlladora amb veu dubtosa.

—Sí, en certa manera. El lleó va tornar a visitar-la quan jo m’estava recuperant a la seva vall, però no li va agradar trobar-m’hi, i em va atacar. L’Ayla es va posar al mig i ell es va encongir i es va aturar de cop. Llavors, ella es va tirar a terra, el va abraçar, i se li va enfilar a sobre i el va muntar, com fa amb la Whinney, amb la diferència que el lleó no anava on ella volia, només on la volia portar. Però la va tornar a casa. Llavors li ho vaig preguntar i m’ho va explicar —va dir en Jondalar.

La història era prou sincera per ser convincent. La vetlladora va brandar el cap.

—Hauríem d’encendre torxes noves —va dir—. N’hi ha d’haver una per a cadascú, i també porto llànties.

—Crec que hauríem de fer aguantar aquestes torxes fins que reculem per aquest corredor —va proposar en Willamar.

—Sí, tens raó —va dir en Jonokol—. Aguantes la meva? —va demanar a la vetlladora.

En Jonokol, en Jondalar, l’Ayla i en Willamar van aixecar literalment la Primera per ajudar-la a pujar els esglaons més alts, mentre la vetlladora aguantava les torxes i il·luminava el camí. En va llençar una que ja no feia claror a una de les fogueres que estaven alineades a les parets. Quan van arribar als cavalls pintats, tots van agafar una torxa nova. La vetlladora va apagar les que estaven mig cremades i les va guardar a la motxilla. Llavors van començar a recular. Ningú no parlava, només miraven els animals quan passaven pel costat. Abans d’arribar a l’entrada, ja van notar molta llum a la cova. I un cop allà, en Jonokol es va parar.

—Em tornaries a portar a aquell espai gran de l’altra sala?

—I tant que sí —va dir la vetlladora, sense preguntar per què.

Ja ho sabia.

—M’agradaria venir amb tu, Zelandoni de la Dinovena Cova —va dir l’Ayla.

—Encantat. M’agradarà molt que vinguis. Em pots aguantar la torxa —va dir, somrient.

Ella havia descobert la Fondària Blanca, i ell havia estat el primer a qui la hi havia ensenyat. L’Ayla sabia que el noi pintaria en aquelles boniques parets, i que potser necessitaria ajuda. Tots tres van tornar a la segona sala de la Cova de l’Ós mentre la resta sortia. La vetlladora els va guiar pel camí més curt i sabia molt bé on els havia de dur: al lloc en el qual ell s’havia fixat quan havien entrat per primera vegada en aquella part de la cova. En Jonokol va trobar el racó i la formació de pedra antiga que havia vist abans.

Va agafar un ganivet de sílex, va anar cap a l’estalagmita amb el cossi a la part de dalt i, a la base, amb un moviment destre, va gravar el front, el morro, la mandíbula i la galta d’un cavall, i després dues línies més fortes per a la crinera i el llom. Ho va contemplar una estona i després va gravar, a sobre del primer, el cap d’un altre cavall mirant en direcció contrària. La pedra d’aquest era una mica més dura i difícil de gravar, i la línia del front no va quedar tan precisa, però ell va insistir i hi va fer els pèls d’una crinera en punta a intervals regulars. En acabat, es va apartar i s’ho va mirar.

—Volia afegir alguna cosa a aquesta cova, però no estava segur de fer-ho fins que la Primera ha cantat La cançó de la Mare, al fons de tot de la cova —va dir el Zelandoni de la Dinovena Cova dels Zelandoniis.

—Ja t’he dit que la Mare ho decidia i que ho sabries. Ara jo també ho sé. Has fet el que calia —va dir la vetlladora.

—Jo també ho penso —va opinar l’Ayla—. Potser ja és hora que pari de dir-te Jonokol i et comenci a dir Zelandoni de la Dinovena.

—Potser en públic, però entre nosaltres espero que sempre seré en Jonokol i tu seràs l’Ayla —va dir ell.

—M’agradaria —va dir l’Ayla, i es va girar a mirar la vetlladora—. Quan penso en tu em ve al cap el nom de vetlladora, com la que vetlla, però si no et fa res, m’agradaria saber el nom amb què vas néixer.

—Em deia Dominica —va dir—, i jo sempre pensaré en tu com l’Ayla, passi el que passi, fins i tot quan siguis Primera.

L’Ayla va brandar el cap.

—Això no és probable. Sóc forastera i tinc un accent estrany.

—Tant hi fa —va dir la Dominica—. Reconeixem la Primera, encara que no la coneguem. I el teu accent m’agrada; crec que et fa destacar, com ha de ser si ets La Que És Primera.

Els va acompanyar fora de la cova.

L’Ayla es va passar el vespre pensant en aquella cova meravellosa. Hi havia tanta cosa per veure, per pair, que desitjava poder tornar-la a veure. Aquell vespre es parlaria de què farien amb en Gahaynar, però la seva ment no parava de tornar a la cova. L’home semblava que es recuperava de la forta pallissa que havia rebut. Tot i que tindria les cicatrius tota la vida, no semblava ressentit amb les persones que l’havien pegat; més aviat, agraït, no sols de ser viu sinó també de les atencions de la zelandònia.

Només ell podia saber tot el mal que havia fet. En Balderan i els altres, que havien fet el mateix, havien mort. No sabia per què ell no, però mentre en Balderan feia plans per matar l’estrangera, ell havia pregat en silenci a la Mare que el salvés. Sabia que no se’n sortirien i no volia morir.

—Sembla sincer en el seu desig de compensar el mal que ha fet —va dir la Zelandoni Primera—. Potser perquè ara sap que el poden castigar pels seus actes, però crec que la Mare ha decidit salvar-lo.

—Algú sap en quina cova va néixer? —va preguntar la Primera—. Si té família?

—Sí, té mare —va dir un altre zelandoni—. No li conec més familiars, però crec que ella és molt gran i està perdent els records.

—Aquesta és la solució, doncs —va dir la Primera—. L’hauríem de tornar a la seva cova perquè cuidés la seva mare.

—I això és un càstig? És la seva mare —va dir un altre zelandoni.

—No serà tan fàcil si ella es continua deteriorant, però a la cova li traurà una càrrega, i ell farà una cosa útil. Crec que no tenia pensat fer-ho, quan corria amb en Balderan, agafant el que li venia de gust sense haver de treballar. L’haurien de fer treballar, caçar per alimentar-se i contribuir a les caceres comunitàries de la seva cova, i ajudar personalment la seva mare en tot el que necessiti.

—Suposo que això no és una cosa que als homes els agradi fer, ocupar-se d’una vella —va dir l’altre zelandoni—, encara que sigui sa mare.

L’Ayla només els havia escoltat a mitges, però va entendre la intenció i hi estava d’acord. De seguida va tornar a pensar en l’indret Sagrat Més Antic. Finalment, va decidir que al cap d’un dia o dos tornaria a la cova, sola, o potser amb el Llop.

A última hora del matí de l’endemà, la noia va demanar a la Levela si podia vigilar la Jonayla una altra vegada i mirar, de tant en tant, si la carn s’assecava bé. Havia posat una altra càrrega de carn de bisó sobre les cordes i va pensar que era un bon moment per satisfer el seu desig de tornar a veure l’indret Sagrat Més Antic.

—Agafaré el Llop i tornaré a la cova. Vull veure-la un altre cop abans que ens n’anem. Vés a saber quan tornarem, si és que tornem.

Va agafar unes quantes torxes i un parell de llànties, a més d’esca de líquens i algunes seccions lligades d’intestins plenes de greix, que va ficar en una bossa de pell de dues capes. Va comprovar que tenia els estris per fer foc i el material que necessitava: una pedra foguera i sílex, esca, material inflamable i llenya una mica més gran. Va omplir el bot d’aigua i va guardar una tassa per a ella i un bol per al Llop. Va agafar la bossa de les medecines amb algunes infusions, tot i que dubtava que se’n preparés a la cova, el ganivet bo i roba d’abric per posar-se un cop dintre, però no es va endur calçat. Estava acostumada a anar descalça i tenia les plantes dels peus gairebé tan dures com peülles.

Va xiular per cridar el Llop i va enfilar el camí de la cova. Quan va arribar a la gran entrada, va observar el racó arrecerat; no hi havia cap foc encès i, quan va mirar dins l’estructura per dormir, va veure que estava buida. Aquell dia la vetlladora no hi era. Normalment l’avisaven quan algú volia visitar l’indret Sagrat Més Antic, i l’Ayla havia decidit anar-hi sense quedar amb ningú.

Va iniciar un foc i va encendre una torxa, la va agafar i va entrar fent un senyal al Llop perquè la seguís. Va tornar a ser conscient de l’enormitat de la cova i de la disposició desordenada de les primeres sales: columnes despreses del sostre, columnes inclinades, fragments enormes de roca caiguts i runa escampada per terra. La llum hi penetrava fins molt endins, i ella va seguir el mateix camí que el primer dia, a l’esquerra i recte, cap a la sala gran amb les rebolcades d’ós. El Llop es va quedar a prop d’ella.

Es va mantenir a la dreta de la galeria, sabent que, exceptuant la sala gran de la dreta, que volia visitar a la tornada, no hi hauria gran cosa per veure fins que no arribés a la meitat de la cova. No pensava quedar-s’hi gaire estona ni intentar veure-ho tot una altra vegada, només algunes coses. Va entrar a la cambra amb els clots dels óssos i va seguir la paret de la dreta fins que va arribar a la sala següent del fons, i va buscar la roca gruixuda en forma de fulla que baixava del sostre.

Era allà, tal com la recordava, pintada de vermell: el lleopard amb la cua llarga i l’ós-hiena. Era una hiena o era un ós? Sí, la forma del cap li donava l’aire d’un ós de les cavernes, però el musell era més llarg i la cresta al cap, juntament amb una mica de crinera, semblava el pèl rígid de la hiena. Cap dels altres óssos d’aquella cova no tenia aquella forma esvelta i amb potes llargues de l’altre ós pintat a sobre! «No sé què pretenia dir l’artista amb aquesta pintura», va pensar, «però a mi em sembla que és una hiena, tot i que sigui l’única que he vist pintada en una cova. Però tampoc no he vist mai un lleopard. En aquest lloc hi ha un ós, una hiena, i un lleopard pintats; tots animals forts i perillosos. Què en dirien els narradors ambulants d’aquesta escena?».

L’Ayla va passar pel costat de les imatges següents, mirant-les però sense entretenir-s’hi: possibles insectes, una filera de rinoceronts, lleons, cavalls, mamuts, signes, punts, empremtes de mà, i va somriure davant del dibuix vermell de l’osset, tan semblant als altres óssos d’aquella cova, però més petit. Recordava que, en aquell punt, la vetlladora havia girat a l’esquerra i, després, havia seguit la paret de la dreta. L’espai següent tenia indicis d’óssos de les cavernes, i el terra estava un metre i mig més baix, i conduïa a la sala del costat, la que tenia un gran sot al mig.

Era la sala on tots els dibuixos, o gravats, eren blancs, perquè les superfícies blanques estaven tapades amb vermiculita, una argila tova marró clar. D’entre tots els gravats blancs, es va fixar especialment en els rinoceronts que sortien d’una esquerda a la paret i es va parar a mirar-los. Per què els antics havien pintat aquells animals a les parets de dins les coves? Per què en Jonokol volia gravar un dibuix de dos cavalls en aquella sala, a prop de l’entrada de la cova? No tenia el cap enlloc més quan ho va fer, com la zelandònia, que prenia infusió en aquell indret sagrat de la Setena Cova dels Zelandoniis de la Terra Sud. Els artistes segurament no serien capaços de crear imatges tan magnífiques si no fos així. Havien de pensar en el que feien en tot moment, concentrar-s’hi.

Pintaven per a ells mateixos o per als altres? I quins altres? Les altres persones de la seva cova o per als altres zelandonis? En algunes de les sales més grans de certes coves, s’hi podien encabir moltes persones i, de vegades, s’hi celebraven cerimònies; però moltes de les imatges estaven fetes en coves petites o en espais molt estrets de refugis més grans. Les devien fer per a ells mateixos, i devien tenir les seves pròpies raons. Cercaven alguna cosa en el món de l’esperit? Potser el mateix esperit d’animal, com el seu tòtem del lleó, o el mateix esperit d’animal que els acostés més a la Mare? Quan intentava preguntar-ho a la Zelandoni, no obtenia mai una resposta satisfactòria. Era una cosa que havia de descobrir tota sola?

El Llop s’havia quedat a prop, fregant la paret que l’Ayla seguia. La noia duia l’única llum que hi havia en aquella cova, fosca com la gola del llop. Malgrat que els seus altres sentits donaven a l’animal més informació sobre l’entorn que la torxa de l’Ayla, també li agradava poder-hi veure.

L’Ayla va saber que havia arribat a la secció següent de la cova quan va notar que el sostre era més baix. Hi havia més mamuts, bisons i cèrvids a les parets i als penjolls; alguns, gravats en blanc; d’altres, en una zona pintada de negre. Aquella era la sala amb el crani de l’ós de les cavernes sobre la pedra plana, i l’Ayla va anar a veure’l una altra vegada. S’hi va quedar una estona i, abans de continuar, va tornar a recordar en Creb i el Clan. Muntanyes d’argila grisa semblaven envoltar la cambra; les va saltar per passar a la sala següent, la que la Primera no havia visitat. Va notar vestigis d’empremtes d’ós a l’argila, que no havia vist l’altra vegada. Amb dues passes llargues, va arribar a l’espai següent.

Era al mig de la sala perquè el sostre era massa baix per caminar per les bandes laterals. Es va decidir a encendre una altra torxa i va fregar la vella al sostre baix per apagar-la. Quan va estar segura que el foc estava apagat, va desar el que quedava de la torxa a la motxilla. Es va haver d’ajupir per seguir el camí, i a la base d’un penjoll va notar una filera horitzontal de set puntets vermells al costat d’una altra de punts negres. Finalment, dotze metres més enllà, es va poder tornar a posar dreta.

Hi havia més marques negres de torxes; era evident que altres persones havien fet servir la paret per netejar les seves. Al fons, el sostre s’inclinava cap a terra. Estava cobert d’una fina capa groga de pedra més tova vermiculada, amb elevacions semblants a cucs. En aquella superfície inclinada, algú havia dibuixat el perfil d’un cavall, fent servir dos dits. A causa de la inclinació de la paret, a l’artista li devia haver estat molt difícil dibuixar-lo; devia haver tingut el cap tirat enrere tota l’estona, sense aconseguir mai una visió general del que estava gravant. Era una mica desproporcionat i l’últim dibuix de la cova. L’Ayla va veure que també hi havia un parell de mamuts perfilats al sostre inclinat.

Va sentir una olor i va mirar al voltant. Va veure que el Llop havia defecat i va somriure. No es podia evitar. Es va girar per tornar, mentre pensava si per allà hi devia haver una sortida, però només va ser una idea; no pensava investigar-ho. Va caminar seguint la paret i va sentir que se li enfonsaven els peus en el terra tou i fred d’argila. El Llop la va seguir, trepitjant la mateixa argila tova. Va sortir d’aquesta última sala, i la paret que havia tingut a la dreta ara era a l’esquerra. Va superar el mural de mamuts rascats a la paret i va arribar a una de les seccions que tenia ganes de tornar a veure: els cavalls pintats de negre.

Aquesta vegada va estudiar més atentament la paret. Va veure que en una bona secció d’aquesta, que incloïa gairebé tot el gravat anterior d’un rinoceront i un mamut, s’havia rascat la capa marró per fer emergir la pedra calcària blanca de sota. El color negre era carbó, però per la manera com l’havia fet servir l’artista, alguns llocs estaven més foscos i d’altres més clars, perquè els cavalls i la resta d’animals semblessin més vius. Tot i que els cavalls eren el que l’havia atret, no eren els primers animals del mural; els primers eren els urs. I els lleons dins el nínxol la van fer tornar a somriure; aquella femella no estava interessada en el jove mascle; estava asseguda i no pensava moure’s.

L’Ayla va recórrer lentament la paret pintada fins que va arribar a l’entrada de la galeria llarga que duia a l’última sala de pintures, i va veure el cérvol gegant pintat molt amunt, a la dreta. Allà era també on estaven alineades les fogueres per preparar carbó a la paret. El passadís començava a baixar. Quan va saltar l’últim desnivell i va arribar a l’última sala, va caminar encara més a poc a poc. Li encantaven els lleons, potser perquè eren el seu tòtem, però a més aquests eren tan reals! Va arribar al final i va examinar l’últim penjoll, el que semblava un òrgan masculí. Tenia una vulva femenina pintada, amb potes humanes, i era en part bisó en part lleó. Sentia que allà també havien volgut explicar una història. Finalment, es va girar i va recular i, quan va arribar al començament de la cambra, es va parar i va fer una ullada general.

Volia marxar amb un record: la manera com havia cantat la Primera a la cova. Ella no sabia cantar, però va somriure pensant en una cosa que sí que sabia fer: podia rugir com la primera vegada que hi havia estat. Com feien sovint els lleons, va començar el gruny, que era l’inici del rugit. Quan finalment el va deixar anar, va ser el millor rugit que era capaç de fer. Fins i tot el Llop es va estremir.

Havien pensat sortir ben d’hora, però l’Amelana es va posar de part aquell matí i, evidentment, els zelandonis visitants no podien marxar. Al vespre, la noia havia donat a llum un infant sa, i la seva mare els va oferir un festí de celebració. No van marxar fins l’endemà al matí, i el comiat va ser ben poc animat.

La composició dels viatgers havia tornat a canviar: en Kimeran, la Beladora i els dos nens havien marxat, i l’Amelana ja no viatjaria amb ells, per tant, en quedaven onze i es van haver d’organitzar d’una manera diferent. La Jonayla enyorava els seus amics, ara que només tenia en Jonlevan, un any més petit que ella. En Jondecam trobava a faltar en Kimeran, l’oncle que era més com un germà; era conscient de com s’havien entès i havien treballat junts. L’entristia pensar que potser no el tornaria a veure mai més. Les úniques dones eren l’Ayla, la Levela i la Primera, i trobaven a faltar la Beladora i els capricis juvenils de l’Amelana. Els va costar una mica trobar una nova rutina.

Van seguir el curs del riu, i quan s’ajuntava amb el riu més gran, van continuar seguint-lo cap al sud. Van veure la gran extensió del mar Meridional tot un dia abans d’arribar-hi, però el panorama oferia més que l’indici d’una vasta extensió d’aigua. Van veure ramats de rens i megaceronts, un grup matriarcal de mamuts llanuts amb les seves cries de totes les edats, i una col·lecció de rinoceronts llanuts. També van veure indicis d’una reunió d’ungulats, com urs i bisons, preparant-se per a la tardor, moment en què es reunirien milers per lluitar i aparellar-se. Els cavalls es traslladaven a les pastures d’hivern. Bufava una brisa fresca provinent del mar; el mar Meridional era fred, i mirant cap a l’extensió d’aigua freda l’Ayla va pensar que aviat l’estació canviaria.

Van trobar els comerciants de què els havia parlat en Conardi, i el mateix Conardi. Ell va fer les presentacions i va resultar que els cistells de l’Ayla eren un objecte cobejat. Per a les persones que viatjaven carregades, com els comerciants, uns contenidors ben fets eren una necessitat. L’Ayla va passar el primer vespre que van acampar fabricant més cistells. Les puntes i les eines de sílex d’en Jondalar també tenien demanda. Els va ser molt útil la traça i l’experiència com a comerciant d’en Willamar, que els va organitzar a tots en una missió comercial i també hi va incloure en Conardi.

Oferia combinacions de coses, sovint a més d’una persona, com un feix de carn seca i un cistell per transportar-la. Va adquirir moltes petxines per fer granisses, i li van anar bé els cistells de l’Ayla per guardar-les. També va obtenir sal per a l’Ayla i un collaret per a la Marthona, fet per un dels recol·lectors de petxines, i algunes coses més que mantenia en secret.

Quan van acabar de bescanviar objectes, van començar el viatge de tornada. Van viatjar més de pressa que a l’anada. D’entrada, perquè coneixien el camí, i també perquè no havien de parar a fer visites o a veure coves pintades. El canvi de temps també els empenyia endavant. Estaven ben proveïts de menjar i no havien de caçar tan sovint. Van tornar a visitar la Camora. La va decebre molt saber que en Kimeran havia canviat de plans i es quedava amb el poble de la seva parella. Ella i en Jondecam en parlaven com si se n’hagués anat per sempre fins que la Primera els va recordar que pensava tornar a visitar-los.

Quan van arribar al riu Gran, van haver d’esperar una altra vegada per culpa d’una tempesta que dificultava travessar-lo. Ho van passar malament, perquè no volien quedar-se atrapats a l’altre marge del riu tota l’estació. Finalment, el cel es va aclarir i van poder travessar, tot i que l’aigua estava molt moguda. Quan van arribar al Riu, no tenien espera. Van haver de caminar riu amunt perquè no hi havia rais, i, a més, hauria estat molt esgotador remar contracorrent.

Quan finalment van entreveure l’enorme refugi de pedra que era la Novena Cova, van tenir ganes d’arrencar a córrer, però ja no calia. Hi havia guaites esperant la seva arribada, i, quan els van veure, van encendre una foguera per fer senyals de fum. Pràcticament tota la comunitat va baixar a rebre’ls i a donar-los la benvinguda.