Capítol 4

La il·lusió per la Trobada d’Estiu es va intensificar després que la Novena Cova tornés de visitar la Setena i la Segona. El temps i l’atenció de tothom estaven ocupats amb el tràfec frenètic de les preparacions per a la marxa, i l’excitació era palpable. Cada família estava enfeinada amb els seus preparatius, però els diferents caps tenien, a més a més, el deure de planificar i organitzar el viatge de tota la seva cova. Que estiguessin disposats a assumir-ne la responsabilitat i a portar-la endavant era la raó per la qual eren els caps.

Els caps de totes les coves dels zelandoniis estaven neguitosos abans d’una Trobada d’Estiu, però en Joharran ho estava especialment. La majoria de les coves tenia entre vint-i-cinc i cinquanta persones; algunes, fins i tot setanta o vuitanta, normalment emparentades; però la seva era una excepció. A la Novena Cova dels Zelandoniis, hi vivien gairebé dues-centes persones.

Era tot un desafiament dirigir tanta gent, però en Joharran estava capacitat per fer-ho. No només la Marthona, mare d’en Joharran, havia estat cap de la Novena Cova, sinó que en Joconan, el primer home amb qui s’havia aparellat i a la llar del qual havia nascut en Joharran, ho havia estat abans que ella. El seu germà, en Jondalar, que havia nascut a la llar d’en Dalanar, l’home amb qui la Marthona s’havia aparellat després de la mort d’en Joconan, s’havia especialitzat en un ofici per al qual demostrava tanta aptitud com afició. Com en Dalanar, era reconegut com un expert tallador de sílex perquè era el que feia millor. En canvi, en Joharran va créixer immergit en les formes de lideratge i tenia una inclinació natural per assumir aquestes responsabilitats. Era el que feia millor.

Els zelandoniis no tenien cap procediment formal per escollir els seus caps, però amb la convivència s’adonaven de qui els ajudaria a resoldre millor un conflicte o a afrontar un problema. I tendien a seguir els que assumien l’organització d’una activitat i ho feien bé.

Si, per exemple, unes quantes persones sortien a caçar, no decidien necessàriament seguir el millor caçador sinó el que podia dirigir el grup de manera que garantís l’èxit de la cacera per a tots. Sovint, tot i que no sempre, el qui era més capaç de resoldre problemes també era el més bon organitzador. De vegades, dues o tres persones, conegudes per les seves habilitats concretes, treballaven juntes. Al cap d’un temps, qui tractava amb conflictes i gestionava activitats de forma més eficaç era reconegut com a cap; no d’una forma estructurada sinó per consentiment tàcit.

Els qui obtenien posicions de direcció adquirien estatus, però aquests caps governaven amb la persuasió i la influència, i no tenien poder coercitiu. No hi havia normes o lleis concretes que exigissin compliment ni maneres de fer-les complir; això feia més difícil la direcció, però la pressió entre els iguals perquè es reconeguessin i s’acceptessin les propostes del cap de la cova era forta. Els caps espirituals, els zelandonis, encara tenien menys autoritat per obligar, però potser més poder per persuadir; eren enormement respectats i una mica temuts. Els seus coneixements del desconegut i la seva familiaritat amb el terrorífic món dels esperits, que era un element important en la vida de la comunitat, infonien respecte.

L’excitació de l’Ayla per la propera Trobada d’Estiu augmentava a mesura que s’acostava el moment de marxar. L’any anterior no n’havia estat tan conscient, perquè ella i en Jondalar havien arribat a casa d’aquest poc abans de la reunió anual dels zelandoniis després de viatjar tot un any, i ja sentia prou excitació i tensió només de conèixer el poble de la seva parella i acostumar-se a les seves maneres de fer. Aquest any havia estat conscient de com creixia l’entusiasme de tothom des de la primavera i, a mesura que passaven els dies, es va anar posant tan neguitosa i frenètica com els altres. Preparar-se per a l’estiu era una feinada, sobretot perquè sabien que no pararien de viatjar i que no es quedarien en un sol lloc tota l’estació.

La Trobada d’Estiu era el moment en què la gent es reunia després de la llarga estació freda, per refermar els seus lligams, per trobar parella i per intercanviar béns i novetats. L’emplaçament esdevenia una mena de campament base des del qual persones soles i grups petits sortien a fer expedicions de caça i excursions de recol·lecció, exploraven la seva terra per veure què havia canviat i visitaven les altres coves per saludar amics i parents, i alguns veïns més llunyans. L’estiu era l’estació itinerant; els zelandoniis eren sedentaris només a l’hivern.

L’Ayla havia acabat de canviar i alletar la Jonayla i la va posar a dormir. El Llop havia sortit feia estona, segurament a caçar o explorar. La noia acabava d’estendre la màrfega de viatge per veure si s’havia de sargir i llavors va sentir uns copets a l’estaca del costat de la cortina que tancava l’entrada de les seves habitacions. Casa seva estava situada a la vora del fons de l’espai protegit, però més a prop de l’extrem sud-occidental de Riu Avall de la zona d’habitatges, perquè era una de les construccions més noves. Es va aixecar, va descórrer la cortina i va veure, amb alegria, La Que Era Primera.

—Quina alegria veure’t, Zelandoni —va dir, somrient—. Passa.

Després que entrés la dona, l’Ayla va copsar un moviment a fora i va mirar cap a una altra construcció que ella i en Jondalar havien bastit una mica més lluny, a l’altra banda de l’espai buit, per tenir els cavalls arrecerats quan el temps fos especialment dolent. Va veure que la Whinney i la Grisa acabaven d’arribar de l’extrem cobert de pastura del Riu.

—M’anava a preparar unes herbes. Et vénen de gust?

—I tant, gràcies —va dir la dona grossa tot anant cap a un gran bloc de pedra calcària amb un gran coixí a sobre, que havien col·locat expressament perquè ella el fes servir de seient. Era sòlid i còmode.

L’Ayla es va atrafegar a posar unes pedres de coure sobre carbons roents que hi havia encesos a la llar de foc, i hi va afegir llenya. Després va abocar aigua del bot —l’estómac net d’un ur inflat i ple— en un cistell molt compacte, i hi va afegir alguns fragments d’os, per protegir-lo del guspireig de les pedres de coure calentes.

—T’agraden algunes herbes concretes? —va preguntar.

—Tant se val. Tria tu; alguna cosa calmant aniria bé —va contestar la Zelandoni.

La pedra encoixinada havia aparegut a casa l’Ayla poc després que tornessin de la Trobada d’Estiu de l’any anterior. La Primera no els l’havia demanat i no sabia si havia estat idea de l’Ayla o d’en Jondalar, però sí que era per a ella i els ho agraïa. La Zelandoni tenia dos seients de pedra per a ella: un, a casa seva, i un altre, a prop del fons de la zona comuna de treball exterior. A més a més, a les seves habitacions, en Joharran i la Proleva tenien per a ella un lloc sòlid perquè segués còmodament. Si bé encara podia seure a terra si calia, amb els anys i a mesura que s’engreixava més, li costava de tornar-se a aixecar. Donava per fet que, ja que havia estat escollida per ser la Primera per la Gran Mare Terra, Ella tenia raons per fer que se li assemblés cada vegada més. No tots els zelandonis que havien esdevingut primers eren grassos, però ella sabia que a gairebé tots els agradava que fos així. La seva immensitat li atorgava presència i autoritat. Una mica menys de mobilitat era només un petit inconvenient.

Amb unes tenalles de fusta, l’Ayla va agafar una pedra roent. Les tenalles estaven fetes amb una peça prima de fusta de sota l’escorça d’un arbre viu, que es pelava com una llarga tira, se li tallaven els dos extrems i després es doblegava amb vapor. La fusta d’un arbre viu mantenia la flexibilitat més temps, però per tal que l’arbre no morís, era millor agafar-ne només d’un costat. L’Ayla va picar la pedra de coure contra una de les pedres que envoltaven la foguera per treure’n les cendres, i després la va deixar caure dins l’aigua entre un núvol de vapor. Una altra pedra calenta va fer bullir l’aigua, però només un moment. Els fragments d’os impedien que les pedres calentes esquincessin el fons del cistell i allargaven la vida de la cassola de coure.

L’Ayla va fer un cop d’ull a les seves provisions d’herbes seques i les posades a assecar. La camamilla era calmant, però era massa coneguda. Volia una cosa més especial. Es va fixar en una planta que havia collit feia poc i va somriure. El bàlsam de llimona encara no estava del tot sec, però va decidir que no calia. Li serviria perfectament per fer una infusió. Si n’afegia una mica a la camamilla, amb un xic de tell per endolcir-ho, obtindria una infusió calmant deliciosa. Va posar les fulles de camamilla, el bàlsam de llimona i el tell a l’aigua i ho va deixar reposar un moment; després va servir la infusió en dues tasses i en va portar una a la doniera.

La dona va bufar una mica sobre el líquid i després va tastar la infusió a poc a poc, intentant identificar-ne el gust.

—Camamilla, evidentment, però… deixa-m’ho pensar. És bàlsam de llimona i, potser, unes flors de tell? —va preguntar.

L’Ayla va somriure. Era exactament el que feia ella quan li donaven alguna cosa que no coneixia: intentar identificar-la. I, per descomptat, la Zelandoni coneixia els ingredients.

—Sí —va dir l’Ayla—. Havia provat la camamilla i les flors de tell, però el bàlsam de llimona no el vaig trobar fins fa poc. M’alegro que per aquí a prop en creixi.

—Potser em podries collir una mica de bàlsam de llimona la pròxima vegada que en vagis a buscar per a tu. Ens en podríem endur a la Trobada d’Estiu.

—Ho faré amb molt de gust. Fins i tot hi podria anar avui. Sé exactament on creix: a l’altiplà de dalt, a prop de la Pedra Caient —va dir.

L’Ayla es referia a la formació única d’una antiga secció de basalt en forma de columna, que en algun moment havia sortit del fons del mar primigeni i ara s’erosionava sobresortint de la pedra calcària d’una forma que semblava que caigués, tot i que encara estava fermament incrustada a la cara superior del penya-segat.

—Què en saps dels seus usos? —va preguntar la Zelandoni, amb la tassa a la mà.

—La camamilla és relaxant i, si te la prens a la nit, et pot ajudar a dormir. El bàlsam de llimona és calmant, sobretot si estàs nerviós i tens. També apaivaga el mal d’estómac, provocat de vegades per la tensió, i t’ajuda a dormir. Té un gust agradable que lliga bé amb la camamilla. El tell va bé pels mals de cap, sobretot quan estàs encarcarat i tens, i afegeix una mica de dolçor a la infusió.

L’Ayla va pensar en l’Iza, i en la manera com ella la posava a prova amb preguntes semblants per veure si recordava els coneixements que li havia ensenyat. Es va preguntar si la Zelandoni també intentava esbrinar quins coneixements tenia.

—Sí, aquesta infusió es pot fer servir com a sedant lleuger si es fa prou forta.

—Si algú és molt excitable i està tan neguitós que no pot dormir, i es necessita una cosa més forta, el líquid de les arrels de valeriana bullides és apaivagador —va dir l’Ayla.

—Sobretot a la nit, per fer venir la son; però si l’estómac també està regirat, aleshores pot ser millor la berbena, una infusió de les tiges de la flor i les fulles —va dir la Primera.

—També he utilitzat berbena per a algú que es recupera d’una llarga malaltia, però no s’ha de donar a una dona prenyada. Podria estimular el part, fins i tot la pujada de la llet. —Les dues dones van callar, es van mirar i van riure. Llavors l’Ayla va afegir—: No et pots imaginar com m’alegro de tenir algú amb qui parlar de medecines i guariments. Algú que en sap tant.

—Em penso que tu en saps tant com jo, Ayla, i en certa manera més; és un plaer parlar i comparar idees amb tu. Espero que tinguem molts anys de converses enriquidores —va dir la Zelandoni. Llavors va donar un cop d’ull al seu voltant i va fer un gest cap a la màrfega estesa a terra—. Veig que t’estàs preparant per al viatge.

—Només revisava la meva màrfega per veure si necessitava algun sargit. Fa temps que no la fem servir —va dir l’Ayla—. Va bé per viatjar faci el temps que faci.

La màrfega consistia en diverses pells cosides perquè fos prou llarga per a l’alçada d’en Jondalar. Estaven cosides també per la part dels peus, i tenien tires que passaven per uns forats fets als costats que es podien llaçar perquè quedés ben tancada o es podien deixar soltes, fins i tot es podien treure si feia calor. La part externa de la peça de sota estava confeccionada amb pells gruixudes a mode d’aïllant contra la duresa i la freqüent fredor del terra. De pells, se’n podien fer servir de moltes menes, però normalment s’utilitzaven les d’un animal mort durant l’estació freda. Per a aquesta part, l’Ayla havia fet servir la pell d’hivern d’un ren, supremament densa i per descomptat aïllant. La banda de sobre de la màrfega era més lleugera; la noia havia utilitzat la pell d’estiu d’un megaceront, que era més extensa i no calia cosir-ne tantes peces. Si feia més fred, es podia posar una pell a sobre; i si la gelor era molt forta, es podien ficar més pells a dins i llaçar les tires dels costats.

—Em sembla que et farà un bon servei —va dir la Zelandoni, reconeixent la versatilitat de la màrfega—. He vingut per parlar amb tu de la Trobada d’Estiu o, si més no, de la part que ve després del cerimonial d’inici. Et volia avisar que portessis un bon equipament de viatge i provisions. En aquella zona, hi ha alguns indrets sagrats que hauries de veure. Més endavant, d’aquí a uns anys, vull ensenyar-te més llocs sagrats i portar-te a conèixer alguns dels zelandonis que viuen lluny d’aquí.

L’Ayla va somriure. Li agradava la idea de conèixer llocs nous, sempre que no fossin gaire lluny. Ja havia recorregut prou distàncies llargues. Va recordar que acabava de veure la Whinney i la Grisa, i se li va acudir una idea que faria més fàcil avançar amb la Primera.

—Si féssim servir els cavalls, podríem avançar més de pressa.

La dona va negar amb el cap i va beure un glop d’infusió.

—És impossible que m’enfili al llom d’un cavall, Ayla.

—No caldria. Podries seure en un baiard darrere la Whinney. Hi podem col·locar un seient còmode per a tu.

Havia estat rumiant la manera d’adaptar el baiard perquè servís per transportar passatgers, sobretot la Zelandoni.

—Què et fa pensar que aquest cavall podria arrossegar algú tan gros com jo en aquell arreu?

—La Whinney ha estirat pesos més grossos que tu. És un animal molt fort. Et pot portar a tu, les teves coses i les teves medecines. De fet, et volia preguntar si volies que ella dugués les teves medecines juntament amb les meves a la Trobada d’Estiu —va dir l’Ayla—. No portarem passatgers; ni tan sols muntarem nosaltres. Hem promès a algunes persones que la Whinney i el Llamp els portarien algunes coses a la Trobada. En Joharran volia que els duguéssim uns pals i altres parts de construccions per a alguns dels allotjaments d’estiu de la Novena Cova. I la Proleva volia saber si es podia endur alguns dels seus cistells de coure més grans, i bols i estris de servir per als banquets i àpats comunitaris. I en Jondalar vol que alleugerim la càrrega de la Marthona.

—Crec que els teus cavalls ens seran molt útils —va dir la Primera, bevent un altre glop d’infusió, mentre feia plans mentalment.

La Zelandoni tenia diversos viatges planificats per a l’Ayla. La volia portar a conèixer algunes de les coves dels zelandoniis que estaven més lluny i a visitar-ne els llocs sagrats; i potser també a conèixer alguns dels pobles que eren veïns dels zelandoniis i que vivien a prop dels límits del seu territori. Però tenia la sensació que la noia, després de venir de tan lluny, no estava massa interessada a fer el viatge addicional que tenia pensat per a ella. Encara no havia esmentat res de la gira doniera que s’esperava que fessin els acòlits.

Va començar a pensar que hauria d’acceptar que els cavalls la portessin en aquell estri, i que potser això animaria l’Ayla a fer les excursions. A la dona grossa no li feia gaire gràcia que l’arrosseguessin uns cavalls i, si havia de ser sincera, reconeixia que de fet la idea li feia por, però s’havia enfrontat a pors pitjors a la seva vida. Sabia l’efecte que faria el control que tenia l’Ayla dels animals sobre la gent; segurament tindrien una mica de por i estarien meravellats. Potser un dia hauria de provar com se sentia sent arrossegada en aquell baiard.

—Potser un dia podem provar si la teva Whinney em pot arrossegar —va dir la Zelandoni, i va veure un gran somriure a la cara de la noia.

—Ara pot ser un bon moment —va dir l’Ayla, pensant que era millor aprofitar la bona disposició de la dona abans que canviés d’idea; i va veure l’expressió sobresaltada a la cara de La Que Era Primera.

En aquell moment, la cortina que tapava l’entrada de l’habitació es va descórrer i va entrar en Jondalar. Va veure l’expressió sobresaltada de la Zelandoni sense saber què l’havia provocat. L’Ayla es va aixecar i els dos es van saludar amb una lleugera abraçada i fregant-se les galtes, però la intensitat dels seus sentiments era evident i no van passar per alt a l’atenció de la visitant. En Jondalar va mirar cap al racó de la nena i va veure que dormia; llavors es va atansar a la Primera i la va saludar d’una manera semblant, encara preguntant-se què la podia haver desconcertat.

—En Jondalar ens pot ajudar —va afegir l’Ayla.

—Ajudar-vos a què? —va preguntar.

—La Zelandoni em parlava de fer alguns viatges aquest estiu per visitar altres coves, i he pensat que seria més fàcil i més ràpid si fèiem servir els cavalls.

—Segurament sí, però creus que la Zelandoni podria aprendre a muntar? —va preguntar en Jondalar.

—No caldria. Li podríem muntar un seient còmode al baiard i la Whinney la podria arrossegar —va dir l’Ayla.

En Jondalar va arrufar el front mentre s’ho rumiava. Després, va assentir amb el cap.

—Es pot fer —va dir.

—La Zelandoni ha dit que en algun moment li agradaria provar si la Whinney la pot arrossegar, i jo he dit que ara seria un bon moment.

La Primera va mirar en Jondalar i va detectar una espurna de diversió als seus ull. Després va mirar l’Ayla i va intentar pensar una manera d’ajornar-ho.

—Has dit que hauries de muntar un seient. Encara no en tens cap de fet —va dir.

—Això és veritat, però tu no creies que la Whinney et pogués arrossegar. No necessites un seient per provar si pot. Jo no en tinc cap dubte, però tu estaràs més tranquil·la, i nosaltres tindrem temps per pensar com posar-hi un seient —va dir l’Ayla.

La Zelandoni es va sentir com si l’haguessin fet caure en una trampa. No tenia ganes de fer-ho, i menys de seguida, però no sabia com sortir-se’n. Va haver de reconèixer que s’ho havia buscat ella mateixa amb la seva ànsia per comprometre l’Ayla a començar la gira doniera. Va deixar anar un fort sospir i es va posar dreta.

—Bé, acabem d’una vegada —va dir.

Mentre vivia a la vall, l’Ayla es va inventar una manera de fer servir el seu cavall per transportar coses considerablement grosses i pesants, com un animal que acabava de caçar, i en una ocasió, en Jondalar, ferit i inconscient. Consistia en dos troncs lligats als costats del cavall amb una mena de cinta, feta amb tires de pell i nuada al voltant de la panxa de la Whinney. Els extrems dels troncs es repenjaven a terra darrere l’euga. Tenint en compte que només una superfície molt petita dels extrems dels troncs tocava a terra, era relativament fàcil d’arrossegar, fins i tot en terreny irregular, sobretot per als robustos cavalls. Entre els troncs, s’estenien uns taulons o pells o fibres teixides per col·locar-hi la càrrega, però l’Ayla no estava segura que una plataforma flexible pogués suportar el pes de la dona sense ensorrar-se.

—Acaba’t la infusió —va dir l’Ayla, mentre la dona es posava dreta—. He d’anar a buscar la Folara o algú que pugui vigilar la Jonayla. No la vull despertar.

Va tornar de seguida, però no amb la Folara. Era la Lanoga, filla de la Tremeda, la que seguia l’Ayla, amb la seva germana petita, la Lorala, a coll. Des que havia arribat, l’Ayla havia intentat estar per la Lanoga i la resta de la canalla. No podia ni expressar la ràbia que sentia contra la Tremeda i en Laramar pel poc cas que feien als seus fills, però ella no hi podia fer res —ningú no hi podia fer res— fora d’ajudar els petits.

—No trigarem gaire, Lanoga. Tornaré abans que la Jonayla es desperti. Només anem al clos dels cavalls —va dir l’Ayla. Després va afegir—: Darrere la llar hi ha una mica de sopa, i queden uns trossos de carn i verdures, si tu i la Lorala teniu gana.

—Pot ser que la Lorala tingui gana. No ha menjat des que li he portat a la Stelona perquè l’alletés aquest matí —va dir la Lanoga.

—Menja tu també, Lanoga —va dir l’Ayla mentre sortien. Pensava que, segurament, la Stelona li havia donat alguna cosa per menjar, però estava convençuda que la nena tampoc no havia pres res des de l’àpat del matí.

Quan eren a certa distància de casa, i l’Ayla estava segura que no la podien sentir, va deixar anar la seva ràbia.

—Hauré de passar per allà i assegurar-me que hi ha menjar per a la canalla.

—Els vas portar menjar fa dos dies —va dir en Jondalar—. No pot ser que se l’hagin acabat.

—Ja saps que la Tremeda i en Laramar també en mengen —va dir la Zelandoni—. No els ho pots impedir. I si els portes cereals o fruita, o alguna cosa que es pugui fermentar, en Laramar s’ho quedarà per afegir-ho a la saba de bedoll per al seu barma. Quan tornem hi passaré i m’enduré els nens. Trobaré algú que els doni el sopar. No pot ser que siguis l’única que els alimenta, Ayla. A la Novena Cova hi ha prou gent perquè aquests nens mengin com cal.

Quan van arribar al clos dels cavalls, l’Ayla i en Jondalar van dedicar una mica d’atenció individual a la Whinney i la Grisa. Llavors, des de l’extrem d’una barra, l’Ayla va agafar l’arnès especial que utilitzava per al baiard i va guiar l’euga cap a fora. En Jondalar es va preguntar on era el Llamp i el va buscar amb la mirada per sobre la vora del porxo de pedra, cap al Riu, però no el veia córrer per allà. Anava a xiular per cridar-lo, però va canviar d’idea. Ara no necessitava el semental. Ja el buscaria més tard, després d’ajudar la Zelandoni a pujar al baiard.

L’Ayla va examinar el clos dels cavalls i va veure uns taulons que s’havien arrencat d’un tronc amb falques i un mall. Havia pensat a construir unes caixes de més per alimentar els cavalls; però llavors va néixer la Jonayla, i van continuar fent servir les que ja tenien, i mai no va arribar a construir-ne de noves. Els tenien guardats sota la balma, protegits de les inclemències del temps i semblava que estaven en bon estat.

—Jondalar, crec que, per a la Zelandoni, hauríem de construir una plataforma que no es doblegui fàcilment. Creus que podríem lligar aquests taulons sobre les vares perquè serveixin de base per al seient? —va preguntar l’Ayla.

Ell va mirar les vares i els taulons, i després la dona abundantment dotada. Se li va arrufar el front en el seu gest habitual.

—És una bona idea, Ayla, però les vares també són flexibles. Ho podem provar, tot i que crec que n’hauríem de fer servir unes de més robustes.

Al recer dels cavalls sempre hi havia tires de pell o cordes. En Jondalar i l’Ayla en van utilitzar unes quantes per lligar els taulons a través de les vares. Quan van acabar, tots tres es van enretirar i van contemplar la feina feta.

—Què en penses, Zelandoni? Els taulons estan torts, però això ja ho arreglarem —va dir en Jondalar—. Creus que t’hi podràs asseure?

—Ho intentaré, però potser està una mica alt per a mi.

Mentre treballaven, la doniera s’havia interessat per l’aparell que estaven construint, i començava a sentir curiositat per com funcionaria. En Jondalar havia inventat un ronsal per a la Whinney semblant al que feia servir per al Llamp, tot i que l’Ayla gairebé no l’utilitzava. Normalment, muntava a pèl, sobre una manta de pell, dirigint l’animal amb la posició i la pressió de les cames, però en casos especials, sobretot quan hi havia altres persones pel mig, li feia l’efecte que amb el ronsal el dominava millor.

Mentre l’Ayla posava el ronsal a l’euga, assegurant-se que aquesta estava tranquil·la, en Jondalar i la Zelandoni van anar cap al baiard reforçat, darrere el cavall. Els taulons estaven una mica alts, però en Jondalar va oferir el seu fort braç a la dona i li va donar una empenta. Les vares es van doblegar sota el seu pes, fins al punt que els peus li tocaven a terra, però així ella tenia la sensació de poder baixar fàcilment. El seient, tort, era una mica precari, però no estava tan malament com s’havia pensat.

—Estàs preparada? —va preguntar l’Ayla.

—El màxim de preparada que podré estar mai —va dir la Zelandoni.

L’Ayla va posar la Whinney a caminar al pas en direcció a Riu Avall. En Jondalar caminava darrere, somrient tranquil·litzadorament a la Zelandoni. Llavors l’Ayla va guiar el cavall sota la balma i va fer un gir complet i ample fins que van estar encarats en direcció contrària, i es van dirigir cap a l’extrem oriental de l’aflorament, cap als refugis.

—Crec que ja pots parar, Ayla —va dir la dona.

L’Ayla es va aturar immediatament.

—Estàs incòmoda? —va preguntar.

—No, però no deies que volies construir un seient com cal per a mi?

—Sí.

—Llavors, la primera vegada que em passegis perquè em vegi tothom, crec que seria millor que el seient estigués fixat tal com tu vols, perquè ja saps que la gent ens mirarà i criticarà —va dir la dona grossa.

L’Ayla i en Jondalar es van quedar parats una estona.

—Sí, suposo que tens raó —va dir en Jondalar.

—Això vol dir que estàs disposada a viatjar en el baiard! —va afegir l’Ayla, després de deixar anar aire.

—Sí, crec que m’hi podria acostumar. Si me’n canso, sempre puc baixar —va dir la gran doniera.

L’Ayla no era l’única que treballava en l’equipament per al viatge. Tota la cova tenia estris de tota mena escampats per les habitacions o als llocs de treball exteriors. Calia fabricar màrfegues o sargir-les, tendes de viatge i certs elements estructurals per als refugis d’estiu, tot i que la majoria de materials que necessitaven per fer-los els recollirien a l’emplaçament del campament. Els qui havien fet objectes per regalar o bescanviar, sobretot els qui dominaven algun ofici, havien de prendre decisions sobre el que es podien endur. Caminant, una persona podia carregar només una quantitat limitada de pes, perquè també havia de portar menjar, tant per consumir-lo immediatament com per regalar-lo i per als banquets especials, roba, màrfegues i altres articles necessaris.

L’Ayla i en Jondalar ja s’havien decidit a construir nous ronsals per a la Whinney i el Llamp; els extrems de les vares que s’arrossegaven per terra eren la part que es gastava primer, sobretot quan es transportaven càrregues pesants. Després de les peticions que havien fet alguns, havien ofert, als seus familiars i amics íntims, la càrrega restant que podien transportar els cavalls, però els robustos animals també tenien un límit.

Des de l’inici de la primavera, la cova havia caçat i tenia carn, i havia recol·lectat plantes: baies, fruites, fruits secs, bolets, tiges comestibles, fulles i arrels d’hortalisses, cereals silvestres, fins i tot líquens i l’escorça interior d’alguns arbres. Tot i que s’endurien una petita quantitat d’aliments frescos caçats o recol·lectats, la major part del menjar era sec. L’assecament conservava el menjar molt temps i pesava menys, i això els permetia carregar-ne més mentre viatjaven i tenir-ne fins que poguessin establir una rutina de caça i recol·lecció a l’emplaçament de la Trobada d’Estiu d’aquell any.

L’emplaçament de la reunió anual canviava cada any seguint un cicle regular de llocs convenients. Només hi havia unes quantes zones que poguessin allotjar una Trobada d’Estiu, i cada una es podia fer servir durant una estació i després s’havia de deixar descansar uns quants anys abans de tornar-la a utilitzar. Amb tanta gent acumulada en un lloc —entre mil i dues mil persones—, al final de l’estiu s’havien fet servir tots els recursos en un radi considerable, i la terra necessitava recuperar-se. L’any anterior havien seguit el Riu cap al nord uns quaranta quilòmetres. Aquest any viatjarien cap a l’oest fins que trobessin un altre curs d’aigua, el riu de l’Oest, que corria més o menys paral·lel al Riu.

En Joharran i la Proleva eren al seu allotjament acabant un àpat de migdia amb en Solaban i en Rushemar. La Ramara, la parella d’en Solaban, i el seu fill Robenan, acabaven de sortir amb en Jaradal, fill de la Proleva; els dos nens es comptaven sis anys. La Sethona, la filla petita dormia a coll de la Proleva, que s’acabava d’aixecar per deixar-la al llit. Quan van sentir picar a la cortina de pell al costat de l’entrada, la Proleva va pensar que la Ramara s’havia descuidat alguna cosa i havia tornat, i la va sorprendre que entrés una dona molt més jove quan va donar permís per passar.

—Galeya! —va exclamar la Proleva, força sorpresa.

Tot i que la Galeya era amiga de la Folara, la germana d’en Joharran, gairebé des del naixement, i sovint anava a casa d’ells amb la seva amiga, era estrany que hi anés tota sola.

En Joharran va aixecar el cap.

—Ja has tornat? —va preguntar. Després es va dirigir als altres—. Com que és tan ràpida, he enviat la Galeya a la Tercera Cova aquest matí a primera hora perquè esbrinés quan pensava marxar en Manvelar.

—Quan hi he arribat, ell estava a punt d’enviar-te un missatger —va dir la Galeya. Panteixava i tenia els cabells molls de suor per l’esforç—. En Manvelar ha dit que la Tercera Cova estava a punt per marxar. Vol sortir demà al matí. Si la Novena Cova està a punt, li agradaria viatjar amb nosaltres.

—És una mica més aviat del que havia pensat. Jo pensava marxar demà passat o l’altre —va dir en Joharran, arrufant el front. Va mirar els altres—. Creieu que ho podem tenir tot a punt per demà al matí?

—Jo sí —va dir la Proleva, sense dubtar.

—Nosaltres segurament també —va dir en Rushemar—. La Salova ha acabat l’últim dels cistells que es volia endur. No hem desat les coses, però ho tinc tot a punt.

—Jo encara estic triant els mànecs —va dir en Solaban—. En Marsheval va venir ahir per parlar del que s’havia d’endur. Sembla que també té traça per treballar amb l’ivori i cada dia en té més —va afegir amb un somriure.

L’ofici d’en Solaban era construir mànecs, sobretot per a ganivets, cisells i altres eines. Tot i que podia muntar mànecs amb banya i fusta, li agradava especialment treballar amb ullals d’ivori de mamut i havia començat a fer altres objectes com granisses i talles, sobretot des que en Marsheval era el seu aprenent.

—Pots estar a punt per sortir demà al matí? —va preguntar en Joharran.

Sabia que en Solaban sovint es mortificava fins a l’últim moment per decidir quins mànecs s’enduia a la Trobada d’Estiu per regalar o bescanviar.

—Suposo que sí —va respondre en Solaban, i després va prendre una decisió—. Sí, estaré a punt, i segur que la Ramara també.

—Molt bé, però hem de saber si la resta de la cova també ho pot estar, per enviar un missatger a en Manvelar. Rushemar, Solaban, heu de dir a tothom que m’agradaria celebrar una reunió breu tan aviat com sigui possible. Els podeu dir de què es tracta si us ho pregunten, i digueu-los que qui vingui en representació de cada llar ha de poder decidir per tots els seus membres —va dir. Va llençar al foc les sobralles que quedaven al seu bol; després va eixugar el bol i el ganivet amb un tros de pell d’ant humida abans de guardar-se’ls en un saquet que duia lligat al cinturó. Ja l’esbandiria amb aigua quan pogués. Mentre s’aixecava, va dir a la Galeya—: No cal que hi tornis a anar tu. Enviaré un altre missatger.

La noia va fer cara d’alleujament i va somriure.

—En Palidar corre molt. Ahir fèiem curses i va estar a punt de guanyar-me —va dir.

En Joharran va haver de parar-se un moment a pensar. Així, de sobte, el nom no li sonava. Després va recordar la cacera dels lleons. La Galeya havia caçat amb un noi de la Tercera Cova, però en Palidar també anava amb ells a la cacera.

—No és amic d’en Tivonan, el noi que últimament s’endú en Willamar a les missions comercials?

—Sí. L’última vegada va tornar amb en Willamar i en Tivonan, i va decidir que aniria amb nosaltres a la Trobada d’Estiu i ja es trobaria allà amb la seva cova —va dir la Galeya.

En Joharran va assentir amb el cap. Va ser suficient reconeixement. No sabia si enviaria el visitant o algú que fos membre de la Novena Cova, però era conscient que en Palidar semblava interessat per l’amiga de la Folara, la Galeya, i, evidentment, el noi havia trobat un motiu per quedar-se. Si hi havia cap possibilitat que algun dia esdevingués membre de la Novena Cova, en Joharran en volia saber més coses, i va desar el pensament a la seva memòria. Tenia temes més urgents en què pensar en aquell moment.

En Joharran sabia que almenys una persona de cada llar seria present a la reunió, però quan va començar a arribar gent, va veure que pràcticament tots volien saber per què els havia convocat tan de sobte. Quan van estar tots reunits a la zona de treball, en Joharran es va enfilar a la gran pedra plana, que havia col·locat allà expressament perquè qualsevol que hagués de parlar estigués a la vista de tothom.

—No fa gaire he parlat amb en Manvelar —va començar en Joharran sense preàmbuls—. Com sabeu, enguany l’emplaçament de la Trobada d’Estiu és el gran camp a prop del riu de l’Oest i d’un afluent pròxim a la Vint-i-sisena Cova. La parella d’en Manvelar era de la Vint-i-sisena, i quan els seus fills eren petits hi anaven sovint de visita per veure la mare i la família d’ella. Sé com arribar-hi: en direcció sud cap al riu Gran, després a l’oest fins a un altre riu que s’ajunta amb el riu de l’Oest, i després seguint cap al nord fins al lloc de la Trobada d’Estiu. Però en Manvelar coneix un camí més directe, sortint del riu del Bosc i anant cap a l’oest des d’aquí. Hi arribaríem abans, i m’hauria agradat que viatgéssim amb la Tercera Cova, però ells surten demà al matí.

Tothom es va posar a fer comentaris, però abans que ningú pogués parlar, en Joharran va continuar:

—Sé que us agrada que us avisin amb uns dies d’antelació, abans de marxar, i normalment és el que intento fer, però estic segur que tots esteu a punt per sortir. Si poguéssiu desar-ho tot i estar preparats per demà, podríem anar a la Tercera Cova i arribar al campament molt més de pressa. Com més aviat hi arribem, més possibilitats tindrem de trobar un bon lloc per muntar el nostre campament.

La gent congregada es va posar a parlar, i en Joharran va sentir diversos comentaris i preguntes. «No sé si podrem estar a punt per demà». «Necessito parlar amb la meva parella». «Encara no hem guardat les coses». «No ens esperarien un dia o dos més?». El cap els va deixar fer un moment i després va tornar a parlar.

—No crec que sigui correcte demanar a la Tercera Cova que ens esperin. Ells també volen trobar un bon lloc. Necessito una resposta ara perquè els pugui enviar un missatger —va dir—. Una persona de cada llar ha de prendre la decisió. Si la majoria creieu que podeu estar preparats, marxarem al matí. Els qui vulgueu marxar, acosteu-vos i situeu-vos a la meva dreta.

Hi va haver un moment de dubte al començament. Després en Solaban i en Rushemar es van avançar i es van posar a la dreta d’en Joharran. En Jondalar va mirar l’Ayla, que va somriure i va assentir amb el cap; després es va anar a col·locar a la dreta del seu germà. La Marthona va fer el mateix. Després els van seguir uns quants més i se’ls van afegir. Ningú no es va situar a la seva esquerra, el que hauria indicat que no desitjaven marxar tan aviat, però alguns feien el ronsa.

L’Ayla feia servir les paraules de comptar amb cada persona que s’afegia al grup, dient la paraula en veu baixa i picant-se la cuixa amb un dit alhora.

«Dinou, vint, vint-i-u… Quantes llars hi ha?», anava pensant. Quan va arribar a trenta, era evident que la majoria havia decidit que podia estar a punt l’endemà al matí. La idea d’arribar al campament abans i trobar-hi una ubicació més desitjable era un incentiu poderós. Després que s’hi afegissin cinc persones més, va intentar comptar les llars que quedaven. Encara hi havia unes quantes persones indecises que s’ho estaven rumiant, però li va semblar que només representaven set o vuit llars.

—I els que no estiguin a punt llavors? —va preguntar un dels indecisos.

—Poden venir més tard, pel seu compte —va dir en Joharran.

—Però nosaltres sempre hem anat junts, com a cova. No vull anar-hi sol —va dir una persona.

En Joharran va somriure.

—Llavors procura estar preparat al matí. Com pots veure, la majoria ha decidit que pot marxar demà. Enviaré un missatger a en Manvelar per dir-li que demà al matí estarem a punt per reunir-nos amb la Tercera Cova.

En una cova tan gran com la Novena, sempre n’hi havia uns quants que no podien fer el viatge, si més no en aquell moment; per exemple, els que estaven malalts o ferits. En Joharran va designar algunes persones perquè es quedessin amb ells per caçar i ajudar a cuidar els que es quedaven. Els cuidadors serien substituïts al cap d’una mitja lluna, perquè no es perdessin tota la Trobada d’Estiu.

La gent de la Novena Cova va anar a dormir molt més tard del normal, i al matí, quan es van començar a aplegar, alguns estaven molt cansats i rondinaires. En Manvelar i la Tercera Cova havien arribat força d’hora i s’esperaven a la clariana que hi havia just al darrere dels habitatges, cap a Riu Avall, no gaire lluny del lloc on vivien l’Ayla i en Jondalar. La Marthona, en Willamar i la Folara estaven a punt a primera hora i havien anat a casa d’ells, perquè carreguessin algunes de les seves coses als cavalls o als baiards.

També van portar una mica de menjar per fer un àpat matinal amb en Manvelar i uns quants més. El vespre abans, la Marthona havia proposat als seus fills que estaria bé que ella i en Jondalar rebessin en Manvelar i la seva família a l’allotjament de l’Ayla —que es deia així perquè en Jondalar l’havia fet per a ella— i d’aquesta manera en Joharran i la Proleva es podrien dedicar a organitzar la resta de la cova per a la caminada cap a Vista del Sol, la llar de la Vint-i-sisena Cova dels Zelandoniis, la ubicació de la Trobada d’Estiu.