Capítol 32

En Jondalar i la Marona sortien de l’aigua quan l’Ayla va espiar entre els matolls. Sentint una punyida d’angoixa, va veure que la Marona es girava a mirar en Jondalar, se li penjava del coll i premia el cos nu contra el d’ell. Després, li va fer un petó. En Jondalar va abaixar el cap per rebre’l. Amb una fascinació horroritzada, l’Ayla va veure com ell acariciava el cos de la dona. Quantes vegades no havia sentit aquelles mans?

L’Ayla volia córrer, però no podia. Ells es van acostar uns passos cap a una pell tova estesa sobre l’herba, davant de l’Ayla. Aquesta va veure que en Jondalar no estava excitat. Però ningú no l’havia vist des que ella havia arribat; havia estat fora tot el dia, i era evident que la manta de pell s’havia fet servir, almenys una vegada. La Marona es va tornar a prémer contra en Jondalar i el va besar amb intensitat, com si estigués afamada i, després, a poc a poc, es va agenollar davant d’ell. Amb una rialla llarga i intencionada, la Marona va tancar la boca sobre la flàccida virilitat d’en Jondalar mentre ell la mirava des de dalt.

L’Ayla veia com l’home s’excitava i la seva expressió d’intens plaer. No li havia vist mai la cara quan ella li ho feia. Era aquesta expressió la que feia? Mentre la Marona es movia rítmicament amunt i avall, l’òrgan inflat la va apartar d’ell.

Per a l’Ayla, era una agonia veure en Jondalar amb aquella dona. No podia respirar, tenia un nus dolorós a l’estómac, el cor li bategava amb força. No s’havia sentit mai d’aquella manera. Aquella angoixa era gelosia? «Era així com se sentia en Jondalar quan vaig anar al llit amb en Ranec?», va pensar. «Per què no m’ho va dir? No ho sabia, no havia sentit mai gelosia, i ell no m’ho va dir mai. Només em deia que estava bé que escollís a qui volgués.

»Això vol dir que té dret a estar aquí amb la Marona!».

Se li van omplir els ulls de llàgrimes, no podia suportar-ho i se n’havia d’anar. Es va girar i va córrer cegament a través del bosquet, però va ensopegar amb una arrel i va caure a terra.

—Qui hi ha? Què passa?

L’Ayla va sentir la veu d’en Jondalar. Es va posar dreta i va córrer, però en Jondalar ja havia apartat els matolls.

—Ayla? Ayla? —va exclamar astorat—. Què hi fas, aquí?

Ella es va girar per mirar l’home que l’empaitava.

—No volia interferir —va dir, intentant asserenar-se—. Tens dret a acoblar-te amb qui vulguis, Jondalar, fins i tot amb la Marona.

La dona va aparèixer entre els matolls i es va posar al costat d’en Jondalar, prement el seu cos contra el d’ell.

—Exactament, Ayla —va dir amb una rialla exultant—. Es pot acoblar amb qui vulgui. Què esperes que faci un home quan la seva parella té massa feina per estar amb ell? Hem copulat sovint, i no sols aquest estiu. Per què et penses que vaig tornar a la Novena Cova? Ell no t’ho volia dir, però ara que ho has descobert, val més que ho sàpigues tot. —Va tornar a riure, i amb un menyspreu maliciós, va dir—: Tu me’l vas robar, Ayla, però no l’has sabut conservar.

—Jo no te’l vaig robar, Marona. Ni tan sols et coneixia fins que vaig arribar aquí. En Jondalar em va escollir perquè va voler. Ara et pot escollir a tu, si vol, però digues: de veritat l’estimes? O només vols fer-me mal? —va preguntar l’Ayla.

Es va girar i, amb tota la dignitat que va poder, se’n va anar ràpidament.

En Jondalar es va espolsar la dona, que se li penjava del coll, i va atrapar l’Ayla amb quatre gambades.

—Ayla, espera’t, per favor! T’ho explicaré! —va dir.

—Què em vols explicar? La Marona té raó. Com podia esperar res? Estaves fent una cosa, Jondalar. Per què no l’acabes? —va dir, tornant a caminar—. Segur que la Marona et tornarà a excitar. Ho estava fent molt bé.

—No vull la Marona si et puc tenir a tu, Ayla —va dir en Jondalar, aterrit de sobte davant la possibilitat de perdre-la.

La Marona el va mirar sorpresa. Va veure que no significava res per a ell. No havia significat mai res. Li ho havia posat fàcil, i ell l’havia utilitzat per satisfer les seves necessitats de forma expeditiva. La Marona els va mirar rabiosa, però en Jondalar ni se’n va adonar.

Estava concentrat en l’Ayla. Ara hauria volgut no cedir a les insinuacions de la Marona, no haver-la utilitzat tan despreocupadament. Estava tan atent a l’Ayla, intentant pensar alguna explicació perquè la noia sabés com se sentia, que no va notar ni que la dona amb qui acabava d’estar passava pel seu costat, furiosa, amb la roba arrugada sota el braç. Però l’Ayla, sí.

En Jondalar era un home que, després de tornar de viure amb en Dalanar, sempre havia pogut triar les dones que havia volgut, però no les havia estimat mai. Res no es podia comparar a la poderosa intensitat del seu primer amor; i el record d’aquelles emocions brutals s’havia enfortit a causa de l’escàndol i la caiguda en desgràcia que allò havia significat per a la Zolena i per a ell. Ella era la seva dona donii, la seva instructora i guia de com s’havia de comportar un home amb una dona, però ell no se n’havia d’enamorar, i ella no ho havia de permetre.

Va pensar que no es tornaria a enamorar de cap dona i va arribar a la conclusió que era un càstig imposat per la Mare per la seva indiscreció juvenil; que mai més seria capaç d’enamorar-se… fins que va aparèixer l’Ayla. Havia hagut de viatjar més d’un any, a un lloc totalment diferent i desconegut, per trobar-la. L’estimava més que a si mateix. Era abassegador. Faria el que fos per ella, aniria on fos per ella, donaria la vida per ella. L’única persona per qui havia sentit un amor tan fort, tot i que fos diferent, era la Jonayla.

—Hauries d’estar content de tenir-la per satisfer les teves necessitats, Jondalar —va dir l’Ayla, patint i intentant dissimular-ho—. A partir d’ara, encara estaré més enfeinada; he estat cridada. Ara faré el que la Mare desitgi; seré com una filla de la Gran Mare Terra. Sóc zelandoni.

—Has estat cridada? Quan, Ayla? —Estava preocupadíssim. Havia vist zelandonis que tornaven de la seva primera crida i n’havia vist que no havien tornat, però que els havien trobat després—. Hi hauria d’haver estat, per ajudar-te.

—No, Jondalar. No m’hauries pogut ajudar. Ningú no pot ajudar. S’ha de fer sol. Vaig sobreviure, i la Mare em va donar un gran do, però vaig haver de fer un sacrifici. Volia el nostre fill, Jondalar. El vaig perdre a la cova —va dir l’Ayla, amb tota la dignitat que va poder.

—El nostre fill? Quin fill? La Jonayla era amb mi.

—El fill que vam iniciar quan vaig baixar del penya-segat més d’hora aquella nit. Suposo que m’hauria d’alegrar que llavors no estiguessis amb la Marona, perquè d’haver estat així no hauria tingut un fill per sacrificar —va dir amb immensa amargor.

—Estaves prenyada quan vas ser cridada? Oh, Gran Mare! —Estava aterrit i no volia que l’Ayla se n’anés d’aquella manera. Què podia dir perquè es quedés i continués parlant?— Ayla, sé que penses que és així com s’inicia una vida, però no en pots estar segura.

—Sí, Jondalar, sí que puc. La Gran Mare m’ho va dir. Aquest va ser el do que vaig rebre a canvi de la vida del meu fill. —Ho va dir amb una certesa tan inquietant i adolorida, que era impossible dubtar-ne—. Pensava que en podríem iniciar un altre, però ja veig que estàs massa ocupat.

Ell es va quedar atònit mentre ella s’allunyava.

—Oh, Doni, Gran Mare, què he fet? —va cridar en Jondalar amb angoixa—. He fet que deixés d’estimar-me. Per què ens ha hagut de veure?

Va córrer darrere d’ella, sense pensar a agafar la roba. Després, va caure de genolls veient com s’allunyava. «Mira que prima que està!», va pensar. «Deu haver estat una prova terrible. Hi ha acòlits que moren. I si l’Ayla hagués mort? I jo ni tan sols hi era per ajudar-la. Per què no em vaig quedar amb ella? Hauria d’haver sabut que estava a punt; la seva formació ja gairebé havia acabat. Però volia anar a la Trobada d’Estiu. No vaig pensar en ella, només en mi».

En Jondalar va perdre l’Ayla de vista i es va deixar caure endavant, va tancar els ulls i es va tapar la cara amb les mans, com si volgués amagar el que havia fet.

—Per què em vaig acoblar amb la Marona? —va gemegar.

«L’Ayla no s’ha acoblat mai amb ningú més que amb mi», va pensar, «des d’en Ranec, des que vam abandonar els mamutois. Ni a les cerimònies ni als festivals per honorar la Mare, quan gairebé tothom escull alguna persona, ella no ha volgut mai ningú més que a mi. La gent en parla. Quantes persones m’han mirat amb enveja, pensant el gran plaer que li dec donar perquè no esculli mai ningú més».

—Per què ens ha hagut de veure?

»No em pensava que pogués arribar durant el dia. Em pensava que viatjaria de dia i arribaria tard. Em pensava que era segur venir aquí de dia. No volia fer mal a l’Ayla. Ja ha patit prou. I ara ha perdut un fill. Ni tan sols sabia que tindria un bebè, i l’ha perdut.

»Pot ser que s’iniciés aquella nit? Va ser una nit increïble. No m’ho podia creure quan es va ficar al llit i em va despertar. Tornarà a ser així alguna vegada? Ha dit que la Mare volia el nostre fill. Era el nostre fill? A canvi, la Doni li ha donat un do. L’Ayla ha rebut un do de la Mare? La Mare li va dir que era el nostre fill: meu i d’ella».

—L’Ayla ha perdut el meu fill? —va exclamar en Jondalar, amb el front arrufat en el seu gest habitual.

«Per què ha vingut aquí? Ha dit que volia iniciar un altre fill. Em buscava? Sempre veníem a aquest gorg l’última vegada que la Trobada es va celebrar aquí. Hi hauria d’haver pensat. No hi hauria d’haver portat la Marona. Ella menys que ningú. Sabia com se sentiria l’Ayla si se n’assabentava, per això vaig fer prometre a la Marona que no ho diria a ningú».

—Per què ens ha hagut de veure? —va implorar al bosc buit—. M’he acostumat tant que no esculli ningú més, que he oblidat que malament ho vaig passar?

Recordava el dolor punyent i la desolació que va sentir quan ella va triar en Ranec.

«Sé el que deu haver sentit quan m’ha vist amb la Marona», va pensar; «com em vaig sentir jo quan en Ranec li va dir que anés al seu llit i ella hi va anar; però llavors ella no en sabia res. Creia que havia d’anar amb ell. Com em sentiria si ara ella n’escollís un altre?».

»Llavors vaig intentar apartar-la perquè patia massa, però ella encara m’estimava. Va confeccionar una túnica matrimonial per a mi fins i tot quan estava promesa amb en Ranec».

En Jondalar sentia el mateix turment esquinçador davant la possibilitat de perdre-la que quan es pensava que l’Ayla se n’aniria amb en Ranec. Però aquesta vegada, era pitjor; aquesta vegada era ell el qui havia fet mal a l’Ayla.

L’Ayla va córrer cegament; les llàgrimes li entelaven la visió, però no li netejaven la pena. A la Novena Cova, havia pensat en en Jondalar, havia somiat amb ell a les nits, l’havia desitjat pel camí i havia corregut per estar amb ell. No es veia amb cor de tornar al campament i trobar-se tothom; necessitava estar sola. Es va parar al recinte dels cavalls, va treure la Whinney, li va posar la manta al llom i va muntar. La va fer córrer cap a camp obert.

La Whinney encara estava cansada del viatge, però va reaccionar als estímuls de la noia i va galopar per la plana. L’Ayla no es podia treure del cap la imatge de la Marona i en Jondalar; no podia pensar en res més i aviat va oblidar-se de dirigir el cavall i el va deixar al seu aire. L’euga va alentir el pas quan va sentir que la noia no la dirigia i va tornar cap al camp al pas, parant-se de tant en tant per pasturar. Es feia fosc en arribar al campament, i començava a fer fred, però l’Ayla només sentia una gelor entumidora dins seu. La Whinney no va sentir que el genet prenia novament el control fins que van arribar a l’arbreda dels cavalls i hi va veure persones.

—Ayla, no sabíem on t’havies ficat —va dir la Proleva—. La Jonayla et buscava, però, com que no tornaves, després de menjar se n’ha anat amb la Levela a jugar amb en Bokovan.

—He sortit a muntar —va dir l’Ayla.

—En Jondalar ja ha aparegut —va dir en Joharran—. Ha arribat fa poc en un estat deplorable. Li he dit que el buscaves, però ha murmurat alguna cosa incoherent.

Els ulls de l’Ayla estaven vidriosos quan va entrar al campament. Va passar pel costat de la Zelandoni sense saludar-la, sense veure-la.

La dona la va mirar estranyada; sabia que havia passat alguna cosa.

—Ayla, no t’hem vist gaire des que has arribat —va dir la doniera, sorpresa d’haver de ser la primera a parlar.

—No gaire, no —va dir l’Ayla.

Estava clar que l’Ayla tenia el cap en una altra banda. La Zelandoni sí que havia entès «el murmuri incoherent» d’en Jondalar, encara que no n’entengués les paraules. Els actes de l’home eren prou clars. També havia vist la Marona sortint del bosc vestida de qualsevol manera, però no pel camí que utilitzaven habitualment els de la Novena Cova; havia entrat al campament per una altra banda, havia anat directament a la seva tenda i s’havia posat a guardar les seves coses. Havia dit a la Proleva que uns amics de la Cinquena Cova volien que s’estigués amb ells.

La Zelandoni havia estat al cas del flirteig d’en Jondalar amb la Marona des del començament. Al principi, no en va fer cabal. Sabia que els sentiments d’en Jondalar per l’Ayla eren sincers i creia que la Marona només era un caprici passatger, per tenir un alleujament mentre l’Ayla estava tan enfeinada i no podia evitar estar fora molt de temps. Però no havia comptat amb l’obsessió de la Marona per recuperar en Jondalar i venjar-se de l’Ayla, ni amb la seva capacitat per imposar-se. La seva atracció física sempre havia estat molt forta. Fins i tot, en el passat, havia estat el fonament principal de la seva relació. De vegades, la Zelandoni sospitava que era l’única cosa que en Jondalar i ella havien tingut en comú.

La doniera s’imaginava que l’Ayla no s’havia recuperat del tot de l’experiència viscuda a la cova. La pèrdua de pes i la cara demacrada l’haurien delatat encara que no ho hagués vist als ulls de l’Ayla. La Zelandoni havia vist molts acòlits després de la seva experiència, sortint d’una cova o tornant de vagar per l’estepa, per no entendre el perill que comportava. Ella mateixa havia estat a punt de no sobreviure. A més, l’Ayla havia perdut un fill al mateix temps, i era normal que estigués melancòlica, com moltes dones després de donar a llum, que sovint era pitjor que avortar.

Però La Que Era Primera no només havia vist el sofriment de la cova en els ulls de l’Ayla: hi havia vist dolor, el dolor punyent de la gelosia amb tots els sentiments relacionats de traïció, ràbia, dubte i por. «L’estima massa». No era difícil, segons recordava la que abans es deia Zolena. La Primera també s’havia preguntat sovint com podia ser zelandoni una dona que estimava un home, però l’Ayla tenia uns dots formidables. Malgrat el seu amor per aquell home, no es podien ignorar. I l’amor que ell sentia per ella encara era més fort.

Però, per més que l’estimés, en Jondalar era un home amb impulsos forts i li era difícil d’ignorar-los. Més difícil encara perquè no hi havia limitacions socials que ho impedissin, i una persona que el coneixia tan íntimament com la Marona podia fer servir moltes armes per incitar-lo. Era fàcil de caure en el costum d’anar-la a buscar en lloc d’empipar l’Ayla quan estava enfeinada.

La Zelandoni sabia que en Jondalar no havia esmentat res del seu flirteig a l’Ayla, i instintivament els altres que els estimaven també havien intentat amagar-l’hi. Esperaven que l’Ayla no ho descobrís, però la doniera sabia que, si allò continuava, era una quimera. Ell també ho havia de saber.

Encara que hagués après els costums dels zelandoniis i s’hi hagués adaptat, l’Ayla no havia nascut allà. Les seves maneres de fer no li eren naturals. La Zelandoni gairebé desitjava que s’acabés la Trobada d’Estiu. Li hauria agradat poder vigilar la noia, assegurar-se que estava bé, però l’última part de la Trobada era un moment molt ple de feina per a La Que Era Primera. Va observar la noia, intentant discernir l’abast dels seus sentiments pel descobriment del flirteig d’en Jondalar amb la Marona i els efectes que podia tenir.

A instàncies de la Proleva, l’Ayla va acceptar un plat de menjar, però amb prou feines el va remenar una mica. Va llençar-ho gairebé tot, va rentar el plat i, després, el va tornar.

—Tant de bo la Jonayla hagués tornat. Saps si tardarà gaire? —va preguntar l’Ayla—. Llàstima que jo no fos aquí quan ha vingut.

—Podries anar a buscar-la a la tenda de la Levela —va suggerir la Proleva—. La Levela estaria encantada de veure’t. No sé on deu haver anat en Jondalar. Potser també és allà.

—Estic molt cansada —va dir l’Ayla—. No crec que sigui bona companyia. Em ficaré al llit d’hora; però m’enviaràs la Jonayla quan arribi?

—Et trobes bé, Ayla? —va preguntar la Proleva, que no es podia creure que se n’anés al llit.

S’havia passat tot el dia buscant en Jondalar i ara no volia fer quatre passes per veure’l.

—Estic bé. Només és cansament —va contestar la noia, i va anar cap a un dels allotjaments circulars que encerclaven la foguera principal.

Una paret de plafons verticals robustos, fets amb fulles de cua de gat sobreposades, que protegia de la pluja, estava lligada per la part externa a un cercle de pals enterrats a terra. Una altra paret interior de plafons, teixits de tiges de canya aplanades, estava lligada també a uns pals, deixant una càmera d’aire entremig de les dues parets per a l’aïllament, que feia el refugi més fresc els dies calorosos i, amb un foc encès a dins, més càlid les nits fredes. La coberta era de canyes gruixudes, inclinada a partir d’un pal central i sostinguda per un marc circular de troncs prims de vern, lligats els uns als altres. El fum s’escapava a través d’un orifici obert al centre.

La construcció proporcionava un espai tancat força ampli, que podia deixar-se obert o dividir-se en zones amb plafons interiors mòbils. Al voltant d’una foguera central, s’estenien màrfegues fetes amb canyes, fulles de cua de gat i herbes. L’Ayla es va treure part de la roba i es va ficar a la seva màrfega, però no estava, ni de lluny, a punt per dormir. Quan va tancar els ulls, només veia l’escena d’en Jondalar amb la Marona, i el cap li bullia pensant en les conseqüències.

La noia sabia que els zelandoniis no acceptaven la gelosia, tot i que no era conscient que tampoc estava ben vist el comportament que la provocava. Es reconeixia que la gelosia existia i s’entenia perfectament què la causava i, encara més, els seus efectes perjudicials. Però, en un entorn hostil en què sovint els hiverns eren llargs i espantosament freds, la supervivència depenia de la cooperació i l’ajuda mútua. Les restriccions no escrites d’un comportament que minés la necessària bona voluntat exigien que es reforcessin els costums socials per unanimitat i entesa.

En condicions tan adverses, els nens corrien més risc. Molts morien petits i, per molt important que fos la comunitat per al seu benestar, l’essencial era que tinguessin una família propera que els atengués. En general, les famílies començaven amb un home i una dona, però es podien ampliar de moltes maneres. No sols amb avis, ties, oncles i cosins, sinó que, sempre que tots els implicats hi estiguessin d’acord, una dona podia escollir més d’un home, i un home podia escollir dues o més dones; fins i tot es podien unir parelles múltiples. L’única excepció era la prohibició que s’unissin familiars molt pròxims. Els germans no es podien aparellar, i tampoc els qui es consideraven cosins «propers», per exemple. Altres relacions tampoc no es veien amb bons ulls, encara que no es prohibissin expressament, com la d’un noi amb la seva dona donii.

Un cop formada la família, hi havia costums i pràctiques per fomentar-ne la continuïtat. La gelosia no afavoria vincles de llarga durada, i s’acceptaven diferents mesures per alleujar els seus efectes perjudicials. Les atraccions passatgeres es podien apaivagar amb els festivals en honor de la Mare, que tenien l’aprovació social. Les relacions casuals fora de la família es passaven per alt si es portaven amb discreció i contenció.

Si l’atracció per la parella no minvava o si s’enfortia, era preferible una incorporació a la família a trencar-la. I quan no hi havia altre remei que desfer el nus, existien penalitzacions i una espècie de taxa sobre la persona o les persones involucrades per no fomentar les separacions, sobretot quan hi havia fills.

La penalització podia ser continuar mantenint la família temporalment, de vegades amb restriccions per formar un altre vincle durant aquest temps. O bé es podia pagar la pena de cop, sobretot si una de les persones o més volien marxar. No hi havia normes clares i ràpides. Cada cas es jutjava individualment dins els costums coneguts per unes persones que normalment no hi tenien cap interès directe, i que eren reconegudes com a sàvies, justes i amb capacitat de lideratge.

Si, per exemple, un home volia desfer el nus amb la seva parella i deixar la família per aparellar-se amb una altra dona, hi havia d’haver un període d’espera, i la duració d’aquest la determinaven diversos factors, un dels quals era que l’altra dona estigués embarassada. Durant l’espera, se’ls animava als dos a unir-se a la família i no trencar el vincle. Si hi havia massa antipatia perquè la nova dona s’hi volgués afegir o ells no l’acceptaven, l’home podia trencar el vincle existent, però se li podia exigir que ajudés a mantenir la família original durant un temps determinat. O havia de pagar de cop una quantitat de menjar, eines, estris o objectes, que es poguessin bescanviar.

Una dona també se’n podia anar i, sobretot si tenia fills i vivia a la cova de la seva parella, podia tornar a la seva d’origen o traslladar-se al refugi d’un altre home. Si alguns dels fills o tots es quedaven amb el pare, o si una dona deixava un home que estava malalt o impedit, era ella la qui havia de pagar una penalització. Si vivien al refugi d’ella, podia demanar a la seva cova que fes marxar l’home que no volia i, aleshores, la cova de la mare d’ell l’havia d’acceptar. Normalment, es donava un motiu: que l’home era cruel amb ella o amb els nens, o que era mandrós i no els mantenia com calia, encara que no fos la raó autèntica. Podia ser que ell no li fes prou cas o que a ella li interessés anar darrere un altre home o, senzillament, que no tingués ganes de continuar vivint amb ell ni amb cap home.

Alguna vegada, l’un o l’altre, o tots dos, deien que no volien continuar vivint junts. La inquietud de la cova era principalment pels fills, però, si estaven ben mantinguts o ja eren grans, qualsevol acord entre les persones era acceptable. Si no hi havia fills, ni cap altra circumstància adversa, com la malaltia d’un familiar, el nus es podia desfer, trencar la relació, amb relativa facilitat tant per a l’home, com per a la dona. En general, només calia tallar simbòlicament un nus en una corda i continuar cadascú pel seu costat.

En totes aquestes situacions, la gelosia era molt perjudicial, però no es tolerava mai. Si calia, la cova hi intervenia. Mentre fos un acord amistós i no fos causa de conflicte entre coves o esguerrés la relació amb altres persones, la gent podia fer el que li vingués de gust.

Per descomptat, res no impedia que algú agafés els trastets i evités la penalització marxant, però les altres coves s’assabentaven de les separacions tard o d’hora i no dubtaven a exercir pressió social pel seu cantó. No feien fora la persona, però tampoc la feien sentir benvinguda. Aquella persona havia de viure sola o anar-se’n molt lluny per evitar penalitzacions, i la majoria de la gent no volia estar sola o viure amb desconeguts.

En el cas d’en Dalanar, havia estat més que disposat a pagar la penalització. No tenia una altra dona i, de fet, encara estimava la Marthona, però no volia continuar amb ella perquè dedicava massa temps i atenció a les necessitats de la Novena Cova. Va bescanviar les seves possessions per pagar la penalització total i poder marxar de seguida, però no tenia pensat no tornar. Se’n volia anar perquè la situació era massa angoixant per a ell. Després, es va posar a caminar fins que es va trobar al peu de les muntanyes, a una certa distància a l’est, on va ensopegar amb la mina de sílex i s’hi va quedar.

L’Ayla encara estava desperta quan la Jonayla i el Llop van entrar a la tenda. Es va aixecar per ajudar la seva filla a ficar-se al llit. Després de rebre unes festes, el Llop va estirar-se al lloc que ella li havia preparat amb les seves mantes. Va saludar algunes persones que havien entrat a l’estructura gran i consistent, però no permanent, pensada perquè hi dormissin uns quants o no es mullessin quan plovia.

—On eres, mare? —va preguntar la Jonayla—. No hi eres quan he tornat amb la Zelandoni.

—He sortit amb la Whinney —va contestar l’Ayla.

Per a la nena, que era una entusiasta de muntar, la resposta va ser suficient.

—Puc anar amb tu demà? Fa temps que no munto la Grisa.

—Quant? —va preguntar l’Ayla amb un somriure.

—Tots aquests dies.

La Jonayla va estirar dos dits d’una mà i tres dits de l’altra. Encara no entenia el concepte de comptar, i encara menys relacionar el nombre de dits amb el nombre de dies.

L’Ayla va somriure.

—Saps quant és això en paraules de comptar?

Li va tocar cada dit per ajudar-la.

—Un, dos, quatre… —va començar la Jonayla.

—No; tres i, després, quatre.

—Tres, quatre, cinc! —va acabar la Jonayla.

—Molt rebé! —va exclamar l’Ayla—. Sí, demà podem sortir juntes a muntar.

Els nens no se separaven dels adults per aprendre de manera formal. En general, aprenien per observació i participant en les activitats dels grans. Els nens petits estaven pràcticament sempre amb un cuidador fins que demostraven interès per explorar el món pel seu compte; llavors, quan s’interessaven per alguna cosa, els donaven una eina i els ensenyaven a fer-la. De vegades, trobaven una eina i intentaven imitar algú. Si mostraven aptituds o interès, se’ls construïa una versió infantil, però no era tan una joguina com una eina plenament funcional més petita.

L’excepció eren les nines. No era fàcil de crear un infant plenament funcional més petit. Tant als nens com a les nenes, se’ls donaven còpies d’humans de diferents formes i mesures quan eren petits, si els volien. A més, sovint els infants eren cuidats per germans només una mica més grans, normalment sota la supervisió d’un adult.

Les activitats de la comunitat sempre incloïen els fills. Se’ls animava a ballar i cantar en els festivals, i els que eren més bons se’ls orientava cap aquest camp. Els conceptes mentals, com les paraules de comptar, en general s’adquirien per casualitat, amb rondalles i jocs, o amb la conversa; tot i que, de vegades, la zelandònia agafava un grup de nens i els explicava un concepte o els ensenyava una activitat.

—Sovint surto amb en Jondé —va dir la Jonayla—. Que pot venir també?

L’Ayla va dubtar un moment.

—Suposo que sí, si ho vol.

—On és? —va preguntar la Jonayla, mirant al seu voltant.

No s’havia adonat que no hi era.

—No ho sé —va contestar l’Ayla.

—Abans sempre hi era quan em ficava al llit. Que bé que hagis vingut, mare. Però m’agrada més que hi sigueu tots dos —va dir la Jonayla.

El pensament va ressonar en el cap de l’Ayla. «A mi també, però ell volia estar amb la Marona».

L’endemà al matí, quan l’Ayla es va despertar, va tardar un moment a reconèixer on era. Va identificar l’interior de l’estructura; havia dormit en llocs semblants sovint. Llavors, se’n va recordar: era a la Trobada d’Estiu. Va mirar cap al lloc on normalment dormia la seva filla. La Jonayla ja s’havia llevat. La nena solia despertar-se de cop i s’aixecava immediatament. L’Ayla va somriure i va mirar el lloc d’en Jondalar, al seu costat. No hi era, i era evident que no hi havia estat en tota la nit. De sobte, li va caure tot al damunt com una llosa. Només d’imaginar on podia haver estat li va fer venir ganes de plorar de desesperació.

L’Ayla havia après la major part dels costums del seu poble d’adopció, i havia sentit històries i llegendes que els explicaven, però no havia nascut en aquella cultura i no tenia interioritzat el comportament apropiat. Coneixia l’actitud general sobre la gelosia, però amb referència a la falta de control d’en Jondalar quan era jove. Sentia que havia de demostrar que tenia prou capacitat per dominar les seves emocions.

L’experiència a la cova havia estat tan esgotadora físicament i emocionalment, que no pensava amb claredat. Li feia por demanar ajuda, li feia por demostrar que, com en Jondalar, no es podia dominar. Però estava tan desfeta que, inconscientment, s’hi volia tornar; volia que ell sentís el mateix dolor. Patia, i volia que ell patís, que se’n penedís. Fins i tot li va passar pel cap tornar a la cova i suplicar a la Mare que se l’endugués, només perquè en Jondalar es penedís del que havia fet.

Es va obligar a no plorar. «No ploraré», va pensar. Feia temps que havia après a dominar les llàgrimes, quan vivia amb el Clan. «Ningú no sabrà com em sento», va pensar. «Faré com si no hagués passat res. Visitaré els amics, participaré en les activitats, em reuniré amb els altres acòlits; faré tot el que representa que he de fer».

L’Ayla continuava estirada, arreplegant forces per aixecar-se i començar el dia. «Hauré de parlar amb la Zelandoni i explicar-li el que va passar a la cova. A ella, no serà fàcil d’amagar-li-ho; sempre ho sap tot. Però no ho puc permetre. No li puc dir que sé el que és la gelosia».

Tots els qui compartien la tenda amb l’Ayla i en Jondalar sabien que havia passat alguna cosa entre ells dos, i la majoria tenia una idea força aproximada de què era. Per molt discret que es pensés que era en Jondalar, tothom sabia que es veia amb la Marona. A la noia li agradava massa fanfarronejar. S’havien alegrat de veure l’Ayla i que les coses tornessin a la normalitat. Però llavors, ella va desaparèixer tota la tarda; la Marona va tornar furtivament, va agafar les coses i va marxar; i en Jondalar va arribar en un estat lamentable i no es va quedar a dormir. No era gaire difícil de treure’n conclusions.

Quan l’Ayla es va llevar, hi havia gent a fora, a la vora del foc, fent l’àpat matinal. Encara era d’hora, més d’hora del que ella s’havia pensat. Es va asseure amb ells.

—Proleva, saps on és la Jonayla? Li vaig prometre que avui la portaria a muntar, però primer he de parlar amb la Zelandoni —va dir.

La Proleva la va mirar atentament; avui feia més bona cara, i algú que no la conegués pensaria que no passava res. Però la Proleva la coneixia bé.

—La Jonayla ha tornat amb la Levela. S’hi passa molt de temps, i a la Levela li encanta. Des de petita, a la meva germaneta li ha agradat envoltar-se d’un campament de canalla —va dir la Proleva—. La Zelandoni m’ha demanat que et digués que et volia veure de seguida que poguessis. Ha dit que estaria lliure tot el matí.

—Hi aniré després de menjar, però pel camí passaré a veure en Marsheval i la Levela —va dir l’Ayla.

—Els farà il·lusió —va dir la Proleva.

Quan l’Ayla s’apropava al campament, va sentir veus infantils que discutien.

—Has guanyat tu; i què? —cridava la Jonayla a un nen bastant més gran que ella—. Pots guanyar tant com vulguis, t’ho pots endur tot, però no pots tenir un fill, Bokovan. Quan jo sigui gran tindré molts fills, però tu no en tindràs cap. Apa!

La Jonayla mirava desafiant el nen, encara que fos més gran que ella. El llop estava estirat a terra, amb les orelles enrere, desorientat. No sabia a qui protegir. El nen era més gros, però més petit. Semblava un infant, però un infant desmesuradament gran. Tenia les cames curtes i garrelles; el cos, llarg en proporció; i el pit, com una bóta, accentuat per la panxa inflada de nen petit. El Llop va córrer cap a l’Ayla, i ella el va abraçar per calmar-lo.

La noia va notar que les espatlles d’en Bokovan ja eren molt més amples que les de la seva filla. Tenia el nas gros i la cara protuberant a la part del mig, la qual cosa accentuava encara més el nas, i l’escassa barbeta. Tenia el front recte, no inclinat, i sobre els ulls li sobresortia un os, no gaire gran, però que hi era.

Per a l’Ayla no hi havia cap dubte que duia el segell del Clan, inclosos els ulls foscos i humits, però la forma no era la d’ells. Com la seva mare, tenia un plec epicàntic poc marcat, però que feia que els ulls semblessin esbiaixats, i en aquell moment estaven plens de llàgrimes. L’Ayla el va trobar maco i exòtic, tot i que gairebé ningú hi estigués d’acord.

El nen va anar a buscar en Dalanar.

—Dalanar! —va cridar el nen—. La Jonayla diu que no puc tenir fills. No és veritat.

En Dalanar va agafar el nen i se’l va posar a la falda.

—Sí que és veritat, Bokovan —va explicar en Dalanar—. Els nens no poden tenir fills; només les nenes, quan es fan grans. Però un dia t’aparellaràs amb una dona i l’ajudaràs a cuidar els seus fills.

—Però jo també vull tenir-ne! —va cridar en Bokovan, plorant.

—Jonayla! Per què dius una cosa tan cruel? —va dir l’Ayla enfadada—. Vine aquí i demana perdó a en Bokovan. No està bé fer-lo plorar d’aquesta manera.

La nena estava penedida; no el volia fer plorar.

—Perdona’m, Bokovan —va dir la Jonayla.

L’Ayla va estar a punt de dir-li que quan fos gran ajudaria a fer nens, però s’ho va pensar millor. Encara no havia parlat amb la Zelandoni, i en Bokovan tampoc ho entendria. Tot i així, va sentir pena pel nen. Es va agenollar davant d’ell.

—Hola, Bokovan. Em dic Ayla i tenia moltes ganes de conèixe’t. La teva mare i l’Echozar són amics meus.

—Digues hola a l’Ayla, Bokovan.

—Hola, Ayla —va dir el nen, i va amagar la cara a l’espatlla d’en Dalanar.

—El puc agafar, Dalanar?

—A veure si es deixa; és molt vergonyós i no està acostumat a la gent.

L’Ayla va estirar els braços cap al nen. Ell la va mirar atentament. Els seus ulls foscos i esbiaixats tenien una profunditat líquida, però a l’Ayla li va semblar veure-hi alguna cosa més. El nen es va abocar cap a ella, que el va agafar a coll. Com pesava! La va sorprendre que pesés tant.

—Quan creixis seràs un homenàs, Bokovan. Que ho sabies? —va dir la noia, tot abraçant-lo.

—M’estranya que s’hagi deixat agafar —va dir en Dalanar—; no li agraden els desconeguts.

—Quants anys té? —va preguntar l’Ayla.

—Li comptem més de tres anys, però és gran per a la seva edat. Podria ser un problema, sobretot per a un nen. La gent es pensa que és més gran del que és en realitat. Jo era alt quan era petit. I en Jondalar, també —va dir en Dalanar.

Per què li feia tant de mal sentir esmentar en Jondalar? Havia de superar-ho. Si volia ser zelandoni, a partir d’ara havia de mostrar serenitat. S’havia entrenat per dominar la ment de moltes maneres; per què ara no se’n sortia?

L’Ayla es va quedar el nen a coll mentre saludava la Levela i en Marsheval.

—M’han dit que la Jonayla ha passat molt de temps aquí. Es veu que li agrada més estar aquí que enlloc. Gràcies per vigilar-la.

—Ens encanta tenir-la —va dir la Levela—. Ella i les meves filles són bones amigues, però m’alegro que finalment hagis pogut venir. Ja començàvem a pensar que no podries.

—Volia venir abans, però van sorgir imprevistos i no vaig poder marxar —va dir l’Ayla.

—Com està la Marthona? Tothom la troba a faltar —es va interessar la Levela.

—Sembla que es troba més bé… i això em recorda…

Va mirar en Dalanar.

Ell va parlar abans que li ho preguntés.

—Ahir a la tarda, en Joharran va enviar uns homes a buscar-la. Si s’hi veu amb cor, podria arribar d’aquí a pocs dies. —Va veure l’expressió interrogant de la Levela i va explicar—: La portaran en una llitera, si es deixa. Va ser idea de l’Ayla. La Folara i l’Aldanor semblen estar molt units, i l’Ayla va pensar que la Marthona voldria ser-hi si la relació és seriosa. Sé que si es tractés de la Joplaya, la Jerika ho voldria. —La jove parella va somriure—. Ja les has vist, la Jerika i la Joplaya, Ayla? —va preguntar en Dalanar.

—No, encara no, però ara he d’anar a veure la Zelandoni i li he promès a la Jonayla que sortiríem a muntar.

—Per què no véns aquest vespre al campament lanzadonii i menges amb nosaltres? —va oferir en Dalanar.

—M’encantaria —va dir l’Ayla, somrient.

—Que vingui també en Jondalar. Saps on és?

En Dalanar va veure amb inquietud que el somriure de l’Ayla s’esfumava.

—No, no en tinc ni idea —va dir l’Ayla.

—Ja, sempre passen tantes coses a les trobades d’estiu —va dir en Dalanar, i li va agafar en Bokovan.

«Sí, ja ho pots ben dir», va pensar la noia, mentre caminava cap al campament de la zelandònia.