Capítol 30

L’endemà l’Ayla amb prou feines va poder esperar que la Marthona es despertés per explicar-li que creia que havia arribat el moment del Dia Llarg d’Estiu. La reacció de la dona va ser contradictòria. Estava contenta per l’Ayla, però també sabia que allò volia dir que no tardaria a anar-se’n a la Trobada d’Estiu i la deixaria sola. No del tot sola, és clar, perquè els altres s’hi quedarien, però l’Ayla havia estat una gran companyia per a ella, fins al punt que no havia notat gaire l’absència dels altres éssers estimats. També veia que les dificultats que li havien impedit d’assistir a la Trobada d’Estiu havien disminuït. Els coneixements de medicina de l’Ayla, les seves infusions, emplastres, massatges i altres tractaments l’havien ajudat. Es trobava molt millor. La Marthona la trobaria molt a faltar.

El sol semblava estar-se quiet i haver-se post exactament al mateix lloc durant set dies, però l’Ayla només n’estava segura del tot de tres. Semblava haver-hi hagut algun moviment els dos d’abans i els dos de després, tot i que menys del normal, i amb gran admiració va poder comprovar que el lloc on es ponia el sol s’havia invertit. Era emocionant observar el canvi de direcció, i ser conscient que l’astre recularia per on havia vingut fins al Dia Curt d’Hivern.

Havia observat l’anterior Dia Curt d’Hivern, juntament amb la Zelandoni i altres persones, però no s’havia emocionat tant, per molt que aquell dia fos més important per a la majoria. Era el Dia Curt el que prometia que la forta gelor de l’hivern s’acabava i l’escalfor de l’estiu tornava, i se celebrava amb gran entusiasme.

Però aquest Dia Llarg d’Estiu era molt important per a l’Ayla. L’havia vist i verificat ella mateixa, i sentia que havia fet una gran cosa. Alhora se sentia alleujada. També significava que el seu any d’observació havia acabat. Observaria uns dies més i continuaria fent marques, per veure com canviaven els llocs de la posta, però ja estava pensant a marxar a la Trobada d’Estiu.

La nit següent, després de verificar una vegada més que el sol havia invertit la direcció, l’Ayla estava neguitosa al penya-segat. Havia estat nerviosa tot el dia, si bé podia ser a causa de l’embaràs, o potser l’alleujament de saber que no hauria de passar més nits solitàries observant el cel. Va intentar asserenar-se i va repetir les paraules de La cançó de la Mare per tranquil·litzar-se. Era la seva preferida, però a mesura que repetia els versos mentalment, es posava més tensa.

—Per què estic tan crispada? Que no sigui que es prepari una tempesta. Això, de vegades, em posa tensa —es va dir.

Va veure que parlava sola. «Potser hauria de meditar», va pensar. «Això em tranquil·litzarà. Em faré una infusió».

Va tornar al lloc on havia estat asseguda, va alimentar la foguera, va omplir un petit contenidor de coure amb aigua del bot, i va buscar entre la col·lecció d’herbes que guardava a la bossa de medecines que duia lligada a la corretja de la cintura. Guardava les herbes assecades en paquets, lligats amb diversos tipus de cordes i cànem de diferents gruixos, amb més o menys nusos a les puntes, per poder-les distingir, tal com l’hi havia ensenyat l’Iza.

Va palpar els diversos paquets dins la senzilla bossa de pell, perquè fins i tot amb la foguera i la claror de la lluna, era massa fosc per veure les diferències i havia de distingir les diferents herbes i medecines només pel tacte i l’olor. Va recordar la primera bossa de medecines que li havia regalat l’Iza: estava feta amb la pell sencera i impermeable d’una llúdriga després de treure-li les entranyes a través d’una gran obertura al coll. L’Ayla n’havia fet diverses reproduccions i encara en conservava l’última versió. Estava gastada i espellifada, però no es veia amb cor de llençar-la. Havia pensat a fer-se’n una de nova. Era una bossa de medecines del Clan i desprenia un poder singular. Fins i tot a la Zelandoni l’havia impressionat i l’havia reconeguda de seguida com a especial.

L’Ayla va triar un parell de paquets. Gairebé totes les herbes eren medicinals, però algunes només lleugerament i no representaven cap perill si es prenien per plaer, com ara la menta o la camamilla, que eren bones per al mal de panxa i per facilitar la digestió, però també tenien bon gust. Va decidir-se per la barreja de menta que contenia una herba que ajudava a relaxar-se, i va buscar el paquet i el va olorar: era menta, sens dubte. Se’n va abocar una mica a la mà, ho va afegir a l’aigua calenta i, després de deixar-ho reposar, se’n va servir una tassa. La va beure tota perquè tenia set i se’n va servir una altra per anar bevent. El gust era una mica estrany i va pensar que hauria d’anar a buscar menta fresca, però no era dolenta i encara tenia set.

Quan va acabar, es va asserenar i va respirar fondo, com li havien ensenyat. «A poc a poc, profundament», es deia a si mateixa «Pensa en transparent, en el color que s’anomena transparent, en un riu transparent fluint sobre pedres arrodonides; pensa en el cel transparent i serè, només amb la claror del sol; pensa en la buidor».

Es va trobar mirant fixament la lluna, que era menys d’un quart l’última vegada que l’havia mirat, però ara era grossa i rodona al cel nocturn. Semblava créixer, omplint la seva visió, i s’hi va sentir atreta més i més de pressa. Va apartar els ulls de la lluna i es va aixecar.

Va caminar a poc a poc cap al gran rocam inclinat.

«Aquesta pedra brilla! No, ja em torno a imaginar coses. Deu ser la llum de la lluna. És una pedra d’una mena diferent de la resta; potser és que brilla més a la llum de la lluna plena».

Va tancar els ulls una estona que li va semblar llarguíssima. Quan els va obrir, la lluna la va tornar a atraure, la gran lluna plena la xuclava. Va mirar al voltant. Volava! Volava sense vent ni soroll. Va mirar a baix. El penya-segat i el riu no hi eren i el terreny li era desconegut. Momentàniament, va pensar que cauria. Estava marejada. Tot rodava. Els colors brillants formaven un remolí de llum tremolosa al seu voltant, girant més i més de pressa.

L’Ayla es va parar de cop i es va tornar a trobar dalt del penya-segat. Estava concentrada en la lluna, gran, enorme i creixent, que omplia la seva visió. La va xuclar i va tornar a volar, com volava quan ajudava el Mamut. Va mirar a baix i va veure la pedra; estava viva, brillant, amb espirals de llum vibrant. El moviment l’atreia i la capturava. Va observar línies d’energia que brollaven de terra, s’enredaven al voltant de la columna enorme i perillosament decantada i després desapareixien en una corona de llum a dalt de tot. Flotava sobre la roca brillant i la contemplava.

Era més brillant que la lluna i il·luminava el paisatge al voltant. No bufava vent, ni la més petita brisa; no es bellugava ni una fulla, però el terra i l’aire que l’envoltaven estaven vius i es movien, plens de formes i ombres que es bellugaven, siluetes insubstancials que anaven d’aquí a allà, a l’atzar, resplendint amb una energia defallent semblant a la llum de la pedra. Mentre observava, el moviment va agafar forma, va adquirir determinació. Les formes anaven cap a ella, l’empaitaven! Va sentir un pessigolleig, se li van posar els pèls de punta. De sobte, baixava pel sender costerut, i la por la feia ensopegar i relliscar. Quan va arribar a l’abric, va córrer al porxo il·luminat per la claror de la lluna.

Ajagut al costat del llit de la Marthona, on li havien manat que es quedés, el Llop va aixecar el cap i va somicar.

L’Ayla va travessar el porxo corrent cap a Riu Avall, i després va baixar cap al Riu, i va seguir el camí paral·lel. Se sentia carregada d’energia i corria pel plaer de fer-ho; ja no l’empaitaven, sinó que l’empenyia una incomprensible atracció. Va travessar el riu xipollejant pel Pas, i va continuar, com si no hagués de parar mai. S’acostava a un alt barranc que estava allà tot sol, un barranc conegut i alhora totalment desconegut.

Va arribar a un camí inclinat i va començar a pujar, i la respiració li sortia de la gola en aspres esbufecs, però no podia parar. A dalt de tot del camí hi havia el forat negre d’una cova. Va entrar corrent, cap a una negror tan espessa, que gairebé la podia agafar amb les mans; va ensopegar en el terra desigual i va caure de qualsevol manera. Es va picar el cap contra la paret de pedra.

Quan es va despertar, no hi havia llum, i era en un túnel llarg i negre però, fos com fos, s’hi veia. Les parets resplendien amb una dèbil iridescència. La humitat espurnejava. Es va asseure; el cap li feia mal, i d’entrada ho va veure tot vermell. Sentia com si les parets passessin rabent pel seu costat, però no s’havia mogut. La iridescència va tornar a tremolar i ja no era fosc. Les parets de pedra lluïen amb un color misteriós: verds fluorescents, vermells resplendents, blaus llustrosos, blancs clars i lluminosos.

Es va aixecar i es va quedar a prop de la paret i va sentir la humitat glaçada que es va anar tornant d’un blau-verd de gel. Ja no era en una cova, sinó en l’esquerda fina i fonda d’una glacera. Grans superfícies planes reflectien formes fugisseres, bellugadisses i efímeres. Per sobre seu, el cel era d’un blau violat i intens. Un sol enlluernador l’encegava, i el cap li feia mal. Es va acostar més i va omplir l’esquerda de llum, però ja no era una esquerda.

Era en un riu sinuós, deixant-se portar pel corrent. Passaven objectes surant, atrapats en remolins, girant, girant, rodant i rodant. La va xuclar. En un vertigen de moviment giratori, el riu es va tancar sobre el seu cap i tot es va tornar negre.

Era en un buit fondo, erm i esquinçador, volant; volant més de pressa del que era capaç de comprendre. Llavors, el seu moviment es va alentir i es va trobar en una boira espessa que brillava amb una llum que l’encerclava. La boira es va obrir i va veure un paisatge estrany. Formes geomètriques en verds fluorescents, vermells lluents, blaus llustrosos, repetits una vegada rere l’altra. Estructures desconegudes s’alçaven en el no-res. Cintes amples de blanc s’enrotllaven per terra, un blanc lluminós, ple de formes que passaven rabents, que corrien darrere seu.

Estava petrificada de por i sentia un pessigolleig en un racó del cap que li recordava qui era. Es va encongir, es va apartar, palpant el camí a la paret tan de pressa com podia. Va arribar a un cul-de-sac i va sentir pànic. Va caure a terra i va trobar un forat que continuava endavant. S’hi havia d’entrar de quatre grapes. Es va pelar els genolls al terra, però ni se’n va adonar. El forat es feia més petit i no podia continuar. Llavors, tornava a córrer a tota velocitat per un buit, tan de pressa que va perdre el sentit del moviment.

No es movia; es movia la negror que l’envoltava. Es va estrènyer, asfixiant-la, ofegant-la, i tornava a ser al riu i el corrent l’arrossegava. Estava cansada, esgotada; el riu l’atreia cap al corrent, que fluïa ràpidament cap al mar, el mar càlid. Va sentir un dolor agut molt endins i les aigües càlides i salades inundant-ho tot. Va respirar l’olor, el gust de l’aigua, i va sentir que flotava pacíficament en el líquid tebi.

Però no era aigua, era fang. Va intentar respirar per sortir del llot, però la bèstia que l’encalçava la va atrapar. Es va doblegar i va cridar pel dolor que la triturava. Va furgar el fang, intentant arrossegar-se fora del forat fondo on l’havia arrossegat la bèstia trituradora, intentant escapar.

De sobte, estava lliure, enfilant-se a un arbre, gronxant-se de les branques, empesa per la sequera i la set cap a la vora del mar. S’hi va capbussar, es va abandonar a l’aigua i es va fer més gran i més lleugera. Es va posar dreta i va mirar cap a una praderia immensa. Va caminar per l’aigua cap allà.

Però l’aigua l’arrossegava en sentit contrari. Va batallar per resistir la forta marea, es va esgotar i va caure. Les onades llepaven la platja i li mullaven les cames, la tiraven enrere. Sentia l’estirada, el dolor, el dolor penós, esquinçador, estripat, com si li arrenquessin les entranyes. Amb un raig de líquid calent, es va abandonar a l’exigència.

Es va arrossegar una mica més, repenjada a la paret, va tancar els ulls i va veure una terra estepària, curulla de flors primaverals. Un lleó de les cavernes va trotar cap a ella amb un moviment lent i elegant. Era en una cova diminuta, entaforada en un petit declivi. Va créixer i va omplir la cova a mesura que aquesta s’expandia. Les parets respiraven, s’eixamplaven, es contreien, i ella era en una matriu, una matriu enorme i negra a les profunditats de la terra. Però no estava sola.

Les seves formes eren vagues, transparents; després les formes es van combinar en formes recognoscibles. Animals, tota mena d’animals que l’Ayla havia vist, i ocells i peixos, i insectes, i alguns estava segura de no haver-los vist mai. Formaven una processó, sense ordre ni concert, com si un fluís dins l’altre. Un animal es tornava ocell o peix; o un altre, ocell o animal o insecte. Una eruga es tornava llangardaix; després, un ocell que creixia en un lleó de les cavernes.

El lleó es va posar dret i va esperar que ella el seguís. Junts van travessar galeries, túnels, corredors, i les parets prenien formes que s’engruixien en apropar-se, i es tornaven transparents, fonent-se en les parets que passaven. Una processó de mamuts llanuts va travessar feixugament una estepa vasta i verda, i després un ramat de bisons els va atrapar i va ocupar el seu lloc formant una fila.

Va veure que dos rens s’atansaven l’un a l’altre. Es van tocar els morros, i llavors la femella es va posar de genolls, i el mascle es va ajupir i la va llepar. L’Ayla es va commoure amb la tendra escena, però dos cavalls, mascle i femella, van cridar la seva atenció. La femella estava en zel i es movia davant del mascle, posant-se a la seva disposició perquè la muntés.

Va girar en una altra direcció i va seguir el lleó per un altre corredor llarg. Al final del túnel, va arribar a un nínxol gran i arrodonit com una matriu. Va sentir uns cops llunyans que s’acostaven, i va aparèixer un ramat de bisons i va omplir el nínxol. Es van parar a descansar i pasturar.

Però els cops continuaven; les parets palpitaven amb un batec lent i constant. El terra dur de pedra semblava cedir sota els seus peus, i les pulsacions van esdevenir una veu greu i terrenal, primer tan feble que amb prou feines la sentia. Després es va fer més forta i va reconeixe’n el so. Era el tambor parlant dels mamutois! Només ells tenien un tambor com aquell.

L’instrument, fet d’os de mamut, tenia una ressonància i una variació tonal tal que s’aproximava al so d’una veu pronunciant paraules, quan es picava ràpidament en zones concretes i ben dissimulades. Les paraules, pronunciades amb un ritme tallant, no es podien comparar amb la veu humana, però eren paraules. Tenien una vibració lleugerament ambigua, que afegia un toc de misteri i de profunditat expressiva, però tocades per algú amb l’habilitat suficient, eren paraules distingibles. Literalment, es podia fer parlar el tambor.

El ritme i la pauta de les paraules pronunciades pel tambor li van començar a sonar. Llavors, va sentir la ressonància aguda d’una flauta, i l’acompanyava cantant una veu dolça, una veu que sonava com la de la Fralie, una mamutoi que l’Ayla havia conegut. La Fralie estava prenyada, i va estar a punt de perdre l’infant. L’Ayla la va ajudar, però fins i tot així la nena va néixer abans d’hora. Tanmateix, va sobreviure i es va fer sana i forta.

Asseguda al nínxol arrodonit, l’Ayla va descobrir que tenia la cara xopa de llàgrimes. Plorava amb sanglots desconsolats, com si hagués patit una pèrdua espantosa. El so del tambor es va fer més fort i va apagar el seu lament angoixat. Reconeixia sons, distingia paraules.

Era La cançó de la Mare, cantada com no l’havia sentit cantar mai! Si ella tingués veu per cantar, la cantaria així. Era alhora greu i terrenal com un tambor, i aguda i ressonant com una flauta; i en el nínxol arrodonit i fondo ressonava amb un so ple i vibrant.

La veu li va omplir el cap de paraules, que va sentir més que escoltar, i la sensació era més forta que les paraules. S’anticipava a cada vers abans que sonés i quan sonava era més ple, més eloqüent, més profund. Semblava durar per sempre, però l’Ayla no volia que parés i, quan el final s’acostava, la va aclaparar una gran tristesa.

Però quan l’Ayla ja no esperava més, la veu no es va aturar.

Les paraules sonaven com un do, una benedicció que alleujava el dolor de l’Ayla. La Mare li deia que tenia raó; que sempre n’havia tingut. Sempre ho havia sabut però ara li ho confirmaven. Tornava a sanglotar; encara sentia dolor, però ara estava barrejat amb alegria. Plorava de pena i de felicitat alhora mentre sentia que les paraules es repetien al seu cap.

Va sentir el rugit d’un lleó i va veure que el seu esperit del tòtem del lleó es girava per marxar. Va intentar aixecar-se, però estava massa dèbil, i va cridar l’animal.

—Bebè! Bebè!, no te’n vagis! Qui m’ajudarà a sortir d’aquí?

L’animal va trotar túnel avall, es va parar i va tornar cap a ella, però el que s’acostava ja no era el lleó. De sobte, l’animal li va saltar a sobre i li va llepar la cara. L’Ayla va bellugar el cap, tremolosa i desorientada.

—Llop! Ets tu, Llop? D’on surts? —va preguntar, abraçant-se a la bèstia.

Mentre estava agafada al llop, les seves visions del bisó al nínxol es van difuminar i enfosquir. Les escenes de les parets dels túnels també s’afeblien. Va buscar la paret per repenjar-s’hi i va sortir del nínxol. Es va asseure a terra i va tancar els ulls, intentant que no li rodés el cap. Quan va tornar a obrir-los, li va semblar com si no ho hagués fet. Estava igual de fosc, tant si els obria com si els tancava, i va sentir una esgarrifança de por a l’espinada. Com trobaria la sortida?

Llavors va sentir somicar el Llop, i va notar la seva llengua a la cara. El va agafar i es va calmar una mica. Va buscar la paret de pedra amb la mà. Al començament, no va trobar res, però va continuar buscant i l’espatlla va topar amb la pedra. Hi havia un espai a la part de baix de la paret, dissimulat, perquè estava molt a prop de terra. Va continuar palpant per trobar la sortida i la seva mà va tocar una cosa que no era pedra.

La va retirar ràpidament, però de seguida es va adonar que era un tacte conegut i ho va tornar a buscar. La cova era més negra que la nit, i va haver d’intentar endevinar què era amb el tacte. Tenia tacte de pell tova, com pell de camussa ben raspada. Va treure un fardell embolicat en pell. Ho va examinar amb les mans i va trobar una corretja o una cinta; ho va desembolicar i va trobar una obertura. Semblava una mena de sarró, una bossa de pell tova penjada d’una corretja. A dins hi havia un bot buit, que li va recordar que tenia set, alguna cosa de pell, potser una capa, i podia sentir i ensumar sobralles de menjar.

La va tancar i se la va penjar a l’espatlla, es va aixecar i es va posar dreta contra la paret, sentint mareig i basques. Va notar una cosa calenta que li lliscava per la cama. El llop la va ensumar instintivament, però ella l’havia ensinistrat per treure-li el costum i li va apartar el morro inquisitiu.

—Hem de trobar la sortida, Llop. Anem a casa —va dir.

Però quan va començar a caminar, palpant la paret humida, es va adonar que estava dèbil i esgotada.

El terra era desigual i relliscós, ple de pedres trencades barrejades amb fang i argila. Semblaven brillar-hi columnes d’estalagmites; algunes de fines com branquillons i d’altres gruixudes com arbres antics. Les parts de dalt, quan les trobava, estaven molles de les gotes inexorables d’aigua calcària que queien de les estalactites, les seves homòlogues de pedra que penjaven del sostre. Després de donar-se un cop de cap contra una d’elles, va intentar anar més amb compte. Com es podia haver endinsat tant a la cova?

El llop s’avançava una mica i tornava a buscar-la, i en un cert punt li va impedir d’agafar un trencall equivocat. Quan l’Ayla va sentir que el terra començava a pujar, va saber que s’apropava a l’entrada. Havia estat prou vegades a la cova per reconèixer-la però, quan va intentar enfilar-se sobre la pedra caiguda, va sentir una onada de mareig que la va fer caure de genolls. Semblava haver arribat més lluny del que recordava, i va haver de parar-se i descansar diverses vegades abans d’arribar a una obertura estretíssima. Tota la cova era sagrada, però una barrera natural de roca la dividia, separant la secció inicial més transitada de la regió sagrada de les profunditats. El forat era l’única manera d’entrar-hi; una entrada a l’Inframón de la Gran Mare.

Un cop fora de l’obstrucció, va notar que la temperatura pujava una mica, però la va esgarrifar la gelor que sentia al cos. Després d’un gir, va creure que veia un indici de llum davant i va intentar accelerar el pas. En va estar segura quan va arribar al trencall següent, l’odia veure la textura humida de les parets de la cova brillant i, davant seu, el llop saltant cap a una dèbil claror. Quan va girar una cantonada, va veure, amb alegria, la llum que venia de fora, tot i que els ulls se li havien acostumat a la foscor, i la va enlluernar. Gairebé va córrer quan va veure l’obertura davant.

L’Ayla va sortir de la cova fent tentines, parpellejant amb els ulls humits i amb les galtes brutes de fang i regalims de llàgrimes. El Llop es va quedar al seu costat. Quan finalment s’hi va poder veure, a l’Ayla la va sorprendre descobrir que el sol estava alt i que unes persones la miraven fixament. Els dos caçadors, en Lorigan i en Forason, i la Jeviva, la mare de la dona embarassada, d’entrada es van quedar parats, mirant-la amb respecte, i la seva salutació va ser una mica continguda. Però, quan la van veure ensopegar, van córrer a ajudar-la. La van fer seure, i quan ella els va veure les cares de preocupació es va sentir molt alleujada.

—Aigua —va dir—. Set.

—Donem-li aigua —va dir la Jeviva.

Havia notat que tenia sang a les cames i a la roba, però no va dir res.

En Lorigan va obrir el bot i va donar aigua a l’Ayla. Ella va beure amb desesperació, vessant-se-la per sobre. L’aigua no li havia semblat mai tan bona. Quan va parar de beure va somriure, però no va deixar anar el bot.

—Gràcies. Estava a punt de llepar l’aigua de les parets.

—M’he sentit així de vegades —va dir en Lorigan, amb un somriure.

—Com sabíeu on era? I que sortiria? —va preguntar l’Ayla.

—Vaig veure que el llop corria en aquesta direcció —va dir en Forason, assenyalant l’animal amb un cop de cap—, i quan li vaig comentar a la Marthona, va dir que segurament eres aquí. Ens va demanar que vinguéssim i t’esperéssim. Va dir que potser necessitaries ajuda. Un de nosaltres ha estat esperant des de llavors. La Jeviva i en Lorigan acabaven d’arribar per substituir-me.

—He vist com tornaven altres zelandonis de la seva «crida». N’hi havia que estaven tan esgotats, que no podien ni caminar. I n’hi ha que no tornen —va dir la Jeviva—. Com et trobes?

—Molt cansada —va respondre l’Ayla—; i encara tinc set. —Va beure una mica més i va tornar el bot a en Lorigan. El sarró que havia trobat li va relliscar quan va abaixar el braç. Ja no se’n recordava que el portava. Ara que era a fora, podia veure els dibuixos que el decoraven. El va aixecar—. Ho he trobat a dins. Algú sap de qui és? Algú el devia guardar i se’l va descuidar.

En Lorigan i la Jeviva es van mirar.

—Jo li he vist portar a en Madroman —va dir en Lorigan.

—Has mirat a dins? —va preguntar la Jeviva.

L’Ayla va somriure.

—No m’hi veia. No tenia llum, però l’he palpat —va contestar.

—Eres a dins a les fosques? —va preguntar en Forason, admirat.

—Tant se val —va dir la Jeviva, fent-lo callar—. No n’hem de fer res.

—M’agradaria saber què hi ha —va dir en Lorigan, mirant significativament la Jeviva.

L’Ayla l’hi va donar. Ell va treure la capa de pell i la va sacsejar per veure-la bé. La pell estava feta de quadrats i triangles de diversos tipus, amb pells de diferents animals, cosits per formar l’estampat característic d’un acòlit de la zelandònia.

—Això pertany a en Madroman. Li ho vaig veure portar l’any passat quan va venir i li va dir a la Jeralda el que havia de fer si no volia perdre l’infant —va explicar la Jeviva en un to desdenyós—. Va aguantar aquell nen gairebé sis llunes. Ell li va dir que havia d’apaivagar la Mare i li va manar que fes tota mena de rituals. Però quan la Zelandoni la va trobar caminant en cercles a l’aire lliure, la va fer tornar de seguida i reposar, perquè va dir que necessitava repòs, o trauria el nen abans d’hora. La doniera va dir que l’únic que li passava era que tenia una matriu relliscosa i tendia a deixar caure els infants massa fàcilment. El va perdre. Hauria estat un nen. —La dona va mirar en Lorigan—. Què més hi ha?

Ell va ficar la mà al sarró i en va treure un bot buit sense fer comentaris, el va aixecar perquè el veiessin tots, i després va abocar la resta del contingut sobre la capa. Trossos de menjar sec rosegat i un bocí de pastís de viatge, juntament amb una fulla petita de sílex i una pedra foguera. Entre les engrunes, també van aparèixer estelles de llenya i trossets de carbó.

—Abans que tothom marxés a la Trobada d’Estiu, en Madroman no fanfarronejava dient que havia estat «cridat» i que aquest any, finalment, esdevindria zelandoni? —va comentar en Lorigan. Va aixecar el bot—. No crec que tingués gaire set quan va sortir d’aquesta cova.

—Deies que volies anar a la Trobada d’Estiu, oi, Ayla? —va comentar la Jeviva.

—Hi pensava anar d’aquí a uns dies. Potser esperaré una mica, però sí, hi penso anar —va dir l’Ayla.

—Crec que t’hauries d’endur això —va aconsellar la Jeviva, embolicant amb compte les restes de menjar, les estelles, els estris per fer foc i el bot amb la capa, i ficant-ho tot una altra vegada al sarró— i explicar a la Zelandoni on ho has trobat.

—Que pots caminar? —va preguntar el caçador gran.

L’Ayla va intentar posar-se dreta i va sentir vertigen. Tot es va tornar negre i va caure enrere. El Llop va somicar i li va llepar la cara.

—Queda’t aquí —va dir el caçador gran—. Vine, Lorigan. Hem de fer una llitera per transportar-la.

—Si descanso, crec que podré caminar —va dir l’Ayla.

—No, no ho crec pas —va dir la Jeviva. I als caçadors els va dir—: M’esperaré amb ella mentre torneu amb la llitera.

Agraïda, l’Ayla es va repenjar a la pedra. Potser hauria pogut caminar fins a la Novena Cova, però s’alegrava de no haver-ho de fer.

—Potser tens raó, Jeviva. Estic una mica marejada.

—No m’estranya —va dir la Jeviva en un xiuxiueig.

Quan l’Ayla s’havia aixecat, havia notat que hi havia sang recent a la pedra.

«Crec que ha perdut un infant allà dins», va pensar la dona. «Quin sacrifici més gran per esdevenir zelandoni. Però almenys no és una xarlatana com en Madroman».

—Ayla? Ayla? Que estàs desperta?

La noia va obrir els ulls i va veure una imatge borrosa de la Marthona, que la mirava amb cara amoïnada.

—Com et trobes?

L’Ayla s’ho va rumiar.

—Em fa mal tot. Tot —va dir amb veu ronca.

—Espero no haver-te despertat. T’he sentit parlar; potser somiaves. La Zelandoni em va avisar que això podia passar. No creia que fos tan aviat, però em va dir que era possible. I em va demanar que no t’aturés i que no deixés que el Llop et seguís, però em va deixar una infusió perquè te la donés quan tornessis.

Duia una tassa fumejant a la mà, però la va deixar per ajudar l’Ayla a incorporar-se.

La infusió estava calenta, però no massa, i a l’Ayla li va venir de gust quan va sentir que li baixava per la gola. Encara tenia set, però es va tornar a estirar, massa cansada per estar-se asseguda. El cap se li havia aclarit. Era al seu allotjament, al seu jaç. Va veure que el Llop estava al costat de la Marthona. L’animal va somicar i se li va apropar més. La noia va estirar una mà per tocar-lo i ell la hi va llepar.

—Com he arribat aquí? —va preguntar—. No recordo gran cosa després de sortir de la cova.

—Els caçadors t’hi van portar en una llitera. Van dir que havies provat de caminar i et vas desmaiar. Vas baixar corrent del teu post d’observació i es veu que vas arribar fins a la Fondària de Penya de la Font. No eres tu mateixa i hi vas entrar sense foc ni res. Quan va venir en Forason a dir-me que havies sortit, no hi podia anar. Mai a la vida m’he sentit més inútil —va dir la Marthona.

—M’alegro molt que siguis aquí, Marthona —va dir l’Ayla, i va tornar a tancar els ulls.

La pròxima vegada que va obrir-los, només hi havia el Llop, vetllant-la al costat del llit. L’Ayla li va somriure, li va acaronar el cap i li va rascar sota la barbeta. L’animal va repenjar les potes al llit i va intentar atansar-se més a ella, per llepar-li la cara. L’Ayla va tornar a somriure, el va apartar i va intentar asseure’s. El gemec de dolor va ser involuntari, però la Marthona la va sentir i va córrer al seu costat de seguida.

—Ayla! Què passa? —va exclamar.

—No sabia que em poguessin fer mal tantes coses alhora —va contestar la noia. La cara de preocupació de la Marthona era tan exagerada, que era gairebé una caricatura, i la va fer somriure—. Però em penso que sobreviuré.

—Tens cops i ferides pertot arreu, però no crec que tinguis res trencat —va dir la Marthona.

—Quant de temps fa que sóc aquí?

—Més d’un dia. Vas arribar ahir, a última hora de la tarda. El sol s’ha post fa poc.

—Quant de temps vaig estar fora? —va preguntar l’Ayla.

—No sé quan vas entrar a la cova, però des del moment que vas marxar d’aquí fins que vas tornar, van ser més de tres dies; gairebé, quatre.

—No tinc ni idea del temps que ha passat. Recordo fragments, alguns amb molta nitidesa. És com una cosa que hagués somiat, però diferent.

—Tens gana o set? —va preguntar la Marthona.

—Tinc set —va respondre l’Ayla, i va sentir una sequedat aclaparadora, com si el fet de dir-ho li hagués recordat que estava greument deshidratada—. Molta set.

La Marthona va sortir i va tornar amb un bot i una tassa per beure.

—Vols seure o vols que t’aixequi el cap?

—M’agradaria provar de seure.

Es va girar, intentant dissimular els gemecs, i es va incorporar repenjant-se en un colze. Li va saltar una crosta que se li havia fet sobre una esgarrapada i es va tirar enrere per seure a la part de dalt de la plataforma. Va sentir una mica de mareig, però se li va passar. La sorprenia més el mal intern que tenia. La Marthona va posar aigua a la tassa i l’Ayla la va agafar amb les dues mans. Se la va beure tota sense parar, i en va demanar més. Recordava haver begut aigua d’un bot quan havia sortit de la cova. Es va acabar l’altra tassa una mica més a poc a poc.

—Ja tens gana? No has menjat res —va dir la Marthona.

—Em fa mal la panxa —va dir l’Ayla.

—No m’estranya —va dir la Marthona, girant el cap.

L’Ayla va arrufar el front.

—Per què m’hauria de fer mal la panxa?

—Estàs sagnant, Ayla. També deus tenir dolor.

—Sagnant? Com pot ser que sagni? He perdut tres temps lunars, estic prenyada… Oh, no! —va cridar—. He perdut el fill, oi?

—Crec que sí, Ayla. No sóc una experta, però totes les dones saben que no es pot estar prenyada i sagnar alhora, almenys no tant com tu. Quan vas arribar ja sagnaves, i des de llavors has continuat sagnant. Crec que tardaràs una mica a recuperar les forces. Em sap greu, Ayla. Sé que volies aquest fill —va dir la Marthona.

—La Mare el volia més que jo —va dir la noia en un to monòton i afligit.

Es va tornar a estirar i va mirar el sostre del sortint de pedra calcària. No va ser conscient que es tornava a adormir.

Quan es va despertar, l’Ayla tenia moltes ganes d’orinar. Era de nit, estava fosc, però hi havia llànties enceses. Va veure la Marthona adormida sobre uns coixins al costat de la plataforma del llit. El Llop era al costat de la dona amb el cap aixecat, mirant-la. «Ara en té dues per protegir», va pensar la noia. Es va girar de costat i es va tornar a incorporar; es va asseure un moment a la plataforma del llit abans d’intentar posar-se dreta. Estava encarcarada, i encara li feia mal tot, però se sentia més forta. Amb molt de compte, es va posar dreta. El Llop també es va aixecar. Ella li va fer un senyal perquè segués i va fer un pas cap al cistell nocturn, a prop de l’entrada.

Va desitjar haver agafat un recanvi de roba absorbent; havia sagnat molt. Quan tornava al llit, la Marthona n’hi va portar un.

—No et volia despertar —va dir l’Ayla.

—No m’has despertat tu, ha estat el Llop. Però ho hauries d’haver fet. Vols una mica d’aigua? També tinc estofat, si et veus amb cor de menjar —va dir la Marthona.

—Vull beure aigua, i potser provaré una mica d’estofat —va dir l’Ayla, tornant al cistell nocturn per posar-se una compresa neta. El moviment li havia alleujat l’encarcarament.

—On vols menjar? Al llit? —va preguntar la dona, tot coixejant cap a la zona de cuina.

Ella també estava encarcarada i adolorida. Aquella manera de dormir no li anava gens bé per a l’artritis.

—No; prefereixo seure a taula. —L’Ayla va anar a la zona de cuina i va abocar una mica d’aigua en un bol petit; es va rentar les mans i, amb un tros de pell absorbent, es va netejar la cara. Estava segura que la Marthona l’havia rentat una mica, però li venia de gust banyar-se i refrescar-se amb arrel de sabó. «Potser al matí», va pensar.

L’estofat era fred però gustós. Després de fer les primeres queixalades, l’Ayla va pensar que se’n podria menjar uns quants bols seguits, però es va sentir plena abans del que es pensava. La Marthona va preparar una infusió calenta per a les dues i va seure a taula amb la noia. El Llop va sortir mentre les dones estaven aixecades, però va tornar molt aviat.

—Deies que la Zelandoni esperava que fes alguna cosa? —va preguntar l’Ayla.

—No ho esperava realment. Només creia que era possible.

—Què s’esperava? No acabo d’entendre el que ha passat —va dir l’Ayla.

—Crec que la Zelandoni t’ho podrà explicar millor. Tant de bo fos aquí, però em sembla que ja ets zelandoni. Que has sentit la «crida», com si diguéssim. Recordes alguna cosa? —va preguntar la Marthona.

—Recordo coses, i tot d’una en recordo una altra, però no les acabo d’entendre —va dir la noia.

—Ara no t’hauries de preocupar per això. Espera a parlar-ne amb la Zelandoni. Estic segura que ella t’ho sabrà explicar i t’ajudarà. De moment, el que has de fer és recuperar-te —va aconsellar la Marthona.

—Segurament, tens raó —va dir l’Ayla, contenta de tenir una excusa per ajornar el tema.

No li venia de gust pensar-hi, tot i que no podia evitar recordar l’infant que havia perdut. Per què la Mare s’havia volgut endur el seu fill?

L’Ayla va fer poc més que dormir durant uns dies, fins que un matí es va despertar morta de gana i no podia parar de menjar. Quan finalment va sortir del seu allotjament i va tornar a fer vida amb el grupet, tots la miraven amb més respecte, fins i tot amb admiració, i amb un xic d’aprensió. Sabien que havia patit una experiència terrible i estaven convençuts que això l’havia canviada. Tots estaven una mica orgullosos de ser-hi quan s’havia produït i, per associació, sentien que en formaven part.

—Com et trobes? —va preguntar la Jeviva.

—Molt millor —va dir l’Ayla—, però afamada!

—Menja amb nosaltres. Hi ha molta cosa i encara està calent —va oferir la Jeviva.

—Moltes gràcies. —Va seure al costat de la Jeralda, mentre la Jeviva li omplia un plat—. Com et trobes tu?

—Avorrida! —va dir la Jeralda—. Estic tipa de seure i no fer res. Tant de bo aquest infant sortís d’una vegada.

—Em sembla que ja deu estar a punt. No t’aniria malament passejar una mica de tant en tant per animar-lo. Però has d’esperar que l’infant estigui a punt. És el que pensava l’última vegada que et vaig examinar —va dir l’Ayla—, però volia esperar abans de dir res, i llavors em van començar a passar coses. Ho sento.

Aquell vespre la Marthona va parlar amb certa vacil·lació.

—Espero no haver fet res malament, Ayla.

—No t’entenc.

—La Zelandoni em va dir que, si te n’anaves, no intentés aturar-te. Quan vaig veure que no tornaves al matí, estava preocupadíssima, però el Llop estava pitjor. Li havies dit que es quedés amb mi, però no parava de somicar i se’n volia anar. Per la manera com em mirava, podia veure que se’n volia anar a buscar-te. No volia que interferís en res, o sigui que li vaig lligar una corda al coll, com fas tu de vegades quan vols que no t’interrompi. Però al cap d’uns dies, ell estava tan apagat i jo tan amoïnada, que el vaig deslligar. Va sortir corrent. Vaig fer mal fet de deixar-lo anar? —va preguntar la dona.

—No, no ho crec, Marthona —va dir l’Ayla—. No sé si era en un món d’esperit, però si hi era i ell em va trobar, vol dir que ja estava tornant. El Llop em va ajudar a trobar la sortida de la cova, almenys em donava a entendre que anava bé. Era molt fosc, però els passatges eren estrets i jo anava seguint la paret. Crec que hauria estat capaç de trobar la sortida, però m’hauria costat més.

—Ara no sé si l’hauria d’haver lligat. No sé si havia de prendre una decisió així. Sé que em faig vella, Ayla, quan no sóc capaç de prendre una decisió. —L’antiga cap semblava disgustada amb ella mateixa—. Les coses del món de l’esperit no van ser mai el meu fort. Quan vas arribar estaves tan dèbil, que potser la Mare pensava que necessitaves un ajudant. Potser volia que deixés anar l’animal perquè et trobés i t’ajudés.

—No crec que fessis res mal fet. Les coses tendeixen a anar com vol la Mare —va dir l’Ayla—. Ara mateix, el que vull és baixar al Riu i banyar-me tranquil·lament, i rentar-me de dalt a baix. Saps si la Zelandoni va deixar una mica d’aquella escuma netejadora dels losadunais? La que li vaig ensenyar a fer amb greix i cendres? La fa servir per purificar, sobretot per rentar les mans dels excavadors de tombes.

—No sé si la Zelandoni en té, però jo sí —va dir la Marthona—. De vegades m’agrada fer-la servir amb els teixits. Fins i tot l’he utilitzat amb algunes de les meves safates, les que fem servir per al menjar i per recollir el greix net. També serveix per banyar-se?

—Els losadunais ho feien de vegades. Pot ser aspra i et torna vermella la pell. Normalment prefereixo fer servir arrel de sabó, o alguna altra planta, però ara mateix em vull sentir ben neta —va contestar l’Ayla.

—Si hi hagués una font d’aigües calentes guaridores de la Doni a prop —va dir l’Ayla parlant sola, tot anant cap al Riu amb el Llop—, seria perfecte, però m’hauré de conformar amb el Riu.

El llop la mirava com si l’escoltés. S’havia quedat tota l’estona al seu costat; des que havia tornat, que no se’n volia separar per res.

L’escalfor del sol era agradable quan baixava el camí cap al gorg. Es va ensabonar tota i es va rentar el cap. Després, es va capbussar per esbandir-se i va nedar una bona estona. Va sortir de l’aigua i va descansar en una pedra plana per assecar-se al sol mentre es pentinava. «Que bé que s’hi està al sol», va pensar, tot estenent la pell de camussa amb què s’assecava i estirant-se a sobre. «Quan va ser la primera vegada que em vaig estirar en aquesta pedra? Va ser el primer dia que vaig arribar, quan en Jondalar i jo ens vam anar a banyar».

Va pensar en en Jondalar, i se’l va imaginar despullat al seu costat. Els cabells rossos i la barba més fosca… no, és estiu. S’hauria afaitat. El seu front alt i ample començava a tenir arrugues causades pel seu costum de corrugar-lo quan es concentrava o estava preocupat. Els seus ulls blau intens, els ulls de la Jonayla, la miraven amb amor i desig. El nas recte i elegant, i la mandíbula forta amb una boca plena i sensual.

Es va quedar encantada amb la imatge de la boca i gairebé podia sentir-la. Les espatlles amples, els braços musculosos, les mans llargues i sensibles. Mans que podien palpar una peça de sílex i saber com es partiria, o podien acariciar el seu cos amb tanta percepció, que sabien com reaccionaria. Les cames llargues i fortes, la cicatriu de l’engonal de la seva topada amb el lleó de l’Ayla, el Bebè, i a la vora, la seva virilitat.

Només de pensar-hi, ja sentia com creixia el seu desig. El volia veure; el volia tenir a prop. Ni tan sols li havia dit que esperava un fill, i ara no hi havia fill de què parlar-li. Es va posar trista. «Volia aquest fill, però la Mare el volia més que jo», va pensar amb pena. «Ella sabia que volia un altre infant, però no crec que la Mare hagués volgut un fill que jo no volgués».

Per primera vegada des de la seva terrible experiència, va començar a pensar en La cançó de la Mare i, amb una esgarrifança, va recordar-ne l’estrofa, la nova estrofa, la que aportava el nou do, el do del coneixement; el coneixement que els homes eren necessaris per iniciar una nova vida:

«Fa temps que ho sé, i ara la Mare m’ha dit que és veritat. Per què m’ha donat aquest do? Per què el comparteixi, per què l’expliqui als altres? Per això volia el meu fill! Primer m’ho va dir, em va explicar el seu últim gran do, però jo l’havia de merèixer. El cost era alt, però potser ho havia de ser. Potser la Mare havia de prendre una cosa de gran valor perquè jo sabés que havia d’apreciar el do. Els dons no es donen sense prendre una cosa de gran valor a canvi.

»He estat cridada? Ara sóc zelandoni? Perquè vaig sacrificar el meu fill, la Gran Mare em va parlar, i em va dir la resta de La cançó de la Mare, perquè la pogués compartir, i portar aquest meravellós do als seus fills. Ara en Jondalar sabrà segur que la Jonayla és tan seva com meva. I sabrem com iniciar un fill quan en vulguem un. Ara tots els homes sabran que hi participa alguna cosa més que esperits, que són ells, la seva essència, que els seus fills també són d’ells.

»Però, i si una dona no vol un altre fill? O no n’hauria de tenir cap més perquè està massa dèbil o esgotada perquè en té molts? Així sabrà com impedir-ho! Ara una dona sabrà com no tenir un fill si no el pot tenir o no el vol. No ho ha de demanar a la Mare, no haurà de prendre cap medecina especial; només haurà de deixar de compartir plaers i no tindrà més fills. Per primera vegada, una dona pot controlar el seu cos, la seva vida. És un coneixement molt poderós… però hi ha una altra qüestió: i l’home?

»I si no vol deixar de compartir plaers? O si vol un fill que sap que ve d’ell? O si no vol tenir un fill?

»Jo vull un altre fill i sé que en Jondalar també en voldria un altre. Es porta tan bé amb la Jonayla, i es porta tan bé amb els joves que aprenen a tallar sílex, els seus aprenents. Quina pena haver perdut aquest infant». Pensant en el fill que havia perdut, van venir-li les llàgrimes als ulls. «Però en puc tenir un altre. Si almenys en Jondalar fos aquí, en podríem iniciar un ara mateix, però és a la Trobada d’Estiu. No li puc ni dir que he perdut aquest fill si sóc aquí i ell és a la Trobada. Se sentirà malament. N’estic segura. En voldrà iniciar un altre.

»Per què no hi vaig? No he de tornar a observar el cel. No m’he de quedar aixecada fins tard; la meva formació s’ha acabat. He estat "cridada". Sóc zelandoni. I ho he d’explicar a la resta de la zelandònia. La Mare no sols m’ha cridat, sinó que m’ha donat un gran do. Un do per a tots. Hi he d’anar per explicar a tots els zelandoniis el meravellós nou do de la Mare. I així ho podré explicar a en Jondalar, i potser podrem iniciar un altre fill».