Capítol 33

—No em puc creure que hi hagi algú tan estúpid per pensar-se que pot enganyar així la zelandònia —va dir la dona grossa. Ella i l’Ayla seien a la gran estructura que la zelandònia feia servir per a diverses activitats—. Gràcies per portar-m’ho. Sabies que en Madroman va ser el causant de tots aquells problemes que vam tenir en Jondalar i jo? Quan ell era jove, i jo la seva dona donii?

—En Jondalar m’ho va explicar. No és per això que li falten les dents de davant? Perquè en Jondalar el va estomacar? —va preguntar l’Ayla.

—Va ser pitjor que això. Va ser horrorós. Es va posar tan violent, que el van haver de reduir entre uns quants homes, i això que llavors només era un nano. Per això, van enviar fora en Jondalar. Ara ha après a dominar-se, però llavors les seves emocions, la ràbia i la fúria que sentia eren abassegadores. No crec que fos conscient del que feia a en Madroman. Era com si se li hagués ficat alguna cosa a dins i empenyés el seu élan cap a fora. Estava fora de si.

La dona que abans es deia Zolena va tancar els ulls, va respirar fondo i va brandar el cap recordant.

L’Ayla no sabia què dir, però allò la va neguitejar. Havia vist en Jondalar gelós i enfadat, però mai tan furiós.

—Segurament, va ser a fi de bé que la zelandònia s’assabentés del que passava. Jo havia deixat que arribés massa lluny —va dir la Primera—, però en Madroman no ho va fer amb bona intenció. Ens havia espiat i ho va fer perquè estava gelós d’en Jondalar. Però per això entendràs que em preocupa que els sentiments personals interfereixin amb el meu judici.

—Tu no ho faries mai, això —va dir l’Ayla.

—Espero que no. He tingut dubtes sobre en Madroman des de fa temps. Penso que li falta… alguna cosa… una certa qualitat que és necessària per servir la Mare, però el van acceptar com a acòlit abans que jo fos Primera. Quan el vaig interrogar sobre la seva «crida», el seu relat em va semblar postís. N’hi havia més que pensaven com jo, però alguns zelandonis el volien creure. Fa tant de temps que és acòlit i des del primer dia que desitja ser zelandoni. Per això, vaig pensar que era millor començar amb un interrogatori informal, i encara no ha passat la prova definitiva. Aquestes coses que has portat poden ajudar a treure la veritat a la llum. És l’únic que vull. Potser té una explicació. Si la té, l’escoltarem; però si ha fingit la «crida», ho hem de saber.

—Què faràs si les paraules que diu no són certes?

—No podem fer gaires coses, més enllà de prohibir-li fer servir els coneixements que ha adquirit com a acòlit i comunicar-ho a la seva cova. Caurà en desgràcia, que ja és prou càstig, però no hi ha penalitzacions. No ha fet mal a ningú ni ha comès cap delicte, fora de mentir. Potser mentir s’hauria de castigar, però llavors tothom hauria de ser castigat —va dir la Zelandoni.

—La gent del Clan no menteix. No pot. De la manera que parlen, es notaria i, per això, no n’han après —va dir l’Ayla.

—Ja m’ho havies dit. De vegades, desitjaria que fóssim així —va dir la doniera—. Per això, no permetem que hi hagi acòlits presents quan iniciem un nou zelandoni. No passa sovint però, de tant en tant, algú intenta agafar una drecera, tot i que no funciona mai; tenim maneres de descobrir-ho.

Mentre enraonaven, havien arribat altres membres de la zelandònia al refugi, inclosa la zelandònia del sud, que encara no havia marxat. Tots sentien curiositat i fascinació per les semblances i les diferències que la distància havia creat entre ells. Van xerrar de tot una mica fins que va arribar tothom, i llavors la dona grossa es va posar dreta, va anar a l’entrada i va parlar amb un parell d’acòlits nous, que custodiaven l’allotjament d’estiu perquè ningú pogués sentir el que es deia a dins. L’Ayla va estudiar el gran habitacle.

La construcció circular de plafons verticals i paret doble que formava el recinte era semblant als refugis per dormir, però més gran. Els plafons interiors mòbils s’havien amuntegat a prop de les parets exteriors, entre les plataformes aixecades per dormir que estaven posades en cercle, de manera que quedava una sola habitació gran. Moltes de les estores esteses a terra estaven teixides amb estampats complicats i bonics, i hi havia coixins i tamborets per seure al voltant de taules baixes de diferents grandàries. La majoria estaven adornades amb llànties senzilles, normalment fetes de gres o pedra calcària, i estaven enceses nit i dia dins el refugi sense finestres.

La Zelandoni va tancar la solapa de l’entrada i la va lligar bé. Va anar a seure en un tamboret alçat enmig del grup.

—Com que està a punt d’acabar-se l’estació i la teva crida va ser força inesperada, crec que has d’escollir tu, Ayla. Et vols sotmetre a un interrogatori informal primer? Així pot ser més fàcil, i t’aniràs acostumant al procés. O prefereixes una prova formal? —va preguntar La Que Era Primera Per Servir La Mare.

L’Ayla va tancar els ulls i va inclinar el cap.

—Si en parlem informalment, ho hauré de tornar a explicar, oi? —va preguntar.

—Sí, per descomptat.

Va pensar en l’infant que havia perdut, i va sentir una punyida d’aflicció. No li venia gens de gust de parlar-ne.

—Va ser… difícil —va dir—. No en vull parlar un cop i després un altre. Em sembla que vaig ser cridada. Si no, també voldria saber-ho. Podem començar?

A la foguera cremava un foc que estava una mica descentrat cap al fons de l’espai gran i rodó, però el fum trobava el camí cap al forat central. Un bot ple d’aigua, obert i estirat en una bastida sobre el foc, desprenia vapor. La pell, parcialment adobada i no del tot impermeable, d’un animal gran escorria l’aigua suficient perquè no s’encengués amb el foc. La pell ja s’havia fet servir altres vegades. L’exterior estava ennegrit i el fons estava encongit i deformat, cuit per l’aigua bullent que contenia i pel foc de fora, però era un cassó eficaç per mantenir el líquid calent sobre les brases d’una foguera.

La Que Era Primera va agafar un bon pessic de plantes verdes seques d’un bol teixit i les va llençar a l’aigua bullent; després, hi va afegir tres pessics més. L’olor més aviat rància que va desprendre el vapor li era familiar a l’Ayla. L’herba era estramoni i no sols la feia servir l’Iza, la remeiera del Clan que l’havia cuidat i ensinistrat, també la feia servir el Mog-ur en cerimònies especials amb els homes del Clan. L’Ayla era conscient dels seus efectes. També sabia que no creixia a la seva regió. Això volia dir que havia de procedir de lluny, la qual cosa la feia única i valuosa.

—Com es diu això en zelandonii? —va preguntar la noia, assenyalant l’herba seca.

—En zelandonii no té nom i el nom estranger és molt difícil de pronunciar —va respondre la Primera—. En diem «Infusió del Sud-est».

—D’on l’heu treta?

—Dels doniers visitants de la Cova del Sud, la Vint-i-quatrena; la mateixa persona que et va donar les herbes amb què havíem d’experimentar juntes. Viuen a prop del límit del territori d’un altre poble i tenen més contacte amb els seus veïns que amb nosaltres. Fins i tot intercanvien parelles. Em sorprèn que no s’hagin decidit a afiliar-s’hi, però són molt independents, i s’enorgulleixen del seu llegat zelandonii. No sé ni com són les plantes, o si n’hi ha més d’una —va explicar la Primera.

L’Ayla va somriure.

—Jo sí. És una de les primeres plantes que vaig aprendre amb l’Iza. Li he sentit dir de moltes maneres, estramoni, datura, i els mamutois li diuen un nom que es podria traduir com a «poma espinosa». És alta i aspra, amb grans fulles, que fan una olor forta. Té unes flors grans i blanques, de vegades violetes, en forma d’embut, que s’obren, i té unes fruites rodones i cobertes d’espines. Totes les parts es poden aprofitar, les arrels i tot. Si no es va amb compte, pot fer que la gent es comporti d’una manera rara i també pot ser verinosa.

De cop, tota la zelandònia estava molt interessada, sobretot els visitants. Els estranyava que la noia que havien conegut aquell mateix estiu tingués tants coneixements.

—L’has vista per aquí? —va preguntar el Zelandoni de l’Onzena.

—No —va contestar l’Ayla—, i això que l’he buscada. Quan vaig venir, en tenia una mica, però s’ha acabat, i m’agradaria tenir-ne. És molt útil.

—En què la fas servir? —va insistir la doniera visitant.

—És un soporífic; segons com es prepara, es pot utilitzar com a anestèsic o, preparat d’una altra manera, ajuda a relaxar, però pot ser perillosa. Els mog-urs del Clan l’empraven per a les cerimònies sagrades —va explicar l’Ayla.

Aquesta mena de debats eren el que més li agradava de la zelandònia.

—Les diferents parts de la planta tenen usos o efectes diferents? —va preguntar el Zelandoni de la Tercera.

—Hauríem de deixar les preguntes per a més tard —va interrompre la Primera—. Som aquí amb un propòsit diferent.

Tothom va callar i els que feien preguntes amb tant desfici van quedar una mica escorreguts. La Primera va treure una tassa de líquid bullent i el va deixar a part perquè es refredés. La resta la va passar perquè cadascú en prengués una petita quantitat. Quan es va refredar, la doniera va donar la tassa a l’Ayla.

—Aquesta prova es pot fer sense la beguda, amb la meditació, però s’allarga més. La infusió ens ajuda a relaxar-nos i trobar l’estat mental adient —va explicar la Zelandoni.

L’Ayla es va beure la tassa d’infusió tèbia i no gaire bona de gust i llavors, com tots els altres, va buscar la postura més convenient per a la meditació i va esperar. Al començament, estava més interessada a observar conscientment com l’afectava la beguda, i si notava que els braços i les cames se li relaxaven. Però els efectes eren subtils. No va notar quan el cap es va deixar anar i es va trobar pensant en coses que no tenien res a veure. Gairebé es va sorprendre, si és que era capaç de sentir sorpresa, quan es va adonar que la Primera parlava amb ella en veu baixa i suau.

—Que t’endormisques, Ayla? Això és bo. Deixa’t anar, que et vingui la son. Molta son. Buida la ment i descansa. No pensis en res més que la meva veu. Escolta només la meva veu. Estigues còmoda, relaxada, i sent només la meva veu —va continuar la Zelandoni—. Digue’m, Ayla, on eres quan vas decidir entrar a la cova?

—Era dalt del penya-segat —va començar l’Ayla, però va callar.

—Segueix, Ayla, eres al penya-segat. Què hi feies? Pren-t’ho amb calma. Explica’ns-ho al teu ritme. No hi ha pressa.

—Ja havia marcat el Dia Llarg, el sol havia girat i tornat enrere, dirigint-se cap a l’hivern, però pensava marcar uns dies més. Era tard, i estava cansada. Em vaig decidir a revifar el foc i fer-me una infusió. Vaig buscar la menta a la bossa de medecines. Era fosc, però podia palpar els nusos per trobar la bossa. Finalment, la vaig trobar per la forta olor de menta. Mentre la infusió reposava, vaig decidir practicar La cançó de la Mare.

L’Ayla es va posar a recitar la cançó:

—De totes les llegendes i històries, és la meva preferida, o sigui que la vaig cantar mentre prenia la infusió —va dir la noia, i va continuar amb els versos següents:

Ho tenia tot tan clar al cap, gairebé com si hi tornés a ser.

—Jo també concebia, compartint la meva vida amb la força vital que creixia a dins. Em sentia molt a prop de la Mare.

Va somriure somniosament.

Alguns zelandonis es van mirar amb sorpresa i, després, van mirar la Primera. La dona grossa va fer un gest d’assentiment indicant que sabia que la noia estava prenyada.

—I llavors, què va passar, Ayla? Què va passar en aquell penya-segat?

—La lluna era molt grossa i molt brillant. Omplia tot el cel. M’hi sentia atreta, xuclada —va continuar l’Ayla, i els va explicar com es va aixecar per sobre la terra, i com brillava la columna de roca, i que després li va agafar por i va baixar cap a la Novena Cova i, després, va córrer cap a Riu Avall i cap al Riu. Els va explicar com havia caminat molt de temps pel costat d’un riu, que era com el Riu però no l’era. Li van semblar dies, però el sol no va brillar mai. Sempre era de nit, il·luminada només per l’enorme lluna resplendent.

—Crec que el Seu brillant amant, el Seu amic m’ajudava a trobar el camí —va dir l’Ayla—. A la fi vaig arribar al lloc de la font sagrada. Veia el camí a la cova il·luminat per la llum de Lumi, el Seu brillant amic. Sabia que em deia que seguís aquell camí. Vaig caminar, però semblava que no s’hagués d’acabar mai. No sabia si m’havia equivocat de direcció però, de sobte, era allà; vaig veure la fosca obertura de la cova, però tenia por d’entrar-hi. Aleshores, vaig sentir: «Temia el gran buit, el caos, la foscor» i vaig saber que havia de ser valenta, com la Mare, i arriscar-me també a l’obscuritat.

L’Ayla va continuar la seva història, i tots els zelandonis estaven captivats. Quan parava de parlar o dubtava, la Zelandoni l’animava a continuar amb la seva veu baixa, tranquil·la i apaivagadora.

—Ayla! Té, beu! —Era la veu de la Zelandoni, però semblava molt llunyana—. Ayla! Seu i beu! —Ara la veu era autoritària—. Ayla!

La noia va sentir que l’aixecaven i va obrir els ulls. La dona gran li va atansar una tassa als llavis. L’Ayla va beure. Es va adonar que tenia set i va beure més. La boira es començava a aclarir. La va ajudar a seure, i va sentir veus que parlaven baixet, però en un to excitat.

—Com et trobes, Ayla? —va preguntar la Primera.

—Tinc una mica de mal de cap, i encara tinc set —va contestar ella.

—Aquesta infusió t’anirà bé —va dir la doniera de la Novena Cova—. Beu.

L’Ayla va beure.

—Ara crec que hauria d’orinar —va dir, somrient.

—Hi ha un cistell nocturn darrere la pantalla —va dir un zelandoni, assenyalant el camí.

La noia es va posar dreta, encara una mica atordida, però es va anar trobant més bé.

—L’hauríem de deixar tranquil·la —va sentir l’Ayla que deia La Que Era Primera—. Ha passat una experiència molt forta, però no tinc cap dubte que serà la pròxima Primera.

—Crec que tens raó —va assentir una altra veu.

Va sentir més zelandonis parlant entre ells, però ja no escoltava. Què volien dir? No estava segura que li fes gràcia escoltar parlar de «la pròxima Primera».

—Recordes el que ens has explicat? —va preguntar la Zelandoni de la Novena Cova quan la noia va haver tornat.

L’Ayla va tancar els ulls i es va concentrar.

—Em sembla que sí —va dir.

—Et voldríem fer unes preguntes. Et veus amb cor de contestar o prefereixes descansar una mica més?

—Em sembla que estic bé i no em sento cansada. Però voldria una mica més d’infusió. Encara tinc la boca seca —va dir l’Ayla.

Li van omplir la tassa.

—Les nostres preguntes t’haurien d’ajudar a interpretar la teva experiència —va dir la doniera—. Ets l’única que ho pot fer.

L’Ayla va assentir.

—Saps quant temps vas estar a la cova? —va preguntar la Primera.

—La Marthona va dir que gairebé quatre dies —va contestar l’Ayla—, però no recordo gran cosa després de sortir. Hi havia gent que m’esperava. Em van portar al refugi amb una llitera, i els dies següents són confusos.

—Creus que ens podries explicar algunes coses?

—Ho intentaré.

—Les parets de gel de què ens has parlat; si no recordo malament, una vegada vas dir que vas caure en una esquerda tot travessant una glacera. Que per miracle vas aterrar en un sortint, i en Jondalar te’n va treure. És així? —va preguntar la Primera.

—Sí. Em va tirar una corda i em va dir que me la lligués a la cintura. Va lligar l’altre extrem al seu cavall. El Llamp em va estirar per sortir —va aclarir l’Ayla.

—Hi ha poques persones que caiguin en una esquerda i tinguin la sort de sortir-ne. Llavors, vas estar molt a prop de la mort. No és estrany que els acòlits, quan són cridats per primera vegada, revisquin aquelles experiències en què van ser a prop del món de l’esperit. Creus que aquesta podria ser una interpretació de les parets de gel? —va preguntar la Primera.

—Sí —va respondre l’Ayla, i va mirar la dona grossa—. No hi havia pensat, però també podria explicar altres coses. Vaig estar a punt de morir travessant un riu quan veníem cap aquí, i estic segura que vaig veure la cara de l’Attaroa. Ella m’hauria mort si el Llop no m’hagués salvat.

—Segur que això explica algunes de les visions. Jo no he sentit tota la història del teu viatge, però és evident que els altres sí —va dir la Zelandoni visitant—. Què era el buit negre? Era una referència a La cançó de la Mare o tenia un altre significat? M’he mort de por escoltant-te.

Alguns van riure, i altres van somriure, però hi va haver gestos comprensius.

—I el mar càlid, i els éssers que es rebolcaven al fang i contra els arbres? Tot això era molt estrany —va dir un altre—, com també els mamuts i el ren, i els bisons i els cavalls.

—L’un després de l’altre, per favor —va demanar la Primera—. Hi ha molts fets que tots volem saber, però no tenim pressa. Tens cap interpretació per a aquestes coses, Ayla?

—No he d’interpretar, sé el que són —va respondre l’Ayla—. Però no les entenc.

—I què són? —va preguntar el Zelandoni de la Tercera Cova.

—Crec que tothom sap que, quan vivia amb el Clan, la dona que era com la meva mare per a mi era una remeiera que em va ensenyar gairebé tot el que sé de guariments. També tenia una filla, i totes nosaltres vivíem a la llar del seu germà, que es deia Creb. Al Clan coneixien en Creb com el Mog-ur. Un mog-ur era un home que coneixia el món de l’esperit, i el Mog-ur era com La Que Era Primera, el més poderós de tots els mog-urs.

—Era com un zelandoni —va dir la Zelandoni visitant.

—En certa manera. No era remeier. Al Clan les dones són les guaridores; elles són les qui coneixen les plantes medicinals i les formes d’utilitzar-les. En canvi, el mog-ur és el qui convoca el món de l’esperit per ajudar en la curació —va explicar la noia.

—Les dues parts estan separades? Sempre les havia considerat inseparables —va dir una dona que l’Ayla no coneixia.

—També et sorprendrà saber que només està permès als homes estar en contacte amb el món de l’esperit i ser mog-urs, i només les dones poden ser guaridores —va afegir l’Ayla.

—Això sí que és estrany.

—No sé els altres mog-urs, però el Mog-ur tenia una capacitat especial per convocar el món de l’esperit. Podia tornar als seus inicis i mostrar el camí als altres. Una vegada, em va portar amb ell, tot i que no ho hauria d’haver fet, i crec que més tard li va saber greu. Després d’això, va canviar i va perdre alguna cosa. Hauria preferit que no passés.

—Com va anar? —va preguntar la Primera.

—Tenien una arrel que feien servir per a una cerimònia especial amb tots els mog-urs a l’Assemblea del Clan. S’havia de preparar d’una manera concreta, i només les remeieres de la nissaga de l’Iza sabien fer-ho.

—Vols dir que ells també fan trobades d’estiu? —va preguntar el Zelandoni de l’Onzena.

—Cada estiu, no, només cada set anys. Quan va arribar el moment de l’Assemblea del Clan, l’Iza estava malalta. No hi podia anar, i la seva filla encara no era una dona. A més, l’arrel l’havia de preparar una dona, no una nena. Jo no tenia els records del Clan, però l’Iza m’havia ensinistrat per ser una remeiera. Es va decidir que seria jo qui preparés l’arrel per als mog-urs. L’Iza em va explicar com l’havia de mastegar i escopir en un bol especial. Em va advertir que no me n’empassés el suc mentre la mastegava. Quan vam anar a l’Assemblea del Clan, els mog-urs no em volien permetre que ho fes. Jo havia nascut dels Altres, no del Clan, però finalment a l’últim moment en Creb em va venir a buscar i em va demanar que la preparés.

»Vaig fer el ritual, però era difícil per a mi i vaig acabar empassant-me’n una mica, i preparant-ne massa quantitat. L’Iza m’havia dit que era massa valuosa per malbaratar-la i llavors ja no pensava com calia. Em vaig beure el que quedava al bol per no haver-la de llençar i, sense voler, em vaig endinsar a la cova i, molt endins, vaig trobar els mog-urs. Les dones no havien de participar en les cerimònies dels homes, però jo era allà i, a sobre, m’havia empassat la beguda.

»No puc explicar què va passar després d’això, però en Creb va saber que hi era. Queia en un buit negre i fondo i em pensava que em quedaria allà per sempre, però ell em va venir a buscar i em va treure fora. Estic segura que em va salvar la vida. La gent del Clan té una qualitat mental que nosaltres no tenim, de la mateixa manera que nosaltres en tenim que ells no tenen: tenen records; poden recordar el que sabien els seus avantpassats. No poden aprendre el que volen saber, com nosaltres. Només necessiten saber-ho, o que els ho "recordin", per saber-ho. Aprendre coses noves, en canvi, els costa més.

»Els seus records es remunten a molt lluny. En certes circumstàncies, poden recular fins als seus inicis, a un temps tan antic, que no hi havia persones i la terra era diferent. Potser, fins al temps que la Gran Mare Terra va donar a llum el seu fill i va crear la terra verda amb les aigües del naixement. En Creb tenia la capacitat de dirigir els altres mog-urs i guiar-los a aquelles èpoques passades. Després de salvar-me, em va dur temps enrere, amb els altres mog-urs, en els records. Si recules suficientment, tots tenim els mateixos records, i ell em va ajudar a trobar els meus. Vaig compartir l’experiència amb ells.

»En els records, quan la terra era diferent, fa tant de temps que costa d’imaginar, els qui van venir abans de les persones vivien a les fondàries de l’oceà. Quan l’aigua es va assecar i es van quedar atrapats en el llot, van canviar i van aprendre a viure sobre la terra. Després d’això, van canviar moltes vegades, i amb en Creb, vaig poder anar fins allà. No va ser ben bé el mateix per a mi que per a ells, però hi vaig poder anar. Vaig veure la Novena Cova abans que hi visquessin els zelandoniis i, quan hi vaig arribar, vaig reconèixer la Pedra Caient. I llavors vaig anar a un lloc on en Creb no podia anar. Va impedir que els altres mog-urs hi anessin perquè no sabessin que jo hi era i, després, em va dir que me n’anés, que sortís de la cova abans que em descobrissin. No els va dir mai que hi era, perquè m’haurien mort immediatament, però després d’allò no va tornar a ser el mateix.

Quan l’Ayla va callar, hi va haver un silenci. La Zelandoni que era Primera el va trencar.

—En les nostres històries i llegendes, la Gran Mare Terra va donar a llum tota la vida, i després als que són com nosaltres, perquè la recordessin. Qui pot dir com ens va fer la Doni? Quin infant recorda la seva vida a la matriu? Abans de néixer, un infant respira aigua i ha d’esforçar-se per respirar quan surt. Tots heu vist i heu examinat la vida humana abans que estigui formada del tot, quan s’ha expulsat abans d’hora. En les primeres etapes, s’assembla a un peix i, després, als animals. Podria ser que ella recordés la seva pròpia vida a la matriu, abans de néixer. La interpretació de l’Ayla de la seva experiència anterior amb els que anomena «el Clan» no nega les llegendes de La cançó de la Mare. S’hi afegeix i les explica. Però m’aclapara que els que hem considerat animals tant de temps tinguessin un coneixement tan profund de la Mare i tanta saviesa en els seus «records» i, tot i així, no la reconeguin.

La zelandònia va sospirar alleujada. La Primera havia agafat el que d’entrada semblava un conflicte bàsic de creences, explicades per l’Ayla amb una convicció tan creïble, que podria haver provocat un cisma, i les havia fusionat. La seva interpretació afegia força a les creences en lloc d’esquinçar-les. Potser podien acceptar que els que anomenaven «caps plans» eren intel·ligents a la seva manera, però la zelandònia havia de mantenir la convicció que aquell poble era inferior al seu. Els caps plans no havien reconegut la Gran Mare Terra.

—O sigui que va ser aquella arrel la que va crear el buit negre i els éssers estranys —va comentar el Zelandoni de la Cinquena.

—És una arrel poderosa. Quan vaig deixar el Clan, me’n vaig endur una mica. No ho volia fer, però les duia a la bossa de medecines. Quan em vaig fer mamutoi, vaig parlar al Mamut de l’arrel i de la meva experiència amb en Creb a la cova. De jove, durant un viatge, es va fer mal, i una remeiera del Clan el va guarir. Es va quedar una temporada amb ells, i va aprendre alguns costums i va participar, almenys una vegada, en una cerimònia amb els homes del Clan. Va voler que experimentéssim l’arrel junts. Em sembla que pensava que si en Creb la podia dominar, ell també, però hi ha diferències entre el Clan i els Altres. Amb el Mamut, no vam tornar als records antics, sinó que vam anar a un altre lloc. No sé on, però era estrany i feia por. Vam travessar aquell buit i de poc no tornem, però… algú… volia tant que tornéssim que la seva necessitat va ser més forta que tot.

L’Ayla es va mirar les mans.

—El seu amor era tan fort… aleshores —va dir baixet. Només la Zelandoni va notar l’aflicció en els ulls de l’Ayla quan la noia va aixecar el cap—. El Mamut va dir que no tornaria a fer servir l’arrel. Va dir que li feia por perdre’s en aquella buidor i no tornar, no trobar mai l’altre món. El Mamut va dir que, si mai la tornava a fer servir, havia d’assegurar-me de tenir una protecció forta o no tornaria.

—Encara te’n queda? —va preguntar la Primera ràpidament.

—Sí. En vaig trobar més a les muntanyes, a prop d’on vivien els xaramudois, però des de llavors no n’he vist més. No crec que creixi en aquesta regió —va respondre l’Ayla.

—L’arrel que tens, encara és bona? Ha passat molt de temps des del teu viatge —va insistir la dona grossa.

—Si està ben assecada i es manté protegida de la llum, l’Iza em va dir que l’arrel es concentra i es fa més forta amb el temps —va explicar l’Ayla.

La Que Era Primera va fer un cop de cap, més per a si mateixa que per als altres.

—He tingut la impressió que vas sentir el dolor del part —va dir la Zelandoni visitant—. Has estat mai a prop de la mort parint?

L’Ayla havia explicat a la Primera la seva horrorosa experiència quan va donar a llum el seu primer fill, el fill dels esperits mixtos, i la dona grossa va pensar que això podia explicar la part de l’experiència amb el part de l’Ayla a la cova, però no considerava necessari que ho sabés tothom.

—Crec que la pregunta més important és la que tots hem estat evitant —va interrompre la Primera—. La cançó de la Mare és potser la més antiga de les llegendes dels ancians. Diferents coves, diferents tradicions sovint tenen variacions menors, però el significat és sempre el mateix. Ens ho vols recitar, Ayla? No tota la cançó, només l’última part.

L’Ayla havia començat sense gaire empenta, però, de mica en mica, la seva veu va agafar potència i la recitació es va fer més segura:

L’Ayla parlava bé la llengua, i els altres ja no notaven el seu accent. Estaven acostumats a la seva manera de pronunciar certes paraules i sons. Els semblava normal. Però mentre repetia els versos coneguts, la peculiaritat de la parla li afegia una qualitat exòtica, un toc de misteri, que d’alguna manera feia que semblés que els versos vinguessin d’un altre lloc, potser d’un lloc de l’altre món:

Aquest era el punt en què normalment la cançó s’acabava, i l’Ayla va dubtar un moment abans de continuar. Va respirar fondo i va recitar el vers que li havia omplert el cap amb la seva ressonància mètrica al fons de la cova:

Quan va acabar, hi havia un silenci neguitós. Ni un sol dels homes i les dones poderosos que hi havia allà sabia què dir.

—Aquesta estrofa no l’havia sentit mai, ni res semblant —va parlar, a la fi, la Zelandoni de la Catorzena Cova.

—Jo tampoc —va dir la Primera—. La qüestió és què vol dir?

—Què creus que significa? —va preguntar la Catorzena.

—Crec que vol dir que la dona sola no crea una nova vida —va dir la Primera.

—No, i tant que no. Sempre s’ha sabut que l’esperit d’un home es barreja amb el d’una dona per crear una nova vida —va protestar l’Onzè.

L’Ayla va intervenir.

—El vers no parla d’«esperit». Diu que la dona concep quan es comparteixen plaers —va observar—. No es tracta sols de l’esperit d’un home; una nova vida no comença si no es satisfà la necessitat d’un home. Els infants són tant de l’home com de la dona; un infant és tant del cos d’ell com del d’ella. És la unió de l’home i la dona el que inicia la vida.

—Estàs dient que la unió no és sols pels plaers? —va preguntar el Tercer en un to d’incredulitat.

—Ningú no dubta que la unió sigui un plaer —va dir la Primera amb un somriure sardònic—. Crec que significa que el do de la Doni és més que el do del plaer. És un altre do de vida. Crec que és això el que vol dir l’estrofa. La Gran Mare Terra no va crear els homes només per compartir plaers amb les dones, i per ajudar-les a mantenir els seus fills. Una dona és la beneïda de la Doni perquè porta una nova vida, però l’home també és beneït. Sense ell, no s’inicia una nova vida. Sense homes i sense els plaers, la vida s’aturaria.

Hi va haver un esclat de veus excitades.

—Segur que hi ha altres interpretacions —va dir la Zelandoni visitant—. Això sembla massa, massa difícil de creure.

—Dóna’m una altra interpretació —va contrarestar la Primera—. Ja has sentit les paraules; quina és la teva explicació?

La Zelandoni va dubtar.

—M’ho hauria de rumiar. S’ha de pensar bé i estudiar-ho.

—Et pots passar el dia pensant-ho, o un any, o tots els anys que puguis comptar, que no canviarà la interpretació. A l’Ayla se li va concedir un do amb la seva crida. Se la va escollir perquè portés el nou do de la Mare del coneixement de la vida —va explicar La Que Era Primera.

Hi va haver un altre enrenou excitat.

—Però els dons sempre són un intercanvi. Ningú no en rep un sense l’obligació de donar-ne un altre a canvi, un del mateix valor —va dir la Zelandoni de la Segona Cova. Era la primera vegada que parlava. Quin do havia donat l’Ayla a la Mare que tingués un valor equivalent? Tothom va callar i va mirar l’Ayla.

—Li vaig donar el meu infant —va dir ella, sabent que el nen que havia perdut era un fill iniciat per en Jondalar, que era l’infant d’ella i d’en Jondalar. «Tindré mai un fill que també sigui d’en Jondalar?»— La Mare es va sentir molt honorada quan es va iniciar aquell infant. Era un nen que jo volia, que el volia més del que us puc explicar. Encara ara em fan mal els braços de la buidor que m’ha deixat. Algun dia potser tindré un altre infant, però aquest ja no el tindré mai.

L’Ayla va intentar no plorar.

—No sé quant valora la Mare els dons que concedeix als seus fills, però jo sé que el que més valoro són els meus fills. No sé per què volia el meu, però la Gran Mare em va omplir el cap de les paraules del seu do quan el meu nen se’n va anar. —Per molt que intentés controlar-se, li van caure les llàgrimes. Va abaixar el cap i va dir baixet—: Tant de bo li pogués tornar el Seu do i pogués recuperar el meu fill.

Molts dels reunits van cridar esglaiats. Els dons de la Mare no es podien prendre tan a la lleugera: ningú reconeixeria que els volia tornar. Se la podia ofendre molt i no se sabia què podia fer.

—Estàs segura que estaves prenyada? —va preguntar l’Onzè.

—Vaig perdre tres temps lunars i tenia altres senyals. Sí, n’estic segura —va explicar l’Ayla.

—I jo també —va dir la Primera—. Sabia que portava un fill a dins abans de venir a la Trobada d’Estiu.

—Llavors, devia avortar. Això explica el dolor de part que creia haver percebut al seu relat —va dir la Zelandoni visitant.

—Crec que és evident que va avortar. I que l’avortament la va acostar perillosament a la mort mentre era a la cova —va dir la Primera—. Potser era per això que la Mare volia el seu infant. El sacrifici era necessari. La va apropar prou a la Mare perquè li pogués parlar, perquè li donés els versos del do del coneixement.

—Em sap greu —va dir la Zelandoni de la Segona Cova—. Perdre un fill pot ser una prova difícil de suportar.

Ho va dir amb sentiment sincer, i l’Ayla es va preguntar per què.

—Si ningú s’hi oposa, crec que ha arribat l’hora de la cerimònia —va dir La Que Era Primera. Hi va haver gestos d’aprovació—. Estàs a punt, Ayla?

La noia va arrufar el front, consternada, i va mirar al voltant. A punt per fer què? Tot era tan sobtat. La doniera es va adonar del seu malestar.

—Has dit que volies fer la prova formal. Estem d’acord que has satisfet la zelandònia i que pots passar al nivell següent. Ja no seràs una acòlita; marxaràs d’aquí sent una zelandoni —va explicar la Primera.

—Vols dir ara? —va preguntar l’Ayla.

—La primera marca d’acceptació, sí —va dir la Primera, recollint un ganivet esmolat de sílex.