Capítol 36

—Mare! Mare! La Thona és aquí! L’àvia ja ha arribat! —va cridar la Jonayla, entrant a l’allotjament per donar la notícia. Va sortir corrent, d’una revolada. El Llop la va seguir a dintre i a fora.

L’Ayla es va parar a pensar quants dies feia que havia demanat que algú anés a buscar la Marthona. Es va tocar la cama amb un dit cada vegada que pensava en un dia i en va comptar quatre. Tal com es pensava l’Ayla, la Marthona devia tenir moltes ganes d’anar-hi, si veia la manera de fer-ho. Va sortir de l’allotjament quan quatre homes d’aproximadament la mateixa alçada van deixar a terra la llitera amb la dona asseguda a sobre. Dos eren aprenents d’en Jondalar, i els altres dos, amics que eren a prop quan es van sol·licitar portadors per a la llitera.

L’Ayla va mirar l’estructura amb la qual havien transportat la Marthona. Consistia en dos troncs de vern jove, col·locats en paral·lel i amb un travesser de cordatge gruixut, lligat en diagonal, que feia un dibuix de diamant. Per afegir-hi estabilitat, s’havien entreteixit bastons més curts amb les cordes entre els troncs llargs. L’Ayla estava segura que la Marthona, que era una teixidora experimentada, hi havia tingut alguna cosa a veure. La dona estava asseguda sobre un parell de coixins, a la part de darrere, i l’Ayla li va allargar la mà per ajudar-la a posar-se dreta. La Marthona va donar les gràcies als joves i a tots els que havien fet torns per transportar-la.

Havien passat la nit anterior a la petita vall de la Cinquena Cova amb les poques persones d’aquell grup que no havien anat a la reunió i un dels acòlits del seu zelandoni. Tots estaven força interessats en la forma de transport de la Marthona. Un parell es van preguntar si trobarien uns quants joves disposats a portar-los amb aquest sistema a la Trobada d’Estiu. A la majoria els hauria agradat anar-hi. Tots sentien que s’estaven perdent alguna cosa quan s’havien de quedar perquè no podien caminar llargues distàncies.

Quan els aprenents d’en Jondalar van ficar la llitera a l’allotjament, l’Ayla va pensar que encara podrien necessitar els seus serveis.

—Hartalan, tu i en Zachadal, i potser algú més, podríeu portar la Marthona d’un lloc a l’altre, si calgués? La caminada des d’aquí a l’allotjament de la zelandònia i als altres campaments podria ser una mica massa per a ella —va dir l’Ayla.

—Avisa’ns quan ens necessitis —va dir en Hartalan—. Seria millor si ens ho diguessis amb temps, però segurament sempre ens trobaràs per aquí. Parlaré amb la resta, i ens organitzarem perquè un de nosaltres estigui a la vora i vagi a buscar els altres.

—Sou molt amables —va agrair la Marthona. Havia sentit la petició de l’Ayla des de l’entrada—, però no vull impedir que participeu en les activitats.

—Ja no hi ha gaires coses per fer —va dir en Hartalan—. Alguns aniran de cacera o a visitar familiars, o tornaran a casa aviat. S’han acabat les cerimònies i els banquets, llevat de l’últim matrimonial i el gran esdeveniment que la zelandònia està preparant. A més, últimament, no sabem mai on para en Jondalar, però tant és perquè de totes maneres fem més feina a l’hivern. És divertit portar-te, Marthona —va dir en Hartalan, somrient—. No et pots imaginar com hem cridat l’atenció entrant amb tu al campament.

—Ves per on, ara m’he convertit en un nou entreteniment —va dir la Marthona, somrient—. Si de veritat no us destorbo, us demanaré ajuda de tant en tant. Si t’he de ser sincera, puc caminar distàncies curtes, però no puc anar gaire lluny sense bastó i no m’agrada que tothom m’hagi d’esperar.

De sobte, la Folara va entrar corrent a l’allotjament d’estiu.

—Mare! Has vingut! M’acaben de dir que havies arribat. No sabia que venies.

Es van abraçar i es van fregar les galtes.

—Dóna les gràcies a l’Ayla. Quan va saber que podies haver conegut un home que t’agradava, va demanar que em vinguessin a buscar. Una noia jove necessita la seva mare si vol fer plans per aparellar-se —va dir la Marthona.

—Té raó —va dir la Folara, i el seu somriure era radiant, cosa que va fer pensar a la Marthona que l’aparellament era una possibilitat—. Però com has vingut?

—Crec que també va ser idea de l’Ayla. Va dir a en Dalanar i en Joharran que uns quants joves forts em podien portar en una llitera, de manera que en van venir uns quants a buscar-me. L’Ayla volia que vingués amb ella, al llom de la Whinney, i potser ho hauria hagut de fer, però, per més que m’agradin els cavalls, la idea de muntar-ne un em fa por. No sé dominar-los. Els nois són més fàcils; els pots dir el que vols i quan vols parar —va dir la Marthona.

La Folara va abraçar la parella del seu germà.

—Gràcies, Ayla. Les dones sí que ens entenem. Volia que la meva mare vingués, però no sabia si es trobava prou bé i sabia que no podia venir caminant. —Va mirar la seva mare—. Com et trobes?

—L’Ayla em va cuidar molt bé quan us en vau anar i em trobo millor ara que a la primavera —va dir la dona—. És una gran guaridora i, si te la mires bé, veuràs que ja és zelandoni.

La Marthona havia notat la marca en un cantó del front de l’Ayla. S’estava curant i no li feia mal, tot i que li coïa una mica. Gairebé se n’havia oblidat si ningú no l’esmentava o se la quedava mirant fixament.

—Ja ho sé, mare —va dir la Folara—. Tothom ho sap, encara que no ho hagin anunciat, però ha estat tan enfeinada últimament, com tota la zelandònia, que no l’he vist gaire. Estan organitzant una cerimònia, però no sé si serà abans o després del segon matrimonial.

—Abans —va dir l’Ayla—. Tindràs temps per parlar amb la teva mare i fer plans.

—O sigui que has trobat algú que t’agrada —va dir la Marthona. Va callar un moment per pensar i va afegir—: I on és aquest jove? M’agradaria conèixe’l.

—S’espera a fora —va dir la Folara—. El vaig a buscar.

—Ja surto —va dir la Marthona.

A dins l’allotjament era fosc. No hi havia finestres, només l’entrada amb la pell enretirada i lligada, i el forat per al fum al mig del sostre que, durant el dia i si feia bo, es deixava del tot obert. La Marthona ja no tenia tan bona vista i volia veure bé el noi.

Quan les tres dones van sortir, la Marthona va veure tres homes joves que no coneixia, vestits amb roba estranya; un era un veritable gegant amb els cabells rojos. Quan la Folara va anar cap a ell, la Marthona va respirar fondo. Esperava que no fos el que havia triat la seva filla. No perquè li trobés cap mal. Topava amb el sentit estètic de la Marthona, encara que tampoc fos un factor decisiu. El que sempre havia esperat era que la Folara escollís un home que s’adigués amb ella, que la complementés, i un home tan gran empetitiria la seva alta i elegant filla. La Folara va començar les presentacions.

—En Danug i en Druwez dels mamutois són família de l’Ayla. Han vingut fins aquí per veure-la. Pel camí van conèixer un home i el van convidar a viatjar amb ells. Mare, et presento l’Aldanor dels s’armunais.

L’Ayla va observar com l’atractiu s’armunai s’avançava.

—Aldanor, saluda la meva mare, Marthona, antiga cap de la Novena Cova dels Zelandoniis, aparellada amb en Willamar, mestre de comerç…

La Marthona va respirar alleujada quan la Folara li va presentar formalment l’Aldanor, i no el jove gegant pèl-roig, i va recitar els noms i lligams estranys del jove.

—En nom de la Gran Mare Terra, sigues benvingut, Aldanor dels s’armunais —va dir la Marthona.

—En nom de la Muna, Gran Mare de la Terra, el seu fill Luma, portador d’escalfor i de llum, i la seva parella Bala, la vigilant del cel, et saludo —va dir l’Aldanor a la Marthona.

Va aixecar les mans amb els colzes doblegats i els palmells de cara a ella. Llavors, va recordar que no ho havia de fer així, va canviar ràpidament de posició i va estirar els braços amb els palmells amunt, com saludaven els zelandoniis.

Tant la Marthona com l’Ayla sabien que devia haver assajat la salutació s’armunai per poder-la dir en zelandonii, i van quedar impressionades. Per a la Marthona, que el jove atractiu estigués disposat a fer aquell esforç deia molt a favor seu, i havia de reconèixer que era ben plantat. Entenia que la seva filla s’hi sentís atreta i, de moment, estava contenta.

L’Ayla no havia sentit mai la salutació formal dels s’armunais; ni ella ni en Jondalar no havien estat mai rebuts formalment en un campament de s’armunais. Les Dones Llop de l’Attaroa havien fet presoner en Jondalar i l’havien confinat a un recinte tancat, amb els homes i els nens. L’Ayla i els cavalls, amb l’ajuda del Llop, havien seguit el seu rastre fins al campament.

Després de les salutacions formals, la Marthona i l’Aldanor van parlar una estona. L’Ayla es va adonar que, per molt simpàtica que fos l’antiga cap, feia preguntes intencionades per esbrinar el màxim possible del foraster amb qui es volia aparellar la seva filla. L’Aldanor explicava que havia conegut en Danug i en Druwez quan ells es van estar amb el seu poble una temporada. No era del campament de l’Attaroa sinó d’un de més al nord. Se’n va alegrar quan es va saber el que havia passat en aquell campament.

L’Ayla i en Jondalar havien esdevingut figures llegendàries per als s’armunais. S’explicava una rondalla de la bonica S’Ayla, la Personificació de la Mare, una munai vivent i clara com un dia d’estiu, i la seva parella, l’alt i ros S’Elandon, que havia baixat a la terra per salvar els homes d’aquell campament del sud. Es deia que els seus ulls eren del color de l’aigua d’una glacera, més blaus que el cel, i amb els cabells tan clars, que era tan bell com si una lluna brillant vingués a la terra i adquirís forma humana. Després que el ferotge Llop de la Mare, una encarnació de l’Estrella del Llop, matés la perversa Attaroa, la S’Ayla i en S’Elandon van tornar al cel muntats en els seus cavalls màgics.

L’Aldanor havia fruït amb les rondalles quan les havia sentit, sobretot amb la idea que els visitants del cel poguessin dominar els cavalls i els llops. Va creure que la llegenda procedia d’un narrador ambulant que havia tingut una inspiració genial per inventar una història tan innovadora. Quan els cosins van afirmar que les figures llegendàries eren parents seus i que els anaven a visitar, l’Aldanor no s’ho podia creure. De seguida es van avenir i, quan els dos cosins el van convidar a viatjar amb ells per visitar els parents zelandoniis, es va decidir a anar a veure-ho amb els seus propis ulls. En el trajecte cap a l’oest, van sentir més rondalles. La parella no sols muntava cavalls sinó que el llop era tan «ferotge», que deixava que els infants se li enfilessin a sobre.

Quan van arribar a la Trobada d’Estiu dels zelandoniis, i va sentir a en Jondalar explicar la veritable història de l’Attaroa i la gent del seu campament, l’Aldanor no es podia creure que els incidents que la rondalla narrava fossin tan precisos. Volia tornar amb en Danug i en Druwez per explicar a tothom que deien la veritat. Una dona anomenada Ayla existia i vivia amb els zelandoniis amb la seva parella, en Jondalar, que era alt i ros, i tenia uns ulls blaus sorprenents i, tot i ser una mica més gran, continuava sent atractiu. Tothom deia que l’Ayla també era molt bella.

Però va decidir no anar-hi. Ningú no l’hauria cregut, de la mateixa manera que ell no havia cregut que les rondalles que sentia fossin veritat. Eren faules sobrenaturals, que contenien la veritat mística que ajudava a explicar el desconegut, els mites. A més a més, la germana d’en Jondalar era una bellesa i l’havia captivat.

Mentre el foraster i la Marthona parlaven, va anar arribant gent per escoltar el que explicava l’Aldanor.

—Per què a la parella de la rondalla els diuen S’Ayla i S’Elandon, en lloc d’Ayla i Jondalar? —va preguntar la Folara.

—Això crec que t’ho puc contestar jo —va dir l’Ayla—. La «s» és un títol honorífic; representa honor i respecte. S’armunai significa «el poble honorat» o «el poble especial». Quan s’utilitza davant del nom d’una persona vol dir que se la té en gran estima.

—Per què nosaltres no ens diem «poble especial»? —va preguntar la Jonayla.

—Em sembla que ja ens hi diem. Crec que el seu títol honorífic és una altra manera de dir «fills de la Mare», que és com ens diem nosaltres —va explicar la Marthona—. Potser estem emparentats o ho vam estar fa temps. És interessant que poguessin modificar «zelandonii» tan fàcilment per significar «el que és honorat» o el «poble especial».

—Quan els tenien tancats al recinte —va continuar l’Ayla—, en Jondalar va ensenyar als homes i als nens a fer coses, com ara eines. Va ser ell qui va trobar la manera de fugir. Durant els nostres viatges, quan coneixíem gent, ell sovint es presentava com a «Jondalar dels zelandoniis». Un nen va agafar la part de zelandonii del nom d’en Jondalar i va començar a dir-li «S’Elandon», posant-li el títol honorífic perquè l’honorava i el respectava molt. Suposo que es pensava que això era el que volia dir el seu nom «Jondalar, l’Honorat». Es veu que a la llegenda a mi també me l’han posat.

La Marthona estava satisfeta, de moment. Va mirar l’Ayla.

—Estic sent mal educada. Em disculpo. Per què no em presentes els teus parents?

—Aquest és en Danug dels mamutois, fill de la Nezzie, que està aparellada amb en Talut, el cap del Campament del Lleó; i aquest és el seu cosí Druwez, fill de la Tulie, germana d’en Talut, l’altra cap del Campament dels Mamutois —va començar l’Ayla—. La Nezzie, la mare d’en Danug, va ser la que em va regalar el vestit del matrimonial. Ja et vaig dir que em pensava adoptar, però llavors el Mamut els va sorprendre tots fent-ho ell.

L’Ayla sabia que la Marthona havia quedat molt impressionada amb el seu vestit del matrimonial i que, com a mare de la noia que aviat s’aparellaria, voldria saber la posició dels nois, perquè segurament participarien en la cerimònia del matrimonial.

—Sé que molts us han donat la benvinguda —va dir la Marthona—, però em vull afegir a les salutacions. Entenc que el vostre poble enyori l’Ayla, que seria una gran contribució a qualsevol comunitat, però si us serveix de consol, podeu dir-los que la valorem molt. Ha estat molt ben rebuda a la nostra cova. Encara que part del seu cor sempre serà dels mamutois, és una zelandonii molt estimada.

—Gràcies —va dir en Danug. Com a fill de la parella del cap, entenia que això formava part de l’intercanvi d’informació que transmetia la posició i el reconeixement del rang—. Tots l’hem trobat a faltar. La meva mare ho va sentir molt quan l’Ayla se’n va anar, era com una filla per a ella, però entenia que el seu cor era amb en Jondalar. La Nezzie estarà molt contenta de saber que l’Ayla ha estat tan ben rebuda entre els zelandoniis i que les seves qualitats excepcionals són tan ben valorades.

El seu zelandonii no era perfecte, però es notava que el jove sabia expressar-se i transmetre la posició de la seva família al seu poble.

Ningú no entenia millor que la Marthona la importància de la posició. L’Ayla també entenia el concepte, que era important fins i tot al Clan, i estava aprenent com classificaven i atorgaven importància a les persones els zelandoniis; però mai no tindria el coneixement intuïtiu que tenia una persona com la Marthona, que havia nascut en la posició més elevada per al seu poble.

En una societat sense moneda, la posició era més que prestigi, era una forma de riquesa. Les persones estaven molt disposades a fer favors a algú que tingués una bona posició, perquè les obligacions sempre s’havien de compensar. S’estava en deute quan es demanava a algú alguna cosa o anar a un lloc; hi havia implícita la promesa de tornar un favor del mateix valor. A ningú no li agradava estar en deute, però tothom ho estava; i tenir algú de posició més elevada en deute amb un li atorgava estatus.

S’havien de tenir en compte molts factors per valorar l’estatus, i era per això que la gent recitava els seus «noms i lligams». Un d’aquests factors era assignar un valor a les coses i a l’esforç. Encara que el producte final no fos de la mateixa qualitat, si la persona feia tot el que podia, el deute es considerava satisfet, encara que no apugés la posició. L’edat era un altre factor; els nens no acumulaven deutes fins a una certa edat. Tenint cura d’un infant, fins i tot dels propis, es pagava un deute a la comunitat, perquè els nens eren la promesa de continuïtat.

Arribar a una certa edat, ser vell, també era una diferència. Es podien demanar certs favors sense endeutar-se i sense perdre estatus, però quan una persona perdia la capacitat de contribuir, no baixava de posició, sinó que la modificava. Un vell amb coneixements i experiència podia mantenir el seu estatus; en canvi, si començava a perdre habilitats cognitives, mantenia la seva posició, però només de nom. Encara seria respectat per les seves contribucions passades, però no se li demanaria consell.

El sistema era complicat, però tots n’aprenien els matisos com aprenien a parlar, i quan arribaven a l’edat de la responsabilitat, la majoria comprenia les distincions subtils. En tot moment, cada persona sabia el que devia exactament i què se li devia, quins eren aquests deutes i quina posició ocupava a la comunitat.

La Marthona també va parlar amb en Druwez, que tenia una posició equivalent a la del seu cosí, ja que era fill de la Tulie, la germana d’en Talut i l’altra cap del Campament del Lleó, però tenia un caràcter més reticent. La grandària d’en Danug no li permetia de passar desapercebut i, encara que hagués estat tímid al començament, havia hagut d’aprendre a ser més desimbolt. Un somriure càlid i una conversa distesa tendien a dissoldre les pors que la seva grandària podia provocar.

Per acabar, la Marthona va mirar l’Ayla.

—On s’ha ficat el meu fill, que és tan honorat pel poble de l’Aldanor?

L’Ayla va dissimular.

—No ho sé —va dir, intentant dominar la vermellor que li havia pujat a les galtes. I va afegir—: He anat de bòlit amb la zelandònia.

La Marthona va saber immediatament que passava alguna cosa. Tantes ganes que tenia l’Ayla de veure en Jondalar i ara ni tan sols sabia on era?

—He vist en Jondé caminant pel Riu aquest matí —va interrompre la Jonayla—, però no sé on dorm. No sé per què no vol dormir amb nosaltres. M’agrada més quan hi és.

Tot i que es va posar vermella, l’Ayla no va dir res, i la Marthona va tenir la certesa que en passava alguna. Hauria d’esbrinar què era.

—Folara, tu i la Marthona podeu vigilar la Jonayla o deixar-la amb la Levela si aneu al campament principal? I endueu-vos-hi el Llop. He de parlar amb en Danug i en Druwez, i potser els portaré a l’allotjament de la zelandònia —va demanar l’Ayla.

—Sí, i tant —va dir la Folara.

L’Ayla va fer una abraçada a la seva filla.

—Ens veurem aquest vespre —va dir.

Va anar amb els dos joves i es van posar a parlar en mamutoi.

—Em vaig recordar dels «tambors parlants» i ho vaig explicar a la Primera. Vosaltres sabeu fer parlar els tambors? —va preguntar l’Ayla.

—Sí —va dir en Danug—. Tots dos en sabem, però no els hem portat. No cal anar amb tambors quan emprens un viatge.

—Quant temps costaria fer-ne un parell? Segur que trobarem qui us ajudi, si cal. Estaríeu disposats a tocar un parell d’estrofes? Com a part de la cerimònia que estem organitzant? —va preguntar l’Ayla.

Els dos nois es van mirar i van arronsar les espatlles.

—Si trobem el material, no trigarem gaire a fer-los; potser un parell de dies. Només és pell tibant, lligada a un marc rodó, però ha d’estar molt tibant perquè el tambor ressoni de debò en diferents tons. El bastiment ha de ser fort perquè no es trenqui quan la pell s’encongeix, sobretot si fem servir escalfor per encongir-la més de pressa —va explicar en Druwez—. Són tambors petits, i es toquen amb els dits, movent-los ràpidament.

—He vist gent que els tocava amb bastons molt ben equilibrats, però nosaltres vam aprendre a fer-ho amb els dits —va dir en Danug.

—Estaríeu disposats a fer-ho durant la cerimònia? —va preguntar l’Ayla.

—I tant que sí —van respondre tots dos alhora.

—Doncs, veniu amb mi —va dir.

Van anar cap al campament principal i, camí de l’allotjament de la zelandònia, l’Ayla es va fixar que molta gent es parava per mirar-los. Moltes vegades havia estat ella el blanc dels badocs, però aquesta vegada no ho era; era en Danug. Era una grolleria, però, ben mirat, els entenia, perquè era un home imponent. En general, els homes zelandoniis eren alts i cepats —en Jondalar feia dos metres—, però en Danug els passava un cap a tots i estava ben proporcionat. Vist de lluny, podia semblar un home corrent musculós. Era enmig dels altres quan la seva grandària es feia imponent. Li va recordar la primera vegada que va veure en Talut, l’home de la llar d’en Danug, l’únic home que havia vist que fos comparable en dimensió. Segurament, l’havia mirat fixament, i no sols perquè, fora d’en Jondalar, era una de les primeres persones de la seva mena que veia des que era petita. Potser per això s’havia quedat encantada mirant-lo.

Quan van arribar al gran allotjament del centre del campament, se’ls van acostar dues acòlites joves.

—Volíem estar segures que teníem tots els ingredients per a aquella beguda especial cerimonial que ens vas explicar —va demanar una—. Vas dir saba de bedoll fermentada, amb sucs de fruites, i aromatitzada amb reina dels boscos i herbes, oi?

—Sí, i sobretot, artemísia —va afegir l’Ayla—. De vegades, en diuen donzell o absinti.

—Em sembla que no conec aquesta beguda —va comentar en Druwez.

—No vau parar a visitar els losadunais abans de venir aquí? —va preguntar l’Ayla—. No vau participar en un dels seus festivals de la Mare?

—Hi vam parar, però no ens hi vam quedar gaire —va dir en Druwez— i, malauradament, no van celebrar cap festival mentre hi érem.

—La Solandia, la parella del Losaduna, em va ensenyar a preparar-la. És una beguda amb un bon gust i sembla suau, però, en realitat, és una barreja potent feta especialment per fomentar l’espontaneïtat i les bones relaciones que es pretenen durant un festival per honorar la Mare —va dir l’Ayla, i per a les acòlites, va afegir—: Quan la tingueu feta, la tastaré i us diré si hi falta alguna cosa.

Quan es giraven per marxar, les dues noies es van fer signes amb les mans i van mirar en Danug. Els últims anys, sobretot durant les trobades d’estiu, l’Ayla havia ensenyat a la zelandònia alguns signes bàsics del Clan. Creia que ajudaria els doniers a comunicar-se, si més no a un nivell bàsic, si es trobaven algú del Clan durant els seus viatges. Alguns ho aprenien més de pressa que d’altres, però a la majoria els feia gràcia tenir un mètode secret i silenciós per parlar, que la majoria dels altres no podia entendre. El que no sabien les dues acòlites era que l’Ayla havia ensenyat a en Danug i en Druwez els signes del Clan molt abans, quan vivia amb els mamutois.

De sobte, en Danug va mirar una de les noies i va somriure.

—Potser us agradaria descobrir-ho en un Festival de la Mare —va dir.

Va mirar en Druwez, i tots dos van riure.

Les dues noies es van posar vermelles. La que havia fet els signes primer va somriure a en Danug amb una mirada insinuant.

—Potser sí —va dir—. No sabia que entenguessis els signes gestuals.

—Us imagineu que algú pugui viure amb l’Ayla un temps i no aprendre’n? —va exclamar en Danug—. A més, el meu germà, el nen que la meva mare va adoptar, era mig Clan, i no podia parlar fins que va venir l’Ayla i ens va ensenyar a parlar amb signes. Recordo la primera vegada que en Rydag va fer el signe de «mare». Com va plorar la meva mare!

La gent es va congregar aviat al voltant de la zona cerimonial. Es respirava l’excitació a l’ambient. Feia dies que es preparava la cerimònia, i l’expectació era increïble. Allò seria especial, totalment únic. Tots ho sabien, però ningú no sabia de què es tractava. El suspens va augmentar quan el sol va començar a baixar. Els zelandoniis de la Trobada d’Estiu mai no havien volgut que el sol es pongués tan de pressa. El volien fora del cel.

A la fi, el sol es va pondre a l’horitzó i es va fer prou fosc per encendre foc. La gent es va calmar esperant que s’encenguessin los fogueres cerimonials. Hi havia un amfiteatre natural al centre de la zona, que era prou gran perquè hi cabés un campament de dues mil persones. Darrere i cap a la dreta del campament de la Trobada, els turons de pedra calcària prenien la forma d’un gran bol poc fondo, arrodonit pels cantons però obert per dalt. La base dels vessants sinuosos convergien en un camp petit i relativament llis, que, amb els anys que s’havia fet servir la ubicació per a les assemblees, s’havia allisat encara més amb pedres i terra.

En una arbreda, a prop de la cresta rugosa de la muntanya, brollava una font que omplia un petit estany i vessava per un cantó del bol, travessant el camp de baix i desembocant, finalment, al rierol més gran del campament. El rierol format per la font de la muntanya era tan petit, sobretot al final de l’estiu, que la gent el travessava sense dificultats, però l’estany fresc de dalt era un magnífic subministrament d’aigua per beure. El vessant cobert d’herba dins la depressió del bol ascendia en una pujada gradual i irregular. Amb els anys, la gent havia excavat una mica aquí i omplert una mica allà, de manera que el pendent tenia diversos espais aplanats, que oferien llocs còmodes perquè hi seguessin les famílies, o fins i tot coves senceres, i contemplessin el panorama de l’espai obert de sota.

La gent va seure a l’herba o va estendre a terra estores teixides, coixins farcits o pells. Es van encendre llums, sobretot torxes clavades a terra, però també petits clots amb fogueres, que encerclaven tota l’assemblea, al voltant de la zona d’escenari, i una gran foguera a prop de la part frontal i central. Després es van encendre fogueres per tota la zona on hi havia persones assegudes. Després, a poc a poc, per sobre les converses, es va sentir el so peculiar d’unes veus joves que cantaven. Uns feien callar els altres per sentir millor el cant. Llavors, una desfilada dels més joves del campament va anar fins a la zona central cantant una cançó rítmica amb les paraules de comptar. Quan hi van arribar, tothom havia callat, si bé hi havia somriures i picades d’ullet.

Es començava amb els nens cantaires amb dos objectius: el primer era que els grans veiessin el que havien après amb la zelandònia; el segon era un acord tàcit que se celebraria un Festival de la Mare amb els festeigs i la gresca general. Quan acabessin, acompanyarien els nens a un dels campaments de prop de l’assemblea, on hi hauria jocs i una festa separada de la dels adults, i estarien vigilats per uns quants acòlits i altres dones i homes grans, o mares joves que encara no podien participar o dones que tenien el seu temps lunar, o els que aquesta vegada no volien participar en activitats per honorar la Mare.

La majoria de la gent esperava amb il·lusió els festivals de la Mare, però la participació sempre era voluntària, i per a molts era més fàcil de fer-ho si sabien que no s’havien de preocupar pels seus fills en tota la nit. Els nens hi podien anar si volien, i alguns dels més grandets de vegades hi anaven per satisfer la seva curiositat; però veure els adults parlar, riure, menjar, beure, ballar i copular no era tan interessant si un no ho podia fer o si no era una cosa que estigués prohibida. Vivien tots tan a prop, que els nens observaven les activitats dels grans tot el dia, des que naixien. Ningú no els apartava expressament; tot formava part de la vida.

Quan els petits van acabar de cantar, la majoria d’ells es va barrejar amb el públic. A continuació, dos homes disfressats de bisons mascles, amb les pesants banyes al cap, es van llançar l’un contra l’altre i es van esquivar pels pèls, cosa que va atraure l’atenció de la gent. Després, diverses persones, amb alguns nens, vestides amb pells i banyes d’urs, es van ajuntar com un ramat. Algunes de les pells d’animal eren camuflatges de caça i n’hi havia que s’havien fet per a l’ocasió. Va sortir un lleó, grunyint i rugint, amb la pell i la cua, i va atacar els urs amb un rugit tan autèntic, que tothom es va estremir.

—És l’Ayla —va xiuxiuejar la Folara a l’Aldanor a cau d’orella—. No hi ha ningú que sàpiga imitar un rugit de lleó com ella.

El ramat es va escampar, saltant per sobre les coses i gairebé caient damunt la gent. El lleó el perseguia. Llavors, van sortir cinc persones vestides amb pells de cérvol i amb banyes al cap, i van fingir que saltaven al riu, com si fugissin d’alguna cosa, i el van travessar nedant. Els següents van ser els cavalls, i un d’ells va renillar amb tant de realisme, que es va sentir un renill de resposta a la llunyania.

—Aquesta també ha estat l’Ayla —va informar la Folara al noi, assegut al seu costat.

—És molt bona —va dir.

—Diu que va aprendre a imitar animals abans de saber parlar zelandonii.

Hi va haver més imitacions i representacions d’animals, i totes explicaven un esdeveniment o una història. La companyia de narradors ambulants també formava part de la funció, representant bèsties diferents, i la seva habilitat hi va aportar un gran realisme. A la fi, els animals van sortir tots junts. Quan estaven reunits, en va aparèixer un d’estrany: caminava sobre quatre potes i tenia peülles; però estava tapat amb una pell clapada estranya, que li penjava pels costats gairebé fins a terra i li tapava, en part, el cap, al qual havien enganxat dues varetes rectes, que simbolitzaven les banyes.

—Això què és? —va preguntar l’Aldanor.

—És un animal màgic, és clar —va explicar la Folara—. Però de fet és la Whinney de l’Ayla, que fa de zelandoni. La Primera diu que tots els seus cavalls i el Llop són de la zelandònia. Per això van decidir quedar-se amb ella.

L’estranya bèstia zelandoni va guiar tots els altres animals cap a fora. Unes quantes persones de la zelandònia i alguns narradors van tornar ràpidament sense disfressa i van començar a tocar tambors i flautes. Uns van cantar llegendes antigues, i altres van narrar històries i tradicions, que la gent coneixia molt bé i estimava.

La zelandònia s’havia preparat bé. Van posar en pràctica tots els trucs que coneixien per copsar i retenir l’atenció de la gran assemblea. Llavors, l’Ayla es va posar davant del grup, amb la cara pintada amb dibuixos de zelandoni, llevat del tatuatge nou, que es va deixar a l’aire com a mostra d’acceptació permanent. Les dues mil persones van aguantar la respiració, a punt per escoltar les seves paraules i no perdre’s cap gest.

Van sonar els tambors, les flautes agudes es van combinar amb el baix lent, constant i inexorable, amb alguns tons per sota el camp d’audició, però que se sentien dins els ossos: bum, bum, bum. La cadència va canviar de ritme i va adoptar la mètrica d’un vers conegut. La gent s’hi va afegir, cantant o recitant el començament de La cançó de la Mare:

Va entrar la Primera amb la seva veu espectacular i vibrant. Tambors i flautes acompanyaven els cantants i recitadors. Cap a la meitat, la gent va prendre consciència de la raresa i la riquesa de la veu de la Primera i va parar de cantar per poder escoltar. Quan va arribar a l’última estrofa, la dona va callar i només van quedar sonant els tambors dels visitants, que eren família de l’Ayla.

Tot i així, a la gent li semblava que sentia les paraules. I, llavors, van saber que sí, però pronunciades amb un estrany i misteriós tremolor. Al començament, el públic no sabia ben bé què sentia. Els dos joves mamutois es van posar davant la gentada amb els petits tambors i van tocar l’última estrofa de La cançó de la Mare amb un ritme sincopat curiós. Tocs de tambor, que sonaven com mots, parlaven amb una veu bategant, com si algú cantés variant ràpidament la pressió de la respiració; però no era la respiració de ningú, eren els tambors! Els tambors emetien paraules!

L-a-a-a Ma-a-a-re-e fru-ï-a-a a-a-amb…

El silenci dels oients era absolut, perquè tots s’esforçaven a escoltar els tambors que parlaven. L’Ayla, pensant en com havia après a projectar la veu perquè la sentissin clarament fins i tot els de darrere, va apujar una mica el seu to, normalment greu, i va parlar més fort i més clar cap a la fosca quietud il·luminada només per una foguera. L’únic soroll que sentia l’assemblea, que semblava venir de l’aire que els envoltava i el ritme del tambor, era l’Ayla: recitava l’última estrofa de La cançó de la Mare, sola i repetint les paraules que el tambor havia pronunciat:

Els cops de tambor es van alentir imperceptiblement. Tots sabien que això era el final, només quedava un vers i, tanmateix, esperaven, sense saber per què. Els va posar nerviosos; va augmentar la tensió. Quan els tambors van arribar al final del vers, no van parar, sinó que van continuar amb unes paraules desconegudes.

E-e-e-el da-ar-rer Do-o-o-o fo-o-o-u…

La gent escoltava atentament, però no tenia del tot clar què havia sentit. Llavors, l’Ayla va repetir l’estrofa tota sola i amb èmfasi:

Això no era de la cançó! Era nou! Aquesta part no l’havien sentida mai. Què significava? La gent estava inquieta. Que la gent recordés, La cançó de la Mare sempre havia estat la mateixa, exceptuant variacions insignificants. Per què ara era diferent? El significat de les paraules no havia penetrat encara. Era massa inquietant que s’hi haguessin afegit paraules noves, que hagués canviat.

De sobte, van apagar l’última foguera. Era tan fosc, que ningú no gosava moure’s.

—Què significa? —va cridar una veu.

—Sí, què vol dir? —va insistir una altra veu.

En Jondalar no preguntava; ho sabia. «Aleshores és cert», va pensar. El que deia l’Ayla era veritat. Tot i que ell feia temps que hi pensava, no podia parar de donar voltes a les conseqüències. L’Ayla sempre li havia dit que la Jonayla era la seva filla, la seva filla de veritat, de la seva carn i no sols del seu esperit. Havia estat concebuda amb els seus actes. No per un esperit amorf, que no podia veure, barrejat de forma vaga per la Mare dins l’Ayla amb l’esperit d’ella. Ell i l’Ayla; tots dos. Ell havia donat a l’Ayla la seva essència amb la seva virilitat, el seu òrgan, i això s’havia combinat amb alguna cosa dins l’Ayla per iniciar la nova vida.

No cada vegada. Havia posat molta essència dins d’ella. Potser en calia molta. L’Ayla sempre havia dit que no estava segura de com funcionava exactament; només que eren un home i una dona junts els qui iniciaven una vida. La Mare havia donat als seus fills el do dels plaers per iniciar la vida. No havia de ser un plaer iniciar una vida? Per això la seva necessitat de deixar la seva essència dins d’una dona era tan forta? Perquè la Mare volia que els seus fills fessin els seus propis fills?

Se sentia com si el seu cos tingués un nou sentit, com si hagués cobrat vida d’alguna manera. Els homes eren necessaris. Ell era necessari! Sense ell, la Jonayla no existiria. Si hi hagués hagut un altre home, ella no seria la Jonayla. Ella era qui era a causa d’ells dos: l’Ayla i ell. Sense els homes, no hi hauria noves vides.

Van encendre torxes al voltant de la perifèria de l’assemblea. La gent es va aixecar i va formar grupets. Van destapar el menjar i el van parar en zones diferents. Cada cova, o grup de coves relacionades, tenia un lloc de banquet perquè ningú no hagués d’esperar gaire per menjar. A banda dels nens, la gent no havia menjat pràcticament gens en tot el dia. Uns, perquè estaven massa enfeinats; altres, perquè volien fer gana per al festí, i perquè, tot i que no fos obligatori, es considerava més correcte menjar poc abans de l’àpat principal dels dies de festa.

La gent comentava mentre anava a buscar el menjar i es feia preguntes, encara amb la sensació de neguit.

—Som-hi, Jondalar! —va cridar en Joharran.

En Jondalar no el va sentir, perquè estava absort en els seus pensaments. Els qui l’envoltaven no existien.

—Jondalar! —va repetir en Joharran, i li va sacsejar les espatlles.

—Què? —va exclamar en Jondalar.

—Som-hi, que estan servint el menjar.

—Ah! —va dir el germà petit, encara amb el cap com un timbal.

—Tu què creus que significa? —va preguntar en Joharran tot caminant.

—Has vist on anava l’Ayla? —va preguntar en Jondalar, encara concentrat en els seus pensaments.

—No l’he vista, però m’imagino que ens vindrà a trobar de seguida. Déu n’hi do, la cerimònia; una feinada d’organització. La zelandònia també necessita descansar i menjar una mica —va dir en Joharran. Van caminar unes passes—. Què creus que vol dir, Jondalar, l’última estrofa de La cançó de la Mare?

A la fi, en Jondalar va mirar el seu germà.

—Vol dir el que diu: «l’home hi participa». No sols les dones són beneïdes. No es pot iniciar cap vida sense un home.

En Joharran va arrufar el front, de la mateixa manera característica que el seu germà.

—Tu t’ho creus?

En Jondalar va somriure.

—Ho sé.

Quan s’acostaven a l’espai on es reunia la Novena Cova per menjar, s’estaven repartint begudes fortes. Algú va posar vasos teixits tupidament a la mà d’en Joharran i d’en Jondalar. Ells van tastar la beguda però no era el que s’esperaven.

—Què és això? —va preguntar en Joharran—. Em pensava que seria el beuratge d’en Laramar. És bo, però fluix.

En Jondalar va pensar que el gust li sonava i la va tornar a tastar. On l’havia provat?

—Ah! Els losadunais!

—Què? —va preguntar en Joharran.

—Aquesta és la beguda que serveixen els losadunais als festivals de la Mare. És fluixa de gust, però no s’ha de subestimar —va avisar en Jondalar—. És potent. Se t’infiltra. La deu haver fet l’Ayla. Has vist on anava després de la cerimònia?

—Crec haver-la vist fa poc sortint de la tenda cerimonial. Portava roba normal —va dir en Joharran.

—Has vist cap a on anava?

—Mi-te-la, allà, on serveixen aquesta beguda.

En Jondalar va anar cap a un grup nombrós de persones que s’atrafegaven al voltant d’una gran caixa folrada, servint tasses de líquid. Quan va veure l’Ayla, ella era al costat d’en Laramar, donant-li una tassa. Ell va dir alguna cosa, i l’Ayla va riure.

En Laramar es va quedar parat, però de seguida va reaccionar lascivament. Va pensar que potser no estava tan malament, aquella dona. Sempre havia estat tan tibada, i amb prou feines li dirigia la paraula. Però ara era zelandoni, i això representava que havia d’honorar la Mare als festivals. Aquell seria interessant. De sobte, va aparèixer en Jondalar. Decebut, en Laramar va fer mala cara.

—Ayla —va dir en Jondalar—. Necessito parlar amb tu. Sortim d’aquí.

Li va agafar el braç i va intentar estirar-la cap a un lloc més desert.

—Per què no podem parlar aquí? Segur que et sento, no m’he tornat sorda de cop —va dir l’Ayla, desfent-se de la seva mà.

—És que vull que parlem a soles.

—Has tingut moltes oportunitats de parlar amb mi a soles, però no has tingut temps. Com és que de cop és tan important? Això és el Festival de la Mare. Em penso quedar aquí i passar-m’ho bé —va dir, mirant en Laramar amb un somriure insinuant.

Se n’havia oblidat. Amb l’excitació de la notícia, en Jondalar se n’havia oblidat. De sobte, li va tornar tot: l’havia vist amb la Marona! I era veritat, no havia parlat amb ella des de llavors. Ara era ella qui no volia parlar. L’Ayla va veure que es posava blanc. Va retrocedir, com si li haguessin donat una empenta i va marxar, una mica indecís. Semblava tan derrotat i desorientat, que ella va estar a punt de cridar-lo, però es va mossegar la llengua.

En Jondalar va passejar atordit, perdut en els seus pensaments. Algú li va posar una tassa a la mà. Va beure sense esma. Algú la hi va tornar a omplir. «Té raó», pensava. Havia tingut temps de sobres per parlar amb ella, per intentar explicar-se. Per què no ho havia fet? Ella l’havia anat a buscar i l’havia trobat amb la Marona. Per què ell no l’havia anat a buscar? Perquè estava avergonyit i temia perdre-la. Per què ho havia fet? Havia intentat que l’Ayla no s’assabentés de la seva relació amb la Marona. Li ho hauria d’haver dit. De fet, no hauria d’haver-se relacionat amb la Marona. Per què li havia resultat tan atractiva? Per què l’havia desitjat tant? Només perquè estava disponible? Ara no li interessava gens.

L’Ayla deia que havia perdut un fill. El seu fill!

—Aquell infant era meu —va dir en veu alta—. Era meu!

Unes persones que passaven es van quedar mirant com en Jondalar ensopegava i parlava sol, i van brandar el cap.

L’infant que havia perdut l’Ayla era seu. Havia estat cridada. En Jondalar havia sentit alguna cosa de la terrible experiència que havia viscut l’Ayla. Llavors, havia volgut estar amb ella i consolar-la. Per què no ho havia fet? Per què s’havia entestat a mantenir la distància? Ara era ella la qui no volia parlar amb ell. No li estranyava gens. No li estranyaria que no volgués tornar-lo a veure.

I si no el volia tornar a veure? I si realment no el volia tornar a veure mai més? I si no volia tornar a compartir plaers amb ell? La idea el va deixar glaçat. Si es negava a compartir plaers amb ell, no podria iniciar mai un altre fill amb ella. No tornaria a tenir un fill amb l’Ayla.

De sobte, no li agradava saber que participava en la concepció. Si era un esperit el que causava l’inici de la vida, fes el que fes ell, era una cosa que passaria i prou. Però si era ell, si era l’essència de la seva virilitat i ella no el volia, no tindria més fills. No va pensar que podia tenir fills amb una altra dona. Estimava l’Ayla. Era la seva parella. Eren els fills d’ella els que havia promès mantenir. Serien els fills de la seva llar. No volia cap altra dona.

En Jondalar ensopegava amb la tassa a la mà, però no cridava més l’atenció que els altres celebrants que ensopegaven com ell per tornar als punts on repartien menjar i beure. Unes persones que reien van xocar amb ell. Acabaven d’omplir un bot amb una beguda potent.

—Ep, perdona. T’ompliré la tassa. No es pot tenir la tassa buida en un Festival de la Mare —va dir un.

Mai s’havia celebrat un festival com aquell. Hi havia menjar a dojo, i cervesa i vi i altres begudes per donar i per vendre. Fins i tot hi havia fulles per fumar, bolets i altres coses especials per menjar. Res no estava prohibit. S’havien triat algunes persones a l’atzar o s’havien presentat voluntàries, perquè no participessin a les activitats i supervisessin la seguretat del campament, ajudessin els que inevitablement prendrien mal i s’ocupessin dels que no tinguessin aturador. No hi havia criatures que els haguessin de preocupar o refrenar. Les tenien en un altre campament, al límit de la Trobada d’Estiu, vigilades per doniers i altres persones.

En Jondalar va fer un glop de la tassa acabada d’omplir, sense adonar-se que l’estava vessant pel camí. No havia menjat res i les begudes que fluïen tan generosament li estaven fent efecte. El cap li rodava i tenia la visió borrosa, però la ment, encara atrapada en cabòries personals, estava dissociada de tot. Sentia música de ball, i els peus li van anar sols cap allà. Veia vagament els dansaires movent-se en cercle a la llum espurnejant de la foguera.

Llavors, una de les dansarines va passar per davant seu i, de sobte, la visió se li va aclarir i s’hi va concentrar: era l’Ayla. La va veure dansar amb homes diferents. Reia com si hagués begut. Fent tentines, va sortir del cercle. Tres homes la van seguir, la van palpar i li van estirar la roba. Desequilibrada, l’Ayla va caure a terra amb els tres homes. Un d’ells se li va posar a sobre, li va separar les cames bruscament i li va entaforar l’òrgan inflat a dins. En Jondalar el va reconèixer: era en Laramar!

Glaçat per la visió, incapaç de moure’s, en Jondalar el veia movent-se amunt i avall, i endins i enfora. En Laramar! Aquell brut, borratxo, dropo i caragirat d’en Laramar! L’Ayla ni tan sols li dirigia la paraula i, ve’t-la aquí amb en Laramar. Ella no deixaria que l’estimés, que compartís plaers amb ella. No voldria iniciar un infant amb ell.

«I si en Laramar està iniciant un infant amb ella!».

Li va pujar la sang al cap. L’únic que veia en aquella boirina vermella era en Laramar a sobre l’Ayla, sobre la seva parella, empenyent, amunt i avall, endins i enfora. De sobte, encegat per la ira, en Jondalar va rugir.

—Està fent el meu infant!

L’home alt va salvar la distància entre ells en tres gambades. Va estirar en Laramar fora de l’Ayla, el va girar i li va clavar un cop de puny a la cara. L’home, agafat per sorpresa, va caure a terra, gairebé inconscient. No sabia qui l’havia pegat, ni tan sols què havia passat.

En Jondalar li va saltar a sobre. En un frenesí salvatge i furiós de gelosia i indignació, pegava en Laramar, el colpejava, com un martell, i no podia parar. Tenia la veu tensa de frustració, aguda com un esgarip.

—Està fent el meu infant! Està fent el meu infant! Està fent el meu infant! —cridava.

Ho va repetir sense parar. Alguns homes van intentar separar-los, però ell se’ls va treure de sobre. Embogit per la fúria, la seva força era sobrehumana. Més homes ho van intentar, però en Jondalar estava fora de si, i no el podien contenir.

Però quan en Jondalar anava a clavar el seu puny una vegada més a la cara desfeta i ensangonada, ara ja irreconeixible, una mà enorme li va agafar el canell. En Jondalar va forcejar, però va senti r que el separaven de l’home inconscient que estava tirat a terra, mig mort. Sense èxit, va intentar alliberar-se dels braços enormes i forçuts que el retenien.

—Jondalar! Jondalar! Para! El mataràs! —cridava la Zelandoni mentre en Danug el tenia agafat.

Va reconèixer vagament la veu de la dona que abans coneixia com a Zolena i va recordar haver pegat un home per ella. Llavors, es va quedar en blanc. Mentre uns zelandonis corrien a atendre en Laramar, el gegant dels cabells rojos va agafar en Jondalar com si fos una criatura i se’l va endur.