Capítol 13

Va anar corrents a esbrinar-ho. Quan va arribar al costat de la nena i el llop, va veure que la Jonayla estava desperta i aliena al perill que semblava percebre el cànid, però s’havia girat bocaterrosa tota sola i s’intentava incorporar repenjant-se als braços.

L’Ayla no veia què mirava el Llop, però sentia moviment i ensumades. Va deixar el cistell i el farcell de cua de gat a terra, va agafar la menuda i se la va posar a l’esquena, penjada de la manta. Després va desnuar els cordills i va treure dues pedres d’una bossa especial, alhora que agafava la fona que duia lligada al cap. No veia què hi havia amagat i no podia fer servir una javelina si no podia apuntar. En canvi, una pedra llançada amb força cap allà podia espantar l’animal.

Va llançar-ne una, seguida ràpidament d’una altra. La segona va encertar alguna cosa fent un espetec i es va sentir un esgarip. Alguna cosa es va bellugar entre l’herba. El Llop estava neguitós i somicava baixet, i es moria de ganes de sortir corrent.

—Vés, Llop —va dir l’Ayla, fent-li un senyal.

El Llop va sortir disparat mentre l’Ayla es tornava a lligar la fona al cap. Va treure el llançador de la funda, i va agafar una javelina. Va seguir el llop.

Quan l’Ayla va arribar al costat del Llop, el va trobar davant d’un animal de la grandària d’un cadell d’os, però d’aspecte molt més ferotge. El pèl marró fosc amb una franja més clara, que li baixava pels costats fins a la part de dalt de la cua peluda, era la marca distintiva del golut. Ja havia topat anteriorment amb el més gran de la família de la mostela, i els havia vist foragitar caçadors quadrúpedes més grans que ells i abandonar les seves preses. Eren depredadors malignes i antipàtics, que no tenien por de res, i sovint caçaven i mataven animals més grans que ells. Podien menjar més del que semblava possible per a un animal de les seves dimensions, i per això els devien dir «goluts», tot i que de vegades mataven per plaer, no per fam, i abandonaven el que havien mort. El Llop estava més que disposat a defensar-les, a ella i la Jonayla, però un golut podia fer ferides molt greus o alguna cosa pitjor, i més a un llop solitari, sense la seva bandada. Però aquest llop no estava sol; l’Ayla formava part de la seva bandada.

Amb freda deliberació, l’Ayla va ficar una javelina al llançador i, sense vacil·lar, la va llançar a l’animal; però la Jonayla va fer un gemec que va alertar el golut. L’animal va veure el ràpid moviment de la noia a l’últim moment i va fugir a tota velocitat. Podria haver desaparegut del tot de la línia de tir de l’Ayla si no s’hagués distret observant el llop. Però es va apartar només prou perquè el tir no l’encertés de ple. L’animal estava ferit i sagnava, però la punta esmolada només li havia penetrat en una anca, i li havia fet una ferida que no era mortal ni immediata. La punta de sílex de la javelina de l’Ayla estava unida a un tros de fusta llarg i acabat en punxa, que encaixava amb la part superior d’una asta més llarga, que s’havia separat de l’extrem llarg de la javelina, tal com s’esperava.

El golut va córrer a amagar-se entre la malesa amb la punta encara clavada. L’Ayla no podia deixar l’animal ferit. Encara que cregués que estava mortalment ferit, havia d’acabar la caça. Segur que li feia mal i ella no volia que patís innecessàriament. A més, si el golut ja era maligne en circumstàncies normals, quin mal no podia fer si estava embogit de dolor?; potser fins i tot al seu campament, que no estava gaire lluny. També volia recuperar la punta de sílex, i veure si encara es podia tornar a fer servir. I volia la pell. Va treure una altra javelina, fixant-se abans on havia caigut la primera asta per poder tornar a buscar-la.

—Troba’l, Llop! —va dir-li amb signes, i el va seguir.

El Llop, que corria davant, va ensumar ràpidament l’animal. No gaire lluny, l’Ayla va trobar el cànid grunyint amenaçadorament a una massa de pèl marró fosc, que li responia des d’un bosquet d’arbustos.

Va estudiar de seguida la posició de l’animal i va llançar una altra javelina, amb tanta força, que va travessar-li el coll. Un broll de sang va ser la prova que s’havia seccionat una artèria. El golut va deixar de grunyir i va caure a terra.

L’Ayla treure l’asta de la segona javelina i va pensar que podia es tirar el golut per la cua, però el pèl anava en direcció contrària. Li seria més fàcil d’arrossegar-lo per sobre l’herba si ho feia en la direcció del pèl i no en contra. Llavors, va fixar-se que a prop creixien més herbes boteres amb les tiges llargarudes i fortes, i les va arrencar amb l’arrel. Va embolicar el cap i les barres del golut amb les tiges i va arrossegar la bèstia fins a la clariana. Pel camí, va recollir l’asta de la primera javelina.

Quan va arribar al lloc on havia deixat el cistell, l’Ayla tremolava. Va deixar l’animal uns metres enllà, es va afluixar la manta i es va passar la Jonayla al davant. Va abraçar la seva filla, amb llàgrimes a les galtes, i va deixar sortir la por i la ràbia. Estava segura que el golut anava darrere l’infant.

Fins i tot amb el Llop de guàrdia, i tot i saber que l’animal hauria lluitat a mort per defensar-la, la gran i maligna mostela hauria superat el jove i sa cànid i hauria atacat la petita. Hi havia pocs animals que s’atrevissin a atacar un llop, sobretot si era tan gran com aquell. Els grans felins normalment reculaven o passaven de llarg, i aquests eren els depredadors que l’Ayla temia més. Només per això havia deixat sola la Jonayla, perquè no la volia destorbar mentre dormia i ella anava a collir herbes. Al cap i a la fi, el Llop ja la vigilava. La Jonayla havia estat fora de la seva vista només una estona, quan havia anat a l’aiguamoll a buscar cues de gat. Però no havia pensat en els goluts. Va brandar el cap. Sempre hi havia més d’una espècie de depredador a l’aguait.

Va alletar la nena una estona, tant per consolar-se a si mateixa com el nadó, i va fer festes al Llop amb l’altra mà, mentre el felicitava.

—Ara he d’espellar aquest golut, Llop. Preferiria haver mort una bèstia que poguéssim menjar, tot i que suposo que tu te’l menjaries, oi, Llop?; però jo el que vull és la pell. És el millor que tenen els goluts. Són dolents i malignes, i roben el menjar de les trampes i la carn quan s’està assecant, encara que hi hagi gent a prop. Si entren en un refugi, ho destrueixen tot i fan molta pudor, però amb la seva pell es pot fer el millor folre per a una caputxa d’hivern. El gel no s’hi enganxa quan respires. Em sembla que en faré una per a la Jonayla i una de nova per a mi, i potser una altra per a en Jondalar. Tu no que no en necessites, oi, Llop? El gel tampoc se t’enganxa al pèl. A més, tu faries riure amb una pell de golut al cap.

L’Ayla va recordar el golut que tenia les dones del clan d’en Brun esverades quan estaven tallant a trossos un animal d’una cacera. Passava corrent i els robava les tires de carn acabades de tallar, que havien posat a assecar sobre unes cordes tensades a poca distància del terra. Encara que li llancessin pedres, no el desanimaven gaire estona. Finalment, una partida d’homes el va haver d’encalçar. Aquell incident va donar a l’Ayla una de les raons per les quals es va decidir a aprendre a caçar amb la fona en secret.

L’Ayla va deixar l’infant sobre la pell tova d’ant una altra vegada, però ara de bocaterrosa, ja que li agradava incorporar-se una mica i mirar. Llavors, va arrossegar el cos del golut una mica més enllà i el va girar. Primer va fer uns talls per extreure les dues puntes de sílex, que encara estaven incrustades a la carn de l’animal. La que s’havia clavat a l’anca encara es podia utilitzar; només hauria de netejar-hi la sang. Però la que havia llançat amb tanta força que havia travessat el coll de l’animal tenia la punta trencada; la podia esmolar i fer-la servir de ganivet, però no de javelina. Va pensar que en Jondalar ho faria millor.

Amb el ganivet nou que li havia fet ell, es va posar a treballar en el golut. Començant per l’anus, li va seccionar els òrgans genitals i va fer un tall destre cap a l’estómac, però aturant-se abans de la glàndula odorífera ventral. Una de les maneres com el golut marcava el seu territori era encamellant-se sobre troncs o arbustos baixos i refregant-s’hi amb el material odorífer, que emetia amb una de les seves glàndules. També marcava el territori amb orina i excrements, però era la glàndula el que podia deixar inservible la pell. Era gairebé impossible treure’n la pudor, i era impensable portar la pell al voltant de la cara si estava contaminada per la glàndula que emetia una pudor tan forta com la de la mofeta.

Va arrencar la pell amb compte per evitar seccionar el revestiment de l’estómac i treure fora els intestins; després, va continuar tallant al voltant de la glàndula i, palpant amb la mà, va ficar el ganivet per sota i la va treure. L’anava a llançar al bosc, però es va adonar que segurament el llop en sentiria l’olor i l’aniria a buscar. No volia que l’animal fes aquella pudor. Va agafar la glàndula amb molta cura per una punta de la pell i va tornar al bosc on havia mort la bèstia. Hi havia un arbre amb una ramificació sobre el seu cap, i l’Ayla va deixar la glàndula sobre la branca més alta. Quan va tornar, va acabar d’arrencar la pell, des de l’estómac fins al coll.

Aleshores va tornar al punt on havia començat, a l’anus, i va començar a tallar la carn. Quan va arribar a l’os pèlvic, va buscar la cresta entre els costats esquerre i dret, i va esquinçar el múscul fins a l’os. Va fer força per separar les potes i va tornar a palpar buscant un punt per exercir més pressió i tallar l’os; va esquinçar la membrana de l’estómac una mica per alliberar tensió. Podria treure l’intestí juntament amb la resta de les entranyes i després acabar de fer el tall. Un cop acomplerta aquesta delicada tasca, va tallar la carn fins a l’estèrnum, amb compte de no penetrar dins l’intestí.

Tallar l’estèrnum seria una mica més difícil i necessitaria més eines que el ganivet de pedra: per exemple, un martell. Sabia que duia un martellet a la mateix bossa on guardava el bol i el plat, però abans d’agafar-lo va fer un cop d’ull al seu voltant per veure si podia fer servir alguna altra cosa. Hauria d’haver agafat la pedra rodona abans de treure les vísceres del golut, però estava una mica alterada i se n’havia oblidat. Tenia sang a les mans i no volia embrutar la bossa. Va veure una pedra que sobresortia del terra i, ajudant-se amb el pal d’excavar, va intentar extreure-la, però va resultar ser més grossa del que semblava. Finalment, es va rentar una mà amb herba i va treure el martell de la bossa.

Però necessitava alguna cosa més que una pedra. Si picava el ganivet de sílex nou amb un martell, se li esberlaria. Havia de ser una eina que esmorteís el cop. Es va recordar que una punta de la manta estava espellifada. Es va aixecar i va tornar al costat de la nena, que bellugava les cames i intentava arribar al costat del llop. L’Ayla va somriure i després va tallar un bocí de pell tova de la punta espellifada. Quan va tornar a la seva feina, va col·locar la fulla del ganivet en sentit longitudinal al costat de l’estèrnum, va posar la pell doblegada sobre la part de darrere de la fulla, va agafar el martell i va picar sobre aquesta. El ganivet va fer una incisió, però no va esquerdar l’os. Va tornar a picar, i encara una altra vegada, abans que aquest es partís. Un cop partit, va continuar tallant fins al coll per alliberar la tràquea.

Va estirar la caixa toràcica i, amb el ganivet, va tallar el diafragma, que separava el pit de l’estómac, i el va alliberar de les parets. Va agafar fort la tràquea relliscosa i va treure la víscera, ajudant-se amb el ganivet per separar-la de la columna. Tots els òrgans interns connectats van caure a terra. L’Ayla va girar el golut perquè drenés; ja estava sense vísceres.

El procés era essencialment el mateix per a tots els animals, fossin petits o grans. Si era una bèstia destinada al consum humà, el pas següent era refredar-lo com més aviat millor, escorxant-lo i esbandint-lo amb aigua freda; si era hivern, calia deixar-lo sobre la neu. Molts dels òrgans interns dels animals herbívors, com el bisó o l’ur o qualsevol varietat de cérvol, o el mamut o el rinoceront, eren comestibles i força gustosos —el fetge, el cor, els ronyons—. I algunes parts es podien utilitzar: els cervells, normalment, per tenyir les pells; els intestins es rentaven i farcien amb greix fos o amb bocins de carn, de vegades barrejats amb sang; els estómacs i les bufetes, ben netes, eren bots excel·lents i bons contenidors per a altres líquids; també eren utensilis de cuina eficaços. Es podia cuinar en una pell nova estesa i ficada dins d’un forat excavat a terra, afegint-hi aigua, i bullint-la després amb pedres calentes. Quan es feien servir per cuinar, els estómacs, les pells i tots els materials orgànics s’encongien una mica perquè també es coïen, o sigui que era millor no omplir-los del tot de líquid.

L’Ayla sabia que algunes persones ho feien, però ella no menjava mai la carn dels carnívors. El clan que l’havia pujat no ingeria animals que mengessin carn, i a l’Ayla no li havia agradat les poques vegades que l’havia tastat. Creia que, si estigués morta de gana, se la podria empassar, però estava convençuda que hauria d’estar molt afamada. Últimament, no li agradava ni la carn de cavall, la preferida de molta gent, perquè hi tenia una relació massa estreta.

Era hora de recollir-ho tot i tornar al campament. Va desar les astes de javelina al carcaix especial, juntament amb el llançador, i hi va posar les puntes que havia recuperat de la cavitat del golut. Es va penjar la manta de l’esquena amb la Jonayla dintre, va recollir el cistell i es va posar el feix de tiges llargues de cua de gat sota l’aixella. Després, va agafar les tiges d’herba botera, lligades al cap del golut, i va començar a arrossegar-ho tot. Va deixar les entranyes on havien caigut; algun ésser de la Mare passaria per allà i se les menjaria.

Quan va entrar al campament, tant en Jondalar com la Zelandoni es van quedar amb la boca oberta.

—No sabia que anaves a caçar —va dir en Jondalar, caminant cap a ella per ajudar-la amb la càrrega—, i encara menys un golut.

—No tenia intenció de fer-ho —va dir l’Ayla, i li va explicar el que havia passat.

—No entenia per què t’enduies les armes per anar a collir herbes —va dir la Zelandoni—. Ara ja ho sé.

—Normalment les dones surten en grup. Xerren, riuen i canten, i fan molt d’enrenou —va dir l’Ayla—. És divertit i espanta els animals.

—No ho havia pensat mai —va dir en Jondalar—, però tens raó. Unes quantes dones juntes segurament foragitarien els animals.

—Sempre diem a les dones joves que, quan s’allunyin de casa per anar de visita, o collir fruits, llenya o el que sigui, vagin acompanyades —va dir la Zelandoni—. No cal que els diguem que enraonin i riguin i facin soroll. Quan s’ajunten ja ho fan, i és una mesura de seguretat.

—Al Clan, la gent no enraona gaire i no riu, però fa sorolls rítmics quan camina, picant amb bastons de cavar o amb dues pedres —va explicar l’Ayla—, i de vegades crida i fa sorolls més forts, a més dels ritmes. No són cants, però sonen una mica com si fos música.

En Jondalar i la Zelandoni es van mirar, sense saber què dir. De tan en tant, l’Ayla feia un comentari que els deixava entrellucar algun fet de la seva existència quan era petita i vivia amb el Clan, i s’adonaven que la vida de la noia havia estat molt diferent de la seva, o de la de qualsevol persona que ells coneguessin. També els donava a entendre que la gent del Clan s’assemblava molt a ells i alhora era molt diferent.

—Vull la pell del golut, Jondalar. Et podria fer un folre nou per la vora de la caputxa, i un altre per a mi i per a la Jonayla, però l’haig d’espellar de seguida. La vigiles? —va demanar l’Ayla.

—Faré una cosa millor. T’ajudaré a fer-ho, i a la Jonayla la podem vigilar entre tots dos —va dir en Jondalar.

—Per què no aneu per feina i jo vigilo la nena? —va dir la Zelandoni—. No es pot dir que no hagi vigilat criatures. I el Llop m’ajudarà —va afegir, mirant l’animal gran i generalment perillós—, oi, Llop?

L’Ayla va arrossegar el golut a una clariana, a certa distància del límit del campament; no volia convidar carronyaires a la zona que ocupaven. Llavors, va treure les puntes de sílex recuperades de la cavitat estomacal de l’animal.

—Només se n’ha d’arreglar una —va dir, donant-les a en Jondalar—. La primera javelina se li ha clavat a l’anca. M’ha vist a punt de llançar i s’ha apartat ràpidament. Llavors, el llop l’ha perseguit i l’ha arraconat en uns matolls. He llençat la segona javelina amb més força de la que calia; per això s’ha trencat la punta. Però estava furiosa perquè sabia que anava darrere la Jonayla.

—M’ho imagino. Jo també ho hauria estat. Crec que jo he tingut un dia menys emocionant que el teu —va dir en Jondalar mentre començaven a espellar el golut.

Va tallar la pell al llarg de la pota esquerra del darrere de l’animal en direcció al tall de la panxa que ja havia fet abans l’Ayla.

—Has trobat sílex a la cova? —va preguntar la noia, fent un tall semblant a la pota esquerra del davant.

—N’hi ha per donar i per vendre. No és de la millor qualitat, però servirà, sobretot per practicar —va dir en Jondalar—. Te’n recordes, d’en Matagan? El noi a qui un rinoceront va ferir a la cama l’any passat; aquell a qui vas arreglar la cama.

—Sí. No vaig poder parlar amb ell però el vaig veure. Coixeja una mica, però sembla que va fent —va dir, tallant la pota dreta del davant, mentre en Jondalar continuava amb la pota dreta del darrere.

—Vaig parlar amb ell i amb la seva mare i la seva parella, i amb altres persones del seu refugi. Si en Joharran i la cova s’hi avenen, i no crec que ningú no hi posi cap objecció, vindrà a viure a la Novena Cova al final de l’estiu. Li ensenyaré a tallar sílex, i veurem si hi té traça i li agrada —va dir en Jondalar. La va mirar—. Vols conservar les potes?

—Són urpes esmolades, però no sé per què les podríem fer servir —va dir l’Ayla.

—Sempre les pots bescanviar. Segur que se’n podrien fer guarniments, per a un collaret o per cosir a una túnica. Les dents, també, ja posats. I amb aquesta cua tan maca, què vols fer? —va preguntar en Jondalar.

—Crec que guardaré la cua amb la pell —va dir l’Ayla—, però les urpes i les dents les bescanviaré… o podria fer-les servir per fer forats.

Van tallar les potes, travessant les articulacions i els tendons; van arrencar la pell peluda del cantó dret de la columna estirant més amb les mans que amb els ganivets. Van tancar els punys com pilotes per trencar la membrana, entre el cos i la pell, i arribar a la part més carnosa de les potes. Van tombar l’animal i es van posar a treballar el cantó esquerre.

Mentre enraonaven, van continuar separant la pell de la carcassa, estirant i arrencant, i intentant fer el mínim de talls possibles a la pell.

—On deu estar-se en Matagan? Té família a la Novena Cova? —va preguntar l’Ayla.

—No, no en té. Encara no hem decidit on s’estarà.

—Segur que enyorarà casa seva, sobretot al començament. Nosaltres tenim molt d’espai, Jondalar, es pot quedar amb nosaltres —va dir l’Ayla.

—Ja hi havia pensat i et volia preguntar què et semblava. Haurem de fer alguns ajustos, per donar-li un espai propi per dormir, però crec que és el millor lloc on pot viure. Podria treballar amb ell, vigilar què fa, veure si demostra interès o no. No val la pena fer-li fer una cosa que no li agrada, però no em faria res de tenir-lo d’aprenent —va dir en Jondalar—, i tal com li ha quedat la cama, és bo que aprengui un ofici.

Van tornar a fer servir els ganivets per separar la pell de la columna i del voltant de les espatlles, on estava molt enganxada, i la membrana entre la carn i la pell no estava tan definida. Després van haver d’arrencar el cap. En Jondalar aguantava l’animal ben estirat, i l’Ayla va trobar el punt on s’unien el cap i el coll, que girava fàcilment, i va tallar la carn fins a l’os. Amb una volta ràpida i un tall a través de membranes i tendons, el cap va sortir i es va separar de la pell. En Jondalar va aixecar la pell exuberant i va admirar el pelatge espès i gruixut.

Amb la seva ajuda, escorxar l’animal havia estat ràpid. L’Ayla recordava la primera vegada que ell l’havia ajudat a trossejar una presa, quan vivien a la vall on ella havia trobat el cavall, i en Jondalar encara es recuperava de les ferides que li havia fet un lleó. L’havia sorprès molt que hi estigués disposat i, a sobre, en fos un expert. Els homes del Clan no feien aquesta feina, no en tenien els records, i l’Ayla de vegades oblidava que en Jondalar la podia ajudar en tasques que al Clan es consideraven feines de dones. Estava acostumada a fer les coses sola i poques vegades demanava ajuda; tanmateix ara estava contenta d’haver comptat amb en Jondalar.

—Donaré aquesta carn al Llop —va dir l’Ayla, mirant el que quedava del golut.

—Justament ara pensava què en faries —va dir en Jondalar.

—Embolicaré el cap amb la pell i prepararé el menjar del vespre. Potser aquesta nit començaré a raspar la pell —va dir l’Ayla.

—Cal que comencis aquesta nit? —va preguntar en Jondalar.

—Necessitaré el cervell per estovar-la, i es fa malbé de seguida. És una pell tan maca, que no la voldria espatllar, i encara menys si ha de ser un hivern tan fred com es pensa la Marthona.

Quan anaven a marxar, l’Ayla va veure unes plantes amb fulles en forma de cor, foscament dentades, que feien mig metre d’altura i creixien en sòl humit al costat del riu on agafaven aigua.

—Abans de tornar al campament, vull collir unes quantes ortigues —va dir l’Ayla—. Ens aniran bé per menjar aquesta nit.

—Piquen —va dir en Jondalar.

—Un cop cuites, ja no piquen i tenen bon gust —va explicar l’Ayla.

—Ja ho sé, però no entenc com se li va acudir a ningú coure les ortigues per menjar-se-les. No sé com se’ls va passar pel cap que es podien menjar —va dir en Jondalar.

—No sé si ho sabrem mai, però jo he de trobar alguna cosa per arrencar-les. Unes fulles grosses que em tapin la mà perquè no em piquin. —Va fer un cop d’ull als voltants i va veure una planta rígida i alta, amb unes flors violades i cridaneres semblants al cards, i fulles grans en forma de cor, toves i peludes, que creixien des de terra al voltant de la tija—. Allà hi ha repalassa; les seves fulles tenen el tacte de la pell d’ant. M’aniran bé.

—Aquestes maduixes són delicioses —va dir la Zelandoni—. Un final perfecte per a un àpat boníssim. Gràcies, Ayla.

—No he fet gran cosa: la carn era de les anques d’un cérvol roig, i me la van donar en Solaban i en Rushemar abans de marxar. Només he fet un forn amb pedres i l’he rostida, i he cuit unes quantes cues de gat i verdures.

La Zelandoni havia observat l’Ayla excavant un forat a terra amb un osset de l’espatlla esmolat i amb forma en un extrem per fer-lo servir de pala. Per traslladar la terra, la va posar en petites palades en una pell vella, després la va tancar com un farcell i se la va endur. Va folrar el forat amb pedres, deixant un espai només una mica més gran que la carn, i va encendre un foc fins que les pedres es van escalfar. De dins el saquet de medecines, va treure una bosseta i va tirar un polsim del contingut sobre la carn: algunes plantes podien ser medicinals i alhora herbes aromàtiques. Després, va afegir unes quantes radícules que sobresortien del rizoma de l’herba botera, i que tenien gust de clau, a més d’hisop i reina dels boscos.

Va embolicar el rostit de cérvol roig amb les fulles de repalassa, va tapar les brases del fons del forat amb una capa de terra perquè no cremés la carn, i va ficar el rostit al petit forn. Va amuntegar herba humida a sobre i més fulles, i ho va tapar tot amb més terra perquè no hi quedés aire. Ho va acabar amb una gran pedra plana, que també havia escalfat al foc, i va deixar que el rostit es cogués a poc a poc amb l’escalfor residual i el seu propi vapor.

—No era carn cuita i prou —va insistir la Zelandoni—. Era molt tendra i tenia un gust que no coneixia, però que era molt bo. On vas aprendre a cuinar així?

—Amb l’Iza, la remeiera del clan d’en Brun. A més dels usos curatius de les plantes, sabia més coses: per exemple, el gust que tenien —va dir l’Ayla.

—És el mateix que vaig pensar jo quan vaig tastar la cuina de l’Ayla —va dir en Jondalar—. No coneixia els sabors, però el menjar era deliciós. Ara ja m’hi he acostumat.

—També ha estat una gran idea fer aquelles bossetes per cuinar amb fulles de cua de gat, i omplir-les amb ortigues i les parts de dalt verdes de les cues de gat i brots abans de submergir-les en aigua bullent. Treure-les ha estat molt fàcil. No ha calgut pescar-les del fons de la cassola —va observar la Primera—. Ho copiaré per fer decoccions i tisanes. —Va veure que en Jondalar feia cara de no entendre res i ho va aclarir—: Per coure medecines i fer infusions macerades.

—Ho vaig aprendre a la Trobada d’Estiu dels mamutois. Hi havia una dona que cuinava així, i moltes de les altres també ho van començar a fer —va dir l’Ayla.

—També m’ha agradat que posessis una mica de greix sobre la pedra plana calenta i coguessis a sobre els pastissos de farina de cua de gat. També els has posat alguna cosa, ho he notat. Què hi ha en aquella bossa que fas servir? —va preguntar la dona que era Primera.

—Cendres de fulles d’ungla de cavall —va dir l’Ayla—. Tenen un gust salat, sobretot si primer les asseques i després les cremes. M’agrada fer servir sal marina, sempre que en tinc. Els mamutois n’aconseguien comerciant. Els losadunais viuen a prop d’una muntanya feta de sal i n’extreuen. Me’n van donar una mica abans que me n’anés, i quan vaig arribar encara me’n quedava, però ara ja se m’ha acabat. Per això faig servir cendres de fulles d’ungla de cavall, com ho feia la Nezzie. Abans ja feia servir ungla de cavall, però no les cendres.

—Has après moltes coses en els teus viatges i tens cops amagats, Ayla. No sabia que també sabessis cuinar, però ho fas molt bé.

La noia no sabia què dir. Ella no considerava que cuinar fos res de l’altre món. Ho feia i prou. Encara no se sentia còmoda quan la lloaven directament i no sabia si s’hi sentiria mai, per això no va dir res.

—Les pedres planes tan grosses costen de trobar, o sigui que em sembla que em quedaré aquesta. Com que el Llamp estira el baiard, me la puc endur sense haver-la de carregar jo —va dir l’Ayla—. Us ve de gust una infusió?

—Quina ens faràs? —va preguntar en Jondalar.

—He pensat començar amb l’aigua de coure les ortigues i les cues de gat i afegir-hi una mica d’hisop —va dir l’Ayla—, i potser també reina dels boscos.

—Això promet —va dir la Zelandoni.

—L’aigua encara està tèbia; no trigarà gaire a escalfar-se —va dir la noia, tornant a posar pedres de coure al foc.

Després es va posar a endreçar. Portava greix d’urs en un intestí net i n’havia fet servir una mica per cuinar. Per tancar-lo, va cargolar l’extrem de l’intestí, i el va desar en el contenidor de pell rígida on guardava carns i greixos. El greix s’havia fos en aigua bullent a foc lent fins que va esdevenir un sèu blanc i llis; es podia fer servir tant per cuinar com per fer llum quan es feia fosc i, en aquest viatge, l’utilitzarien per entrar a les coves. Van embolicar amb fulles grans el menjar que havia sobrat de l’àpat del vespre, el van lligar amb un cordill i el van penjar del trípode de vares altes, juntament amb el recipient de la carn.

El sèu era el combustible que es posava a les llànties poc fondes de pedra. El ble es podia fer amb diversos materials absorbents. Quan s’encenia en la foscor absoluta d’una cova, la llum que projectava era molt més brillant del que semblava que pogués ser. Al matí les farien servir per endinsar-se a la cova.

—Vaig al riu a rentar els bols. Vols que et renti el teu, Zelandoni? —va preguntar l’Ayla, mentre afegia pedres calentes al líquid, mirava com bullia i desprenia vapor, i li afegia plantes fresques d’hisop.

—Sí, gràcies.

Quan va tornar, l’Ayla va trobar-se la tassa plena d’infusió calenta i en Jondalar amb la Jonayla a la falda, fent-li sorollets i ganyotes per fer-la riure.

—Em sembla que té gana —va dir ell.

—Com sempre —va dir l’Ayla, somrient.

Va agafar la nena i es va asseure a la vora del foc, amb la tassa d’infusió calenta a l’abast.

En Jondalar i la Zelandoni havien estat enraonant abans que la nena es comencés a neguitejar, segons semblava, de la mare d’ell, i hi van tornar quan la Jonayla es va tranquil·litzar.

—Quan vaig esdevenir Zelandoni, no coneixia gaire la Marthona, tot i que n’havia sentit a parlar molt, sobretot del seu gran amor amb en Dalanar —va dir la Primera—. Mentre era acòlita de la Zelandoni que hi havia abans que jo, ella em va parlar de les relacions de la dona que era famosa per ser una excel·lent cap de la Novena Cova, perquè entengués la situació.

»El seu primer home, en Joconan, havia estat un cap important, i ella en va aprendre moltes coses; però al començament, segons em van dir, no l’estimava, sinó que l’admirava i el respectava. Em va fer l’efecte que gairebé el reverenciava, però la Zelandoni no m’ho va dir així. Em va dir que la Marthona treballava de valent per com plaure’l. Ell era més gran, i ella era la seva dona jove i bonica, tot i que llavors estava disposat a prendre dues dones; potser més i tot. No s’havia aparellat mai abans, i un cop va decidir-se no volia esperar més per tenir família. Amb més d’una parella, tindria més garanties que nasquessin fills de la seva llar.

»Però la Marthona es va quedar prenyada d’en Joharran de seguida i, quan va donar a llum, en Joconan va deixar de tenir tanta pressa. A més, poc després que nasqués el seu fill, en Joconan es va posar malalt. Al principi, no era evident i no ho va explicar a ningú. Aviat va descobrir que la teva mare era més que bonica, Jondalar, que també era intel·ligent. Ajudant-lo, ella va trobar la seva fortalesa. A mesura que en Joconan estava més i més dèbil, ella va anar assumint responsabilitats de cap, i ho va fer tan bé, que quan ell va morir, la gent de la cova va voler que continués sent-ho.

—Com era en Joconan? Has dit que era poderós. Crec que en Joharran és un cap poderós. Normalment convenç els altres perquè acceptin el que ell vol que facin —va dir en Jondalar.

L’Ayla estava fascinada. Sempre havia volgut saber més coses de la Marthona, però aquesta no parlava gaire de si mateixa.

—En Joharran és un bon cap, però no té el mateix poder que en Joconan. S’assembla més a la Marthona que a en Joconan, que de vegades podia ser aclaparador. Tenia una presència molt imponent. A la gent li era fàcil de seguir-lo, però molt difícil d’oposar-s’hi. Crec que a algunes persones els feia por portar-li la contrària, encara que ell no amenacés mai ningú, que jo sàpiga. Algunes persones deien que era l’escollit de la Mare. A la gent, sobretot als joves, li agradava estar amb ell, i les noies se li llançaven al damunt. Diuen que aleshores gairebé totes duien serrells; totes el volien atrapar. No és estrany que esperés per aparellar-se —va dir la Zelandoni.

—Creus que els serrells ajuden realment una dona a seduir un home? —va preguntar l’Ayla.

—Crec que depèn de l’home —va dir la doniera—. Hi ha persones que creuen que quan una dona porta un serrell ho fa per evocar el pèl púbic, i que vol dir que està disposada a mostrar-lo. Si un home és fàcil d’excitar, o està interessat en una dona, un serrell el pot encendre i la seguirà fins que ella decideixi atrapar-lo. Però en Joconan tenia les idees clares, i no crec que s’interessés per una dona que pensés que necessitava portar serrell per atraure un home. Era massa obvi. La Marthona no va portar mai serrells i mai no li va faltar atenció. Quan en Joconan va decidir que la volia i que també estava disposat a prendre la noia de la cova llunyana, ja que eren com germanes, tots hi van estar d’acord. Va ser la Zelandoni la qui es va oposar a l’aparellament doble. Havia promès que la visitant tornaria amb el seu poble quan hagués après el que calia per ser zelandoni.

L’Ayla sabia que la doniera era una gran narradora i estava totalment captivada, en part per la Zelandoni, però sobretot per la història que explicava.

—En Joconan era un cap fort. Va ser sota el seu comandament que la Novena Cova es va fer tan gran. La cova sempre va ser prou gran per acomodar més persones del que era habitual, però no hi havia gaires caps disposats a assumir la responsabilitat de tanta gent —va explicar la Zelandoni—. Quan en Joconan va morir, la Marthona es va ensorrar de tristesa. Un temps vaig pensar que volia seguir-lo a l’altre món, però tenia un fill, i en Joconan havia deixat un gran buit a la comunitat. Calia omplir-lo.

»La gent anava a demanar-li ajuda quan necessitava alguna cosa del cap, com resoldre conflictes, organitzar visites a altres coves o viatges a les trobades d’estiu, planificar caceres i decidir quina part havia de compartir cada caçador amb la cova, immediatament i per a l’hivern següent. Quan el cap es va posar malalt, la gent es va acostumar a recórrer a la Marthona, i ella a resoldre problemes. Les necessitats dels altres i del seu fill devien ser el que la va fer tirar endavant. Al cap d’un temps, va esdevenir una cap reconeguda, i el seu dolor es va apaivagar; però va dir a la Zelandoni que no creia que es tornés a aparellar mai més. Llavors va ser quan va arribar en Dalanar a la Novena Cova.

—Tothom diu que va ser el gran amor de la seva vida —va dir en Jondalar.

—En Dalanar va ser el seu gran amor. Per a ell, la Marthona fins i tot s’hauria plantejat de deixar de ser cap, però no va arribar tan lluny; sentia que el seu poble la necessitava. I, tot i que ell l’estimava tant com ella a ell, al cap d’un temps, en Dalanar va voler fer la seva. No estava satisfet vivint a l’ombra d’ella. No era com tu, Jondalar; per a ell, treballar la pedra no era suficient.

—En canvi, és una de les persones més traçudes que he conegut. Tothom coneix el seu treball, i diuen que és el millor. L’únic tallador de sílex comparable a ell que he conegut és en Wymez, del Campament del Lleó dels mamutois. Sempre he volgut que es coneguessin —va dir en Jondalar.

—Potser, en cert sentit, es coneixen, a través de tu —va dir la dona grossa—. Jondalar, has de saber que, si no ho ets encara, aviat seràs el tallador de sílex amb més renom dels zelandoniis. En Dalanar és un gran fabricant d’eines, això no es pot negar, però ara és un lanzadonii. En fi, la seva gran habilitat sempre van ser les persones. Ara és feliç; ha fundat la seva pròpia cova, té el seu propi poble i, encara que fins a cert punt sempre sigui zelandonii, els lanzadoniis un dia seran reconeguts independents.

»I tu ets el seu fill al cor, a més de fill de la seva llar, Jondalar En Dalanar està orgullós de tu. També estima la filla de la Jerika, la Joplaya. Està orgullós de tots dos. Encara que en un raconet del seu cor sempre estimarà la Marthona, està boig per la Jerika. Crec que li agrada que sigui tan exòtica, i tan menuda i forta, alhora. Això és en part el que l’atrau d’ella. Ell és tan gran, que al seu costat la Jerika no li arriba ni a la meitat. Sembla delicada, però fa bona parella amb ell. No té cap desig de ser cap, està contenta de deixar-li-ho ser a ell, tot i que no tinc cap dubte que ho podria ser. La seva força de voluntat i el seu caràcter són formidables.

—En això, tens tota la raó, Zelandoni! —va dir ell, rient, amb una de les seves riallades franques i sorolloses, i un entusiasme espontani que era més sorprenent per inesperat.

En Jondalar era un home seriós i, encara que somrigués sovint, no acostumava a riure sorollosament. Quan ho feia, l’exuberància sense reserves de la seva rialla era sempre sorprenent.

—En Dalanar va trobar parella després que ell i la Marthona tallessin el nus, però molts dubtaven que ella trobés mai un home per substituir-lo, que mai estimés tant un altre home; i no ho va fer, però va trobar en Willamar. L’amor que sent per ell no és menys que el que sentia per en Dalanar, però és diferent; igual que el seu amor per en Dalanar no era el mateix que sentia per en Joconan. En Willamar també té traça amb les persones, és una característica de tots els homes de la seva vida, però ell ho satisfà fent de mestre de comerç, viatjant, fent contactes, veient llocs nous i insòlits. Ha vist més coses, ha viatjat més i ha conegut més persones que ningú altre, incloent-te a tu, Jondalar. Li agrada viatjar, però encara li agrada més tornar a casa i explicar les seves aventures i els coneixements que ha après amb els pobles que ha conegut. Ha creat xarxes comercials per tot el país dels zelandoniis i més enllà, i ha tornat amb novetats útils, amb històries emocionants i objectes sorprenents. Va ser una enorme ajuda per a la Marthona quan era cap, i ara ho és per a en Joharran. No hi ha home que respecti més. I, a més, l’única filla de la Marthona va néixer de la seva llar. La Marthona sempre va voler tenir una nena, i la teva germana Folara és una noia encantadora —va dir la Zelandoni.

L’Ayla ho entenia. Ella també havia desitjat molt una filla; va mirar la seva nena adormida amb un fort sentiment amorós.

—Sí, la Folara és bonica, i a més és intel·ligent i valenta —va dir en Jondalar—. Quan vam arribar i tothom tenia tanta por dels cavalls, ella no va dubtar i va baixar corrent a saludar-me. No ho oblidaré mai.

—Sí, la Folara és un orgull per a la teva mare; però el més important és que amb una filla sempre saps que els seus fills són els teus néts. Sé que estima els fills de les llars dels seus fills, però amb una filla no hi pot haver dubte. I el teu germà Thonolan també va néixer de la llar d’en Willamar i, tot i que ella no volgués tenir favoritismes, era el qui la feia somriure. D’altra banda, ell feia somriure tothom, sabia tractar les persones encara més que en Willamar; era afectuós, sincer i simpàtic; qualitats irresistibles per a tots. En Thonolan tenia la mateixa passió per viatjar. Dubto que haguessis fet un viatge tan llarg sense ell, Jondalar.

—Tens raó. No havia pensat mai a fer un viatge fins que ell es va decidir a marxar. Per a mi, els lanzadoniis vivien massa lluny per visitar-los.

—Per què et vas decidir a anar-te’n amb ell? —va preguntar la Zelandoni.

—No sé si ho puc explicar —va dir en Jondalar—. Estar amb en Thonolan em resultava divertit, i vaig pensar que viatjar plegats seria fàcil. Ell va fer que el viatge semblés emocionant, però no em pensava que arribaríem tan lluny. En part, crec que va ser perquè de vegades podia ser una mica despreocupat i sentia la necessitat de vigilar-lo. Era el meu germà i crec que l’estimava més que a ningú. Sabia que jo tornaria a casa un dia o altre, si era possible, i pensava que si em quedava amb ell, acabaria tornant amb mi, tard o d’hora. No ho sé, alguna cosa m’hi empenyia —va dir en Jondalar.

Va mirar l’Ayla, que l’escoltava encara amb més atenció que a la Zelandoni.

—I la Marona? És evident que no senties res prou fort per ella per fer-te quedar. Va tenir alguna cosa a veure amb la teva decisió de marxar? —va preguntar la Zelandoni. Era la primera vegada des que en Jondalar havia tornat que la doniera tenia ocasió de parla i com calia amb ell de la raó del seu llarg viatge, i pensava aprofitar la—. Què hauries fet si en Thonolan no s’hagués decidit a fer un viatge?

—Suposo que hauria anat a la Trobada d’Estiu i segurament m’hauria aparellat amb la Marona —va dir en Jondalar—. Era el que esperava tothom i, en aquell moment, no hi havia cap dona que m’agradés més que ella. —Va mirar l’Ayla i li va somriure—. Però si he de ser franc, no pensava en ella quan em vaig decidir a marxa. Em feia patir la mare; crec que endevinava que en Thonolan podia no tornar, i em feia por que es pensés que jo tampoc. Jo tenia la intenció de tornar, però com que no se sap mai… En un viatge pot passar de tot; i així va ser. Però sabia que en Willamar no se n’aniria lluny, i tenia la Folara i en Joharran.

—Què et feia pensar que la Marthona no esperava que en Thonolan tornés? —va preguntar la Primera.

—Una cosa que ens va dir quan vam marxar per visitar en Dalanar. En Thonolan va ser qui s’hi va fixar. La mare li va dir «bon viatge», no «fins que tornis», com em va dir a mi. I recordes quan vam dir a la mare i en Willamar que en Thonolan havia mort? En Willamar va dir que la mare no esperava que tornés, i com jo em temia, tenia por que jo tampoc no tornés quan va saber que me n’havia anat amb ell. Va dir que li feia por d’haver perdut dos fills —va explicar en Jondalar.

«Va ser per això que no es podia quedar amb els xaramudois quan la Tholie i en Markeno ens ho van demanar», va pensar l’Ayla. «Ens van acollir tan bé i me’ls vaig arribar a estimar tant durant la nostra visita, que em volia quedar, però en Jondalar no podia. Ara sé per què, i m’alegro que féssim tot aquell camí. La Marthona em tracta com a una filla i la Zelandoni també. La Folara m’agrada molt i la Proleva i en Joharran, i tants d’altres. No tothom, però la majoria són bones persones».

—La Marthona tenia raó —va dir la Zelandoni—. En Thonolan tenia moltes qualitats i era molt estimat. Molta gent creia que era un preferit de la Mare. No m’agrada que diguin aquestes coses, però en aquest cas era profètic. L’altra cara de ser un dels seus preferits és que ella no suporta estar-ne separada gaire temps i tendeix a endur-se’ls aviat, quan encara són joves. Vas ser fora tant de temps, que vaig començar a pensar que tu també eres una mica preferit.

—No vaig pensar mai que seria fora cinc anys —va dir en Jondalar.

—Al cap de dos anys, gairebé ningú no creia que tu i en Thonolan tornéssiu. De tant en tant, algú esmentava que havíeu marxat de viatge, però ja us començaven a oblidar. No t’imagines la sorpresa de la gent quan vas tornar. No era només perquè apareguessis amb una dona forastera i amb els cavalls i el llop —va dir la Zelandoni. Va somriure amb murrieria—; va ser perquè havies tornat.