Capítol 35

A primera vista i de lluny, a l’Ayla li va semblar veure que qui s’acostava pel camí transitat, entre els campaments de diferents coves conegudes, era en Jondalar, carregat amb alguna cosa. Va sentir que se li feia un nus a la panxa. L’alçada, la forma del cos i el caminar eren d’ell, però, quan l’home es va apropar, va veure que era en Dalanar, amb en Bokovan a coll.

De seguida que es van trobar, en Dalanar li va veure les marques negres al front. L’Ayla va notar la sorpresa d’en Dalanar en veure-la i l’esforç que feia per no mirar-li el front, i es va recordar de les marques. Com que no les veia, se n’oblidava.

«És per això que en Jondalar es comporta d’una manera tan estranya», va rumiar en Dalanar. Quan el va convidar a participar en l’àpat dels lanzadoniis, amb l’Ayla i la Jonayla, a en Dalanar li va sorprendre la vacil·lació d’en Jondalar i, després, la negativa. Va assegurar que ja havia promès anar a un altre lloc, però semblava avergonyit i angoixat. Era com si busqués excuses per no anar-hi. Va recordar les seves pròpies excuses per deixar una dona que estimava. «Però no crec que a en Jondalar l’amoïni que l’Ayla sigui zelandoni», pensava l’home gran. «Semblava cofoi de les habilitats de la noia com a guaridora i satisfet de treballar amb el sílex i ensinistrar els seus aprenents».

—Vols que et porti una estona a coll, Bokovan, perquè en Dalanar descansi? —va preguntar l’Ayla, allargant els braços i somrient.

El petit va dubtar, però de seguida li va allargar els bracets. La noia va recordar com pesava tan bon punt el va haver agafat. L’Ayla, amb en Bokovan, i en Dalanar, agafant la Jonayla de la mà, van caminar cap al campament. El Llop els seguia de prop.

L’animal ja semblava del tot acostumat a deambular pel gran campament de persones, i ningú no es fixava en ell. En canvi, l’Ayla havia observat que els zelandoniis es divertien veient les reaccions dels visitants o els forasters, que no estaven acostumats a veure un llop barrejant-se de forma tan natural amb les persones.

Quan van arribar, la Joplaya i la Jerika van anar a saludar-la, i l’Ayla va notar les expressions de sorpresa i l’intent, poc reeixit, de no mirar-li les marques del front. Tot i que la bonica noia de cabells llargs, que en Jondalar anomenava «cosina», encara estava envoltada d’una aura de tristesa, l’Ayla va notar que un somriure amorós li il·luminava els vius ulls verds quan va agafar el seu fill. La Joplaya semblava més relaxada, més conformada i, sincerament, contenta de veure l’Ayla.

La Jerika també la va saludar afectuosament.

—Dóna’m en Bokovan —va dir, agafant la criatura de braços de la seva mare—; li he preparat el menjar. Tu pots parlar amb l’Ayla.

L’Ayla va parlar directament al nen.

—M’alegro de conèixe’t, Bokovan? Em vindràs a veure? Sóc de la Novena Cova. Que saps on és?

Ell la va mirar un moment.

—Sí —va respondre amb gran seriositat.

La noia no va poder evitar notar les semblances i les diferències entre la Jerika, la Joplaya i en Bokovan abans que la seva àvia se l’endugués. La dona gran era baixa i robusta, i els seus moviments eren ràpids i enèrgics. Els seus cabells, abans foscos com el cel nocturn, ara mostraven fils grisos tardorencs. La cara, rodona i plana, amb els pòmuls alts, estava més arrugada, però els ulls, negres esbiaixats, encara espurnejaven amb encant i enginy.

L’Ayla recordava l’Hochaman, l’home que havia estat aparellat amb la mare de la Jerika. Era viatger i la seva parella havia decidit acompanyar-lo. La Jerika va néixer pel camí. L’Ayla recordava que en Dalanar havia explicat amb orgull al visitant s’armunai el llarg viatge de l’Hochaman des de les Mars Interminables de l’Est fins a les Grans Aigües de l’Oest. Va pensar que, encara que la veritat ja fos prou excepcional, era la mena d’història que s’explicaria i es tornaria a explicar i, segurament, creixeria amb cada narrador fins a esdevenir una llegenda o un mite, amb poques semblances amb la història original.

En Dalanar va conèixer la Jerika poc després de trobar la mina de sílex i, al començament, l’exotisme de la dona l’havia intrigat i, després, captivat. Quan l’Hochaman i la Jerika van arribar al campament, ja hi havia força persones instal·lades amb en Dalanar a prop de la mina, l’inici de la cova que més tard s’anomenaria dels lanzadoniis. La mare de la Jerika havia mort feia anys. Eren tan estranys, que era evident que venien de molt lluny. En Dalanar no havia vist mai ningú com la Jerika. Era petitona en comparació amb les altres dones, però intel·ligent i molt decidida. L’exotisme de la noia el va captivar. Havia calgut algú així d’insòlit per esvanir del tot el seu gran amor per la Marthona.

La Joplaya va néixer a la llar d’en Dalanar. Ara l’Ayla sabia el que sempre havia cregut: la Joplaya era tant filla d’en Dalanar com de la Jerika. Però en Jondalar no havia anat a viure amb els lanzadoniis fins que ell i la Joplaya ja eren adolescents. No els havien pujat com a germans, i la Joplaya se n’havia enamorat perdudament, tot i que fos un «cosí proper» i, per tant, no s’hi pogués aparellar.

«La Joplaya s’assembla molt a la Folara, la germana d’en Jondalar», va pensar l’Ayla, intentant classificar les noves relacions. «En Jondalar i la Folara són fills de la Marthona, i en Jondalar i la Joplaya són fills d’en Dalanar. Ell es fa palès en tots dos».

En Jondalar era una versió més jove d’en Dalanar, mentre que en la Joplaya es manifestava més la influència de la seva mare, però era alta com en Dalanar, i la contribució d’ell es veia de maneres subtils. Tenia els cabells foscos, però amb metxes més clares, i no eren tan brillants com havien estat els de la seva mare. La cara tenia els contorns del poble d’en Dalanar, però els pòmuls alts de la mare. El tret més fascinant eren els ulls: ni negres com els de la seva mare, ni blau intens com els d’en Dalanar i en Jondalar; els ulls de la Joplaya eren d’un verd viu amb tons d’avellana, amb la forma i el plec epicàntic de la seva mare, però menys pronunciat. La Jerika era clarament forastera, però en molts sentits la Joplaya semblava més exòtica que la seva mare gràcies a les semblances que tenia amb el poble d’en Dalanar.

La Joplaya s’havia decidit a aparellar-se amb l’Echozar, perquè sabia que no podria tenir mai l’home que estimava. El va escollir a ell, va explicar un dia a l’Ayla, perquè sabia que no trobaria mai un home que l’estimés tant, i tenia raó. L’Echozar era un dels «esperits mixtos»: la seva mare havia estat del Clan i moltes persones creien que era tan lleig com bonica era la Joplaya. Però no l’Ayla, que estava segura que l’Echozar era com seria el seu fill quan fos gran.

En Bokovan manifestava tots els components dels seus extraordinaris antecedents: eren evidents la força física del Clan que li venia de l’Echozar, juntament amb l’alçada de la seva mare i en Dalanar. Tenia els ulls una mica esbiaixats i foscos, gairebé tan foscos com els de la Jerika, però no del tot negres. Un toc o una espurna d’un to més dar li donaven una vivesa que l’Ayla no havia vist mai en uns ulls tan foscos. No sols eren insòlits, també eren convincents. Percebia alguna cosa especial en en Bokovan i li hauria agradat que els lanzadoniis visquessin més a prop. Li hauria agradat veure’l créixer.

Només era una mica més petit que el seu fill l’última vegada que el va veure, i li recordava tant en Durc que l’afligia. Es preguntava quina mena de ment tindria. Tindria algun aspecte dels records del Clan juntament amb la capacitat per crear art i enraonar amb paraules? Com el poble d’en Dalanar i la Jerika? Sovint havia pensat això del seu fill.

—En Bokovan és un nen molt especial, Joplaya —va dir l’Ayla—. Quan sigui més grandet, m’agradaria que me’l deixessis tenir un temps a la Novena Cova.

—Per què? —va preguntar la Joplaya.

—En part, perquè és possible que tingui qualitats singulars que el podrien conduir a la zelandònia, i això ho hauries de saber, però sobretot perquè m’encantaria conèixe’l millor —va explicar l’Ayla.

La Joplaya va somriure.

—Tu m’enviaries la Jonayla a viure amb els lanzadoniis una temporada? —va preguntar.

—No hi havia pensat —va dir l’Ayla—, però podria ser una bona idea… d’aquí a uns anys… si a ella li ve de gust. Per què la vols?

—No tindré mai una nena. No tindré mai cap més fill. Va ser massa difícil donar a llum en Bokovan —va dir la Joplaya.

L’Ayla recordava la dificultat que havia tingut per parir el seu fill Durc, el que havia nascut al Clan, i havia sentit a parlar dels problemes de la Joplaya.

—N’estàs segura, Joplaya? Un part difícil no significa que ho hagin de ser tots.

—La meva doniera creu que no ho hauria d’intentar. Li fa por que no m’hi quedi. Vaig estar a punt amb en Bokovan. Em prenc la medecina que vas donar a la zelandònia, i la mare procura que no me’n descuidi. Ho faig per ella, però, encara que no la prengués, no canviaria res. No crec que em torni a quedar prenyada. En contra de la mare, vaig deixar de prendre la medecina una temporada, perquè volia tenir un altre fill. Però la Doni ha escollit no beneir-me —va explicar la Joplaya.

L’Ayla no volia tafanejar, però com a zelandoni sentia que havia de preguntar, sobretot ara.

—Honores la Mare sovint? És important, si vols que la Mare et beneeixi, que l’honoris com cal.

La Joplaya va somriure.

—L’Echozar és molt afectuós. No és el que volia, Ayla, però… —va callar i una expressió de desolació li va enfosquir l’expressió un instant. L’Ayla la va acompanyar amb la seva, per una raó totalment diferent— tenia raó quan vaig dir que ningú no m’estimaria més que l’Echozar, i l’he arribat a apreciar molt. Al començament, no gosava tocar-me, li feia por fer-me mal, i crec que sentia que no hi tenia dret. Ja ho hem superat, tot i que encara actuï amb agraïment, i jo li prengui el pèl per això. Fins i tot ha après a riure’s de si mateix. Crec que la Doni està honorada com cal.

L’Ayla s’ho va rumiar. Era possible que el problema no fos de la Joplaya sinó de l’Echozar. Era mig Clan, i hi podria haver alguna raó per què un home que era del Clan, o ho era en part, tingués dificultats per concebre fills amb una dona dels Altres. Un fill podia ser qüestió de sort, tot i que alguns en diguessin abominació, i no sort. L’Ayla no estava segura de la freqüència amb què algú del Clan s’unia a un dels Altres, o de quants d’aquests descendents vivien o se’ls permetia de viure.

Tothom havia sentit a parlar d’aquests esperits mixtos, però ella no n’havia vist gaires. Es va parar a comptar-los: hi havia el seu fill Durc, i l’Ura de l’Assemblea del Clan. En Rydag del Campament del Lleó dels Mamutois. Era possible que l’Attaroa i altres s’armunais tinguessin alguna barreja del Clan. L’Echozar era mig mig i, per descomptat, hi havia en Bokovan. Probablement, la mare d’en Brukeval també havia estat mig mig i, per això, ell tenia aquell aspecte tan característic.

Preguntaria fins a quin punt s’honorava la Mare a les cerimònies i els festivals dels lanzadoniis. Encara eren un grup petit, tot i que s’havia dit que crearien una segona cova en el futur. Va pensar que potser n’havia de parlar primer amb la seva Zelandoni. Ara que era de la zelandònia, havia de discutir els assumptes amb els altres zelandonis. Potser ho havia de consultar amb la Primera. Segurament, tindria una opinió sobre el tema, va pensar l’Ayla.

Aleshores, l’Echozar va arribar al campament, i el tema va canviar. La noia es va alegrar d’oblidar-se de ser zelandoni i ser només una amiga. Ell li va somriure content. A l’Ayla encara la sobresaltava veure un somriure en una cara del Clan; una expressió que ensenyés les dents tenia un significat diferent en el poble amb què havia crescut.

—Ayla! Quina alegria! —va exclamar l’Echozar, i es van abraçar.

Ell també s’havia fixat en les marques recents al front de la noia, però, encara que entengués el que significaven, no l’afectaven tant com al poble d’en Dalanar que l’havia adoptat. Sabia que l’Ayla era una acòlita i esperava que acabés sent zelandoni. Hauria fet algun comentari, però ell havia hagut d’aguantar massa enraonies pel seu aspecte físic i s’ho pensava dues vegades abans de parlar de l’aparença d’una altra persona.

—I el llop, mi-te’l! —va dir, sentint una mica d’aprensió quan el Llop el va ensumar. Els lanzadoniis no estaven tan acostumats a l’animal i, per molt bé que se’n recordés, li va costar una mica acostumar-se a tornar a veure un llop passejant-se entre les persones—. He sentit a dir que corria per aquí i he sabut que havies arribat. Em feia por que no ens veiéssim després d’haver vingut de tan lluny. Fins i tot pensàvem anar uns quants a la Novena Cova per veure’t abans de tornar a casa. Els teus parents mamutois i el seu amic s’armunai hi pensen anar, i a alguns lanzadoniis també els agradaria —va dir l’Echozar.

L’Ayla va pensar que semblava més segur de si mateix i més relaxat, i va comprendre que, tal com li havia dit en Dalanar, li havia anat molt bé que en Danug i en Druwez l’acceptessin sense manies, com l’altre xicot, com es deia…? Aldanor? Estava segura que en Jondalar també l’havia rebut cordialment, com tota la seva família i els amics propers. En Jondalar sabia com fer que l’Echozar se sentís ben rebut, però a ella no li havia dit ni una sola paraula de benvinguda. L’única vegada que l’havia vist des de la seva arribada havia estat al bosquet, despullat, amb la Marona. L’Ayla va haver de mirar a una altra banda per dissimular el nus que se li feia a la gola i la coïssor de les llàgrimes, uns sentiments que últimament l’assaltaven sense més ni més. Va dir que se li havia ficat una brossa a l’ull.

—Que jo hagi vingut a la Trobada d’Estiu no vol dir que no puguis venir de visita a la Novena Cova —va dir l’Ayla al cap d’un moment—. No és gaire lluny i, ja que ets aquí, hi podries passar. Crec que a en Dalanar i la Joplaya els faria gràcia veure com ha organitzat en Jondalar la formació dels aprenents de tallador de sílex. Ja en té sis —va explicar la noia, amb una veu gairebé normal. Al capdavall, no podia deixar de parlar d’en Jondalar a en Dalanar i la Joplaya—. I a mi m’encantaria estar més temps amb en Bokovan, i amb tots vosaltres, evidentment.

—Em sembla que aquest menut ha captivat l’Ayla —va dir en Dalanar.

Tots van somriure comprensius.

—Serà un homenàs —va dir l’Echozar—. I li vull ensenyar a ser un bon caçador.

L’Ayla li va somriure. Es va imaginar l’Echozar com un home del Clan, orgullós del fill de la seva llar.

—Podria ser més que un homenàs, Echozar. Em sembla que és un vailet molt especial.

—On és en Jondalar? —va preguntar l’Echozar—. No havia de venir a menjar amb nosaltres aquest vespre?

—Al migdia l’he vist sortir amb la Jonayla i els cavalls. Ha dit que no podia —va explicar en Dalanar, decebut.

—Jo havia de treure la Jonayla a muntar, però la reunió de la zelandònia s’ha allargat més del que esperava —va dir l’Ayla.

Tots li van mirar el front.

—Ha dit per què no podia venir? —va preguntar l’Echozar.

—No ho sé; es veu que havia fet altres plans i havia quedat abans que vingués l’Ayla.

L’Ayla va sentir un nus a l’estómac. «Ja m’imagino quins plans havia fet», va pensar.

Era gairebé de nit quan l’Ayla va dir que se n’havia d’anar. L’Echozar els va acompanyar a ella, la Jonayla i el Llop, amb una torxa.

—Sembles content, Echozar —va dir l’Ayla.

—N’estic, tot i que encara em costi de creure que la Joplaya sigui la meva parella. De vegades, em desperto a la nit i la miro a la claror de la foguera. És tan bonica, tan meravellosa. És bona i comprensiva. Em sento tan afortunat, que de vegades no entenc per què me la mereixo.

—Ella també té sort. Tant de bo visquéssim més a prop.

—Perquè poguessis veure en Bokovan més sovint? —va dir ell.

L’Ayla li va veure brillar les dents en un somriure.

—És veritat, m’agradaria veure més sovint en Bokovan, i a tu i a la Joplaya i a tots els altres —va contestar.

—Per què no tornes amb nosaltres i t’hi quedes tot l’hivern? —va proposar l’Echozar—. En Dalanar diu que tu i en Jondalar sempre sou benvinguts.

L’Ayla va fitar la foscor amb el front arrufat. «Sí, és clar, en Jondalar», va pensar.

—No crec que en Jondalar vulgui deixar els seus aprenents. S’hi ha compromès, i l’hivern és la millor època per treballar i perfeccionar les tècniques —va dir.

L’Echozar va callar un moment.

—Suposo que no voldries deixar en Jondalar i quedar-te amb nosaltres una estació, amb la Jonayla i els animals —va suggerir—. La Joplaya estima molt en Bokovan, però li encantaria tenir la nena a la vora. Ella i en Bokovan han passat molt de temps junts al campament de la Levela i s’han acabat coneixent bé.

—No… no ho sé. No m’ho havia plantejat. He estat tan enfeinada amb la formació de la zelandònia… —va dir.

Va mirar enrere buscant la seva filla, que anava una mica ressagada. «Deu haver trobat alguna cosa al camí que l’ha distret», va pensar l’Ayla.

—No ens faria cap mal tenir una altra doniera —va dir l’Echozar.

L’Ayla va somriure i es va parar.

—Jonayla, per què vas tan enrere?

—Estic cansada, mare —va somicar la Jonayla—. Que em portes a coll?

L’Ayla es va parar per agafar la seva filla i se la va repenjar al maluc. La nena li va penjar els braços al coll. L’Ayla va abraçar fort el petit cos de la seva filla; l’havia enyorada molt.

Van caminar una estona en silenci i aviat van sentir veus exaltades. Davant veien la claror d’una foguera rere un matoll força atapeït. L’Ayla va deduir que no era el campament normal d’una cova. A través del matoll, va veure uns quants homes asseguts a la vora del foc; eren caçadors i bevien alguna cosa d’uns bots en miniatura, fets amb estómacs pràcticament impermeables d’animals petits. En coneixia molts; alguns eren de la Novena cova, però també n’hi havia uns quants d’altres coves.

En Laramar hi era, l’home que era conegut per elaborar el potent beuratge alcohòlic a partir de pràcticament qualsevol cosa que fermentés. Les begudes que elaborava no tenien el refinament del vi que feia la Marthona, però no eren dolentes. No feia pràcticament res més i havia perfeccionat el que havia esdevingut el seu «ofici», però en fabricava grans quantitats, i moltes persones en bevien massa sovint i causaven problemes. L’altre factor que l’havia fet famós era una llar plena de canalla desatesa i una parella deixada, que ingeria el seu producte amb liberalitat. L’Ayla i la resta de la cova s’ocupaven més dels fills d’en Laramar i la Tremeda que ells mateixos.

Ara, la filla gran estava aparellada amb en Lanidar i tenia un fill, però la jove parella havia adoptat els germans petits d’ella. El germà més gran, en Bologan, també vivia amb ells i els ajudava a mantenir els petits. A més a més, els havia ajudat a construir el seu nou allotjament, juntament amb en Jondalar i uns quants més. La mare dels nens, la Tremeda, i en Laramar, també vivien amb ells de tant en tant, quan decidien que necessitaven tornar a casa, i es comportaven com si l’allotjament fos seu.

A més d’en Laramar, l’Ayla es va fixar en un home que tenia marques de la zelandònia al front i, quan va somriure, li va veure el buit de les dents del davant i va saber que era en Madroman. Ja l’havien acceptat a la zelandònia i l’havien tatuat? No s’ho podia creure. Va tornar a mirar i va veure que una vora del «tatuatge» estava borrós. Se’l devia haver pintat, emprant els colors que algunes persones utilitzaven per decorar-se provisionalment les cares en ocasions especials. Mai no havia vist ningú que es pintés marques de zelandoni.

Veure’l li va recordar el sarró que havia trobat a la cova i que havia portat a la Primera. Per més que ell li somrigués i volgués parlar amb ella, l’Ayla sempre s’havia sentit incòmoda amb en Madroman. La neguitejava d’una manera que la feia pensar en el pelatge d’un cavall raspallat en direcció contrària al naixement del pèl. Se sentia com si ell la raspallés en direcció contrària.

Va veure molts nois joves, que xerraven i reien fent molt soroll, però també hi havia homes de totes les edats. Pel que sabia dels que va reconèixer, cap d’ells no contribuïa gaire al grup. Alguns no eren gaire llestos o eren fàcils de manipular. Un d’ells es passava gairebé tot el dia bevent el beuratge d’en Laramar i tornava a casa cada nit ensopegant, i sovint el trobaven inconscient a qualsevol lloc, fent pudor d’alcohol o de vòmit. Un altre era famós per ser innecessàriament brutal, sobretot amb la seva parella i els fills d’ella; la zelandònia havia debatut formes d’intercedir i només esperava que la dona els demanés ajut.

Assegut una mica apartat, amagat en l’ombra, va veure en Brukeval, amb l’esquena repenjada en un tronc i bevent d’un dels bots. El mal caràcter del noi encara la feia ser previnguda, però era cosí d’en Jondalar i sempre havia estat simpàtic amb ella. Li va fer pena veure’l amb una trepa tan desastrosa.

Estava a punt de girar-se i, llavors, va sentir que el Llop grunyia baixet. Va sentir una veu forta darrere seu.

—Mira què tenim aquí! L’amant dels animals i un parell de bèsties.

La noia es va girar de cop sobresaltada. «Un parell de bèsties», va pensar, «però si només tinc el Llop». Va tardar una mica a entendre que havia dit animal a l’Echozar. Es va posar feta una fúria.

—L’únic animal que veig aquí és un llop… o és que pensaves en tu mateix? —va contraatacar l’Ayla.

Algú que va sentir el comentari va riure sorollosament, i la noia va veure que l’home feia mala cara.

—Jo no he dit que fos un animal —va dir.

—Ben fet. Mai no et posaria a la mateixa categoria que el Llop. No t’hi pots comparar —va dir.

Uns altres homes van apartar el matoll per veure què passava. Van veure l’Ayla amb la seva filla al maluc, i la cama posada davant del llop per retenir-lo. I l’Echozar aguantant una torxa.

—Ens estava espiant —va dir l’home, a la defensiva.

—Passava per un camí i m’he parat a veure qui feia tant soroll —va respondre l’Ayla.

—Qui és aquesta? I per què parla tan estrany? —va preguntar un jove que l’Ayla no coneixia. Després, va exclamar—: Això és un llop!

L’Ayla ja havia oblidat el seu «accent», com la major part de les persones que la coneixien, però, de tant en tant, un foraster l’hi recordava. Per l’estampat de la camisa de l’home i el disseny del collaret que duia, es va imaginar que era d’una cova que vivia en un altre riu, al nord; un grup que normalment no assistia a les seves trobades d’estiu. Devia haver arribat feia poc.

—És l’Ayla de la Novena Cova, la que va portar en Jondalar —va explicar en Madroman.

—I és una zelandoni que sap dominar els animals —va afegir un altre home.

L’Ayla va pensar que era de la cova veïna, la Catorzena.

—No és zelandoni —va dir en Madroman amb condescendència—. És una acòlita; encara s’està formant.

Era evident que encara no havia vist el nou tatuatge de la noia.

—Però quan va arribar, ja dominava aquest llop i un parell de cavalls —va insistir l’home de la Catorzena Cova.

—Ja us he dit que era una amant dels animals —va dir el primer home, amb una rialla burleta i mirant intencionadament l’Echozar.

L’Echozar li va tornar una mala mirada i es va situar al costat de l’Ayla amb posat protector. Era un grup d’homes nombrós, i havien pres la beguda d’en Laramar, la qual tots sabien que podia treure el pitjor de les persones.

—Vols dir els cavalls d’aquell allotjament refugi acampat riu amunt? —va preguntar el foraster—. És el primer que em van ensenyar quan vaig arribar. Ella és la que els controla? Em pensava que eren l’home i la nena.

—La Grisa és el meu cavall —va intervenir la Jonayla.

—Tots són de la mateixa llar —va dir en Brukeval, acostant-se a la claror.

L’Ayla va mirar en Brukeval i després l’Echozar, i en va veure les semblances immediatament. En Brukeval era una versió modificada de l’Echozar, tot i que cap dels dos fos del tot Clan.

—Deixeu en pau l’Ayla —va continuar en Brukeval—. I, a partir d’ara, val més que feu les vostres celebracions una mica més lluny del camí.

—Sí, és una bona idea —va dir algú que havia aparegut de sobte. En Joharran, acompanyat d’uns homes, es va posar al cercle de llum de la torxa que sostenia l’Echozar. Uns quants duien torxes apagades i les van encendre amb la de l’Echozar, perquè es veiés que eren nombrosos—. Us hem sentit i hem vingut a veure què passava. Hi ha molt d’espai per ajuntar-se i beure, Laramar. No cal que molesteu les persones que passen pels camins, que van d’un campament a l’altre. Potser podríeu traslladar la festa ara mateix. No ens agradaria que els nens es trobessin amb això al matí.

—No ens pot dir on ens hem de posar —va dir una veu pastosa.

—És veritat, no ens pot dir on ens hem de posar —va assentir el primer home que havia vist l’Ayla.

—No passa res —va dir en Laramar, recollint els bots petits que encara no estaven oberts i desant-los en una motxilla—. Ja trobaré un lloc on no ens molesti ningú.

En Brukeval va anar a ajudar-lo. Va mirar l’Ayla, i ella li va somriure amb agraïment per haver-se posat a favor d’ella i estar disposat a canviar de lloc. Ell li va correspondre amb una expressió anhelant que la va desconcertar. Després, es va allunyar. La noia va deixar la Jonayla a terra i es va agenollar per calmar el Llop mentre els homes recollien.

—Igualment, volia anar al campament dels lanzadoniis per parlar amb en Dalanar, Echozar —va dir en Joharran—. Per què no hi anem junts? L’Ayla pot tornar amb en Solaban i els altres.

La noia va rumiar què devia ser tan important perquè hagués de parlar-ne amb en Dalanar i no pogués esperar al matí. Cap d’ells se n’aniria enlloc a la nit. Llavors, es va fixar que alguns dels homes que estaven asseguts a la vora del foc sortien de darrere el matoll i anaven en la direcció que havien pres els altres, girant-se, de tant en tant, per mirar l’Echozar, en Joharran i un parell més que s’allunyaven. Es va amoïnar. Alguna cosa no anava a l’hora.

—No havia vist mai actuar així la zelandònia —va comentar en Joharran—. Heu sentit alguna cosa de la cerimònia especial que tothom diu que estan organitzant? L’Ayla ja té la marca però encara no s’ha anunciat. Normalment, ho fan de seguida. Te n’ha dit res?

—Ha anat tant de bòlit amb la zelandònia, que l’he vista molt poc —va dir en Jondalar.

No era del tot veritat. No l’havia vist gaire, però no perquè ella anés de bòlit. Era ell el qui no s’havia deixat veure, i el seu germà ho sabia.

—Doncs, es veu que estan organitzant una cosa grossa. La Zelandoni ha passat una bona estona parlant amb la Proleva, i ella m’ha dit que la zelandònia vol un banquet abundant i elaborat. Fins i tot han parlat amb en Laramar perquè subministri la seva beguda al festival. Farem una gran partida de caça, d’un dia o dos. Vols venir? —va preguntar en Joharran.

—Sí —va contestar en Jondalar, gairebé massa de pressa, fins al punt que el seu germà el va mirar estranyat—. Em ve molt de gust.

Si hagués estat sincer, en Jondalar hauria recordat que l’Ayla li havia dit alguna cosa el primer dia, però des que ella l’havia descobert amb la Marona no podia pensar en res més. En aquelles circumstàncies, era incapaç de ficar-se a les pells al costat d’ella, com si no hagués passat res. Ni tan sols sabia si ella li ho permetria. Estava segur d’haver-la perdut, però li feia por assegurar-se’n.

Es pensava que ja tenia una excusa plausible per no tornar al campament una altra nit, quan la Proleva li va preguntar directament. De fet, havia dormit a prop del recinte dels cavalls, amb les mantes de muntar i l’estora que ell i la Marona havien fet servir per anar a banyar-se, per aïllar-se de terra, però no creia que pogués continuar fent-ho sense despertar la curiositat de tot el campament. Marxar de cacera li solucionava el problema un parell de dies. Ni tan sols gosava pensar més enllà.

L’Ayla intentava comportar-se com si no passés res, i en Jondalar es pensava que ningú s’adonava que l’esquivava, però de fet, a hores d’ara, tot el campament ja estava al cas que a la parella li passava alguna cosa, i molts s’imaginaven què era. Les trobades clandestines amb la Marona no havien estat tan secretes com ell es pensava. La majoria considerava que s’estava comportant amb la discreció que calia i no en feien cabal. Però la notícia que la parella, abans inseparable, no havia compartit llit des de l’arribada de l’Ayla, tot i que la Marona s’hagués traslladat a un altre campament, s’havia escampat ràpidament.

Era la mena de xafarderia que entretenia molt la gent. El fet que l’Ayla hagués estat marcada com a zelandoni sense que fos anunciat immediatament i que s’estiguessin fent plans per a una cerimònia important encara hi afegia més emoció. La gent comentava que l’esdeveniment tenia alguna cosa a veure amb la zelandoni més recent, però ningú no ho sabia del cert. Normalment, algú de la zelandònia deixava anar alguna cosa a un interlocutor interessat, però aquesta vegada no aconseguien treure’ls res. N’hi havia que deien que ni els acòlits sabien el motiu del gran festival, malgrat que fessin veure que sí.

En Jondalar no era gaire conscient que s’estava organitzant una celebració i, fins que en Joharran li va preguntar si es volia afegir a la partida de caça, tant se li’n donava. Després, només va ser una excusa per absentar-se uns dies. Havia vist la Marona unes quantes vegades; quan la noia va sentir els rumors del distanciament entre l’Ayla i en Jondalar, havia intentat veure’l, però ell hi havia perdut l’interès. Quan va parlar amb ella, va ser educat però fred. Tanmateix, ella no era l’única que volia esbrinar si la separació era seriosa. En Brukeval també va anar al campament de la Novena Cova.

Tot i que havia viatjat a la Trobada d’Estiu amb la Novena, en Brukeval feia temps que s’havia traslladat als allotjaments dels homes, els de «dalt», construïts a la perifèria del campament. Alguns els feien servir els joves que acabaven d’entrar en l’edat viril, d’altres eren per a homes grans que encara no s’havien aparellat o estaven en període d’entre aparellaments, o per a homes que tenien ganes de viure allà. En Brukeval no s’havia aparellat mai; sempre havia tingut por de ser rebutjat i no ho havia demanat mai a ningú. A més, cap de les dones disponibles semblava interessar-se per ell. Com que no tenia família immediata, se sentia fora de lloc al campament principal, fins i tot a les zones utilitzades més sovint per la Novena Cova. A mesura que passaven els anys i els homes de la seva edat s’aparellaven, cada cop evitava més les activitats corrents i les persones conegudes i, per defecte, acabava sovint amb els marginats, que anaven darrere en Laramar i la beguda que confeccionava, sovint embriagant-se ell també per l’oblit que produïa.

En Brukeval havia provat de viure en diverses tendes d’homes de la Trobada d’Estiu i, finalment, s’havia instal·lat a la que allotjava la majoria dels homes que coneixia de la Novena Cova, que volien tenir a prop la beguda d’en Laramar. El mateix Laramar hi dormia gairebé sempre, en lloc de tornar a la tenda de la seva parella i els fills d’ella. La canalla no el rebia amb els braços oberts últimament, sobretot des que la Lanoga s’havia aparellat amb el noi del braç tolit. En Laramar pensava que s’havia fet molt maca i que hauria pogut trobar un home millor, tot i que no es podia negar que el noi sabia caçar. En Madroman també escollia sovint aquella tenda, en lloc del gran allotjament de la zelandònia, on encara era només un acòlit, per més que digués a tothom que havia estat cridat.

A en Brukeval no li queien gaire bé els homes amb qui vivia, una colla de ganduls que no tenien ni ofici ni benefici i no eren gens respectats. Sabia que era més intel·ligent i més capaç que qualsevol d’ells. Estava emparentat amb les famílies dels que generalment acabaven sent caps i havia crescut amb persones que eren responsables, intel·ligents i, sovint, dotades. Els homes amb qui compartia allotjament eren essencialment mandrosos, o curts de gambals, i els mancava la generositat d’esperit o de cor, o qualsevol altra qualitat que els pogués redimir.

Davant d’això, per reforçar la seva autoestima i fugir de la frustració, s’alimentaven la vanitat i la fatuïtat els uns als altres, amb fanfarronades i amb el menyspreu contra aquells que consideraven inferiors: els bruts i estúpids animals que anomenaven «caps plans». Deien entre ells que, des del moment que no eren humans, havien de ser perversos. Com que els caps plans s’assemblaven vagament a les persones, de vegades eren prou llestos per confondre els esperits i deixaven prenyada una dona perquè donés a llum una abominació, i això era intolerable. Per raons personals, el que en Brukeval tenia en comú amb els homes amb els quals compartia allotjament era un odi profund i perdurable contra els caps plans.

Alguns dels homes eren pinxos despietats, i al començament un parell havia intentat provocar-lo acusant-lo de tenir una mare cap pla; però, un cop els va haver fet unes quantes demostracions de la seva ira irracional i la seva força, cap no va gosar tornar-lo a molestar, i la majoria va acabar tractant-lo amb més respecte que a cap dels altres que compartien el seu allotjament. A més, tenia certa influència amb els caps de la cova, perquè els coneixia, i havia intercedit per algun dels homes que s’havia trobat en un destret més greu del que era habitual. Molts havien començat a considerar-lo una mena de cap. També el veien així algunes coves. Creien que podia ser una influència beneficiosa i, amb el pas de l’estiu, si cap dels homes que vivien allà era massa busca-raons, la gent anava a demanar ajuda a en Brukeval.

Quan es va presentar al campament principal de la Novena Cova, en teoria per compartir un àpat de migdia i visitar algunes persones de la cova, va provocar certa xerrameca entre la gent. L’Ayla havia marxat d’hora. Estava molt involucrada en les activitats de la zelandònia i, pel camí, havia deixat la Jonayla amb la Levela. De fet, gairebé no quedaven dones. Amb la seva capacitat organitzativa habitual, la Proleva havia arreplegat totes les que havia trobat i els havia assignat tasques per començar a preparar el gran banquet que havia d’alimentar tota la Trobada d’Estiu. Les úniques dones que quedaven al campament eren les que anirien a caçar.

La Proleva havia deixat menjar per a l’àpat del migdia dels caçadors, que s’havien de trobar al campament de la Novena Cova. Pel camí, la partida de caça ja es buscaria l’aliment. La majoria portava menjar de viatge assecat amb els estris, les tendes i les màrfegues, tot i que també esperaven menjar la carn de les preses que matessin o el que recollissin.

Sabent que era un caçador molt capacitat, en Joharran va convidar en Brukeval a la cacera. Aquest va dubtar només un moment. Va pensar en la situació entre l’Ayla i en Jondalar i va decidir que, potser, aprofitant la camaraderia que es creava durant una cacera, podria esbrinar alguna cosa.

En Brukeval no havia oblidat mai la manera com s’havia enfrontat l’Ayla a la Marona, quan aquesta l’havia enganyat perquè es posés una roba que estava totalment fora de lloc per a la festa de benvinguda; ara, en canvi, veia que moltes dones portaven roba semblant. Recordava que l’Ayla havia estat molt simpàtica amb ell quan es van conèixer, com li va somriure, gairebé com si el conegués, sense la vacil·lació i les reserves que mostraven en general les dones. Somiava amb ella, en la meravellosa i insòlita roba que duia al matrimonial, i sovint es veia a si mateix traient-la-hi; i, després de tants anys, encara somiava despert com seria si fos ell, en comptes d’en Jondalar, el qui jagués al seu costat sobre les pells.

L’Ayla sempre s’havia portat bé amb ell, però, després de la primera nit, ell percebia una distància que era diferent d’aquella benvinguda. Amb els anys, en Brukeval s’havia aïllat més i més, però, sense que en Jondalar i l’Ayla ho sabessin, sabia moltes coses de la seva vida, fins i tot detalls íntims. Entre altres coses, sabia que en Jondalar havia estat veient-se amb la Marona, precisament amb ella, des de feia un temps. També sabia que l’Ayla no s’unia mai amb cap altre home, ni tan sols als festivals de la Mare, i que no sabia res d’en Jondalar i la Marona.

En Brukeval va anar a l’allotjament de dalt a buscar els seus estris de caça i, quan va tornar al campament de la Novena Cova, ja li venia de gust la cacera. No l’havien convidat a cap des que s’havia instal·lat a la residència dels homes. Com a norma, els caps de les partides de caça no es prenien la molèstia de convidar els homes d’aquella tenda, i aquests poques vegades organitzaven caceres, llevat d’en Brukeval, que havia sortit sovint a caçar sol i havia après a caçar i recol·lectar per sobreviure sol si calia.

Els altres homes sovint pidolaven alguna cosa per menjar a les altres coves, o tornaven al campament de la seva. En Madroman no patia pels àpats. Normalment, menjava amb la zelandònia, que estaven ben proveïts per les coves a canvi dels serveis que oferien en general, però també a canvi de peticions especials. En Laramar també tenia recursos: bescanviava la seva beguda i no li faltaven mai consumidors.

No era estrany que els homes més joves que s’estaven en refugis propis obtinguessin el menjar compartint un àpat amb un campament o altre, tot i que, normalment, intentaven contribuir-hi d’alguna manera, com ara caçant o col·laborant en alguna tasca comunitària o en una recol·lecció de menjar. Tampoc no era estrany que els joves que acabaven d’assolir la virilitat fessin una mica massa de gresca de tant en tant; ho atribuïen al seu «esperit exaltat», i els ho toleraven, sobretot els homes grans, que recordaven la seva joventut. Tanmateix, si feien més xivarri del compte, podia comportar una visita dels caps de la cova que tenien l’autoritat per imposar càstigs, fins i tot el pitjor de tots: l’expulsió del campament de la Trobada d’Estiu.

Tothom sabia que els homes de l’allotjament de dalt d’en Brukeval —com la gent havia començat a referir-s’hi— no eren joves, i que no se’ls trobava enlloc quan hi havia feina a fer. Però, a les trobades d’estiu, no faltava mai el menjar i no es rebutjava ningú que es presentés a l’hora dels àpats, per malament que caigués. Aquells homes eren prou espavilats per no presentar-se molt sovint al mateix campament; i també es dividien per no anar tots al mateix lloc alhora, si no era que s’assabentaven d’algun festí especialment abundant, com quan un o més campaments celebraven un àpat comunitari. Tanmateix, amb les seves festes sorolloses, les baralles, de vegades violentes, la brutícia i les poques ganes de contribuir, aquell grup concret d’homes posava a prova la tolerància dels altres.

Tot i així, aquella tenda era l’únic lloc on en Brukeval podia ofegar la seva culpa i aflicció secreta amb la beguda d’en Laramar. En un estupor embriac, amb la ment conscient fora de control, era lliure per pensar en l’Ayla com volia. Podia recordar-la quan es va enfrontar orgullosament a les rialles de la Novena Cova, pensar en com li havia somrigut amb el seu bonic somriure, rient i una mica alegre per la beguda, flirtejant amb ell, parlant-li com si el considerés un home normal, fins i tot ben plantat i encantador, no lleig i baix. La gent li deia cap pla, però no era veritat, no ho era. «No sóc un cap pla», va pensar. «Només sóc baix i… lleig».

Amagat en la foscor, ple d’aquella beguda potent, podia somiar amb l’Ayla, en la seva túnica espectacular i exòtica, i els cabells daurats caient-li sobre la cara i la joia d’ambre, entre els pits ferms a l’aire. Podia somiar que tocava aquells pits i que es ficava a la boca els mugrons. Només de pensar-hi, li venia una erecció i l’omplia d’un desig tan gran, que amb prou feines s’havia de tocar perquè la seva essència brollés.

Llavors, es podia ficar al llit buit i somiar que era ell qui estava davant de la Zelandoni amb l’Ayla al seu costat; no el seu cosí, l’home alt dels cabells rossos i els ulls d’un blau intens; no aquell home perfecte, que totes les dones volien. Però en Brukeval sabia que no era tan perfecte. En Jondalar s’havia estat unint amb la Marona, sense dir-ho a l’Ayla, intentant amagar-se de tothom. També tenia secrets culpables, i ara l’Ayla dormia sola. En Jondalar havia dormit a fora, amb els cavalls i aquelles mantes absurdes. Havia deixat l’Ayla d’estimar en Jondalar? Havia descobert el que passava amb la Marona i havia deixat d’estimar l’home que era tot el que en Brukeval voldria ser? L’home que estava aparellat amb la dona que estimava més que a si mateix? Necessitava algú a qui estimar ara?

Encara que deixés d’estimar en Jondalar, sabia que no era probable que l’escollís a ell, però li havia tornat a somriure i no semblava tan distant. I l’arribada d’en Dalanar i els lanzadoniis li havia recordat que les dones boniques podien escollir homes lletjos. Ell no era un cap pla i detestava creure que pogués tenir-hi cap semblança, però era conscient que l’Echozar, aquella horrible abominació d’home que havia nascut d’esperits mixtos i que tenia la mare cap pla, s’havia aparellat amb la filla de la segona dona d’en Dalanar, la que tothom considerava exòtica i preciosa. Al capdavall, era possible, doncs. Va intentar no fer-se il·lusions, però si l’Ayla necessitava algú, algú que no s’unís mai amb una altra persona, mai, per molts anys que visqués, que no estimés mai ningú més en tota la seva vida, ell podria ser aquest home.