Capítol 6

L’Ayla estava consternada. Els quatre nens més petits miraven amb els ulls esbatanats. A la noia li va semblar que estaven espantats.

—Quant fa que dura, això? —va preguntar en Jondalar—. Qui us va muntar el refugi l’any passat?

—Ho vam fer en Laramar i jo —va dir en Bologan—, amb un parell d’amics, després que els prometés una mica de barma.

—I avui per què no el munta? —va preguntar en Jondalar.

En Bologan va arronsar les espatlles. L’Ayla va mirar la Lanoga.

—En Laramar s’ha barallat amb la mare i ha dit que es quedaria en un dels allotjaments de dalt amb els homes. Ha agafat les seves coses i se n’ha anat. La mare li ha anat al darrere i encara no ha tornat —va dir la Lanoga.

L’Ayla i en Jondalar es van mirar sense dir res, i es van posar d’acord. L’Ayla va deixar la Jonayla a terra amb la manteta, i tots dos van començar a ajudar els nens. En Jondalar va veure de seguida que els infants feien servir els pals de la tenda de viatge i que no serien suficients per construir un habitatge. Però tampoc podien plantar la tenda, perquè la pell molla s’estava desintegrant, i les estores humides de terra estaven esquinçades. Ho havien de fer tot: els plafons de les parets, les estores del terra i el sostre de palla amb materials que trobessin per allà.

En Jondalar va començar buscant vares. En va trobar un parell a prop del seu propi allotjament, i després va talar uns arbres. La Lanoga no havia vist mai teixir estores i plafons com ho feia l’Ayla, ni tan de pressa, però en va aprendre de seguida quan la noia li va ensenyar com fer-ho. La Trelara, que tenia nou anys, i en Lavogan, que en tenia set, també van intentar ajudar seguint les instruccions que els donaven, però estaven més enfeinats ajudant la Lanoga amb la Lorala, d’un any i mig, i en Ganamar, de tres. En Bologan no va dir res, però, mentre treballaven, es va fixar que, amb la tècnica d’en Jondalar, es construïa un allotjament molt més sòlid que els que havia fet ell abans.

L’Ayla va parar per alletar la Jonayla, i també va alletar la Lorala. Després va portar menjar del seu refugi per als nens perquè no semblava que els pares n’haguessin deixat. Per acabar la feina, van haver d’encendre un parell de fogueres que els il·luminessin. Quan estaven a punt d’enllestir, va començar a tornar gent del campament principal. L’Ayla havia tornat al seu allotjament una vegada més, per agafar una manta per a la Jonayla perquè començava a fer fred. Quan estava deixant la nena dins el seu nou habitatge d’estiu, va veure que algú s’acostava. La Proleva, amb la Sethona al maluc, caminava amb la Marthona i en Willamar, que duia una torxa en una mà i amb l’altra guiava en Jaradal.

—On t’havies ficat, Ayla? No t’he vist al campament principal —va dir la Proleva.

—No hi hem anat —va dir l’Ayla—. Hem ajudat en Bologan i la Lanoga a muntar el seu allotjament.

—En Bologan i la Lanoga? —va exclamar la Marthona—. On eren en Laramar i la Tremeda?

—La Lanoga diu que s’han barallat i que en Laramar ha decidit anar a un allotjament de dalt; que ha agafat les seves coses i ha marxat i que la Tremeda li ha anat al darrere i no ha tornat —va dir l’Ayla. Era evident que tenia dificultats per controlar la ràbia—. Aquella canalla intentava muntar un refugi només amb els pals de la tenda i unes estores de terra molles. Tampoc no tenien res per menjar. He alletat una mica la Lorala, però si tens llet, Proleva, segur que encara té gana.

—On tenen el seu habitatge? —va preguntar en Willamar.

—En un extrem del campament, a prop dels cavalls —va dir l’Ayla.

—Ja vigilaré els nens, Proleva —va dir la Marthona—. Aneu-hi tu i en Willamar, a veure si podeu ajudar. —Va mirar l’Ayla—. També em puc quedar la Jonayla, si vols.

—Està gairebé adormida —va dir l’Ayla assenyalant a la Marthona on era la nena—. Els fills de la Tremeda necessiten més estores de terra, sobretot perquè no tenen prou màrfegues. Quan he marxat, en Jondalar i en Bologan estaven posant el sostre.

Tots tres es van afanyar a anar cap al petit habitatge, que ja estava pràcticament acabat. Quan s’hi apropaven, van sentir plorar la Lorala. A la Proleva li va semblar que era el plor d’un nadó molt cansat i potser afamat. La Lanoga la tenia a coll i intentava calmar-la.

—Deixa’m provar si vol mamar una mica —va dir la Proleva a la nena.

—Li acabo de canviar el bolquer i li he farcit amb llana d’ovella per a la nit —va dir la Lanoga, passant la criatura a la Proleva.

Quan la dona va oferir-li el pit, la nena s’hi va amorrar amb ganes. Com que a la seva mare se li havia acabat la llet feia més d’un any, moltes dones feien torns per alimentar-la, i la nena estava acostumada a mamar de qualsevol dona que li oferís el pit. També menjava alguns aliments sòlids que l’Ayla havia ensenyat a preparar a la Lanoga. Tenint en compte la dificultat del seu començament, la Lorala era una criatura prou sana, feliç i sociable, tot i que una mica menuda. Les dones que l’alletaven s’enorgullien una mica de la bona salut i el bon caràcter de la nena, perquè sabien que hi havien contribuït. L’Ayla era conscient que elles havien salvat la vida a la nena, però la Proleva sabia que la idea havia estat de l’Ayla, quan es va assabentar que a la Tremeda se li havia acabat la llet.

L’Ayla, la Proleva i la Marthona van trobar pells i mantes, que no necessitaven, perquè els nens s’abriguessin, i més menjar. En Willamar, en Jondalar i en Bologan van recollir més llenya.

Quan l’estructura ja estava gairebé acabada, en Jondalar va veure que s’acostava en Laramar. L’home es va parar abans d’arribar i va mirar el petit allotjament d’estiu amb el front corrugat.

—D’on ha sortit això? —va preguntar a en Bologan.

—L’hem construït —va dir el noi.

—No l’heu pas construït tots sols —va dir en Laramar.

—No, els hem ajudat nosaltres —va intervenir en Jondalar—. Ja que tu no hi eres, Laramar.

—Ningú t’ha demanat que ho fessis —va dir en Laramar, amb mala bava.

—Els nens no tenien on dormir! —va saltar l’Ayla.

—On és la Tremeda? Són el seus fills. És ella qui els ha de vigilar —va dir en Laramar.

—Se n’ha anat darrere teu a buscar-te —va dir en Jondalar.

—Llavors és ella qui els ha abandonat, no jo —va dir en Laramar.

—Són els fills de la teva llar; són la teva responsabilitat —va dir en Jondalar, fastiguejat i fent esforços per controlar la ira—, i els has deixat sense aixopluc.

—Tenien la tenda de viatge —va dir en Laramar.

—La pell de la teva tenda de viatge està podrida. Després de mullar-se, s’ha fet miques —va dir l’Ayla—. Tampoc no tenien menjar, i alguns només són uns nap-bufs!

—Em pensava que la Tremeda els buscaria alguna cosa per menjar —va dir en Laramar.

—I encara t’estranya que tinguis tan mala posició —va dir en Jondalar, amb sornegueria i una mica de fàstic.

El Llop era conscient que passava alguna cosa greu i preocupant entre les persones del seu ramat i l’home que no li agradava. Va arrugar el morro i va començar a grunyir a en Laramar, que va recular d’un bot per apartar-se de l’animal.

—Qui et penses que ets per dir-me el que he de fer? —va dir en Laramar. Es posava a la defensiva—. No hauria de tenir tan mala posició. És culpa teva, Jondalar. Vas ser tu qui va tornar de sobte d’un viatge amb una dona forastera, i tu i la teva mare vau fer conxorxa per situar-la davant meu. Jo vaig néixer aquí i ella no. És ella qui hauria de ser a la cua. La gent ja es pot pensar que és especial, però ningú que hagi viscut amb els caps plans no pot ser especial. És una abominació, i no sóc l’únic que s’ho pensa. No tinc per què aguantar-te, Jondalar, ni tolerar els teus insults —va dir en Laramar, i després va girar i va marxar ràpidament.

Quan en Laramar va haver marxat, l’Ayla i en Jondalar es van mirar.

—Alguna de les coses que ha dit és veritat? —va preguntar l’Ayla—. Jo hauria de tenir menys categoria per ser forastera?

—No —va dir en Willamar—. Vas aportar el teu dot de núvia. Només el teu vestit matrimonial ja t’hauria situat en les posicions més elevades en qualsevol cova que haguessis escollit, però a més has demostrat ser una persona valuosa per tu mateixa. Encara que haguessis començat com una forastera de baixa categoria, no t’hauries quedat així gaire temps. No deixis que en Laramar t’atabali per la teva posició entre nosaltres; tothom sap quina és la d’ell. Deixant sols aquests nens, sense menjar ni aixopluc, ho ha confirmat.

Mentre els constructors del petit refugi d’estiu es preparaven per tornar al seu allotjament, en Bologan va tocar el braç d’en Jondalar. Quan l’home es va girar, el nen va mirar a terra i la cara se li va envermellir, tant que es veia fins i tot a la claror de la foguera.

—Volia… només volia dir que això és molt maco; és el millor allotjament d’estiu que hem tingut —va dir en Bologan, i després va entrar-hi ràpidament.

—Em penso que en Bologan et volia donar les gràcies, Jondalar. No estic segur que hagués donat mai les gràcies a ningú. No crec que sàpiga com fer-ho —va dir, baixet, en Willamar, tot tornant.

—Crec que tens raó, Willamar. Però ho ha fet la mar de bé.

El matí es va aixecar clar i brillant, i després de l’àpat matinal i d’assegurar-se que els cavalls estaven bé, l’Ayla i en Jondalar es morien de ganes d’anar al campament principal a veure qui hi havia. L’Ayla va embolicar la Jonayla amb la seva manta i se la va penjar del maluc. Després va fer un senyal al Llop perquè la seguís i es va posar en marxa. Era una bona caminada, però la noia va pensar que no estava tan malament. Li agradava tenir un lloc una mica apartat per estar tranquil·la quan li vingués de gust.

De seguida que la gent els va veure aparèixer, una bona part els va saludar; a l’Ayla la va complaure de veure que coneixia tantes persones; no com l’estiu anterior, que amb prou feines coneixia algú i els que coneixia eren ben pocs. Tot i que la majoria de les coves desitjaven tornar a veure alguns amics i parents cada any, com que canviaven periòdicament la ubicació de les trobades d’estiu i altres grups de zelandoniis feien el mateix, el normal era que la barreja de coves que s’aplegaven en un lloc concret fos una mica diferent d’un any per l’altre.

L’Ayla va veure diverses persones que estava segura de no haver vist mai; solien ser les que miraven fixament el Llop, però l’animal també era rebut amb un somriure o una salutació per part d’altres, sobretot de la canalla. Tot i així, no s’apartava de l’Ayla, que duia a coll el nadó per qui l’animal sentia un afecte especial. Els grans grups plens de desconeguts l’atabalaven. A mesura que es feia gran, li augmentava l’instint de protegir el seu ramat, i diversos incidents que hi havia hagut en la seva vida l’hi havien reforçat. En cert sentit, la Novena Cova havia esdevingut el seu ramat, i el territori que habitaven, la zona que l’animal vigilava; però no podia protegir un grup tan gran, i encara menys les moltes persones que l’Ayla li «presentava». Havia après a no tractar-los amb hostilitat, però eren massa nombrosos per incloure’ls en el seu concepte instintiu de ramat. Per això va decidir que les persones que sabia que estaven més properes a l’Ayla eren el seu ramat, les que havia de protegir, sobretot la nova petita, que estimava amb bogeria.

Encara que les hagués visitat poc després que se n’anessin, l’Ayla es va alegrar especialment de veure la Janida amb el seu fill i la Levela. Parlaven amb la Tishona. La Marthona li havia dit que sovint la gent creava amistats molt íntimes amb les parelles que havien compartit el seu matrimonial, i era veritat. Estava contenta de veure les tres dones, que van saludar l’Ayla i en Jondalar, abraçant-se i fregant-se les galtes. La Tishona s’havia acostumat tant a veure el llop, que ni s’hi fixava, però les altres dues, que encara li tenien una mica de por, es van esforçar molt per saludar-lo, tot i que no intentessin tocar-lo.

La Janida i l’Ayla van fer magarrufes als nadons, i van comentar com havien crescut i que macos que estaven. L’Ayla es va fixar que la Levela també s’havia engreixat.

—Levela, sembla que el teu fill està a punt de sortir —va dir l’Ayla.

—Ja m’agradaria. Estic preparada —va dir la Levela.

—Ja que som aquí, podré estar amb tu quan neixi, si ho vols. I la teva germana Proleva també hi podrà ser —va dir l’Ayla.

—I la nostra mare també hi és. Com m’he alegrat de veure-la. Ja coneixes la Velima, oi? —va dir la Levela.

—Sí —va dir l’Ayla—. Però no la conec gaire.

—On són en Jondecam, en Peridal i en Marsheval? —va preguntar en Jondalar.

—En Marsheval ha anat amb en Solaban a buscar una dona gran que talla l’ivori millor que ningú —va dir la Tishona.

—En Jondecam i en Peridal et buscaven —va dir la Levela—. Anit no et van trobar.

—No m’estranya, perquè no vam venir —va comentar en Jondalar.

—Ah, no? Però sí que vaig veure molta gent de la Novena Cova —va dir la Levela.

—Ens vam quedar al nostre campament —va explicar en Jondalar.

—Sí —va afegir l’Ayla—, vam ajudar en Bologan i la Lanoga a construir el seu allotjament d’estiu.

En Jondalar va pensar que era una indiscreció que l’Ayla parlés tan obertament del que ell considerava problemes confidencials de la seva cova. Tampoc no era que hi hagués cap mal a parlar-ne, però ell havia estat educat per un cap i sabia que es prenien molt personalment les situacions no resoltes dins la seva cova, sobretot si no havien estat capaços de solucionar-les. En Laramar i la Tremeda feia temps que eren la vergonya de la Novena Cova. Però ni la Marthona ni en Joharran havien pogut posar-hi remei. Feia molts anys que vivien amb ells i hi tenien dret. Tal com esperava en Jondalar, el comentari de l’Ayla va provocar preguntes encuriosides.

—En Bologan i la Lanoga? Que no són els fills de la Tremeda? —va preguntar la Levela—. Per què els havíeu de construir l’allotjament d’estiu.

—On eren en Laramar i la Tremeda? —va preguntar la Tishona.

—Es van barallar, i en Laramar es va decidir a anar a un dels allotjaments de dalt. La Tremeda li va anar al darrere i no va tornar —va explicar l’Ayla.

—Crec que la vaig veure —va dir la Janida.

—On? —va preguntar l’Ayla.

—Crec que era amb uns homes que bevien barma i jugaven en una punta del campament, a prop dels allotjaments de dalt d’homes —va recordar la Janida. Parlava baixet i semblava que li fes vergonya. Es va canviar l’infant de cantó i se’l va mirar un moment abans de continuar—. També hi havia un parell de dones. Recordo que em va sorprendre veure la Tremeda perquè sé que té nens petits. Em sembla que les altres dones no en tenen.

—La Tremeda té sis fills, i la més petita té un any just. La germana gran, la Lanoga, es cuida de tots i amb prou feines té onze anys —va dir l’Ayla, intentant reprimir-se, però era evident que estava irritada—. Crec que el seu germà Bologan intenta ajudar-la, però només té tretze anys. Anit vam passar pel seu costat i vam veure que intentaven plantar una tenda tots sols. Però estava molla i esparracada, i no tenien materials per muntar un allotjament d’estiu; o sigui que ens vam quedar i els vam ajudar a construir-ne un.

—Vau construir un allotjament d’estiu tots sols? Només amb materials d’aquí? —va preguntar la Tishona, tota admirada.

—Era petit —va dir en Jondalar, somrient—. Només per a la família. No se’l parteixen amb ningú.

—No m’estranya —va comentar la Levela—, però és una vergonya. Aquells nanos necessiten suport.

—La cova els ajuda —va dir la Tishona, en defensa de la Novena Cova, a la qual pertanyia ara—. Les altres mares fins i tot fan torns per alletar la petita.

—M’he amoïnat quan has dit que la Tremeda no havia tornat i que la petita només tenia un any —va dir la Levela.

—La Tremeda es va quedar sense llet fa un any —va explicar l’Ayla.

«Això passa quan no alletes prou», va pensar, però no ho va dir. Hi havia raons, de vegades bones raons, perquè una mare es quedés sense llet. Recordava que ella havia plorat tant després de la mort de la seva mare del Clan, l’Iza, que havia descuidat les necessitats del seu propi fill. Les altres mares lactants del clan d’en Brun havien alimentat en Durc amb molt de gust, però en el fons del cor ella no s’ho havia perdonat mai.

Les dones del Clan entenien millor que ella que la culpa havia estat d’en Creb i de ningú més. Quan en Durc plorava perquè tenia gana, en lloc de posar-lo en braços de la seva afligida mare perquè l’animés, duia el nadó a una altra dona perquè l’alletés. Sabien que ho feia amb bona intenció, perquè no volia amoïnar l’Ayla, que estava tan afligida, i no l’hi podien negar. Però la falta d’alletament havia provocat febre de la llet a la noia, i quan se’n va recuperar, ja se li havia acabat. L’Ayla va abraçar més fort la nena que duia a coll.

—Ayla, ets aquí! —va exclamar la Proleva, acostant-se. Anava amb quatre dones més.

L’Ayla va reconèixer la Beladora i la Jayvena, parelles dels caps de les coves Segona i Setena, i les va saludar. Elles li van tornar la salutació. L’Ayla no sabia si les dues dones també eren parelles de caps. Li va semblar reconeixe’n una. L’altra reculava davant del Llop.

—La Zelandoni et buscava —va continuar la Proleva—. I uns quants nois preguntaven per tu, Jondalar. Els he dit que si et veia, et diria que els busquessis a l’allotjament d’en Manvelar, al campament de la Tercera Cova.

—Proleva, on és l’allotjament de la zelandònia? —va preguntar l’Ayla.

—No gaire lluny del campament de la Tercera Cova, al costat mateix del campament de la Vint-i-sisena —va dir la Proleva, assenyalant amb la mà.

—No sabia que la Vint-i-sisena Cova hagués instal·lat un campament —va dir en Jondalar.

—A l’Stevadal li agrada estar al mig de l’activitat —va dir la Proleva—. No tota la cova ha vingut per quedar-se a la Trobada, però hi ha un parell d’allotjaments per als qui es queden fins tard i prefereixen dormir aquí. Estic segura que hi haurà moltes anades i vingudes, almenys fins al primer matrimonial.

—Quan serà això? —va preguntar en Jondalar.

—No ho sé. Em penso que encara no ho han decidit. Potser l’Ayla ho pot preguntar a la Zelandoni —va dir la Proleva, i ella i les dones van continuar cap a on anaven quan s’havien aturat a transmetre els missatges.

L’Ayla i en Jondalar es van acomiadar i van anar cap als campaments que els havien indicat. Quan s’apropaven al de la Tercera Cova, l’Ayla va reconèixer el gran allotjament de la zelandònia amb els refugis auxiliars a prop. Recordant la Trobada d’Estiu de l’any anterior, va pensar que les noies que es preparaven per als Ritus dels Primers Plaers estarien recloses en un dels habitatges especials mentre la zelandònia triava homes adients per a elles. A l’altre allotjament, hi havia les dones que havien decidit portar el serrell vermell i ser dones donii aquesta temporada: estar disponibles per als nois que duien cinturons de pubertat i ensenyar-los a entendre les necessitats de les dones.

Els plaers eren un do de la Mare, i els zelandonis consideraven un deure sagrat que la primera experiència dels joves adults fos adient i educativa. Es considerava que tant les noies com els nois havien d’aprendre a apreciar com calia el gran do de la Mare, i que les persones més grans i experimentades havien d’ensenyar-lo, explicar-lo i compartir-lo amb ells la primera vegada sota l’ull discret però vigilant de la zelandònia. Era un ritus de pas massa important per deixar que es resolgués amb les trobades casuals.

Els dos habitatges auxiliars estaven ben custodiats, perquè eren irresistibles per a gairebé tots els homes. Alguns no podien ni mirar-los sense excitar-se. Els homes, sobretot els joves que ja havien passat pels Ritus de la Virilitat però encara no estaven aparellats, intentaven espiar i de vegades esmunyir-se dins l’allotjament de les noies, i alguns homes grans voltaven per allà amb l’esperança que es besllumés alguna cosa. Gairebé tots els nois disponibles volien ser escollits per als Primers Ritus d’una noia, però alhora es posaven una mica nerviosos quan els escollien. Sabien que serien observats i temien no comportar-se com calia, però al final experimentaven una sensació de satisfacció molt especial. La majoria dels homes també tenien records excitants de les seves dones donii i de quan van esdevenir homes.

Tanmateix s’imposaven restriccions als qui tenien la important tasca de transmetre i ensenyar el do del plaer de la Mare. Ni els homes ni les dones donii escollits podien tenir lligams íntims amb els joves fins a un any després de la cerimònia. Se’ls considerava massa impressionables, massa vulnerables, i no sense motiu. No era insòlit que una noia que havia tingut una primera experiència agradable amb un home més gran hi volgués tornar, encara que estigués prohibit. Després dels Primers Ritus, podia tenir tots els homes que volgués —i que la volguessin a ella—, però això feia encara més atractiu el seu primer company. A en Jondalar l’havien escollit sovint abans que marxés a fer el seu viatge, i havia après a esquivar amb tacte les noies, de vegades persistents, amb qui havia tingut una experiència cerimonial afectuosa i delicada, i que intentaven veure’l a soles. Però en certa manera per als homes era més fàcil. Per a ells era un esdeveniment aïllat: una nit de plaer especial.

En canvi, s’esperava que les dones donii estiguessin disponibles lot l’estiu, sobretot si eren acòlites. Els nois tenien urgències freqüents i els costava un temps entendre que les necessitats de les dones eren diferents, i les satisfaccions, més variades. Les dones donii havien de procurar que els nois no es tornessin massa dependents d’elles i, de vegades, era difícil.

La dona donii d’en Jondalar havia estat La Primera, quan es deia Zolena, i l’havia ensinistrat molt bé. Més endavant, quan ell va tornar a la Novena Cova, després de passar set anys amb en Dalanar, l’escollien sovint. Però en el moment de la seva pubertat, es va enamorar tant de la Zolena, que mai no escollia cap de les altres dones donii. Encara més, volia ser la seva parella, malgrat la diferència d’edat. El problema va ser que ella també tenia sentiments intensos pel jove alt, ben plantat i carismàtic, amb els cabells rossos clars i els ulls blaus estranyament vius, i això havia provocat problemes a tots dos.

Quan van arribar a l’allotjament d’en Manvelar, van trucar al plafó de fusta, al costat de l’entrada, i amb veu forta van dir qui eren. Ell els va contestar que passessin.

—Anem amb el Llop —va dir l’Ayla.

—Que entri —va dir en Morizan, tot descorrent la cortina.

L’Ayla no havia vist gaire sovint el fill d’en Manvelar des de la cacera dels lleons, i li va somriure amb cordialitat.

—He d’anar a l’allotjament de la zelandònia. Et quedes el Llop, Jondalar? De vegades distreu tant a tothom que és una complicació. Abans de dur-lo, prefereixo preguntar-ho a la Zelandoni —va dir l’Ayla, després de les salutacions.

—Si els altres hi estan d’acord… —va dir en Jondalar, mirant interrogativament en Morizan i en Manvelar i els altres que hi havia a l’allotjament.

—I tant. Que es quedi —va dir en Manvelar.

L’Ayla es va ajupir i va mirar l’animal.

—Queda’t amb en Jondalar —va dir, fent-li un senyal amb la mà alhora.

La bèstia va acariciar la nena amb el morro i la va fer riure. Després es va asseure. Grinyolant, amoïnat, va observar com la noia s’allunyava amb la nena, però no la va seguir.

Quan l’Ayla va arribar a l’imponent allotjament de la zelandònia, va picar al plafó.

—Sóc l’Ayla —va dir.

—Passa —va dir la Primera Entre Aquells Que Servien la Gran Mare Terra.

La noia va sentir la veu coneguda de la Primera. Un acòlit va descórrer la cortina de l’entrada, i l’Ayla va entrar. Encara que hi hagués llànties enceses a dins, no hi havia gaire claror i la noia es va quedar una estona quieta esperant que els ulls se li adaptessin a la foscor. Quan finalment va poder veure-hi bé, va veure un grup de persones assegudes a prop de la figura voluminosa de la Primera.

—Vine, Ayla —va dir la Zelandoni.

S’havia esperat per parlar, conscient que la foscor de dins encegava momentàniament les persones.

Mentre l’Ayla anava cap a ells, la Jonayla es va posar a gemegar. El canvi de llum l’havia neguitejat. Un parell d’acòlits van fer-li lloc, i la noia es va asseure entre ells, però abans que pogués centrar-se en les activitats, havia de tranquil·litzar la menuda. Pensant-se que podia tenir gana, va treure el pit i hi va atansar l’infant. Tothom va esperar. Era l’única allà que anava amb un nen i l’Ayla va témer haver interromput alguna cosa important, però li havien transmès el missatge que la Zelandoni la volia veure.

—M’alegro que hagis vingut, Ayla. Ahir no et vam veure —va dir la Primera, quan la Jonayla es va calmar.

—No, no vam poder venir al campament de la Trobada —va contestar.

Algunes persones que no la coneixien es van estranyar de la manera com la noia pronunciava algunes paraules. Els va encuriosir. Mai no havien sentit res semblant. Però no tenien dificultats per entendre-la; l’Ayla coneixia bé la llengua i tenia una veu greu i agradable, però era estrany.

—Que no us trobàveu bé, tu o la nena? —va preguntar la Primera.

—No, estàvem bé. En Jondalar i jo vam anar a veure com estaven els cavalls i quan veníem cap aquí vam veure que la Lanoga i en Bologan intentaven muntar un refugi. No tenien material per construir-lo i intentaven plantar els pals de la tenda. Ens vam quedar i vam fer un allotjament per a ells.

La Primera va arrufar el front.

—On eren la Tremeda i en Laramar?

—La Lanoga ens va dir que havien discutit. En Laramar se’n va anar dient que es quedaria en un allotjament de dalt. La Tremeda li va anar al darrere i cap dels dos no va tornar. La Janida m’acaba de dir que ahir a la nit va veure la Tremeda amb uns homes que bevien barma i jugaven. Suposo que es va distreure —va dir l’Ayla.

—Sí que ho sembla —va dir la Zelandoni de la Novena Cova. Per molt que fos Primera, continuava sent responsable del benestar de la seva cova—. Ara té un refugi, la canalla?

—Els vau construir tot un allotjament? —va preguntar un home que l’Ayla no coneixia.

—No tan gran com aquest —va dir l’Ayla somrient i gesticulant amb la mà per indicar el refugi, especialment espaiós, de la zelandònia. La Jonayla semblava que ja estava tipa. Va deixar anar el pit, i l’Ayla la va aixecar, se la va posar a l’espatlla i li va donar copets a l’esquena—. No se l’han de partir amb ningú, de manera que només havia de ser suficient per a la família: els nens, i la Tremeda i en Laramar, si és que decideixen tornar.

—Tot un detall per part vostra —va dir algú. El to sonava una mica burleta. L’Ayla va aixecar el cap i va veure que la que havia parlat era la Zelandoni de la Catorzena, una dona més gran i més aviat esquelètica, amb uns cabells fins, que sempre se li escapaven del recollit.

L’Ayla va notar que en Madroman, que estava assegut a prop de la Catorzena, juntament amb el Zelandoni de la Cinquena Cova, es girava per mirar-la amb una expressió condescendent. Era a ell a qui en Jondalar havia partit les dents de davant en una baralla quan eren més joves. L’Ayla sabia que l’home no apreciava en Jondalar i sospitava que el sentiment era mutu. A ella tampoc no li queia bé. Amb la seva habilitat per interpretar els matisos de les actituds i expressions, sempre percebia un cert engany en les maneres de l’home, una falsedat en el somriure de salutació, una falta de sinceritat en les seves ofertes d’acolliment i amistat, però sempre intentava tractar-lo educadament.

—L’Ayla s’ha pres amb un interès especial els fills d’aquella família —va dir la Primera, esforçant-se per dissimular l’exasperació.

La Zelandoni de la Catorzena havia estat una molèstia d’ençà que ella era Primera, sempre intentant provocar algú, sobretot a ella. La dona considerava que era la següent en la línia de successió i esperava ser Primera. No havia arribat a superar que escollissin la Zelandoni de la Novena, més jove que ella.

—Sembla que els fa falta —va dir el mateix home que abans havia fet un comentari.

La Jonayla s’havia adormit sobre l’espatlla de la seva mare. L’Ayla va agafar la manta i la va estendre a terra. El jove acòlit que seia al seu costat es va apartar per fer-li lloc, i l’Ayla va posar-hi l’infant a sobre.

—Sí, ja ho crec —deia la Primera, assentint amb el cap; llavors es va adonar que l’Ayla no coneixia l’home, i que, encara que sens dubte n’hagués sentit a parlar, l’home tampoc no la coneixia a ella—. No estic segura que tots els presents coneguin la meva nova acòlita. Potser caldria fer les presentacions.

—Què se n’ha fet d’en Jonokol? —va preguntar el Zelandoni de la Cinquena Cova.

—Se n’ha anat a viure a la Dinovena Cova —va respondre la Primera—. La Fondària Blanca que vam trobar l’any passat el tenia enlluernat. Sempre va ser més artista que acòlit, però ara es pren seriosament la zelandònia. Es vol assegurar que el que es faci amb la nova cova sigui correcte… només això. Vol que es faci com cal. Ara aquella cova blanca l’ha cridat, més que tot l’ensenyament que li hauríem pogut oferir.

—On són els de la Dinovena Cova? Pensen venir aquest any?

—Em penso que sí, però encara no han arribat —va dir La Que Era Primera—. M’encantarà tornar a veure en Jonokol. Trobo a faltar les seves habilitats, però sortosament va arribar l’Ayla amb les seves pròpies. Ja és una bona remeiera, i ens aporta molts coneixements i moltes tècniques interessants. Em complau que s’hagi estat formant. Ayla, et vols aixecar perquè et pugui presentar formalment?

L’Ayla es va aixecar i va fer unes passes per situar-se al costat de la Primera, que es va esperar que tots les miressin.

—Us presento l’Ayla dels Zelandoniis, mare de la Jonayla, beneïda per la Doni, acòlita de la Zelandoni de la Novena Cova, La Que És Primera Entre Aquells Que Serveixen La Gran Mare Terra. Està aparellada amb en Jondalar, fill de la Marthona, antiga cap de la Novena Cova, i germà d’en Joharran, actual cap. Abans era una mamutoi del Campament del Lleó, els caçadors de mamuts que viuen lluny, cap a l’est, i acòlita del Mamut que la va adoptar com a filla de la Llar del Mamut, que és la seva zelandònia. També va ser escollida i senyalada físicament per l’esperit del Lleó de les Cavernes, el seu tòtem, i està protegida per l’esperit de l’Ós de les Cavernes. És amiga dels cavalls la Whinney i el Llamp, i la nova poltra, la Grisa, i el caçador de quatre potes, que anomena Llop —va dir.

L’Ayla va pensar que era una recitació molt exhaustiva dels seus noms i lligams, arrodonida amb explicacions. No sabia si era realment una acòlita del Mamut, però sí que l’havia adoptada a la Llar del Mamut i l’estava formant. La doniera no havia esmentat que també havia estat adoptada pel Clan, a qui ells anomenaven «caps plans». L’única referència que hi havia fet era que estava protegida per l’esperit de l’Ós de les Cavernes. L’Ayla dubtava que la Zelandoni entengués bé que allò volia dir que l’Ayla era una d’ells, que era del Clan, almenys fins que en Broud l’havia repudiat, l’havia maleït i l’havia obligat a marxar.

L’home que havia parlat abans es va acostar a l’Ayla i a la Primera.

—Sóc el Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova i, en nom de la Doni i de la cova amfitriona d’aquesta Trobada d’Estiu, et dono la benvinguda.

Li va allargar les dues mans.

L’Ayla les hi va agafar.

—En nom de la Gran Mare de Tots, et saludo, Zelandoni de la Vint-i-sisena Cova —va dir.

—Hem trobat una altra cavitat profunda. Té una ressonància meravellosa quan cantem, però és molt petita —va dir l’home. Era evident que estava emocionat amb la troballa—. S’hi ha d’entrar reptant com una serp i només hi caben un parell de persones, tot i que se n’hi podrien encabir tres o quatre. Crec que és massa petita per a la Primera, em sap greu de dir-ho, tot i que aquesta és una decisió que li deixaré prendre a ella. Vaig prometre a en Jonokol que la hi ensenyaria quan arribés. Ara que tu ets l’acòlita de la Primera, Ayla, potser també la voldràs veure.

La invitació la va enxampar desprevinguda.

—Sí que la vull veure —va acceptar la noia, somrient.