Capítol 15

La Primera va continuar endinsant-se en la cova sostenint la llàntia ben amunt. Per primera vegada van començar a veure el sostre. Al final del túnel, van entrar en una zona que tenia el sostre tan baix que en Jondalar gairebé el fregava amb el cap. La superfície era gairebé llisa, però no del tot, i d’un color molt clar, però, a més a més, estava coberta de pintures d’animals perfilades en negre. Hi havia mamuts, per descomptat, alguns amb molts detalls, com pelatge grenyut i ullals, i d’altres només amb la forma del llom. També hi havia cavalls, un de molt gran que dominava tot l’espai, molts bisons, cabres salvatges i arruins, i un parell de rinoceronts. No estaven col·locats per ordre ni per grandària. Miraven en totes les direccions, i molts estaven pintats uns a sobre els altres, com si caiguessin del sostre a l’atzar.

L’Ayla i en Jondalar es van passejar, intentant veure-ho tot i donar-hi algun sentit. Ella va estirar la mà i, amb la punta dels dits, va tocar el sostre pintat. L’aspror uniforme de la pedra li va fer pessigolles als dits. Va mirar amunt i va intentar abastar tot el sostre de la manera com una dona del Clan aprenia a veure una escena sencera d’un cop d’ull. Després va tancar els ulls. A mesura que passava la mà pel sostre aspre, semblava que la pedra desaparegués, i no sentia res més que espai buit. Al seu cap es formava una imatge d’animals reals en aquell espai, que venien de molt lluny del món de l’esperit, rere el sostre de pedra, i queien sobre la terra. Els que eren més grans o estaven més acabats gairebé havien assolit el món per on caminava ella; els més petits o que amb prou feines s’insinuaven encara estaven pel camí.

Finalment va obrir els ulls, però tant mirar amunt l’havia atordit. Va abaixar la llàntia i va mirar el terra humit de la cova.

—És aclaparador —va dir en Jondalar.

—Sí que ho és —va dir la Zelandoni.

—No sabia que aquí hi hagués això —va insistir ell—. No en parla mai ningú.

—Crec que només hi ve la zelandònia. Ens preocupa que els joves intentin trobar-ho i es perdin —va dir la Primera—. Ja sabeu com els agrada explorar coves. Com heu vist, en aquesta cova seria molt fàcil de perdre-s’hi. Tot i així, hi han vingut alguns nens. Als corredors que hem passat a la dreta, a prop de l’entrada, hi ha senyals de dits de nens, i algú segur que va alçar un nen perquè deixés una marca al sostre amb els dits.

—Continuarem més endins? —va preguntar en Jondalar.

—No, ara ja ens en tornarem —va contestar la Zelandoni—. Però primer podem descansar una estona, ja que som aquí. Crec que hauríem de tornar a omplir les llànties. Ens queda molt de camí.

L’Ayla va alletar una estona la nena mentre en Jondalar i la Zelandoni omplien les llànties amb més combustible. Van fer una última mirada i van tornar per on havien vingut. L’Ayla va intentar localitzar els animals que havien vist pintats o gravats a les parets a l’anada, però la Zelandoni no cantava sempre i ella tampoc feia cants d’ocells i estava segura d’haver-se’n perdut algun. Van arribar a la cruïlla on el llarg corredor que havien recorregut s’unia al principal i continuava cap al sud. Els va semblar una llarga caminada fins a l’espai on s’havien parat a menjar i, un cop allà, van girar cap al lloc on els dos mamuts es miraven.

—Voleu parar un moment per descansar i fer un mos, o voleu que abans passem el revolt? —va preguntar la Primera.

—Jo preferiria girar abans el revolt —va dir en Jondalar—. Però si estàs cansada, podem parar. Tu com estàs, Ayla?

—Jo puc parar o puc continuar, com vulguis tu, Zelandoni —va dir la noia.

—Estic una mica cansada, però m’agradaria passar aquell sot del desviament abans que descansem —va dir—. Un cop parem em costarà més de tornar a arrencar i que les cames se’m tornin a acostumar a la marxa. M’aniria bé deixar enrere aquell tram més complicat —va dir la dona.

L’Ayla va notar que, durant la tornada, el Llop es mantenia més a prop i que panteixava una mica. Ell també s’estava cansant, i la Jonayla estava més neguitosa. Segurament ja havia dormit prou, però continuava sent fosc i això la desorientava. L’Ayla se la va passar de l’esquena al maluc, i després al davant perquè mamés una mica. En acabat, se la va tornar a penjar del maluc. El sarró li pesava a l’espatlla i tenia ganes de canviar-se’l de cantó, però ho hauria hagut de canviar tot i no sabia com fer-s’ho sense parar.

Van girar el revolt amb compte, sobretot després que l’Ayla patinés una mica amb l’argila molla, i després la Zelandoni també. Un cop superat aquell tram difícil, amb un petit esforç van arribar a la desviació que havien tingut a la dreta i ara era a l’esquerra. La Zelandoni es va parar allà.

—Us recordeu que us he dit que hi havia un espai sagrat interessant al fons d’aquest túnel? —va dir—. Aneu-lo a veure, si voleu. Jo m’esperaré aquí i descansaré. Ayla, tu pots xiular els teus cants d’ocell per trobar-lo.

—Em sembla que prefereixo no anar-hi —va dir l’Ayla—. Hem vist tantes coses, que dubto que sigui capaç d’apreciar res més. Has dit que potser no tornaries mai més, però, si tu hi has estat diverses vegades, és probable que jo també hi torni. I encara més si està tan a prop de la Novena Cova. M’estimo més veure-la amb una mirada neta, quan no estigui tan cansada.

—Em sembla una bona decisió, Ayla —va dir la Primera—. Us diré que es tracta d’un altre sostre, però en aquest els mamuts estan pintats amb vermell. Serà millor que ho veieu un dia amb la mirada neta. De totes maneres, em penso que hauríem de fer un mos i jo necessito orinar.

En Jondalar va fer un sospir d’alleujament, es va treure la motxilla i va trobar un racó. No havia parat de beure aigua de l’odre petit en tot el dia i també tenia ganes d’orinar. Mentre sentia caure el seu raig sobre la pedra, pensava que hauria anat a veure el corredor nou si les dones ho haguessin volgut, però, de fet, ja estava cansat de les meravelles de la cova i només tenia ganes de sortir. Ni tan sols li venia de gust menjar.

L’esperava una tasseta de sopa freda i un os amb una mica de carn. El Llop també rosegava un pila de trossos de carn.

—Crec que ens podríem menjar el tall pel camí —va dir l’Ayla—, però podem guardar els ossos per al Llop. Segur que els voldrà rosegar quan descansi amb nosaltres a la vora del foc.

—A tots ens agradaria tenir una foguera ara —va dir la Zelandoni—. Quan s’acabi el greix, hauríem de deixar que les llànties s’apaguin i fer servir torxes la resta del camí.

Ja tenia una torxa preparada per a cada un.

En Jondalar va ser el primer a encendre la seva quan van entrar al corredor que s’obria a l’esquerra, davant del primer mamut pintat que havien vist.

—Aquest és el lloc on gires per veure les ditades de nens i hi ha altres coses interessants a les parets i als sostres, al fons del corredor i en algunes desviacions —va comentar la Zelandoni—. Ningú no sap què signifiquen, tot i que s’han fet moltes conjectures. Moltes pintures estan fetes amb vermell, però des d’aquí és una caminada.

Poc després, l’Ayla i la Zelandoni també van encendre les seves torxes. Al davant, on el túnel es bifurcava, van agafar el camí de la dreta, i l’Ayla va pensar que veia una punta de llum. Quan el camí va girar una mica més a la dreta, en va estar segura, tot i que no era una llum intensa. Quan finalment van sortir de la cova, el sol es ponia. Havien passat tot el dia caminant per la gran caverna.

En Jondalar va amuntegar llenya al clot per encendre la seva torxa. La noia va llançar el sarró a terra a prop del forat de la foguera, i va xiular per cridar els cavalls. Va sentir un renill distant i va anar en aquella direcció.

—Deixa’m la nena —va dir la Zelandoni—. Tot el dia que la carregues. Els dos necessiteu descansar.

L’Ayla va estendre la manta a l’herba i va deixar la Jonayla a sobre. Semblava contenta d’estirar les cametes, mentre la seva mare tornava a xiular i corria en la direcció dels sons que els cavalls feien per respondre-li. Sempre s’amoïnava una mica quan no els tenia a prop durant una llarga estona.

L’endemà van dormir fins tard i no estaven gaire animats per continuar viatjant, però a mig matí ja estaven neguitosos i amb ganes de marxar. En Jondalar i la Zelandoni van parlar de quina era la millor manera d’arribar a la Cinquena Cova.

—És cap a l’est, potser dos dies de viatge, o tres si ens ho prenem amb calma. Crec que si tirem cap allà, hi arribarem —va dir en Jondalar.

—Això és veritat, però em sembla que també estem una mica al nord, i si només tirem cap a l’est, haurem de travessar tant el riu del Nord com el Riu —va dir la Zelandoni. Va recollir una branca i es va posar a dibuixar ratlles a terra, on no hi havia herba—. Si tirem cap a l’est però una mica al sud, podem arribar al Campament d’Estiu de la Vint-i-novena Cova abans que es pongui el sol i passar-hi la nit. El riu del Nord s’uneix al Riu a prop de la Cara Sud de la Vint-i-novena Cova. Podem travessar el Riu pel gual que hi ha entre el Campament d’Estiu i la Cara Sud i només haurem de travessar un riu. En aquell punt, el Riu és més ample però menys fondo, i des d’allà podem anar cap a Roca Reflectida i a la Cinquena Cova com hi vam anar l’any passat.

En Jondalar va examinar els gargots de terra, i mentre els mirava, la Zelandoni va afegir un altre comentari.

—El camí està ben assenyalat als arbres entre aquí i el Campament d’Estiu i hi ha un sender fressat la resta del camí.

En Jondalar es va adonar que estava pensant com ho feien amb l’Ayla durant el seu viatge. Al llom dels cavalls, amb l’embarcació closca lligada a la punta del baiard per travessar els rius amb les pertinences flotant a dins, no els calia amoïnar-se sempre que el riu no fos excepcionalment gran. Però amb la Primera asseguda a sobre, no era probable que el baiard de la Whinney surés, com tampoc el que arrossegava el Llamp amb totes les pertinences. A més a més, seria més fàcil de trobar el camí pels senders marcats.

—Tens raó, Zelandoni —va dir—. Potser no és tan directe, però la teva ruta serà més senzilla, i segurament hi arribarem amb el mateix temps.

Els senders marcats no van ser tan fàcils de seguir com la Primera recordava. Semblava que últimament no hi havia passat gaire gent, per això van renovar algunes de les marques per facilitar el camí a la persona següent que l’utilitzés. Era l’hora baixa quan van arribar a la llar del Campament d’Estiu, també anomenada Tinença Oest de la Vint-i-novena Cova, que de vegades també es coneixia com a Tres Rocs, és a dir, tres ubicacions separades.

Tenien una organització social molt interessant i complexa. Antigament, havien estat tres coves separades, que vivien en tres refugis diferents, que donaven a la mateixa extensió de prats. Roca Reflectida estava orientada al nord, la qual cosa hauria estat un desavantatge si no fos perquè el que oferia compensava amb escreix la seva orientació. Era un penya-segat enorme, d’un quilòmetre de llarg, vuitanta metres d’altura, cinc nivells de refugis i un enorme potencial per observar el paisatge circumdant i els animals que el travessaven per migrar. Era un panorama espectacular que tothom contemplava amb admiració.

La cova anomenada Cara Sud era exactament això: un refugi de dos pisos orientat al sud, situat de manera que aprofitava el millor del sol a l’estiu i a l’hivern, i prou elevat per tenir una bona vista de la planúria. L’última cova era el Campament d’Estiu; estava situada a l’extrem occidental de la plana i oferia, entre altres coses, abundor d’avellanes, que molta gent dels altres refugis anava a collir a finals de l’estiu. També era el refugi més pròxim a la petita cova sagrada, que els habitants de la rodalia anomenaven senzillament «Cavitat del Bosc».

Com que les tres coves es dedicaven essencialment a la mateixa caça i utilitzaven les mateixes zones per a la recol·lecció, hi va haver conflictes que van degenerar en baralles. La zona era suficient per mantenir els tres grups, no sols per l’abundància vegetal, sinó perquè també era una ruta de migració. Però sovint dos o més grups recol·lectors o partides de caça de coves diferents anaven darrere de les mateixes preses. Dues caceres descoordinades anant al darrere del mateix petit ramat migrant interferia en els plans de totes dues, i s’havien donat casos en què s’havien foragitat els animals sense que cap de les dues partides aconseguís abatre cap presa. Si els tres grups els encalçaven cada un pel seu cantó, encara era pitjor. Totes les coves de zelandoniis de la regió es veien implicades en aquestes disputes d’una manera o altra i, finalment, a instàncies dels veïns i després d’àrdues negociacions, les tres es van decidir a unir-se en una sola amb tres ubicacions, i treballar unides per recollir en comú l’abundor de les seves riques planúries. De tant en tant, encara sorgien diferències, però aquell insòlit acord funcionava.

Les trobades d’estiu encara estaven en marxa i per això no hi havia gaire gent a la Tinença Oest de la Vint-i-novena Cova. Els qui s’havien quedat eren gairebé tots vells o estaven malalts, o no estaven en condicions de caminar, i la resta s’havia quedat per ocupar-se’n. De vegades, també es quedava algú que estava treballant en una cosa que no podia deixar a mitges o que només es podia fer a l’estiu. Els qui quedaven a la Tinença Oest van rebre els viatgers amb entusiasme. Poques vegades tenien visites a principis d’aquesta estació i, ja que aquests venien de la Trobada d’Estiu, segur que tenien novetats. A més a més, els visitants eren una novetat en si mateixos: en Jondalar, el viatger retornat, i la seva dona forastera i la seva filla, el llop i els cavalls, i La Que Era Primera Entre Aquells Que Servien La Gran Mare Terra. Però també, sobretot per als malalts i els vells, eren importants per ser qui eren: guaridores i, almenys una d’elles, reconeguda com una de les millors del seu poble.

La Novena Cova sempre havia tingut una relació especialment bona amb la gent de Tres Rocs que vivia al Campament d’Estiu. En Jondalar recordava haver-hi anat quan era petit per ajudar a collir les avellanes que creixien en abundància en aquell paratge. Si et convidaven a ajudar a collir-ne, sempre te’n tocava una bona part. No invitaven qualsevol, però sí les altres dues coves de Tres Rocs i la Novena.

Una dona jove amb els cabells rossos clars i la pell blanca va sortir d’un allotjament que estava situat sota un abric i els va mirar estranyada.

—Què hi feu, aquí? —va exclamar—. Perdoneu, no volia ser tan brusca. És que m’he quedat paradíssima de veure-us. No esperava ningú.

L’Ayla va pensar que la dona semblava trista i consumida. Feia unes ulleres molt pronunciades.

La Primera sabia que era l’acòlita de la Zelandoni de la Tinença Oest de la Vint-i-novena Cova.

—No hi pateixis —va dir—. Sé que t’hem agafat desprevinguda. Estic acompanyant l’Ayla en la seva primera gira doniera. Us presentaré. —La Primera va recitar una versió abreujada d’una introducció formal, i després va dir—: Com és que s’ha quedat a la cova una acòlita? Hi ha algú molt malalt?

—Potser no més que d’altres que s’acosten a l’altre món, però és la meva mare —va dir l’acòlita.

La Zelandoni va assentir amb el cap.

—Si vols, la podem examinar —va dir La Que Era Primera.

—Us ho agrairia molt; no gosava demanar-vos-ho. La meva zelandoni la va ajudar molt, i em va deixar instruccions quan se’n va anar, però la meva mare ha empitjorat. Està més neguitosa i no trobo la manera de fer-la sentir millor —va dir la jove acòlita.

L’Ayla va recordar que l’any anterior havia conegut la zelandoni al Campament d’Estiu. Com que a cada cova de Tres Rocs hi havia un zelandoni vivint-hi, s’havia decidit que si tots tres tenien veu i vot a les reunions de la zelandònia, donarien massa influència a la Vint-i-novena Cova. En conseqüència, es va escollir una quarta doniera per representar tot el grup, però fonamentalment feia de mitjancera entre els tres zelandonis. També feia de mediadora amb els tres caps i necessitava tenir molta mà esquerra amb les persones. Els altres tres doniers s’anomenaven col·legues. L’Ayla recordava la Zelandoni del Campament d’Estiu com una dona de mitjana edat, gairebé tan grassa com La Que Era Primera, però en comptes de ser alta era baixeta i, tota ella, càlida i maternal. El seu títol era de Zelandoni Complementària de la Tinença Oest de la Vint-i-novena Cova, encara que fos una zelandoni com qualsevol altra, i se li reconegués el respecte i la posició del seu càrrec.

La jove acòlita semblava feliç de tenir algú més que examinés la seva mare, sobretot algú tan prominent i amb tants coneixements; però va veure que en Jondalar començava a descarregar coses del baiard i que la nena que l’Ayla duia a l’esquena somicava.

—Primer us hauríeu d’instal·lar —va dir.

Van saludar a tothom, van desplegar les màrfegues, van deixar els cavalls en un prat gran i esponerós i van presentar el Llop a les persones, o més aviat les persones al Llop. Llavors, la Zelandoni i l’Ayla van anar a buscar la jove acòlita.

—Quins mals té la teva mare? —va preguntar la Zelandoni.

—No n’estic del tot segura. Es queixa de mal d’estómac i, darrerament, no té gens de gana —va explicar la noia—. Veig que s’aprima i no vol aixecar-se del llit. Estic molt amoïnada.

—És comprensible —va dir la Zelandoni—. Vols acompanyar-me a veure-la, Ayla?

—Sí, però espera’t que li demani a en Jondalar que es quedi amb la Jonayla. L’acabo d’alletar, i no em necessitarà.

Va deixar l’infant amb en Jondalar, que estava enraonant amb un home que semblava cansat o malalt. L’Ayla es va imaginar que s’havia quedat per cuidar algú, com la jove acòlita. En Jondalar es va quedar encantat amb la seva filla, que li somreia, tan encantada com ell.

L’Ayla va tornar al lloc on l’esperaven les dues dones i les va seguir dins d’un allotjament semblant als que tenien a la Novena Cova, però molt més petit dels que estava acostumada a veure. Semblava fet perquè l’ocupés només la dona que estava estirada a l’espai per dormir. No era gaire més gran que el llit; només tenia una mica d’espai al voltant, i un racó de cuina i magatzem. La Zelandoni ho va ocupar pràcticament tot i va deixar molt poc espai per a les dues noies.

—Mare! Mare! —va dir l’acòlita—. Tens visites.

La dona va gemegar i va obrir els ulls. Quan va veure la gran figura de la Primera, els va esbatanar.

—Shevola! —va dir amb la veu rasposa.

—Sóc aquí, mare —va dir l’acòlita.

—Per què és aquí la Primera? L’has fet venir tu?

—No, mare. És aquí de passada i ha dit que t’examinaria. L’Ayla també hi és —va dir la Shevola.

—L’Ayla? Que no és la dona forastera d’en Jondalar, la dels animals?

—Sí, mare. Els ha portat. Si després t’hi veus amb cor, pots sortir a veure’ls.

—Com es diu la teva mare, acòlita de la Tinença Oest de la Vint-i-novena Cova? —va preguntar la Zelandoni.

—Vashona del Campament d’Estiu, la Tinença Oest de la Vint-i-novena Cova. Va néixer a Roca Reflectida, abans que Tres Rocs s’unís —va explicar la noia.

Després es va atabalar una mica, conscient que no calia donar tantes explicacions. Allò no era una presentació formal.

—Et faria res que l’Ayla t’examinés, Vashona? —va preguntar la Primera—. És una gran guaridora. No sabem si podrem fer res per tu, però ens agradaria provar-ho.

—No —va dir la dona baixet i sense vacil·lació—, no em fa res.

L’Ayla es va estranyar una mica que la Primera volgués que fos ella la que examinés la dona, però va pensar que l’allotjament estava tan atapeït que la dona grossa tindria dificultats per ajupir-se al costat del llit. Es va agenollar i va mirar la dona.

—Ara tens dolor? —va preguntar.

De cop, la Vashona i la seva filla es van adonar de la insòlita manera de parlar de l’Ayla, del seu accent exòtic.

—Sí.

—M’ensenyes on et fa mal?

—Costa de saber exactament. A dins.

—Més amunt o més avall.

—Pertot arreu.

—Et puc tocar?

La dona va mirar la seva filla, que va mirar la Zelandoni.

—Necessita examinar-la —va dir la Primera.

La Vashona va assentir i l’Ayla va abaixar la manta i va obrir la roba de la dona, deixant l’estómac a l’aire. De seguida va notar que estava inflat. Li va palpar l’estómac, començant per dalt i baixant al voltant del bony arrodonit. La Vashona va fer una ganyota, però no va cridar. L’Ayla li va tocar el front, al costat de les orelles. Després, es va apropar a ella i li va ensumar l’alè. Llavors es va apartar, va seure a la gatzoneta i es va quedar pensarosa.

—Sents com una cremor al pit, sobretot quan menges? —va preguntar l’Ayla.

—Sí —va contestar la dona, intrigada.

—I et surt aire per la boca i et fa soroll a la gola, com quan un nadó fa el rotet?

—Sí, però moltes persones fan rots —va dir la Vashona.

—Això és veritat, però també escups sang? —va preguntar l’Ayla.

La Vashona va arrufar el front.

—De vegades —va contestar.

—Has notat sang o una massa fosca i enganxosa als teus excrements?

—Sí —va dir la dona, gairebé xiuxiuejant—. Sobretot últimament. Com ho has sabut?

—Ho sap a partir de l’examen que t’ha fet —va intervenir la Zelandoni.

—Què has fet contra el dolor? —va preguntar l’Ayla.

—El que fa tothom contra el dolor. He begut infusió d’escorça de salze —va respondre la Vashona.

—I també prens moltes infusions de menta? —va preguntar l’Ayla.

Tant la Vashona com la Shevona, la seva filla acòlita, van mirar la forastera amb sorpresa.

—És la seva infusió preferida —va dir la Shevona.

—T’aniria millor prendre regalèssia o anís —va dir l’Ayla—, i de moment res d’escorça de salze. Molta gent creu que, com que tothom en pren, no fa cap mal. Però presa en excés, sí que en fa. És una medecina, però no va bé per a tot i no s’hauria de prendre gaire sovint.

—La pots ajudar? —va preguntar l’acòlita.

—Em penso que sí. Crec que sé què li passa. És greu, però hi ha coses que la poden alleujar. Tanmateix, us he d’avisar —va afegir l’Ayla— que podria ser una cosa encara més greu i més difícil de tractar. En tot cas, sí que podem alleujar el dolor.

L’Ayla va mirar la Zelandoni, que feia que sí amb el cap lleugerament i amb una expressió de complicitat.

—Quin tractament proposes, Ayla? —va preguntar.

La noia s’ho va rumiar una mica.

—Anís i regalèssia per apaivagar l’estómac —va dir—. En tinc de sec a la bossa de medecines. Crec que també tinc càlam, que de tant dolç gairebé sembla amarg i que pot calmar els espasmes estomacals, i per aquí es troba molta dent de lleó, per netejar la sang i fer que el seu interior funcioni millor. Acabo de collir apegaloses, que l’ajudaran a purgar el cos de residus, i la reina dels boscos, que també he collit fa poc, va bé en decocció per a l’estómac. Farà que es trobi millor en general i té bon gust. Intentaré trobar més radícules de l’herba botera, que vaig posar anit per donar gust al menjar; van molt bé per als trastorns estomacals. Però el que m’agradaria és tenir herba berruguera; això sí que li aniria bé. És un bon tractament per a qualsevol dels seus possibles mals, sobretot per al més greu.

La noia mirava l’Ayla amb admiració. La dona grossa sabia que no era la primera acòlita de la Zelandoni del Campament d’Estiu. Encara era nova a la zelandònia i li faltava aprendre moltes coses. L’Ayla fins i tot la sorprenia a ella amb l’abast del seu coneixement. Va mirar la jove acòlita.

—Vols ajudar l’Ayla amb la preparació de la medecina de la teva mare? Així sabràs com fer-la quan marxem —va dir la Zelandoni.

—Oh, sí, m’agradaria molt —va fer la noia. Va mirar la seva mare amb tendresa—. Crec que la seva medecina t’anirà molt bé, mare.

L’Ayla observava la foguera, que enviava espurnes fugaces cap a la nit com si intentessin abastar els seus centellejants germans al cel. Era fosc, la lluna era nova i ja s’havia post. Cap núvol no enfosquia l’enlluernador desplegament d’estrelles, tan atapeïdes, que semblaven ajuntar-se en madeixes de llum.

La Jonayla dormia als seus braços. L’havia alletat feia una bona estona, però l’Ayla estava contenta descansant amb ella a la falda. En Jondalar estava assegut al seu costat i una mica enrere, i ella es va repenjar al seu pit i al braç que li havia passat per les espatlles. Havia estat un dia molt atrafegat, i estava esgotada. A la cova només hi havia nou persones que no havien anat a la Trobada d’Estiu: sis que estaven massa malaltes o dèbils per fer el trajecte a peu —ella i la Zelandoni les havien examinat totes—, i tres que s’havien quedat a cuidar-les. Tanmateix, alguns que no havien fet el viatge estaven prou bé per contribuir a les tasques diàries, com ara cuinar i buscar aliments. L’home gran amb qui en Jondalar havia estat enraonant abans, i que s’havia quedat uns dies a ajudar, havia sortit a caçar i havia abatut un cérvol. Així va poder oferir un banquet de carn als convidats.

L’endemà al matí, la Zelandoni va endur-se’n l’Ayla a part i li va dir que havia demanat a la jove acòlita que li ensenyés la cova sagrada.

—No és gaire gran, però és de difícil accés. Hi haurà llocs on t’hauràs d’arrossegar, o sigui que posa’t alguna cosa que t’abrigui i que et tapi els genolls. Quan era jove, hi vaig anar una vegada, però ara ja no crec que ho pogués fer. Em sembla que vosaltres dues us en sortireu perfectament, encara que sigui a poc a poc. Però totes dues sou joves i fortes, o sigui que no trigareu tant. Tenint en compte que serà difícil, crec que hauries de deixar la nena aquí. —Va callar i va afegir—. Si vols, te la cuidaré jo.

L’Ayla va detectar certa reticència a la veu de la Zelandoni. Cu i dar criatures podia ser pesat, i segurament la Primera tenia altres plans.

—Primer li demanaré a en Jondalar si se la pot quedar. Li agrada estar amb la Jonayla.

Les dues noies van marxar i la jove acòlita li va mostrar el camí.

—Vols que t’anomeni amb el teu títol sencer, amb una versió abreujada o pel teu nom? —va preguntar l’Ayla al cap d’una estona—. He vist que cada acòlit prefereix una cosa diferent.

—A tu com et diuen?

—Sóc l’Ayla. Sé que sóc l’acòlita de la Primera, però encara no m’hi veig, i tothom em diu Ayla. M’agrada més. El nom és l’única cosa que em queda de la meva mare, del meu poble d’origen. No sé ni qui eren. Encara no sé què faré quan sigui zelandoni. Sé que has d’abandonar els teus noms personals i espero que, quan arribi el moment, estigui disposada a fer-ho. De moment, la veritat és que no.

—A alguns acòlits els agrada canviar-se el nom, i a d’altres no, però tant és una cosa com l’altra. Jo prefereixo que em diguis Shevola. És més proper que acòlita.

—Doncs, tu digue’m Ayla, sisplau.

Van continuar caminant pel corriol enmig d’un congost estret, atapeït d’arbres i malesa, entre dos penya-segats imponents, un dels quals contenia el refugi de pedra d’aquell poble. De sobte, va aparèixer el Llop. La Shevola, que no estava acostumada a veure aparèixer llops de cop i volta, es va sobresaltar. L’Ayla va agafar el cap de l’animal amb les dues mans, li va esvalotar el pelatge i va riure.

—No et volies quedar enrere, eh! —va fer, contenta de veure’l. Va mirar l’acòlita—. Fins que va néixer la Jonayla, estava acostumat a seguir-me pertot arreu, si no li deia que es quedés. Ara no sap què ha de fer, quan jo sóc en un lloc i la nena en un altre. Ens vol protegir a totes dues, i no s’acaba de decidir. Aquesta vegada he deixat que decidís ell. Suposo que ha pensat que en Jondalar podia protegir prou bé la nena i m’ha vingut a buscar.

—El teu domini dels animals és sorprenent; això que vagin on tu vols i facin el que vols. Al cap d’un temps de veure’t fer-ho t’hi acostumes, però encara costa de creure —va dir la Shevola—. Sempre has tingut aquests animals?

—No, la Whinney va ser la primera, si no compto un conillet que vaig agafar de petita —va dir l’Ayla—. Es devia escapar d’un depredador, però, quan el vaig trobar, estava ferit i no podia córrer. L’Iza era remeiera i jo l’hi vaig portar a la cova perquè el curés. Es va quedar de pedra i em va dir que les remeieres curaven persones, no animals, però em va ajudar de totes maneres. Potser per veure si se’n sortia. Suposo que ja se m’havia ficat al cap la idea que les persones podien ajudar els animals quan vaig veure la poltra. Primer no em vaig adonar que l’animal que havia caigut al clot de la meva trampa era una poltra que encara alletava, i no sé per què vaig matar les hienes que l’assetjaven. Suposo que perquè eren hienes. Després de fer això, vaig sentir que la poltra havia esdevingut la meva responsabilitat, que havia de cuidar-la. M’alegro d’haver-ho fet; ara és la meva amiga.

La Shevola estava fascinada amb la història que l’Ayla explicava amb tanta normalitat, com si no fos res de l’altre món.

—El cas és que tens control sobre aquests animals.

—Jo no sé si ho diria així. En el cas de la Whinney, vaig ser com la seva mare. La vaig cuidar, la vaig alimentar i ens vam acabar entenent. Si trobes un animal quan és molt petit i el puges com a una criatura, li pots ensenyar a comportar-se de la mateixa manera que una mare ensenya un fill —va intentar explicar l’Ayla—. El Llamp i la Grisa són els seus fills, i jo era allà quan van néixer.

—I el llop, què?

—Vaig parar uns paranys per a erminis, i quan la Deegie, que era amiga meva, i jo vam anar a fer-hi un cop d’ull, vaig descobrir que algú me’ls robava de les trampes. Un dia vaig veure un llop que els devorava i em vaig enfadar; el vaig matar amb la fona. Però després vaig veure que era una femella i que estava alletant; no m’ho esperava. Era fora de temporada perquè una lloba tingués cadells tan petits, que encara alletessin. Era una lloba solitària, no anava amb un ramat que l’ajudés, i alguna cosa li devia haver passat a la seva parella. Per això, em robava les preses. Només quedava un cadell viu, i me’l vaig endur. En aquella època vivíem amb els mamutois, i vam criar el Llop amb la canalla del Campament del Lleó. No va saber mai el que era viure amb llops, per això es pensa que les persones són el seu ramat —va explicar l’Ayla.

—Totes les persones? —va preguntar la Shevola.

—No, no totes, encara que ja s’hagi acostumat a la gent. En Jondalar i jo, i ara la Jonayla, per descomptat, perquè els llops estimen amb bogeria els seus petits, som la seva bandada principal. Però també hi té en compte la Marthona i en Willamar, i la Folara com de la família, i en Joharran, la Proleva i els seus fills, també. Accepta les persones que li porto perquè les ensumi, que li presento, com a amics, com una espècie de membres provisionals del ramat. Els altres els ignora, sempre que no representin un perill per a aquells que sent més propers, els que considera part del seu ramat —va explicar l’Ayla a la noia, que estava àvidament interessada.

—Què passaria si algú intentés fer mal a una persona que sent propera?

—Durant el viatge que vam fer en Jondalar i jo per tornar aquí, vam conèixer una dona perversa, que sentia plaer a fer mal a les persones. Va intentar matar-me, però el Llop la va matar primer.

La Shevola va sentir una esgarrifança, una excitació agradable, com quan un bon narrador explicava una rondalla de por. No dubtava de les paraules de l’Ayla; no li hauria passat pel cap que l’acòlita de la Primera s’inventés una història com aquella; a ella no li havia passat mai res semblant i tot plegat li semblava irreal. Però el llop hi era i sabia el que podien fer aquell tipus d’animals.

Van seguir pel corriol del congost fins que van arribar a una bifurcació a la dreta, que duia a una fenedura a la cara de pedra; una entrada al barranc. Era una ascensió costeruda i, quan hi van arribar, van trobar que una gran pedra havia obstruït parcialment l’entrada, però quedava una obertura a cada cantó; l’esquerre era estret però factible; el dret, més ample. Era evident que allà hi havia hagut gent: l’Ayla va veure una estora vella a terra, amb brins d’herba, que apuntaven pels estrips en un costat de la pell. També hi havia les habituals estelles i fragments escampats que deixava un tallador de sílex després de fer eines i utensilis. A la paret de davant, hi havia ossos rosegats a terra. Van entrar i es van endinsar una mica a la cova. El Llop les va seguir. La Shevola es va dirigir cap a unes pedres, es va treure la motxilla negra i la va deixar allà repenjada.

—Aviat serà massa fosc perquè ens hi veiem —va dir la Shevola—. Hem d’encendre les torxes. Podem deixar aquí les coses, però primer hauríem de beure aigua.

Va buscar material per encendre foc a la motxilla, però l’Ayla ja havia tret el seu equip, una mena de cistellet fet amb trossos d’escorça seca premsats. A dins duia borra de lloreret, que cremava de seguida i li agradava fer servir d’esca. Va agafar pirita de ferro, la seva pedra foguera, que ja tenia un solc marcat de tant fer-la servir, i un fragment de sílex, que en Jondalar li havia fet per encaixar al solc. L’Ayla va picar el pedrenyal amb el sílex i va treure una espurna que va caure sobre la borra inflamable. Es va alçar un petit remolí de fum. L’Ayla va agafar el cistellet d’escorça i va començar a bufar sobre la diminuta brasa, que es va encendre en petites llengües de foc. Va tornar a bufar i va deixar el cistellet de foc damunt de la pedra. La Shevola tenia dues torxes a punt i les va encendre amb la petita foguera. Un cop enceses, l’Ayla va prémer els fragments d’escorça i va apagar el foc per poder tornar-les a fer servir.

—Tenim un parell de pedres fogueres, però encara no les sé utilitzar —va dir la jove acòlita—. M’ensenyaràs com ho fas tan de pressa?

—I tant. Només cal practicar una mica —va dir l’Ayla—. Però ara m’hauries de mostrar aquesta cova.

La noia la va guiar dins la cavitat mentre l’Ayla s’imaginava com podia ser aquell indret sagrat.

Entrava una mica de llum per l’obertura de l’entrada, però sense la claror de les torxes no haurien pogut distingir el camí, i el terra era molt desigual. Del sostre, n’havien caigut fragments i s’havien esfondrat parts de la paret. Les noies havien de caminar amb molta cautela, esquivar les pedres o saltar-les. La Shevola es va acostar a la paret esquerra i va caminar sense apartar-se’n gaire. Es va parar on la cova s’estrenyia i semblava dividir-se en dos túnels: el de la dreta era ample i fàcil; el de l’esquerra, més estret i més petit. Semblava un cul de sac.

—Aquesta cova enganya —va dir la Shevola—. L’obertura més gran és la de la dreta i sembla que hauria de ser la bona, però no porta enlloc. Una mica més endavant es torna a bifurcar, i tots dos cantons s’estrenyen i s’acaben. La de la dreta s’estreny i es fa més petita, però passat aquest punt, es torna a eixamplar. —La Shevola va alçar la torxa, apuntant unes marques poc visibles a la paret esquerra—. Això es va fer perquè els que no coneixen bé la cova sàpiguen per on han d’anar, sempre que entenguin què signifiquen les marques.

—Suposo que et refereixes a la zelandònia —va dir l’Ayla.

—Normalment, sí —va dir la Shevola—, però als joves de vegades els agrada explorar coves i sovint dedueixen què volen dir les marques. —Van caminar una mica més i la noia es va parar—. Aquest és un bon lloc per provar la teva veu sagrada —va dir—. Ja en tens una?

—Encara no m’he decidit —va dir l’Ayla—. He xiulat com els ocells, però també he rugit com un lleó. La Zelandoni canta i sempre és molt bonic, però quan ho va fer a la cova del mamut, va ser increïble. Tu què fas?

—Jo també canto, però no com la Primera. T’ho demostraré. —La Shevola va fer un so molt agut, després va canviar a un so greu i, a continuació, va augmentar el to fins que va arribar al primer agut. La cova va retornar un eco apagat.

—Impressionant —va dir l’Ayla.

Llavors va xiular una barreja de cants d’ocells.

—Això sí que és impressionant —va dir la Shevola—. Semblaven ben bé ocells. Com has après a fer-ho?

—Després de deixar el Clan i abans de conèixer en Jondalar, vaig viure en una vall llunyana, cap a l’est. Donava menjar als ocells per atraure’ls, i vaig començar a imitar-ne els cants. De vegades venien quan em sentien xiular, i per això vaig continuar provant.

—I dius que també pots rugir com un lleó?

L’Ayla va somriure.

—Sí, i renillar com un cavall i udolar com un llop, fins i tot riure com una hiena. Vaig intentar imitar els sons de molts animals perquè em divertia; també era com un repte per a mi.

«I una cosa per entretenir-se sola, quan només es té la companyia dels ocells i els animals», pensava, però no ho va dir en veu alta. De vegades evitava fer segons quins comentaris perquè exigien donar massa explicacions.

—Conec caçadors que poden fer alguns sons d’animals força bé, sobretot per atraure’ls, com la crida del cérvol roig mascle i el ploriqueig d’una cria d’urs; però no havia sentit mai ningú que fes un rugit de lleó —va dir la Shevola, mirant-la amb expressió il·lusionada.

L’Ayla va somriure, va respirar fondo, va mirar cap a l’obertura de l’entrada i va començar a fer uns grunyits preliminars, com faria un lleó. Llavors va deixar anar un rugit, com el que feia el Bebè un cop assolida la maduresa. El que va emetre la noia no era tan fort com el rugit d’un lleó de debò, però en tenia tots els matisos i entonacions i sonava prou semblant a un rugit de lleó perquè gairebé tothom cregués que era real, i més fort del que realment era. La Shevola va empal·lidir un moment i després, quan la cova els va retornar l’eco, va riure.

—Si ho hagués sentit abans, no crec que hagués entrat a la cova. Sona com si hi hagués un lleó a dins.

Llavors, el Llop va decidir respondre al rugit de lleó de l’Ayla amb el seu propi so, i va udolar. La cova també va respondre a aquest so.

—Aquest llop és un zelandoni? —va preguntar, astorada, la jove acòlita—. Ha estat com si ell també fes ús de l’indret sagrat.

—No sé si ho és. Per mi, només és un llop, però la Primera també ho va comentar l’altre dia, quan el Llop va udolar —va dir l’Ayla.

Es van introduir en l’estret espai; primer, la Shevola; darrere, l’Ayla; i després, el Llop. De seguida, l’Ayla es va alegrar que la Zelandoni li hagués recomanat que es posés roba resistent per anar a la cova. No sols les parets s’estrenyien, sinó que el nivell del terra pujava i el sostre era més baix. Deixava tan poc espai per caminar, que en alguns punts no es podien posar dretes i en d’altres havien d’avançar gatejant. A l’Ayla li va caure la torxa passant per la secció més estreta, però va aconseguir recollir-la abans que s’apagués.

Un cop el corredor es va eixamplar, l’avanç es va fer més fàcil, sobretot quan van poder caminar. El Llop també semblava content de sortir de l’espai estret, tot i que ell s’hi mogués més fàcilment. Fos com fos, encara els quedaven per passar unes quantes seccions estretes per on s’haurien d’arrossegar. En una zona, la paret de la dreta s’havia esllavissat i s’havien amuntegat les pedres, que amb prou feines deixaven espai per posar els peus. Caminaven a poc a poc mentre els queien més pedres i còdols als peus. Totes dues es van arrambar cap a l’altre costat.

Finalment, després d’un altre tram estret, la Shevola es va parar, va aixecar la torxa i va mirar a la dreta. Una petita secció de paret estava tapada amb argila molla i brillant, però allà esdevenia part del mitjà d’expressió. Hi havia un signe gravat, cinc ratlles verticals i dues d’horitzontals, una de les quals creuava les cinc ratlles verticals, mentre que l’altra només les travessava fins a la meitat. Al costat del signe, hi havia un ren gravat a la pedra.

A hores d’ara l’Ayla havia vist prou pintures, dibuixos i gravats per distingit els que considerava bons dels que creia que estaven menys ben fets. Al seu parer, aquell ren no estava tan ben fet com altres que havia vist, però mai diria una cosa així a la Shevola o a la resta de la cova, ni a ningú, de fet. Era un pensament privat. No feia pas tant, la sola idea d’un dibuix que s’assemblés a un animal en una paret d’una cova era inversemblant. No havia vist mai res d’igual. Malgrat que era un dibuix parcial d’una forma que evocava un animal, era intens i esborronador. Aquest, concretament per la forma del banyam, sabia que era un ren.

—Saps qui el va fer? —va preguntar l’Ayla.

—No se’n diu res a les llegendes o les històries dels ancians, llevat de referències generals, que podrien fer al·lusió a qualsevol dels gravats de les coves. Però hi ha indicis en algunes rondalles que s’expliquen sobre la nostra cova que insinuen que podria haver estat un ancià de la Tinença Oest, potser un dels fundadors —va dir la Shevola—. M’agradaria que l’hagués fet un dels avantpassats.

A mesura que s’endinsaven a la cavitat, les dificultats disminuïen lleugerament. El terra continuava sent aspre i les parets tenien imatges que calia vigilar, però un cop recorreguts uns quinze metres per l’estret corredor, la Shevola es va tornar a parar. Al cantó esquerre del túnel, hi havia una sala estreta; i, a la paret de la dreta, una imatge, a prop del sostre, on es veien una sèrie de figures gravades amb una inclinació de quaranta cinc graus respecte al terra. Era la composició principal de la cova i consistia en nou animals gravats sobre una superfície limitada, de setanta-cinc centímetres per un metre, aproximadament. Allà també, l’argila de la paret esdevenia part del mitjà.

La primera imatge de l’esquerra estava parcialment gravada en l’argila, la resta estava incisa sobre la pedra, segurament amb un burí de sílex. L’Ayla va notar que al fris hi havia una fina capa transparent de calcita, la qual cosa indicava que era antiga. La projecció estava acolorida en part amb un pigment natural de diòxid de manganès negre. La fragilitat de la superfície era extrema; una petita secció de material carbonat s’havia desprès de la roca, i una altra semblava que estava a punt de fer-ho.

El tema central que dominava el fris era un ren imponent, amb el cap aixecat i el banyam desplegat cap enrere, amb detalls meticulosament dibuixats, com l’únic ull, la línia de la boca i el nariu. L’anca estava marcada amb nou forats en forma de copa, paral·lels a la línia del llom. Darrere d’aquest, encarat en direcció contrària, hi havia un altre animal parcial, segurament un cérvol, o potser un cavall, amb una altra línia d’orificis gravats que resseguien tot el cos. En el cantó dret del conjunt, hi havia un lleó; i entre els dos, una sèrie d’animals, que incloïen cavalls i una cabra blanca. Sota la barbeta de la figura central, i utilitzant la mateixa línia del coll del ren, hi havia el cap d’un cavall. A la part de baix del conjunt, sota les figures principals, un gravat d’un altre cavall. L’Ayla va fer servir les paraules de comptar i li van sortir nou animals totalment o parcialment dibuixats.

—No cal que anem més lluny —va dir la Shevola—. Si continuem recte, no hi ha sortida. Hi ha un corredor molt estret a l’esquerra, però només porta a una saleta, també sense sortida. Podem tornar.

—Quan veniu, celebreu cerimònies o rituals? —va preguntar l’Ayla mentre es girava per acariciar el llop, que s’esperava tranquil·lament.

—El ritual va ser l’elaboració d’aquestes imatges —va dir la jove acòlita—. La persona que va venir, potser una vegada o més, estava fent un viatge ritual. Devia ser un zelandoni o un acòlit a punt de ser-ho, però m’imagino que era algú que sentia la necessitat d’apropar-se al món dels esperits, a la Gran Mare Terra. Hi ha coves sagrades que la gent pot visitar i hi pot celebrar rituals, però crec que aquestes es van fer com un viatge ritual. Quan vinc, intento honorar mentalment aquesta persona, en privat.

—Crec que seràs una gran zelandoni —va dir l’Ayla—. Ja ets molt sàvia. Ara mateix sentia la necessitat d’honorar aquest indret i la persona que va crear aquesta obra. Crec que seguiré el teu consell i reflexionaré sobre tots dos, i oferiré un pensament personal a la Doni. Però m’agradaria fer més; potser també voldria intentar arribar al món espiritual. Has tocat mai les parets?

—No, però, si vols, fes-ho.

—M’aguantes la torxa? —va preguntar l’Ayla.

La Shevola va agafar la torxa de la noia i les va aixecar totes dues, perquè la claror s’escampés per la diminuta i angosta cova. L’Ayla va estirar els braços i va repenjar els palmells plans a la paret, però no sobre els gravats o les pintures sinó a la vora. Amb una mà, va tocar l’argila molla; amb l’altra, la superfície aspra de la pedra calcària, i va tancar els ulls. Va ser l’argila la que primer li va fer venir un formigueig, i després va notar com si una força intensa fluís de la paret de roca. No sabia del cert si era real o s’ho estava imaginant.

De sobte, els seus pensaments van tornar al temps que vivia amb el Clan i al seu viatge a l’Assemblea de Clans. Li havien demanat que elaborés el beuratge especial per als mog-urs. L’Iza li havia explicat com fer-ho. Va haver de mastegar les dures i seques arrels i escopir la massa a l’aigua dins d’un bol especial; després, remenar-ho amb el dit. No se n’havia d’empassar gens però no ho va poder evitar, i en va sentir els efectes. En tastar-ho, en Creb devia pensar que era massa fort i en va donar menys als altres mog-urs.

Quan va haver consumit la beguda especial de les dones i va haver ballat amb elles, va tornar i va trobar el bol amb una mica del líquid blanc i lletós al fons. L’Iza li havia dit que no s’havia de malversar, i l’Ayla no sabia què havia de fer, o sigui que se’l va beure. Llavors, es va trobar seguint les llums de les llànties i les torxes dins la sinuosa cova on se celebrava la reunió especial dels mog-urs. Els altres no sabien que la noia era allà, però el Mog-ur, en Creb, sí que ho sabia. Mai no havia entès les idees i les visions que aquella nit li van omplir el cap, però posteriorment li tornaven de tant en tant. Ara se sentia així; no era tan fort, però la sensació era la mateixa. Va apartar les mans de la paret de la cova i va sentir una esgarrifança d’aprensió.

Les dues dones van recular en silenci, parant un moment per tornar a observar el primer ren i els signes que l’acompanyaven. L’Ayla va descobrir unes línies corbes que abans no havia vist. Van passar per la baixada plena de pedres inestables, que la van fer estremir, i van superar els passos estrets fins que van arribar al tram més difícil. Aquesta vegada, el Llop va passar al davant. Quan van arribar al punt en què calia continuar gatejant, amb una sola mà perquè amb l’altra havien de sostenir la torxa, l’Ayla va veure que la seva s’estava consumint i va desitjar que durés fins al final.

Quan van ser a l’altra banda, l’Ayla va veure llum procedent de l’obertura. Tenia els pits plens. No es pensava que s’haguessin d’estar fora tant de temps, i sabia que la Jonayla devia tenir gana o en tindria aviat. Van anar de pressa fins a les pedres on havien deixat les coses i, de seguida, totes dues van buscar els bots. Estaven assedegades. L’Ayla va buscar al fons del sarró un bol que tenia per al Llop. Va abocar-hi una mica d’aigua, i van beure tots dos. Quan van acabar de beure, va guardar el bol del Llop, es van penjar l’una la motxilla, i l’altra, el sarró, i van sortir de la cova per tornar a l’indret que anomenaven Campament d’Estiu de Tres Rocs, la Tinença Oest de la Vint-i-novena Cova dels Zelandoniis.