I llavors…
Mig any després, Víctor va afegir el nom de Scipio a la placa de la porta, tot i que amb caràcters més petits que el seu propi nom.
Cap d’ells, ni tan sols Pròsper, va preguntar mai a Scipio si es penedia d’haver pujat als cavallets, però potser la resposta era al nou nom que havia escollit i que figurava a la placa de Víctor: Scipio Fortunato, «l’afortunat».
Scipio escrivia de tant en tant una postal al seu pare, tal com havia acordat amb Víctor. El signor Massimo no va arribar a saber mai que el seu fill vivia només a un parell de carrers de casa seva, en un pis poc més gran que el despatx del seu pare, i que Scipio era més feliç allà que no ho havia estat a la Casa Massimo. De tant en tant visitava Riccio i Mosca al seu refugi de Castello. Sovint els deixava una mica de diners, tot i que semblava que se les arreglaven prou bé. Del que quedava dels diners falsos del Conte, no n’havien volgut parlar amb Scipio.
—Al capdavall ets un detectiu —va dir Riccio. Mosca havia aconseguit feina amb un pescador de la llacuna, però Riccio… bé, Scipio suposava que havia començat a robar de nou.
Vespa, Pròsper i Bo veien Scipio molt sovint. Pel cap baix, Víctor i ell visitaven els nois i Ida un parell de cops a la setmana.
Un vespre, quan ja havia arribat la tardor, Scipio i Pròsper van decidir viatjar de nou a la Isola Segreta. Ida els va prestar la barca i aquest cop Scipio no es va perdre a la llacuna. L’illa semblava exactament la mateixa. Els àngels continuaven drets sobre la muralla, però a l’embarcador no hi havia cap barca, i quan Pròsper i Scipio es van enfilar a la porta, no va bordar cap gos. Van cridar debades Renzo i Morosina per tota la casa i l’estable. Fins i tot els coloms semblaven haver-se’n anat, i quan finalment van aconseguir arribar al laberint, l’únic que van trobar a la clariana va ser un petit lleó de pedra que l’herba de tardor gairebé havia amagat.
Pròsper i Scipio no van saber mai si Renzo i la seva germana havien desaparegut la mateixa nit que Barbarossa havia trencat els cavallets. Els següents anys es van preguntar repetidament si Renzo havia trobat la manera de reparar els cavallets… i si en algun lloc del món el lleó, el tritó, la sirena, el cavallet de mar i l’unicorn havien tornat a girar…
———
¿Res més? Ah, sí. Barbarossa…
Esther va continuar pensant durant una temporada que havia adoptat un nen meravellós. Fins que un dia va veure que es guardava a les butxaques dels pantalons les seves arracades valuosíssimes i va trobar a l’habitació del petit una autèntica col·lecció d’objectes cars que havien anat desapareixent de la casa. Llavors i després de molt plorar, Esther el va enviar a un internat de renom, on Ernesto va esparverar els companys i professors. Se n’explicaven tota mena de barrabassades: que obligava els altres nens a fer-li els deures i a netejar-li les sabates, que els instigava a robar, i que havia assumit un altre nom, amb el qual se li havien d’adreçar:
Ernesto Barbarossa es feia dir el «Senyor dels Lladres».
