La mala sort de Víctor

Quan Víctor va comprendre que Pròsper se li havia escapat, va clavar una puntada de peu enrabiada al pal de fusta que, prop seu, sobresortia de l’aigua bruta del canal. Després, va haver de tornar a casa coixejant.

La meitat del camí se la va passar remugant tan alt, que la gent se li girava quan passava. Però Víctor ni s’adonava de la ràbia que sentia.

«Com a un principiant!», rondinava. «M’ha deixat enrere com a un principiant! ¿Qui deu ser l’altre? Massa gran per ser el seu germà. Ostres! Ostres! Ostres! Ensopego el nen, el tinc just davant, i el deixo fugir! Que ruc que sóc!». Va clavar una altra puntada de peu a un paquet de tabac buit i tot seguit va fer una ganyota de dolor. «És culpa meva», va grunyir. «És clar que sí, ha estat culpa meva. Un detectiu tan bo com jo no busca nens. També m’hauria arribat per pagar el pinso de la tortuga, sense aquest maleït encàrrec!».

Quan Víctor va obrir la porta de casa seva, el peu encara li feia més mal.

«Bé, si més no, ara sé del cert que són a la ciutat», pensava tot pujant les escales ranquejant. «Allà on sigui el gran, trobaré el petit. Això és segur».

Ja al pis, es va descalçar amb compte i va coixejar fins al balcó per alimentar les tortugues. El despatx encara feia olor de la laca d’Esther Hartlieb. Quin fàstic! No es podia treure aquella olor del nas. I tampoc li marxava del cap la imatge dels nens. No hauria de tenir-ne la foto penjada a la paret. El miraven contínuament. ¿On dormien a les nits? Als vespres, tan bon punt el sol desapareixia darrere les cases, feia un fred horrorós. A més, l’hivern passat havia plogut tant que els carrers de la ciutat s’havien negat dotze vegades. Però no calia cridar el mal temps, perquè segur que dos nens trobaven un lloc resguardat en qualsevol de les cases deshabitades de la ciutat o en una de les innombrables esglésies, perquè no tots els temples de Venècia estaven farcits de turistes.

—Ja els trobaré —va grunyir Víctor—. Fins i tot pot ser divertit.

Quan les tortugues, tipes, van parar de menjar, Víctor va sadollar-se l’estómac famolenc amb una muntanya d’espaguetis i una botifarra rostida. En acabat, es va untar el peu adolorit amb una pomada, i va seure davant l’escriptori per revisar la paperassa que se li havia amuntegat. Al capdavall la recerca d’aquells dos nens no era l’única feina que tenia.

«Em sembla que els propers dies hauré de passar bones estones a la plaça de Sant Marc», va pensar. «Prendré cafès i donaré menjar als coloms fins que els nens apareguin. Com diu aquella frase tan bonica: “A Venècia tothom passa com a mínim un cop al dia per la plaça de Sant Marc”. ¿Per què no hauria de ser vàlida per nens fugitius?».