¿I ara què?

Barbarossa es va negar a dormir a la mateixa habitació que la resta de nens, i va preferir escarxofar-se al sofà del salotto. Ida l’hi va permetre, però el va tancar amb clau sense que se n’adonés. Després va acompanyar Víctor a la porta i se’n va anar a dormir.

Scipio feia estona que se n’havia anat. Mosca li havia lliurat part dels diners que encara els quedaven dels negocis amb Barbarossa i havia desaparegut en plena nit. Cap on, no ho havia dit.

—Com abans —va murmurar Vespa mentre el veia allunyar-se des del balcó d’Ida.

La nit es va empassar Scipio, i ells es van quedar amb la promesa que els tornaria a visitar aviat. I amb una estranya tristesa que els feia sentir-se més a prop els uns dels altres. Tots sabien en què pensaven els altres… en una cortina plena d’estrelles, en una porta d’un carreró estret, en matalassos estirats a terra i en butaques mossegades pels gats. I en l’or i la plata dels botins del Senyor dels Lladres. Tot s’havia perdut.

—Vinga, entrem —va dir finalment Vespa—. Torna a ploure.

Van entrar a l’habitació on havien penjat el fragment de cortina que Víctor havia retallat. Ida els havia estès una catifa sobre el terra fred i van adornar les parets amb tot el que havien pogut salvar del cinema. Però no s’havien pogut endur totes aquelles imatges, totes aquelles fotografies que encara devien estar penjades a les parets sobre els matalassos buits, ni tampoc tots aquells dibuixos i retalls.

Cansats, es van ficar als llits. Però ningú no podia dormir. Ni tan sols Bo, a qui normalment els ulls se li tancaven així que tocava el coixí amb el cap.

—Seria divertit que el Barbarossa arribés a instal·lar-se amb la vostra tia —de cop la veu de Mosca va omplir la foscor—. ¿Què farem, ara, nosaltres? Ara que el Prop i el Bo ja són amb nosaltres. ¿Se us acut alguna idea?

—Nnno —va rondinar Riccio al seu coixí—. No aconseguirem mai un lloc tan bo com l’amagatall de les estrelles. Amb una bossa plena de diners falsos segur que no. I dels altres diners, en queden pocs. Potser trobarem alguna cosa al barri de Castello. Hi ha moltes cases buides.

—¿Per què? —Bo es va incorporar tan de pressa que va destapar Pròsper—. Jo no vull anar a cap amagatall nou. Vull quedar-me aquí. Amb l’Ida.

—Au, Bo! —Vespa va encendre el llum que Ida li havia deixat al costat del llit perquè pogués continuar llegint als vespres.

—Escolteu el nan —va dir Riccio burleta. Va recolzar l’esquena a la paret i es va embolicar el cos escarransit amb el cobrellit—. ¿L’Ida ja sap que tindrà aquest honor? Bé, demà aniré a fer un cop d’ull a la zona del Castello. ¿Què us sembla?

Mosca va fer que sí amb el cap.

—Sí. Jo hi estic d’acord —va murmurar mentre mirava per la finestra com si volgués trobar un forat a la nit.

Vespa va agafar un dels llibres que havia anat a cercar a la biblioteca d’Ida i va començar a fullejar-lo amb la ment en un altre lloc.

—Doncs jo em quedo aquí! —va repetir Bo, que va plegar els braços, obstinat—. I tant que sí.

—Ara dorm —va dir Pròsper; el va tornar a allitar i el va tapar amb la manta—. Demà en parlarem.

—Podem parlar-ne centenars i milers d’anys, si vols! —va cridar Bo apartant-se la manta—. Jo m’hi quedo. Als meus gatets també els agrada aquest lloc, perquè poden molestar els gossos de la Lucia, i el Víctor ens ve a buscar a l’Ida i a mi i anem a menjar gelats, i la Lucia em prepara una pasta molt bona, i…

—¿I? —el va interrompre Riccio—. Al final t’acabarà dient quan has d’anar a l’escola i quan a dormir, i què has de menjar i que t’has de rentar sovint. No, gràcies! Noi, hem estat massa temps arreglant-nos-les tot sols perquè ara vingui algú a explicar-me que sóc molt jove per fumar o que porto les ungles dels dits massa llargues. No, amic meu, al Riccio no.

Els altres van intercanviar un parell de mirades en silenci. Llavors Mosca va dir lentament:

—Tens tota la raó, Riccio.

Vespa va deixar a banda el llibre, va caminar a les palpentes i descalça cap a la finestra i va mirar enfora.

—A mi també m’agradaria quedar-m’hi —va dir, tan fluixet que els altres amb prou feines la van entendre—. Aquest lloc és millor que tot el que m’havia imaginat.

—Ets una somiatruites! —va dir Riccio, que es va tornar a ficar badallant sota la manta—. Preguntaré a l’Scipio què pensa fer, ell. Si és que torna a venir mai. Potser se li acut una altra idea genial.

—Que deu estar portant a terme —va murmurar Mosca—. ¿En saps alguna cosa, Prop?

Vespa va tornar al seu llit i va apagar el llum.

—Pot ser —va respondre Pròsper amb la mirada fixa al sostre fosc. Va intentar imaginar-se l’Scipio: com caminava pels carrerons i mirava la seva imatge reflectida al vidre d’un aparador fosc. Com caminava a la llum d’una llanterna i observava la llargada de la seva nova ombra. Potser anava a un dels bars on els adults passaven bona part de la nit. I a l’últim, quan estigués cansat de caminar, llogaria l’habitació d’hotel de la qual havia parlat, amb un gran mirall. I per primera vegada s’afaitaria el mentó davant el mirall.

—¿Tu creus que li va bé? —va demanar Bo, que va recolzar el cap a l’espatlla de Pròsper.

—Crec que sí —va dir Pròsper—. Sí, crec que li va bé.