Víctor rep una pallissa

Víctor es trobava a tan sols uns quants metres d’ells. Per no cridar l’atenció, es va girar d’esquena a la botiga on havien entrat els nens. Però mantenia la porta a la vista, tot observant-ne el reflex a l’aparador de la botiga de davant.

«¿Què fan allà dins tanta estona?», pensava Víctor, que caminava amunt i avall, impacient. «¿Volen comprar records de plàstic? ¿O potser l’emmascarat necessita una altra màscara?». Aleshores va descobrir de cop que la noia es passejava davant la porta de la botiga. Bo l’havia anomenat Vespa. Avorrida, mirava al voltant, examinava les góndoles de l’embarcador a la vora del pont i s’hi va dirigir lentament. Ni un minut més tard, el jove negre va abandonar la botiga. Amb un cistell gran a la mà, va escapolir-se en la direcció oposada. «Caram! ¿Què significa tot això? ¿Per què se separen, ara? Tant se val, les dues persones que m’interessen continuen a la botiga», va pensar Víctor mentre es col·locava bé les ulleres de sol. El següent va ser l’eriçó. Es va ajupir amb un genoll davant la pastisseria que, uns quants metres més enllà, omplia el carrer de fragàncies, i hi va enganxar el nas a l’aparador. Probablement, els altres havien de tornar a casa, fer els deures, menjar. El conte de fades que li havia explicat Bo, d’amics que vivien junts dins un cinema, havia estat una rondalla i prou. Millor. Anirien desapareixent tranquil·lament, l’un darrere l’altre, fins que només restessin els dos que buscava Víctor, els únics que no tenien una llar.

«Visc en un cinema. Amb els meus amics». Bah. Aquell noi podria guanyar-se la vida explicant històries. Divertit, va mirar la imatge que es reflectia a l’aparador. Un moment, ¿qui surt ara de la botiga? Un altre nan.

¿Qui faltava? És clar, l’emmascarat. Però tenia tot un altre aspecte, ¿o no? Víctor va corrugar les celles. El jove es va quedar un moment davant la botiga, va mirar al voltant amb rostre inexpressiu i es va ajupir per cordar-se les sabates. Després es va incorporar, va parpellejar en mirar el sol i, caminant a poc a poc i xiulant, es va dirigir cap als gondolers, que encara esperaven nous clients al peu del pont. «Gondola, gondola!», repetien contínuament. Sí, també Víctor preferia mil vegades agafar una góndola que quedar-se allà dret. Aquells coixins tan tovets i el balanceig de les barques en avançar lentament li produïen una somnolència meravellosa. Només se sentia el remoreig de l’aigua, els glu-glu i els xarrups que fa en topar amb els murs i els pals, el xiuxiueig de la ciutat vella. Sospirant, Víctor va tancar els ulls un moment i els va tornar a obrir sobresaltat.

—Scusi! —va dir una veu darrere seu.

Víctor es va girar.

El jove que acabava de veure al costat de les góndoles era davant seu. I el mirava amb aire burleta. Tenia el rostre prim i els ulls molt foscos, gairebé negres. Víctor es va treure les ulleres de sol per poder-lo veure més clarament. ¿Era l’emmascarat que fatxendejava davant els altres com un gall a la plaça de Sant Marc?

—¿Em podria dir quina hora és? —va demanar el jove tot fixant-se en el jersei de quadres.

Víctor va mirar el seu rellotge amb desconfiança.

—Un quart de cinc —va grunyir.

El jove va assentir.

—Gràcies. Té un rellotge molt bonic. ¿Marca també en quina fase és la lluna?

Els ulls negres examinaven Víctor amb una expressió de burla descarada. «¿Què deu voler de mi?», va pensar Víctor. «En porta una de cap!». Tot d’una va dirigir la mirada cap a la botiga i es va tranquil·litzar en comprovar que Pròsper i Bo encara eren darrere l’aparador i contemplaven les cursileries exposades amb tanta atenció com si fossin els tresors del palau dels Duxs.

—¿És anglès, vostè?

—No, esquimal, ¿no es nota? —va contestar Víctor, que es va passar la mà per sobre del bigotet postís i es va adonar que el bigoti se li havia desenganxat.

—¿Esquimal? Això sí que és interessant. No es deixen veure gaire per aquesta ciutat, els esquimals —va dir el jove abans de girar-se i començar a caminar lentament. Víctor va aprofitar per enganxar-se bé el bigoti.

—Maleït sigui! —va murmurar, es va girar d’una revolada i va collir la pelleringa de sobre el llavi. Aleshores va veure a través de l’aparador que la noia tornava a entrar a la botiga. Tampoc l’eriçó va continuar més temps mirant l’aparador de la pastisseria. I el jove dels ulls negres no apareixia enlloc. No em poden haver reconegut, pensava Víctor. Impossible. Llavors, desconcertat, va veure a través de l’aparador-mirall que tots tres sortien tranquil·lament de la botiga de records, amb Pròsper i Bo al mig del grup. Cap dels cinc va mirar-lo, però reien i xiuxiuejaven, i Víctor va tenir la sensació desagradable que tot allò tenia a veure amb ell. Van anar sense pressa en direcció a Rialto.

Víctor s’ho mirava tot indecís, i els va seguir, amb compte, a una distància prudent, però sense arribar a perdre’ls de vista. No tenia cap experiència en la persecució de nens. Ja havia constatat que aquell maleït encàrrec era ben incòmode. Ells eren petits, i per tant resultava més fàcil controlar-ne els moviments, però també eren ràpids a l’hora de córrer. El carrer per on baixaven era llarg, i no semblaven disposats a girar per cap altre. De tant en tant, un mirava enrere però Víctor estava alerta. Tot indicava que el millor pels nens era arrencar a córrer, fins que aquelles dones velles i grosses van sortir d’una cafeteria, rient i discutint, i amb els culs formidables van obstruir el carrer de tal manera que gairebé es va convertir en un passadís. Amb unes quantes paraules amables, Víctor es va esmunyir entre elles, va estirar el coll per veure els nens i… va ensopegar amb la noia. La mateixa noia que, a la font, estava immersa en la lectura. La mateixa que amb rostre avorrit havia sortit de la botiga sense dignar-se a mirar Víctor. Sí. Bo l’havia anomenat Vespa.

Se’l mirava fixament amb uns ulls grisos i hostils, i abans que Víctor comprengués què pretenia, Vespa es va deixar caure al seu costat, va copejar amb els punys el jersei de quadres i va clamar amb veu estrident:

—Deixi’m anar, porc! No, no vull anar amb vostè! No!

Absolutament desconcertat, de primer Víctor es va quedar clavat al lloc, mirant-la fixament. Aleshores va provar de treure-se-la de sobre, però la noia se li havia agafat ben fort a la roba i no deixava de copejar-lo al pit. La gent va començar a envoltar-los i a posar-hi atenció, a ell i a la jove cridanera.

—No he fet res! —va cridar garratibat—. Res! —I va veure amb horror, com un gos saltava bordant a sobre seu. Mentrestant els altres nens desapareixien pel carreró lateral més pròxim.

—Atureu-vos! —vociferava Víctor—. Atureu-vos, petits diablets mentiders. —Va provar de nou de desfer-se de la noia, però li van clavar un cop fort per l’esquena que li va fer rodar el cap. I abans no s’acabés de recuperar, el van envoltar les dones grans, que, fetes unes feres, el van atonyinar amb unes bosses de mà immenses.

Indignat, Víctor s’exclamava mentre es protegia el cap amb els braços, però la noia cridava cada cop més, i les dones continuaven apallissant-lo i el gos, grunyint, aferrava la jaqueta de Víctor. Cada cop creixia més la gentada reunida al voltant. «Aconseguiran triturar-me», va pensar Víctor sense acabar-se de creure el que li estava passant; va notar que algú li arrencava un botó de la jaqueta. «Aixafat com una puça en una planta d’interior!». Però just quan ja havia caigut de genolls, un carabiniere es va obrir pas entre la gentada i el va alçar d’una estrebada. Mentre un centenar de veus cridaven alhora explicant què havia ocasionat tota aquella agitació, Víctor va descobrir que la noia s’havia evaporat.

Sense deixar rastre. Exactament igual que els seus quatre amics.