La pista

A Víctor, el mal de cap li va durar tres dies. Però el que més mal li feia, molt més que els nyanyos del cap, era l’orgull ferit. S’havia deixat aixecar la camisa per una banda de nens! Carrisquejava de dents cada cop que hi pensava. A la comissaria, els carabinieri l’havien tractat com un delinqüent comú, l’havien acusat de ser un violador de nenes, l’havien empès pertot arreu, l’havien insultat i quan, esbufegant de ràbia, va voler posar-los el carnet de detectiu davant el nas, va descobrir que aquella rateta també li havia robat la cartera.

Prou! S’havia acabat la compassió que sentia per aquells nens. Prou d’aquell color.

Mentre Víctor es refrescava amb gel els bonys i escalfava les tortugues constipades amb una llum vermella, cavil·lava només en la manera de trobar la banda. Es va repetir cada una de les paraules que Bo li havia dit, fins que una va ressonar-li al cap com una campana d’església. Cinema.

«Vivim en un cinema».

¿I si era cert? ¿I si no fos només la fantasia d’un nen petit?

Víctor no havia explicat a la policia l’estranya conversa amb Bo, s’ho havia guardat per ell. Però ara la policia també buscava els nens, després de comprovar que havien robat la cartera de Víctor i que en efecte era un detectiu. Víctor no volia que fos la policia qui trobés els petits lladres. «I tant que no! Els caçaré jo mateix», pensava ajupit a la catifa i acariciant els caps rugosos de les tortugues. «Ja veuran que no sóc tan beneit com es pensen!».

Ostres! Una de les tortugues va esternudar de manera del tot repugnant. Si no es confonia, era Paula. El veterinari afirmava que no podia contagiar Lando. Per això continuaven juntes a la mateixa capsa que, evidentment, ja no era fora, al balcó de Víctor, on a la nit feia molt fred, sinó sota l’escriptori del seu despatx. «És molt millor no haver-les de separar», va pensar Víctor, «perquè altrament podrien morir-se de soledat».

Un cinema…

¿Què li havia explicat Bo? Que faltaven butaques i que no hi havia cap projector… Per tant havia de ser un cinema que ja no funcionés. Evidentment. Un cinema que ha tancat, i que roman buit perquè el seu propietari encara no sap què fer-ne. A Venècia no hi havia gaires cinemes. Víctor va consultar la guia telefònica, fins i tot la de l’any anterior, i va trucar a tots els cinemes que va trobar, fora dels que eren a les illes més llunyanes, com el Lido o Burano. La majoria de vegades preguntava si reservaven bitllets, però en un, el Fantasia, no va respondre ningú, i en un altre no hi figurava l’adreça darrere el nom. Es deia Stella, i el número de telèfon apareixia només a la guia de l’any anterior.

«Stella i Fantasia. Molt bé, doncs ja tenim dos candidats», va pensar Víctor, que va posar a escalfar el risotto del dia anterior. Va portar una altra vegada la tortuga constipada al veterinari, i de tornada a casa va aprofitar per arribar-se al Fantasia, el cinema on ningú s’havia posat al telèfon.

Quan va arribar al cinema, s’obrien les portes per la primera sessió de la tarda. No es pot dir que hi hagués una aglomeració de gent. De fet, només van comprar entrades dos nens i una parella d’enamorats, que van desaparèixer a la cambra fosca de l’operador. Víctor es va apropar a la taquillera i va aclarir-se la gola.

—¿Davant o prefereix darrere? —va preguntar-li la dona mentre jugava amb un xiclet entre les dents—. ¿On vol seure?

—Enlloc —va contestar Víctor—. Però m’agradaria saber si ha sentit mai a parlar d’un cinema que es diu Stella.

La taquillera va fer una bola de xiclet amb els llavis pintats i la va deixar rebentar.

—¿Stella? Està tancat. Des de fa un parell de mesos, aproximadament.

El cor de Víctor va fer un salt, un petit salt d’excitació.

—Sí, això tinc entès —va dir, responent a la mirada desconcertada de la taquillera amb un somriure ben alegre—. ¿En sap, per casualitat, l’adreça?… —va deixar la capsa amb la tortuga malalta a la vora del taulell.

La dona va fer petar una altra bola de xiclet, tot mirant amb curiositat la capsa.

—¿Què hi porta, aquí dins?

—Una tortuga refredada —va contestar Víctor—. Però ja es troba més bé. Així, ¿sap l’adreça?

—¿La puc veure? —va preguntar la taquillera.

Amb un sospir, Víctor va retirar el mocador que havia col·locat sobre la capsa perquè protegís la tortuga del vent fred. Paula va treure el cap rugós, va parpellejar espantada i es va amagar a la closca.

—Que bufona! —va fer la taquillera llançant el xiclet dins la capsa—. No, no sé on és. Però ho pot preguntar al Dottor Massimo. És el propietari d’aquest cinema i l’Stella també era seu. Ben mirat, hauria de saber on és, ¿oi?

—Se suposa que sí. —Víctor va treure el bloc de notes—. ¿On puc trobar aquest Dottor Massimo?

—Fondamenta Bollani —va respondre i, avorrida, va badallar—. El número no el sé, però si busca la casa més gran del carrer trobarà la seva. És un home molt ric, el nostre propietari. Els cinemes els manté només per diversió, i així i tot ha decidit tancar l’Stella.

—Ja, ja —va murmurar Víctor, mentre estenia de nou el mocador sobre la capsa de Paula—. Bé, doncs ara mateix li faré una visita, a aquest Dottor Massimo. ¿Potser en té el número de telèfon?

La taquillera va gargotejar uns números sobre un paperet i el va passar a Víctor.

—Si parla amb ell —va dir-li—, expliqui-li si us plau que hem venut gairebé totes les entrades per aquesta sessió, ¿d’acord? Si no, potser un dia se li acudirà tancar també el Fantasia.

Víctor va fer un cop d’ull a la sala de cinema buida.

—No ho crec, ¿per què ho hauria de fer? La cua arriba fins al carrer —va dir Víctor, que se’n va anar a la recerca d’una cabina de telèfon. La bateria del seu mòbil s’havia acabat una altra vegada. No s’hauria d’haver comprat mai un trasto d’aquells.

—Pronto —va grunyir algú amb veu profunda a l’orella de Víctor, un cop va haver trobat un telèfon que funcionés.

—¿Parlo amb el Dottor Massimo, el propietari de l’antic cinema Stella? —va preguntar Víctor. Paula remorejava dins la capsa, com si volgués trobar una sortida a aquella presó de cartró avorrida.

—Sí, en efecte —va respondre el Dottor Massimo—. ¿Està interessat en el cinema? Aleshores vingui a veure’m. Fondamenta Bollani, 233. Hi seré mitja hora més, si vol parlar amb mi.

«Clac!», va sentir Víctor. Sorprès, es va quedar uns quants segons mirant l’auricular.

«Vaja, això sí que és rapidesa!», va pensar, tot sortint de la cabina amb la capsa. Mitja hora, i no hi havia cap parada de vaporetto a prop. Només li quedaven els peus adolorits.

———

La casa del Dottor Massimo no era només la més gran de Fondamenta Bollani, sinó també la més bonica. Els pilars que l’adornaven semblaven pedres convertides en flors, les balustrades dels balcons, fetes de marbre esmolat, enlluernaven els curiosos, i els reixats de ferro forjat que protegien les finestres de la planta baixa i la porteria es cargolaven entre flors i fulles com si fos facilíssim dibuixar aquelles formes amb el ferro.

Una criada va obrir la porta a Víctor i el va conduir entre columnes per un pati interior d’on sortien unes magnífiques escales rostes que menaven al primer pis. La criada pujava els graons tan de pressa que Víctor pràcticament no va tenir temps de mirar res. Quan ell es va recolzar a la barana per fer un cop d’ull a la font del pati, la minyona se’l va quedar mirant amb impaciència.

—El Dottor Massimo només té deu minuts per parlar —va explicar, mordaç.

—¿Qui espera el dottore amb tanta urgència? —Víctor no va poder reprimir-se la pregunta.

La criada el va mirar amb una incredulitat absoluta, com si li hagués demanat pel color dels calçotets del Dottor Massimo. I Víctor la va seguir de nou, a gran velocitat per no perdre-la de vista en aquell laberint de passadissos i portes per on el guiava. «Tot aquest teatre per una adreça», va pensar. «Hauria estat més fàcil tornar a trucar».

Finalment, quan ja gairebé no tenia alè i Paula segurament sentia nàusees dins la capsa, la criada es va aturar i va trucar a una porta per la qual hauria pogut passar un gegant sense cap problema.

—¿Sí? —va fer la mateixa veu sonora que havia grunyit a Víctor per telèfon. El Dottor Massimo seia darrere un escriptori enorme en un despatx tan gran com tot el pis de Víctor, i va rebre el visitant amb una mirada freda, calculadora.

Víctor va estossegar. Se sentia ridícul en aquella habitació fastuosa, amb la seva capsa de tortugues sota el braç i amb unes sabates que es veia d’una hora lluny que havien fet molts quilòmetres. A més, sempre que Víctor es trobava en habitacions amb sostres alts tenia la desagradable sensació d’encongir-se.

—Bon dia, dottore —va dir—. Víctor Getz. Hem parlat per telèfon fa uns quants minuts. Lamento molt que hagi penjat tan de pressa perquè no he pogut explicar-li què vull. No sóc aquí per comprar-li un cinema vell, sinó que…

Abans que pogués continuar, es va obrir una porta darrere seu.

—Pare —va dir una veu jove—, em penso que la gata està malalta…

—Scipio! —La cara de Dottor Massimo es va envermellir d’ira—. Com pots veure, tinc una visita. ¿Quantes vegades t’he de repetir que has de trucar a la porta abans d’entrar? ¿I si fossin els senyors de Roma? ¿Què pensarien si el meu fill interrompés tot d’una la nostra conversa a causa d’una gata malalta?

Víctor es va girar i va veure un parell d’ulls foscos i espantats.

—Tens raó. No estaria gens bé —va murmurar el fill del Dottor Massimo, que va acotar ràpidament el cap. Però Víctor l’havia reconegut de seguida. Duia els cabells recollits en una trena petita i tibada, i els ulls negres no semblaven tan arrogants com a la seva última trobada, però era ell sense cap mena de dubte: el jove que havia ajudat Pròsper i Bo a escapolir-se, el jove que havia demanat l’hora a Víctor amb cara d’innocent abans que ell i els seus amics li aixequessin la camisa amb traïdoria.

Que petit que és el món!

—Segurament està malalta perquè acaba de parir —va decretar el Dottor Massimo amb veu d’avorriment—. No val la pena pagar un veterinari per això. Si s’acaba morint, en compres una de nova. —Sense tornar a mirar el seu fill, el dottore es va dirigir de nou a Víctor—. Bé, continuï, signor…

—Getz —va repetir Víctor, mentre Scipio restava darrere seu, completament rígid—. Bé, com ja he dit, no tinc cap interès a comprar l’Stella. —De cua d’ull, Víctor va veure que Scipio s’estremia en sentir el nom del cinema—. Estic escrivint un article sobre els cinemes de la ciutat, i m’agradaria molt incloure l’Stella. Per això necessito el seu permís per visitar-lo.

—Molt interessant —va dir el dottore, que va veure per la finestra que a baix, al canal, atracava una barca-taxi—. M’haurà de disculpar, però crec que la meva visita de Roma acaba d’arribar. Naturalment, té el meu permís per visitar l’Stella. És al carrer del Paradiso. Escrigui que és una vergonya per aquesta ciutat que un teatre-cinema tan bo com aquest hagi hagut de tancar les portes. Salta a la vista que aquí només es conserva el que interessa als turistes.

—¿Per què va haver de tancar? —va preguntar Víctor.

Scipio continuava dret a la porta i escoltava aterrit el que deien el seu pare i Víctor.

—Un perit de la península va declarar-lo ruïnós! —El Dottor Massimo va alçar-se, va fer cap a un armari amb incomptables calaixos i en va obrir un—. Ruïnós! Tota la ciutat està en ruïnes —va bramar amb menyspreu—. M’exigien unes reformes que no estava disposat a pagar. M’hauria costat una fortuna! ¿On deu ser la clau? L’administrador me la va deixar aquí fa uns quants mesos. —Amb impaciència, remenava els calaixos cercant-la—. Scipio, vine, ajuda’m a buscar-la ja que continues aquí.

Víctor tenia la impressió que Scipio volia fugir. Va sonar el timbre de l’entrada, però el dottore li va fer senyals perquè se li apropés. Llavors va passar empal·lidit per davant de Víctor i va anar tentinejant cap al seu pare.

—Dottore! —La criada va treure el cap per la porta—. Els visitants de Roma l’esperen. ¿El senyor els rebrà a la biblioteca o els porto aquí dalt?

—Acompanyi’ls a la biblioteca —va contestar el Dottor Massimo, brusc—. Scipio, agafa el rebut que et doni el senyor Getz per la clau. Suposo que aquesta vegada faràs bé l’encàrrec, ¿oi? El clauer té una etiqueta amb el nom del cinema.

—Ja ho sé —va murmurar Scipio sense mirar el seu pare.

—Envii’m una còpia de l’article quan aparegui —va dir el dottore, en passar apressat davant de Víctor.

Una quietud mortal va envair l’habitació després de la seva sortida. Scipio estava dret molt a prop dels calaixos oberts i observava Víctor com el ratolí el gat. Aleshores es va precipitar cap a la porta.

—Espera, espera! —va demanar Víctor sortint-li al pas—. ¿On vols anar? ¿Potser a avisar els teus amics? No és necessari. No pretenc devorar-los. No els lliuraré a la policia, tot i que m’han robat la cartera. Tampoc m’importa que allotgis una banda de criatures al cinema vell del teu pare. Tot això t’ho regalo! Només m’interessen els dos germans que coneixeu com Pròsper i Bo.

Scipio se’l mirava sense badar boca.

—Tafaner fastigós! —va mussitar amb rudesa. Aleshores es va arrupir i va estirar la catifa on era Víctor, tan fort, que va perdre l’equilibri i va caure d’esquena. Si més no, va poder evitar que li caigués de les mans la capsa de les tortugues. Com una mostela, Scipio va esmunyir-se per davant Víctor cap a la porta. El detectiu es va llançar de costat per agafar-lo pels genolls, però el jove va saltar amb agilitat per sobre d’ell i va desaparèixer abans que Víctor s’hagués tornat a alçar.

Escumejant de ràbia, Víctor va perseguir-lo a tanta velocitat com l’hi permetia l’escassa llargada de les cames. Però Scipio va aconseguir baixar d’un salt l’últim graó en el moment que Víctor va haver de recolzar-se a la barana per agafar aire.

—Atura’t ara mateix, rata diminuta! —va clamar Víctor. Parlava tan alt, que la seva veu va recórrer aquella casa colossal i dues minyones espantades van arribar corrent al pati—. Atura’t! —Víctor es va inclinar tant sobre la barana que es va marejar—. Els trobaré. ¿M’has sentit?

Però Scipio li va fer una ganyota i va sortir corrent de la casa.