Barbarossa

Els botins del Senyor dels Lladres es canviaven per diners en una botiga situada en un carreró prop de la basílica de Sant Marc, al costat d’una pasticceria que exhibia a l’aparador piles d’exquisideses, de totes les formes i mides.

—Vinga, som-hi! —va dir Pròsper amb impaciència, en veure que Riccio havia enganxat el nas a l’aparador, bocabadat. Riccio es va apartar de la botiga a contracor, amb l’olor d’ametlles al nas.

El local de Barbarossa no feia tan bona olor, ni de bon tros. Des de fora, pràcticament no es diferenciava de la resta de botigues d’antiguitats que hi havia a la ciutat de la lluna. Al vidre de l’aparador es podia llegir «Ernesto Barbarossa» amb caràcters torts, «Ricordi di Venecia». Darrere l’aparador, gerros i candelers feixucs, envoltats de góndoles i insectes de vidre, regnaven sobre un tron de vellut desgastat. Les porcellanes delicades es disputaven l’espai amb llibres antics apilonats, i quadres de vidre entelat s’amuntegaven molt a prop de les màscares de paper. A la botiga de Barbarossa tothom podia trobar el que li demanés el cor, perquè si barba-roja no ho tenia als prestatges de la botiga, mirava d’aconseguir-ho. Quan calia, fins i tot optava pels mètodes més arterosos.

Quan Pròsper va obrir la porta de la botiga, una dotzena de campanetes de vidre van dringar sobre el seu cap. Uns quants turistes es congregaven entre els prestatges carregats d’objectes. Xiuxiuejaven, tan baixet i amb tanta devoció com si es trobessin en una església. Potser era a causa de l’aranya amb flors de vidre multicolors que penjava del sostre d’aquella botiga fosca o bé de tots els ciris que cremaven amb llum tènue encara que a fora el sol brillés. Amb els caps cots, Pròsper i Riccio s’apinyaven amb els altres estrangers. Un dels turistes tenia a la mà una estatueta que Riccio havia venut al barba-roja només dues setmanes abans. Quan Pròsper va veure’n el preu escrit a la base, va estar a punt de fer caure una gran figura de guix que hi havia al mig de la botiga.

—¿Recordes el que el Barbarossa ens va pagar per aquesta figura? —va preguntar a Riccio.

—No. Ja saps que sóc incapaç de recordar una xifra.

—Bé, en tot cas ara la xifra té dos zeros més —va mussitar Pròsper—. ¿Ha fet un bon negoci, el barba-roja, no t’ho sembla?

Va caminar cap al taulell i va pitjar el botó del timbre que hi havia a la vora de la caixa enregistradora, mentre Riccio feia ganyotes a la dona disfressada que, des d’una pintura, es reia altivament d’ells. Li agradava fer-ho perquè sabia que a la màscara negra de la dona s’amagava un espiell a través del qual Barbarossa s’assegurava que els seus clients no li robessin.

Havien passat només un parell de segons quan la cortineta de perles del racó va remorejar i en va sortir Ernesto Barbarossa en persona. El barba-roja estava tan gras que, cada cop que el veia, Pròsper es preguntaven com s’ho devia fer per moure’s dins la botiga, plena de gom a gom.

—Espero que aquesta vegada em porteu alguna cosa que valgui més la pena —va dir-los a cau d’orella, però ni a Pròsper ni a Riccio els va passar per alt que Barbarossa, com un gat afamat davant un ratolí gras, inspeccionava amb avidesa la bossa que Pròsper es premia contra el pit.

—Trobo que hauria d’estar content —va contestar Pròsper. Riccio no va badar boca, mirava de fit a fit la barba roja de Barbarossa com si esperés que n’estigués a punt de sortir qualsevol cosa.

—Tu, furó, ¿per què em mires la barba d’aquesta manera? —va grunyir el barba-roja.

—Ah, jo, jo… —va dir quequejant—. Només em preguntava si és autèntica. Vull dir, si és vermella de debò.

—És clar que sí! Estàs insinuant que em tenyeixo? —va protestar Barbarossa—. Nans, ¿com se us ha pogut acudir una idea tan ridícula? —Es va tocar la barba amb els dits gruixuts i plens d’anells i va assenyalar amb el cap dissimuladament els turistes que encara xiuxiuejaven entre els prestatges de la botiga—. Els despatxaré així que em sigui possible —va murmurar—. Espereu-me a l’oficina, però no toqueu res, ¿entesos?

Pròsper i Riccio van assentir amb el cap i van desaparèixer darrere la cortineta de perles.

L’oficina de Barbarossa no tenia res a veure amb la botiga. No hi havia cap aranya, ni ciris cremant, ni animalons de vidre. Aquesta habitació sense finestres s’il·luminava amb un tub de neó i, a banda d’un escriptori gran i de la immensa butaca de pell de darrere, estava moblat amb només dues cadires, uns prestatges alts i plens de caixes retolades amb cura, i un cartell del Museu de l’Acadèmia, penjat a la paret blanca i nua de darrere la butaca.

Sota l’espiell de Barbarossa hi havia un tamboret entapissat. Riccio hi va pujar i va vigilar la botiga.

—Mira això, Prop! —va dir en veu baixa—. Aquí fora, el barba-roja ronca com un gat gras al voltant dels turistes. Em sembla que no en sortirà cap de la botiga sense comprar alguna cosa.

—Sí, i segurament a un preu increïblement car —Pròsper va deixar el botí de Scipio sobre una cadira i va mirar al voltant.

—Segur que es tenyeix —va murmurar Riccio, sense treure l’ull de l’espiell—. M’he jugat tres còmics amb la Vespa que s’acoloreix la barba. —Barbarossa tenia el cap llis com una bola de Nadal, però la barba li creixia densa i arrissada. I era vermella com una guineu—. Em sembla que darrere la porta hi ha un lavabo, ¿pots mirar si hi guarda res per tenyir-se?

—Si no hi ha altre remei… —Pròsper va travessar una porta estreta decorada amb la imatge d’una verge, i va estirar el cap per veure’n l’interior.

—Ei! Aquí hi ha gairebé tant marbre com al palau dels Duxs —va sentir Riccio que deia—. És el vàter més elegant que he vist en ma vida.

Riccio va tornar a mirar per l’espiell.

—Pròsper, vine, corre! —el va cridar en veu baixa—. El barba-roja ja els ha empès al carrer i està tancant amb clau.

Però Pròsper no es va moure d’on era.

—Es tenyeix, Riccio! —va exclamar—. Té l’ampolla de tint just al costat de la loció pestilent per després de l’afaitat. Ecs, això fa una olor repulsiva! ¿Vols que tenyeixi de vermell un tros de paper higiènic perquè ens serveixi com a prova?

—No, el que vull és que tornis immediatament! —Riccio va saltar del tamboret—. Afanya’t, que ve!

Van sentir com es movia la cortineta de perles i Pròsper i Riccio van seure amb cara d’innocents a les cadires plegables de davant l’escriptori.

—Avui us descomptaré el preu d’un animaló de vidre —va anunciar el barba-roja mentre es deixava caure a la butaca immensa—. El teu germà petit —va mirar Pròsper amb desaprovació— el va trencar l’última vegada que vau venir.

—No és cert —va protestar Pròsper.

—Sí que ho és —va replicar Barbarossa sense mirar-lo, mentre agafava unes ulleres del calaix de l’escriptori—. Bé, ¿què m’oferiu avui? Espero que no sigui només un micona d’or i unes culleretes de plata de mala qualitat.

Amb cara inexpressiva, Pròsper va buidar la bossa sobre l’escriptori. Barbarossa s’hi va inclinar, va agafar les pinces pel sucre, el medalló i la lupa amb els dits gruixuts, els va girar i capgirar, se’ls va mirar per tots els cantons, mentre els joves l’observaven. El seu rostre no comunicava cap emoció. Va deixar un objecte al seu lloc i en va tornar a agafar un altre, se’l va allunyar una mica i el va tornar a examinar fins que Pròsper i Riccio, impacients, van començar a fregar el terra amb els peus. Finalment, Barbarossa va tornar a seure amb un sospir, va deixar les ulleres sobre l’escriptori i es va acariciar la barba com si gratés els pèls d’un animal.

—¿Oferta o petició?

Pròsper i Riccio van intercanviar una mirada ràpida.

—Oferta —va dir Pròsper fent veure que coneixia el valor exacte del botí de Scipio.

—Oferta —va repetir Barbarossa, que va encreuar les puntes del dits i va serrar les parpelles—. Molt bé, us en dono… Com que aquesta vegada m’heu portat una o dues coses interessants, us ofereixo… —va tornar a obrir els ulls— cent mil lires. Només perquè sou vosaltres.

Riccio va contenir la respiració amb respecte. S’imaginava la quantitat de pastissos que es poden comprar amb cent mil lires. Muntanyes de pastissos. Però Pròsper va sacsejar el cap.

—No —va dir, mirant directament als ulls del barba-roja—. Cinc-centes mil o no hi ha negoci.

Per uns segons Barbarossa es va mostrar sorprès, però ràpidament va tornar a dominar la situació i el rostre va adoptar-li una expressió d’indignació sincera.

—¿T’has tornat boig, jovenet? —va protestar—. Us faig una oferta generosa, molt generosa, de fet, i tu em surts amb aquesta petició escabellada. Digueu al Senyor dels Lladres que no em torni a enviar mai més joves estúpids, si vol continuar fent negocis amb Barbarossa!

Riccio, preocupat, va veure que Pròsper, sense badar boca, obria la bossa i hi ficava una a una les peces del botí.

Barbarossa se’l mirava immòbil. Però quan Pròsper va agafar les pinces pel sucre, li va agafar la mà, tan sobtadament que el va sobresaltar.

—Ja n’hi ha prou d’aquest color! —va grunyir Barbarossa—. Ets un homenet astut. Massa espavilat pel meu gust. Però el Senyor dels Lladres i jo hem fet sempre bons negocis, i per això us pagaré quatre-centes mil lires, encara que la majoria de coses que m’oferiu no valen res. Les pinces m’agraden, però. Digueu al Senyor dels Lladres que si m’ofereix peces com aquesta més sovint, continuarem fent negocis, encara que el seu missatger sigui tan pocavergonya com tu —va dir a Pròsper mirant-lo amb una barreja d’ira i respecte—. Encara queda un tema pendent. —Va aclarir-se la gola—. Pregunteu-li si acceptaria un encàrrec.

—¿Un encàrrec? —Els dos joves es van mirar.

—Un dels meus clients més importants… —Barbarossa va empènyer un parell de papers sobre l’escriptori— busca un home intel·ligent que li aconsegueixi, diguem-ho així, una cosa que vol posseir costi el que costi. Pel que he pogut saber, l’objecte es troba aquí, a Venècia. Segurament, aquesta missió serà com un joc de nens per algú que es fa dir… —Barbarossa va riure burleta— el Senyor dels Lladres, ¿oi que sí?

Pròsper no va respondre. El barba-roja no havia vist mai Scipio i segur que es pensava que era un adult. No tenia ni la més petita idea que el Senyor dels Lladres era tan gran com el missatger amb qui parlava.

Riccio, en canvi, no feia l’efecte de veure-hi cap problema.

—Molt bé, l’hi preguntarem —va dir.

—Excel·lent. —Amb un somriure feliç, Barbarossa es va tornar a arrepapar a la butaca. Tenia a la mà les pinces pel sucre. Es podria dir que acariciava l’elegant mànec corb amb els seus dits gruixuts—. Si accepta l’encàrrec, que m’envii un de vosaltres amb la resposta. Aleshores organitzaré una trobada amb el meu client. La recompensa —Barbarossa va abaixar la veu, confidencial— serà generosa, segons m’ha assegurat.

—Com ja ha dit el Riccio, li farem arribar el missatge —va repetir Pròsper—. Però ara hauríem de recollir els diners que ens pertoquen.

En sentir-ho, Barbarossa va esclafir a riure tan sorollosament que Riccio va fer un bot, sobresaltat.

—Sí, sí, ara mateix rebràs els teus diners —va esbufegar i va aixecar-se de la butaca amb energia—. Cap problema. Però espereu-vos fora. No penso obrir la caixa de cabals davant dos lladregots.

———

—¿Què en penses, tu, creus que l’Scipio acceptarà l’encàrrec? —va xiuxiuejar Riccio a Pròsper mentre esperaven Barbarossa, repenjats al taulell de la botiga.

—Val més que no l’hi expliquem —va contestar Pròsper tot examinant el quadre de les dones disfressades.

—Però, ¿per què no?

Pròsper es va arronsar d’espatlles.

—No ho sé. És que no me’n fio, del barba-roja.

En aquell moment, Barbarossa va treure el cap a través de la cortineta dringadissa.

—Aquí ho teniu —va dir alhora que els lliurava un feix gruixut de bitllets—. No us els deixeu prendre pel camí, ¿eh? Ja sabeu que els estrangers, amb les seves càmeres i els moneders plens, atreuen els lladres com si fossin mosques.

Els joves no van fer cas del somriure irònic. Pròsper va agafar el feix de bitllets i el va contemplar, indecís.

—No cal que ho comptis —va dir Barbarossa, que havia llegit els pensaments de Pròsper—. És correcte. Només he descomptat l’animaló de vidre que va trencar el teu germanet. Signeu-me el rebut, aquí. Suposo que sabeu escriure, ¿oi?

Pròsper li va adreçar una mirada d’odi i va gargotejar el seu nom a la llibreta que li mostrava Barbarossa. Es va aturar un moment abans d’escriure el cognom, però tot seguit en va escriure un de fals.

—Pròsper —va grunyir el barba-roja—. No ets de Venècia, ¿oi?

—No —va contestar Pròsper que ja es dirigia a la porta amb la bossa buida a l’esquena—. Som-hi, Riccio.

—Feu-me arribar la resposta del Senyor dels Lladres tan aviat com pugueu —els va cridar Barbarossa.

—Entesos —va contestar Pròsper, encara que ja havia decidit que no li diria ni una paraula d’aquell assumpte. Finalment va tancar la porta de la botiga darrere seu.