L’orfenat

Vespa va seure al llit que li havien assignat, va mirar les parets del voltant, fredes i blanques, i va tancar per enèsim cop els ulls, per veure un altre paisatge: una cortina plena d’estrelles. Un matalàs envoltat de piles de llibres que a la nit li explicaven històries a cau d’orella. Recordava les veus de Mosca, de Riccio, sempre una mica excitat, de Scipio, de Pròsper… i la de Bo, clares com la seva pròpia veu. Vespa va agafar el cobrellit fred i blanc i va simular que sostenia la cara rodoneta de Bo. Tan càlid…

No és que fes més fred a l’orfenat que al cinema abandonat, probablement hi havia més escalfor, però Vespa estava glaçada. Fins al moll dels ossos, fins al cor. ¿I si Bo estava més bé amb la seva tia? ¿I què havia passat als altres?

Vespa va sentir que la panxa li feia soroll. No havia menjat res des que els carabinieri l’havien deixat allà. Ni l’esmorzar que les germanes li havien portat, ni el dinar. S’hi dinava molt d’hora. Els altres nens eren a baix, a la sala de jocs. L’olor de menjar pujava fins amunt, als dormitoris. Feia molt més bona olor quan Mosca cuinava espaguetis, i això que gairebé sempre posava massa sal a l’aigua i la majoria de vegades se li cremava la salsa.

Vespa es va incorporar i va apropar-se a la finestra que donava al pati. Un parell de coloms picotejaven entre les pedres. Ells se’n podien anar volant, els era molt fàcil. Vespa va veure dos adults que travessaven la gran porta d’entrada, una dona amb un barret negre i un home amb barba. La monja de veu estrident els va menar a l’edifici principal. ¿Havien vingut per adoptar un nen? Segurament volien un nen petit, preferentment un bebè. Només els petits tenien alguna oportunitat d’aconseguir uns pares nous. Els altres tan sols podien esperar a fer-se adults, any rere any. Dies, setmanes, mesos. Es creix tan lentament! Els gatets de Bo creixien més en una setmana que Vespa en tot l’any anterior. Anys, mesos, setmanes, dies.

Vespa va recolzar la galta al vidre fred i va mirar cap a l’altra ala de l’orfenat, on darrere una finestra un altre nen pressionava el nas contra el vidre. No havia donat el seu nom, tot i que les monges l’hi havien preguntat moltes vegades. No volia quedar-s’hi, però tampoc volia tornar a casa seva. Quan un ha perdut els seus pares, com li passa a Riccio, aleshores pot imaginar-se que eren unes persones meravelloses. ¿Però què fa algú que té pares que no són meravellosos? No, no diria el seu nom real. Mai.

La porta es va obrir. Vespa es va girar espantada. L’havia tancat després que els altres nens baixessin a jugar al pati. La monja de veu estrident va treure el cap.

—¿Caterina?

Vespa es va sobresaltar. ¿Qui els havia dit el seu nom?

—Ah, doncs sembla que et dius així de debò. Bé, acompanya’m, si us plau, algú et vol veure!

—¿Qui? —va demanar Vespa. No sabia si se n’havia d’alegrar o de preocupar.

—¿Per què no ens has dit qui és la teva padrina? —va renyar-la la monja mentre recorria amb Vespa el passadís fred—. Una dona tan famosa. Segur que ja saps tot el que ha fet per aquest orfenat.

«¿Famosa? ¿Padrina?». Vespa no entenia res. «¿Tenia una padrina?». La monja semblava nerviosa i contínuament es col·locava bé les ulleres.

—Au, vinga, Caterina! —La monja, enutjada, va empènyer Vespa endavant—. ¿Quant temps t’hauran d’esperar?

¿Qui?, volia preguntar a crits. ¿Què està passant? Però es va empassar les paraules quan va veure Ida. Amb el barret, li havia costat reconèixer-la. ¿I qui era l’home del seu costat?

—Em penso que tenia raó, signora Spavento! —va cridar la monja des de lluny—. La noia sense nom es diu Caterina. És aquesta la seva fillola, ¿oi?

De sobte, Vespa es va sentir lleugera com l’aire. Volia córrer cap a Ida i penjar-se-li del coll, amagar-se sota l’abric folgat i no sortir-ne mai més. Però tenia por d’espatllar-ho tot. I per això només va somriure temorosa i va apropar-se vacil·lant a Ida i al seu acompanyant desconegut.

—Sí, és ella. Cara! —Ida va obrir els braços i va abraçar Vespa tan fort que la va escalfar de seguida.

—Hola, Vespa! —va dir fluixet el desconegut del seu costat. Sorpresa, Vespa li va mirar la cara… i el va reconèixer: Víctor, el tafaner, amb una nova barba. Víctor, l’amic del Bo. I seu.

—Aquest és el meu advocat, cara —va aclarir Ida mentre deixava d’abraçar Vespa.

—Buon giorno —va murmurar Vespa somrient.

—¿Per què et prens tan a la valenta les baralles dels teus pares, cara? —va preguntar Ida, que va sospirar com si darrerament hagués parlat molt sovint amb Vespa dels seus pares empipadors—. Ja ha fugit tres vegades a causa de les contínues renyines —va explicar a la monja que se’ls mirava commoguda—. La seva mare, una cosina meva, es va casar malauradament amb un home impossible, però està a punt de divorciar-se’n. Mentre tot s’arregla, jo m’ocuparé de la noia. Així no correm el risc que torni a fugir. ¿Qui sap on la durà la policia la propera vegada? L’últim cop es va amagar a Burano, ¿s’ho imagina?

Vespa escoltava les mentides d’Ida com si estigués encantada. Alhora l’agafava fort de la mà com si no la volgués deixar anar mai més. Tot semblava tan real que per un moment Vespa gairebé es va imaginar aquells pares que discutien contínuament mentre els fills es tapaven les orelles amb les mans.

La monja de veu estrident es reprimia les llàgrimes d’emoció. Els vidres de les ulleres se li van entelar, i quan se les va treure per netejar-les, Vespa va veure que tenia els ulls petits, envoltats d’arrugues, molt diferents de com els hi veia a través dels vidres gruixuts.

—¿Puc endur-me ja Caterina? —va preguntar Ida, com si fos la cosa més normal del món.

—És clar, signora Spavento —va respondre la germana, que es va afanyar a posar-se de nou les ulleres—. Estem molt contentes de poder-la ajudar, després de tots els donatius que ha fet al nostre orfenat. I las fotografies que va fer dels nens… He de dir-li que tots les guarden com un tresor.

—Ah, molt bé. —Ida eludia tímidament les mirades curioses de Vespa—. Saludi si us plau la germana Angela i la germana Lucia de part meva. Doni també les gràcies a la mare superiora i enviï’m a casa els papers que s’hagin de signar.

—I tant. —La germana els va acompanyar a la porta i la va aguantar perquè passés Ida—. Que tinguin un bon dia, vostè també, senyor advocat.

—Gràcies! —va rondinar Víctor com si s’hagués d’enfrontar a decisions importantíssimes.

Vespa tenia el cor a la gola mentre travessaven el pati. Innombrables finestres miraven cap a l’empedrat gris, finestres fredes i austeres. Només a la planta baixa, hi havia estels de Nadal enganxats als vidres. A dalt, sempre hi havia alguna noia arrambada a una finestra, com Vespa feia una estona.

—Moltes finestres —va murmurar Víctor al seu costat—. Moltes finestres i molts nens.

—Sí, i ningú que els abraci ni en tingui cura cada dia —va dir Ida—. Quin malbaratament!

—ArrivederLa, signora Spavento! —va fer la germana, que havia entrat a la caseta del porter per obrir-los la porta gran.

—Mare de Déu! —va murmurar Víctor mentre la travessaven—. La tracten com si fos una santa! ¿Per què és tan alta aquesta porta? Es diria que es va construir pensant en una colla d’elefants i no en nens.

Vespa va alliberar-se de la seva mà. De sobte, tenia molta pressa. Va córrer cap a la vora del canal pròxim a l’orfenat, va escopir a l’aigua fosca, va seguir els vaixells amb la mirada i va inspirar. Es va quedar així un moment, amb els pulmons plens de l’aire fred i humit.

Aleshores va expirar, molt lentament, i amb l’aire va deixar anar també la por i la desesperació que l’havien envaït des que els carabinieri se l’havien endut. Però llavors va recordar-se de Bo.

Preocupada, es va girar cap a Ida i Víctor.

—¿Què se’n sap, del Bo? —va preguntar—. ¿I dels altres?

Víctor es va treure la barba postissa del mentó.

—El Mosca i el Riccio són a casa de l’Ida —va dir—. Però el Bo és encara amb la seva tia.

Vespa va acotar el cap i va empènyer amb el peu una punta de cigarret al canal.

—¿I el Pròsper? —va demanar.

—El Riccio l’està buscant —va contestar Víctor—. No facis aquesta cara. Segur que el troba.