Tot està perdut

Aquell vespre hi va haver una festa a casa d’Ida Spavento. Lucia, la criada, s’havia passat tota la tarda fregint, rostint i coent. Havia batut nata i tret pastissos dels motllos. Havia preparat ravioli i remenat salses. Víctor entrava sovint a la cuina, atret per les diverses olors, però quan provava de picar, rebia un cop als dits amb la cullera de fusta. Pròsper i Vespa paraven la taula del menjador mentre Mosca i Riccio corrien d’un pis a l’altre seguits pels gossos clapidors de Lucia.

Tots dos estaven tan esbravats i feliços que semblaven haver oblidat ja l’engany del Conte. «Ens els podríem gastar», va dir Riccio quan Víctor li va preguntar què pensaven fer amb tots aquells feixos de diners falsos. En sentir-ho, Víctor el va escridassar espantat i va exigir-li que li lliurés immediatament la bossa. Però Riccio es va limitar a brandar el cap amb un somriure irònic i va anunciar que Mosca i ell l’havien amagat. En un lloc segur, segons va dir. Ni tan sols Vespa i Pròsper sabien on, però tampoc semblava que els interessés gaire.

Després, Víctor va decidir que no tornaria a pensar en els diners falsos, va escarxofar-se al sofà del salotto d’Ida, va menjar uns quants bombons i va provar de convèncer-se de tornar a casa per donar menjar a les tortugues i guanyar una mica de diners. Però cada cop que s’aixecava amb un sospir i volia acomiadar-se, Ida li portava un gotet de grappa o una tassa de cafè, o li demanava que portés escuradents a la taula del menjador. I Víctor s’hi quedava.

Mentre a fora es feia fosc i la lluna prenia possessió de la seva ciutat, Ida il·luminava la seva casa antiga com si hagués de competir amb la claror de la lluna. Va encendre innombrables ciris. A l’aranya de sobre la taula només hi havia dues bombetes enceses, però el vidre resplendia de tal manera que Vespa no podia apartar-ne la vista.

—Pessiga’m! —va dir a Pròsper després de col·locar els plats, posar els coberts i distribuir totes les copes sobre la taula gran i fosca—. Això no pot ser real.

Pròsper la va escoltar i va pessigar-li molt dolçament el braç.

—És real! —va dir Vespa i, rient, va començar a ballar al voltant del noi.

Però ni tan sols la gresca podia esborrar l’expressió de tristesa del rostre de Pròsper. Ho havien intentat tots, cadascun a la seva manera. Riccio amb bromes i Mosca ensenyant-li totes les rareses que la casa d’Ida amagava darrere de portes fosques. Res no el consolava, ni les llaminadures d’Ida ni la seguretat amb què Víctor li deia que aviat se li acudiria alguna cosa per ajudar Bo. Però Bo no hi era. I Pròsper el trobava a faltar com si li faltés una cama o un braç. Li sabia greu espatllar l’alegria dels altres amb el seu rostre trist, s’adonava que Riccio començava a esquivar-lo i que Mosca fugia quan el veia. Només Vespa es va quedar al seu costat. Però quan intentava agafar-lo pel braç amb compassió, s’esmunyia per col·locar bé les forquilles a la taula o s’ajupia davant una finestra i mirava enfora.

A l’hora de sopar, Riccio i Mosca van fer tantes ximpleries que Víctor va acabar afirmant a crits que amb una banda de simis a la taula no es podria fer més soroll. Però Pròsper no va badar boca.

Mentre els altres jugaven a cartes amb Ida i Víctor, Pròsper va pujar a dalt. Ida havia inflat dos matalassos de plàstic perquè no estiguessin estrets als dos llits que Riccio havia ajuntat. Vespa n’havia agafat un, l’havia arrambat a la paret i hi havia apilat tots els seus llibres al voltant. Mosca i Riccio no havien gosat deixar-ne ni un al cinema. Pròsper va empènyer l’altre matalàs d’aire sota la finestra des d’on es podia veure el canal que passava darrere el jardí d’Ida. Les mantes dels armaris de Lucia feien olor de lavanda. Pròsper es va cobrir amb la manta fins al coll, però no podia adormir-se.

Quan a les onze de la nit els altres es van ficar al llit i Víctor va anunciar indecís que se n’anava a casa perquè patia per les seves tortugues afamades, Pròsper encara era despert. Tot i que feia veure que no. Amb el rostre girat cap a la paret, va esperar que els altres s’adormissin.

———

En el moment que Riccio va començar a riure fluixet tot somiant, que Mosca va roncar sota la manta i que Vespa va adormir-se entre els llibres amb un somriure, Pròsper es va incorporar. Els taulons de fusta desgastats van cruixir sota els seus peus, però no es va despertar ningú. Mai a la vida s’havia sentit tan segur com a casa d’Ida.

Gairebé va ensopegar quan baixava les escales, de tan cansat com estava; però ¿com podia tornar a dormir? Tot estava perdut. Els bons temps havien passat. Un altra vegada allò. No es podia treure del cap aquell pensament. A poc a poc va baixar a les palpentes l’escala que menava a la planta baixa. Les màscares li clavaven els ulls, però aquesta vegada no li van fer por.

Lucia tancava la porta de la cuina amb clau des que Ida li havia explicat com hi havien entrat els nens a la nit. Hi havia posat oli i havia fregat el pany rovellat. Quan Pròsper va obrir la porta i va sortir al jardí fosc, va sentir que les frontisses grinyolaven una mica.

La gebrada ho havia cobert tot de blanc. A la nit, cada una de les pedres de la ciutat pertanyia a l’hivern. El fred semblava estendre’s fins a les estrelles. Allà on la propietat d’Ida topava amb el canal, hi havia una porta al mur, només un parell de pams sobre l’aigua. En obrir la porta, Pròsper va sentir l’aigua del canal que llepava el peu del mur. La llanxa d’Ida es balancejava amarrada a dos pilars de fusta pintats, com els que es trobaven als canals de la ciutat de la lluna. El model i el color de les puntes indicaven a qui pertanyia l’embarcador. Amb compte, Pròsper va pujar a la barca, es va ajupir al banc fred i es va quedar mirant la lluna.

«¿Què haig de fer?», pensava. I un altre cop: «¿Què haig de fer?».

Però la lluna no li oferia cap solució.

A gairebé totes les històries que explicava la mare de Pròsper, apareixia ella… la lluna. Era un aliat poderós que podia fer realitat els somnis i que obria les portes quan un volia passar d’aquest món a un altre. Aquí, a la seva pròpia ciutat, la lluna era una dona, la bella luna. A Bo li havia agradat molt que fos un nom femení. Però llavors tant se valia si era el lluna o la lluna… ja que no podia tornar-li el seu germanet.

Pròsper seia a la llanxa d’Ida i les llàgrimes li relliscaven per la cara. Havia arribat a pensar que Venècia era la seva ciutat, només d’ell i de Bo. Havia cregut que podien refugiar-se en aquell lloc tan diferent de la resta de llocs, i protegir-se d’Esther. Esther no formava part d’un lloc com aquell. Esther detestava Venècia, era una intrusa. ¿Per què els coloms no se li cagaven a sobre? ¿Per què els dracs de marbre no li mossegaven el clatell? ¿Per què no li rugien els lleons alats? Ells no el podien protegir, contràriament al que havia cregut.

Que meravellosos li havien semblat els lleons quan els havia vist per primera vegada, no a través dels ulls de la seva mare sinó dels seus propis. Havia alçat la vista per mirar-los, com si estiguessin sobre pilars, entre les estrelles. Havia passat els dits amorosos per la pedra freda i havia tingut la impressió que custodiaven les meravelles de Venècia. I a ell. Quan havia pujat amb Bo les escales gegantines del pati interior del palau dels Duxs i s’havien quedat drets entre les figures colossals, s’havia sentit tan segur com un rei al seu reialme, protegit per lleons i dracs i per l’aigua que l’envoltava. Esther detestava l’aigua, fins i tot li feia por pujar a un vaixell. I malgrat tot havia anat a Venècia i havia trobat Bo. I ara Pròsper ja no era cap rei, ara era un Noningú, massa petit, massa dèbil, un captaire a la seva ciutat, expulsat del seu palau i privat del seu germà.

Pròsper es va netejar les llàgrimes de la cara. De sobte va sentir el motor d’una barca que s’apropava pel canal, va abaixar el cap i va esperar que passés. Però l’embarcació no va passar de llarg. El motor va parar de brunzir i Pròsper va sentir que algú renegava en veu baixa abans de notar que alguna cosa topava contra la llanxa d’Ida. Espantat, va mirar per sobre la vora de la llanxa.

Scipio es va alçar la màscara fosca i va riure tan alleujat que Pròsper va oblidar per un moment per què tenia els ulls plens de llàgrimes.

—Aquí n’hi ha un! —va dir el Senyor dels Lladres—. Això sí que és tenir sort! ¿Saps que he vingut a recollir-te?

—¿A recollir-me? ¿Per anar on? —Pròsper es va incorporar, atònit—. ¿D’on has tret aquesta barca?

Era una embarcació molt bonica, de fusta de color fosc, decorada amb motius daurats.

—És del meu pare —va respondre Scipio tustant la fusta, com si acariciés el costat d’un cavall noble—. N’està molt orgullós. L’he manllevat, i una mica més i rep la primera rascada.

—¿Com sabies que érem aquí? —va preguntar Pròsper mentre s’inclinava preocupat sobre la vora de la barca i comprovava que la barca d’Ida no tingués cap rascada.

—M’ha trucat el Mosca —Scipio va mirar amunt, a la lluna—. M’ha explicat que el Conte ens ha enganyat. I que el Bo ha de quedar-se amb la teva tia. ¿És cert?

Pròsper va fer que sí amb el cap tapant-se els ulls amb el dors de la mà. No volia que Scipio s’adonés que havia plorat.

—Ho sento molt. —La veu de Scipio va sonar enrogallada—. Va ser una bajanada deixar tots sols la Vespa i el Bo, ¿oi?

Pròsper no va respondre, tot i que havia tingut aquest mateix pensament pel cap baix cent cops en les últimes hores.

—¿Prop? —Scipio va aclarir-se la gola—. Torno a la Isola Segreta. ¿M’hi acompanyes? —Pròsper se’l va mirar embadalit—. El Conte ens ha enganyat! —Scipio va abaixar la veu com si algú el pogués estar espiant—. Ens ha enredat! O em paga amb bitllets autèntics o em deixa pujar als cavallets. Perquè el que tinc clar és que són a l’illa.

Pròsper va sacsejar el cap.

—No em diràs que et creus aquesta història, ¿oi? Treu-te-la del cap i oblida també els diners. Ens han aixecat la camisa. Mala sort. ¿De què serveix ara donar-hi voltes? Els altres també ho han deixat córrer. Riccio ja pensa en la manera de posar els bitllets falsos en circulació. Però cap d’ells no tornaria a l’illa encantada, ni tan sols per una bossa plena de bitllets autèntics.

Scipio se’l mirava tot jugant amb la cinta de la màscara.

—Jo hi aniria —va dir—. Amb tu. Pujaré a aquests cavallets i, si el Conte no m’ho permet, li tornaré a prendre l’ala. ¿Véns, Prop? ¿Què hi pots perdre, ara que el Bo ja no hi és?

Pròsper va observar-se les mans. Mans de nen. Va pensar en la mirada condescendent que li havia dirigit el porter del Gabrielli Sandwirth, i en el seu oncle, gros com un armari, caminant prop de Bo, amb una mà sobre l’espatlla del nen, marcant la possessió. I tot d’una se li va acudir que Scipio podia tenir raó. Que allà, en aquella illa pertorbadora, els esperava alguna cosa que podia fer créixer el petit i fer fort el dèbil. I aquest desig se li va imposar al cor buit. Sense badar boca, va saltar a l’embarcació de Scipio.