Una idea esbojarrada

Aquell vespre hi havia deu plats a la taula del menjador d’Ida. Vespa va ser l’encarregada de parar-la. Quan Ida va explicar a Lucia que el petit pèl-roig i el jove també es quedarien a sopar, la criada es va limitar a sacsejar el cap i a murmurar que tantes boques acabarien devorant fins i tot els cabells de la signora. Però després va desaparèixer a la cuina per preparar una quantitat enorme de pasta. Quan va portar la plata fumejant al menjador, ja eren gairebé tots a taula. Només faltaven Ida i Barbarossa.

Pròsper va veure que Mosca, Riccio i Vespa no paraven de mirar furtivament Scipio, que a causa de la llargada de les seves cames s’havia col·locat en un cap de la taula. Buscaven algun tret que els recordés l’Scipio d’abans, però no en trobaven cap. De tant en tant Scipio es tocava els cabells, com acostumava a fer-ho abans, i també arquejava les celles de la mateixa manera, però continuava sent un estrany fins i tot per Pròsper, i semblava adonar-se’n. Però reia quan descobria les mirades insegures dels seus amics.

—Així, signor Massimo, ¿quan penses posar-te en contacte amb el teu pare? —va preguntar Víctor després que Lucia s’hagués assegut a taula amb un sospir profund—. ¿Avui?

—¿I per què ho hauria de fer? —va respondre Scipio tocant la punta de la seva forquilla—. No crec que em trobin a faltar. Com a màxim, m’esmunyiré algun cop a casa per veure com estan els gats.

—Però no pots deixar els teus pares així, completament ignorants del que t’ha passat —va opinar Víctor tot agafant una ració de pasta sota la mirada vigilant i desaprovadora de Lucia—. Tant és el que pensis del teu pare, no pots deixar-lo amb el dubte etern de si el seu fill va caure a un canal o bé va ser raptat per una banda de segrestadors de nens.

Scipio va deixar la forquilla sobre les estovalles, però no va respondre.

—Si no vol, Víctor! —va intervenir Bo—. A més, ja és adult.

Scipio li va somriure.

—Adult. ¿I què? —Víctor es disposava a proclamar què pensava de la majoria d’edat de Scipio quan la porta es va obrir i va entrar Ida. Duia Barbarossa agafat de la mà. El pèl-roig va mirar malhumorat al sostre quan tots es van girar cap a ell.

—D’ara endavant el vostre amic té prohibit anar enlloc de casa meva sense companyia —va dir Ida, enfadada—. Ha tafanejat al laboratori, m’ha remenat els calaixos i se m’ha menjat els bombons!

Barbarossa es va posar vermell com un tomàquet.

—Tenia gana! —va replicar-li—. N’hi compraré de millors tan aviat com torni a disposar de diners. ¿Quantes vegades he d’explicar que m’he deixat la cartera en aquella maleïda illa? Quan demà obrin els bancs, aniré a treure diners, li compraré els bombons i em vestiré com Déu mana. És una deshonra per un home com jo, haver de… —amb el nas arrufat, va estirar-se el jersei que li havia deixat Bo— vestir-me amb aquestes peces estúpides.

—Molt bé. Magnífic —Ida el va empènyer amb violència cap a l’única cadira lliure que quedava, entre Riccio i Bo, i ella va seure en un tamboret al costat de Víctor.

—Em penso que has suplicat al Pròsper i l’Scipio que t’hi portessin, ¿oi? —va demanar Vespa—. Doncs mira de ser agradable i servicial, ¿entesos?

—Aquest noiet no ha robat només bombons —va explicar Lucia, furiosa—. L’he enxampat amb els nostres últims coberts de plata. I també s’havia amagat una càmera fotogràfica sota el jersei.

Riccio va riure per sota el nas i a Pròsper li va semblar que mirava Barbarossa amb admiració. Bo, en canvi, es va incorporar amb el seu plat i es va ajupir una mica més enllà sobre la catifa d’Ida.

—Jo no vull seure al seu costat —va anunciar—. Segur que em roba la pasta. —Barbarossa va llançar-li una oliva, i Vespa va clavar-li una bufetada.

—Ja n’hi ha prou! —va cridar Víctor—. ¿Però això què és? No deixeu que aquest enverinador us torni bojos.

Lucia es va alçar amb un sospir profund.

—Signora, me’n vaig a casa —va dir mentre plegava el tovalló—. Potser hauria de tancar el petit a l’habitació dels mals endreços, si ha de passar la nit en aquesta casa.

—Una altra insolència, Barbarino —va dir Scipio quan Lucia va haver tancat la porta— i avui dormiràs darrere el taulell de la botiga. Serà molt agradable. A fora, els carrerons foscos com la gola d’un llop, la pluja espetegant contra els vidres, i el nostre estimat Barbarino estirat allà completament sol i petant de dentetes a causa de la por.

Barbarossa es va mossegar els llavis i va mirar fixament el seu plat. Vespa, Mosca, Riccio, Pròsper, cap d’ells va adreçar-li una mirada de simpatia. Ida xiuxiuejava amb Víctor i no el va mirar.

—Potser hauríem de posar un anunci per tu, Barbarino. —Scipio es va reclinar a la cadira i va estirar els braços—. Noiet insuportable de quatre o cinc anys busca mare. ¿O pretens anar tirant tu solet? Em temo que l’Ida no està disposada a fer-te de mare.

—No. T’asseguro que no —va dir Ida abans de llançar-se una oliva a la boca—. Però segur que podria aconseguir un llit a l’orfenat de les germanes de la caritat, si és per a un home tan important com aquest.

—No, gràcies —Barbarossa va arrufar el nas—. No n’hi ha cap necessitat. I si de debò em veiés obligat a buscar una segona mare, triaria una dona que no regalés els seus coberts de plata a l’orfenat i que no anés pel món escabellada.

Ida va esbufegar.

—Sembla que tens molt clar el que vols, barba-roget —va grunyir Víctor—. Tot i això, passarà molt temps abans no puguis mirar per sobre el taulell de la botiga. Però no pateixis. Les monges de l’orfenat van impecablement pentinades.

Riccio va riure fins que Barbarossa li va clavar una puntada de peu tan forta que se li van escapar les llàgrimes.

—Ja me les arreglaré —va replicar el barba-roja—. Al banc tinc diners de sobres.

—¿Ah, sí? —Víctor va intercanviar una mirada burleta amb Ida—. ¿I et penses que el banc pagarà els diners de Barbarossa a algú que aparenta cinc anys?

Malhumorat, Barbarossa es va servir un got de vi negre.

—Quan torni a ser un adult —va murmurar mirant amenaçadorament Pròsper i Scipio—, em venjaré de tots els que no van impedir que pugés a aquells maleïts cavallets. Faré…

—Mossega’t la llengua, Barbarino! —el va interrompre Pròsper—. Has donat la teva paraula d’honor que no en parlaries! A més, conec dos gossos que deuen estar esperant que tornis a visitar-los a l’illa.

—Ah, no l’escoltis, Prop —va dir Scipio encreuant les cames—. No interessa a ningú, el que fa o diu aquesta cirereta. No l’escoltarà ningú, sigui quina sigui la història que expliqui.

Els altres van alçar els caps. Per un moment es va fer el silenci al menjador d’Ida com si tots esperessin descobrir alguna cosa més sobre l’aventura secreta que havien viscut Pròsper i Scipio. Però ells dos es van mirar i van restar en silenci.

—Tsa, Barbarino —va fer Riccio tustant l’esquena de Barbarossa—. Benvingut al regne dels nans.

—No em toquis! —va grunyir Barbarossa—. ¿Què t’has pensat? No et prenguis cap confiança amb mi, paparra! ¿I tu? —Barbarossa va clavar els ulls a Bo, que continuava estirat a la catifa—. ¿Per què em mires com un badoc? Fa molta estona que em mires amb aquests ulls de gos!

Bo no va respondre. Jeia de bocaterrosa, amb el mentó recolzat a les mans, i observava Barbarossa com si fos un animal estrany que hagués sortit d’algun canal i s’hagués esmunyit a la casa d’Ida.

—A l’Esther li agradaria la seva manera de parlar, ¿oi, Prop? —va considerar Bo—. Parla fins i tot més educadament que l’Scipio, encara que és més petit que jo. L’únic que probablement no li agradarien serien els renecs.

—¿Més petit? Jo no sóc més petit que tu, pet de catifa! —va bramar Barbarossa—. Som a anys llum de distància, ¿m’entens? Sóc una persona formada, he estudiat, mentre que tu ni tan sols has anat al parvulari.

Bo va girar-se sobre la catifa, avorrit.

—I pràcticament no es taca a l’hora de menjar —va argumentar—. Em sembla que això també agradaria a l’Esther d’allò més, ¿oi Prop?

Pròsper va deixar la forquilla sobre la taula i va examinar Barbarossa.

—Segur —va dir—. Ni una petita taca. Això la impressionaria molt. I fixa’t amb quina pulcritud s’ha pentinat els cabells. ¿O ho has fet tu, Ida?

Ida va fer que no amb el cap.

—Ja ho has sentit. Ni tan sols m’he pentinat els cabells. ¿I tu, Víctor? ¿Li has pentinat tu el tupè roig?

—Sóc innocent —va grunyir Víctor.

—¿Qui és aquesta Esther de qui els rucs diuen tants disbarats? —va preguntar Barbarossa a Riccio.

—La tia del Pròsper i el Bo —va respondre Riccio amb la boca plena—. Estava boja pel Bo, però ara no el vol tornar a veure.

—Com la planyo —Barbarossa es va passar els dits pels rínxols. El nou pentinat semblava consolar-lo de la pèrdua de la barba.

Scipio va adreçar-li una mirada pensativa.

—¿Sabeu que se m’acaba d’acudir una idea ben boja? —va dir Scipio lentament—. S’ha d’acabar de definir, però em sembla genial…

—¿Genial? —Barbarossa va fer el gest d’agafar un altre cop el vi, però Víctor va retirar l’ampolla i se la va col·locar al costat.

Barbarossa tornava a mirar els seus companys malhumorat.

—¿Saps què, Senyor dels Lladres? —va bramar en direcció a Scipio—. Dubto molt que puguis ordir cap idea genial. Perquè tu mai seràs res més que una mala còpia del teu pare!

Scipio va saltar com si l’hagués picat alguna bèstia.

—Torna a dir això, tros de gripau…

Només ajuntant forces, Vespa i Pròsper van aconseguir evitar que Scipio caigués sobre Barbarossa.

—No permetis que aquesta petita rata et provoqui, Scip! —va murmurar-li Vespa mentre Barbarossa s’observava les ungles rosades amb un somriure satisfet.

Scipio es va deixar caure de nou a la cadira.

—Molt bé —va mussitar sense perdre de vista Barbarossa—. Em contindré. I enviaré una postal al signor Barbarossa a l’orfenat, perquè sens dubte és on anirà a parar si no és que vol morir-se de gana a la botiga. Es convertirà en un dels més pobres, però tant m’és. No dedicaré ni un minut més a pensar en aquest tema, i molt menys malbarataré les meves idees genials. —Es va incorporar amb cara d’avorriment, es va apropar a la finestra i va mirar enfora.

Riccio i Mosca es van fer un senyal i Pròsper no va poder reprimir un somriure irònic. Sí, Scipio continuava sent l’Scipio de sempre, amb les seves actuacions teatrals.

I Barbarossa va picar l’esquer.

—Molt bé. Molt bé —va grunyir—. ¿Quina és aquesta idea genial? Deixa-la anar, ja, Senyor dels Lladres. Déu meu, aquest xicot és més sensible que una flor de vidre.

Però Scipio continuava d’esquena a ell. Es comportava com si fos sol. Dret davant la finestra i mirant Campo Santo Margherita a la nit.

—Vinga, buida el pap, diantre! —va cridar Barbarossa, mentre els altres començaven a burlar-se’n. Però Scipio no es va girar.

Barbarossa va empassar-se el vi que li quedava a la copa i va picar tan fort sobre la taula que gairebé es trenca.

—¿T’ho he de pregar de genolls? —va cridar.

—A la tia del Bo i el Pròsper —va començar Scipio, sense girar-se— li agradaria molt tenir un nen petit i dolç a casa, que sàpiga comportar-se com un adult i que tingui bones maneres a taula. I tu necessites un aixopluc, una llar pels propers anys, algú que et prepari el menjar i et posi a dormir quan es faci fosc…

Barbarossa va arquejar les celles.

—¿Té diners? —va demanar tot jugant amb un dels tirabuixons que li queien sobre el front.

—I tant —va contestar Scipio—. ¿Oi, Prop?

Pròsper només va fer que sí amb el cap.

—És una idea ben boja, Scipio —va opinar—. No funcionarà.