Els cavallets

Pròsper es va adonar que Scipio tremolava d’impaciència mentre seguien Renzo a fora, travessant una porta enorme. Ell mateix no sabia si estava nerviós. Tenia la sensació que tot el que havia passat des que havien arribat a l’illa era irreal. Com un somni. I no hauria sabut dir si es tractava d’un bon somni o d’un malson.

Morosina no els va acompanyar. Es va quedar a dalt, dreta entre les columnes, i els mirava amb els gossos al costat.

Renzo es va dirigir amb Pròsper i Scipio a un porxo amb arcades que hi havia darrere la casa. Dels suports de fusta del porxo en penjaven fulles tardorals glaçades. El passeig menava a un laberint, pels camins entrellaçats del qual els Vallaresso devien haver passat el temps lliure. Les bardisses que en marcaven el camí havien crescut descontroladament, i el laberint s’havia convertit en un matossar gairebé impenetrable. Amb tot, Renzo va vacil·lar molt poc mentre avançava amb Pròsper i Scipio. Però de cop i volta, es va aturar en sec i va parar l’orella.

—¿Què passa? —va demanar Scipio.

El so d’una campana va ressonar a través de l’aire fred. Sonava com si algú la fes repicar amb fúria i impaciència.

—És la campana de la porta —va dir Renzo—. ¿Qui pot ser? Barbarossa havia de venir demà al matí. —Semblava preocupat.

—¿Barbarossa? —Pròsper el va mirar sorprès.

Renzo va assentir amb el cap.

—Ja us he dit que va ser idea seva pagar-vos amb diners falsos. També m’ha ajudat. Però el barba-roja es fa pagar qualsevol favor. Demà rebrà la seva recompensa. Una joguina vella. Ja fa temps que hi té l’ull a sobre!

—Quin individu més fastigós! —va murmurar Pròsper—. O sigui que sabia des del començament que nosaltres només rebríem diners falsos per l’encàrrec!

—No us en feu mala sang! Tothom cau a les trampes del Barbarossa —va consolar-los Renzo mentre parava un altre cop l’orella. Però la campana no sonava més. Només se sentien els lladrucs dels gossos—. Probablement es tracta de l’embarcació d’uns turistes —va mussitar—. Encara que, quan va a la ciutat, la Morosina sempre explica històries horroroses de l’illa, de tant en tant s’apropa alguna barca. Però els gossos espanten fins i tot els més tafaners.

Pròsper i Scipio es van mirar. Sí, ja se’n feien el càrrec.

—Fa molt temps que faig negocis amb el barba-roja —va explicar Renzo mentre tornava a obrir-se camí entre les bardisses salvatges—. És l’únic antiquari que no fa massa preguntes. I és l’únic a qui la Morosina i jo hem portat a l’illa. Evidentment, creu que tot això té alguna cosa a veure amb el Conte Vallaresso, que necessita tant els diners que periòdicament li ha de vendre alguna cosa de la seva herència familiar. Fa temps que la Morosina i jo vivim dels objectes que els Vallaresso s’hi van deixar. Però quan demà truqui a la porta per recollir la joguina, ningú l’obrirà. El Conte haurà desaparegut per sempre.

—El Barbarossa ens va fer creure que no sabia què havíem de robar pel Conte —va dir Pròsper.

—Encara no l’hi he explicat —va aclarir Renzo.

—¿Sap que existeixen els cavallets? —va demanar Scipio.

Renzo va riure.

—No, Déu me’n guardi! El barba-roja seria l’última persona a qui els mostraria. De seguida vendria entrades per pujar-hi, a un milió de lires el viatge. No, no l’ha vist mai. Afortunadament —Renzo va separar un parell de branques plenes d’espines—, estan molt ben amagats.

Va passar entre dos arbustos… i va desaparèixer. Les espines esgarrinxaven els rostres de Pròsper i Scipio, mentre el seguien. Llavors van arribar de sobte a una clariana envoltada d’arbustos i arbres que entrelligaven les branques com si volguessin amagar el que hi havia enmig recobert de molsa nevada.

Els cavallets eren exactament com els havia descrit Ida Spavento. Potser Pròsper s’havia imaginat alguna cosa més esplèndida i acolorida. Els colors de les fustes s’havien esvanit. El vent, la pluja i la brisa marina els havien descolorit, però el temps no havia pogut eliminar l’encant de les figures.

Hi eren les cinc: l’unicorn, la sirena, el tritó, el cavallet de mar i el lleó, que exhibia les dues ales com si no li n’hagués faltat mai cap. Penjaven d’unes vares sota un baldaquí de fusta, de manera que semblava com si les figures volessin. El tritó sostenia un trident amb la mà de fusta. La sirena mirava la llunyania amb ulls de color verd pàl·lid, com si somiés amb aigua i amb mars llunyans. I el cavallet de mar amb la cua de peix era tan bonic que mirant-lo un podia arribar a oblidar que també existien cavalls de quatre potes.

—¿Ha estat aquí tots aquests anys? —va preguntar Scipio. Es va apropar als cavallets amb devoció i va tocar la crinera tallada en fusta del lleó.

—Des que tinc ús de raó —va respondre Renzo—. La Morosina i jo érem encara molt petits quan la meva mare va arribar a l’illa amb nosaltres en resposta a l’oferta d’una feina de cuinera dels Vallaresso. Ningú ens va parlar dels cavallets. Els havien envoltat d’un gran secret, però els vam descobrir. Eren aquí, darrere el laberint, i jo m’hi esmunyia per veure com hi pujaven els nens rics. M’estirava als matolls amb la Morosina i somiàvem pujar-hi ni que fos una vegada. Fins que ens descobrien i havíem de tornar a la feina. Els anys van passar, i amb ells la nostra infantesa. La mare va morir i nosaltres vam créixer i créixer. Els Vallaresso van perdre la seva fortuna i van abandonar l’illa, i la Morosina i jo vam buscar feina a la ciutat. Un dia, en un bar, vaig sentir la història dels cavallets de les germanes de la caritat. Vaig saber de seguida que es tractava dels cavallets de l’illa. Tot d’una vaig entendre per què els Vallaresso els guardaven tant en secret. No em podia treure la història del cap: somiava que un dia trobava l’autèntica ala del lleó, que els cavallets recuperaven els poders màgics i que hi pujava amb la meva germana. La Morosina es burlava de mi, però em va acompanyar quan vaig decidir tornar a l’illa. Els cavallets seguien al mateix lloc i vaig determinar que em dedicaria a la recerca de l’ala. No em pregunteu quants anys han passat fins que he descobert on era. —Renzo es va enfilar als cavallets i es va recolzar d’esquena a l’unicorn—. He obtingut la recompensa —va dir fregant l’esquena de la figura—. Vosaltres m’heu portat l’ala, i la Morosina i jo hem pujat als cavallets.

—¿Tant és la figura que triïs? —Scipio va saltar a la plataforma i va començar a enfilar-se a l’esquena del lleó.

—No. —Per un moment Renzo es va quedar tan abatut com l’home gran que havien vist per primer cop—. En el meu cas, la muntura bona va ser el lleó. El teu amic i tu hauríeu de pujar a un dels éssers del mar.

—Vinga, Prop! —va cridar Scipio fent un senyal a Pròsper perquè s’hi apropés—. Busca-te’n un. ¿Quin vols tu, el cavallet de mar o el tritó? —Pròsper es va apropar als cavallets amb aire dubitatiu. Sentia a la llunyania els lladrucs dels gossos.

Era evident que Renzo també els havia sentit. Amb les celles corrugades, es va apropar a la vora de la plataforma.

—Puja —va dir a Scipio—. Em sembla que he de tornar a casa a veure la Morosina…

Scipio ja s’havia deixat caure per l’esquena relliscosa del lleó i s’havia penjat del cavallet de mar.

—Pròsper, ¿què esperes? —va demanar en veure que Pròsper encara era a baix, davant la plataforma. Però Pròsper no es va moure. No podia. Senzillament, no podia. Es va imaginar entrant gran i adult al Gabrielli Sandwirth, apartant fàcilment Esther i el seu marit, i sortint amb Bo agafat de la mà. Així i tot no podia pujar als cavallets.

—¿T’ho has repensat? —va preguntar Renzo, mirant-lo encuriosit.

Pròsper no va respondre. Va mirar amunt, l’unicorn, el tritó amb el rostre verd pàl·lid i el lleó, el lleó alat.

—Tu primer, Scip —va dir.

La decepció va planar sobre la cara de Scipio com una ombra.

—Com vulguis —va dir, i es va girar cap on era Renzo—. Ja ho has sentit. Fes-lo viatjar.

—Atura’t! Atura’t! No tinguis tanta pressa! —Renzo es va treure un paquet de sota la capa passada de moda i el va llançar a Scipio—. Quan ja no càpigues dins els pantalons, t’hauràs de canviar de roba. Són coses velles meves, o més ben dit, del Conte.

Scipio va baixar del cavallet de mar de mala gana. Un cop esmunyit dins la roba de Renzo, Pròsper es va haver d’aguantar el riure.

—No riguis —va grunyir Scipio, que li va llançar les seves coses. Llavors es va arromangar les mànigues llarguíssimes, es va apujar els pantalons fins als genolls i amb gest cerimoniós va tornar a pujar al cavallet de mar—. Les sabates em sortiran volant! —va fer.

—Mentre no caiguis tu… —Renzo va apropar-se a Scipio i va recolzar la mà a l’esquena del cavallet de mar—. Agafa’t ben fort. Només un cop i començarà a girar, cada cop més de pressa fins que saltis. Encara t’ho pots repensar.

Scipio es va botonar la jaqueta àmplia que duia.

—Saltar, només faltava això! —va dir—. Bé, ja he pres una decisió, però… ¿es pot anul·lar després?

Renzo es va arronsar d’espatlles.

—Com pots veure, jo no ho he intentat.

Scipio va assentir amb el cap i va mirar Pròsper, que havia retrocedit un parell de passos. Les ombres dels arbres gairebé se l’havien empassat.

—Vine tu també, Prop!

Scipio suplicava a Pròsper amb la mirada, i aquest no sabia cap a on mirar, però finalment va fer que no amb el cap.

—Molt bé, ja t’ho faràs! —Scipio es va asseure dret com un ciri. Les mànigues de la jaqueta li cobrien les mans—. Vinga! —va dir—. I juro que saltaré així que vegi que necessito afaitar-me.

Aleshores, Renzo va picar el cavallet de mar.

Amb una estrebada suau, els cavallets es van posar en moviment i la fusta vella va gemegar i cruixir. Renzo es va posar al costat de Pròsper.

—Juuuh! —va sentir Pròsper que cridava Scipio. Va veure que Scipio s’inclinava totalment sobre el coll del cavall amb cua de peix. Les figures giraven cada vegada més de pressa, com si fins i tot el temps les empenyés amb mans invisibles. Pròsper va provar de seguir Scipio amb la mirada, però es va marejar. El sentia riure, i de cop va notar que un estrany sentiment de felicitat s’obria pas al seu interior. Sentia que el cor se li alleugeria mentre les figures li passaven per davant. Feia molt temps que no se sentia tan serè. Va tancar els ulls i es va veure convertit en el lleó alat. Va desplegar les plomes i va volar. Alt i més alt.

———

La veu de Renzo el va fer tornar a la terra.

—Salta! —va sentir que deia.

Va obrir els ulls, espantat. Els cavallets giraven més lentament. Va veure el tritó, amb el trident a la mà, la sirena i el lleó, darrere planava l’unicorn, de sobte molt lentament… i finalment el cavallet de mar. Els cavallets es van aturar… i a l’esquena del cavallet no es veia ningú.

—¿Scipio? —va cridar Prop mentre corria al voltant dels cavallets.

Renzo el va seguir.

A l’altra banda tot era fosc. Hi creixien arbres grans i verds, amb branques que s’elevaven cap a l’interior de la clariana. Intranquil·les, es gronxaven al vent. A la seva ombra es bellugava alguna cosa. Es va incorporar una figura, molt alta i prima. Pròsper es va quedar palplantat.

—Ha anat molt just! —va dir una veu desconeguda. Inconscientment, Pròsper va recular.

—No em miris així. —El desconegut va riure tímidament. Allò volia dir que no era tan desconegut. Semblava el pare de Scipio en jove. Només el riure era diferent, completament diferent. Scipio va allargar els braços (eren llarguíssims!) i el va abraçar amb impetuositat.

—Ha funcionat, Prop! —va cridar—. Mira’m. Mira això! —va fer passant-se la mà pel mentó—. Tinc barba! Increïble. ¿Vols tocar-la?

Rient, va començar a fer voltes amb els braços estirats. Va agafar Renzo i tot i els seus renecs el va alçar.

—Sóc fort com Hèrcules! —va exclamar mentre tornava a deixar Renzo a terra. Després va palpar-se la cara. Va passar-se els dits pel nas, per les celles—. Com m’agradaria tenir un mirall —va dir—. ¿Quina fila faig, Prop? ¿He canviat molt?

«T’assembles al teu pare», volia dir Pròsper, però es va empassar les paraules.

—T’has convertit en un adult —va respondre Renzo.

—Adult! —va repetir fluixet Scipio examinant-se les mans—. Sí. Adult. ¿Tu què creus, Pròsper, sóc més gran que el meu pare? Segur que una mica sí, ¿oi? —Va girar-se buscant alguna cosa—. Segur que per aquí hi deu haver alguna font o algun estany on em pugui veure reflectit.

—A casa tenim un mirall —va dir Renzo sense aguantar-se el riure—. Vinga, que jo he de tornar.

Però es va quedar clavat al mig de la clariana. En algun lloc entre els matolls semblava com si un gran animal volgués passar per la força entre les branques.

—¿On em portes, bestiota? —van sentir que algú renegava—. Porto a sobre més espines que un cactus.

—Aquest és el camí. Ja gairebé hi som —van sentir que responia Morosina. Espantat, Renzo va mirar Pròsper i Scipio. Volia sortir corrent en la direcció d’on venien les veus, però Scipio el va estirar cap a la part posterior dels cavallets.

—Abaixeu els caps! —va xiuxiuejar a Pròsper i Renzo, que es van ajupir darrere la plataforma.

—Se’n penedirà! —van sentir que cridava Morosina amb veu clara—. No té cap dret a tafanejar per aquí. Quan el Conte ho descobreixi…

—I ara, el Conte! —va bramar una veu profunda que a Pròsper li va semblar coneguda—. Avui no hi és. Ell mateix m’ho va dir. No, només hi ets tu, qui siguis. ¿Per què creus que l’Ernesto Barbarossa ha decidit fer precisament avui una visita a aquesta illa maleïda?

Renzo es va sobresaltar.

—Barbarossa! —va xiuxiuejar.

Volia sortir d’un salt, però Scipio l’hi va impedir. Es van alçar una mica amb compte i van mirar per sobre la plataforma.

—¿Et penses que hauria escalat aquesta muralla maleïda per no res? —van sentir com Barbarossa es mocava—. Per fi sabré en què consisteix tot aquest negoci secret. I si no ho descobreixo immediatament, puc ser molt i molt desagradable!

Les branques van cruixir de nou i Barbarossa va arribar a la clariana amb la respiració escanyada. Va agafar Morosina per la llarga trena i la va estirar cap al seu costat com si es tractés d’una corretja de gos.

—Diantre, ¿què és això? —va bramar el barba-roja en veure els cavallets—. ¿Et burles de mi? Busco alguna cosa amb diamants, amb pedres enormes i perles. Ja sabia que m’aixecaves la camisa. Ara mateix tornarem a la casa i pobra de tu que no m’ensenyis el que busco!

—Pròsper —va xiuxiuejar Scipio, tan fluixet que Pròsper el va entendre amb treballs—. ¿M’assemblo molt al meu pare? Digues.

Pròsper va vacil·lar un moment. Llavors va assentir amb el cap.

—Bé. Molt bé. —Scipio es va estirar la jaqueta i es va llepar els llavis com un gat que sotja amb goig una presa—. Espereu aquí —va xiuxiuejar—. Em sembla que això serà molt i molt divertit.

Ajupit, va passar per davant de Renzo i Pròsper i es va girar un cop més per mirar-los abans d’alçar el seu cos voluminós.

Era certament un parell de centímetres més alt que el seu pare. Amb el mentó estirat, com feia el Dottor Massimo, Scipio va caminar cap a Barbarossa.

El barba-roja se’l va quedar mirant bocabadat. Encara tenia la trena de Morosina a les mans.

—Dottore… Dottor Massimo! —va quequejar estupefacte—. ¿Què… fa vostè aquí?

—Això mateix m’agradaria preguntar-li, signor Barbarossa —va respondre Scipio. Pròsper es va quedar d’una peça en sentir la perfecta imitació que Scipio va fer de la veu altiva del seu pare—. ¿I, per tots els sants, què fa a la Contessa?

Barbarossa va deixar anar la trena de Morosina, aterrit, com si de cop cremés.

—¿Contessa? ¿Vallaresso?

—És clar. La Contessa ve sovint a visitar el seu avi. ¿No és cert, Morosina? —Scipio li va somriure—. Així doncs, ¿per què ha vingut vostè a l’illa, signor Barbarossa? ¿Negocis?

—¿Com? Sí. Sí. —Barbarossa va assentir amb el cap, atònit—. Negocis. —Estava massa desconcertat per adonar-se que Morosina mirava Scipio amb tanta sorpresa com ell.

—Sí, és clar. El Conte em va demanar que vingués per donar-li el meu parer sobre aquests cavallets. —Scipio es va girar d’esquena a Barbarossa i es va estirar els lòbuls de les orelles, com acostumava a fer el seu pare—. L’ajuntament els vol comprar. Però em temo que el seu estat de conservació és deplorable. Els ha reconegut, ¿oi?

—¿Reconegut? —Barbarossa es va col·locar al seu costat, sorprès i amb els ulls desencaixats—. És clar! Unicorn, sirena, lleó, tritó —es va picar al front com si volgués fer córrer les cames darrere l’enteniment—, i allò és un cavallet de mar. Els cavallets de les germanes de la caritat! Increïble! —Va abaixar la veu i va dirigir a Scipio una mirada confabuladora—. ¿Què deia la història? ¿Aquella història que la gent explicava sobre els cavallets?

Scipio es va arronsar d’espatlles.

—¿Ho vol provar? —va preguntar amb un somriure gens habitual en l’autèntic Dottor Massimo. Però Barbarossa tampoc se’n va adonar.

—¿Així que sap com es posa en moviment? —va preguntar enfilant-se cerimoniosament a la plataforma.

—Oh, tinc dos ajudants joves —va dir Scipio—. S’amaguen en algun lloc aquí darrere, sempre que poden s’escapoleixen de la feina. —Va fer un senyal a Pròsper i Renzo perquè sortissin de darrere els cavallets—. Au, vinga, vosaltres dos, sortiu. Al signor Barbarossa li agradaria pujar als cavallets.

Barbarossa va aclucar els ulls en veure Pròsper.

—¿Què fa ell aquí? —va bramar mirant-se’l amb fúria de fit a fit—. Conec aquest noi. Treballa pel…

—Ara treballo pel Dottor Massimo —el va interrompre Pròsper col·locant-se al costat de Scipio. Morosina va córrer a la vora del seu germà i va dir-li alguna cosa a cau d’orella. Renzo va empal·lidir.

—Ha llançat carn enverinada als gossos! —va cridar saltant a la plataforma, però Barbarossa el va empènyer a terra violentament.

—¿I què? Sobreviuran! —va replicar—. ¿O és que potser havia de permetre que em devoressin aquests maleïts gossos? Aquestes bèsties ja m’han donat més d’un ensurt de mort.

—Corre i dóna’ls salsitxes vomitives! —va dir Renzo a Morosina sense perdre de vista el barba-roja—. En trobaràs a l’estable.

Morosina se’n va anar corrent. Barbarossa la mirava amb satisfacció.

—Aquests monstres no es mereixen res millor, cregui’m, dottore —va dir a Scipio—. ¿Sap si és indiferent seure en una figura o altra?

—Pugi al lleó, Barba-roja! —va dir Renzo mirant-lo amb hostilitat—. És l’únic que podrà suportar el seu pes.

Barbarossa li va adreçar una mirada despectiva, però va caminar cap al lleó. Quan va pujar-hi el cos gras, la fusta va gemegar, com si el lleó estigués ple de vida.

—Fabulós! —va fer Barbarossa, feliç, i va mirar al voltant com un rei miraria des del seu corser—. Per mi ja pot començar el viatge de prova.

Scipio va fer que sí amb el cap i va posar les mans a les espatlles de Pròsper i Renzo.

—Ja sabeu el que heu de fer. Proporcioneu al signor Barbarossa el passeig a cavall que s’ha guanyat.

—Però aquesta primera vegada, només una volta. —Barbarossa es va arrossegar per seure encara una mica més endavant i va tamborinar a la barra amb els dits plens d’anells—. No se sap mai. Potser hi ha alguna cosa certa en tota aquella història i no vull —va assenyalar despectivament Renzo— convertir-me en un homenet com aquest. Però recuperar un parell d’anys… —va somriure i es va passar la mà per la calba—, ¿qui s’hi podria negar, oi, dottore?

Scipio va respondre amb un somriure.

—Renzo, Pròsper, un cop especialment fort pel signor Barbarossa! —va ordenar.

Pròsper i Renzo es van apropar als cavallets. Renzo va deixar caure la mà sobre l’esquena del tritó. Pròsper va copejar l’unicorn.

—Agafa’t fort, barba-roja! —va aconsellar-li Renzo—. Aquest serà el viatge de la teva vida!

Els cavallets es van posar en marxa amb una estrebada tan violenta que semblava que l’unicorn estigués a punt de saltar al coll del lleó. Espantat, Barbarossa es va agafar fort a la barra.

—Redéu! Més suaument! —va cridar, però els cavallets giraven cada cop més de pressa—. Prou! —va bramar Barbarossa—. Atureu això! No em trobo bé!

Però les figures continuaven giravoltant. Una altra volta. I una altra.

—Maleït trasto encantat! —va bramar Barbarossa i a Pròsper li va semblar que la veu sonava més aguda.

—Salta, barba-roja! —va cridar Renzo—. Salta, si t’atreveixes.

Però Barbarossa no va saltar. Cridava, insultava, sacsejava la barra i donava cops de peu al lleó com si així pogués aturar aquell viatge frenètic. I de cop va passar.

En la seva lluita desesperada per aturar els cavallets, Barbarossa va copejar l’ala del lleó amb el peu. Scipio, Renzo, Pròsper, tots tres van sentir que es trencava la fusta vella. El so de la fusta esberlant-se era espantós, com si s’hagués trencat alguna cosa plena de vida.

—No! —va sentir Pròsper que cridava Renzo, però ja no hi havia res a fer.

L’ala va sortir disparada, va topar violentament contra el pit verd del tritó i va aterrar fent fressa sobre la plataforma de fusta. La va baixar lliscant, va topar tan fort amb el braç de Pròsper que el jove va exclamar-se i va desaparèixer entre els arbustos.

Balancejant-se, els cavallets van fer una última volta abans que les figures s’aturessin gemegant. I no es van bellugar més.

—Madonna! —Pròsper va sentir una veu gemegant—. ¿Què ha estat, això? ¿Quina mena de cavalcada endimoniada és aquesta?

De l’esquena del lleó alat en va lliscar avall un nen amb els genolls tremolosos. Va serpentejar entre gemecs cap a la vora de la plataforma, va ensopegar amb els seus pantalons… i es va mirar meravellat els dits: uns dits curts i gruixuts, amb ungles rosades.