Un parell de voltes de més

—L’ha trencat! —va cridar Renzo, tot saltant a la plataforma. Va apartar el Barbarossa encongit amb tanta violència que gairebé el fa caure, i es va inclinar sobre el lleó. L’ala d’Ida encara era al seu lloc, però de l’ala de la dreta només en quedava la base. Desesperat, va mirar Pròsper i Scipio. Llavors, com si se li hagués acudit qui era el responsable de tota aquella desgràcia, va fer caure Barbarossa, que continuava mirant-se els dits amb incredulitat.

—Maleït brètol! —va escridassar-lo, i li va clavar un cop de puny al pit tan fort que Barbarossa va retrocedir i va ensopegar amb el cavallet de mar—. Entres a la meva illa, enverines els meus gossos, maltractes la meva germana i ara destrosses el que m’ha canviat mitja vida.

—No s’aturava! —va protestar Barbarossa amb els braços encara alçats per protegir-se el cap, però Renzo va continuar pegant-li, cec de fúria com estava, fins que Pròsper va saltar a la plataforma i va estirar-lo pel braç amb una mà. L’altra encara li feia mal de l’impacte de l’ala. Sense oferir resistència, Renzo va deixar caure els punys i va tornar a mirar el lleó mutilat.

Fins i tot Scipio s’havia quedat d’una peça. Vacil·lant, com si tingués por del que podia trobar, es va dirigir als matolls on havia caigut l’ala i va remenar les branques per buscar-la.

—Farem tallar una nova ala, Renzo! —va dir acariciant els trossos de fusta.

Renzo va pujar al lleó i va enganxar la cara a la crinera de fusta.

—No —va fer—. ¿Per què et penses que he trigat tant a aconseguir la segona ala? Es diu que el Conte Vallaresso va fer tallar més de trenta ales, després que els lladres la perdessin. Però sense l’autèntica, aquests cavallets només són això, uns cavallets i prou!

—Ximpleries. Les altres figures encara hi són! —va bramar Barbarossa—. ¿Per què aquestes cares llargues?

Estava descalç, ja que les sabates i els mitjons li havien sortit disparats durant la cavalcada salvatge, i les mànigues de l’abric li arribaven a terra. Barbarossa era més petit que Bo.

Com que no contestava ningú, es va treure l’abric de les espatlles i els pantalons que li havien quedat massa grans i va ensopegar quan intentava pujar al tritó. En veure que no podia pujar-hi, va provar amb el cavallet de mar. Però les figures havien augmentat de mida, eren massa altes per un nan rabassut que sempre havia estat una mica maldestre.

—Deixa-ho córrer, Barbarossa! —va dir Pròsper ajupint-se a la vora de la plataforma—. Ja has sentit el que deia Renzo. No funcionarà mai més.

—Ximpleries! —va escridassar-lo Barbarossa—. Posem-lo en moviment ara mateix! Dottor Massimo! —va córrer de nou a la vora de la plataforma i es va trepitjar un peu amb l’altre per escalfar-los una mica—. Si us plau, dottore! Acabi amb aquesta picabaralla inaudita! Miri’m! Sóc un home conegut. Tothom a la ciutat em coneix. Persones de tot el món passen per la meva botiga. ¿Com se suposa que els he de rebre en aquest estat lamentable?

Scipio continuava mirant els fragments disgregats de l’ala.

—Ei, deixa’m en pau, Barbarossa —va dir sense aixecar el cap—. No entens res. ¿Es pot saber què havies vingut a buscar aquí? Ho has espatllat tot.

—Però dottore! —va clamar Barbarossa.

—Jo no sóc el Dottor Massimo! —va etzibar-li Scipio—. Sóc el Senyor dels Lladres. —Cansat, va anar deixant els fragments de l’ala sobre la plataforma dels cavallets—. I ara també sóc adult. Però per alguna raó m’has espatllat l’alegria que això m’havia causat. Diantre, necessito pensar-hi.

Barbarossa continuava amb la mirada fixa en Scipio, com si s’hagués presentat com el diable en persona.

—¿El Senyor dels Lladres? —va xiuxiuejar—. ¿El Senyor dels Lladres és el respectable Dottor Massimo? Això sí que és una sorpresa! —Amenaçador, va abaixar la veu, que en un nen de cinc anys no és gaire imponent—. Poseu-lo en marxa! —va dir serrant els petits punys—. Ara mateix! O explicaré a la policia qui sou.

Scipio va esclafir a riure.

—Oh, sí. Fes-ho! —va burlar-se’n—. Explica’ls que el Dottor Massimo és el Senyor dels Lladres. És un llàstima que ara no siguis més que un nan, perquè si no s’ho creurien.

Barbarossa es va quedar sense paraules. Desesperat i furiós, continuava dret, amb els punys serrats i mirant-se els dits del peu, descalços i freds.

—Tu, pocavergonya, ¿encara goses fer xantatge a algú en aquesta casa? —va preguntar-li Renzo—. Vaig a veure com estan els gossos. I si els has fet un mal irreparable com als cavallets, desitjaràs no haver trepitjat mai la Isola Segreta. ¿M’has entès?

—Tu… —Barbarossa es va girar cap a ell, bocabadat—. Tu tens l’audàcia d’amenaçar-me, tu, petit, brut…

—Sóc el Conte, Barbarossa! —va interrompre’l Renzo amb grolleria—. I tu ets un intrús a la meva illa i, a partir d’aquest moment, un presoner.

Va saltar dels cavallets i va mirar Pròsper i Scipio.

—¿Us en feu càrrec vosaltres? He d’anar a veure com estan la Morosina i els gossos.

Pròsper va assentir amb el cap. Encara s’aguantava el braç adolorit.

—¿Què et passa? —va demanar Scipio preocupat en veure l’expressió de dolor de Pròsper.

Però Pròsper només va sacsejar el cap.

—L’ala m’ha picat al braç, però es posarà bé.

—La Morosina hi farà un cop d’ull —va dir Renzo—. Veniu amb el pèl-roig a casa. —Tot seguit va desaparèixer entre els arbustos.

Barbarossa el va seguir amb la mirada, esbalaït.

—Aquest bocamoll pocavergonya! —va bramar copejant-se la cama amb el braç—. És el Conte. ¿I què? Ja no m’agradava aquest individu quan era vell i tenia els cabells blancs. La seva illa. Bah! Me’n tornaré a casa i contractaré el millor fuster de la ciutat. Aconseguiré que aquests maleïts cavallets tornin a funcionar.

—No faràs res de tot això —va dir Scipio, que se li va plantar al davant. Tot i que Barbarossa encara era dalt la plataforma, Scipio continuava sent el doble d’alt—. ¿Els teus pares són vius, encara? —va preguntar-li.

Barbarossa es va arronsar d’espatlles tremolant de fred. Li va caure l’abric.

—No, ¿per quins set sous m’ho demanes?

Pròsper i Scipio van intercanviar una ràpida llambregada.

—Vaja, llavors haurem de proposar a Renzo que et dugui amb les germanes de la caritat —va opinar Pròsper.

—¿Què? —Perplex, Barbarossa va recular—. No us atreviu a fer-ho! No us atreviu!

Scipio va saltar entre els cavallets i va estirar amb energia el petit individu que espeternegava entre les figures.

—Els cavallets no tornaran a funcionar, barba-roget —va fer—. Pensa-hi. Per això, ara com ara, tampoc pots tornar sol a la ciutat. ¿Qui sap les desgràcies que encara pots causar? Ja has sentit el que deia Renzo: Ara ets el seu presoner. I, sincerament, no m’agradaria ser al teu lloc, perquè la veritat és que els has donat, a ell i a la seva germana, bones raons per estar molt disgustats.

Barbarossa va picar de peus, lluitant per alliberar-se, però Scipio se’l va carregar a l’espatlla com un sac i el va portar així tot el camí de tornada a la casa.

No haurien pogut travessar el laberint sols, però les petjades de Renzo els indicaven el camí. Mentre Barbarossa bramava i escopia i copejava l’esquena de Scipio, aquest no va dir ni una sola paraula. De tant en tant mirava amunt, al cel, o avall, cap als arbres, i els observava com si fossin tan nous i insòlits com el seu cos d’adult acabat d’estrenar. Semblava que no sentia els renecs de Barbarossa. Com si fos sord, avançava a grans passes, tant que Pròsper el seguia amb dificultat. Quan van arribar davant la casa, Scipio es va girar cap a Pròsper, va deixar a terra Barbarossa, que encara bramava, i va dir:

—Tot s’ha encongit, Prop. De sobte, el món s’ha fet petit. És gairebé com si jo ja no hi cabés.

Es va inclinar sobre Barbarossa:

—Per tu deu ser molt diferent, barba-roget, ¿oi? —va preguntar sorneguer—. ¿Com va per aquí baix?

Barbarossa no va respondre. Mirava al voltant amb hostilitat, com un animal en captivitat que cerca una sortida. Es va girar violentament quan Pròsper el va empènyer cap a l’escala.

—Deixa’m en pau! —va grunyir amb el cap vermell de la ràbia—. Aquest noi, el Conte, m’assassinarà! M’hauríeu de deixar fugir, al cap i a la fi som vells socis! Us pagaré. Tinc la barca atracada davant la porta. Podeu dir que he fugit.

—¿Diners? Si ja tenim una bossa plena de bitllets falsos —va respondre Pròsper—. I també eren teus.

Barbarossa es va quedar mut uns quants segons.

—¿Quins diners falsos? Jo no en sé res, de diners falsos —va assegurar evitant mirar Pròsper i Scipio.

—Oi tant que en saps —va replicar-li Scipio pujant les escales. Barbarossa el seguia amb cara de pocs amics. I es va quedar completament rígid quan Renzo va aparèixer a dalt, entre les dues columnes.

—Ah! Fixeu-vos amb quina fúria em mira! —va murmurar aferrant-se al braç de Pròsper—. M’hauríeu de protegir d’ell.

En aquell moment van aparèixer els gossos darrere Renzo. Tenien la mirada tèrbola, però s’aguantaven drets. Morosina va passar-hi entremig i va esguardar Barbarossa prement els llavis.

—Has tingut sort, desgraciat emmetzinador! —va etzibar-li Renzo mentre baixava les escales—. Sí, encara són vius —va anunciar, i Barbarossa va semblar alleugerit—. Crec que encara els agradaria un altre mos. La Morosina ha proposat que, com a càstig, us fem córrer els tres a veure qui pot més, amb la teva barca com a meta, per exemple.

Barbarossa va empal·lidir.

Renzo era dos graons més amunt i el mirava des de dalt.

—Jo he proposat una altra cosa —va prosseguir—. Sens dubte has de pagar pel que has causat, però no amb la vida ni de la mateixa manera com vam pagar al Senyor dels Lladres.

—¿Llavors com? —Barbarossa el va mirar amb desconfiança.

—Gràcies a tu, la Morosina i jo no podem desfer el que vam començar —va explicar Renzo—. De la mateixa manera que el Senyor dels Lladres o tu mateix. Ja t’he venut pràcticament tot el que hi havia de valor en aquesta illa. Només queden les joguines antigues. I la Morosina i jo estem sols. Per això et deixaré tornar a la ciutat si a canvi em dónes tots els diners que tens a la botiga, i no em refereixo només als que hi ha a la caixa enregistradora sinó també als de la caixa de cabals.

Barbarossa va fer un pas enrere tan sorprès que gairebé va caure escales avall. Pròsper el va enxampar per la trinxa dels pantalons, però Barbarossa es va treure la mà de sobre així que va recuperar l’equilibri.

—¿Que fas broma? —va demanar Barbarossa a Renzo—. ¿I de què se suposa que viuré? No puc tornar a posar-me darrere el taulell. ¿Quina culpa tinc jo que aquesta ala fràgil s’hagi trencat?

—¿Que quina culpa en tens? —Amb un sospir, Scipio es va deixar caure sobre els graons freds i va examinar Barbarossa, burleta—. ¿Quina culpa tens d’haver entrat en aquesta illa amb una bossa plena de carn enverinada i d’haver estirat la Morosina pels cabells?

Barbarossa va obrir la boca, però Renzo no el va deixar parlar.

—Anirem junts a la ciutat —va dir— i em donaràs els diners. Si ho fem així no em venjaré de tu per la destrossa dels cavallets, ni per enverinar els gossos. La meva germana tampoc no et farà res. I, creu-me, ho podríem fer. Podríem informar els carabinieri de l’existència d’un noi orfe que s’imagina que és Ernesto Barbarossa. O bé demanar a l’Scipio i al Pròsper que et portin a l’orfenat de les germanes de la caritat. Depèn de tu. Pots triar lliurement entre totes les opcions.

Barbarossa es va fregar el mentó i, abatut, va deixar caure les mans en comprovar que era suau i no tenia pèls.

—Xantatge —va grunyir.

—Pren-t’ho com vulguis —va respondre Renzo—. Per les coses que has fet en aquesta illa, hi ha encara un parell de paraules més grolleres.

Barbarossa se’l va mirar tan enfurismat que Pròsper va esclafir a riure.

—Jo de tu acceptaria el tracte, barba-roget —va fer—. Si no, la Morosina et convertirà en menjar per gossos.

Barbarossa va cloure els petits punys impotent.

—D’acord. L’accepto —va afirmar tot mirant els gossos, que s’havien acomodat al graó superior de l’escala—. Però continua sent un xantatge.