Estirat de la llengua

«¿Què deuen buscar a la basílica?», va pensar Víctor, que observava com Pròsper, Mosca i Scipio desapareixien per la porta lateral. Era més que improbable que els tres joves volguessin admirar els mosaics. «Tant de bo no es dediquin a robar els turistes, altrament hauré de rescatar Pròsper dels carabinieri». Tot i que segur que a Esther Hartlieb no li importaria gaire. Serviria només per confirmar que la baixa opinió que tenia del seu nebot gran estava més que justificada. Però si el petit s’arribava a convertir en lladre, per ella seria un cop realment dur.

El petit… Víctor espiava amb discreció per sobre el diari el que passava al voltant de la font dels lleons. Pròsper l’havia deixat sota la custòdia de la noia i de l’eriçó. Aparentment confiava en tots dos, si no segur que no els hauria deixat el seu estimat germanet. La noia parlava amb Bo i era clar que provava de fer-lo riure, però el petit mirava cap a una altra banda, descontent. Exactament igual que el cap d’eriçó, que tenia la vista fixa a l’aigua de la font, d’una manera tan tenebrosa que semblava que s’hi volgués ofegar.

«¿Què puc fer, ara?», pensava Víctor. Va doblegar el diari amb les celles corrugades. «Podria enxampar el petit, però és bastant probable que algú em linxés per raptar nens abans que pogués treure el carnet de detectiu. No, hi ha massa gent». Víctor no ho volia admetre, però hi havia una altra raó, absolutament irracional, per no voler atrapar Bo. Era una mica ridícul, però no volia fer allò a Pròsper: que en sortir de la basílica trobés que el seu germà petit havia desaparegut.

Víctor va sacsejar el cap tot respirant profundament.

«No hauria d’haver acceptat l’encàrrec», va pensar. «¿Què he de fer, ara? Per jugar a fet a amagar, un no es pot permetre tenir compassió. I per jugar a atrapar, encara menys. Prou».

«Els vol agafar!», li mormolava una veueta dins el cap. «Però no aquí, davant de tants testimonis, sinó en la intimitat. Amb total discreció. Una cosa així s’ha de preparar amb prudència».

«D’acord!», va dir-se Víctor. «Abans que res miraré d’aconseguir algunes informacions. Per exemple, sobre aquesta petita banda que els acompanya». Es va tapar una mica més la cara amb la gorra impermeable, va cerciorar-se que encara li quedava rodet a la càmera i va caminar a poc a poc per la gran plaça. No gaire lluny, només prou perquè Bo no el pogués veure des de la font.

Va comprar un paquet de pinso de blat de moro a un dels molts venedors ambulants que hi havia a la plaça. Es va guardar els grans a les butxaques de la jaqueta, en va agafar dos grapats i es va plantar a la plaça amb els braços estirats.

—Putt, puttputtputt! —parrupava amb el seu somriure més inofensiu—. Veniu aquí, merdetes. Pobre de mi! Au, ompliu-me els braços de caca.

I van venir. Evidentment. El va envoltar tota una bandada de coloms, un núvol de plomes grises i becs grocs. Aletejant, s’agitaven al voltant de Víctor i se li posaven al cos, a les espatlles, als braços, fins i tot al cap, ja que curiosament picotejaven la gorra. No era gaire agradable. Víctor havia de confessar que tot el que aletegés i picotegés li feia una mica de por. Però, ¿com, si no, es pot cridar l’atenció d’un nen de cinc anys?

Víctor continuava somrient, parrupant, fent puttputt i… observant els nens a la font.

En l’endemig, el cap d’eriçó s’havia ajupit amb mala cara una mica més lluny, i mirava amb expressió trista cap al tumult d’homes. La noia llegia absorta. I Bo s’avorria.

—Mira aquí, aquí, petitó! —murmurava Víctor, mentre els coloms li saltironaven al cap—. Vinga, va, mira d’una vegada l’home estúpid que juga a l’espantall només per tu.

Bo es gratava els cabells tenyits, es fregava el nas, badallava… i aleshores, de sobte, va descobrir Víctor. Víctor, l’home dels coloms. Va fer una ullada ràpida a la noia per comprovar que estava capficada en la lectura i es va distanciar una mica de la font.

Finalment! Víctor va sospirar alleujat i es va tornar a omplir les mans de grans de blat de moro. Bo, indecís, es va anar apropant xano-xano a Víctor. Es va girar per tornar a mirar els altres dos, va passar per davant de tres noies que espantaven a crits uns coloms i es va col·locar davant Víctor amb el cap ben alçat.

Quan els coloms que Víctor tenia al cap van doblegar el coll per picotejar-li els vidres de les ulleres, Bo va esclafir a riure.

—Buon giorno —va dir Víctor, tot foragitant els animalons insolents del seu cap. Però de seguida va arribar un altre colom i va repetir l’operació.

Bo es va fer l’orni i va mirar cap a la font.

—¿Fa mal? —va dir finalment el petit.

—¿Què?

—Les esgarrapades. I quan et picotegen les ulleres. —El petit parlava l’italià amb tanta fluïdesa com Víctor, si no més bé.

Víctor es va arronsar d’espatlles i els coloms es van enlairar per tornar a posar-se on eren.

—Ui! —va rondinar—. No és tan empipador com això. M’agrada quan aletegen al voltant. —Quina mentida més grossa i atrevida. Però Víctor sempre havia tingut traça a dir mentides. En tenia tanta com els jovenets. Quan era un nen baixet i educat, les mentides havien estat els seus millors amics—. ¿Saps? —va continuar Víctor mentre Bo l’examinava—, si tots aquests ocells aletegen al meu voltant, puc imaginar-me que jo també volo. Fins arribar als cavalls daurats d’allà.

Bo es va girar i va veure les peülles dels cavalls trepitjant el portal de la basílica.

—Sí. Són bonics, ¿oi? A mi també m’agradaria poder-los muntar. La Vespa diu que els van haver de tallar els caps per portar-los fins aquí. Quan els van robar, vull dir. I després els van enganxar de nou, però a l’inrevés.

—¿Ah, sí? —Víctor va esternudar perquè li havia entrat una ploma al nas—. Jo crec que el tenen ben posat. Però de tota manera són còpies. Fa molt de temps que els autèntics són al museu, perquè no els erosioni més la brisa marina. ¿T’agraden els coloms?

—No gaire —va contestar Bo—. Per l’aleteig. A més, el meu germà diu que pots agafar cucs, si els toques. —Va esclafir a riure—. Un colom se t’acaba de cagar a l’espatlla.

—Maleïda bèstia! —Víctor va sacsejar els braços tan enfadat que els coloms van enlairar-se. Renegant, va netejar-se l’excrement d’ocell amb un tovalló vell—. ¿Diu això, el teu germà? Sembla que té molta cura de tu.

—Sí, però a vegades em vigila massa. —Bo va mirar amunt, als coloms xiscladors, i després va dirigir una mirada a la font del lleó, on la noia encara llegia i l’eriçó jugava amb l’aigua bruta. Tranquil, es va tornar a girar cap a Víctor—. ¿Em pots donar una mica de blat de moro?

—És clar que sí. —Víctor va agafar un grapat de grans de la butxaca i li va escampar a la maneta.

Amb compte, Bo va estirar el braç i va alçar el cap, espantat, quan un colom se li va posar a sobre. Però en començar a menjar-se els grans de la maneta, va riure. Estaven tan relaxats, que Víctor va oblidar-se un moment de per què estava allà palplantat amb pinso pels coloms a les mans. Però de sobte es va aturar davant seu una jove amb cara trista que exhalava una forta olor de laca. Llavors va recordar el seu encàrrec.

—¿Com et dius? —va preguntar Víctor mentre s’apartava una ploma grisa de la jaqueta. «Potser m’he equivocat», va pensar. «Aquestes cares rodones s’assemblen totes com deu ous en una mateixa capsa. Potser aquests cabells negres són autèntics, potser el petit ha vingut amb els amics i aquesta tarda tornarà a ser amb la seva mare. Parla molt bé l’italià».

—¿Jo? Em dic Bo. ¿I tu? —Bo va esclafir a riure en veure com els coloms li feien saltironets al braç.

—Víctor —va contestar, i tot seguit li van venir ganes de bufetejar-se. ¿Per quins set sous havia dit al petit el seu nom real? ¿Que potser els coloms li havien picotejat el poc enteniment que tenia?—. ¿No ets massa petit, Bo, per formiguejar per aquí tot solet? —li va preguntar de passada mentre li posava a la maneta una mica més de blat de moro—. ¿Els teus pares no tenen por que et perdis entre tanta gent?

—El meu germà és aquí —va contestar Bo, que observava encantat com un segon colom se li posava al braç—. I els meus amics també. ¿D’on ets? ¿D’Amèrica? Parles de manera molt estranya. En tot cas no ets venecià, ¿oi?

Víctor es va tocar el nas. Se sentia com si l’haguessin enxampat.

—No —va contestar, i es va posar la gorra recta—. Vinc d’aquí i d’allà. Una mica de tot arreu. I tu, ¿d’on véns? —Víctor va fer un cop d’ull a la font. La noia havia aixecat el cap i mirava al voltant buscant Bo.

—De força lluny —va dir Bo—. Però ara visc aquí. —Va allargar molt aquest «força» perquè Víctor es fes una idea de com de lluny era aquell lloc d’on venia—. Això és molt més bonic —va afegir somrient al colom que tenia al braç—. Pertot arreu hi ha lleons alats i dracs i àngels que vigilen la ciutat, això diu Pròsper, i ens vigilen a nosaltres, també, tot i que no hi ha gaire a vigilar perquè aquí no hi ha trànsit. Per això se senten més sons. L’aigua i els coloms. I no tens mai por que t’atropellin.

—Això és cert. —Víctor va contenir un somriure—. Però s’ha de tenir una mica de compte de no caure a un canal. —Es va girar—. Aquells de la font, ¿són els teus amics?

Bo va assentir.

—Crec que la noia t’està buscant —va dir Víctor—. Fes-li un senyal perquè no es preocupi.

—És la Vespa. —Bo va fer-li un senyal amb el braç que li quedava lliure.

Més tranquil·la, Vespa va seure de nou a la vora de la font. Però va tancar el llibre per no perdre de vista Bo.

Víctor va decidir continuar fent l’espantall. Era el menys sospitós que se li acudia.

—Visc en un hotel que és just davant el Gran Canal —va dir mentre els coloms se li tornaven a col·locar als braços—. ¿I tu?

—En un cinema. —Bo va recular unes quantes passes espantat, perquè un dels ocells volia aferrar-se-li als cabells.

—¿En un cinema? —Víctor se’l va mirar amb incredulitat—. Quina enveja! Segur que et passes tot el dia mirant pel·lícules!

—No, no funciona. El Mosca diu que el projector està espatllat. La majoria de cadires també estan trencades. I les arnes han corcat la pantalla de tal manera que no crec que es pugui fer servir mai més.

—¿El Mosca? ¿És un altre dels teus amics? ¿Viviu tots junts?

—Sí, vivim tots junts. —Bo va assentir amb el cap, orgullós.

Víctor el va examinar pensatiu. ¿Podia ser cert? «Potser el nan només s’està fent l’innocent!», va pensar. «I mentre jo li poso cara d’àngel, ell m’explica les mentides més grosses que li passen pel cap. ¿Un munt de nens que viuen tot sols?». Això s’ho devia inventar. Però, el cert és que no semblava que passés gana ni que dormís sota el pont. D’acord, els pantalons de Bo tenien els genolls sargits, amb ben poca traça, i tampoc portava el jersei del tot net, però es podria dir el mateix de molts altres nens. En tot moment li havia semblat que hi havia algú que s’encarregava de pentinar el nen i netejar-li les orelles. ¿El seu germà?

«Potser encara em pot explicar alguna cosa més», va pensar Víctor, que va abaixar els braços. Els coloms, sorpresos, es van enlairar, i Víctor va aprofitar per fregar-se les espatlles adolorides.

—¿Què en penses, Bo? —va preguntar com de passada—. ¿Mengem un gelat junts al cafè?

Bo va dirigir-li tot seguit una mirada desconfiada.

—No vaig enlloc sense els meus amics —va respondre amb menyspreu i fent un pas enrere—. Ni sense el meu germà gran.

—És clar que no! —va contestar-li ràpidament Víctor—. Ets molt assenyat.

La noia de la font s’havia incorporat. Mirava en la seva direcció, i Víctor va veure també que els altres tres tornaven. L’emmascarat duia un cistell i Pròsper guaitava amb preocupació Víctor.

«No em pot reconèixer», va pensar Víctor, «és impossible». Aquell dia portava bigoti. I malgrat tot se sentia incòmode.

—Me n’he d’anar, Bo! —va dir de sobte, mentre Pròsper es dirigia cap a ells amb cara desconfiada—. M’ha agradat xerrar amb tu. Et faré una foto de pressa, ¿d’acord? Així tindré un record teu.

Bo va riure i va posar encara amb un colom a la mà. Pròsper va accelerar el pas en veure que Víctor sostenia una càmera. Gairebé corria.

Víctor va pitjar el botó, va posar la càmera a punt i va tornar a disparar.

—Gràcies, petit. Estic content d’haver-te conegut —va dir passant la mà pels cabells tenyits de Bo. Sí, sense cap mena de dubte, eren tenyits.

Pròsper era només a unes quantes passes d’ells. Es va tibar i es va obrir camí entre la gentada sense perdre Víctor de vista.

—Fes bondat i, si et conviden a menjar un gelat lluny dels teus amics, no ho acceptis —va recomanar Víctor a Bo. Dit això, va fer un parell de passes i es va esquitllar al grup gran més proper que corria per la plaça, va abaixar el cap i va deixar que se l’empassessin. Aviat es va fer invisible. Sí, en aquella plaça era fàcil tornar-se invisible si un s’afanyava. Víctor es va guardar ràpidament la gorra a la butxaca dels pantalons, es va treure les ulleres i va recuperar d’una altra butxaca un bigoti petitó i unes ulleres de sol. Amb aquesta nova disfressa, es va tornar a dirigir lentament i segur cap al lloc on eren tots dos joves, encara envoltats d’una bandada de coloms. Discretament, Víctor va passar pel seu costat, amagat entre cinc dones grans i grosses.

«Aquesta vegada no em quedaré enrere», va pensar. «Oh no! Aquesta vegada estic preparat. ¿I si Pròsper em reconeix? Ximpleries! ¿Com em podria reconèixer?». El jove no era cap superdotat. De fet, ¿quina mena de noi era?

Segur que la seva tia no ho sabia. A Esther Hartlieb només li interessava el petit amb cara d’àngel. Probablement, ella i el seu marit consideraven que separar els germans no era més greu que separar el rovell i la clara d’ou. A través de les ulleres de sol, Víctor va observar com Pròsper abraçava el seu germà, i tractava de fer-lo parlar amb insistència, com el pentinava amb els dits, mentre no parava de mirar al voltant.

En efecte, aquell diable d’individu era sospitós.

«Caldrà actuar amb precaució, Déu Meu!», va pensar Víctor mentre seguia dissimuladament tots dos joves. «No tornis a espatllar-ho». I va recordar el que sempre li deia la seva tia: que era un jove molt llest.

Ocult darrere un grup de japonesos que admiraven la Torre del Rellotge, Víctor es va treure la jaqueta i la va doblegar. Ara ja no anava vestit de vermell sinó de gris. Quan Víctor va aparèixer darrere els japonesos, Pròsper i Bo ja havien tornat amb els altres. Tots sis van conversar una mica, després van desaparèixer per un dels carrerons que sortien de la plaça.

—A la feina, senyor detectiu —va murmurar Víctor—. Ara volem saber on tenen el cau, aquests ratolins. —Sobre el que faria un cop hagués descobert on s’amagaven, Víctor preferia no plantejar-s’ho. «Més endavant», es deia. «Més endavant».

I va seguir els nens pel laberint de carrerons.