Tres Nens

Els Hartlieb tenien raó. Pròsper i Bo havien aconseguit arribar a Venècia. El viatge havia estat llarg, molt llarg. Havien passat dies i nits ajupits en vagons que grinyolaven, amagant-se dels revisors i de les senyores grans i tafaneres. S’havien tancat en lavabos pestilents i havien dormit en racons foscos, abraçats l’un a l’altre, famolencs, cansats i mig congelats. Però ho havien aconseguit, i encara estaven junts.

Mentre la seva tia Esther s’asseia al despatx de Víctor, tots dos treien el cap per la porta d’una casa, a pocs metres del pont de Rialto. També a ells el vent fred els picava a les orelles i els xiuxiuejava que els dies càlids s’havien acabat. Però Esther s’havia equivocat en un detall. Pròsper i Bo no estaven sols. Els acompanyava una noia prima, amb els cabells castanys recollits en una trena fina com una agulla que li arribava a la cintura. De la trena provenia el seu sobrenom: Vespa. No li agradava que l’anomenessin de cap altra manera.

La noia inspeccionava a consciència un full rebregat mentre li passava per davant una gentada amb cistells de la compra plens a vessar i bosses de mà a l’esquena.

—Em sembla que ja ho tenim tot —va dir amb la mitja veu que tant agradava a Pròsper, sobretot perquè encara era incapaç d’entendre una sola paraula de l’italià i, en canvi, a ella li sortien molt fàcilment dels llavis.

—Només ens falten les piles pel Mosca. ¿On les podríem comprar?

Pròsper es va retirar els cabells foscos del front.

—Aquí darrere, al carreró travesser, he vist una botiga d’electrodomèstics —va dir, alçant el coll de la jaqueta al seu germà en veure que anava amb el cap abaixat a causa del fred. Aleshores es van tornar a ficar entre la multitud apressada. Era dia de mercat a Rialto i als carrerons estrets encara hi havia més animació que de costum. Vells i joves, homes, dones i nens s’afanyaven per passar entremig de les parades, empenyent-se els uns als altres, carregats amb bosses i paquets. Les dones grans, que no havien abandonat mai la ciutat, i els viatgers que hi havien anat només per passar-hi un dia i quedar-s’hi admirats. Feia olor de peix, de flors de tardor i de bolets secs.

—Vespa —Bo va agafar-li la mà i va regalar-li un somriure preciós—, ¿em compres un d’aquells pastissets?

Vespa el va pessigar afectuosament a la galta, però va sacsejar el cap.

—No! —va dir amb decisió i el va empènyer cap endavant.

El negoci d’electrodomèstics que Pròsper coneixia era petitó. A l’aparador, entre cafeteres i torradores, es podien veure algunes joguines davant les quals Bo es va aturar, fascinat.

—És que tinc gana! —va protestar mentre premia les mans contra l’aparador.

—Tu sempre tens gana —va fer Pròsper, queixós. El noi va obrir la porta i es va quedar amb Bo a l’entrada mentre Vespa s’apropava al taulell.

—Scusi —va dir a la dona gran que, d’esquena a ella, netejava els aparells de ràdio—. Necessito piles. Un parell de piles per una ràdio petita.

La dona les hi va embolicar i va deixar-li un grapat de caramels sobre el taulell.

—¿Quin t’agrada, petit? —va preguntar, tot fent l’ullet a Bo—. És ros com un àngel. ¿És el teu germà?

—No —Vespa va sacsejar el cap—. Són els meus cosins. Han vingut de visita.

Pròsper va agafar Bo per sota les espatlles, però Bo es va esquitllar per sota el braç i va agafar els caramels del taulell.

—Grazie! —va dir somrient a la dona gran, i va tornar fent saltironets al costat de Pròsper.

—Un vero angelo! —va dir la botiguera, mentre Vespa li deixava els diners al costat de la caixa—. Però la seva mare hauria de sargir-li els pantalons, i abrigar-lo una mica més. L’hivern s’apropa. ¿No heu sentit el vent a les xemeneies avui?

—L’abrigarem —va dir Vespa, i va entaforar les piles a la bossa, plena a vessar—. Que tingui un bon dia, signora!

—Angelo! —Pròsper va sacsejar el cap burleta, mentre eren empesos novament cap a la gentada—. ¿Per què criden tant l’atenció, els teus cabells rossos i la teva cara rodoneta, Bo?

El petit li va treure la llengua, es va posar un caramel a la boca i va avançar-se amb uns saltironets, tan de pressa que els va costar força agafar-lo. Àgil com un peix, es va esmunyir entre les panxes i les cames de la multitud.

—Bo, no corris tant! —va escridassar-lo Pròsper, enfadat, mentre Vespa es limitava a riure.

—Deixa’l fer —va opinar ella—. No l’hem perdut mai de vista. ¿Ho veus? És allà davant.

Bo els feia ganyotes i provava de saltar a peu coix al voltant d’una taronja que rodolava pel carrer, fins que a l’últim va ensopegar i va anar a parar enmig d’un grup de turistes japonesos. Desconcertat, es va incorporar d’una revolada… i va fer un gran somriure en veure que dues dones agafaven la càmera fotogràfica. Abans que en poguessin pitjar el botó, Pròsper va agafar amb determinació el seu germà pel coll de la jaqueta i se’l va endur.

—¿Quantes vegades t’he de dir que no et deixis fotografiar? —li va murmurar a cau d’orella.

—Sí, ja ho sé —Bo es va separar de Pròsper i va fer un bot sobre un paquet de tabac buit—. Però aquests eren xinesos. ¿Que potser et sembla que la tia Esther veu les fotos dels xinesos? ¿Oi que no? A més, ja té un altre nen de fa molt temps. M’ho vas dir tu.

Pròsper va assentir amb el cap.

—Sí, sí, això també és cert —va murmurar. Però mirava al voltant, perquè tenia la sospita que la seva tia s’ocultava en algun lloc entre la multitud, tot esperant el moment de recuperar Bo.

Vespa va advertir la mirada de Pròsper.

—Encara penses en la teva tia, ¿oi? —va dir en veu baixa, tot i que Bo estava massa apartat per sentir-los—. Oblida-te’n. Segur que ja no us busca. I si ho fa, dubto que sigui a Venècia.

Pròsper es va arronsar d’espatlles i va fixar-se, incòmode, en dues dones que passaven per davant.

—Probablement tens raó —va mussitar.

—Segur que la tinc —va insistir Vespa, baixet—. No t’hi capfiquis més.

Pròsper va fer que sí amb el cap. Encara que volgués, no podia evitar preocupar-se’n. A la nit, Bo dormia en pau com un gatet, però Pròsper somiava molt sovint amb Esther, la tia malhumorada, sempre enutjada i amb els cabells enganxifosos de laca.

—Ei, Prop! —Bo era de nou al seu costat, sostenint un moneder ple sota el nas de Pròsper—. Mira què he trobat!

Espantat, Pròsper l’hi va prendre de la mà i el va arrossegar lluny de la gentada, sota un porxo fosc. Es van aturar darrere una pila de caixes de fruita buides, entre les quals picaven els coloms.

—¿D’on l’has tret, Bo?

Tossut, Bo va avançar el llavi inferior i va recolzar el cap en el braç de Vespa.

—L’he trobat! Ja t’ho he dit. Li ha caigut de la butxaca dels pantalons a un senyor calb. Ell no se n’ha adonat, i aleshores jo l’he trobat.

Pròsper va gemegar, queixós.

Des que s’ho manegaven tots sols, Pròsper havia hagut d’aprendre a robar, primer només aliments, després també diners. Ho detestava. Li feia molta por que li tremolessin els dits. En canvi, Bo s’ho passava d’allò més bé, com si només fos un joc excitant. Ara Pròsper li havia prohibit robar i cada vegada que l’enxampava, l’escridassava de manera horrorosa. Al capdavall, Pròsper no volia que la seva tia el pogués acusar d’haver convertit el seu germanet en un lladre.

—Vine, no t’enfadis, Prop —va dir Vespa, que va abraçar Bo—. Diu que no l’ha robat. I el propietari és molt lluny, ja. Si més no, mirem què hi ha dins.

Vacil·lant, Pròsper va obrir el moneder. Sovint, els estrangers que visitaven la ciutat de la lluna per admirar-ne els palaus i les esglésies perdien coses. La majoria de vegades es tractava només de ventalls de plàstic o d’aquelles màscares de carnaval barates que es podien comprar a qualsevol cantonada de la ciutat. Però, de tant en tant, se’ls despenjava la corretja de la càmera fotogràfica, els queia de la jaqueta un feix de bitllets o un moneder ple. Amb dits impacients, Pròsper va escorcollar els compartiments, ja que a vegades es trobaven uns centenars de lires entre els justificants de caixer rebregats, els comptes de restaurants i els bitllets de vaporetto.

—Oh, hauria estat massa bonic! —Vespa no va poder amagar la desil·lusió en veure que Pròsper llançava el portamonedes en una caixa buida—. El nostre calaix està pràcticament a zero. Esperem que el Senyor dels Lladres el pugui tornar a omplir aquest vespre.

—És clar que podrà —Bo mirava Vespa, astorat, com si acabés de negar que la Terra és rodona—. I un dia l’ajudaré! Un dia em convertiré en un gran lladre! Scipio m’ajudarà a aconseguir-ho.

—Només per sobre del meu cadàver —va grunyir Pròsper, empenyent Bo amb rudesa cap al carreró.

—Au, va. Deixa’l parlar! —va xiuxiuejar Vespa a Pròsper, mentre Bo s’avançava amb expressió ofesa—. ¿O és que de debò tens por que un dia l’Scipio li permeti acompanyar-lo?

Pròsper va sacsejar el cap, però no aconseguia fer desaparèixer l’expressió angoixada. Era molt complicat, tenir cura de Bo. Des que havien fugit de casa els avis, Pròsper es preguntava com a mínim tres cops al dia si havia fet bé d’endur-se el seu germà. Com s’havia arribat a cansar Bo caminant al seu costat! Durant el llarg trajecte en tren, no havia deixat anar mai la mà de Pròsper. Arribar a Venècia havia estat més fàcil del que Pròsper esperava. Però un cop a la ciutat, va arribar la tardor i l’ambient no era càlid i dolç, com havia imaginat. Un hivern humit els havia sortit al pas quan pujaven de bracet els graons de l’estació, lleugers d’equipatge: només una motxilla i una petita bossa. Els pocs diners de què disposava Pròsper havien volat de seguida, i després de passar dues nits als carrerons humits Bo va començar a estossegar tan fort que Pròsper el va agafar de la mà i va anar a cercar la comissaria de policia més propera.

«Scusi», havia pensat dir, amb la miqueta d’italià que sabia. «Hem fugit de casa, però el meu germà està malalt. ¿Podrien trucar a la meva tia perquè el vingui a recollir?».

Així de desesperat havia arribat a estar. Però aleshores havia aparegut Vespa. Els havia acompanyat a l’amagatall de Riccio i Mosca, on havien aconseguit roba seca i havien pogut menjar un plat calent. La noia va explicar a Pròsper que ells tres ja no passaven mai gana ni havien de robar per menjar, ja que Scipio, el Senyor dels Lladres, tenia cura d’ells. S’encarregava que no faltés res a Vespa i als seus amics, Riccio i Mosca.

—Segur que els altres ja ens esperen —la veu de Vespa va interrompre el curs dels seus pensaments de manera tan abrupta que per un moment Pròsper no va recordar on era. D’entre les cases sortien olors de cafè, de dolços casolans i d’excrements de ratolins. Casa seva feia una olor ben diferent.

—És cert. Encara hem de fer dissabte —va opinar Bo—. A l’Scipio no li agrada gens que ho tinguem tot brut.

—Veig que ja te n’has adonat! —va riure Pròsper—. ¿Qui va abocar ahir a l’amagatall la galleda d’aigua del canal?

—¿I qui posa formatge en secret als ratolins de la casa? —Vespa va riure per sota el nas quan Bo li va clavar el colze a les costelles, enfadat—. Perquè tots sabem que el que més odia el Senyor dels Lladres són els excrements de ratolí. Malauradament aquest fantàstic amagatall que ens va aconseguir n’és ple, i a més a més és difícil d’escalfar. Potser resultaria més pràctic un amagatall més petit i luxós, però l’Scipio no en vol sentir a parlar.

—L’amagatall de les estrelles —va corregir Bo, i va córrer cap als dos nois més grans, com si s’estigués movent per un carreró sense gent—. Segons l’Scipio, es diu «Amagatall de les estrelles».

Vespa va posar el ulls en blanc.

—Ja pots vigilar. El Bo gairebé no t’escolta, només presta atenció al que diu l’Scipio —va mussitar a Pròsper.

—¿I què? ¿Què puc fer per evitar-ho? —va replicar Pròsper.

Bo ja sabia que havia d’agrair a Scipio no haver de dormir al carrer, especialment ara que la boira planava sobre els canals i que la humitat i les ombres es passejaven pels carrerons. Després de cada robatori, Scipio els omplia el moneder que acabaven de fer servir per pagar la pasta i la fruita. També havia estat Scipio qui havia aconseguit les sabates que escalfaven els peus de Bo, encara que li anessin una mica grans. Scipio es mirava que poguessin menjar sense haver de robar, i gràcies a ell tornaven a tenir una llar sense Esther, però Scipio era un lladre.

Els carrerons que travessaven eren cada cop més estrets. Tot era quiet entre les cases i gairebé havien arribat al cor ocult de la ciutat, allà on resultava gairebé impossible topar-se amb un estranger. Els gats s’esmunyien pels carrerons, com si sentissin les passes dels nens. Els coloms parrupejaven sobre les teulades i l’aigua xipollejava sota el centenar de ponts, llepava les barques i els pals de fusta i, en el seu mirall negre, mostrava a les cases els seus rostres vells. Els nens afanyats s’endinsaven cada cop més al laberint de carrerons, per davant de totes aquelles cases atapeïdes que es vinclaven, com si fossin éssers de pedra envejosos dels seus peus.

La casa que els feia d’amagatall s’alçava al costat de les altres com un nen entre adults, plana i senzilla entre els frontis més alts. Amb finestres tosques, oferia vistes al carreró. A les parets hi havia enganxats cartells de pel·lícules ja desgastats i una persiana ampla i rovellada tancava la porta principal. Grans lletres lluminoses penjaven esbiaixades. STELLA. Feia temps que no s’il·luminava el nom del cinema abandonat, que no encaixava del tot en la ciutat antiga. Però a ells, que ara s’hi allotjaven, era el que més els convenia.

Vespa va fer una mirada vigilant a dreta i esquerra, Pròsper es va assegurar que tampoc hi hagués ningú mirant per les finestres, i en acabat van desaparèixer un darrere l’altre per l’estret passadís que s’obria entre les cases a poques passes de la porta del cinema.

Tornaven a ser a casa.