Pròsper

Riccio va trobar Pròsper davant el Gabrielli Sandwirth. Era al passeig ample, quiet com una estàtua de gel, sense mirar la gent que passava pel seu costat. A la Riva degli Schiavoni hi havia sempre una gentada, fins i tot els dies de nevades i fred intens, perquè s’hi alçava un dels hotels més bonics de la ciutat. Innombrables embarcacions feien escala a l’embarcador, era un continu anar i venir. Pròsper sentia com el vent arrossegava les embarcacions cap al moll, el soroll sord que feien en topar contra la fusta, sentia com els homes que passaven pel seu costat reien i conversaven en diverses llengües, però no es movia, amb el coll de la jaqueta apujat per protegir-se del fred glacial i mirant les finestres del Sandwirth. Quan Riccio li va posar la mà a l’espatlla, es va girar espantat.

—Eh, Prop, per fi t’he trobat —va dir Riccio visiblement alleujat—. Fa mig dia que et busco. Ja he vingut aquí un parell de vegades, però no hi eres.

—Ho sento —va murmurar Pròsper, que es va tornar a girar—. Els he seguit tot el dia, sense que se n’hagin adonat. El Bo ha estat a punt de descobrir-me alguna vegada, però m’he afanyat a acotar el cap. Em feia por que perdés els estreps si em veia. El meu oncle no suporta aquesta mena de reaccions. —Pròsper es va retirar els cabells del front—. Els he seguit pertot arreu. Han comprat roba pel Bo. L’Esther fins i tot volia posar-li un llacet, però el Bo l’ha llençat dissimuladament en una paperera. No l’hauries reconegut. Amb un jersei tan gran que aniria bé a l’Scipio. Sembla tot un altre. Fins i tot l’han portat a la perruqueria i no queda ni rastre del tint negre amb què li vam empastifar el cap. Després han passejat d’un cafè a l’altre, però no ha tocat res del que li han demanat. Només s’ha dedicat a mirar per sobre dels caps. En un moment donat, em sembla que m’ha descobert darrere el vidre i ha volgut córrer cap a mi, però el meu oncle l’ha atrapat com si fos un gosset i l’ha fet seure de nou davant un gelat gegant que no s’ha volgut menjar.

—¿Per què no se l’ha menjat? —Riccio no es podia imaginar ningú que pogués perdre la gana davant una copa de gelat gegant.

Pròsper va haver de riure. Però de seguida va tornar a adoptar el posat seriós.

—Ara són a dins —va dir assenyalant les finestres il·luminades—. Fa una estona m’he atrevit a entrar a l’hotel i he preguntat al conserge a quina habitació s’allotja l’Esther. Però l’individu només m’ha dit que els Hartlieb no volien rebre visites. De ningú.

Tots dos joves van estar-se una estona més allà, l’un al costat de l’altre, mirant cap a les finestres. Eren unes finestres molt boniques, ben il·luminades, amb cortines resplendents. ¿Darrere de quina s’amagava Bo?

—Som-hi! —va dir Riccio a la fi, tot mirant un home que deixava que la seva càmera es balancegés imprudentment—. No pots passar-te tota la nit aquí dret! ¿No vols saber on ens hem refugiat? El Víctor ens ha ajudat a recollir i empaquetar les coses, i les hem portat a Campo Santa Margherita. El Mosca s’ha passat tot el camí criticant la meva idea, deia que era esbojarrada, però ¿saps què? L’Ida ens ha acollit sense pensar-s’ho dues vegades. Fins i tot tenim la nostra pròpia habitació, a les golfes. No hem pogut portar els matalassos, però l’Ida tenia dos llits vells que hem ajuntat en un moment. És una mica estret per tots nosaltres, però sempre és millor que dormir al carrer. ¿Què me’n dius? ¿No és meravellós? Vinga, aviat serà l’hora de sopar. T’asseguro que la criada grossa sap cuinar. —Va agafar Pròsper de bracet, però aquest va sacsejar el cap.

—No! —va dir alliberant-se—. M’hi quedo.

Riccio va deixar anar un sospir fort i va dirigir una mirada al cel, com si demanés auxili allà dalt.

—Prop! —va protestar—. ¿Què et penses que farà el porter quan et vegi a mitja nit gandulejant davant l’hotel? Cridarà els carabinieri. ¿I què els penses explicar? ¿Que la teva tia ha segrestat el teu germà?

Pròsper no va respondre.

—Vés-te’n, Riccio —va dir-li sense apartar els ulls de les finestres de l’hotel—. Tot s’ha acabat. Ja no tenim cap amagatall, la Vespa se n’ha anat i el Bo està amb l’Esther.

—La Vespa no se n’ha anat! —va anunciar Riccio tan fort que la gent es va girar a mirar-lo. De seguida va abaixar el to de veu—. No se n’ha anat —va xiuxiuejar—. L’Ida i el tafaner l’han tret de l’orfenat on l’havien dut.

—¿L’Ida i el Víctor? —Pròsper se’l mirava amb incredulitat.

—Sí. ¿I saps què? Em sembla que han passat una bona estona. Els hauries d’haver vist com se n’anaven, de bracet com un matrimoni vell. —Riccio va ofegar una rialla—. El tafaner ha resultat ser un autèntic galant. Ha obert la porta a l’Ida i l’ha ajudat a posar-se l’abric. L’únic que li ha faltat és encendre-li els cigarrets, però és que no suporta que la gent fumi.

—¿Però com se n’han sortit?

Riccio va constatar amb alegria que Pròsper s’havia oblidat per uns segons de l’hotel.

—Havien dut a la Vespa a l’orfenat de les germanes de la caritat, el mateix on havia viscut l’Ida —va explicar en veu baixa—. Bé, en tot cas, els ha regalat sovint diners, ha recollit joguines per l’orfenat i aquesta mena de coses… El Víctor diu que les monges l’han tractat com si fos la Mare de Déu en persona i s’han cregut tot el que els ha explicat. Ell només ha hagut d’estar-se allà, al seu costat, amb cara d’important.

—Aquesta sí que és una bona notícia. —Els ulls de Pròsper es van dirigir novament a la finestra—. Fes un petó a la Vespa de part meva. ¿Està bé?

—No, gens. —Riccio ho va dir d’una manera que Pròsper el va haver de tornar a mirar—. Perquè està molt preocupada per tu. I també pel Bo, però sap que ell no es llançarà a la llacuna.

—¿Es pensa que vull fer això? —Irritat, Pròsper va empènyer Riccio—. Quina ximpleria! L’aigua em fa moltíssima por!

—Oh, que bé, doncs explica-l’hi, si us plau! —Riccio va alçar les mans suplicants davant la cara de Pròsper—. L’he vista fa molt poc, quan he anat al migdia a buscar alguna cosa per menjar. Tota aquesta recerca m’ha fet venir gana, ja saps, però la Vespa pràcticament no m’ha deixat menjar. —Va imitar la veu de la noia—: «Fes via, Riccio!» —deia amb veu aflautada—. «Te n’has d’anar, Riccio! Busca el Pròsper, si us plau! Potser s’ha llançat a algun dels canals!». Hi ha hagut un moment que fins i tot volia acompanyar-me, però l’Ida ha dit que era millor que es quedés a casa per evitar que tornés a petar a l’orfenat. T’asseguro que els seus comentaris estaven a punt de fer-me tornar boig. A més, estava convençut que apareixeries en algun lloc de la ciutat.

A Riccio li va semblar que la boca de Pròsper dibuixava un somriure: lleu, però era un somriure.

—Bé —va prosseguir—, ja he enraonat prou. Demà al matí pots tornar aquí, a vigilar, però ara vine amb mi.

Pròsper no va respondre, però es va deixar endur per Riccio, per davant les parades de records que hi havia al llarg de la Riva degli Schiavoni. Molts comerciants havien recollit ja les parades, però encara en quedava alguna on es podia comprar: els ventalls que tant agradaven a Bo, amb el mànec negre i un dibuix del pont de Rialto, capses de coral, góndoles de plàstic acolorides, plànols de la ciutat, cavallets de mar secs.

Pròsper va seguir Riccio a través de la gentada, però de tant en tant s’aturava i es girava a mirar el Gabrielli Sandwirth. Quan Riccio el sorprenia, l’intentava consolar passant-li el braç per l’espatlla. S’havia de posar ben recte ja que era una mica més baix que Pròsper.

—Vinga! Si l’Ida i el Víctor han aconseguit que la Vespa torni a casa —va dir—, també se’n sortiran amb el Bo, ja ho veuràs!

—Agafen un avió cap a casa a principi de la setmana que ve —va fer Pròsper—. I després, ¿què?

—Encara tenim prou temps —va respondre Riccio abans d’apujar-se el coll de la camisa per protegir-se del fred—. A més, el Bo no és a la presó ni a l’orfenat. Xaval, això és el Sandwirth. És un hotel maleïdament elegant.

Pròsper només va fer que sí. Se sentia molt buit. Buit com els grans musclos que hi havia als cistells de les parades. Semblaven meravellosos, només un foradet a la closca resplendent evidenciava que algú els havia xuclat la vida.

—Espera un moment, Pròsper.

Riccio es va aturar. Sobre la llacuna, el cel canviava de color. S’estava fent fosc, tot i que només eren les quatre. Un parell de turistes miraven hipnotitzats al moll com el sol baix cobria d’or les aigües brutes de la llacuna.

—Quina oportunitat! —va murmurar Riccio a Pròsper—. Amb aquesta panoràmica no s’adonaran que els pispo les sabates. Només necessito un parell de segons. Queda’t aquí mirant els musclos fins que torni.

Ja s’havia girat amb l’expressió innocent de jo-sóc-només-un-jove-escarransit-que-mai-no-ha-trencat-cap-plat, quan Pròsper el va agafar pel coll de la camisa.

—Deixa-ho córrer, Riccio —va dir enfadat—, ¿o et penses que l’Ida Spavento et deixarà dormir a casa seva si els carabinieri et busquen per robatori?

—Tu no ho entens! —Patint, Riccio va intentar treure’s de sobre Pròsper—. No vull perdre la pràctica!

Però Pròsper no el va deixar, i Riccio es va posar a caminar amb un sospir profund, mentre els turistes miraven encantats la posta de sol sense haver de pagar aquell moment encantador amb les seves sabates.