Scipio el mentider

El dia apuntava sobre les teulades de la ciutat quan els nois van sortir de la casa d’Ida Spavento. Scipio s’havia afegit als altres sense dir res, tot i que Riccio i Mosca no li havien dirigit la paraula en el llarg camí de retorn a l’amagatall. A vegades, Riccio mirava Scipio amb tanta hostilitat que Pròsper, com a prevenció, s’havia hagut de col·locar entre els dos. Havien deixat l’ala a casa d’Ida Spavento, que la volia portar el dia que haguessin de trobar-se amb el Conte.

—Si no és que abans entra un altre lladre a casa meva i me la roba —els va dir com a comiat.

Bo estava tan adormit que Pròsper el va portar a cavall l’última meitat del trajecte, però quan van arribar al cinema, amb un pam de llengua a fora i els peus adolorits, es va sentir de sobte ben eixorivit. Per això li van encarregar que trobés el colom del Conte.

Feliç, es va situar sota el cistell, es va omplir la mà de cereals i va estirar el braç com li havia ensenyat Víctor a la plaça de Sant Marc. El colom va atansar el cap i el va mirar de reüll, desconfiat, fins que a la fi s’hi va apropar aletejant. Bo va alçar les espatlles rient, com si li fes pessigolles als braços. El va portar amb compte a la sortida d’emergència mentre el colom, agitat, continuava picant els cereals dels dits.

—Porta’l al canal, Bo! —va xiuxiuejar Mosca mentre li aguantava la porta oberta.

En l’endemig, havia clarejat. Era un matí molt fred. El colom es va inflar i va parpellejar desconcertat quan Bo el va treure al carrer. I va deixar que aletegés entre les cases estretes. Ja al costat del canal, el vent va penetrar-li el plomatge i l’hi va estarrufar abans d’enlairar-se. Va anar directament al cel d’un matí que era gairebé tan gris com les plomes, i va volar cada cop més de pressa fins que va desaparèixer darrere les xemeneies de la ciutat.

—¿Quan hem de rebre les notícies del Conte a la botiga de Barbarossa? —va preguntar Pròsper un cop al cinema, congelats—. ¿L’endemà d’haver enviat la notícia? Perquè segur que no vola gaire lluny d’aquí.

—Els coloms poden volar centenars de quilòmetres al dia —va contestar Scipio—. Podria arribar a Londres o a París aquest vespre. —Quan Vespa el va mirar incrèdula, Scipio va afirmar—: Ho he llegit. —Però no ho va dir amb el to arrogant que abans feia servir tan sovint, sinó avergonyit, gairebé disculpant-se.

—Bé, no és gens probable que el Conte visqui a París —va dir Riccio amb menyspreu—. Però tant se val. El colom ja ha sortit i tu hauries d’anar-te’n a casa. Ara.

Scipio es va sobresaltar. Va buscar amb els ulls el suport de Pròsper, però aquest va desviar la mirada. Tampoc ell havia oblidat com s’havia comportat Scipio, quan els altres l’esperaven davant la porta de casa seva. Potser Scipio li va endevinar el pensament, perquè va mirar en una altra direcció. Semblava que no sabia qui el podia ajudar. Bo feia com si no s’adonés de l’enfrontament intens que estava tenint lloc i alimentava els gatets.

Vespa tenia el cap cot, com si no volgués veure Scipio.

—Riccio té raó, Scip —va dir mentre es contemplava les ungles amb les celles corrugades—. Has de tornar a casa. No ens podem permetre que el teu pare faci ballar tota la ciutat perquè el seu fill ha desaparegut. ¿Quant temps trigarà a pensar en el seu cinema vell? I en qüestió de segons tindrem la meitat de la policia de Venècia davant la porta. Ja hi ha prou problemes.

La cara de Scipio semblava petrificada, i Pròsper va advertir que es convertia de nou en l’antic Scipio, el tossut, l’orgullós, el que sabia defensar-se de tanta hostilitat.

—¿Ah, sí? —va dir plegant els braços sobre el pit—. No heu fet fora Pròsper i Bo, tot i que gràcies a ells aquell detectiu va estar tafanejant pel cinema. Però jo no em puc quedar, tot i haver estat jo qui us va portar a aquest amagatall, tot i haver tingut cura de vosaltres, amb diners i roba d’abric! Fins i tot us vaig portar fins aquí els matalassos, amb la barca perforada de Mosca, arriscant la vida. Quan va començar a fer fred, us vaig procurar mantes i una estufa. ¿Us penseu que ha estat fàcil robar totes aquestes coses al meu pare?

—Doncs és clar que és fàcil —va respondre Mosca, orgullós—. Deuen sospitar de la criada o del cuiner o de qualsevol altre dels vostres cent criats.

Scipio no va contestar res. Va envermellir-se de vergonya.

—Bingo! —va exclamar Riccio—. Bon cop!

—¿Sospiten d’algú altre? —Vespa va mirar Scipio amb horror.

Scipio es va botonar la jaqueta fins al coll.

—De la meva mainadera.

—¿I? ¿No l’has defensat?

—És clar que no, ¿com ho podia fer? —Scipio va replicar furiós davant la mirada sorpresa de Vespa—. ¿Perquè així el meu pare tingui l’excusa per enviar-me a un internat? ¿Us creieu que és més agradable viure a casa que a un orfenat? No coneixeu el meu pare! Per robar-li un parell de botons de puny, seria capaç d’obligar-me a sortir al carrer amb un cartell penjat al coll que digués: «Sóc un lladre petit i porc».

—¿L’han empresonat? —Ara Bo escoltava amb atenció la conversa, tot i que havia fet un gran esforç per no seguir-la—. ¿Directa a la presó?

—¿Qui? —Scipio es va girar cap a Bo amb cara de no entendre res, amb els braços plegats com si el poguessin protegir de les mirades de retret dels altres.

—La mainadera. —Bo es mossegava el llavi superior.

—Ah! —Scipio es va arronsar d’espatlles—. No tenen cap prova contra ella. Ara la vigilen contínuament. Això és tot. Si no hagués agafat aquelles maleïdes pinces pel sucre, no haurien notat res. La majoria de coses les havia pres d’habitacions que ningú fa servir, on hi ha moltes coses apilades. Però quan la mare va descobrir que faltaven les seves meravelloses pinces pel sucre, va adonar-se que també havien desaparegut un parell d’objectes més. Sí. Ara ja no tindré mai més una mainadera.

Els altres van examinar Scipio com si li pengessin serps dels cabells.

—Home, Scip! —va murmurar Mosca.

—Tot això ho he fet per vosaltres! —va protestar Scipio—. ¿Ja heu oblidat com vivíeu abans que jo tingués cura de vosaltres?

—Fum el camp! —va dir-li Riccio. Enutjat, va copejar Scipio al pit—. Ens en sortirem sense tu. No volem tenir-hi res a veure. No t’hauríem d’haver permès que tornessis a entrar a l’amagatall.

—¿Que no m’hauríeu hagut de deixar entrar? —Scipio cridava tan fort que Bo es va tapar les orelles—. ¿Però què t’has pensat? Tot això pertany al meu pare!

—Ah, sí, és clar! —va replicar Riccio també a crits—. Aleshores delata’ns, pubilla!

Scipio se li va llançar a sobre. Els dos es van agafar amb tanta fúria que Vespa i Pròsper només els van poder separar amb l’ajut de Mosca.

Quan Bo va veure que el nas de Riccio sagnava i que la cara de Scipio estava plena d’esgarrapades, va sanglotar tan fort que els altres s’hi van girar espantats.

Vespa va arribar al seu costat fins i tot abans que Pròsper. Va abraçar-lo consoladora i va acariciar-li els cabells, que a la clenxa es tornaven a veure rossos d’arrel.

—Vés-te’n a casa, Scip! —va dir ella amb impaciència—. T’informarem així que haguem acordat una cita amb el Conte. Potser ja tindrem notícies demà a la tarda. Demà després d’esmorzar un de nosaltres anirà a veure el Barbarossa.

—¿Què? —Riccio va empènyer Mosca, que volia netejar-li la sang del nas—. ¿Per què vols mantenir-lo informat?

—Ja n’hi ha prou, Riccio! —va etzibar-li Pròsper enfadat—. Jo he vist el pare de Scipio. Tu no t’atreviries ni a robar-li una cullera de plata. I segur que tampoc l’hi confessaries.

Riccio es va limitar a ensumar i a pressionar-se el nas amb el dors de la mà.

—Gràcies, Prop —va murmurar Scipio. Tenia les galtes marcades com si Riccio hi hagués dibuixat ratlles de zebra amb les ungles—. Fins demà —va dir titubant. Encara es va girar un cop més—. Em fareu arribar les notícies, ¿oi?

Pròsper va fer que sí amb el cap.

Però Scipio no n’estava del tot segur.

—El detectiu… —va dir ell.

—S’ha esfumat —va informar Mosca.

—¿Què?

—No passa res. Tenim la seva paraula d’honor que no ens delatarà —va dir Bo, que es va alliberar dels braços de Vespa—. Perquè és el nostre amic.

Scipio va mirar Bo tan desconcertat que Vespa va esclafir a riure:

—Bé, dir que som amics és una mica exagerat —va aclarir—. Ja saps, Bo està enlluernat per aquest home. Però el que és segur és que no ens trairà.

—Bé, si ho teniu clar… —Scipio es va arronsar d’espatlles—. Aleshores fins demà.

Va caminar lentament entre les fileres de seients entapissats de color vermell, va resseguir amb els dits per sobre els respatllers i, en passar-hi, va examinar la cortina amb estrelles brodades. Avançava molt lentament, com amb l’esperança que algú li demanés que s’hi quedés. Però cap d’ells ho va fer, ni tan sols Bo, que acariciava els gatets.

«Té por», va pensar Pròsper mirant Scipio, «por de tornar a casa». Recordava la imatge del pare de Scipio, dalt l’escala. I va sentir llàstima de Scipio.