L’illa

El Conte ja els esperava.

La seva embarcació havia ancorat prop de la ribera oest de la badia. Era una barca de vela. Els llums de posició il·luminaven l’aigua, i a més a més de la popa en penjava una llanterna vermella.

—Una barca de vela! —va mussitar Mosca mentre s’hi apropaven remant—. Així doncs, Ida tenia raó. Ha vingut d’una de les illes.

—Segurament. —Scipio es va posar la màscara—. Però el vent es manté favorable. Ens serà fàcil seguir-lo amb la barca de motor.

—Fora de la llacuna. —Riccio va fer un gemec—. Oh, merda, merda, merda!

Pròsper no va dir res. No perdia de vista la llanterna vermella i aferrava el paquet amb l’ala. El vent fred havia amainat prou i la barca de Mosca lliscava suaument per l’aigua glaçada. Però Riccio es va arrapar fort a la vora de la barca i es mirava fixament, com encantat, les sabates, com si temés que la barca es decantés tan sols per fer un cop d’ull a l’aigua negra.

El Conte era a la popa de la barca, embolcallat amb un abric llarg i gris. No semblava tan vell i dèbil com Pròsper l’havia descrit després de la trobada al confessionari. Tenia els cabells blancs, però encara semblava un home fort, de tan dret que estava. Darrere el Conte hi havia algú altre, més petit i prim, vestit de negre de cap a peus i amb la cara oculta per una caputxa. Quan Mosca s’hi apropava, el segon home va llançar a Pròsper una corda amb un ganxo perquè no anessin en direccions contràries.

—Salve! —va saludar-los el Conte amb una veu rogallosa—. M’imagino que teniu tant fred com jo, o sigui que enllestim la feina de pressa. Enguany l’hivern ha arribat molt d’hora.

—Bé. Aquí hi ha l’ala. —Pròsper va passar el paquet a Scipio i aquest el va allargar amb molta cura al Conte. La fràgil barca va balancejar-se sota els peus de Scipio, que gairebé va ensopegar, i el Conte es va ajupir tot d’una sobre la vora de la barca per agafar el paquet, com si temés perdre el que havia desitjat tant temps. Però, en rebre’l, el rostre espantat se li va transformar d’un plegat en el d’un petit jove que sosté als braços un regal anhelat.

Va retirar la manta amb nerviosisme.

—És l’ala! —li va sentir murmurar Pròsper. Gairebé amb devoció, el vell va tocar el tros de fusta pintat—. Morosina, mira-la. —Va fer un gest al seu acompanyant, que s’havia quedat tota l’estona recolzat al pal de la barca. Quan el Conte el va cridar, s’hi va apropar i es va treure la caputxa. Els joves van descobrir sorpresos que es tractava d’una dona, no gaire més jove que el Conte, amb els cabells grisos recollits.

—Sí, és aquesta —Pròsper va sentir que deia—. Paguem-los la recompensa.

—Enllesteix-ho tu —va dir el Conte abans de tornar a embolicar l’ala amb la manta. Tot seguit la dona va passar una bossa vella a Scipio.

—Aquí ho tens —va dir—. I fes servir els diners per aconseguir un altre ofici. ¿Quina edat tens? ¿Onze, dotze anys?

—Amb els diners sóc un adult —va respondre Scipio, agafant la pesada bossa i dipositant-la a la barca, entre ell i Mosca.

—¿Has sentit això, Renzo? —La dona es va recolzar a la vora de la barca i observava Scipio amb un somriure burleta—. Vol ser adult. Que diferents que són els desitjos de les persones!

—La natura aviat satisfarà el seu desig —va contestar el Conte mentre embolicava el paquet de l’ala amb una altra lona—. Els nostres desitjos són del tot diferents. ¿Vols comptar els diners, Senyor dels Lladres?

Scipio va agafar la bossa de la falda de Mosca i la va obrir.

—Sant Pantaló! —va murmurar Mosca agafant un feix de bitllets, i va començar a comptar-los amb gest d’incredulitat. Pròsper es va ajupir encuriosit per sobre la seva espatlla. Fins i tot Riccio es va oblidar de la por a l’aigua i es va alçar. Però va tornar a seure de seguida que la barca va començar a balancejar-se.

—Caram, ¿algú de vosaltres havia vist mai tants diners junts? —va comentar en veu baixa.

Scipio va examinar un bitllet a la llum de la seva llanterna, va comptar els feixos que hi havia a la bossa i va fer un gest de satisfacció i alegria a Mosca.

—Sembla que hi és tot —va cridar al Conte i la seva companya—. Ho acabarem de comptar al nostre amagatall.

La dona de cabells grisos només va fer que sí amb el cap.

—Buon ritorno! —va dir ella.

El Conte es va posar al seu costat. Pròsper li va llançar la corda que els havia tingut lligats a la barca gran i el Conte la va recollir.

—Buon ritorno i molta sort en el futur! —va dir abans de girar-se d’esquena.

A un senyal de Scipio, Pròsper i Mosca van abaixar els rems i amb cada immersió de les pales s’allunyaven més de la barca del Conte. La desembocadura del canal on els esperava Ida semblava lluny, enormement lluny, i darrere Pròsper va poder veure amb claredat que el Conte dirigia la proa de la seva embarcació cap al lloc on la Sacca della Misericordia s’obria a la llacuna.

———

Scipio tenia raó, el vent bufava al seu favor. La brisa només aconseguia arrissar suaument l’aigua, i quan van atrapar la llanxa d’Ida encara es podia veure la vela del Conte. Van lligar a corre-cuita la barca de Mosca sota un pont que la protegia i van passar a l’embarcació gran.

—Expliqueu-nos, ¿com ha anat tot? —va preguntar Ida amb impaciència, quan els quatre van pujar a bord—. Només hem pogut veure que té una embarcació de vela. Éreu massa lluny.

—Tot ha anat bé. Tenim els diners i ell té l’ala —va dir Scipio sostenint entre els genolls la bossa amb el botí—. L’acompanyava una dona. I vostè tenia raó, el veler ha sortit cap a la llacuna.

—Ja m’ho pensava.

Ida va fer un senyal a Giaco, però l’home ja havia posat el motor en marxa i sortia crepitant de la badia.

—Per desgràcia ha apagat la llanterna vermella —va fer-se sentir Mosca tot i l’estrèpit del motor—, però és fàcil reconèixer la barca.

Giaco va murmurar alguna cosa incomprensible i va mantenir el rumb, com si no hi hagués res més fàcil que perseguir la barca d’algú altre a la claror de la lluna.

—¿Heu comptat els diners? —va preguntar Ida.

—Si fa no fa —va respondre Scipio—. Hauria calgut una bona estona.

—¿Puc fer servir els prismàtics? —va preguntar Mosca.

Ida li va passar els binocles i es va ajustar una mica més el xal al cap.

—¿El veus? —va preguntar-li.

—Sí —va contestar Mosca—. Avança prou lentament, però està a punt de sortir de la badia.

—No t’hi apropis tant, Giaco! —va demanar-li Ida.

Però Giaco va sacsejar el cap.

—No pateixi, signora —va grunyir.

Van deixar darrere la ciutat. Cada cop que Pròsper es girava a mirar-la, tenia la sensació que era un tresor perdut i resplendent en la foscor. Fins que aquella brillantor va desaparèixer i no va quedar res més que aigua i nit. L’espeteguera del motor trencava en dos la tranquil·litat amb traïdoria, però de tant en tant se sentien també les crepitacions d’altres motors que es movien en totes direccions. No eren els únics que navegaven per la llacuna, encara que els ho semblés. Sovint apareixien llums en la foscor, vermelles, verdes i blanques, llums de posició, com els que tenia la barca d’Ida.

Però fins i tot en el cas que el Conte hagués descobert la presència de la barca, ¿com podia imaginar-se que el seguien? Al capdavall ja havia pagat al Senyor dels Lladres.

Pròsper observava l’aigua, un mar de tinta que en algun punt gairebé imperceptible es fonia amb la foscor del cel. Bo i ell no havien sortit mai de la ciutat, tot i que els altres els havien parlat molt de la llacuna, de totes les illes que hi havia a l’aigua rasa, petites taques de terra vorejades de canyissars i amb poblets i ciutadelles en ruïnes. Illes plenes d’horts de fruites i verdures per proveir la ciutat. O monestirs i asils, on en el passat havien portat els malalts, lluny de la ciutat, separats de Venècia per les aigües negres.

Giaco, sempre en silenci, va governar la barca amb prudència per davant dels bricole, pals de fusta que s’alçaven de l’aigua per indicar amb la seva blancor el camí entre les zones poc profundes. Era difícil distingir-les totes a la claror de la lluna.

—Allà davant hi ha San Michele! —va xiuxiuejar Mosca al cap d’uns minuts.

Lentament van vorejar el mur de l’illa on els ciutadans de Venècia enterraven els seus morts des de feia molts segles. Quan l’illa-cementiri va desaparèixer engolida per la nit, la barca del Conte va fer rumb cap al nord-oest. Van deixar enrere Murano, l’illa del vidre, i van continuar avançant i endinsant-se cada cop més al laberint d’illes i illots coberts de prats.

—¿Que passem per l’illa on antigament portaven els malalts de pesta? —va preguntar Riccio amb preocupació en veure el perfil d’unes cases en ruïnes. De Venècia ho coneixia tot molt més que els altres, però a la llacuna era tan estranger com Pròsper.

—D’això fa molt temps, Riccio —va dir fluixet Pròsper mentre s’imaginava que la barca que seguien navegaria eternament, per sempre més.

Esperava que Bo encara dormís quan tornessin a l’amagatall, altrament Vespa tindria una nit difícil. Bo armaria un espectacle de mil diables si s’adonava que els altres havien anat a trobar-se amb el Conte i que Vespa l’havia fet dormir amb llet calenta i un conte perquè els altres poguessin fugir furtivament.

—Vols dir San Lazzaro. —Ida Spavento va llençar la punta encesa del cigarret per la borda—. No, l’illa queda a l’altra banda de la ciutat, però no és tan anguniosa com la gent explica. Madonna, si fossin veritat totes les històries de fantasmes que s’expliquen de la llacuna…

—¿Històries de fantasmes? —Riccio es bufava les mans gelades—. ¿Com quines?

Mosca va riure, però la rialla no semblava sincera. Tots ells coneixien històries, Vespa els n’havia explicat una dotzena. A l’amagatall, embolcallats amb mantes calentones, era divertit parlar de situacions que feien feredat, però a la llacuna i a mitja nit, era ben diferent.

—Deixa’m mirar, Mosca. —Riccio va agafar-li els prismàtics per pensar en una altra cosa—. ¿Deu ser gaire més lluny, aquest individu? Si s’allunya molt més, arribarem a Burano i ens quedarem com pollastres congelats.

Continuaven avançant en la foscor. Tots tenien son, malgrat el fred. De sobte Riccio va xiular fluixet. Es va agenollar per poder veure-hi més bé.

—Crec que ara gira —va xiuxiuejar excitat—. Allà, s’ha aturat davant aquella illa. No tinc ni idea de quina deu ser. ¿La reconeix, signora?

Ida Spavento li va prendre els prismàtics de les mans i va observar en la direcció indicada. Pròsper va guaitar per sobre la seva espatlla. Fins i tot sense binocles podia distingir dues llums a la riba, un mur alt i, molt més lluny, darrere branques negres, el perfil d’una casa.

—Madonna, em penso que ja sé quina illa és. —Per la veu, Ida semblava espantada—. Giaco, no t’hi apropis més! Apaga el motor i els llums de posició.

Un cop emmudit el motor, els va abraçar un silenci tan sobtat que Pròsper va tenir la sensació que un animal invisible els sotjava en la foscor. Sentia la remor de l’aigua de la llacuna contra la paret de la barca, la respiració de Mosca al seu costat i, en la llunyania, veus que ressonaven per sobre la llacuna.

—Sí, és aquesta! —va xiuxiuejar Ida—. La Isola Segreta, l’illa secreta. Se n’expliquen històries monstruoses. Els Vallaresso, una de les famílies més antigues de la ciutat, hi tenien antigament una vil·la, però d’això en fa molt temps. Em pensava que la família s’havia traslladat i que la casa s’havia ensorrat feia temps. Però ja veig que m’equivocava.

—¿La Isola Segreta? —Mosca mirava fixament les llums que n’arribaven—. Aquesta és l’illa on ningú hi va.

—És cert, no és gens fàcil trobar un conductor de barca que s’hi avingui —va contestar Ida, sense apartar-se els binocles dels ulls—. Diuen que l’illa està embruixada. Deuen haver passat coses molt greus en aquell tros de terra… ¿Deuen ser allà, els cavallets de les germanes de la caritat?

—Ei, escolteu! —va mussitar Riccio.

Lladrucs de gossos retrunyien a l’aigua, forts i amenaçadors.

—Hi deu haver moltíssims gossos —va murmurar Mosca—. I molt grans.

—¿No n’ha tingut prou, signora? —La veu de Riccio delatava una por cerval—. Ja hem seguit el Conte fins a aquesta illa maleïda. El nostre tracte no implicava res més, o sigui que expliqui a aquest home mut que nosaltres hem de tornar a casa.

Però Ida no va respondre. Continuava observant l’illa a través dels prismàtics.

—Ara trepitgen terra —va explicar en veu baixa—. Ah, aquest sembla el vostre Conte. Me l’havia imaginat més gran, tal com l’havíeu descrit. I al seu costat… —va abaixar la veu encara més— segur que és la dona que deia l’Scipio. ¿Qui poden ser aquests dos? ¿Encara viuen els Vallaresso a l’illa?

Mosca, Pròsper i Scipio miraven l’illa amb tanta atenció i curiositat com Ida. Només Riccio s’estava ajupit amb expressió esquerpa prop de la bossa amb diners i es mirava l’esquena voluminosa de Giaco com si així pogués apaivagar la por.

—Allà hi ha un embarcador —va murmurar Scipio— i una escala de pedra que puja per la riba cap a una porta de la muralla.

—¿Qui hi ha, sobre la muralla? —Mosca, espantat, es va aferrar al braç de Pròsper—. Hi ha dues figures blanques!

—Són estàtues —el va tranquil·litzar Ida—. Àngels de pedra. Ara obren la porta. Oh, els gossos són grans de debò!

Fins i tot els nois els podien veure sense necessitat de prismàtics: enormes gossos blancs, grossos com vedelles. De sobte, com si haguessin ensumat alguna cosa estranya, van dirigir els musells a l’aigua i van bordar amb tanta potència i ràbia que Ida es va sobresaltar i va deixar caure els prismàtics. Pròsper va provar d’agafar-los, però li van relliscar dels dits i van caure a l’aigua amb un xipolleig sonor.

El soroll va trencar el silenci com un tret.

Horroritzat, Riccio es va tapar les orelles amb les mans, com si pogués desfer així el que ja estava fet, mentre els altres s’ajupien junts i espantats a la barca. Només Giaco semblava no alterar-se davant els esdeveniments. Impassible, es va quedar darrere el timó.

—Ens han sentit, signora! —va dir amb serenitat—. Miren cap a nosaltres.

—És cert! —va mormolar Scipio observant per sobre la vora de la barca—. Quina mala sort!

—Ho sento moltíssim! —va xiuxiuejar Ida—. Oh Déu meu! Amagueu els caps, tu també Giaco! Em sembla que la dona té una arma!

—Només faltava això! —va protestar Mosca, que es va tapar el cap amb la jaqueta.

—No, ells no et poden veure! —va xisclar Riccio, ajupit a terra amb la bossa dels diners—. Però els altres brillem com llunes en la foscor. Ja deia que era una idea absurda. Ja deia que havíem de girar cua.

—Riccio, calla d’una vegada! —va etzibar-li Scipio.

Els gossos de l’illa bordaven encara més exaltats. Entre els lladrucs es va sentir la veu alta i enutjada d’una dona, i després un tret. Pròsper es va aclofar i va estirar Scipio cap avall quan la fogonada va espurnejar. Riccio va començar a gemegar.

—Giaco! —va dir Ida amb determinació—. Gira! Ara mateix!

Sense badar boca, Giaco va encendre el motor.

—¿I els cavallets? —Scipio va intentar incorporar-se, però Pròsper el va estiregassar un altre cop al seu costat.

—Els cavallets no poden tornar la vida als morts! —va cridar Ida—. Dóna-li gas, Giaco! I tu, Senyor dels Lladres, acota el cap!

La fressa del motor els retrunyia a les orelles i el moviment de la nau esquitxava l’aigua mentre Giaco deixava enrere la Isola Segreta. S’anava fent cada cop més petita, fins que la nit se la va empassar.

Ida i els nois s’abraçaven ajupits, amb cares de decepció, però també alleujats perquè tots n’havien sortit il·lesos.

—Ha anat ben just! —va dir Ida mentre s’apartava el xal bellugadís de les orelles—. Us demano disculpes per haver-vos enredat en aquesta estupidesa. Giaco! —va bramar enfadada—. ¿Per què no m’ho has tret del cap?

—No hi ha manera de dissuadir-la de res, signora! —va contestar Giaco, sense girar-se a mirar-la.

—Bé, ara tant és —va opinar Mosca—. El més important és que tenim els diners.

—Exacte! —va mormolar Riccio, tot i que encara se’l veia força espantat.

Scipio, en canvi, contemplava amb expressió angoixada el rastre escumejant que la barca deixava enrere.

—Vinga, oblida-ho —va dir Pròsper estirant-lo cap a ell—. A mi també m’hauria agradat veure els cavallets de fira.

—Els tenen allà —va fer Scipio—. N’estic segur.

—Bé, per mi que hi continuïn! —va dir Riccio—. Ara, hauríem de comptar els diners.

Com que a Scipio i Pròsper no se’ls veia disposats a col·laborar, van fer la feina Mosca i ell, mentre Ida s’asseia al seu costat amb expressió pensativa i llençava a la llacuna una burilla darrere l’altra. Quan van veure reflectides les primeres llums de la ciutat a l’aigua, Mosca i Riccio encara comptaven bitllets.

En el moment que Giaco feia entrar de nou la barca a la Sacca della Misericordia, van tancar la bossa.

—Sembla correcte —va dir Mosca—. Si més no, aproximadament. Al final m’he descomptat, amb tants bitllets.

Ida va assentir i va fer un cop d’ull preocupat a la bossa.

—¿Teniu algun lloc on la pugueu deixar? Són molts diners.

Insegur, Mosca va mirar Scipio, que es va arronsar d’espatlles.

—Amagueu-ho al mateix lloc on guardàvem els diners de Barbarossa. Allà estarà segur.

—Bé —Ida va sospirar—. Ara us deixo a la vostra barca. Suposo que teniu un lloc calent on dormir, ¿oi? Fes un petó al petit de part meva, Pròsper, i a la noia. Jo…

Volia dir alguna cosa més, però Riccio la va interrompre, apressat, com si hagués de deixar anar les paraules abans no li cremessin els llavis:

—L’Scipio ha d’anar a un altre lloc. Potser el podria acompanyar a casa.

Pròsper va acotar el cap i Mosca, que jugava amb la sivella de la bossa dels diners, va evitar mirar en la direcció de Scipio.

—És clar que sí. —Ida es va girar cap on era Scipio—. La treva s’ha acabat. ¿Vols que et porti al pont de l’Acadèmia, on t’he recollit, Senyor dels Lladres?

Scipio va negar amb el cap.

—Fondamenta Bollani —va mussitar—. ¿Us va bé?

«Ja no ens pertanyem els uns als altres», va pensar Pròsper. Provava de recordar la ràbia, la decepció que havia sentit en descobrir que Scipio els havia mentit. Però només podia veure el seu rostre pàl·lid i tens, els llavis premuts per aguantar-se les llàgrimes. Scipio seia completament rígid, amb les espatlles tibades, com si temés enfonsar-se si li tocava una mica l’aire. O si mirava els seus amics.

També Ida va advertir com li costava contenir-se.

—Bé, Giaco, anem primer a la barca i després a Fondamenta Bollani! —es va afanyar a dir.

Mentre entraven al canal on era la barca de Mosca, va començar a nevar de nou, molt suaument, floquets que onejaven sobre l’aigua. Un floc va caure a l’ull d’Ida, que va haver de parpellejar.

—Només he perdut l’ala —va dir mirant les cases de la riba del canal—. Probablement em passaré tota la nit amb la mirada fixa a la paret de l’habitació, preguntant-me si encaixa de debò a l’esquena del lleó. O qui eren aquell Conte tan distingit i la dona dels cabells grisos. —Va sentir fred i es va embolcallar més bé amb l’abric—. Al llit calentó serà menys perillós pensar-hi.

———

La barca de Mosca es gronxava allà on l’havien deixada. Un gat s’havia acomodat sota el banc dels remers i va saltar esporuguit a la riba en sentir el soroll del motor apropant-s’hi.

—Buona notte! —va dir Ida, abans que Pròsper, Riccio i Mosca pugessin de nou a la seva barca—. Veniu a visitar-me algun cop, però no espereu a fer-vos adults, perquè aleshores no us podré reconèixer. I si mai necessiteu ajut (ja sé que ara sou rics, però no se sap mai), doncs penseu en mi.

Els nois la van mirar desconcertats.

—Gràcies! —va mormolar Mosca enfilant-se a la barca amb la bossa del Conte sota el braç—. És molt amable. De debò…

—Segur que no tornarem a entrar a robar a la Casa Spavento. Gairebé segur que no —va afegir Riccio, un comentari que li va valer un cop de colze de Mosca.

Tots dos havien pujat a bord quan Pròsper es va girar un cop més cap a Scipio. El Senyor dels Lladres seia amb cara compungida i mirava fixament amunt, a la part alta de les cases.

—Evidentment, pots recollir la teva part quan vulguis, Scip —va dir Pròsper.

Per un moment va pensar que Scipio no contestaria, però aleshores es va girar.

—Ho faré —va dir mirant Pròsper—. Fes un petó a Vespa i a Bo de part meva. —Després, d’una revolada, va tornar a girar-se d’esquena.