Alarma

—Bé, repassem el pla un altre cop —va dir Mosca, inclinat sobre el plànol que el Conte els havia donat—. Fins ara hem vist entrar i sortir de la casa tres persones: la criada grossa, el seu marit i la dona tenyida de ros…

—Signora Ida Spavento —va corregir Riccio—. Al començament vam pensar que la grossa era la senyora Spavento i que la dona rossa era la seva filla. Però a l’home, que és el propietari del quiosc de Campo Santa Margherita, li agrada molt xerrar. I m’ha explicat que la rossa és l’Ida Spavento i la grossa sols s’encarrega de portar la casa. Aquesta signora Spavento viu sola i és fora de viatge molt sovint. L’home del quiosc afirma que és fotògrafa. M’ha ensenyat una revista amb fotos de Venècia fetes per ella. En tot cas, entra i surt sense horaris fixos. La criada se’n va a casa entre les sis i les set de la tarda i el seu marit acostuma a visitar-la cap al migdia, però afortunadament no s’hi està gaire estona, perquè el tipus sembla que devori nens petits per esmorzar.

—I els deu devorar —va dir Mosca amb un somriure irònic.

—De dia, gairebé sempre hi ha algú a la casa —va prosseguir Riccio—, i de nit —va esbufegar—, bé, de nit malauradament no és diferent, perquè no hi ha dubte que a la signora Spavento només li agrada sortir de dia. De nit no surt mai, i sembla que se’n va a dormir d’hora. A tot tardar, a les deu s’apaguen els llums del pis de dalt, els de la seva habitació.

—Si de debò és la seva habitació —va dir Vespa. Semblava poc entusiasmada amb l’informe de Riccio—. Si, si, si… si l’ala és al primer pis, si la signora Spavento dorm al segon pis, si realment no hi ha cap alarma… Són massa «sis» pel meu gust. ¿I els gossos?

—Semblen inofensius —Riccio jugava amb un xiclet entre les dents—. I deuen ser de la criada. Molts dies se’ls emporta a casa.

—Molts dies! —Vespa va arquejar les celles.

—Bé, i si no se’ls endú —Mosca va fer un gest de menyspreu amb la mà—, els llançarem un parell de salsitxes i problema resolt.

—Au, siguem realistes! —va murmurar Vespa, tot jugant nerviosa amb la trena. Havia robat algun cop en botigues, en parades del vaporetto, entre la gentada dels carrerons. Però esmunyir-se en una casa desconeguda era ben bé tota una altra cosa, i encara que Riccio i Mosca feien veure que es prenien tot allò com si fos una gran aventura, Vespa sabia que tenien tanta por com ella—. ¿Algú de vosaltres ha donat menjar al colom? —va preguntar, traient-se una ploma dels pantalons. Des que l’ocell es movia per l’amagatall, hi havia plomes pertot arreu. Mosca li havia fet un niu a la paret amb un cistell vell. El colom s’hi arrupia i observava els gatets de Bo.

—Jo li he donat menjar —va dir Bo, que jugava a cartes amb Pròsper en un racó—. És molt dòcil. Només cal que allarguis la mà perquè vingui volant cap a tu.

—Potser hauríem de donar menys menjar a l’animaló —va opinar Riccio—. Després va fent caca pertot arreu, fins i tot sobre els meus còmics.

Mosca va tornar a inclinar-se sobre el plànol i va resseguir amb el dit els passadissos per assegurar-se que no es perdria si entrava a la casa amb una llanterna.

—¿D’on deu haver tret el Conte aquest plànol? —va murmurar.

Vespa es va arronsar d’espatlles.

—¿Algú em pot passar una de les tasses dels botons?

Riccio li va fer arribar.

—Si no et rentes d’una vegada els pantalons —va dir Vespa, que enfilava una agulla—, els pròxims botons te’ls cosiràs tu.

Avergonyit, Riccio es va mirar les cames nues.

—És que només tinc aquests. Els altres estan foradats.

—¿Des de quan t’amoïna, això? —va riure Mosca, i es va incorporar—. Silenci! —va dir en veu baixa—. ¿No heu sentit el timbre?

Tots van parar l’orella. Mosca tenia raó. Algú tocava el timbre de la sortida d’emergència.

—Scipio no tenia previst venir fins demà! —va murmurar Vespa—. I, a més, sempre entra amb els seus trucs secrets.

—Demanaré la contrasenya —va dir Pròsper posant-se dret d’un salt—. Bo, queda’t aquí. —El timbre va tornar a sonar quan Pròsper corria pel passadís fosc que menava a la porta d’emergència. Des de l’incident amb el detectiu, Mosca havia col·locat un espiell a la porta, però fora ja era molt fosc i Pròsper amb prou feines va reconèixer res en mirar pel forat. La pluja tamborinava contra la porta i algú copejava el metall.

—¿No em sentiu? Deixeu-me entrar! —va cridar una veu—. Deixeu-me entrar d’una vegada, ostres! A Pròsper li va semblar que algú gemegava a l’altra banda.

—¿Scipio? —va preguntar, incrèdul.

—Sí, obriu d’una maleïda vegada.

De pressa, Pròsper va fer lliscar el forrellat.

Moll com una sopa, Scipio va ensopegar amb ell.

—Passa el forrellat, afanya’t! —Va empènyer-lo—. Vinga, ara mateix!

Pròsper l’escoltava desconcertat.

—Ens pensàvem que no vindries fins demà —va dir—. ¿Per què no has entrat com sempre?

Scipio es va recolzar d’esquena a la paret i va respirar fondo.

—Heu de sortir d’aquí! —Va empènyer-lo cap endavant—. Ara mateix! ¿Hi sou tots?

Pròsper va assentir.

—¿Què vols dir? —va preguntar amb veu ronca—. ¿Què vol dir que hem de sortir?

Però Scipio havia arrencat a córrer pel passadís fosc. Amb l’ai al cor, Pròsper va seguir-lo. Quan Scipio va arribar a la sala del cinema, els altres se’l van mirar com si haguessin vist un fantasma.

—¿Què et passa? —va preguntar Mosca bocabadat—. ¿Has caigut en un canal? ¿I què fas vestit de vint-i-un botó?

—No tinc temps per explicar-vos-ho! —va cridar Scipio. La veu li tremolava d’agitació—. El tafaner sap que sou aquí. Agafeu les coses imprescindibles i anem-nos-en.

Els altres se’l van quedar mirant, horroritzats.

—No em mireu així! —va vociferar Scipio. No l’havien vist mai tan irritat—. Aquell tipus entrarà d’un moment a l’altre per la porta principal, ¿entesos? Potser hi podrem tornar més endavant, però ara ens n’hem d’anar.

No va replicar ningú. Riccio inspeccionava Scipio amb la boca oberta. Mosca corrugava les celles, incrèdul, i Vespa abraçava l’espantat Bo.

Pròsper va ser el primer a reaccionar.

—Agafa els teus gatets, Bo! —va dir—. I posa’t l’impermeable. Plou a bots i barrals. —Amb dues passes es va plantar al costat del matalàs on dormien Bo i ell i es va guardar el poc que posseïen dins una bossa. Aleshores es van alçar tots els altres.

—¿On podem anar? —va preguntar Riccio, desesperat—. Ja ho heu sentit, està plovent. I fa molt fred. No entenc res. ¿Com és que el tafaner ens ha trobat?

—Riccio, tranquil·litza’t! —el va renyar Vespa—. Deixa’m pensar. —Va retirar el braç de l’espatlla de Bo i es va girar cap a Mosca—. Queda’t assegut a la taquilla i informa’ns de seguida si sents algun soroll sospitós a l’entrada. Aquells estris vells amb què hem barrat la porta el detindran una estona, però em temo que no gaire.

—Me n’hi vaig —Mosca es va ficar ràpidament el plànol al cinturó del pantaló i va desaparèixer al passadís que menava a la porta.

—Recolliré els diners que encara tenim a la caixa —Scipio va comentar sense mirar ningú i va córrer darrere de Mosca.

Bo va col·locar sense dir res els gatets en una capsa de cartró. Quan va veure que Riccio es deixava caure desanimat al matalàs i sanglotava, s’hi va apropar amb timidesa i li va acariciar els cabells hirsuts.

—¿On podem anar? —Riccio va plorar encara més fort—. ¿On anirem aquesta maleïda vegada?

Vespa s’havia d’eixugar constantment les llàgrimes de la cara, mentre empaquetava els llibres estimats en una bossa de plàstic. Però de cop i volta es va aturar.

—Un moment! —va dir girant-se cap als altres—. Se m’acaba d’acudir una idea molt boja. ¿La voleu sentir o preferiu que calli?