Només una nota

—Brrr… Fa fred! —va comentar Riccio quan finalment van arribar a la sortida d’emergència del cinema. Va estirar el cordó del costat de la porta i es va aturar bocabadat—. Ei, mireu, la porta no està barrada. Amb precaució, la van empènyer amb el peu.

—Probablement la Vespa tenia por de no despertar-se quan nosaltres féssim sonar la campaneta —va dir Mosca.

Els altres dos van fer que sí amb el cap, però se sentien incòmodes mentre avançaven pel passadís fosc.

Dins, a la sala, tot era tan silenciós que van sentir els roncs dels gats de Bo.

—¿Què està passant aquí? —va xiuxiuejar Mosca quan van avançar per davant les butaques—. La Vespa s’ha oblidat d’apagar els ciris. ¿Sabeu com m’hauria renyat si me n’hagués oblidat jo?

—Segur que no s’ha arriscat a aixecar-se perquè ella sabia que el Bo armaria un escàndol si es despertava —va murmurar Riccio.

Somrient, es va aproximar silenciosament al matalàs de Vespa. Era a l’esquerra, a tocar de la paret, envoltat de les piles de llibres tronats, com una ciutat emmurallada. Riccio va fer un cop d’ull per sobre la muralla i es va girar amb expressió espantada.

—Aquí no hi ha ningú.

—¿Què vols dir? —Pròsper va notar que el cor li començava a palpitar. Va ensopegar amb els llibres de Vespa i va caure al matalàs que compartia amb Bo: res més que els coixins rebregats i la manta. Ni rastre de Bo. Als matalassos de Mosca i de Riccio tampoc hi havia ningú.

—Volen jugar a fet a amagar amb nosaltres —va opinar Mosca—. Eh, Vespa, Bo! —va cridar—. Sortiu, no tenim ganes de buscar-vos! No us podeu imaginar el fred que feia fora. Ara només volem tapar-nos amb les mantes.

—Exacte! —va fer Riccio—. Però primer heu de veure la muntanya de diners que hem portat. ¿Què, no teniu curiositat?

No hi va haver cap resposta. Cap rialla, cap murmuri. Només els gats roncant. Pròsper pensava en la porta sense barrar. Tenia una sensació d’ofec.

De sobte, Riccio es va agenollar sobre el matalàs de Vespa.

—Aquí hi ha una nota. És la lletra de Vespa.

Pròsper li va arrencar de les mans el tros de paper.

Preocupat, Mosca va mirar per sobre l’esquena de Pròsper.

—Llegeix. ¿Què hi diu?

—És gairebé indesxifrable. La deu haver escrit amb presses. —Pròsper va sacsejar el cap desesperat. Les lletres se li feien borroses—. «Hi ha algú davant la porta principal. Potser és la policia. Fugim d’aquí. Veniu al lloc de trobada en cas de necessitat. Vespa».

—Això té molt mal aspecte —va dir fluixet Mosca.

Pròsper s’havia quedat amb la vista clavada a la nota.

—Merda! Ho sabia! ¿Per què no m’heu volgut escoltar? —Riccio clavava cops de peu a les piles de llibres, una darrere l’altra—. ¿Com podíem refiar-nos d’aquell tafaner? La seva paraula d’honor! Ens ha traït! Ja veieu el que val la seva paraula d’honor.

Pròsper va alçar el cap. No s’ho podia creure, però no hi havia cap altra explicació. Riccio tenia raó. Només Víctor podia haver revelat a la policia on era l’amagatall. En silenci, Pròsper es va guardar la nota de Vespa a la butxaca dels pantalons i va començar a remenar els coixins com si s’hagués tornat boig.

—¿Què hi busques? —va preguntar Mosca. Pròsper no va contestar. Però en incorporar-se, tenia una pistola a la mà, la mateixa que havia pres a Víctor dels pantalons.

—Deixa això, Prop! —Mosca li va barrar el pas—. ¿Què vols fer amb una arma? ¿Matar el tafaner? No sabem del cert si és ell qui ens ha delatat.

—¿Qui pot ser, si no? —Pròsper es va guardar la pistola a la jaqueta i va empènyer Mosca a un costat—. Vaig a buscar-lo. Quan li posi la pistola sota el nas, em dirà si va ser ell.

—No diguis ximpleries! —Mosca va provar de subjectar-lo—. Ara, abans que res, ens dirigirem al punt de trobada.

—¿I on és aquest lloc? —Pròsper tremolava. Tenia la sensació que els genolls se li doblegarien en qualsevol moment.

—Ah, clar, d’això no en sabíeu res ni tu ni el Bo. La Vespa el va buscar: és el Cagalibri, el cagallibres, a Campo Morosini.

Pròsper va fer que sí amb el cap.

—Bé, doncs anem-hi. ¿Què espereu?

—¿I què fem amb els diners? —Riccio mirava els altres dos com un conillet espantat—. I les nostres coses. Ja no estan segures, aquí.

—Ens enduem només els diners —va respondre Mosca impacient—. La resta ho podem recollir més endavant. De totes maneres no hi ha res valuós. I potser es tracta només d’una falsa alarma.

Mosca es va ficar sota la jaqueta els diners que encara els quedaven de l’últim tracte amb Barbarossa i Riccio va agafar la bossa del Conte. Van mirar un cop més al voltant, com si no estiguessin segurs de poder-hi tornar mai més. Llavors van apagar els ciris i van anar-se’n.

———

Van fer corrent gairebé tot el camí a Campo Morosini. Als carrers començaven a obrir les primeres botigues tot i que el cel encara era fosc. Les barcasses es balancejaven sota els ponts i portaven els queviures a la ciutat, els vaixells d’escombraries recollien les deixalles del dia anterior. La ciutat es despertava, però els tres joves a penes se n’adonaven. Mentre corrien a través dels carrerons foscos, s’imaginaven els milers de coses que podien haver passat a Vespa i Bo. I com més s’apropaven a Campo Morosini, més espantosos eren els pensaments. Van arribar amb la respiració escanyada al monument de l’home assegut sobre una pila de llibres. Es deia Niccolò Tommaseo, però a Venècia se’l coneixia simplement com el Cagalibri, el «cagallibres».

Vespa no hi era i Bo tampoc. No van trobar res que els cridés l’atenció pels voltants per molt que van examinar la plaça.

Sense badar boca, Pròsper es va girar de nou i va continuar corrent.

—Prop! —va adreçar-se-li Mosca, mentre Riccio es tocava el costat adolorit—. Hi ha un bon tram d’aquí a casa del tafaner. ¿Vols passar-te tot el dia corrent?

Però Pròsper ni tan sols es va girar a mirar-los.

—Som-hi! —va dir Mosca empenyent Riccio, que encara esbufegava—. Hem de seguir-lo. És capaç de fer una ximpleria.