La resposta de Scipio

Quan a la fi Pròsper i Riccio van arribar a l’amagatall de les estrelles, Bo els va sortir a rebre de seguida, de manera que tampoc van poder explicar als altres la història del perseguidor que els havia fet arribar tard. Però quan Pròsper es va treure de la jaqueta els diners que havia aconseguit del barba-roja, tots es van oblidar del retard. Muts d’admiració, van seure al voltant de Pròsper, mentre Riccio els descrivia fil per randa la manera com Pròsper, amb sang freda, s’havia enfrontat amb Barbarossa.

—I, a més —va dir Riccio a l’últim—, aquell panxarrut es tenyeix la barba! Així que et reclamo els tres còmics nous de trinca, Vespa. ¿O és que potser has oblidat la nostra aposta?

Gairebé dues hores després que arribessin Pròsper i Riccio, va sonar la campaneta de la porta d’emergència. Davant la porta hi havia el Senyor dels Lladres, tal com havia promès. I, excepcionalment, abans que la lluna s’enfilés damunt les teulades. Un cop més Mosca va obrir la porta sense preguntar la contrasenya, cosa que li va valer un esbronc terrorífic. Però quan Bo, excitat, va córrer cap a Scipio amb el feix de diners de Barbarossa a la mà, el Senyor dels Lladres es va quedar mut. Va agafar els bitllets amb expressió incrèdula i els va comptar, un a un.

—Bé, Scip, ¿què en dius, d’això? Sembla que hagis vist un fantasma —va bromejar Riccio—. ¿Pots dir a la Vespa que ara sí que em pot comprar la pintura per la meva barca?

—¿La teva barca? Sí, sí, és clar que sí. —Scipio assentia distret mentre mirava alternativament Pròsper i Riccio—. ¿Alguna cosa ha agradat especialment a Barbarossa?

—Sí, les pinces pel sucre, li han encantat —va respondre Riccio—. Ha dit que li hauries d’oferir més sovint peces així de delicades.

Scipio va arrufar les celles.

—Les pinces pel sucre —va murmurar—. Sí, eren prou valuoses. —Va sacsejar el cap com si volgués espolsar-se un parell de pensaments molestos—. Riccio —va dir—, compra’ns olives i botifarres picants. Això s’ha de celebrar. No tinc gaire temps, però em puc quedar una mica més.

Riccio, apressat, va ficar-se a una butxaca dels pantalons dos bitllets del feix de Barbarossa i se’n va anar corrents. Quan va tornar amb una bossa de plàstic plena d’olives, pa, embotit amb pebrot vermell picant i un paquet de mandorlati, els bombons embolcallats amb papers multicolors que tant agradaven a Scipio, els altres ja havien distribuït mantes i coixins a terra, davant l’escenari. Bo i Vespa havien agrupat tots els ciris que tenien i les flames vacil·lants van omplir el cinema amb ombres dansaires.

—Per dos mesos sense preocupacions! —va proposar Vespa com a brindis, quan tots estaven ja asseguts en cercle, i va servir suc de raïm a les copes de vidre vermell que havia portat Scipio del penúltim robatori—. I per tu, que has aconseguit treure tots aquests diners a Barbarossa, que sembla que els tingui enganxats als dits greixosos com si fossin xiclet.

Riccio i Mosca també van alçar les copes. Pròsper no sabia cap on mirar, però Bo es va recolzar orgullós a l’espatlla del seu germà i li va posar als genolls un dels gatets que Scipio li havia regalat.

—Sí, per tu, Prop! —va dir Scipio i, a l’últim, va beure a la salut de Pròsper—. En aquest moment et nomeno venedor oficial dels meus botins. Tot i que… —va passar els dits per damunt els diners— potser seria recomanable que, després d’un botí tan gran, féssim una pausa abans del següent robatori. —Va restar en silenci uns quants segons i després va prosseguir—: Un lladre no es pot permetre mai ser imprudent, si no vol que l’atrapin.

—Oh, no, justament ara, no! —Riccio va fer com si no s’adonés de la mirada d’advertència que li adreçava Pròsper—. Precisament avui Barbarossa ens ha parlat d’un assumpte molt interessant.

—¿Ah, sí? —Scipio va llançar-se una oliva a la boca i després va escopir-se el pinyol a la mà.

—Un dels seus clients necessita un lladre. Està disposat a pagar una gran quantitat i Barbarossa ens ha demanat que et preguntem si t’interessa.

Scipio va mirar Riccio sorprès i es va quedar un moment en silenci.

—Sembla interessant, ¿oi? —Riccio es va ficar a la boca un tall d’embotit. El picant li va omplir els ulls de llàgrimes. Vespa va tornar a omplir-li la copa de seguida.

Scipio encara no havia dit res. Distret, es passava els dits pels cabells llisos i jugava amb la cinta de la trena. Va aclarir-se la gola.

—Interessant. Un encàrrec per un lladre. ¿Per què no? I, ¿què s’ha de robar?

—Ni idea. —Riccio es va netejar els dits plens de greix als pantalons—. El barba-roja tampoc en sap gaire cosa més. Però li fa l’efecte que el Senyor dels Lladres és la persona idònia per aquesta missió. —Riccio va riure per sota el nas—. Segur que aquell estómac greixós t’imagina com un tipus enorme que sempre va amb una mitja al cap i que s’enfila com un gat pels pilars del palau dels Duxs. Sigui com sigui, vol una resposta ràpida.

Tots miraven Scipio, que s’estava assegut, jugant amb la màscara. Pensatiu, s’acariciava el nas llarg i corbat. Hi havia un silenci tan absolut que es podia sentir la crepitació dels ciris encesos.

—Bé, és molt temptador —va murmurar—. Sí, ¿per què no?

Pròsper l’observava ple de neguit. Tenia sempre la sensació que alguna cosa pertorbadora els sortiria al pas. Ràbia, perill…

Scipio va llegir els seus pensaments.

—¿Com ho veus, Prop? —va demanar-li.

—No m’agrada gens ni mica —va contestar Pròsper—. Perquè no em fio de Barbarossa. —Era evident que no podia dir: «Perquè no m’agrada que es robi». Al capdavall, ell vivia gràcies a la gran habilitat de Scipio en aquests afers.

Scipio va assentir amb el cap.

Però aleshores Bo es va llançar directament a l’esquena del seu germà.

—I ara! —va dir agenollant-se al costat de Scipio amb els ulls brillants d’agitació—. Això per tu no és res! ¿Oi, Scip?

Scipio va esclafir a riure. Va agafar el gatet que Bo portava penjat del braç, se’l va posar a la falda i li va acariciar les orelletes.

—I jo t’ajudaré —va prosseguir Bo, cada cop més a prop de Scipio—. ¿Puc, Prop? Hi aniré.

—Bo! No diguis ximpleries! —li va etzibar Pròsper—. De cap manera aniràs amb ell enlloc, ¿entesos? Sabem que pot ser una missió perillosa.

—Vull anar-hi —Bo va fer una ganyota al seu germà i va plegar els braços, obstinat.

Scipio continuava sense badar boca.

Mosca allisava amb els dits els paperets de colors lluents dels mandorlati i Riccio jugava a ficar-se la llengua als forats d’entre les dents sense deixar de mirar Scipio.

—Estic d’acord amb Pròsper —va dir Vespa aprofitant el silenci—. No hi ha cap necessitat que et tornis a arriscar. Per ara tenim diners més que suficients.

Scipio contemplava la màscara i jugava a ficar un dit als forats dels ulls.

—Acceptaré l’encàrrec —va dir—. Riccio, vull que vagis demà mateix al matí a comunicar la meva decisió al Barbarossa.

Riccio va fer que sí amb el cap. El seu rostre prim estava radiant.

—¿I aquesta vegada ens duràs amb tu, oi? —li va preguntar—. Si us plau, vull veure d’una vegada com és una casa elegant per dins.

—És clar que sí. A mi també m’agradaria molt —Mosca mirava la part alta del teló, somiador, que a la llum dels ciris brillava com si estigués recoberta de brodats d’or—. M’he imaginat molt sovint quin aspecte deuen tenir per dins. He sentit a dir que algunes tenen el terra d’or i que encasten diamants autèntics al picaporta.

—Només cal que vagis a l’Scuola di San Rocco per comprovar-ho! —va dir Vespa mentre els mirava enfadada—. L’Scipio mateix ho ha dit. Hauria de descansar una temporada. Al cap i a la fi, segur que encara estan buscant el lladre que va robar al Palau Contarini. Ara com ara un nou robatori seria molt imprudent, fins i tot estúpid. —Es va girar cap on era Scipio—. Si Barbarossa sabés que el Senyor dels Lladres no té el mentó cobert amb una barba llarga i que ni tan sols amb talons alts li arriba a l’espatlla, segur que no l’hi hauria demanat.

—¿Ah, sí? —Scipio es va posar dret com si volgués desmentir-ho—. ¿Sabies que Alexandre el Gran era més baix que jo? Havia de demanar que posessin una cadira davant el tron persa per poder-hi pujar. No, no canviaré d’opinió. Comuniqueu a Barbarossa que el Senyor dels Lladres accepta l’encàrrec. Ara me n’he d’anar, però demà tornaré. —Va voler fer un giravolt, però Vespa el va aturar quan tot just començava.

—Scipio! —li va xiuxiuejar—. Escolta. Potser és cert que ets un lladre molt més bo que tots els lladres adults d’aquesta ciutat, però si Barbarossa veu els talons que duus i els números que fas per semblar adult, segur que se’n riu de tu.

Tot d’una la seva boca va dibuixar un somriure sarcàstic.

—Però si el barba-roja no em veurà mai! —va dir tapant-se la cara amb la màscara—. I si mai gosa riure’s de mi, li escopiré a la cara de pa de pagès i riuré d’ell dues vegades més, perquè no és més que un vell gras i ambiciós, i jo el Senyor dels Lladres. D’una estrebada, va girar cua i se’n va anar fent una cabriola.

—És tard i vol ploure! —va cridar per sobre l’espatlla.

I llavors, se’l van empassar les ombres que els ciris no havien pogut foragitar de la sala.