Fúria i lluita

Bo els va obrir la porta quan van arribar al refugi.

—¿On és el Mosca? —va inquirir Pròsper—. Li he dit ben clar que no t’havies d’apropar a la porta.

—Però ho he hagut de fer, perquè el Mosca no té temps —va replicar Bo—. El Víctor li està ensenyant com es pot reparar la ràdio. —Tot seguit, va anar-se’n fent saltironets i xiulant.

La porta del lavabo d’homes estava oberta quan Pròsper, Vespa i Riccio van entrar a la sala i van sentir que Mosca reia.

—Jo no ho entenc! —va bramar Riccio, plantat davant la porta oberta—. ¿Què diantre fas aquí, Mosca? ¿Entens això, per vigilar un presoner? ¿Qui t’ha dit que el podies deslligar?

Espantat, Mosca es va girar cap a ell. Estava agenollat a la vora de Víctor sobre la manta, allargant-li un tornavís de la caixa d’eines.

—Tranquil, Riccio. M’ha donat la seva paraula d’honor que no fugirà —va respondre—. Víctor en sap prou, de ràdios, i em penso que l’ha reparat.

—Em cago en la teva ràdio! —va clamar Riccio—. I em cago en la seva paraula d’honor! Vull que el tornis a lligar ara mateix.

—Escolta’m un moment, eriçó. —Víctor es va incorporar amb els genolls rígids—. En la meva paraula d’honor no es caga ningú així com així, ¿entesos? Jo no sé com la fas servir tu, però de la paraula d’honor de Víctor Getz un pot fiar-se’n absolutament.

—Exacte. —Bo es va posar davant de Víctor com si el volgués protegir—. És el nostre amic.

—¿Amic? —Riccio respirava amb dificultat—. Sí, t’has tornat boig, eh, bebè! És el nostre presoner, el nostre enemic!

—Un moment, Riccio! —va dir Vespa—. És estúpid lligar-lo, n’hi ha prou amb tancar-lo bé. Em sembla que és massa gros i massa gran per fugir per la finestra del lavabo, ¿oi?

Riccio no va contestar. Amb expressió maligna, va plegar els braços.

—Ja veureu què en diu l’Scipio! —Va girar-se—. Tant de bo l’escolteu.

—Això serà quan torni a aparèixer —va dir Pròsper.

—¿Què vols dir? Em pensava que us hi havíeu de trobar. —Mosca es va alçar, sorprès.

—L’hem esperat més de dues hores davant el quiosc —va explicar Vespa—. Però no ha vingut.

—És clar. És clar —va rondinar Víctor, tot ajupint-se de nou a tocar de la ràdio—. És clar. És clar. Però espero que no us hagueu oblidat de la meva tortugueta.

—No. Fins i tot l’hem portat. —Pròsper l’observava amb atenció—. ¿Què has volgut dir amb aquest «És clar, és clar»?

Víctor es va arronsar d’espatlles i va agafar un tornavís.

—Au, va. Deixa’t de ximpleries —el va increpar Riccio—. Si no, la d’avui serà l’última vegada que la teva tortuga mengi.

Amenaçador, Víctor es va girar lentament cap a ell.

—Ets un noiet encantador de debò! —va rondinar—. ¿En el fons, què sabeu del vostre cap?

Vespa va obrir la boca per parlar, però Víctor va alçar la mà.

—Sí, sí. No és el vostre cap. Ja ho sé. Però aquesta no era la meva pregunta. Us la repetiré, ¿què en sabeu?

Els nois es van mirar.

—¿Com? ¿Què n’hauríem de saber? —Mosca es va recolzar d’esquena a la paret enrajolada—. Cada nit conversem sobre això, sobre el seu passat. L’Scipio es va criar en un orfenat, exactament igual que el Riccio, això ens ha explicat. Però als vuit anys va fugir i des d’aleshores s’ha obert camí en la vida tot sol. Durant molt temps se’n va fer càrrec un vell lladre de joies, que li proporcionava tot el que una persona necessita per viure. Quan el vell va morir, l’Scipio va robar la góndola més bonica del Gran Canal, hi va carregar el vell lladre i va deixar que s’enfonsés fora de la llacuna. D’aleshores ençà ha seguit el seu propi camí.

—I es fa dir el Senyor dels Lladres —va acabar Víctor—. Per tant, viu del que roba i vosaltres també.

—Si et sembla, t’ho explicarem ara mateix! —va escarnir-lo Riccio—. I si fos així, ¿què? No pescaries l’Scipio ni que ho intentessis cent vegades. És el Senyor dels Lladres. Ningú li pot ensenyar res nou. L’última vegada, el Barbarossa ens va pagar quatre-centes mil lires pel seu botí. T’has quedat d’una peça, ¿oi?

Mosca li va clavar el colze a les costelles per posar-lo en guàrdia, però era massa tard.

—Sí, sí, el Barbarossa, un murri vell. —Víctor va assentir—. Així que també el coneixeu. ¿Sabeu què? Em jugo les meves tortugues contra aquesta ràdio que us puc dir on ha robat les coses l’Scipio.

Desconfiat, Riccio va corrugar les celles.

—És clar. Al capdavall, tot això ha sortit publicat als diaris.

Mosca va tornar a clavar-li el colze, però Riccio estava massa irritat per adonar-se’n.

—¿Al diari? —Víctor va arquejar les celles—. Ah, et deus referir al robatori del palau Contarini, ¿oi? —Víctor va esclafir a riure—. Increïble! ¿L’Scipio us ha explicat això? ¿Diu que va ser ell qui hi va robar?

—¿Què vols dir, amb això? Vés-te’n al diable! —Riccio va tancar els punys amb força, com si volgués llançar-se sobre Víctor, però Vespa el va aturar.

—Amb això vull dir —va contestar Víctor amb serenitat— que el vostre Scipio no és més que un noiet refinat i un mentider increïblement agut, però vosaltres mai l’heu considerat com a tal.

Amb un xiscle, Riccio es va alliberar de Vespa. Pròsper va aconseguir atrapar-lo quan ja havia copejat Víctor al nas amb el puny raquític.

—Ja n’hi ha prou, Riccio! —va cridar Pròsper mentre agafava Riccio, que esbufegava de ràbia, molt sufocat.

—I vostè —es va adreçar a Víctor—, pari de jugar a les endevinalles. Si no, deixaré anar el Riccio!

—Quina amenaça! —va rondinar Víctor—. Bo, passa’m el teu mocador!

Bo se’l va treure ràpidament de la butxaca dels pantalons.

—Molt bé, parlem clar —va dir Víctor mentre es netejava el nas adolorit. Almenys, no li sagnava—. ¿Com vau conèixer l’Scipio?

Sense fixar-se en el rostre desconcertat dels nens, va agafar un parell de cargols i els va guardar a la caixa d’eines de Mosca.

Riccio va envermellir-se.

—Vinga, explica-ho —va dir Mosca.

—Li vaig robar una cosa —va grunyir Riccio—. Vull dir que vaig provar de fer-ho, però em va enxampar. Aleshores el vaig amenaçar dient que tindria problemes amb la meva banda si no em deixava escapar, i ell va dir que em permetria fugir si li presentava la meva banda.

—En aquella època, vivíem al celler d’una casa en ruïnes —va explicar Mosca—. El Riccio, la Vespa i jo. Allà dalt, al Castello, sempre es pot trobar un aixopluc, perquè ningú hi vol viure. Era horrorosament humit, estàvem sempre refredats i tampoc teníem gaire cosa per menjar…

—Digues-ho clar; ens anava fatal —el va interrompre Riccio amb impaciència—. «No podeu viure en un cau de rates com aquest!», ens va dir l’Scipio, i ens va portar a l’amagatall de les estrelles. Va forçar el pany de la porta de servei i ens va dir que havíem de barrar la porta principal. I des d’aleshores… ens ha anat prou bé. Fins que tu ens has descobert.

—Sí, sí, molt bé. Víctor, l’esgarriacries! —Víctor va mirar Pròsper—. I quan Vespa us va arreplegar, a tu i al Bo —va dir—, el Senyor dels Lladres també va accedir a mantenir-vos.

—Fins i tot ens va aconseguir jaquetes i mantes. I aquests també me’ls ha regalat ell. —Bo va seure molt a prop de Víctor i li va posar un dels gatets sota el nas. Capficat, Víctor va acariciar-li les orelles, fins que el gat va començar a roncar i a llepar-li els dits amb la llengua aspra.

—¿Per què has dit que l’Scipio és un mentider? —va preguntar Vespa.

—Oh, deixa córrer el que he dit. —Víctor va passar els dits per sobre els cabells tenyits de negre de Bo—. Aclariu-me només una cosa. El Bo m’ha explicat que esteu a punt d’aconseguir molts diners… d’un encàrrec, aquesta va ser la paraula… No deveu planejar alguna beneiteria grossa, ¿oi?

—Ostres, Bo, ¿no pots mossegar-te la llengua? —Riccio es va alliberar de Pròsper, però aquest el va tornar a agafar.

—Ei, Riccio, no parlis així al meu germà petit, ¿entesos? —va etzibar-li.

—Doncs, vigila’l més bé! —va clamar Riccio, enfadat, i es va alliberar de les mans de Pròsper—. Ho acabarà explicant tot a aquest home!

—Bo, no expliquis res més, ¿entesos? —va renyar-lo Pròsper, sense perdre de vista Riccio.

Però Bo va llançar una mirada obstinada al seu germà, i va dir a Víctor a cau d’orella:

—Entrarem a una casa amb l’Scipio. Però només hem de robar un ala de fusta molt estranya.

—Bo! —va xisclar Vespa.

—¿Voleu entrar a robar en una casa? —Víctor es alçar de sobte—. ¿Us heu tornat bojos? ¿Voleu anar a petar en un reformatori? —Recriminador, es va plantar davant Pròsper—. ¿Es així com cuides el teu germà? ¿Ensenyant-li a entrar en cases d’altres?

—Bajanades! —Pròsper va empal·lidir completament—. El Bo no participarà en el robatori.

—Sí que hi participaré! —va respondre-li Bo cridant.

—No ho faràs! —va insistir Pròsper.

—Ja n’hi ha prou! —va protestar Riccio, que mirava enrabiat Víctor—. Tot això és culpa seva, i només seva! Tot ens anava bé, la mar de bé. Però, ara, des que aquest va començar a tafanejar per aquí, de cop ens barallem contínuament i hem de buscar un nou amagatall.

—No necessiteu un nou amagatall! —va cridar Víctor. Estava tan irritat que se li havia envermellit la cara—. Maleït sigui el món! Jo no us vull denunciar! Però si esteu planejant un robatori és una altra cosa, ¿oi que m’explico? ¿Què passarà amb el petit, si els carabinieri us enxampen a tots? Un robatori! Això no té res a veure amb robar moneders o càmeres!

—L’Scipio sap com s’ha de fer! El Senyor dels Lladres no es dedica a pispar moneders —va escridassar-lo Riccio de tal manera que se li va escapar un gall—. O sigui que no t’atreveixis a parlar malament d’ell, tros d’ase arrogant!

Víctor panteixava.

—¿Tros d’ase arrogant? ¿Senyor dels Lladres? Ja t’arreglaré jo! —Va fer una passa amenaçadora cap a Riccio. Mosca i Vespa es van col·locar ràpidament davant el seu amic, però Víctor els va apartar amb impaciència—. Sou vosaltres els que us heu cregut l’engany més ximple que algú s’ha inventat mai. Feu una excursió a Fondamenta Bollani 233. Hi descobrireu tot el que voleu saber del Senyor dels Lladres. O potser hauria de dir: tot el que no en voleu saber.

—¿Fondamenta Bollani? —Riccio es va mossegar els llavis, nerviós—. ¿Què deu ser això? ¿Una trampa?

—Quines ximpleries! —Víctor, d’esquena a tots, es va ajupir a la vora de les diverses peces de la ràdio—. Però no us oblideu de tancar el vostre presoner abans de sortir —va dir per sobre l’espatlla—. I ara repararé aquest trasto.