Refugi

La criada d’Ida va obrir la porta quan Riccio va trucar a la porta principal. Costava veure el seu cap d’eriçó darrere l’enorme capsa de cartró que duia.

—¿No et conec d’alguna cosa? —va rondinar la criada grossa mentre es treia les ulleres, desconfiada.

—És clar que sí. —Riccio li va oferir el seu somriure radiant—. Però ara no vinc a veure-la a vostè, sinó a l’Ida Spavento.

—Ja, ja. —La criada va plegar els braços davant els pits voluminosos—. Es diu «signora Spavento», pòtol. ¿Què vols d’ella, si es pot saber?

«Ara sento curiositat», va pensar Víctor, que era darrere Riccio amb una altra capsa gran. Havien guardat totes les pertinences dels nens en tres capses. Mosca portava la tercera. La veritat era que formaven un trio ben estrany. Víctor s’imaginava que la dona de la bata florejada els tancaria la porta als nassos. I des de les butxaques de l’abric de Víctor, els gatets de Bo esguardaven.

—Digui-li que han vingut el Riccio i el Mosca. Llavors sabrà la resposta —va respondre Riccio.

—El Riccio i el Mosca. Això són dues persones. —La dona grossa inspeccionava Víctor—. I aquest, ¿és el vostre pare?

—¿Ell? I ara! —Riccio va riure—. És…

—… El seu oncle! —Víctor va completar la frase—. ¿Podria informar si us plau a la senyora Ida Spavento abans que ens caiguin les capses als peus? Perquè pesen una mica.

La criada li va dirigir una mirada tan dura que Víctor es va sentir com un nen petit. Però va desaparèixer. En tornar els va aguantar la porta oberta i els va fer senyal que passessin.

Víctor sentia curiositat per Ida Spavento.

—És una mica boja —li havia explicat Riccio—. I fuma com una xemeneia, però a mi no em vol donar ni un cigarret. Amb tot, és agradable.

Víctor no n’estava del tot segur. Navegar per la llacuna a mitja nit amb tres criatures per perseguir un home distingit que li havia enviat una colla de petits lladres… No era propi del que Víctor considerava una persona agradable. Boja, sí. ¿Però agradable? No.

Però en veure Ida Spavento, agenollada a la catifa del seu menjador amb un jersei massa gran, li va agradar. Encara que no ho volgués.

Ida estava inclinada sobre una pila de fotografies esteses per terra. Les movia, les intercanviava, n’apartava una.

—Bé, això sí que és una sorpresa! —va dir en veure entrar els nois amb Víctor—. No m’esperava que em visitéssiu tan aviat. ¿Què són aquestes capses? ¿I d’on heu tret un oncle? —va agrupar les fotografies i es va incorporar.

«Déu meu!», va pensar Víctor, «porta unes arracades de góndoles!».

—Tenim molts problemes, Ida —va dir Mosca quan deixava la capsa a terra. Riccio, esbufegant, va fer el mateix.

—¿Són aquí, els gossos de la vaca? —va preguntar—. Perquè el Víctor porta els gatets del Bo a l’abric.

—Suposo que us referiu als gossos de la Lucia. No, els hem tancat al jardí perquè s’havien menjat els meus bombons. —Ida va arquejar les celles i va mirar els nens amb preocupació—. ¿Quina mena de problemes? ¿Què ha passat?

—Algú ha revelat el nostre amagatall a la policia —va dir Mosca. A Riccio li començaven a tremolar els llavis.

—I els carabinieri s’han endut la Vespa i el Bo! —va prosseguir Mosca—. El Pròsper està enfonsat, perquè…

—Un moment. —Ida va deixar les fotografies sobre una tauleta—. Avui encara no estic del tot desperta. Aviam si ho he entès bé: vosaltres teníeu un amagatall i la policia l’ha trobat. ¿Us buscaven pels robatoris?

—No! —va assegurar Mosca—. Només buscaven el Bo. Perquè la seva tia el volia recuperar. Però el Bo vol quedar-se amb el Pròsper. Per això havien fugit tots dos. I s’havien amagat amb nosaltres. Fins ahir a la nit tot anava bé, però algú ha descobert el nostre refugi, i han portat el Bo amb la seva tia i el Pròsper està totalment desesperat, i la Vespa l’han portat a l’orfenat de les germanes de la caritat, i…

—… I el Conte ens ha pagat amb bitllets falsos —va acabar Riccio. Va ficar la mà a la butxaca de la jaqueta i va mostrar a Ida un feix de bitllets—. Tots són falsos.

Ida es va deixar caure a la butaca més propera.

—Mare de Déu! —va murmurar.

En aquest punt, Víctor ja no es va poder contenir.

—Aquests nens ja tenien prou preocupacions, signora Spavento! —va protestar—. I vostè s’ha encarregat que en tinguessin més! Els havia de convèncer perquè participessin de totes totes en aquesta aventura esgarrifosa, ¿oi? Una excursió nocturna a la Isola Segreta…

—Víctor, tranquil·litza’t —va mussitar Mosca.

Ida es va envermellir fins i tot sota els cabells tenyits de ros.

—¿Ho heu explicat tot al vostre oncle? —va preguntar amb veu rogallosa—. Em pensava que érem amics…

—Però si no és el nostre oncle! —va intervenir Riccio—. El Víctor és un detectiu i ha insistit a venir. A més, ens ha ajudat a portar les nostres coses a un lloc segur i ha esbrinat que els carabinieri han portat la Vespa a l’orfenat de les germanes.

—La Vespa. Aquesta és la noia que va ser aquí amb vosaltres, ¿oi? —Ida jugava amb les arracades—. Mireu, aquesta història del Bo i la seva tia no l’acabo d’entendre. Potser me la podeu explicar un altre cop quan estigui més desperta. Sobre la Vespa, s’hi hauria de fer alguna cosa.

Ida es va incorporar i va agafar un dels gatets de la butxaca de l’abric de Víctor. Se’l va posar amb compte a l’espatlla.

—He tingut el pressentiment d’alguna desgràcia des que hem tornat de l’illa —va dir—. No he pogut dormir en tota la nit. ¿Què se sap de l’Scipio?

—No en sap res, de tots aquests problemes —va contestar Mosca.

—Bé, tampoc ens serviria de res. —Ida es va tornar a dirigir a Víctor—. Bé. ¿I ara què fem? —Se’l mirava com si n’esperés una resposta.

Va contestar-li esbalaït.

—¿Què, nosaltres? —va vacil·lar—. Nosaltres no podem fer-hi res. Com a molt, podem impedir que Pròsper es llanci a la llacuna. Quan un grup de nens vol arreglar-se-les pel seu compte, no acostuma a acabar bé.

—Molts tampoc se les arreglaran del tot bé a l’orfenat! —Ida va arrufar les celles amb impaciència—. Però els nens necessiten ajut, ¿o es pensa que aquest embolic es desfarà tot sol, signor…?

—Es diu Víctor —va dir Riccio—, però li pot dir signor Getz.

Víctor li va adreçar una mirada nerviosa.

—Us hauria d’haver retingut tots aquí, quan vau irrompre a casa meva a mitja nit —va dir als nois. El gatet de Bo jugava amb les arracades—. Però vaig pensar que realment us en sortíeu bé… Ja ho veieu! M’agrada creure en els contes de fades! Ara provaré de fer-ho més bé. La Lucia us donarà alguna cosa per menjar i després podeu pujar les vostres coses a dalt. A les golfes hi ha una habitació buida. Però, ¿què fem amb el Pròsper i el petit? ¿Podem fer-hi res?

—Pel que fa al Bo, no ens hi podem apropar —va respondre Víctor amb pessimisme—. Cap opció. La seva tia ja se’n cuida. El seu germà, l’hauríem de vigilar. Estava prou desesperat quan l’hem vist per últim cop. Riccio, ¿et veus amb cor de trobar el Pròsper si no és davant el Gabrielli Sandwirth?

Riccio va fer que sí amb el cap.

—El trobaré —va dir— i el portaré aquí.

—Molt bé —va assentir Ida—. Això ja sona més bé. Mosca —s’hi va girar—, desconec per què heu discutit amb l’Scipio, però crec que hauries de trucar-li i explicar-li el que ha passat aquesta nit. I que ara us refugieu aquí. ¿Ho faràs?

Mosca va moure el cap afirmativament, tot i que amb poc entusiasme.

—¿He d’explicar-li també que els bitllets són falsos? —va preguntar.

Ida es va arronsar d’espatlles.

—Tard o d’hora ho descobrirà, ¿oi? Ara, nosaltres —va apuntar amb un dit el pit de Víctor—. ¿Què li sembla si ens posem en marxa i recollim la noia a l’orfenat, Víctor o Signor Getz? ¿Què s’estima més?

—Em pot dir Víctor —va grunyir—. ¿Però per què es pensa que serà tan fàcil?

Ida va posar el gat a terra i va somriure-li.

—Oh, tinc contactes en aquell lloc —va dir—. I no m’ha d’acompanyar si no vol. Tot i que, per determinats afers, la presència de dos adults sempre impressiona més que la d’un de sol.

Víctor va mirar-se les sabates amb incomoditat. La catifa d’Ida no estava tan desgastada com la seva, i era més bonica, molt més bonica.

—He tingut algun problema amb les germanes de la caritat —va mussitar—. Un cop buscava un lladre aficionat a disfressar-se de monja, i per desgràcia vaig detenir una monja de debò. Segur que no els ve de gust parlar amb mi. Tot i que fa dos anys vaig recuperar la seva preciosa imatge de la Mare de Déu robada.

Mosca i Riccio se’n burlaven dissimuladament, però Ida l’examinava amb el cap decantat.

—Ens podríem disfressar —va declarar de sobte—. En aquest moment, vostè sembla un detectiu, però això ho canviarem en pocs segons. Tinc un armari amb disfresses que faig servir per les meves fotografies. Evidentment també hi ha vestits, fins i tot un del segle XIX.

—Un del segle XX em quedarà més bé —va murmurar Víctor.

Ida va riure.

—També tinc barbes postisses —va dir—. Una col·lecció sencera.

—¿De debò? —Víctor va dirigir una mirada a Riccio—. La meva me la van robar fa poc, però per sort l’he pogut recuperar avui mateix.

Riccio es va envermellir i va mirar per la finestra.

Víctor va seguir Ida fins a una petita habitació de la planta baixa on només hi havia dos armaris gegants. «És sorprenent», va pensar mentre triava un vestit, que tingui barbes postisses.