Sense Bo

La Sacca della Misericordia s’obre enmig del laberint de cases de Venècia, com si el mar hagués mossegat un fragment de ciutat i se l’hagués empassat.

Eren tres quarts d’una quan Mosca va fer aturar la barca a l’últim pont davant la badia. Riccio va saltar a la ribera i la va lligar amb força a un dels pals de fusta que sobresortien de l’aigua. Havia estat un viatge inacabable, a través de canals que Pròsper no havia vist mai. Era la primera vegada que visitava aquella part del nord de la ciutat. Les cases d’aquella zona eren prou antigues, però no tan esplèndides com les que s’aixecaven al cor de Venècia. Era meravellós veure-les reflectides a les ones del canal, tan tranquil·les i fosques.

Tot allò era cosa de tres, Mosca, Riccio i ell.

Vespa havia preparat a Bo llet calenta amb mel per sopar, i el petit n’havia begut dues tasses, sense sospitar res. Després s’havien estirat ben còmodes al matalàs de Vespa, ella l’havia abraçat i havia començat a llegir-li el seu llibre preferit: La reina de Narnia. Tot just arribats al tercer capítol, Bo va començar a roncar, amb el cap inclinat sobre el pit de Vespa.

I Pròsper s’havia esquitllat molt lentament amb Mosca i Riccio. Vespa havia provat de no semblar gaire preocupada quan li van fer un senyal de comiat.

—¿Ho sentiu? —Riccio maldava per descobrir alguna cosa a la nit. D’algunes finestres encara en sortia llum, que es reflectia a l’aigua. La neu tenia una aparença estranya a la claror de la lluna, com si fos sucre en pols sobre una ciutat de paper. Pròsper va mirar a baix, al canal. Li feia l’efecte que sentia una embarcació, però potser es tractava només de la seva impaciència. Ida Spavento havia volgut anar amb la seva barca i era l’encarregada de passar a buscar Scipio.

—Em sembla que se sent alguna cosa! —Amb cautela, Riccio va tornar a enfilar-se a l’embarcació. Mosca va falcar un rem contra un dels pals de fusta perquè la barca no oscil·lés més del compte.

—Ha arribat l’hora que apareguin —va murmurar Pròsper mirant-se el rellotge—. Qui sap quant temps s’esperarà el Conte, si fem tard.

En aquell precís moment el so clar dels motors va penetrar la nit. Se’ls apropava una llanxa molt més ampla i sòlida que la de Mosca, envernissada de negre com una góndola. Un home voluminós portava el timó, i darrere seu, gairebé irreconeixible sota un xal que li cobria el cap, seia Ida Spavento acompanyada de Scipio.

—Bé, ja era hora! —va protestar Mosca en veu baixa mentre la barca s’apropava a la seva—. Riccio, deixa anar la corda.

Després de dirigir una mirada hostil a Scipio, Riccio va saltar de nou a la ribera del canal.

—Perdoneu, el Giaco s’ha perdut —va aclarir Ida—. I el Senyor dels Lladres ha estat de tot menys puntual. —Es va incorporar i va passar a Pròsper amb molt compte un paquet pesat, l’ala del Lleó, embolicat amb una manta i lligat amb una cinta de cuiro.

—El meu pare ha rebut la visita dels seus socis —es va defensar Scipio—. Ha estat molt difícil, sortir de casa sense cridar l’atenció.

—No s’hauria perdut res si no n’haguessis sortit! —va comentar Riccio. Pròsper es va ajupir amb l’ala a la popa de la barca i la va estrènyer fort.

—Val més que vostè s’esperi amb la barca allà, on el canal desemboca a la badia. —Mosca va assenyalar el lloc a Ida—. Si continua avançant, el Conte pot descobrir-la i anar-se’n del lloc del lliurament.

Ida va assentir amb el cap.

—Sí, sí, és clar! —va fer en veu baixa. El seu rostre estava pàl·lid d’excitació—. Malauradament he hagut de deixar la càmera a casa, perquè el flaix ens hauria delatat, però —va treure uns prismàtics de sota l’abric— això ens serà molt útil. I encara us voldria fer una altra proposta. —Mirava amb atenció la barca vella de Mosca—. Si el Conte se’n va del punt del lliurament per la llacuna, crec que és millor que el seguim amb la meva barca.

—¿Per la llacuna? —Riccio es va quedar amb la boca badada de por.

—Evidentment —va grunyir Ida—. No pot tenir els cavallets amagats aquí, a la ciutat. En canvi, a la llacuna hi ha innombrables illes que no visita mai ningú.

Pròsper i Riccio es van mirar. Entrar a la llacuna en plena nit… La idea no els acabava d’agradar.

Però Mosca es va arronsar d’espatlles. Se sentia còmode navegant, fins i tot en la foscor, quan tot estava tranquil. I buit.

—Molt bé, fet —va dir—. Amb la meva barca es pot anar a pescar, però no serveix per una persecució. I qui sap quina mena de barca durà el Conte. Tan bon punt abandoni la badia, remarem tan de pressa com sigui possible cap a vosaltres i el seguirem amb la barca de motor.

—Així ho farem. —Ida es bufava les mans fredes—. Oh, és meravellós, feia molt temps que no em permetia una bogeria com aquesta! —va exclamar—. Una autèntica aventura! L’únic que falla és el fred. —Morta de fred, s’estrenyia l’abric gruixut.

—¿I ell? —Riccio va assenyalar discretament amb el cap el conductor de la barca d’Ida—. ¿Ha de venir, també? —Mosca i ell ja l’havien reconegut: era el marit de la criada d’Ida Spavento. Se’l veia malhumorat, com sempre, i encara no havia pronunciat ni una paraula.

—¿El Giaco? —Ida va arquejar les celles, sorpresa.

—Ha de venir. Sap tripular la barca molt més bé que jo. A més, és molt discret.

—Molt bé, si vostè ho diu. —Riccio va tancar la discussió.

Giaco va picar-li l’ullet i després va escopir al canal.

—Ja n’hi ha prou de conversar! —Mosca va agafar el timó—. Hem d’anar-nos-en.

—Scipio ha de venir amb nosaltres a la barca —va dir Pròsper—. Al capdavall el Conte va fer el tracte amb ell. S’estranyarà si no hi és.

Riccio va prémer els llavis, però no va protestar quan Scipio va passar a l’altra barca. El campanar de Santa Maria de Valverde va tocar la una quan sortien remant de la Sacca della Misericordia. Només unes quantes llums es reflectien a l’aigua. Com una ombra, la barca d’Ida es va anar quedant enrere, gairebé com una taca negra davant la silueta fosca de la ribera.