El càstig de Barbarossa

Se’n van tornar a Venècia a primera hora de la tarda. Però el cel estava tan ennuvolat que Pròsper va pensar per un moment que començava a vesprejar.

Havia perdut del tot la noció del temps. Semblava que havien passat mesos des d’aquella nit que ell i Scipio es van esmunyir a la Isola Segreta i se sentia com un viatger que torna d’una terra estranya i llunyana. Quan Scipio va entrar al Gran Canal amb la barca del seu pare, començava a ploure. El vent els llançava les gotes d’aigua freda contra la cara i feia l’efecte que els palaus de la ribera ploraven.

—¿Quant temps més m’he de passar amagat en aquest forat? —va sentir Pròsper que bramava Barbarossa.

Scipio l’havia tancat a la cabina per estar segur que no maquinaria cap dolenteria inesperada. Renzo el seguia a la barca de Barbarossa, una barcassa amb què el barba-roja planejava endur-se alguna cosa de l’illa. Per molt que ara ho negués amb vehemència. Morosina s’havia quedat a l’illa per tenir cura dels gossos. Havien remenat la cua amb tanta debilitat per acomiadar-se de Renzo, que aquest havia saltat a la barca de Barbarossa amb una cara de molta preocupació.

—¿Com hi tornaràs, després? —va preguntar Scipio a Renzo mentre amarrava la barca a l’embarcador d’un canal solitari.

—Oh, manllevaré la barca del signor Barbarossa —va respondre Renzo—. És molt més pràctica que la meva de vela, i a més així evitaré que en el futur em faci més visites per sorpresa.

Barbarossa va renegar alguna cosa enfadat i va avançar de mal humor. Scipio li havia deixat la seva roba infantil, però fins i tot aquesta li anava gran. Les sabates li saltaven cada dues passes, i la gent es girava per mirar-lo i reia quan intentava caminar amb rostre seriós i ple de dignitat.

També Scipio, amb la seva figura d’adult, cridava l’atenció dels més tafaners. Renzo li havia regalat la capa fosca que havia dut dies abans. Amb aquella capa, semblava que Scipio acabés de sortir d’una pintura antiga. Pròsper caminava amb timidesa al seu costat. Trobava a faltar la cara familiar de Scipio. Fins i tot quan duia la màscara, semblava més ell que no pas ara. De tant en tant, Scipio li somreia: potser percebia la timidesa de Pròsper i volia que desaparegués, però no se’n sortia.

Cada cop plovia més fort sobre el paviment, i quan finalment van arribar al carreró on hi havia la botiga de Barbarossa, era difícil veure algú pel carrer.

Barbarossa va obrir la porta amb expressió hostil i va encendre el llum. Va deixar penjat el cartell de Chiuso que es veia darrere la porta i va tornar a tancar la porta per precaució.

—M’hauríeu de deixar una tercera part —va bramar mentre els conduïa al despatx—. Pel cap baix! ¿De què se suposa que viuré? ¿Voleu que mori de gana miserablement?

Petit com era, li resultava més fàcil trobar el camí entre tots aquells prestatges plens de coses, però malgrat les seves noves dimensions Barbarossa provava de tocar els prestatges en passar-hi per davant, com si tingués el mateix volum i pes que abans. Feia un efecte tan estrany, que Scipio va començar a imitar-lo a la seva esquena.

—¿Què signifiquen aquestes rialles beneites? —va preguntar Barbarossa en sentir que Renzo i Pròsper reien sufocadament. Amb cara d’ofès, va desaparèixer darrere la cortina de perles del despatx. Els altres tres el van seguir.

—Fora d’aquí! —va bramar Barbarossa—. Us donaré els diners, però no deixaré que vegeu la combinació de la caixa de cabals!

—Tancarem els ulls —va dir Pròsper col·locant una cadira sota el pòster del Museu de l’Acadèmia que penjava darrere l’escriptori de Barbarossa.

—M’heu espiat! —va dir esbufegant, mentre pujava amb esforços a la cadira—. Tu i el teu amic amb els cabells d’eriçó. ¿Des de quan sabíeu que la caixa de cabals és darrere el pòster?

Pròsper es va arronsar d’espatlles.

—No ho sabia —va respondre—. Però Riccio sempre ho havia sospitat.

—Colla de covards! —va rondinar Barbarossa despenjant cerimoniosament el pòster—. Robar a un pobre nen petit. Així arrepleguéssiu totes les pestes! Però quan torni a ser un adult fort, jo…

—Encara falten molts anys, per això —el va interrompre Renzo amb impaciència—. Acaba d’una vegada! He de buscar un veterinari, em sembla que ja deus sospitar per què… La veritat és que encara crec que t’he tractat massa bé.

Barbarossa mirava fixament la caixa dels diners.

—He oblidat la combinació! —va dir, però Renzo li va dirigir una mirada que anunciava una fúria tal que s’hi va tornar a posar.

—¿Això és tot? —va cridar Renzo quan Barbarossa li va fer a mans dos feixos de bitllets—. ¿I per això gemegaves tant? No crec que ens arribi ni per pagar el veterinari! —Sense dir ni una paraula més es va girar i va caminar cap a la botiga.

—¿Què es proposa? —Barbarossa va saltar de la cadira i va córrer darrere Renzo—. Ja tens els diners. No toquis res, ¿entesos?

Renzo era al mig de la botiga, sota l’aranya de vidre de colors, i va mirar al voltant.

—¿Què us enduríeu? —va demanar consell—. ¿Què pot compensar el trencament de l’ala del meu lleó?

Scipio va obrir una porta de vidre i va agafar un objecte.

—¿Què et sembla, això? —va fer tot passant a Renzo les pinces pel sucre que havia robat de casa dels seus pares.

Indignat, va panteixar.

—Vaig pagar-les, Senyor dels Lladres! —va cridar amb una veu estrident de nen—. Pregunta als teus negociants. Els vaig pagar més que suficient.

Scipio es va apropar a Barbarossa, enutjat. Li arribava exactament a la trinxa dels pantalons.

—El preu que has marcat per aquest objecte és gairebé deu vegades la suma que vas pagar a Pròsper! —va dir—. Hem jugat massa temps amb les teves regles, barba-roja, i ara et toca a tu jugar amb les nostres.

—No ho penso fer! —Barbarossa va copejar-se irritat els costats amb els braços, però Scipio li va girar l’esquena i va observar la resta d’objectes que quedaven a la vitrina.

Renzo es va guardar els dos feixos de bitllets sota la jaqueta, va deixar caure a les butxaques del pantaló les pinces pel sucre i es va girar.

—Et desitjo sort, Senyor dels Lladres —va dir obrint la porta de la botiga. El vent va portar-li la pluja a la cara—. Si mai ens vols visitar, fes dringar la campaneta de la porta. Si hi sóc, t’obriré.

—Recordaré el Conte cada vegada que entri a la basílica de Sant Marc —va dir Scipio.

Renzo va assentir amb el cap.

—Barbarossa! —va fer abans de sortir—. Faràs bé de no apropar-te gaire a la Isola Segreta d’ara endavant. Els gossos no oblidaran mai la teva olor.

Barbarossa el va mirar amb hostilitat.

—¿Ah, sí? Aquestes bèsties no viuran eternament —Pròsper va sentir que mussitava, però Renzo ja s’havia girat i caminava pel carreró. La pluja espetegava sobre les teulades, com si el cel hagués promès al mar colgar la ciutat.

Scipio es va apropar a la finestra i va seguir Renzo amb la mirada fins que va desaparèixer entre les cases.

—Prop, suposo que tornes a la casa d’Ida Spavento —va dir sense girar-se—. T’hi duré, ¿d’acord?

—Perfecte. Segur que pots quedar-te a dormir amb nosaltres, si més no la propera nit —va dir Pròsper, però Scipio va sacsejar el cap.

—No —va dir esguardant la pluja—. Aquesta nit he d’estar sol. Encara tinc uns quants diners que em permetran llogar una habitació d’hotel amb un mirall molt gran que m’ajudi a habituar-me al meu nou físic. Potser hauré d’agafar també uns quants dels bitllets falsos de Mosca. Pels imprevistos. ¿A quin hotel viu la teva tia?

—Gabrielli Sandwirth —va respondre Pròsper. I va pensar si no seria millor anar-hi en primer lloc.

—Abans anem a casa de l’Ida. Els altres deuen estar molt preocupats per tu —va dir Scipio com si hagués endevinat el pensament de Pròsper.

—¿I jo què faig? —Barbarossa va col·locar-se a empentes entre tots dos.

Pròsper i Scipio s’havien oblidat de Barbarossa. Se’l veia molt petit entre totes aquelles coses cares tot i que poc valuoses que emmagatzemava a la botiga. El taulell li arribava a l’alçada de l’espatlla.

—Podeu passar la nit amb mi —va dir—. El meu pis és molt i molt gran i està just sobre la botiga.

—No, gràcies —va refusar la invitació Scipio, que es va ajustar la capa a les espatlles—. Vinga, Prop, anem-nos-en.

—Un moment, no tan de pressa! Espereu una mica! —Barbarossa els va avançar ensopegant i els va barrar l’accés a la porta—. Us acompanyaré —va proclamar—. No em quedaré aquí, ni parlar-ne! Demà segur que això tindrà un altre aspecte, però ara… —Va mirar intranquil enfora a través del vidre xop—. Aviat es farà fosc. De fet la foscor ja és horrorosa. La pluja sembla voler escombrar la ciutat i jo ni tan sols arribo a la nevera ni a la cafetera. Basta! —va apartar violentament les mans de Scipio que intentaven arribar al picaporta—. Vinc amb vosaltres. Només fins demà, com hem quedat.

Pròsper i Scipio el van mirar desconcertats. Finalment, Pròsper es va arronsar d’espatlles.

—Pot dormir al llit de Bo —va dir—. Si és només per una nit, no crec que l’Ida hi tingui res en contra.

El rostre de Barbarossa, encara rodó però ara sense barba, va reflectir l’alleujament que sentia.

—Ara torno! —va anunciar mentre anava a cercar un paraigua enorme. Sota la seva protecció els tres van enfilar el llarg camí cap a Campo Santa Margherita.

Scipio va deixar la barca del seu pare allà on l’havia amarrat. Dos dies després, la policia marítima s’hi va fixar i va explicar al Dottor Massimo que havia aparegut la barca de la qual havia denunciat el robatori. En canvi, no hi havia cap rastre del fill que el dottore havia declarat desaparegut.