L’esquer

Quan l’endemà Víctor va arribar a la Casa Spavento, portava un diari on es podia veure la fotografia de Scipio a la portada. Gairebé tots els diaris de la ciutat la publicaven aquell matí, juntament amb una crida de la policia a tots els venecians perquè ajudessin el Dottor Massimo en la recerca del seu fill desaparegut.

Ida era en aquell moment al laboratori revelant les fotografies que havia fet als lleons de pedra de la ciutat. Penjaven pertot arreu, asseguts, caminant, rugint, amb el morro rodó i punxegut, amb i sense ales… Ida va llegir la crida del Dottor Massimo i va sospirar.

—¿Saps on és l’Scipio? —va demanar a Vespa, que era al seu costat mirant com revelava les imatges.

Però Vespa només va sacsejar el cap.

—Cap de nosaltres ho sap —va dir ella—. Ni tan sols el Pròsper.

—S’hauria de fer arribar alguna notícia al dottore —va grunyir Víctor—. Encara que el Senyor dels Lladres no hi estigui d’acord.

Ida va fer que sí amb el cap.

—Sí. Hi estic d’acord. Ara torno —va dir a Vespa, i se’n va anar amb Víctor al salotto, on Barbarossa, escarxofat al sofà, fullejava avorrit un llibre sobre les obres d’art de Venècia.

—No he tocat res —va dir malhumorat en veure entrar Ida i Víctor. A trenc d’alba havia despertat tothom a crits, en adonar-se que Ida l’havia tancat al salotto.

—Tampoc t’ho recomano, rínxols roigs —va rondinar Víctor.

Ida va seure a l’escriptori per redactar alguna cosa sobre una postal. Un cop acabada la va passar a Víctor.

«Estimat Dottor Massimo —va llegir—, m’agradaria fer-li arribar que el seu fill Scipio es troba bé. En aquests moments no té intenció de tornar a casa, i em temo que tampoc en els propers dies. Gaudeix de bona salut, té un lloc on dormir i no està mancat de res. Lamento no poder-li donar més notícies. Una abraçada amistosa. Una amiga del seu fill».

—¿Et faria res deixar la postal a la bústia dels Massimo? —va demanar Ida—. Podria demanar el favor al Giaco, però des que Pròsper em va explicar que havia venut el plànol de casa meva al Conte, no confio en el Giaco.

—Cap problema —va dir Víctor recollint la postal—. ¿Puc ajudar-te amb alguna altra cosa?

—¿Què fem amb la tia dels nens?

Barbarossa va relliscar del sofà. Amb els braços plegats, es va plantar davant d’Ida i la va mirar des de baix.

—Són gairebé les deu. Proposo que li telefoni d’una vegada perquè pugui venir a veure’m.

Víctor estava a punt de contestar-li amb rudesa quan Vespa va treure el cap per la porta.

—He penjat les fotografies perquè s’assequin, Ida —va explicar—. ¿Vols que faci res més?

—Sí. Podries comunicar al Pròsper i al Bo —va respondre Ida dirigint una mirada furiosa a Barbarossa— que telefonaré ara mateix a la seva tia. Potser voldran ser-hi.

———

Pròsper i Bo jugaven a futbol amb Riccio i Mosca als carrers del Campo. En el moment que Vespa va arribar i els va explicar que Ida volia provar si la idea esbojarrada de Scipio funcionava, van sortir corrent cap a la casa.

Ida ja era asseguda prop del telèfon quan els quatre van entrar empaitant-se. Es van asseure en un tres i no res sobre la catifa, Vespa i Pròsper a tots dos costats de Bo per si calia tapar-li la boca en cas que se li escapés el riure. Barbarossa ocupava el millor sofà d’Ida, com si fos un rei a qui una colla d’actors indignes volgués representar un numeret.

—És increïble que hagis de fer aquests esforços per aquest nan —va murmurar Víctor a Ida—. Només cal veure com seu, el reietó…

—Per això mateix faig aquests esforços: per estalviar un fenomen com aquest a les germanes de la caritat —va contestar Ida en veu baixa—. A més, podria ajudar el Bo i el Pròsper. Crec que el Pròsper continuarà sempre preocupat per si un dia la seva tia es planteja de nou aconseguir el Bo. Així que oferim-li… —va somriure a Barbarossa, que els observava amb cara de pocs amics—… aquest barba-roget.

—Bé, si ho mires així… —va rondinar Víctor—. Pots parlar-li en italià.

—Molt millor —va fer Ida, que va agafar el telèfon i va marcar el número de l’hotel on s’havien allotjat els Hartlieb. No havia estat gaire difícil per Víctor, trobar el número de telèfon.

—Buon giorno! —va dir Ida amb energia quan va sentir el porter a l’altra banda de la línia—. Us parla la germana Ida de l’orde de les germanes de la caritat. ¿Podria posar-me amb la signora Esther Hartlieb, si us plau?

Va passar una estoneta abans se sentís la veu d’Esther a l’auricular.

—Ah, bon dia, signora Hartlieb —va dir Ida—. ¿Li ha dit la recepcionista qui sóc? Bé. Es tracta del següent, signora. Ahir a la nit la policia ens va portar dos joves al nostre orfenat. Una de les nostres germanes de seguida es va adonar que es tractava dels seus nebots, els que ha buscat per tota la ciutat amb aquells cartells. —Ida va restar un moment en silenci—. ¿Ah, sí? No, que desagradable. És clar. ¿Què? ¿Que ja no vol els nens? —Va tornar a escoltar. Bo es rosegava les ungles, nerviós, fins que Vespa va apartar-li la mà de la boca.

—Sí. ¿Llavors no és la tutora dels dos nens? —va continuar Ida—. Ja ho entenc. Ja. Sí, els nens ens han explicat alguna cosa semblant. És trist, signora, molt trist. És clar que ens farem càrrec dels seus nebots, és la nostra missió, però en aquestes circumstàncies li hem de demanar si us plau que vingui aquí per dur a terme les formalitats necessàries… Sí, és indispensable, signora.

Ida tenia una expressió severa a la cara, com si pensés que Esther la podia veure des de l’altra banda del fil.

—En tot cas… ¿Quan diuen que se’n van? Oh, tan aviat! Llavors em reservaré una hora lliure demà cap al migdia per poder atendre-la. Un moment, que miro l’agenda. —Ida va fullejar el diari que hi havia al seu costat, sobre el sofà—. ¿Em sent, signora? —va dir—. Miri, cap a les tres podria tenir una estona lliure… No, és indispensable, de debò. Em trobarà a les nostres oficines, Casa Spavento, Campo Santa Margherita, 423. Demani per la germana Ida. Sí. Moltes gràcies, signora Hartlieb. ArrivederLa.

Amb un sospir profund, Ida va penjar el telèfon.

—Perfecte —va reconèixer Víctor—. Jo no ho podria haver fet més bé.

—I jo no he rigut —va dir Bo traient-se el braç de Vespa de sobre.

—¿Vindrà de debò? —va preguntar Pròsper a Ida, incrèdul.

Ida va fer que sí amb el cap.

—Increïble! —Barbarossa es va desempallegar d’un dels gatets de Bo que havia intentat acomodar-se-li a la falda—. Hi ha tanta gent que va pel món amb un lliri a la mà!

Ida es va arronsar d’espatlles, tot agafant un cigarret.

—He llançat l’esquer —va dir—. Ara depèn de tu que la signora Hartlieb se l’empassi.

Barbarossa es va tocar satisfet els rínxols espessos.

—Això no serà cap problema.

—Jo no hi seré, quan vingui l’Esther —va murmurar Bo fregant-se el nas, intranquil.

Pròsper es va alçar i va mirar cap a la finestra.

—Jo tampoc —va anunciar.

—No cal —va opinar Víctor apropant-se a Pròsper. Va assenyalar a fora—. ¿Veieu aquell cafè? Us proposo que demà hi aneu tots i prengueu un parell de gelats de copa, mentre la signora Hartlieb negocia amb la germana Ida. Us donaré diners perquè no pagueu amb els bitllets falsos.

—Espero que facis bé la teva part, Barbarino! —va rondinar Mosca—. Així et perdrem finalment de vista.

—Barba-roget, Barbarino, us prohibeixo que em digueu aquests noms estúpids! —va cridar Barbarossa, a qui va costar Déu i ajut saltar del sofà gran a la catifa—. Espero de debò que aquesta dona tingui tants diners com m’heu assegurat. Pobres de vosaltres que es demostri que és mentida, perquè li explicaria de seguida quina mena de joc s’ha jugat aquí.

—En tot cas l’Esther va sempre pentinada —va respondre Pròsper, burleta.

—Molt divertit! —Barbarossa va collir amb cara de fàstic un pèl de gat que tenia als pantalons. L’hi havia posat Bo—. ¿I si resulta que és molt garrepa? Llavors els seus diners no em serviran de res. Evidentment, no em pot enviar a l’escola. Ernesto Barbarossa no pot estar entre una colla de mocosos sorollosos que no saben diferenciar la A de la B! ¿Què passarà si aquesta Esther no ho entén?

—Llavors —va dir Vespa apropant-se-li amb un somriure molt dolç—, segur que les germanes de la caritat et donen un altre llit.

—Això els ho podeu demanar ara mateix —va dir Ida—. M’agradaria demanar-vos a Pròsper i a tu que anéssiu a buscar una cosa.

—¿A buscar? ¿De què es tracta? —va demanar Barbarossa, angoixat.

Però Ida es va posar un dit als llavis en senyal de silenci.

—Encara és un secret —va dir—. Però aviat ho descobriràs, Barbarino.