El jove senyor Massimo

Cap d’ells es va voler quedar al cinema, fins i tot Riccio hi va voler anar, malgrat que es va passar tot el camí repetint que trobava infame espiar Scipio. Mosca havia tancat Víctor abans de sortir. I ja hi eren, palplantats davant la casa situada a l’adreça que els havia dit Víctor: Fondamenta Bollani 233.

No s’esperaven una casa tan senyorial. Intimidats, van mirar amunt, cap a les finestres ogivals de dalt. Se sentien petits i mesquins, gairebé atemorits. A la fi, van apropar-se amb pas vacil·lant a la porta, empaitant-se els uns als altres.

—No podem trucar sense cap excusa —va mussitar Vespa.

—Però hem de trucar —va respondre Mosca—. El que és clar és que només voltant per aquí no descobrirem què ha volgut dir el tafaner.

Ningú es va moure.

—Jo continuo dient que l’Scipio s’enutjarà molt si s’adona que l’hem espiat! —va mormolar Riccio. Va examinar amb recança la placa daurada que hi havia al costat de la porta. A sobre havien gravat «Massimo» amb moltes floritures.

—Que truqui el Bo —va proposar Vespa—. És el menys sospitós de tots, ¿oi?

—No. Ja ho faré jo —Pròsper va empènyer Bo cap enrere i, sense pensar-ho gaire, va pitjar el timbre. Dos cops. Va sentir com el timbre ressonava dins la casa. Els altres es van amagar a tots dos costats de la porteria enreixada. Quan una noia amb un davantal blanc com la neu va aparèixer darrere el reixat, al llindar només hi havia Pròsper i, darrere seu, Bo, que va somriure a la noia amb aire tímid.

—Buona sera, signora —va dir Pròsper—. És… —Va fer un cop d’ull al blasó de pedra que hi havia dalt—. ¿Coneix per casualitat un noi que es diu Scipio?

La noia va arrufar les celles.

—¿Què vol dir, això? No deu ser una broma estúpida, ¿oi? ¿Què en voleu? —La noia va examinar Pròsper del cap a les sabates polsegoses amb gran desaprovació. Els seus pantalons no eren tan immaculats com el davantal de la noia. I al jersei hi havia rastres d’excrements de colom.

—¿Aleshores… aleshores és veritat? —De sobte, Pròsper no podia dominar-se la llengua. Era com si tingués una cosa estranya a la boca—. ¿Viu aquí? ¿L’Scipio?

L’expressió de la noia es va tornar encara més desconfiada.

—Em sembla que més aviat avisaré el Dottor Massimo —va anunciar, i en aquell moment va sortir Bo de darrere l’esquena de Pròsper.

—Però segur que l’Scipio ens vol veure —va intervenir—. Havíem de trobar-nos avui amb ell.

—¿Trobar-vos? —La criada se’ls mirava cada vegada amb més desconfiança, però quan Bo va posar cara d’angelet, se li va dibuixar el començament d’un somriure als llavis. Sense badar boca, va obrir la reixa metàl·lica. Pròsper va vacil·lar un segon, però Bo va saltar a dins com una mostela. Abans que Pròsper el seguís, va percebre la mirada de preocupació de Vespa.

La criada va menar tots dos nois al pati interior de la casa a través d’un passadís fosc i ple de columnes elegants. Bo es va dirigir a l’escalinata que pujava al primer pis, abans que la criada l’aturés de manera suau però decidida.

—Espereu aquí a baix —va dir tot assenyalant un banc de pedra al peu de l’escala. Llavors, sense tornar a mirar-los, va començar a pujar els graons rostos i va desaparèixer darrere la barana.

—Potser es tracta d’un altre Scipio! —va xiuxiuejar Bo a Pròsper—. O potser ha entrat aquí per poder robar-hi després amb tranquil·litat.

—Potser sí —va murmurar Pròsper, mirant al voltant amb incomoditat mentre Bo corria a la font que hi havia al centre del pati.

Deu minuts poden ser molt temps, quan un seu amb l’ai al cor i espera notícies sobre una situació que no comprèn, que en el fons no vol conèixer. Bo no semblava especialment aclaparat per tot això. Se’l veia feliç tocant els caps dels lleons de la font i ficant les mans a l’aigua freda. Però Pròsper se sentia fatal. Enganyat, traït. ¿Què feia Scipio en aquella casa? ¿Qui era?

Quan finalment va aparèixer Scipio allà dalt, darrere la barana de l’escala, Pròsper se’l va quedar mirant astorat, com si fos un fantasma. I Scipio se’l mirava amb la mateixa intensitat, amb el rostre pàl·lid i desencaixat. Llavors va baixar per l’escala amb passes feixugues i lentes. Bo va córrer cap a ell.

—¿Però, Scip? —va dir, esperant-lo al final de l’escala. Scipio no va contestar. En arribar a l’últim graó va vacil·lar mirant Pròsper. Aquest va aguantar-li la mirada en silenci fins que Scipio va acotar el cap. Quan el va tornar a aixecar, per dir alguna cosa, va aparèixer un home dalt l’escala, gran i escanyolit, amb els mateixos ulls negres de Scipio.

—¿Què fas aquí, encara? —va demanar-li amb veu d’avorriment—. ¿No tens classes de repàs, avui? —Va adreçar una mirada breu i irritada a Bo i Pròsper.

—La primera és d’aquí a una hora —va respondre Scipio sense mirar el seu pare. Semblava no estar del tot segur de poder trobar la paraula adequada. De sobte, Pròsper el va veure més petit, però potser era perquè es trobaven en aquella casa enorme o, potser, perquè no duia les botes de taló alt. Anava vestit com un d’aquells nens rics que es veuen a vegades a través dels vidres dels restaurants elegants, allà asseguts, rígids, menjant amb la forquilla i el ganivet, sense tacar-se. Bo sempre els observava amb admiració.

—¿Què hi feu, aquí baix? —El pare de Scipio va fer un gest impacient amb la mà, com si els tres nois fossin ocells inoportuns que li embrutessin el paviment—. Endú-te els amics a la teva habitació. Saps prou bé que el pati no és cap espai de jocs.

—Ells… ja se’n van —va respondre Scipio amb veu rogallada—. Només han vingut per portar-me una cosa.

Però el pare ja s’havia girat. En silenci, els tres nois van observar com desapareixia darrere una porta.

—¿Tens pare, Scipio? —va mussitar amb incredulitat Bo—. ¿I també tens mare?

Semblava que Scipio no sabia on mirar. Intranquil, es va tocar l’elegant armilla de seda que duia. Aleshores va assentir.

—Sí, però és sempre de viatge —va mirar Pròsper a la cara i va tornar a retirar la mirada—. No em miris així. Us ho puc explicar tot. De totes maneres, us ho hauria acabat explicant.

—Ens ho pots explicar tot ara mateix —va respondre Pròsper aferrant-lo pel braç—. Vinga, els altres s’esperen fora. I segur que ja estan congelats. —Volia portar el Senyor dels Lladres cap a la porta, però Scipio es va alliberar i es va quedar dret al peu de l’escala.

—¿Ha estat aquell maleït tafaner, oi? M’ha traït ell, ¿oi?

—Si no ens haguessis mentit, no t’hauria pogut trair ningú —va respondre Pròsper—. Som-hi!

—Però jo tinc classe, ara. Ja ho heu sentit! —va fer de manera obstinada—. Us ho explicaré tot després. Aquest vespre. Aquest vespre em puc escapar. El meu pare sortirà. I pel que fa al robatori de la casa, continua en peu. Ho podem fer demà a la nit. ¿Heu observat la casa tal com us vaig demanar?

—Un moment, Scip! —el va aturar Pròsper—. Em jugo el que vulguis que no has robat res en la teva vida. —Va veure que Scipio mirava amunt, espantat—. Probablement tots els teus botins han sortit d’aquesta casa, ¿oi? —va preguntar Pròsper abaixant la veu—. ¿Com vas poder acceptar l’encàrrec del Conte? Si no has entrat mai a robar a cap casa! Quan apareixies a l’amagatall tan misteriosament, és perquè tenies la clau d’alguna porta que nosaltres no coneixem, ¿oi? El Senyor dels Lladres! Déu Méu, que estúpids que hem estat! —Pròsper va arrugar els llavis, però se sentia aclaparat per la tristesa i la desil·lusió. Bo li havia aferrat la mà, i Scipio no sabia cap on mirar.

—Vine ara —va repetir Pròsper—. Vine fora, amb els altres. —Es va girar, però Scipio es va quedar al mateix lloc, com si li haguessin crescut arrels.

—No —va dir—. Després us ho explicaré tot. Ara no tinc temps. —Llavors es va girar i va córrer escales amunt, tan de pressa que gairebé va ensopegar. Però no va tornar a mirar enrere.

Quan Pròsper i Bo van sortir, Mosca, Riccio i Vespa encara s’esperaven a la vora de la porteria. Es recolzaven a la paret, mig morts de fred i amb expressió preocupada.

—Au, vinga! —va cridar Riccio en veure’ls sortir sols de la casa—. No era el nostre Scipio! —Se’l veia molt alleujat. Però de sobte va posar cara d’espant—. Merda, hem d’afanyar-nos a tornar a l’amagatall! ¿Que no ho veieu? Això era un truc del tafaner per fer-nos sortir i poder escapolir-se.

—Calla un moment, Riccio —va dir Vespa mirant Pròsper—. ¿I doncs?

—El Víctor no ens ha enganyat —va fer Pròsper—. Ara, anem-nos-en d’aquí. —I abans que els altres poguessin fer cap pregunta, va enfilar cap al proper pont.

—Ei, espera un moment! —va protestar Mosca, però Pròsper anava tan accelerat que els altres no el van atrapar fins a l’altra riba del canal. Es va aturar molt a prop de l’entrada d’un restaurant i es va recolzar d’esquena a la paret.

—¿Què ha passat? —va preguntar Vespa, col·locant-se al seu costat amb preocupació—. Sembles un mort!

Pròsper va tancar els ulls perquè els altres no el veiessin plorar. Va notar com Bo li acariciava dolçament la mà amb els ditets.

—¿No ho enteneu? Us dic que el tafaner no ens ha enganyat —va etzibar-los—. L’únic que ens ha enganyat és l’Scipio. Viu en aquell palau. El Bo i jo hem vist el seu pare. Té una criada i un pati amb una font. El Senyor dels Lladres! Fugit d’un orfenat! Tots els seus números misteriosos, el seu «jo-me-les-arreglo-tot-sol», el seu discurs de «jo-no-necessito-cap-adult», tot era mentida! Només mentides! Diantre, com s’ha divertit a costa nostra. Ei, juguem una mica amb els orfes, és emocionant! I com l’hem arribat a adorar. —Pròsper es va tapar la cara amb el braç.

—Però els botins… —La veu de Mosca era gairebé inaudible.

—Ah, sí, els botins. —Pròsper va riure de sobte—. Devia robar totes aquelles coses al seu pare. El Senyor dels Lladres… El Senyor dels Mentiders. Ve-t’ho aquí, el que és.

Riccio es va quedar com si algú l’acabés d’apallissar.

—Però, ¿hi era? ¿Tu… l’has vist? —va preguntar.

Pròsper va assentir.

—Sí, hi era. Però ha estat tan covard que no ha volgut sortir.

Bo va esquitllar-se sota el braç de Vespa. Els altres no van badar boca. Vespa mirava la Casa Massimo, com era i com es reflectia a les aigües del canal. Darrere una de les finestres es veia llum, tot i que era només migdia. Era un dia gris i tenebrós.

—No és tan greu, Prop —va dir Bo mirant amb preocupació el seu germà gran—. No és tan greu.

—Tornem a casa —va proposar Vespa.

I això van fer.

Ningú va badar boca en el camí de tornada.