El Senyor dels Lladres

Pròsper no sabia què l’havia despertat, si els murmuris de Riccio mentre dormia o bé les passes silencioses de Scipio. Es va sobresaltar i va veure una figura esvelta que sortia de la foscor com si sortís d’un malson. Va poder veure la boca i el mentó sota la màscara negra que amagava els ulls de Scipio. El nas llarg i corbat li donava l’aparença d’un ocell fantasmagòric. Era una màscara semblant a la que duien els metges de la ciutat quan la pesta hi va fer estralls més de tres-cents anys enrere. L’ocell de la mort. Somrient, el Senyor dels Lladres portava aquell objecte aterridor a la cara.

—Hola, Prop —va dir, i va escombrar amb la llum de la seva llanterna els rostres adormits dels altres—. Perdona. Se m’ha fet molt tard.

Amb molta cura, Pròsper va apartar del seu pit el braç de Bo i va seure.

—Algun dia mataràs algú de l’ensurt, amb aquesta màscara —va dir en veu baixa—. ¿Com has aconseguit entrar-hi? Aquesta vegada ho havíem tancat tot amb forrellat.

Scipio va arronsar-se d’espatlles i va passar-se els dits prims pels cabells negres com el sutge. Els tenia tan llargs que sovint se’ls recollia en una trena.

—Ja ho saps: Quan vull entrar a un lloc, hi entro.

Scipio, el Senyor dels Lladres.

Era només una mica més gran que Pròsper, encara que feia el paper d’adult, i una micona més baix que Mosca, fins i tot amb les botes de taló alt que duia sempre. Li quedaven molt grans, però sempre les portava ben llustrades, unes botes de pell negra, negra com l’extravagant jaqueta llarga sense la qual ningú no percebria la seva presència. Els faldons de la jaqueta li arribaven als genolls.

—Desperta els altres! —va ordenar Scipio amb aquell to de veu altiu que Vespa detestava. Pròsper, en canvi, no l’hi tenia en compte.

—A mi ja m’heu despertat! —va grunyir Mosca darrere d’ells; es va incorporar badallant entre les canyes de pescar—. ¿No dorms mai, Senyor dels Lladres?

Scipio no va respondre. Com un gall, va dirigir-se a la sala del cinema mentre Mosca i Pròsper despertaven els altres.

—Veig que heu endreçat el local —va comentar—. Molt bé. L’última vegada això semblava una cort de porcs.

—Hola, Scip! —Bo va sortir de quatre grapes del sac de dormir, tan de pressa que gairebé va ensopegar amb les pròpies mans. Descalç, se’n va anar corrent cap a Scipio. Bo era l’únic que podia adreçar-se al Senyor dels Lladres pel seu nom real sense rebre a canvi una mirada gèlida—. ¿Què has robat aquesta vegada? —va preguntar de seguida. Com un gosset, corria al voltant de Scipio. Amb un somriure, el Senyor dels Lladres va mostrar la bossa negra que carregava a les espatlles.

—¿Hem espiat bé, aquesta vegada? —va preguntar Riccio, avançant a rossegons entre els seus peluixos—. Digues.

—Algun dia li farà un petó a les botes! —va murmurar Vespa, tan baixet que només ho va sentir Pròsper—. Jo, però, seria més feliç si l’elegant Senyor no es presentés tan sovint a mitja nit. —Va dirigir a Scipio una mirada poc amistosa, mentre es calçava les botes a les cames primes.

—Vaig haver de canviar els plans a l’últim moment —va proclamar Scipio, tan bon punt va tenir tothom a prop, i va passar a Riccio un diari doblegat—. Llegeix. Pàgina quatre. Des del començament.

Riccio es va agenollar a terra, encuriosit, i va començar a passar les grans pàgines del diari. Mosca i Pròsper miraven per sobre l’espatlla de Riccio, mentre Vespa es mantenia separada del grup, jugant amb la seva trena.

—«Espectacular furt al palau Contarini» —va llegir Riccio aturant-se després de cada paraula—. «Joies de gran valor i diversos objectes d’art robats. Cap rastre dels autors». —Sorprès, va aixecar el cap—. ¿El Contarini? Però nosaltres hem estat espiant el palau Pisani!

Scipio es va arronsar d’espatlles.

—M’ho vaig repensar. Ja arribarà el torn del palau Pisani. No se n’anirà, ¿oi? A més, al palau Contarini… —va bellugar la bossa davant el nas de Riccio— hi havia també algunes cosetes per endur-se.

Es va delectar uns segons contemplant els rostres atònits dels seus amics. En acabat, es va ajupir davant la cortina d’estrelles amb les cames encreuades i va abocar a terra el contingut de la bossa.

—Les joies me les he venut —va explicar, mentre els altres s’hi apropaven amb devoció—. Havia d’eixugar encara un parell de deutes i a més necessitava noves eines de treball, però tota la resta és per vosaltres.

Sobre el terra acabat d’escombrar resplendien culleres de plata, un medalló, una lupa amb un mànec on s’enroscava una serp de plata escatada, i unes pinces d’or, amb minúscules pedretes i un mànec amb forma de rosa.

Bo es va doblegar sobre el botí de Scipio amb els ulls com taronges. Amb compte, com si pogués trencar aquestes joies només de tenir-les entre els dits, va anar agafant una a una les peces lluents, les va tocar i les va tornar a deixar al costat de les altres.

—Tot és autèntic, ¿oi? —va preguntar mirant Scipio.

El Senyor dels Lladres va assentir burleta, va estirar els braços, satisfet de si mateix i del món, i es va deixar caure de costat.

—I ara, ¿què em dieu? ¿Sóc o no sóc el Senyor dels Lladres?

Riccio va fer que sí amb devoció, i ni tan sols Vespa podia negar que estava impressionada.

—Home! Algun dia t’enxamparan —va murmurar Mosca, mentre tocava la lupa amb forma de serp.

—¿Què dius? —Scipio es va girar d’esquena i va mirar el sostre—. Tot i que he de confessar que aquesta vegada ha anat ben just. El dispositiu de seguretat no era tan antic com em pensava i la senyora de la casa es va despertar mentre agafava el medalló de la tauleta de nit. Però vaig poder enfilar-me a la teulada de la casa veïna abans que la dona sortís del llit. —Va picar l’ullet a Bo, que es recolzava al seu genoll, meravellat.

—¿I això per què es fa servir? —va preguntar Vespa amb les pinces amb forma de rosa a la mà—. ¿S’estiren amb això els pèls del nas?

—Déu meu, és clar que no! —Scipio es va alçar i va agafar les pinces, malhumorat—. Són unes pinces pel sucre.

—¿On vas aprendre totes aquestes coses? —Riccio va interrogar Scipio amb una barreja d’admiració i enveja—. Has crescut en un orfenat, com jo, però a mi no em van parlar mai de pinces pel sucre, o com es digui.

—Bé, ja fa temps que vaig fugir de l’orfenat —va contestar Scipio, espolsant-se la jaqueta negra—. A més, jo no faig com tu que et passes tot el dia llegint còmics.

Desconcertat, Riccio va abaixar els ulls.

—Doncs jo no només llegeixo còmics —va dir Vespa mentre abraçava Riccio—. I així i tot no havia sentit mai a parlar d’unes pinces pel sucre, i si n’hagués sentit a parlar, no hauria estat tan ruca com per imaginar-me-les així.

Scipio va aclarir-se la gola i va eludir la seva mirada. Tot seguit va murmurar:

—No és tan important, Riccio. Pots viure perfectament sense saber què són unes pinces pel sucre. Però us asseguro que aquesta petita peça té valor. Per això us demano que traieu al Barbarossa una bona suma per aquest objecte, ¿entesos?

—¿I com ho podem fer? —Mosca va intercanviar amb els altres una mirada perplexa—. És veritat que l’última vegada ens va resultar difícil, però és que el panxarrut és massa astut per nosaltres.

Miraven Scipio desvalguts. Des que s’havia convertit en el seu cap i proveïdor, s’encarregava dels robatoris, mentre que la feina dels nois consistia a canviar el botí per diners. És cert que Scipio els havia indicat a qui s’havien d’adreçar, però eren ells els que havien de negociar el canvi. L’única persona a la ciutat que acceptava fer negocis amb una banda de nens era Ernesto Barbarossa, el gros barba-roja, que a la seva botiga d’antiguitats venia records barats als turistes, alhora que, en secret, negociava amb mercaderies de gran valor i sovint robades.

—No en sabem, d’aquestes coses —va continuar Mosca—. Vull dir de negociar i regatejar, i tot això. I, si voleu saber què en penso, em sembla que el desvergonyit barba-roja ho sap i se n’aprofita.

Scipio va arrufar les celles i va jugar amb el cordill de la bossa buida, pensatiu.

—El Prop sap regatejar —va dir Bo de cop i volta—. I ho fa molt bé. Abans, quan anàvem a comprar al mercat de les puces, sempre era tan descarat i desimbolt que…

—Calla, Bo! —el va interrompre Pròsper, amb les orelles vermelles de vergonya—. Vendre jocs antics és tota una altra cosa… —Nerviós, va prendre-li el medalló de les mans.

—¿Què té de diferent? —va preguntar Scipio examinant-lo, com si pogués llegir al rostre de Pròsper si Bo tenia raó o no.

—Seria molt feliç si te n’encarreguessis, Prop —va demanar-li Mosca.

—Sí —va reconèixer Vespa amb una esgarrifança—. Per mi també seria molt més fàcil, si el barba-roja no em mirés només a mi amb aquells ullets de porc que té. Sempre penso que, en secret, es riu de nosaltres, o que un dia trucarà a la policia i ho farà públic. Cada cop que entro a la seva botiga, ja tinc ganes de sortir-ne.

Pròsper es gratava les orelles, tímid.

—Bé, si us ho sembla… —va murmurar—. És cert que tinc facilitat per això de regatejar. Però aquest Barbarossa és un paio molt astut. Vaig presenciar l’última visita, quan el Mosca li va vendre alguna cosa…

—Prova-ho. —Sense afegir cap altra paraula, Scipio es va incorporar i es va tornar a penjar la bossa buida a l’espatlla—. He d’anar-me’n. Encara tinc una cita aquesta nit. Però tornaré demà. En algun moment… —es va ajustar la màscara als ulls— després de mitja nit. M’agradarà saber què us ha pagat el barba-roja per aquests objectes. Si és menys de… —Pensatiu, va fer un cop d’ull al botí— això, si us ofereix menys de dues-centes mil lires, torneu amb la mercaderia.

—Dues-centes mil lires? —Riccio es va quedar bocabadat.

—Aquestes coses segur que valen molt més —va murmurar Pròsper.

Scipio va voltar Pròsper.

—Probablement —li va dir per sobre l’espatlla. Era inquietant veure’l amb el nas llarg i corbat, molt estrany. Els llums projectaven la seva ombra colossal contra les parets del cine—. Fins demà —va dir i va tornar a voltar Pròsper abans de desaparèixer darrere la cortina pudent—. ¿Necessitem una nova contrasenya?

—No —van contestar ràpidament a l’uníson.

—Bé. Ah, Bo… —Scipio es va tornar a girar—. Aquí, darrere l’escenari, hi ha una capsa de cartró. Conté dos gatets per tu. Una persona els volia ofegar al canal. Els cuidaràs, ¿oi? Bona nit a tothom.