Desconcertat

—Aleshores, ¿què fem amb el tafaner? —va preguntar Riccio.

Pròsper havia anat a comprar pa per esmorzar, però cap d’ells va prendre més que un rosegó. Els únics que havien dormit bé eren Bo i Mosca, que havia estat roncant tranquil·lament al lloc de vigilància fins que Riccio havia anat a rellevar-lo. Vespa es va servir la tercera tassa de cafè. Tota la nit l’havia turmentat el mateix malson: Una canilla de gossos petits i grassos la perseguia per una casa estranya, i darrere totes les portes que obria l’esperava un carabinieri cada vegada més gran, maliciós i burleta, que s’assemblava a Víctor, el tafaner.

—Apaga el cigarret, Riccio —va protestar, cansada—. No és saludable pel Bo. ¿Quantes vegades t’ho he de repetir?

Emmurriat, Riccio va apagar el cigarret a terra.

—I doncs, ¿què fem? —va tornar a preguntar—. No he pogut aclucar l’ull en tota la nit pensant que hi havia aquell individu tancat al lavabo.

—¿Què vols que fem? —Mosca es va arronsar d’espatlles—. El deixarem fugir quan l’Scipio ens trobi un altre amagatall. L’Scip va dir que amb els diners del Conte ens podríem comprar una illa a la llacuna, si volguéssim.

—Però jo no vull cap illa! —Riccio va posar cara de fàstic—. Vull quedar-me aquí, a la ciutat, ¿o et penses que vull viatjar cada dia en una d’aquestes barques que es balancegen de mala manera? Caram!

—Explica-ho a l’Scipio —va interrompre’l Vespa amb impaciència tot mirant el rellotge—. Ens hem de trobar amb ell d’aquí a dues hores. ¿Te’n recordes?

—Doncs, a mi m’agradaria tenir una illa! —Mosca es va incorporar amb un sospir—. Podríem pescar nosaltres mateixos. I plantar verdures…

—Pescar, ecs! —Riccio va arrufar el nas amb menyspreu—. Us els podeu menjar vosaltres sols, els peixos. Jo no menjo ni un peix de la llacuna. Estan contaminats amb tota la porqueria que llancen al mar les fàbriques de la península.

—Sí, sí. —Mosca va fer-li una ganyota—. Portaré un cafè al nostre presoner. ¿O ha de sobreviure només amb aigua i pa florit?

—Ni això, es mereix! —va opinar Riccio—. ¿Per què sou tots tan amables amb aquest paio? Només és culpa seva, que haguem de buscar un nou amagatall! Perquè aquesta és la nostra… —va aturar-se— la nostra llar. La millor que hem tingut mai. I ell ho ha espatllat tot! ¿A sobre li hem de donar cafè?

Els altres, impressionats, van callar. Per tots era molt dur pensar que haurien d’abandonar el cinema per sempre. Riccio tenia raó. Se sentien segurs al cinema, encara que la sala s’omplís a la nit d’ombres negres i que a vegades fes tant de fred que veien el propi alè en respirar. Però era el seu amagatall de les estrelles, el seu aixopluc de la pluja i el fred, i de la nit. Tan segur com un castell, si més no això en pensaven.

—En trobarem un altre aviat —va murmurar Mosca, mentre vessava en una copa el que quedava de cafè per Víctor—. Un lloc que estigui bé. Potser fins i tot millor que aquest.

—¿Ah, sí? —Riccio va mirar la cortina brodada d’estrelles amb expressió afligida—. Jo no trobaré res millor. Per què no llancem aquest individu al canal i prou? Sí, això seria el millor! ¿Què tafanejava aquí?

—Riccio! —Vespa el va mirar horroritzada.

—Però és cert! —La veu de Riccio, plena d’ira, va sonar estrident. Li van caure unes quantes llàgrimes—. Perdrem el nostre amagatall només per culpa d’aquest merda de tio. No en trobarem mai cap com aquest! Tant me fan els disbarats que l’Scipio pugui dir de diners i d’illes. Tot això són ximpleries. Senzillament, aquest individu ve aquí i nosaltres hem de recollir les nostres coses i vagarejar una altra vegada pel carrer. Això és una bogeria!

Els altres es van quedar muts. Ningú sabia què dir.

—Si l’hivern és com ha de ser —va murmurar Mosca al capdavall—, aquí hi farà un fred horrorós.

—Sí, ¿i què? Segur que no farà tant de fred com al carrer! —Riccio va enfonsar el cap als braços, gemegant.

Els altres se’l miraven consternats.

—Ei, Riccio, però si tot va bé! —va dir Vespa alhora que seia al seu costat i li passava el braç sobre l’espatlla per reconfortar-lo—. El més important és que continuem tots junts, ¿o no?

Però Riccio es va apartar.

—El Víctor no ens trairà! —va opinar Bo, que va servir una mica de llet als seus gatets—. Segur que no ho fa.

—Vinga, Bo! —va protestar Mosca.

Pròsper havia restat en silenci tota aquella estona, però de sobte va estossegar.

—No cal que llanceu el tafaner al canal per poder-vos quedar a l’amagatall. —Es va aturar un moment abans de continuar—. Si el Bo i jo desapareixem, no tindrà cap raó per continuar tafanejant per aquí. A causa dels nostres problemes us hem ficat en un bon embolic, així que ens n’anirem. En tot cas, hem de marxar ben i ben lluny. Perquè ara la nostra tia sap que som a Venècia.

Bo observava el seu germà gran amb la boca oberta. I també Vespa es va girar bocabadada cap a Pròsper.

—Ximpleries! —va exclamar Vespa—. Tot això són ximpleries. ¿On vols anar? Hem de romandre junts. Els vostres problemes són els nostres problemes.

—És veritat —va assentir Mosca—. Els vostres problemes són els nostres problemes. ¿Oi que sí, Riccio? —Va clavar a Riccio el colze a les costelles, però Riccio no va contestar.

—Vosaltres us quedeu aquí i el Víctor, el tafaner, es queda al lavabo d’homes —va prosseguir Vespa—. Ho farem així, tal com ha dit l’Scipio. Ens esquitllarem a la casa de la signora Spavento, li robarem aquesta ala de fusta, la durem al Conte i, amb els cinc milions, aconseguirem un bon habitatge a qualsevol de les illes que hi ha prop de la llacuna, allà on ningú pugui trobar-nos. Ni tan sols aquest detectiu. Un es pot acostumar a anar en barca. Així ho espero, vaja. —Va seure. Vespa trigava tan poc com Riccio a marejar-se quan anava en barca.

—Aleshores hauríem d’alimentar el marit de la seva tortuga —va dir Bo—. Perquè no menjarà fins que alliberem el Víctor.

—¿El marit de la seva tortuga? —Mosca gairebé es va ennuegar amb el cafè fred.

—Viu sota l’escriptori del Víctor —va comentar Pròsper, distret, mentre jugava amb un dels ventalls de plàstic de Bo—. La seva dona és en una capseta de cartró al costat del Víctor, al lavabo. Vigileu de no trepitjar-la, si hi entreu.

Mosca se’l mirava amb incredulitat.

—¿Què, no tinc raó? —va preguntar Riccio, irritat—. ¿On s’ha vist que calgui alimentar els animals domèstics dels presoners? ¿Que potser heu vist mai una pel·lícula on els gàngsters alimentin les tortugues o els gatets d’algú?

—Però nosaltres no som gàngsters! —va interrompre’l Vespa enfadada—. I per això mateix no permetrem que cap tortuga innocent es mori de gana. Vinga, porta-li d’una vegada el cafè, Mosca.