La informació
L’endemà al matí, Riccio va anar a la botiga de Barbarossa per comunicar-li la resposta del Senyor dels Lladres, tal com Scipio li havia encarregat.
—¿L’accepta? Bé, sens dubte, el meu client estarà content —va dir el barba-roja amb un somriure feliç—. Però heu de tenir una mica de paciència. No li és gens fàcil fer-me arribar notícies. Aquest home no té telèfon.
Els següents dos dies Riccio va tornar a la botiga de Barbarossa debades, però a la tercera el barba-roja ja tenia la informació que esperaven.
—El meu client es trobarà amb vosaltres a la basílica, la de Sant Marc —va explicar Barbarossa al seu despatx, mentre es retallava la barba davant un mirall amb unes tisoretes diminutes—. El Conte pot semblar misteriós, però en els negocis no planteja mai problemes. M’ha venut peces belles en més d’una ocasió, i sempre per un preu just. Vigileu, però, de no fer-li cap pregunta tafanera perquè no ho suporta, ¿entesos?
—¿El Conte? —va preguntar Riccio, ple de respecte—. ¿Això vol dir que és un comte de debò?
—En efecte. Espero que el Senyor dels Lladres sàpiga comportar-se com cal. —Barbarossa va estirar-se un pèl del nas amb grans escarafalls—. Quan us trobeu amb el Conte, veureu que no hi ha cap dubte pel que fa als seus orígens nobles. No m’ha volgut revelar mai el nom, però sospito que es tracta d’un Vallaresso. Alguns membres d’aquesta família respectable travessen una ratxa de mala sort. La gent comença a parlar d’una maledicció. Quines ximpleries! —El barba-roja va apropar-se una mica més al mirall i va estirar-se un pèl especialment rebel—. Sigui com sigui, pertanyen a les grans famílies de la ciutat. Ja les coneixeu: els Correr, Vendramin, Contarini, Venier, Loredan, Barbarino i, per dir-ho d’una altra manera, els que des de fa segles dominen les grans fortunes d’aquest país, sense que gent com nosaltres arribi a saber mai que tot passa per ells. ¿No hi estàs d’acord?
Riccio assentia amb respecte. Evidentment havia sentit alguna vegada els noms que Barbarossa havia enumerat amb gran unció i coneixia els palaus i museus que duien aquests noms, però de la gent que posseïa aquells títols, no en sabia res.
Barbarossa va fer un pas enrere i va contemplar, satisfet, la seva imatge al mirall.
—En tot cas, tal com hem dit, quan us hi adreceu, si no el voleu fer enfadar, digueu-li només Conte. Segur que el Senyor dels Lladres s’hi entendrà perfectament, al cap i a la fi el vostre cap s’envolta també d’una aura de misteri, cosa més que aconsellable pel seu ofici. ¿Oi que sí?
Riccio assentia de nou. Volia que el gras tornés a parlar-li del tema principal per poder portar als altres les informacions que esperaven amb avidesa. Impacient, va començar a trepitjar-se un peu amb l’altre.
—¿Quan? ¿Quan ens hi hem de reunir a la basílica? —va preguntar, en veure que Barbarossa es tornava a col·locar davant el mirall per depilar-se les celles.
—Demà a la tarda. A les tres en punt. El Conte us estarà esperant al primer confessionari de l’esquerra. I no feu tard, si us plau! Aquest home és especialment puntual.
—Entesos —va balbucejar Riccio—. Tres de la tarda, confessionari, puntuals. —Va caminar cap a la porta.
—Un moment, un moment, no tan de pressa, eriçó! —Barbarossa el va fer tornar amb un gest d’impaciència—. Adverteix el Senyor dels Lladres que el Conte vol entrevistar-se amb ell personalment. Pot anar acompanyat de qui vulgui, de simis, d’elefants o d’alguna criatureta com vosaltres. Però ell ha d’aparèixer. El Conte vol fer-se’n una idea, abans de facilitar-li més detalls sobre l’encàrrec. Al capdavall… —va prosseguir amb cara d’ofès— no ha vingut ni una vegada a donar-se a conèixer.
No és que tot això sorprengués Riccio, però el desig del Conte de veure Scipio li va accelerar el cor.
—És que… és que… —va quequejar— a Sci… al Senyor dels Lladres, no li agrada gens que el vegin.
—Bé, doncs. —Barbarossa va arronsar-se d’espatlles—. Llavors no rebrà aquest encàrrec. Bon dia, petit.
—Igualment —va murmurar Riccio, que va treure la llengua a l’esquena de Barbarossa i se’n va anar cap a casa preocupat.