Una casualitat desgraciada

Tot just van haver travessat la porta de la botiga, Riccio ja empenyia Pròsper, sense deixar-lo protestar, cap a la pastisseria on havia sentit aquelles flaires tan temptadores abans de visitar el barba-roja. I mentre la resta de clients esperaven les seves comandes, Riccio va persuadir Pròsper que canviés un o dos bitllets del feix de Barbarossa i comprés una capsa de pastissets per celebrar-ho amb els altres.

A Pròsper sempre l’havia meravellat la cura amb què els forners de Venècia embolicaven els pastissets. Els clients no rebien bosses de paper amb el que fos a dins, sinó que s’enduien unes capsetes meravelloses lligades amb cintes.

Tots aquests esforços semblaven deixar Riccio indiferent. Així que va tornar a ser al carreró, va treure amb impaciència el ganivet de butxaca i va tallar les cintes multicolors.

—¿Què fas? —va preguntar Pròsper abans de prendre-li la capsa—. Em pensava que eren per compartir amb els altres.

—No pateixis, els en deixarem prou —va mentir Riccio, ansiós—. A més, ens hem guanyat una recompensa. Madonna, fins avui cap de nosaltres havia aconseguit treure al barba-roja ni una lira més de les que ens oferia, i gràcies a tu avui ens n’ha donat quatre vegades més. Fins i tot jo, puc calcular-ho. L’Scipio no n’enviarà altres a negociar amb Barbarossa.

—Uf! Segur que els objectes valien encara molt més. —Pròsper va agafar un pastisset cobert de gran quantitat de sucre en pols que, al primer mos, li va caure sobre la jaqueta. Riccio s’havia tacat de xocolata la punta del nas—. En tot cas podem fer un bon ús dels diners —va prosseguir—. Tornem a tenir la caixa plena i encara ens cal una sèrie de coses importants, ara que l’hivern s’apropa. El Bo i la Vespa no tenen jaquetes d’abric i, quant al teu calçat, sembla que l’hagis pescat al canal.

Riccio es va llepar la xocolata del nas i va mirar-se les sabates desgastades.

—Doncs jo trobo que encara estan prou bé —va dir—. Però potser podem comprar un petitíssim televisor de segona mà. El Mosca trobaria la manera de connectar-lo.

—Et falta un bull! —Pròsper s’havia aturat davant un establiment que venia diaris, postals i joguines. Ningú agafa mai joguines quan fuig. Bo tenia un peluix, a més del lleó estripat que Riccio li havia cedit.

—¿Què et sembla si regales al Bo aquells indis d’allà? —Riccio va recolzar el mentó enganxós a l’espatlla de Pròsper—. Combinen perfectament amb els cowboys de suro que li ha fet la Vespa.

Pròsper va arrufar les celles i va palpar-se el moneder dins la butxaca de la jaqueta.

—No —va dir, tot passant a Riccio la capsa de pastissets i caminant de nou—. Necessitem els diners per altres coses.

Amb un sospir, Riccio el va seguir xano-xano.

—¿Vols que et digui una cosa? —va demanar—. Si l’Scipio no vol fer l’encàrrec del barba-roja… —va abaixar la veu— l’acceptaré jo. Ja has sentit que estava molt ben pagat. I jo tampoc sóc un lladre qualsevol, encara que darrerament no hagi practicat gaire. Ho compartiria amb tots vosaltres, és clar. El Bo tindria indis nous, la Vespa podria comprar llibres nous, el Mosca aconseguiria la maleïda pintura per la barca i pararia de rondinar, jo buscaria un petitíssim televisor i tu… —Tafaner, va mirar Pròsper de reüll—. ¿Què és el que més t’agradaria tenir?

—No necessito res. —Pròsper va alçar les espatlles i es va girar incòmode, com si el vent fred li hagués picat al clatell—. No parlis més de pispar. ¿Has oblidat que l’última vegada gairebé et van enxampar?

—Sí, sí —va murmurar Riccio, que mirava una dona amb unes arracades de perles immenses. Però no era cert; no se’n recordava.

—I a l’Scipio, ni una paraula de l’encàrrec de Barbarossa —va dir Pròsper—. ¿Entesos?

Riccio es va aturar en sec.

—Quina rucada! No entenc què et passa. És clar que l’hi explicaré. No considero que sigui una missió més perillosa que la de robar al palau dels Duxs —va abaixar ràpidament la veu en adonar-se que una parella agafada de la mà s’havia girat cap a ell amb sorpresa— o el palau Contarini.

Pròsper es va limitar a sacsejar el cap i va continuar caminant. Ni ell mateix sabia perquè li desagradava la proposta de Barbarossa. Potser sospitava que Scipio s’estava tornant una mica imprudent. Va haver d’esquivar dues dones que discutien a crits al mig del carrer i, com que anava capficat en els seus pensaments, va topar amb un home que sortia d’un bar amb una porció de pizza a la mà. Era robust i petit, amb un bigoti semblant al d’una morsa del qual penjava una mica de formatge. Indignat, l’home es va girar i va mirar fixament Pròsper, com si hagués vist un fantasma.

—Scusi —va murmurar Pròsper, que va continuar obrint-se pas, apressat, entre la gentada que ben aviat el va fer invisible.

—Ei, ¿per què corres d’aquesta manera? —Riccio el va agafar fort de la jaqueta amb la capsa de pastissos pràcticament buida a l’altra mà.

Pròsper va fer un cop d’ull al voltant.

—Perquè un desconegut se m’ha quedat mirant de fit a fit. —Intranquil, examinava tothom que li passava per davant. Però no va veure l’home del bigoti de morsa enlloc.

—¿Que t’ha mirat de fit a fit? —Riccio va arronsar-se d’espatlles—. ¿I què? ¿Pot ser algun conegut?

Pròsper va brandar el cap. I va tornar a fer un cop d’ull al voltant.

Un parell d’escolars, un home gran, tres dones amb cistells de la compra plens a vessar, un grup de monges…

Va agafar amb força el braç de Riccio i el va arrossegar violentament cap endavant.

—¿Què et passa? —A causa de l’ensurt, gairebé li va caure la capsa de pastissets.

—Aquell home ens segueix. —Pròsper corria cada cop més de pressa, amb la mà sobre els diners de Barbarossa, perquè no li caiguessin de la butxaca.

—¿Però què dius, ara? —va fer Riccio.

—El tenim darrere. —Pròsper empenyia la gent per avançar—. Ha provat d’amagar-se, però l’he vist.

Riccio va mirar enrere provant de localitzar el presumpte perseguidor, però només va trobar cares avorrides enganxades als aparadors i escolars que s’empenyien rient.

—Prop, això és absolutament estúpid. —Va atrapar Pròsper i li va barrar el pas—. ¿Vols tranquil·litzar-te? Veus fantasmes!

Però Pròsper no va contestar.

—Vine amb mi —va mussitar estirant Riccio cap a un carreró tan estret que Barbarossa s’hi hauria encallat. El vent els feia recular, com si volgués dir-los que aquell carreró estret i fosc era casa seva. Riccio sabia on conduïa aquell passadís tan poc atractiu: a un pati amagat que comunicava amb un laberint de carrerons on fins i tot un venecià es podia perdre. Un bon camí per treure’s un perseguidor del damunt. Però Pròsper es va aturar de nou i va arrambar-se a la paret. Des d’aquella posició observava la gent que continuava obrint-se pas entre la multitud al carrer ample.

—¿Què se suposa que ha de passar ara? —Riccio es va repenjar en ell i, tremolant de fred, es va estirar les mànigues de la jaqueta fins a cobrir-se els dits.

—Si passa per aquí, et mostraré qui és.

—¿I després?

—Si ens descobreix, arrencarem a córrer.

—Quin gran pla! —va murmurar Riccio i, nerviós, va posar-se la llengua als forats que tenia entre les dents. La dent que li faltava, l’havia perdut en una altra persecució—. Vinga, desapareguem ara que és fàcil —va dir-li en veu baixa a Pròsper—. Els altres ens esperen. —Però Pròsper no reaccionava.

Els escolars van passar fent saltironets per davant el carreró, després van arribar les monges amb els hàbits negres. I aleshores va aparèixer un home, fort i baix, amb peus grans i un bigoti de morsa. Va fer un cop d’ull al voltant buscant alguna cosa, es va posar de puntetes, va estirar el coll i va renegar.

Els nois amb prou feines gosaven respirar. Finalment, van perdre de vista el desconegut.

Riccio va ser el primer a reaccionar.

—Conec aquest individu! —va dir empenyent Pròsper cap endavant—. Val més que ens n’anem abans no torni.

Amb el cor arrupit, Pròsper va ensopegar abans d’arrencar a córrer. Sentia les pròpies passes, que ressonaven amb traïdoria. Van travessar el carreró estret, una plaça envoltada de cases, un pont, un altre carreró. Pròsper a penes sabia on eren, però Riccio corria davant com si, a força de concentració, encara pogués orientar-se en aquell laberint de carrers i ponts. Llavors van trobar de nou la llum del sol i, davant seu, van veure el Canal Grande, el Gran Canal. La gent es congregava a la riba, mentre que a l’aigua cristal·lina eren les barques les que lluitaven per l’espai.

Riccio va estirar Pròsper amb energia cap a la parada del vaporetto, on es van amagar entre la gent que esperava la propera barca. Els vaporetti són els autobusos flotants de Venècia que porten els ciutadans a la feina i traslladen d’un museu a l’altre els turistes cansats de caminar.

Pròsper examinava cadascuna de les persones que li passaven pel costat, però el seu perseguidor no apareixia. Quan finalment un vaporetto va fer escala a la parada, els nois es van deixar empènyer a bord per la resta de passatgers i, mentre aquests s’afanyaven a ocupar els pocs seients interiors lliures, Pròsper i Riccio es van recolzar a la barana de coberta per no perdre de vista la riba.

—No tenim bitllets —va xiuxiuejar Pròsper inquiet quan el vaixell salpava.

—No pateixis —va contestar Riccio també en veu baixa—. De totes maneres baixem a la següent parada. Però mira qui hi ha allà darrere. —Va assenyalar la parada que acabaven d’abandonar—. ¿El veus?

És clar que sí, Pròsper el va veure de seguida. Era allà, el bigoti de morsa.

Amb ulls mig aclucats i balancejant-se, fixava la mirada sobre l’embarcació. Riccio li va fer una ganyota.

—Però, ¿què fas? —Espantat, Pròsper el va estirar pel braç.

—¿Què et passa? ¿Que potser et penses que vindrà a buscar-nos nedant? ¿O potser creus que atraparà el vaixell amb aquestes cames tan curtes? No, noi. Això sí que ho té, aquesta ciutat. Quan algú et persegueix, només has de passar a l’altra banda del canal perquè el perseguidor perdi el rastre. Evidentment, s’ha de vigilar que no hi hagi un pont prop del lloc on et trobes. Però el Gran Canal el travessen només dos ponts que fins i tot tu hauries de conèixer.

Pròsper no va contestar. Ja havia perdut de vista el seu perseguidor, però continuava observant amb preocupació el seu voltant, com si en qualsevol moment pogués tornar a veure l’estranger entre les pilastres dels palaus, al balcó d’un hotel o bé en algunes de les barques que seguien el vaporetto.

—Ei, para de buscar-lo. L’hem despistat! —Riccio va agafar Pròsper per l’espatlla fins que se li va girar—. Jo ja m’havia escapat una altra vegada d’aquest paio, ¿saps? Ostres! —Perplex, va mirar al voltant—. Em fa l’efecte que amb totes aquestes corredisses he perdut la capsa de pastissos.

—¿Coneixes aquest home? —Pròsper se’l mirava, incrèdul.

Riccio es va repenjar a la barana.

—Sí. És un detectiu. Els turistes el contracten perquè els busqui les bosses de mà i els moneders que han perdut. Una vegada gairebé em va enxampar amb una d’aquestes coses. —Es va gratar l’orella i va esclafir a riure—. No es pot dir que sigui especialment ràpid. Però, ¿què buscava aquesta vegada? —Riccio va mirar Pròsper amb curiositat—. Ja saps que jo obeeixo la nostra norma: Cap pregunta sobre el passat. Però… em sembla evident que aquell home et seguia. ¿Coneixes algú disposat a contractar un detectiu perquè et busqui?

Pròsper contemplava la riba d’esquerra a dreta. El vaporetto, mandrós, va posar el rumb cap a la propera parada.

—Potser sí —va contestar sense mirar Riccio.

Una bandada de gavines cridaneres va enlairar-se de l’aigua fosca quan la barca es va apropar a l’embarcador.

—Au, baixem —va dir Riccio. Un rere l’altre van saltar a terra ferma, mentre els nous passatgers embarcaven.

«Els altres es deuen creure que hem fotut el camp amb el botí de l’Scipio», va pensar Riccio mentre tornaven a deixar enrere el Gran Canal. «El retorn a l’amagatall s’ha complicat una mica més després del nostre viatge en barca». Tafaner, va adreçar una mirada a Pròsper.

—¿Et ve de gust explicar-me qui ha posat aquest detectiu a seguir-te les passes? ¿Què has fet? ¿Has pispat alguna cosa que algú vulgui recuperar?

—No diguis ximpleries. Ja saps que jo no robo res, si ho puc evitar. —Pròsper va ficar-se la mà a la butxaca interior de la jaqueta i, tranquil, la va tornar a treure. Els diners de Barbarossa encara hi eren.

—Això és cert. —Riccio va arrufar les celles i va abaixar la veu—. ¿Es tracta d’un… d’un traficant de nens? ¿N’hi ha cap que us busqui?

Pròsper el va mirar espantat.

—No! És clar que no, no és res tan greu com això. —Alçant el cap, va descobrir una gàrgola que des d’un arc li clavava la mirada—. Crec que la meva tia ens busca. L’Esther, la germana de la nostra mare. De diners, no n’hi falten. No té fills i, com que la mare és morta, vol quedar-se amb el Bo i tancar-me a mi en un internat. Per això vam fugir. ¿Quina altra cosa podia fer? És el meu germà. —Pròsper es va aturar—. ¿Et penses que l’Esther ha demanat mai al Bo si la vol com a mare? El Bo no la pot suportar. Diu que fa olor de pintura tòxica, i que… —va esclafir a riure— s’assembla a una de les nines de porcellana que col·lecciona. —Pròsper es va ajupir per recollir un ventall de plàstic davant el llindar d’una porta. El mànec s’havia trencat, però segur que al seu germà no li faria res—. El Bo es pensa que el puc protegir de tothom —va dir mentre guardava la troballa a la bossa buida—. Però si la Vespa no ens hagués trobat…

—Vinga, no pateixis més per aquest tafaner. —Riccio el va empènyer de nou—. No et tornarà a trobar. És molt fàcil. Tenyirem de negre els cabells angelicals del Bo, i a tu et maquillarem fins que semblis el germà bessó del Mosca.

Pròsper va esclafir una rialla. Riccio aconseguia fer-lo riure, fins i tot quan estava intranquil.

—¿Has tingut mai ganes de convertir-te en adult? —va preguntar-li mentre travessaven un pont que es reflectia a l’aigua, nebulós.

Estupefacte, Riccio va fer que no amb el cap.

—¿Per què ho hauria de voler? Resulta força més pràctic ser petit. No crides tant l’atenció, t’atipes amb poc menjar… ¿Saps què diu sempre, l’Scipio? —Va fer un saltironet en sortir del pont—. Els nens són erugues i els adults són papallones. I cap papallona recorda mai com se sentia quan era eruga.

—Segurament té raó —va murmurar Pròsper—. Si us plau, no expliquis res del detectiu al Bo.

Riccio va assentir amb el cap.