La Isola Segreta

La nit era molt fosca. La lluna s’anava amagant contínuament darrere els núvols. Tot i que Scipio havia robat al seu pare una carta de navegació que podien seguir amb facilitat, es van perdre dues vegades. La visió de l’illa-cementiri els va ajudar a corregir el rumb la primera vegada, i quan van descobrir l’illa de Murano en la foscor de la nit van saber que s’havien tornat a desviar, aquest cop massa a l’oest. Llavors, quan ja estaven tan glaçats que amb prou feines podien doblegar els dits, va aparèixer la Isola Segreta, de color gris pàl·lid sota la llum de la llanterna. Els àngels de pedra els miraven des d’allà dalt, com si els esperessin.

Scipio va reduir la marxa del motor. La barca del Conte es balancejava amb les veles arriades a la riba, i Pròsper va sentir els lladrucs dels gossos.

—¿I ara què? —va xiuxiuejar a Scipio—. ¿Com vols passar per davant dels gossos?

—¿Et penses que estic prou boig per enfilar-me per la porta? —va fer Scipio en veu baixa—. Provarem d’entrar per la part posterior.

A Pròsper no li va semblar un pla gaire intel·ligent, però no va dir res. Si volien arribar a l’illa, no els quedava cap altre remei.

Els lladrucs van parar en allunyar-se la llum de la llanterna. Scipio va timonejar la barca ben arrambada a la riba en busca d’alguna escletxa a la muralla. En alguns llocs s’aixecava directament de l’aigua, en altres casos sobresortia d’entre canyís i llot, però la muralla feia l’efecte d’envoltar tota l’illa. Finalment, Scipio va perdre la paciència.

—S’ha acabat. Ens enfilarem allà dalt! —va murmurar mentre parava el motor i llançava l’àncora a l’aigua.

—¿I com arribarem a la riba? —Pròsper mirava intranquil a través de la foscor—. Encara queden uns quants metres entre l’embarcació i la riba. ¿Vols fer-los nedant?

—No diguis ximpleries. Ajuda’m! —Scipio va estirar amb energia una tapa que hi havia sota el timó i va treure dos rems i un bot pneumàtic. Pròsper, que va ajudar Scipio a hissar-los per sobre la borda, es va quedar admirat del que pot arribar a pesar un tros de goma i aire.

L’alè els sortia blanc mentre remaven cap a l’illa. Van amagar el bot pneumàtic entre el canyissar que s’aixecava al peu de la muralla. Vist de prop, el mur semblava encara més alt. Pròsper va tirar el cap enrere, el va mirar i es va preguntar si devia ser veritat que els gossos només vigilaven la porta.

Mentre els joves s’enfilaven l’un al costat de l’altre per les lleixes oscades, la respiració se’ls tornava feixuga i les mans se’ls omplien de ferides i rascades. Però ho van aconseguir. Davant seu s’estenia un jardí, enorme i salvatge. Arbustos, bardisses, els camins, tot era cobert de la blanca gebrada.

—¿Els veus en algun lloc? —va preguntar Scipio.

Pròsper va brandar el cap. No, no veia els cavallets enlloc, només una casa gran. Sobresortia fosca entre els arbres.

Baixar per la muralla va ser gairebé més difícil que pujar-hi. Els joves van aterrar en una bardissa espessa, i quan finalment van sortir-ne, es van quedar drets, indecisos, sense saber cap on dirigir-se.

—Els cavallets deuen ser darrere la casa —va xiuxiuejar Scipio—. Si no, els hauríem vist des de dalt la muralla.

—És cert —va murmurar Pròsper mirant al voltant.

Els arbustos glaçats cruixien i alguna cosa petita i fosca s’esmunyia pel camí. Pròsper va descobrir rastres a la neu clara, empremtes d’ocell i petjades. Unes potes prou grans.

—Vine, provarem amb aquest camí! —va xiuxiuejar Scipio abans d’avançar-se.

Entre els arbres, hi havia estàtues de pedra cobertes de molsa; moltes gairebé havien desaparegut sota les nombroses branques i només en sobresortien els braços o el cap. Per un moment, a Pròsper li va semblar que sentia passes darrere seu, però quan es va girar només va trobar un ocell planant sobre una bardissa. Uns quants minuts després s’havien perdut. Ni tan sols tenien clar en quina direcció es trobava el bot, ni on s’alçava la casa que havien vist des de la muralla.

—Merda! ¿Vols passar tu davant, Prop? —va demanar Scipio en descobrir les seves pròpies petjades en una cruïlla. Però Pròsper no va respondre.

Havia tornat a sentir alguna cosa. Però aquest cop no es tractava de cap ocell esglaiat per la presència del nois. Sonava com un rastell, un so breu i agut, i llavors va arribar un brunzit de la foscor, fluixet, profund i tan amenaçador que a Pròsper se li va estroncar l’alè. Es va girar lentament i els va veure, a poc més de tres passes, com si fossin figures de neu. Dos colossals gossos blancs. Sentia la respiració escanyada de Scipio al seu costat.

—No et moguis, Scip! —va mussitar—. Si sortim corrent, ens atacaran.

—¿També mosseguen si algú tremola? —va murmurar Scipio.

Els gossos continuaven grunyint. Se’ls van anar apropant amb els caps cots, els cabells curts i blancs del clatell eriçats i mostrant les dents. «En qualsevol moment les cames m’arrencaran a córrer», va pensar Pròsper. «Arrencaran a córrer sense que jo pugui fer-hi res per impedir-ho». Desesperat, va tancar els ulls.

—Bimba! Bella! Basta! —va cridar una veu darrere els nois.

De sobte, els gossos van parar de grunyir i van passar corrents per davant de Pròsper i Scipio. Els nois es van girar desconcertats i van parpellejar en trobar-se cara a cara amb la llum d’una llanterna. Una noia, d’uns vuit o nou anys, s’estava darrere seu, al camí, gairebé invisible amb el vestit fosc que duia. Els gossos li arribaven a l’espatlla. La noia hi hauria pogut cavalcar.

—Fixa-t’hi! —va dir—. Quina sort que m’agradi passejar a la claror de la lluna! ¿Què busqueu aquí? —Els gossos van dreçar les orelles quan la noia va alçar la veu—. ¿No sabeu què li passa, a la gent que s’esmuny a la Isola Segreta?

Scipio i Pròsper es van mirar.

—Volem veure el Conte —va respondre Scipio, com si no hi hagués res d’estrany en el fet de passejar a mitja nit pel jardí d’algú altre. Potser el va encoratjar que Pròsper i ell fossin més grans que la noia. Però Pròsper va trobar que els gossos eren una raó de pes per ser prudents. S’estaven al costat de la noia, disposats a atacar-los si s’hi apropaven una mica més.

—Veure el Conte. Ja! ¿I feu sempre les visites a mitja nit? —La noia va il·luminar el rostre de Scipio—. Al Conte no li agraden gens, les visites per sorpresa. Especialment, les que s’esmunyen furtivament a la seva illa.

Va dirigir la llanterna cap a Pròsper. La llum intensa el va enlluernar.

—Vam fer un tracte amb el Conte —va explicar Scipio—. Però ens ha enganyat. I això només l’hi podem tolerar si ens deixa pujar als cavallets. Als cavallets de les germanes de la caritat.

—¿Uns cavallets? —La noia se’l va mirar encara amb més desconfiança—. No sé de què parles.

—Sabem que són aquí! Ensenya’ns-els! —Scipio va fer una passa endavant, però els gossos li van mostrar de seguida les dents, i va tornar corrents a la vora de Pròsper—. Si el Conte ens hi deixa pujar, no avisarem la policia.

—Quina generositat! —La noia se’l mirava burleta—. Així, ¿creus que us permetrà sortir d’aquí? Sou a la Isola Segreta. Ja coneixeu la llegenda. Qui entra en aquesta illa no en surt mai. Som-hi! —Va assenyalar amb impaciència el camí que tenien a l’esquerra i que desapareixia entre els arbustos—. Tot recte. I no proveu de fugir. Creieu-me, aquests gossos són més ràpids que vosaltres.

Els dos nois van vacil·lar.

—Feu el que us dic! —va ordenar la noia, irritada—. O us convertireu en menjar de gos!

—¿Ens portes a veure el Conte? —va demanar Scipio—. Contesta!

Però la noia no va respondre, sinó que va donar una ordre als gossos en veu baixa. Sense fer cap soroll, van anar al trot cap on eren Scipio i Pròsper.

—Vinga Scip —va dir Pròsper agafant el seu amic del braç. Scipio es va deixar empènyer de mala gana.

Els gossos seguien els nois de tan a prop que podien sentir-ne l’alè calent al clatell. De tant en tant, Scipio es girava com si estigués valorant si hi havia cap possibilitat d’esmunyir-se entre els arbustos, però Pròsper el tenia agafat ben fort pel braç.

—Detinguts per una noia! —va renegar Scipio—. Noi, encara sort que Mosca i Riccio no hi són.

—Si realment ens porta a veure el Conte —va mussitar Pròsper—, no l’amenacis amb la policia. Qui sap què pot fer-nos! ¿Entesos?

Scipio va assentir amb el cap i va tornar a mirar els gossos amb expressió hostil.

Poc després van descobrir on els duia la noia. Entre els arbres va aparèixer la casa que Pròsper havia vist des de dalt la muralla. Era enorme, molt més gran que la casa del pare de Scipio. Però fins i tot a la claror de la lluna, que embellia les coses, feia l’efecte d’estar deshabitada i abandonada. Els ornaments s’esmicolaven i queien de les parets, les persianes de les finestres fosques penjaven tortes i la teulada estava tan foradada que dins la casa brillava la lluna. Una escala ampla menava del jardí a la casa. Uns àngels s’inclinaven sobre la barana, però la brisa marina els havia erosionat el rostre de pedra fins que s’havien tornat tan indistingibles com els escuts que hi havia sobre la porta.

—No, no és per aquí —va dir la noia en veure que Scipio començava a pujar les escales—. Segur que el Conte no vol parlar amb vosaltres aquesta nit. Podeu passar el que en queda a l’antic estable. Per allà. Tot recte.

Amb impaciència, assenyalava una construcció plana que hi havia a tocar de la casa, però Scipio no es va moure.

—No! —va dir, i va plegar els braços, obstinat—. ¿Et penses que ens pots manar només perquè tens aquestes vedelles a les teves ordres? Doncs jo vull parlar ara mateix amb el Conte. Immediatament.

La noia va fer petar la llengua i els gossos van apropar el morro als estómacs dels nois. Espantats, van retrocedir fins a l’últim graó de l’escala.

—Aquesta nit no parlareu amb ningú més —va dir la noia amb to greu—. A tot estirar amb les rates de l’estable. El Conte dorm. Demà al matí decidirà què fa amb vosaltres. I a més, hauríeu d’estar contents de no ser ara mateix a la llacuna.

Scipio es mossegava els llavis de ràbia, però els gossos van començar a grunyir un altre cop i Pròsper es va afanyar a agafar-lo.

—Fes el que diu, Scip! —va xiuxiuejar mentre es dirigien a l’estable, que semblava tan abandonat com la casa principal—. Encara tenim tota la nit per pensar com fugir d’aquí, però no podrem fugir si et converteixes en menjar per gossos. I tampoc podràs pujar als cavallets mai més.

—Sí, sí, ja ho sé —Scipio va dirigir una mirada severa a la noia.

—A dins, senyors! —va dir obrint la porta de l’estable. L’interior era fosc com la gola d’un llop, i la pudor que els va fer recular era tan intensa que Scipio va posar cara de fàstic.

—¿A dins? —va bramar—. ¿Ens vols matar?

—¿Voleu que us deixi els gossos perquè us facin companyia? —va preguntar la noia just abans de posar les mans entre les dents dels animals.

—Vinga, entrem, Scip —va dir Pròsper mentre empenyia Scipio a l’estable fosc. Un parell de rates van passar a tota velocitat per davant quan la noia els va il·luminar el recinte des de darrere amb la llanterna.

—En algun lloc, per allà darrere, trobareu sacs antics —va fer—. Per una nit, els podeu fer servir com a llits. Les rates no estan especialment afamades. Aquí tenen prou menjar, així que no crec que us molestin aquesta nit. No perdeu el temps buscant una altra sortida. No n’hi ha cap, i a més deixaré els gossos davant l’estable. Buona notte!

Va tancar la porta. Pròsper va sentir com passava el forrellat. L’estable era tan fosc que ni tan sols es podien veure les mans. Només a través d’una escletxa de la porta es filtrava la claror de la lluna.

—Prop! —va xiuxiuejar Scipio al seu costat—. ¿Et fan por les rates? A mi em fan una por horrorosa.

—Ja m’hi he acostumat. Al cinema se’n veien de tant en tant —va murmurar Pròsper, ben atent en la foscor. Sentia com, a fora, la noia parlava amb els gossos, en veu baixa, amb to afectuós.

—Molt reconfortant —va murmurar Scipio, que en sentir que alguna cosa remorejava darrere seu, es va estremir amb tanta violència que gairebé va fer caure Pròsper.

Van sentir que les passes de la noia s’allunyaven i els gossos s’acomodaven esbufegant davant l’estable. Quan els ulls se’ls van haver acostumat a la foscor, van buscar els sacs que havia esmentat la noia. Però després que una rata passés a tota velocitat per sobre els peus de Scipio, els nois van veure clar que s’estimaven més no dormir a terra. Van trobar dos barrils de fusta i s’hi van asseure a sobre, amb l’esquena recolzada a la paret freda.

—Ens ha de deixar en llibertat de seguida —va trencar el silenci Scipio—. Perquè ja ens ha pres prou el pèl.

—Hmmm —va rondinar Pròsper.

Ell intentava no imaginar-se tot el que el Conte els podia fer. I de sobte es va posar a pensar en Bo. Per primer cop des que havia saltat a la barca de Scipio. I es va preguntar si tornaria a veure mai més el seu germanet. Seria una nit interminable, i els pensaments de Scipio i Pròsper eren encara més foscos que la foscor de l’estable pudent.