Una altra visita

La botiga de Barbarossa era buida quan Pròsper va obrir la porta. Les campanetes van dringar tan sorollosament que Bo es va quedar al llindar, palplantat i fascinat, amb la vista alçada fins que Vespa el va fer entrar d’una estirada. El fred s’havia fet glacial durant la nit. El vent ja no venia del mar, sinó de les muntanyes, i bufava sec i gèlid sobre els ponts i les places. L’hivern no enviaria més avisos. Ja havia arribat a la ciutat de la lluna i li havia acariciat el rostre antic amb dits freds i entumits.

—¿Signor Barbarossa? —va cridar Vespa tot inspeccionant les pintures que hi havia sobre el taulell. Ella també coneixia l’existència de l’espiell per on el barba-roja observava els seus clients.

—Sí, sí, pazienza! —van sentir que rondinava.

Barbarossa tenia els ulls morats quan va treure el cap per la cortina del seu despatx. Esbufegant, es va mocar amb un drap gegantesc.

—Ah, veniu amb el petit. Vigileu que no torni a trencar res. Però, ¿què heu fet amb els seus cabells angelicals? Digues bon dia, nan.

—Buon giorno —va murmurar Bo i, col·locant-se darrere Pròsper, li va fer una ganyota.

—Ah! Buon giorno. El seu italià és lleugerament millor. Som-hi! —Amb gest d’impaciència, Barbarossa va indicar als nens que passessin al seu despatx.

—L’hivern, ¿per què diantre ha arribat ja l’hivern? ¿És que el món s’ha tornat boig? —va rondinar mentre s’arrossegava de nou al seu escriptori—. Aquesta ciutat és difícil de suportar a l’estiu, però l’hivern de Venècia és capaç de dur l’home més saludable al caire del cementiri. ¿Però a qui estic explicant tot això? Els nens no en saben res. Els nens no es glacen, els nens fan saltironets als bassals i no es refreden mai. La neu se’ls amuntega al cap com si fos una gorra, i no els destorba, mentre que a nosaltres qualsevol floquet ens apropa una mica més a la mort.

Esbufegant, com si estigués a punt de morir-se, Barbarossa es va deixar caure a la cadira.

—Mal de coll, mal de cap i un continu goteig al nas! —es va queixar—. Horrorós! Com si un fos una aixeta humana. —Es va ajustar una mica més la bufanda al voltant del coll i va examinar els seus visitants per sobre el caire del mocador—. ¿Cap bossa, cap botí? ¿Potser aquesta vegada porteu el botí del Senyor dels Lladres a les butxaques?

Bo va estirar els dits per tocar un petit timbal de llauna que hi havia sobre l’escriptori de Barbarossa.

—Aparta els dits, això és molt valuós! —va rondinar el barba-roja tot passant a Bo un caramel de menta.

—No volem vendre res —va dir Vespa—. El Conte volia fer-nos arribar una carta a través seu.

Bo va desembolicar el caramel i el va llepar amb desconfiança.

—Ah, sí, la carta del Conte. —Barbarossa es va tornar a mocar sorollosament i va ficar-se de nou el mocador a la butxaca de l’armilla, que duia brodades enormes góndoles daurades—. La seva germana, la Contessa, me la va lliurar ahir al vespre. Ve molt poc a la ciutat. —El barba-roja es va ficar un caramel a la boca i va obrir amb un sospir profund el calaix superior de l’escriptori—. Aquí la teniu.

Amb expressió avorrida va donar a Vespa un sobre estret. No hi havia res escrit per fora, ni un remitent, ni una adreça. Però quan Vespa ja tocava el sobre, Barbarossa el va retirar.

—Au, entre col·legues —va fer amb to confidencial—, digueu-me què havíeu de robar pel Conte. El Senyor dels Lladres ha dut a terme l’encàrrec amb èxit, ¿oi?

—Pot ser —Pròsper va fer-se l’orni i va prendre-li el sobre dels dits.

—Eh, eh, eh! —El barba-roja va picar l’escriptori amb força. De l’ensurt, Bo gairebé es va empassar el caramel—. Ets un minyó ben insolent, ¿ho sabies? —va escridassar-lo Barbarossa—. ¿No t’ha ensenyat ningú que cal tractar els adults amb respecte? —Un violent esternut el va fer botar a la cadira.

Pròsper no va contestar. Sense badar boca, es va guardar el sobre a la butxaca interior de la jaqueta. Però Bo es va escopir el caramel a la mà i el va llançar a Barbarossa per sobre l’escriptori.

—Té, te’l pots quedar. Perquè has escridassat el meu germà —va afirmar.

Atònit, Barbarossa va clavar els ulls al caramel apegalós.

Amb un riure simpàtic, Vespa es va inclinar sobre l’escriptori.

—¿I vostè, signor Barbarossa? ¿Algú li ha ensenyat com cal tractar els nens? —va preguntar.

El barba-roja va estossegar tan violentament que el rostre se li va posar més vermell que el nas.

—Ja n’hi ha prou. Pels lleons de Sant Marc, sou molt susceptibles! —va grunyir mentre es mocava—. Jo no entenc aquest secretisme. ¿Sabeu què? Jugarem a les endevinalles ja que no em voleu contestar directament. Jo començo. —Es va recolzar a l’escriptori—. ¿És d’or el que anhela el Conte?

—No! —va contestar Bo, que sacsejava el cap amb una gran ganyota—. De cap manera.

—¿De cap manera? —Barbarossa va corrugar les celles—. Deixeu-me intentar-ho de nou. ¿És de plata?

—Del tot errat. —Bo es trepitjava un peu amb l’altre—. Torna-ho a provar.

Però abans que el barba-roja pogués formular la següent pregunta, Pròsper va empènyer el seu germà cap a la cortineta de perles. Vespa els va seguir.

—¿De coure? —els va dir a crits Barbarossa—. No, espereu, és una pintura. Una figura!

Pròsper va obrir la porta de la botiga.

—Vinga, fora, Bo —va dir, però Bo no es movia—. Tot incorrecte —va cridar—. És una cosa amb grans diamants. I amb perles.

—Quina barbaritat! —Barbarossa es va apressar tant com va poder cap a la cortineta—. Vine, petit, descriu-me aquest objecte!

—Val més que es fiqui al llit amb una bossa d’aigua calenta, signor Barbarossa! —va dir Vespa enduent-se Bo cap al carrer, i es va quedar a la vora de Pròsper, amb expressió meravellada.

Els floquets de neu giravoltaven pel carrer; queien tan densos del cel blanc embrutit que Bo va tancar els ulls. De sobte, tot s’havia fet gris i blanc, com si algú hagués esborrat els colors de la ciutat mentre eren a la botiga de Barbarossa.

—¿Així que és un collaret? ¿O potser un anell? —Barbarossa, nerviós, va treure el cap per la porta de la botiga—. ¿Per què no conversem una mica? Us convido a un tros de coca, aquí dalt, a la pastisseria. ¿Què us sembla?

Però els nens avançaven lentament, sense girar-se.

Només tenien ulls per la neu. Els flocs freds se’ls posaven a les cares i als cabells. Bo, embadalit, va llepar-ne un que li havia caigut al nas i estirava les mans a l’aire com si els volgués atrapar, mentre que Vespa mirava els núvols amb incredulitat. Feia anys que no nevava a Venècia. La gent que els sortia al pas mirava amunt encantada, com si fossin nens. Fins i tot les botigueres van sortir dels negocis per contemplar el cel.

Pròsper, Vespa i Bo es van aturar al següent pont, es van recolzar a la barana de pedra i van observar com l’aigua de color gris platejat engolia els flocs de neu. La neu anava cobrint dolçament les cases de la ciutat, les teulades vermelloses, les reixes negres dels balcons i les flors tardorenques que creixen darrere els reixats en testos i pots de plàstic.

Pròsper sentia la neu humida i freda a la cara. I tot d’una va recordar un altre país, gairebé oblidat, llunyà. Va recordar una mà que li treia la neu dels cabells. I es va quedar allà, entre Vespa i Bo, mirant fixament les cases que es reflectien a l’aigua, i va gosar prolongar els records una estona més. Desconcertat, es va adonar que els records ja no li feien mal. Potser perquè tenia Vespa i Bo al seu costat, tan càlids i familiars. Fins i tot la barana de pedra li semblava confortable i el protegia del dolor.

—¿Prop? —Vespa va passar-li el braç per l’espatlla, mirant-lo preocupada, mentre Bo es dedicava a atrapar flocs de neu amb la llengua—. ¿Va tot bé?

Pròsper es va netejar la neu de la cara i va fer que sí amb el cap.

—Obre el sobre —va dir Vespa—. Vull saber quan podré veure finalment la cara del Conte.

—Per què creus que vindrà ell en persona? —Pròsper es va treure el sobre de la jaqueta. Estava segellat, com el sobre del confessionari, però aquest segell semblava estrany. Com si algú l’hagués repintat de vermell.

Vespa li va prendre el sobre de les mans.

—Algú l’ha obert! —Vespa va mirar Pròsper amb preocupació—. Barbarossa!

—No passa res —va dir Pròsper—. Per això el Conte va comunicar-nos el lloc de trobada al confessionari. Va preveure que el barba-roja obriria el sobre. És evident que el coneix molt bé.

Vespa va esquinçar curosament el sobre amb la navalla. Bo el mirava de puntetes. El Conte havia escrit la nota de nou en una petita targeta, però aquesta vegada hi havia poques paraules.

—Segur que Barbarossa s’ha mossegat de decepció, quan ha obert el sobre —va dir Pròsper, que va llegir:

—Això és demà a la nit! —Pròsper va sacsejar el cap—. A la una. Prou tard. —Va tornar a guardar-se el sobre amb les notícies a la butxaca i va despentinar els cabells tenyits de negre de Bo—. Això dels grans diamants ha estat molt bé, Bo. ¿Heu vist els ulls delerosos del Barbarossa?

Rient, Bo va llepar-se un floc de neu de la mà.

Però Vespa va guaitar amb neguit per sobre la barana de pedra.

—¿A l’aigua? —va murmurar—. ¿Què deu voler dir? ¿Hem de recollir la recompensa en barca?

—Cap problema —va contestar Pròsper—. La barca del Mosca és prou gran perquè hi capiguem tots.

—És cert —va dir Vespa—. Però no m’agrada. Jo no sé nedar bé, i el Riccio es mareja només de veure una barca.

Preocupada, va mirar a baix, al canal, que continuava empassant-se els flocs de neu. Un góndola lliscava sobre l’ombra del pont. Congelats, tres turistes s’arraulien sobre els coixins recoberts de neu. Vespa va observar-los amb mirada trista fins que la barca va desaparèixer sota el pont.

—¿No t’agrada anar en barca? —Pròsper va estirar burleta la trena delicada de Vespa—. Però si has nascut aquí. Jo em pensava que a tots els venecians els agraden les barques.

—Doncs t’equivoques —va contestar Vespa de manera brusca abans de girar-se d’esquena a l’aigua—. Som-hi, els altres ja ens deuen estar esperant.

La neu feia la ciutat més silenciosa que de costum. Vespa i Pròsper caminaven balancejant-se l’un contra l’altre, però Bo feia saltironets com una puça i brunzia oblidat de si mateix.

—No vull que el Bo vingui a recollir la recompensa —va mussitar Pròsper a Vespa.

—Ja ho entenc —va respondre-li fluixet—. ¿Com pretens fer-l’hi entendre sense que ens destrossi els timpans?

—No ho sé —va comentar Pròsper, desconcertat—. És espantosament tossut, sobretot si sóc jo qui li dic aquesta mena de coses. ¿Podries parlar-hi tu?

—¿Parlar? —Vespa va sacsejar el cap—. Parlar en aquest cas no servirà de res. No, tinc una idea millor, que a més m’estalviarà anar en barca. L’únic que em sap greu és que tornaré a perdre l’oportunitat de veure el Conte.