Pare i fill

Scipio havia demanat a Ida que el deixés a dos ponts de la casa del seu pare. Encara volia passejar una mica per la riba nevada del canal. L’ambient fred li proporcionava la sensació de ser lliure i fort. L’únic que havia de fer era no pensar en els altres. Ni en la casa gran que el convertiria de nou en un ésser petit i domesticat. Scipio va fer un dibuix amb el taló sobre la neu fonedissa, es va ajupir i va dibuixar amb el dit una ala a la vora del canal. Quan va aixecar el cap, es va trobar amb una barca de la policia. Era a només un parell de metres de casa del seu pare.

Espantat, Scipio es va incorporar. Li venien tot de pensaments al cap. ¿Podria tenia alguna cosa a veure amb el Conte? Quina sort que no s’hagués quedat la bossa dels diners!

—I ara, és impossible! —va mussitar, però l’excitació va fer que li costés ficar la clau al pany. «Segurament han vingut pel senyor Veronese. Sovint se li dispara l’alarma quan un colom es caga a la teulada». Va obrir la porta tan silenciosament com va poder, content que el seu pare no hagués passat el forrellat. Entre les columnes brillava un llum, com sempre. Al pati no es bellugava res. Amb la respiració continguda, Scipio va arribar de puntetes a l’escala. Era un mestre en allò d’entrar furtivament als llocs. Però aquesta vegada els seus esforços van ser debades.

Ja havia posat el peu al primer graó quan li va arribar una veu de dalt. Conscient de la seva culpabilitat, va aixecar el cap… i es va aturar en sec, com si li haguessin crescut arrels: dos carabinieri pujaven per l’escala, amb Vespa. Semblava molt fràgil entre els dos homes amb uniformes blaus, que reien d’alguna cosa que el seu pare els devia haver explicat.

El seu pare.

Era a dalt, recolzat a la barana. Quan va descobrir la presència de Scipio, va corrugar les celles. Se li va desdibuixar el somriure de satisfacció, que va ser substituït per l’expressió habitual quan posava la vista sobre Scipio: d’impaciència, descontentament i sorpresa enutjada.

—Déu Meu! —va bramar amb la veu que Scipio sabia imitar molt bé, perquè sonava tan contundent com la seva—. Ja ho veuen, la cosa s’ha resolt per si mateixa. El meu fill ha decidit tornar a casa, tot i que a una hora prou imprudent. Moltes gràcies per la seva dedicació. Això ja demostra que l’Scipio no té res a veure amb aquests nois que s’havien refugiat a l’Stella.

Scipio es va mossegar els llavis i va mirar amunt, cap a Vespa. Havia alentit el pas en veure’l.

—¿Coneixes aquest noi? —va preguntar un dels policies. Tenia un bigoti fosc i finet—. Contesta. —Però Vespa es va limitar a sacsejar el cap.

—¿On la porten? —va xisclar Scipio. Es va espantar del so de la seva veu, que va sonar molt aguda i penetrant.

El policia amb bigoti va riure mentre l’altre agafava Vespa pel braç.

—Oh, ¿et fa l’efecte que l’has de protegir? Ets un petit cavaller, ¿oi? No pateixis, no l’hem pres a ningú. És una desvergonyida i no ens ha volgut dir el seu nom. Només hem vingut perquè pensàvem que podia aportar al teu pare alguna informació sobre la teva desaparició.

—La minyona, Scipio, m’ha anat a cercar absolutament histèrica al lloc on atenia les meves visites —va explicar el Dottor Massimo des de dalt— perquè a mitja nit s’ha adonat que no eres al llit. I tot just havia arribat a casa quan ha telefonat la policia per explicar-me que a l’Stella, el cinema que havia fet tancar, s’havia amagat una banda de nens orfes. Ja he explicat als senyors que la teva desaparició no devia tenir cap connexió amb aquest fet. ¿Quin caprici infantil t’ha seduït tant per sortir de casa a mitja nit? ¿Has anat a buscar gats abandonats pel carrer?

Scipio no va respondre. Provava amb desesperació de no mirar Vespa. Semblava molt trista i abatuda. Res a veure amb la Vespa amb qui s’havia barallat tan sovint.

—Només volia veure la neu —va murmurar.

—Ah, clar, la neu, els nens no són els únics que s’hi tornen bojos! —va dir el carabiniere amb bigoti picant l’ullet a Scipio, mentre l’altre policia empenyia Vespa perquè baixés les escales.

—Deixi’m estar. Puc baixar sola! —va etzibar-li ella. Va saltar l’últim graó i va passar apressada per davant de Scipio amb el cap cot—. El Bo és amb la seva tia! —va mussitar.

—Eh, eh, no tan ràpid, ¿entesos? —va escridassar-li el policia de qui s’havia alliberat, que la va agafar pel clatell.

—Buona notte, Dottor Massimo! —van acomiadar-se els carabinieri abans de desaparèixer entre les columnes. Vespa no es va tornar a girar.

Scipio va pujar les escales vacil·lant. Va sentir que la porta d’entrada es tancava.

El seu pare se’l mirava sense dirigir-li la paraula.

«¿Qui ha delatat l’amagatall?», va pensar Scipio. «¿Què ha passat amb els altres? ¿Què se n’ha fet, del Pròsper, el Mosca i el Riccio? ¿Com és que el Bo és amb la seva tia?».

—Bé, ¿d’on véns en realitat?

El seu pare l’inspeccionava de cap a peus. A Scipio li semblava que podia endevinar-li el pensament. Segur que s’estava preguntant un cop més què tenia a veure amb aquella estranya criatura que anomenava fill: no era tan gran com ell, ni tan intel·ligent, interessant i treballador com ell, ni tan dominant, calculador i assenyat, ni tan sols una mica de tot això.

—Ja t’ho he dit —va respondre Scipio—. He sortit a mirar la neu. A més, he estat perseguint un gat. Afortunadament, el meu es troba més bé. Ja torna a menjar.

—Molt bé, m’alegro de no haver trucat al veterinari. —El Dottor Massimo va corrugar les celles—. Que vagaregis pel carrer a mitja nit tindrà conseqüències, evidentment. —La veu sonava tranquil·la. Mai parlava a crits, ni tan sols quan estava molt enfadat—. A partir d’ara, la minyona tancarà amb clau cada nit la porta de la teva habitació. Si més no, mentre aquesta neu estúpida et provoqui comportaments més infantils que de costum. ¿Entesos?

Scipio no va respondre.

—Déu meu, com detesto aquesta cara obstinada. Si sabessis que ximple que pots arribar a semblar! —El pare de Scipio es va girar d’una revolada—. Hauré de pensar què fer amb el cinema —va dir pel camí—. Nens abandonats! Sembla mentida! Vés a saber si són lladregots! La policia sospita que sí. ¿Per què no em deu haver explicat res de tot això aquell periodista? Aquell que va ser aquí fa poc, ¿com es deia? Getz o alguna cosa semblant.

—¿Com que abandonats? —Scipio va fer un sanglot—. Aquella noia semblava molt simpàtica. I si els nois no tenen casa, ¿per què no haurien de viure en un cinema? És buit, ¿oi?

—Déu meu, quines coses més absurdes que arriben a dir els nens. És buit, sí, ¿i què? ¿Et penses que només per això permetré que tots els vagabunds de la ciutat s’hi amaguin?

—Però, ¿què els passarà? —va sentir una bafarada de calor. I després fred, un fred espantós—. Ja has vist aquella noia. ¿Què li faran? ¿No hi penses?

—No. —El seu pare el mirava amb sorpresa. Tan gros com era—. ¿Com és que t’importa tant el destí d’aquesta noia? Si tu només mostres interès pels gats. ¿La coneixes d’alguna cosa?

—No —Scipio va sentir que la veu es tornava més forta. No podia fer res per evitar-ho—. No, diantre! —va protestar—. ¿He de conèixer-la perquè em faci llàstima? ¿No la podries ajudar d’alguna manera? Tinc entès que ets enormement important en aquesta ciutat.

—Vés a dormir, Scipio —va contestar el seu pare tot amagant un badall darrere la mà—. Déu meu, quina nit més absurda!

—Si us plau —va titubar Scipio. Li queien llàgrimes i, tot i que se les netejava de pressa, ple de ràbia, en tornaven a aparèixer—. Si us plau, pare, potser coneixes algú que vulgui acollir una noia com aquesta. No ha fet res, només està sola…

—Vés a dormir, Scipio —el va interrompre el seu pare—. Bon Déu, em sembla que has passat massa temps fora mirant la lluna. Potser comences a seguir les indicacions de l’horòscop, com la teva mare.

—Això no té res a veure amb la lluna! —va vociferar Scipio—. No m’escoltes mai! Ni tan sols saps qui sóc! No en tens ni idea!

Però el seu pare ja havia tancat la porta de la seva habitació.

I Scipio es va quedar allà dret, plorant.