Esther

Esther va arribar sola. Va passar per davant el cafè on Pròsper i els altres seien, sense adonar-se que la miraven a través d’una de les finestres. Així que les busques del rellotge de cuina d’Ida s’havien apropat a les tres, Víctor havia fet fora els nens, tots tret de Barbarossa.

—¿Què mires amb aquesta cara? —va preguntar Vespa en adonar-se que Pròsper vigilava amb atenció el carrer a través del vidre.

—Ha vingut de debò —va respondre Pròsper sense perdre de vista Esther.

—¿La teva tia? —Tafanera, es va inclinar per mirar per sobre la seva espatlla—. ¿És aquesta? —Pròsper va assentir.

—¿Qui? —va preguntar Bo amb la boca plena de gelat. Havia demanat un gelat de copa gegant, igual que Riccio, amb la diferència que aquest ja havia engolit el segon.

—Ningú —va murmurar Pròsper mentre observava com Esther es dirigia a la casa d’Ida. Duia botes altes i el seu paraigua regalimava molta aigua.

—Me la imaginava molt diferent —va mussitar Vespa a Pròsper—. Més gran i… no sé, més hostil.

—Ei, ¿no t’agrada el gelat, Prop? —va demanar Riccio llepant-se una mica de xocolata que li havia quedat a la punta del nas—. ¿Me’l puc menjar?

—Deixa’l en pau, Riccio —va dir Vespa.

———

Quan Esther va trucar a la porta de la casa d’Ida, va obrir-li una monja grossa i amb rostre malhumorat que, sense badar boca, va indicar-li que la seguís. Ida havia necessitat gairebé una hora de súpliques per convèncer Lucia que es posés el vestit de monja prestat, i la veritat és que semblava una monja de debò. Amb passos enèrgics va conduir la convidada a l’habitació que habitualment servia de rebost i safareig. La taula de planxar de Lucia, les ampolles d’aigua i les reserves de farina havien desaparegut. En lloc d’això, hi havia un escriptori que Víctor havia aconseguit baixar de les golfes blasfemant unes quantes vegades, un parell de cadires fràgils i un gran ciri. Les parets blanques i fredes només estaven decorades amb una imatge de la Verge i el nen, que normalment era a la cuina d’Ida.

—La signora Hartlieb, suposo —va dir Ida alhora que s’alçava darrere l’escriptori en veure que Lucia feia entrar Esther.

Al costat d’Ida hi havia Víctor, sense bigoti, sense disfressa, senzillament el Víctor que Esther coneixia. Ida duia, igual que Lucia, l’hàbit fosc de les germanes de la caritat. «Digueu a la signora Spavento que ha de tornar totes aquestes coses sens falta abans no es faci fosc», havia xiuxiuejat la monja encarregada de lliurar a Pròsper els vestits a la porteria de l’orfenat. Ja es veia que se sentia tan culpable com si hagués comès un delicte. Però, ¿qui es podia negar a fer un favor a la simpàtica i generosa signora Spavento?

—Segui, si us plau, signora Hartlieb —va dir Ida quan Esther va entrar vacil·lant, i va assenyalar-li amb rostre seriós la cadira de davant—. ¿No ha pogut venir, el seu marit?

—No, havia de resoldre uns assumptes de negocis i era indispensable que hi anés avui. Malauradament, ens n’anem demà passat.

Víctor va observar que Esther Hartlieb es col·locava la faldilla sobre els genolls i mirava l’habitació amb incomoditat. Quan ella va advertir la mirada, Víctor la va saludar amb un gest.

—Crec que ja coneix el signor Getz —va dir Ida mentre tornava a seure darrere l’escriptori—. Li he demanat que vingués quan la policia m’ha explicat que vostè l’havia requerit perquè l’ajudés en la recerca dels seus nebots. A més a més, és un bon amic de l’orfenat.

Esther va mirar Víctor, com si no tingués clar si la seva presència li era favorable o perjudicial. Llavors es va tornar a adreçar a Ida.

—¿Per què m’han demanat que vingui? —va preguntar estirant-se la faldilla.

—Bé, això és prou evident, signora —va respondre Ida, complaent—. Hem de fer-nos càrrec de moltes criatures i els nostres recursos són escassos, molt escassos. Per això, quan descobrim que, com en el cas dels seus nebots, hi ha parents…

—No estic disposada a quedar-me’ls tots dos! —va interrompre-la Esther amb rudesa—. Hi estava disposada, però el petit… —es va començar a tocar el lòbul, nerviosa— segurament el signor Getz li ha explicat tot el que hem hagut de fer per ell. Potser el Bo l’ha enganyat amb aquesta cara d’angelet que té, però jo ja n’he tingut prou. És tossut, capriciós i mossega com un gosset. En resum —va respirar profundament—, ho sento, però ni per la memòria de la meva germana morta estic disposada a fer-me càrrec dels nens, i a la nostra família no hi ha ningú més que pugui estar interessat a acollir-ne cap dels dos. Si vostès poguessin quedar-se’ls tots dos aquí…, al cap i a la fi ells volien viure en aquesta ciutat. Els pocs diners que la seva mare els va deixar, la família els farà arribar a l’orfenat com a contribució.

Ida només va assentir amb el cap. Amb un sospir profund, va ajuntar les mans sobre l’escriptori.

—Això és lamentable de debò, signora Hartlieb —va dir mirant cap a la porta.

Naturalment, Víctor també havia sentit un soroll. Eren unes passes que s’apropaven pel passadís, tal com havien planejat. Algú va tustar a la porta. Esther Hartlieb es va girar.

—¿Sí? —va cridar Ida.

La porta es va obrir i Lucia va empènyer Barbarossa a l’habitació.

—El nou ha tornat a disgustar-se, germana! —va anunciar, i va examinar el pèl-roig, com si es tractés d’una aranya peluda o d’alguna altra fera pertorbadora.

—Ja me n’encarrego —va respondre Ida, i Lucia se’n va anar de l’habitació amb cara de pocs amics.

Barbarossa, petit i indefens, es va quedar dret davant la porta. En notar la mirada encuriosida d’Esther Hartlieb, va oferir-li un somriure tímid.

—Disculpi’m, signora Hartlieb —va dir Ida—. Però aquest noi acaba d’arribar i té molts problemes amb els altres. ¿T’han tornat a molestar, Ernesto?

Barbarossa va fer que sí amb el cap, mirant discretament de cua d’ull Esther. Tot seguit va sanglotar, primer fluixet, després amb més violència.

—¿Tindria un mocador per mi, Mare Ida?

—Oh, no! —Ida es va agafar el seu hàbit negre, però Esther va arribar abans. Amb un somriure tímid, va donar a Barbarossa el seu mocador amb les puntes brodades.

—Grazie, signora —va murmurar ell, i es va netejar les llàgrimes de les pestanyes llargues.

Víctor va mirar de reüll Esther i va comprovar que la dona no podia apartar la vista del petit pèl-roig.

—Vés a veure la germana Caterina, Ernesto —Ida va fer un senyal a Barbarossa perquè sortís—, i digues-li que mani als altres nens que et tornin els llibres. I que, a més, com a càstig els envii a l’habitació.

Barbarossa va mocar-se molt educadament i fluixet en el mocador d’Esther i va fer que sí amb el cap. Va tentinejar cap a la porta.

—¿Mare Ida? —va balbucejar quan ja tenia la mà al pom—. ¿Puc preguntar quan anirem al Museu de l’Acadèmia? M’agradaria molt tornar a veure el quadre de Ticià.

«Mare de Déu!», va pensar Víctor. «Ara sí que s’ha passat, el barba-roget!». Però la mirada ensucrada d’Esther indicava que tot anava com una seda. Evidentment, Barbarossa sabia molt bé què es feia.

—¿Ticià? —va demanar al petit somrient-li—. ¿T’agrada el quadre de Ticià?

Barbarossa va assentir amb el cap.

—A mi també m’agrada molt —va dir Esther. La seva veu sonava tot d’una molt dolça, molt diferent de la que Víctor li havia sentit fins llavors—. Ticià és el meu pintor preferit.

—Oh, ¿de debò, signora? —Barbarossa es va apartar els rínxols vermells de la cara—. Llavors segur que ha visitat la seva tomba a l’església dels Frares, ¿oi? El que més m’agrada de la tomba és el quadre que hi va pintar a sobre: aquell on implora a la verge que el salvi a ell i al seu estimat fill de la pesta. ¿L’ha vist?

Esther va sacsejar el cap per dir que no.

—Però el seu fill va morir de la pesta —va prosseguir Barbarossa—. I Ticià també. ¿Sap una cosa, signora? Vostè s’assembla una mica a la Verge de la pintura. M’agradaria molt poder-l’hi ensenyar.

«Per tots els lleons alats!», va pensar Víctor. El sentimentalisme vessava dels llavis del petit llagoter. En efecte, si Víctor no recordava malament, la Verge de la pintura tenia un aspecte sever, potser era cert que s’assemblava una mica a Esther Hartlieb. En tot cas aquell afalac havia fet el seu efecte.

Esther s’havia posat vermella com una rosella, la nassuda Esther. Com una noieta, va seure al caire de la cadira mirant-se la punta de les sabates. Llavors es va girar cap a Ida.

—¿Seria possible? —va balbucejar—. Vull dir que, com ja sap, el meu marit i jo ens n’anem demà passat de la ciutat, però si fos possible que el petit i jo…

—Ernesto —va interrompre-la Ida amb un somriure fred—. Es diu Ernesto.

—Ernesto —Esther va repetir el nom, com si llepés un caramel de mel—. Ja sé que la petició és una mica estranya, però… pensava si podria convidar l’Ernesto a fer una petita excursió. M’agradaria que m’ensenyés l’església dels Frares, podem anar a menjar un gelat o a passejar en barca i avui al vespre el tornaria a portar.

La germana Ida va arquejar les celles. Víctor va trobar que la seva actuació era molt creïble.

—És una sol·licitud molt poc habitual —va dir Ida girant-se cap a Barbarossa, que continuava allà dret amb l’expressió més innocent del món, amb les mans agafades a l’esquena. S’havia rentat i pentinat els cabells fins que brillessin.

—¿Què en dius tu, Ernesto, de l’oferta de la signora Hartlieb? —va demanar-li Ida—. ¿T’agradaria fer una excursió amb la signora? Ja saps que nosaltres hi anirem d’aquí a una setmana, com a molt aviat.

«Digues que sí, barba-roget», va pensar Víctor sense perdre de vista Barbarossa. «Pensa en els llits durs de l’orfenat».

Barbarossa va mirar Víctor com si li hagués endevinat el pensament. Llavors va tornar a mirar Esther. Ni tan sols un gosset hauria pogut fer una mirada tan ingènua i sincera.

—Seria meravellós fer aquesta sortida, signora! —va dir oferint un somriure a Esther, tan apegalosament dolç com el púding de Lucia.

—És un gest molt amable per part seva, signora Hartlieb —va dir Ida, que va fer sonar la campaneta de plata que tenia sobre la taula—. L’Ernesto no ho ha tingut fàcil, aquí. Pel que fa als seus nebots —va afegir mentre Lucia tornava a entrar—, he de comunicar-li que lamentablement no volen veure-la. Però si desitja que demani a la germana Lucia que els vagi a buscar…

El somriure va desaparèixer tot d’una dels llavis d’Esther.

—No, no —es va afanyar a respondre—. Els visitaré més endavant, quan torni a venir a la ciutat.

—Com vulgui —va dir Ida, i es va adreçar a Lucia, que s’esperava dreta a la porta—. Ajudi, si us plau, l’Ernesto a preparar-se per sortir, germana. La signora Hartlieb l’ha convidat a fer una excursió.

—Que amable! —va fer Lucia mentre agafava Barbarossa de la mà—. Llavors haurem de netejar les orelles i el coll del petit, ¿oi?

—Ja me’ls he rentat —va replicar Barbarossa, i per un moment la seva veu no va sonar ni agradable ni tímida. Però Esther no se’n va adonar. Estava allà, immersa en els seus pensaments, asseguda en una cadira dura davant l’escriptori d’Ida, i va mirar la imatge de la Verge que hi havia a la paret. Víctor hauria donat tres dels seus bigotis per saber què pensava.

—¿Encara té pares, el nen? —va demanar Esther quan Lucia va desaparèixer amb Barbarossa.

Ida va sacsejar el cap amb un sospir profund.

—No, l’Ernesto és el fill d’un negociant d’antiguitats acabalat que la setmana passada va desaparèixer en unes circumstàncies ben misterioses. La policia sospita que va patir un accident de barca a la llacuna, potser participava en una partida de caça nocturna. Des de llavors, el nen és amb nosaltres. La mare els va abandonar fa anys i no s’ha preocupat mai de cuidar el seu fill. Sorprenent, ¿oi? És una criatura molt dolça.

—En efecte. —Esther va mirar la porta, com si Barbarossa encara hi fos—. És molt diferent dels… dels meus nebots.

—El parentiu no garanteix l’amor —va assegurar Víctor—. Encara que ens agradi creure-ho.

—Quina veritat! Quina veritat! —Esther va fer un somriure trist de nena bonica—. ¿Saben? M’hauria agradat molt tenir cura d’un nen, però… —va mirar amunt, al sostre, on l’ornament semblava tan fràgil que feia l’efecte que hagués de caure-li en qualsevol moment sobre els cabells pentinats—… no n’he trobat cap que m’hagi despertat el sentiment maternal. Ja coneixen els meus nebots. Sé que em consideren una mena d’harpia. —Continuava mirant el sostre—. No, potser em consideren essencialment una dona avorrida —va murmurar. I va tornar a fer aquell somriure trist de nena bonica—. M’agradaria molt trobar en algun lloc del món un nen que em fes venir ganes de ser mare.

Víctor i Ida van intercanviar una mirada conspiradora.

Esther va tornar amb Barbarossa aquell vespre, prou tard.

Pròsper i Bo van observar des de la finestra del salotto com caminaven per la plaça, l’un a tocar de l’altre: Barbarossa llepava un gelat gegant sense tacar-se. Bo estava molt interessat a saber com s’ho feia. Esther anava carregada de bosses de compres plenes a vessar, però la mà esquerra la dedicava exclusivament a agafar Barbarossa, i a la cara se li dibuixava un gran somriure d’alegria.

—Mireu, com l’adora! —Riccio es va inclinar sobre l’espatlla de Bo—. I em jugo el que vulgueu que tots aquests paquets són per ell. ¿No us penediu d’haver-hi estat tan grollers que no us vulgui veure mai més?

Bo va sacsejar el cap amb vehemència, però Pròsper va pensar en una altra persona que s’havia assemblat molt a Esther. Se sentia molt feliç quan Víctor va interrompre-li el curs dels pensaments.

—¿Què, no trobes que casen perfectament, aquells dos de baix? —va mussitar a Pròsper a cau d’orella—. Com si estiguessin fets l’un per l’altre, ¿oi?

Pròsper va assentir amb el cap.

—Au, vinga. Esborra aquesta expressió de preocupació de la cara —va dir Víctor al mateix temps que li feia un cop suau a l’esquena—. Dos dies més i la teva tia estarà volant cap a casa. I no portarà el Bo d’acompanyant a l’avió.

—No m’ho creuré fins que no s’enlairi l’avió —va murmurar Pròsper. I mentre mirava com l’Esther netejava el gelat de la cara de Barbarossa, va preguntar-se per enèsima vegada on es devia amagar Scipio. Li hauria agradat molt explicar-li que la seva idea esbojarrada semblava funcionar.