Tot lliga, ¿oi?

Esther Hartlieb no va volar a casa dos dies després. El seu home va pujar sol a l’avió mentre ella visitava amb Barbarossa el palau dels Duxs. El dia abans va passar també a buscar Barbarossa per fer una visita als bufadors de vidre de Murano, però abans se’l va endur de nou de compres, i quan Barbarossa va tornar al vespre a la Casa Spavento, duia la roba més cara que es podia comprar a Venècia per un nen de la seva edat.

Es passejava com un gallet pel salotto, on els altres jugaven a cartes amb l’Ida.

—Sou ben idiotes —va dir a Pròsper i Bo, que encara duien la roba antiga tot i que ara neta gràcies a Lucia—. El destí us regala una tia com aquesta, i no se us acut res més que fugir-ne corrent, com si fos el diable en persona. La vostra intel·ligència cap a una copa de gelat.

—I tu, Ernesto —va replicar Ida—, hi deus tenir un moneder, allà on tothom té el cor.

Barbarossa es va limitar a arronsar-se d’espatlles i va agafar l’elegant jaqueta que Esther li havia comprat.

—Ja que parlem de diners —va dir traient un moneder ple de la butxaca—, demano si us plau a algú de la concurrència, que en els pròxims mesos faci un cop d’ull a la meva botiga de tant en tant. A canvi d’una modesta compensació, ja s’entén. Es tractaria de vigilar les meves propietats, fer-hi una mica de neteja, ja ho sabeu. A més, he de trobar amb urgència una venedora que sàpiga alguna cosa d’aquesta feina i que no fiqui la mà a la caixa. Això pot ser complicat, però no m’acabo de refiar de vosaltres.

Es van mirar sorpresos els uns als altres.

—¿Ens has pres per alguna cosa semblant als teus criats? —va preguntar Riccio, molest—. ¿Per què no te les arregles tot solet?

Barbarossa va fer una ganyota condescendent amb la boca.

—Perquè, tros de ruc grenyut, demà mateix seré a bord d’un avió amb la senyora Hartlieb —va replicar—, i d’ara endavant tindré el domicili en un altre país. Aquest vespre la meva futura mare adoptiva trucarà a la germana Ida per sol·licitar el permís d’adopció. Ja s’ha posat en contacte amb un advocat que solucionarà tots els problemes legals del procés. Els meus futurs pares no saben res de la meva botiga, ni en sabran res. Intentaré obrir un compte corrent on algú em pugui ingressar els beneficis. Al capdavall, no pretenc viure de la setmanada que em donin.

Riccio estava tan meravellat que fins i tot va deixar caure les cartes. Mosca no va desaprofitar l’oportunitat i va fer un cop d’ull ràpid a la jugada de Riccio.

—Bona sort de tot cor, Barbarino —va dir Vespa—. Segur que allà on vas tindràs una vida ben còmoda, ¿oi?

Barbarossa es va arronsar d’espatlles amb menyspreu.

—Bé —va dir mirant el salotto d’Ida—, segur que és més confortable que la vostra. —Va girar cua i se’n va anar. Bo li va treure la llengua a l’esquena. Els altres van continuar mirant atentament les cartes.

—Ida —va dir Mosca finalment—, el Riccio i jo també ens en volem anar. A final de setmana, si fa no fa. El Riccio ha trobat un magatzem abandonat, allà dalt, al barri de Castello. A la vora de l’aigua. Hi ha fins i tot un embarcador per la meva barca.

Ida jugava amb les arracades. Aquell dia portava uns peixets d’or amb els ulls de vidre vermell.

—¿Com preteneu viure? —va demanar—. La vida a Venècia és cara. El Senyor dels Lladres és ara un adult, i no es farà càrrec de vosaltres. ¿Voleu començar a robar de nou?

Riccio mirava les cartes, com si no hagués sentit la pregunta d’Ida, però Mosca va fer que no amb el cap.

—I ara! Encara ens queden diners de l’últim negoci amb el Barbarossa. I quan s’acabin, farem servir els bitllets falsos.

Ida va assentir amb el cap i va mirar els altres tres: Pròsper, Bo i Vespa, l’un darrere l’altre.

—¿I vosaltres? —va preguntar—. No em deixareu tots alhora, ¿oi? ¿Qui es menjarà totes les provisions que ha comprat la Lucia? ¿Qui molestarà els gossos de la Lucia, qui llegirà els meus llibres, qui jugarà amb mi a cartes?

Vespa va somriure, però Bo es va alçar i va anar a ajupir-se al costat d’Ida.

—Ens quedarem amb tu —va dir tot col·locant-li un dels seus gatets a la falda—. I l’altra nit Vespa va dir que li encantaria viure sempre aquí.

—Bo! —Vespa es va envermellir de la vergonya.

Però Ida va exhalar un sospir profund.

—Bé, així em quedo molt més tranquil·la —va fer. Llavors es va inclinar per preguntar a Bo a cau d’orella—: ¿I el teu germà què hi diu?

Pròsper va mirar-los amb timidesa.

—Ell també s’hi vol quedar —va murmurar Bo—. Però no s’atreveix a demanar-t’ho.

Pròsper va gemegar i va tapar-se la cara amb les mans.

—Sí, sort que per aquesta mena de preguntes té un germà —va dir Ida. Va ordenar les cartes i les va col·locar de manera que Bo no pogués veure-les—. L’Ida i la Vespa, el Pròsper i el Bo. Això són quatre! —va dir—. Un bon número pels jocs de cartes. Tot i que em sembla que haurem d’explicar de nou al Bo que no pot inventar-se noves regles a cada partida.

———

L’endemà, tal com havia anunciat, Barbarossa pujava a l’avió amb Esther Hartlieb. Evidentment, Ida havia aprovat de seguida l’adopció, i l’advocat d’Esther Hartlieb s’havia fet càrrec de tota la resta.

Al taxi-barca que els portava a l’aeroport, Barbarossa es va mostrar taciturn i quan Venècia va desaparèixer de la vista, va sospirar. Quan Esther li va demanar preocupada què li passava, es va limitar a sacsejar el cap i va afirmar que mai li havia agradat viatjar en barca. Sí, així es va acomiadar Barbarossa de Venècia, però en el fons del seu cor cobejós, anhelava tornar. Algun dia de la seva nova vida acabada d’estrenar.

Dos dies i dues nits després, quan el sol es ponia darrere les teulades, Riccio i Mosca van carregar a la barca del segon les poques pertinences que havien pogut salvar de l’amagatall de les estrelles. Després es van acomiadar de Pròsper, Bo i Vespa, d’Ida i de Lucia, que els va posar a les mans dos paquets plens de provisions, i van començar a remar en direcció a Castello, a la Venècia més pobra, amb la promesa de fer-los arribar notícies seves tan bon punt haguessin trobat un refugi segur.

Els altres tres els van trobar molt a faltar. Bo va vessar moltes llàgrimes i Vespa intentava consolar-lo dient-li que, si més no, Riccio i Mosca s’havien quedat a la ciutat. Víctor va dur Bo a donar menjar als coloms per distreure’l una mica. Ida va mostrar a Vespa l’escola on anirien Pròsper i ella quan arribés la primavera. I Pròsper, cada vespre abans d’allitar-se, mirava per la finestra i pensava què devia fer Scipio.

Però no va ser ell sinó Víctor qui va veure de nou el Senyor dels Lladres. Un vespre que tornava de perseguir algú, es va dirigir a la botiga de Barbarossa per penjar-hi un cartell a la porta que havia escrit Ida:

«Es busca venedor o venedora, preferentment amb experiència. Envieu les sol·licituds a Ida Spavento, Campo Santa Margherita, 423».

La cel·lofana se li quedava enganxada als polzes, i Víctor la maleïa en veu baixa quan de cop va adreçar-se-li una figura molt alta.

—Hola, Víctor —va dir el desconegut—. ¿Com estàs? ¿Com estan els altres?

Bocabadat, Víctor el va mirar de fit a fit.

—Déu meu, Scipio, ¿cal que t’acostis tan misteriosament? —va protestar—. Surts del no-res com un fantasma i et plantes al meu costat! Amb el barret no t’havia conegut.

Scipio ja no duia la capa del Conte sinó un abric fosc.

—Sí, el barret va ser el primer que em vaig comprar —va dir, i se’l va alçar de la cabellera negra—. Quan el porto, només em diuen tres cops al dia Dottor Massimo.

—Ida va escriure una postal al teu pare. —Víctor va provar un cop més d’enganxar la nota a la porta. Aquesta vegada se’n va sortir—. Li va escriure que tot t’anava bé i que per ara no tenies intenció de passar per casa. ¿Has vist les crides que ha publicat el teu pare als diaris?

Scipio va assentir.

—Sí, sí —va murmurar—. Un fill així és ben enutjós. Ara, per acabar-ho d’adobar, s’ha perdut. Bé, ahir a la nit vaig a ser a casa per endur-me els gatets. Però afortunadament no hi vaig trobar ningú.

Van estar una estona en silenci, mirant la lluna. Llavors Víctor va dir:

—La teva idea… ja saps, allò de Barbarossa, ha funcionat.

—¿De debò? —Scipio es va tornar a posar el barret i va abaixar-ne l’ala tant com va poder—. Sí, sabia que era genial. ¿Com els va, als altres? ¿Continuen vivint a casa l’Ida?

—El Pròsper, el Bo i la Vespa sí —va respondre Víctor—. El Mosca i el Riccio viuen ara en un magatzem buit que van trobar a Castello. I tu, ¿què fas?

Va escodrinyar amb curiositat el rostre de Scipio. No se’l veia especialment feliç, si més no això va pensar Víctor en la foscor. Més aviat se’l veia una mica cansat.

—Si no tens res millor a fer —va continuar Víctor en veure que Scipio no contestava—, acompanya’m una mica i així m’expliques pel camí a què t’has dedicat aquest temps. Fa massa fred perquè ens quedem aquí drets i jo he d’anar a casa. Tot el dia que camino i, a més, tinc gana.

Scipio es va arronsar d’espatlles.

—No tinc res especial a fer —va respondre—. I l’habitació d’hotel on m’allotjo no és tan confortable per enyorar-la.

I tots dos es van dirigir al pis de Víctor. Durant una estona van estar caminant en silenci, l’un a tocar de l’altre. Encara hi havia gent pels carrerons que menaven de la plaça de Sant Marc al Gran Canal, perquè l’aire no era tan gèlid com els vespres passats i un cel estrellat cobria la ciutat vella.

Scipio va trencar el silenci en arribar al pont de Rialto.

—En realitat no he fet res especial —va dir mentre pujaven els graons.

Milers de llums es reflectien a l’aigua, les llums dels restaurants de la riba, les llums de les góndoles, dels vaporetti que es balancejaven sobre l’ample canal. Les llums resplendien a l’aigua fosca, xipollejaven brillant entre les barques i rebotaven contra les ribes de pedra. Llums nedadores. Era difícil no mirar-les. Víctor es va inclinar sobre la barana. Scipio hi va escopir per sobre.

—¿Què fan els adults durant el dia, Víctor? —va preguntar.

—Treballen —va respondre Víctor—. Mengen, compren, paguen factures, truquen per telèfon, llegeixen el diari, veuen cafè, se’n van a dormir.

Scipio va sospirar.

—No és gaire emocionant —va murmurar recolzant els braços a la barana.

—Tsí —va mussitar Víctor. No sabia què més podia dir-li.

Van començar a baixar lentament del pont per entrar de nou al laberint de carrerons on tots els estrangers es perdien un cop pel cap baix.

—No se m’acut res interessant —va dir Scipio. La seva veu sonava obstinada—. Alguna cosa esbojarrada, aventurera. Potser hauria d’anar a un aeroport i agafar el primer avió que sortís, o podria buscar tresors, he llegit alguna cosa sobre la gent que s’hi dedica. També podria aprendre a submergir-me…

Víctor es va haver d’aguantar el riure, i Scipio se’n va adonar.

—Et faig gràcia, ¿oi? —va preguntar enfadat.

—Au, va! —va exclamar Víctor. Buscador de tresors, submarinista, ell no havia volgut mai dedicar-se a aquella mena de coses.

—M’hi jugo el que vulguis que a tu també t’agrada l’aventura —va dir Scipio—. Al cap i a la fi ets un detectiu.

Víctor no va contestar-li. Li feien mal els peus, estava cansat i tenia moltes ganes de seure al sofà al costat d’Ida. Per l’amor de Déu, ¿per què no ho feia? En canvi, es dedicava a voltar de nit per la ciutat.

—Hauries de tornar a veure els amics —va dir mentre travessaven el pont des del qual es podia veure el seu balcó—. ¿O potser et molesta que ara els depassis dos caps d’alçada? Em penso que es pregunten sovint on t’amagues.

—Ho faré, ho faré —va respondre Scipio absent, com si tingués el cap molt lluny d’allà. Llavors es va aturar en sec—. Víctor, em penso que he tingut una altra idea genial!

—Perfecte —va murmurar Víctor, caminant esgotat cap a la porta de casa seva—. Me l’expliques demà, ¿d’acord? Potser podries venir a esmorzar a casa l’Ida. Jo també hi seré. Hi vaig gairebé cada dia.

—No, no! —Scipio va sacsejar enèrgicament el cap—. Te l’explicaré ara mateix!

Va respirar profundament i per un moment li va recordar el noiet que havia estat feia poc.

—Au, has de vigilar. Ja no ets un noiet…

—¿Què vols dir? —Víctor es va girar cap a ell amb expressió malhumorada—. Si vols dir que ja no sóc un nen que corre pel món amb el cos d’un adult, aleshores tens raó.

—No, ximpleries! —Scipio va sacsejar el cap amb impaciència—. Però ja has fet aquesta feina de detectiu massa anys… ¿No et fan mai mal els peus quan persegueixes algú durant hores? Recorda que cansat era seguir-nos…

Víctor va llançar-li una mirada de fúria.

—No em ve de gust recordar-ho —va rondinar mentre ficava la clau al pany.

—Sí, sí, molt bé —Scipio se li va posar davant—. Però imagina’t… —ell pujava les escales a tanta velocitat que Víctor va acabar panteixant en intentar seguir-lo—, imagina’t que de totes aquestes curses, de les persecucions nocturnes, de tot això que et provoca mal de peus, se n’encarregués algú altre. Algú… —Scipio va aturar-se davant la porta del pis de Scipio i va estirar els braços triomfant—, algú com jo.

—¿Què? —Víctor es va quedar palplantat davant l’Scipio amb la respiració escanyada— ¿Què vols dir? ¿Vols treballar per mi?

—És clar. ¿No és una idea genial? —Scipio va assenyalar la placa de Víctor, que ja tornava a necessitar una neteja—. Naturalment, Getz continuaria sent el primer nom, però sota hi hauria el meu…

Víctor volia respondre immediatament, però es va obrir la porta del pis de davant i la veïna, la vella signora Grimani, va treure el cap.

—Signor Getz —va murmurar guaitant l’Scipio de fit a fit—, quina sort que me’l trobi de nou. ¿Seria tan amable de portar-me demà al matí, quan vagi al forn de pa, una barreta? Ja sap com em costa baixar les escales aquests dies tan humits.

—I tant, signora Grimani —va respondre Víctor mentre netejava la placa amb la màniga de la jaqueta—. ¿Puc ajudar-la en alguna altra cosa?

—No, no! —La signora Grimani va sacsejar el cap, examinant Scipio de reüll, com normalment s’examina la gent de qui no es recorda el nom.

—Dottor Massimo! —va cridar tot d’una agafant-se al picaporta—. He vist la seva foto al diari i també l’he vist a la televisió. Em sap molt greu això del seu fill. ¿Ha aparegut ja?

—Lamentablement, no, signora —va respondre Scipio amb cara de consternació—. De fet, per això sóc aquí. El signor Getz m’ajudarà a buscar-lo.

—Oh, que bé! Benissimo! El signor Getz és el millor detectiu de la ciutat! Ja ho veurà! —La signora Grimani va esguardar Víctor amb el rostre radiant, com si li haguessin crescut de sobte un parell d’ales d’àngel.

—Buona notte, signora Grimani! —va grunyir Víctor empenyent Scipio al seu pis, abans no escampés més rumors per la ciutat.

—Magnífic! —va exclamar mentre es treia violentament l’abric—. Ara gairebé tot Venècia sap que Víctor Getz busca el fill del Dottor Massimo. Per tots els sants, ¿què t’has pensat?

—Oh, ha estat només una inspiració —Scipio va deixar el barret al penjador de Víctor i va mirar al voltant—. Força estret —va considerar.

—Bé, no tothom té una font pròpia i un sostre gairebé tan alt com el del palau dels Duxs —va grunyir Víctor—. Però per mi i per les meves tortugues, en tinc més que prou.

—Les teves tortugues, és clar —Scipio va dirigir-se a l’oficina de Víctor i va seure en una de les cadires destinades a les visites. Víctor va entrar a la cuina a buscar enciam per les tortugues.

—¿No t’ha sorprès que aparegués tan de sobte davant teu quan eres a la botiga de Barbarossa? —va demanar-li Scipio—. Has passat per davant meu al pont de l’Acadèmia, però anaves tan capficat en els teus pensaments que no te n’has adonat. Per això he decidit espiar-te. Per diversió. ¿Oi que no has notat res? Doncs això demostra que podria ser un detectiu de primera classe.

—Això no demostra res —va rondinar Víctor ajupint-se a la vora de la capsa amb les tortugues. Això només demostra que tu, no sé per quins set sous, t’imagines que l’ofici de detectiu és d’allò més emocionant. Però la majoria de vegades és avorrit.

Víctor va llançar les fulles d’enciam a les tortugues i es va incorporar.

—A més, no et podria pagar gaire.

—Cap problema. Passo amb poca cosa.

—T’avorriràs.

—Això ja ho veurem.

Amb un sospir profund, Víctor es va deixar caure a la cadira davant l’escriptori.

—El teu nom no apareixerà a la placa.

Scipio es va arronsar d’espatlles.

—De totes maneres en necessito un de nou. ¿O et penses que continuaré corrent per Venècia com a Scipio Massimo?

—Bé, llavors l’última condició. —Víctor va agafar un caramel dels calaixos del seu escriptori i se’l va ficar a la boca—. Escriuràs al teu pare.

El rostre de Scipio es va contreure.

—¿Per dir-li què?

Víctor es va arronsar d’espatlles.

—Que et va bé. Que vols emigrar a Amèrica. Que tornaràs a veure’l d’aquí a deu anys. Ja se t’acudirà alguna cosa.

—Caram! —va murmurar Scipio—. Molt bé, ho faré si em permets ser un detectiu.

Sospirant, va encreuar els braços al clatell.

—¿No t’estimaries més fer-te càrrec de la botiga de Barbarossa? —va demanar-li esperançat—. L’Ida i jo busquem algú que ho faci. Rebries la meitat dels beneficis. L’altra meitat l’hauries d’enviar al Barbarossa a la seva nova llar. Així ho vam acordar.

Però Scipio va arrufar el nas.

—¿Estar-me tot el dia en una botiga per vendre els trastos del Barbarossa? No, gràcies. M’agrada molt més la meva idea. Seré un bon detectiu, un detectiu famós, i tu m’hi ajudaràs.

¿Què hi podia dir, Víctor?

—Molt bé —va dir—, llavors pots començar demà ben d’hora. I jo, aniré a esmorzar a casa de l’Ida.