L’home és petit a les nits

A mitja nit, quan els altres ja feia estona que dormien, Pròsper encara era despert. Va cobrir amb la manta els peus de Bo, que de tant moure’ls havien quedat destapats, va treure la llanterna de sota el coixí, es va vestir i va passar de puntetes molt a prop dels altres. Riccio dormia inquiet, Mosca agafava sense pressió el seu cavallet de mar, i al coixí de Vespa dormia un dels gatets de Bo, amb el cap sobre els cabells castanys de la noia.

Quan Pròsper va obrir la porta d’emergència, es va esgarrifar de tan fred com era l’aire de la nit. Les estrelles brillaven al cel i la lluna es reflectia al canal de darrere el cinema.

Les cases de l’altra banda de la riba eren a les fosques. Només quedava una finestra il·luminada per un llum interior. «Allà també hi ha algú que no pot dormir», va pensar Pròsper. Un parell de graons, amples i desgastats, menaven a l’aigua. Feia l’efecte que baixant per aquella escala es podia arribar a les profunditats del canal. Avall, avall, fins arribar a un altre món. Una vegada que ell, Bo i Mosca eren asseguts a la vora, Bo els havia explicat la seva creença que l’escala havia estat construïda pels esperits de l’aigua i les sirenes. Aleshores, Mosca li havia preguntat com se suposava que les sirenes, amb la cua de peix, podien pujar els graons relliscosos. En recordar-ho, Pròsper va esclafir a riure. Va seure al graó superior mirant l’aigua il·luminada per la lluna. Desdibuixades, les cases velles s’hi reflectien com si ho haguessin fet des d’abans del naixement de Pròsper, i abans que nasquessin els pares de Pròsper, fins i tot abans que els seus avis vinguessin al món. Sovint, quan recorria la ciutat, passava els dits per les parets de les cases. Les pedres, a Venècia, tenien un altre tacte; tot era diferent. ¿Diferent de què? Diferent de com era abans.

Pròsper intentava no pensar-hi, tot i que feia temps que no s’enyorava. Ni tan sols a les nits. Ara, aquella era la seva llar. La ciutat de la lluna havia acollit Bo i Pròsper com si fos un animal gran i dolç; els havia amagat als seus carrerons tortuosos; els havia encisat amb els seus sorolls i olors exòtics. Aviat els havia procurat amics. Pròsper no volia anar-se’n. Mai de la vida. S’havia acostumat tant al so que feia l’aigua quan xipollejava i llepava la fusta i la pedra… Però, ¿i si hi havia de tornar? Tot seria per culpa de l’home del bigoti de morsa.

Encara que ni Riccio ni ell havien explicat als altres res del perseguidor, tots corrien perill, perquè si aquell home seguia el rastre d’ell i de Bo, trobaria també l’amagatall de les estrelles. I els altres: Mosca, que no volia tornar amb la seva família perquè no el trobaven a faltar; Riccio, a qui només l’esperava l’orfenat; Vespa, que no havia volgut mai explicar res de la seva antiga llar perquè parlar-ne l’entristia molt; i Scipio. Pròsper tremolava de fred i va abraçar-se els seus propis genolls. ¿Què passaria si el detectiu, seguint la pista de Pròsper i Bo, arribava a descobrir el Senyor dels Lladres? Seria una manera molt lletja d’agrair-li que els hagués protegit amb les seves ales.

Sobre els graons humits va trobar un bitllet de vaporetto trencat. Pròsper el va deixar surar a les aigües del canal i va observar com el corrent se l’enduia.

«No els faig cap favor si guardo en secret la història del detectiu», va pensar. ¿Però com ho podria fer sense que Bo se n’assabentés? Bo, que se sentia tan segur i que s’havia cregut que Esther no els buscaria mai a Venècia, tal com el seu germà gran li havia dit.

A la casa de davant, una ombra es bellugava darrere la finestra il·luminada. De sobte es va apagar el llum. Pròsper es va incorporar. Els graons de pedra eren freds i humits i ell tremolava. «Ara és el moment», va pensar, «mentre el Bo dorm explicaré als altres la història del detectiu. Potser així l’Scipio es traurà del cap l’encàrrec del Barbarossa. Però potser…», Pròsper no va voler acabar aquest pensament, potser Scipio els expulsaria de l’amagatall. I aleshores, ¿què farien?

Amb el cor arrupit, Pròsper se’n va tornar al cinema abandonat.

———

—Vespa, desperta! —Pròsper la va sacsejar dolçament per l’espatlla, però Vespa es va incorporar tan espantada que el pobre gatet va rodolar com una bola pel coixí.

—¿Què passa? —va murmurar fregant-se els ulls per acabar de despertar-se.

—No res. És que us he d’explicar una cosa.

—¿A mitja nit?

—Sí. —Pròsper es va posar dret per despertar Mosca, però Vespa el va aturar—. Espera un moment. Explica’m què passa abans de despertar els altres.

Pròsper va mirar Mosca, tan cobert amb la manta que només se li veien els cabells crespes.

—D’acord. De totes maneres, el Riccio ja ho sap.

Van seure a les butaques plegables, l’un al costat de l’altra i amb dues mantes sobre les espatlles. La calefacció del cinema estava gairebé tan avariada com la llum, i l’estufa que Scipio els havia aconseguit a penes servia per escalfar la sala gran.

Vespa va encendre dos ciris.

—¿I doncs? —va preguntar, observant Pròsper amb expectació.

—Mentre el Riccio i jo tornàvem de la botiga del Barbarossa —Pròsper va sepultar la barbeta sota la manta—, m’ha perseguit un home. Al començament només he advertit que em mirava fixament, d’una manera força estranya, però després m’he adonat que em seguia. Hem aconseguit distanciar-nos-en, hem corregut cap al Gran Canal i l’hem travessat en un vaporetto per fugir. Però el Riccio diu que el coneix. Diu que és un detectiu i, pel que sembla, em busca a mi. A mi i al Bo.

—¿Un detectiu dels de debò? —Vespa va bellugar el cap, incrèdula—. Em pensava que només existien als llibres i a les pel·lícules. ¿N’està segur, el Riccio?

Pròsper va fer que sí amb el cap.

—Bé, però potser també perseguia el Riccio. Ja saps que no es pot estar de pispar coses.

—No. —Pròsper va sospirar i va mirar amunt per sobre la manta, a la foscor que planava en forma de núvols negres—. Em seguia a mi. M’ha mirat d’una manera… Ens trobarà, i segur que la meva tia ja deu estar asseguda en algun hotel elegant de la ciutat, esperant per poder endur-se el Bo. I per tancar-me a mi en algun internat. Llavors només podré veure el Bo un cop al mes i algun altre moment a l’estiu i al Nadal. —Des de l’estómac, va sentir unes nàusees tan fortes que va haver de plegar els braços i prémer-los fort contra la panxa. Va tancar els ulls per tal d’expulsar-se la por del cap, però no va funcionar.

—Au, va! ¿Com podria trobar-nos aquí? —Vespa li va passar el braç per l’esquena i el va mirar amb preocupació—. Vinga, no t’hi obsessionis, ara.

Pròsper es va tapar la cara amb les mans. Darrere, a la sala, Riccio murmurava alguna cosa en somnis. Sovint dormia inquiet, com si tingués algú assegut sobre el pit.

Pròsper es va incorporar.

—No diguis res de tot això al Bo, ¿entesos? Ha de continuar creient que aquí estem del tot segurs. En canvi, el Mosca i l’Scipio ho haurien de saber. Al capdavall, si aquell tafaner ens enxampa, tots vosaltres podríeu tenir problemes.

—I ara! No us trobarà. —Vespa es va fregar el nas—. Tenim un bon amagatall. El millor de tots. Caram! He tornat a arreplegar un refredat. Per variar, l’Scipio podria pispar una bona estufa en lloc d’aquestes pinces pel sucre i les culleretes de plata, ¿oi?

Pròsper li va donar un mocador rebregat i ella, agraïda, es va mocar.

—El Riccio tenyirà els cabells del Bo, i jo hauré de maquillar-me la cara per semblar negre. D’aquesta manera, el tipus no ens reconeixerà —va dir Pròsper. Vespa reia per sota el nas.

—Em sembla que en el teu cas n’hi haurà prou que et talli els cabells curts i espigats, però això del Bo em sembla molt bona idea. El convencerem fàcilment si li diem que, amb cabells foscos, les dones velles no li tocaran el cap tan sovint. Ja saps que no ho suporta.

—¿Et sembla que ens ho deixarà fer?

—Si no s’hi avé, aleshores l’Scipio li explicarà que els homes amb cabells rossos no poden convertir-se mai en lladres de primera. El Bo provaria de volar, si l’Scipio l’hi demanés.

—És cert. —Pròsper va riure, tot i que percebia que la gelosia el punxava amb agulles afilades.

—A l’Scipio li agradarà aquest tema del detectiu. —Vespa, amb calfreds, es fregava els braços—. A tot estirar se sentirà decebut perquè no és a ell, que persegueix. Aquesta sí que seria una missió apassionant per un detectiu: esbrinar on dorm el Senyor dels Lladres. ¿Baixa potser, a trenc d’alba, pels pinacles del palau dels Duxs després d’haver passat la nit en una presó confortable? ¿Dorm als piombi, allà on en temps passats la Venècia distingida anava a fer banys de vapor, o sota els ponti, allà on les pedres ja estan corrompudes? Ho veus, ja he aconseguit fer-te riure! —Alegre, Vespa va escabellar Pròsper—. Demà al matí toca sessió de perruqueria. Ara no pateixis més per aquest detectiu.

Pròsper va assentir amb el cap.

—Aleshores… ¿No penses… —va preguntar vacil·lant— que us estem posant en perill? ¿No creus que seria millor que el Bo i jo ens n’anéssim?

—Què t’empatolles! —Vespa va sacsejar el cap, impacient—. ¿Però per què? La policia ha perseguit el Riccio un munt de vegades. ¿Que potser li hem dit mai que se’n vagi? No. ¿I què passa amb l’Scipio? ¿Que potser no ens porta problemes, aquest boig, quan ens fa còmplices dels seus robatoris? —Vespa va estirar Pròsper perquè s’aixequés del seient—. Au, anem a dormir! —va dir—. Mare de Déu! Com ronca, el Mosca!

Pròsper es va incorporar i es va esquitllar de nou a la vora de Bo, sota la manta. Pocs minuts després, ja s’havia adormit.