La Casa Spavento

Quan Mosca i Vespa se’n van anar a la cita que tenien amb Scipio a Campo Santa Margherita, s’hi va afegir Pròsper.

Feia més de dos dies que no sortia de l’amagatall per por de trobar-se Víctor, i es delia per una mica d’aire fresc. Mosca es va quedar vigilant el presoner de bon grat, perquè tenia mala consciència per les guàrdies nocturnes. I Bo va exigir quedar-se a cuidar la tortuga solitària, perquè no li venia gens de gust fer tot el camí fins a Campo Santa Margherita.

—Molt bé, aleshores també pots vigilar que els teus gatets no tornin a empaitar el colom —va dir Vespa, abans de fer-li un petó ben fort de comiat—. Perquè encara el necessitem.

—Ja ho sé —va rondinar Bo, i el colom Sofia, que descansava ben cofoi sobre el respatller d’una butaca, va deixar caure, com per confirmar les paraules de Vespa, una cagaradeta blanca sobre la cadira.

Sospirant, Mosca va agafar un drap i es va posar a netejar-la.

———

Campo Santa Margherita era prou lluny. La plaça era al Dorsoduro, el barri més meridional de Venècia, a l’altra banda del Gran Canal. Les cases que la vorejaven potser no eren tan sumptuoses i encantadores com les d’altres places de la ciutat, però moltes tenien més de cinc-cents anys d’antiguitat. Hi havia botiguetes, cafès, restaurants, un mercat diari de peix i, al centre de la plaça, un quiosc de diaris, el propietari del qual havia facilitat a Riccio tota aquella informació sobre Ida Spavento. El campanar de Santa Margherita estava presidit per un drac de pedra i deien que en el passat havia tingut óssos i braus caçats als seus peus, com a Campo San Polo, al nord de la ciutat.

Aquella plaça tan concorreguda gairebé s’havia buidat quan els tres nois hi van arribar. Era un dia fred i plujós, i no hi havia clients a les taules de les terrasses. Només un parell de dones empenyien els cotxets dels seus bebès entre les taules. Als bancs de sota els arbres esfullats seien ancians malhumorats que contemplaven el cel, que semblava com un llac gris pintat sobre Venècia. Fins i tot els ornaments de les cases semblaven bruts i insulsos, i la seva antiguitat quedava oculta en aquell dia rúfol.

La casa on havien de penetrar de nit, la que Mosca i els altres s’imaginaven en somnis, també semblava haver viscut dies millors. No feia pas la impressió que darrere aquells murs de color ocre s’amagués cap tresor pel qual algú estigués disposat a pagar cinc milions de lires. El jardí posterior, ocult entre el laberint de cases, només el podia trobar qui en conegués l’existència. S’hi arribava a través d’un carreró fosc i de murs alts, i l’accés era poca cosa més que un forat negre entre la Casa Spavento i la casa del costat.

Riccio ja havia explorat el carreró amb Mosca. Fins i tot s’havien enfilat als murs que delimitaven el jardí, per observar els planters esfullats i els camins de sorra. I avui Riccio volia grimpar-hi una mica més amb Scipio. Però Scipio no arribava. El temps passava, i Riccio, Pròsper i Vespa s’esperaven davant el quiosc. Els gossos els ensumaven, els gats perseguien furtivament els coloms i les dones arrossegaven carrets de la compra sobre el paviment humit, però Scipio no apareixia.

—Que estrany! —va exclamar Vespa fent saltironets ara sobre un peu, ara sobre l’altre, per fer-se passar el fred—. No havia arribat mai tan tard a una cita.

—¿Per què volia trobar-se amb vosaltres precisament aquí? —va preguntar Pròsper—. ¿Que vol veure el pany de la porta a la llum del dia?

—No, home, no! Deu voler fer l’última inspecció al lloc dels fets, o alguna cosa així —va comentar Riccio—. ¿Com vols que ho sapiguem? A més, també de dia els voltants del mur són molt foscos. El Mosca i jo no hi hem ensopegat mai ningú. ¿Us ha explicat mai l’Scipio la vegada que, al palau Falier, va prendre l’anell a una dona mentre dormia?

—Sí, sí. Coneixem totes les històries de l’Scipio tan bé com tu. —Vespa va esbufegar i va mirar al voltant, amb les celles corrugades—. Ni rastre d’ell. ¿Què li deu haver passat?

—Ei, mira allà! —Riccio se li va aferrar al braç—. Per allà ve de comprar la criada de Spavento.

Una dona grossa caminava remenant el cul per la plaça, en una mà la corretja de tres gossos, a l’altra dos cistells plens a vessar. Els gossos bordaven cada vegada que passaven prop d’algú, i la dona grossa havia d’estirar les corretges perquè tornessin al seu costat.

—Vaja, quina casualitat! —va mussitar Riccio tot mirant encuriosit com s’allunyava.

—Això dels gossos no m’agrada gens —va mormolar Vespa—. ¿Què passarà si són a la casa quan nosaltres hi entrem? No són gens petits.

—I ara! Ens els traurem de sobre de seguida. —Riccio va tornar a deixar al quiosc una revista que havia fullejat, es va gratar els cabells hirsuts i va fer un senyal als altres—. Espereu-me aquí.

—¿Què et passa, ara? —va dir baixet Vespa, preocupada—. No facis cap bestiesa.

Però Riccio ja avançava xiulant per la plaça. Semblava que mirava a tot arreu, no tan sols en la direcció de la criada de la signora Spavento, que controlava la velocitat dels gossos amb penes i treballs.

—Pel camí! —bramava la dona grassa.

Però Riccio no s’ho va pensar. En el moment que ella passava pel costat del noi, Riccio es va creuar tan sobtadament al seu camí que la dona no va poder esquivar-lo. Tots dos van topar, els cistells plens van caure a terra i els gossos van saltar fent lladrucs darrere les pomes i les cols que rodolaven sobre les pedres xopes de pluja.

—Caram, ¿què fa l’eriçó? —va preguntar Vespa a Pròsper en veu baixa.

Sol·lícit, Riccio corria darrere les cols, mentre la signora s’ajupia per recollir les pomes tot escridassant-lo.

—Diable de noi, ¿havies d’ensopegar amb mi? —el renyava la criada.

—Scusi! —Riccio li va dedicar un somriure tan gran que se li van veure totes les dents esgrogueïdes—. Buscava la consulta del doctor Spavento, el dentista. ¿Sap si és en aquesta casa?

—¿Què dius, ara? —va contestar la dona grassa amb brusquedat—. Aquí no hi viu cap dentista. Per molt que el necessitessis amb urgència. Aquesta és la casa de la signora Ida Spavento. Ella és l’única persona que hi viu, i ara surt del meu camí abans no et llanci una col.

—Li demano mil disculpes, signora. —Riccio va posar una cara tan compungida que fins i tot Pròsper i Vespa, que s’havien apropat a ells discretament, gairebé se’l van creure—. ¿Podria ajudar-la a portar les coses a la casa?

—Vaja, ves per on… un autèntic cavaller! —La dona grassa es va retirar un ble de cabells grisos de les celles i va tornar a mirar amistosament Riccio. Però aleshores va arrufar les celles—. Un moment. ¿Encara deus voler treure alguna cosa d’aquest petit incident, oi, espavilat?

Riccio va sacsejar el cap, dolgut.

—No espero cap agraïment, signora!

—Va bene, aleshores accepto la teva oferta! —La criada de la signora Spavento va passar a Riccio els cistells i va lligar-se fort les corretges dels gossos al puny carnós—. Desgraciadament, no em passa sovint, això d’ensopegar amb un cavaller.

Vespa i Pròsper els seguien a poc a poc a una distància prudencial, i van veure com Riccio es girava i els somreia triomfal abans de desaparèixer a la casa d’Ida Spavento.

———

Va passar una bona estona abans que sortís de la casa. Com un petit comte, es va quedar dret a l’entrada, satisfet de si mateix i del món, i va llepar el gelat enorme rebut en paga del seu gran esforç. Aleshores va tancar amb indolència la porta i va arrencar a córrer cap a Vespa i Pròsper.

—No hi ha cap forrellat per dins! —va dir-los a cau d’orella amb expressió conspiradora—. Només dos panys. La veritat és que aquesta signora Spavento no sembla tenir gaire por dels lladres.

—¿Era a la casa? —va demanar Pròsper, mentre mirava al balcó que hi havia sobre la porta d’entrada.

—No l’he vist. —Riccio va oferir-li a Vespa una mica de gelat—. Però la cuina és exactament al lloc indicat al plànol. He portat els cistells de la vaca fins allà. O sigui que segur que el dormitori és sota la teulada. Jo crec que si la signora Ida Spavento se’n va a dormir tan d’hora com sembla, tot plegat serà més fàcil que pispar ciris.

—Ei, no ho celebris abans d’hora, tu! —va exclamar Vespa, examinant amb neguit la finestra estranya en els vidres de la qual es reflectia el cel gris.

—Espera, encara no us he dit el millor! —va xiuxiuejar Riccio—. A la cuina hi ha una altra porta que mena directament al jardí. Aquesta no estava dibuixada al plànol. I, agafeu-vos ben fort, tampoc no té cap forrellat. La tal signora Spavento és imprudent de debò, ¿no trobeu?

—Sempre t’oblides dels gossos —va replicar-li Vespa—. ¿I si no pertanyen a la criada? ¿I si resulta que no els agraden les teves salsitxes?

—Això rai! A tots els gossos els agraden les salsitxes. ¿Oi que sí, Pròsper?

Pròsper només va assentir amb el cap i va fer un cop d’ull al seu rellotge.

—Ostres! És gairebé la una —va dir, amb preocupació—, i l’Scipio encara no ha arribat. Espero que no li hagi passat res.

Encara s’hi van esperar mitja hora més. Llavors, fins i tot Riccio es va convèncer que Scipio ja no apareixeria. Amb rostres afligits, es van dirigir a la casa del seu presoner per alimentar la tortuga abandonada.

—No ho entenc —va començar Riccio en arribar a la porta de Víctor—. ¿Què li pot haver passat?

—Vinga, no deu ser res —va provar de tranquil·litzar-lo Vespa, tot pujant l’escala rosta cap al despatx de Víctor—. Al cap i a la fi, quan hem quedat amb ell a l’amagatall, sovint ha arribat tard. —Però en el fons estava tan intranquil·la com els altres dos.

A la tortuga mascla de Víctor se la veia solitària de debò. Quan Pròsper i Vespa es van ajupir al costat de la capsa, Lando va gosar treure una mica el cap de la closca i, així que Pròsper li va posar una fulla d’enciam davant, va estirar el coll rugós.

Riccio no feia cas de la tortuga. Continuava trobant ridícul alimentar els animals domèstics del presoner, i preferia emprovar-se els bigotis falsos de Víctor davant un mirall.

—Ei, mira això, Pròsper! —va cridar mentre s’enganxava sota el nas el bigoti de morsa de Víctor—. ¿No duia això a la cara el dia que vas ensopegar amb ell?

—Ja pot ser —va contestar Pròsper, que examinava l’escriptori de Víctor. Sota els lleons que feia servir de petjapapers, hi havia una fotografia de les dues tortugues i al costat de la màquina d’escriure s’apilaven uns quants fulls escrits i una poma mossegada.

—¿I ara què semblo? —va preguntar Riccio amb una espessa barba-roja.

—Sembles un nan de bosc —va respondre Vespa, que va agafar un llibre del prestatge on Víctor tenia la col·lecció de novel·les policíaques, i es va posar còmoda en un dels seients reservats per les visites. Pròsper va seure al sofà de Víctor per escorcollar bé els calaixos de l’escriptori. Només fitxes i grapes, un tampó, unes tisores, claus, postals i tres paquets diferents de caramels.

—¿No deu tenir tabac? —Riccio es va col·locar un nas fals.

—No fuma, llepa caramels —va contestar Pròsper mentre tancava els calaixos—. ¿Heu vist arxivadors en algun lloc? Deu tenir catalogats els casos.

—I ara! Aquest es va fer detectiu perquè li agrada disfressar-se. Però no deu tenir res semblant a un arxivador. —Riccio s’emprovava unes celles castanyes, es va posar un barret sobre els cabells hirsuts i va mirar d’adoptar una expressió majestuosa—. ¿Què en penseu? ¿I si tinc aquest aspecte d’aquí a un temps? Així, però més alt, evidentment.

—Però deu prendre notes.

Pròsper acabava de descobrir l’arxivador a l’únic armari de Víctor quan va sonar el telèfon. Vespa ni tan sols va aixecar el cap.

—Deixeu-lo sonar. Segur que no és per nosaltres.

El van deixar sonar. Riccio es va emprovar la col·lecció de barrets, bigotis i perruques i va fotografiar els seus reflexos al mirall fins que es va acabar el rodet que hi havia a la càmera de Víctor. Mentrestant Pròsper seia a l’escriptori i regirava l’arxivador del detectiu. Uns deu minuts més tard va tornar a sonar el telèfon, just quan Pròsper acabava de descobrir la foto d’ell i Bo en una de les carpetes. Se la va quedar mirant, fascinat.

Vespa va apartar la vista del llibre.

—¿Què és això?

—Només una foto. Sortim el Bo i jo. La va fer la meva mare el dia del meu onzè aniversari.

El telèfon va sonar un cop més abans de quedar-se novament en silenci.

Pròsper mirava la fotografia. Tancava el puny sense adonar-se’n.

Vespa va estirar la mà damunt l’escriptori i va acariciar-li els dits crispats.

—Així doncs, ¿què ha escrit sobre vosaltres, el tafaner? —va preguntar-li.

Pròsper es va guardar la fotografia a la jaqueta i va passar-li les notes que Víctor havia gargotejat.

—És gairebé indesxifrable.

—Deixa-me-les llegir. —Vespa va retirar el llibre i es va inclinar sobre l’escriptori—. Bé, sembla que no troba gaire simpàtica la teva tia. Crec que li diu «nassuda», i al teu oncle «armari rober». «No tenen cap interès en el més gran» —va continuar llegint—. «Ja no recorda un osset de peluix». —Vespa va somriure a Pròsper—. Això és del tot cert. Aquest tafaner no és tan estúpid com ens pensàvem.

Un altre cop va sonar el telèfon.

—Bon Déu!, no hauria dit mai que aquest individu tingués tants clients. —Nerviosa, Vespa va agafar l’auricular.

—Pronto! —va dir amb veu impostada—. Oficina de Víctor Getz. ¿En què puc servir-lo?

Riccio es va tapar mitja cara amb la mà per no deixar anar un esternut mentre Pròsper escoltava amb rostre preocupat.

—¿Pot repetir-me el nom? —Vespa va fer un senyal a Pròsper—. ¿Hartlieb?

Pròsper es va sobresaltar, com si algú li hagués clavat un cop de puny a la cara. Vespa va pitjar un botó del telèfon, i la veu d’Esther va ressonar per tot el despatx. No parlava gaire de pressa, però el seu italià era bo:

—Fa dies que intentem localitzar el senyor Getz. M’havia dit que anava darrere la pista dels nens. Fins i tot m’havia anunciat que m’enviaria una fotografia de tots dos nens que havia fet a la plaça de Sant Marc…

Vespa va mirar Pròsper, espantada.

—D’això no en sé res —va balbucejar—. Això, ehem… podria haver estat un error. Perquè ahir va començar a seguir una nova pista. Totalment nova. El senyor Getz ara creu que els nois ja no són aquí, a Venècia, vull dir. ¿Hola?

De l’altra banda del fil només en va arribar silenci.

Els tres nois a penes gosaven moure’s.

—Això és molt interessant! —va dir Esther amb veu profunda—. Però m’agradaria que el senyor Getz em confirmés personalment aquesta informació. Si us plau, que agafi immediatament el telèfon.

—Ell, ell… —Vespa va començar a quequejar, i per l’excitació va oblidar-se de canviar la veu—. No és aquí. Jo només sóc la seva secretària. Ha hagut de sortir per un altre afer.

—¿Qui és vostè? —La veu d’Esther semblava irritada—. Que jo sàpiga, el senyor Getz no té cap secretària.

—És clar que té una secretària! —Vespa semblava francament enutjada—. ¿Què es pensa, vostè? El senyor Getz li explicaria el mateix que li acabo de dir jo, però ara és fora. Provi-ho una altra vegada d’aquí a una setmana.

—Ara, escolti’m vostè, sigui qui sigui… —La veu d’Esther era cada cop més tallant—. Ja he deixat un missatge al contestador pel senyor Getz, però li agrairia que vostè també l’hi transmetés. El meu home ha de tornar a Venècia per negocis d’aquí a dos dies, així que espero veure el senyor Getz el proper dimarts al Sandwirth. A les tres en punt. Que tingui un bon dia. —Llavors va penjar l’auricular.

Consternada, Vespa també va penjar.

—Em sembla que no ho he fet gaire bé —va comentar.

—Hauríem d’anar-nos-en —va dir Pròsper, que va retornar al seu lloc els arxius examinats. Vespa se’l mirava amb preocupació. Va córrer al prestatge de Víctor i es va guardar un parell de llibres sota el jersei.

—Bon Déu, ¿no seria fantàstic que una persona agradable et perseguís de manera tan impetuosa? —Riccio, sumit en els seus pensaments, movia la llengua entre les dents—. Un oncle o avi molt amable i milionari, com a les històries que sempre ens llegeix la Vespa.

—L’Esther és rica —va dir Pròsper.

—¿De debò? —Riccio es va ficar els bigotis de Víctor a la motxilla. També va agafar un nas fals—. Doncs potser li pots preguntar si em vol acollir a mi en lloc del Bo. No sóc gaire gran ni gaire exigent pel que fa a les atencions. Mentre no m’apallissi sovint…

—No les fa, aquestes coses —va respondre-li Pròsper, mentre tornava a escorcollar els calaixos—. ¿A quina foto es deu referir? Caram, ja sabia que aquest home havia fotografiat el Bo mentre donava menjar als coloms. Riccio, agafa la càmera fotogràfica. Potser és el rodet que hi ha dins.

Riccio es va penjar la càmera al coll i es va girar cap al mirall de Víctor.

—Bon dia, signora Esther! —va dir, i va somriure amb la boca tancada perquè no se li veiessin les càries—. ¿Li agradaria ser la meva nova mare? He sentit a dir que vostè no pega i que a més té diners.

—Deixa-ho córrer, eriçó —va dir Vespa, que el mirava per sobre l’espatlla—. La tia de Pròsper vol un osset bonic i no un eriçó amb les dents lletges. Vinga, fugim d’aquí. Serà millor que ens enduguem la tortuga mascla, si no haurem de venir cada dia mentre el tafaner sigui el nostre presoner.

—Potser l’Scipio ha anat a l’amagatall! —va dir Riccio, esperançat, mentre tancava la porta del pis de Víctor.

—Potser sí —va contestar Pròsper.

Però cap dels tres acabava d’estar-ne convençut.