XLIII

Aprés aquest sonet, m’aparegué una admirable visió, en la qual vegí coses que em feren proposar no dir res més d’aquesta Benaurada fins a tant que jo pogués més dignament tractar d’ella. I per arribar a açò, jo estudio quant puc, així com ho sap ella verament. Així és que, si plau a Aquell pel qual totes les coses viuen que la meva vida per alguns anys es conservi, esper dir d’ella ço que mai fou dit de cap altra.^[56] I aprés, plaïa a Aquell que és Senyor de la cortesia, que la meva ànima se’n pugui anar a veure la glòria de la dona seva, ço és, aquella benaurada Beatriu, que gloriosament mira la faç d’Aquell, qui est per omnia sæcula benedictus.